Lola Herrera i el seu Mario

La gran Lola Herrera ha tornat a Manresa per posar en escena per segona vegada Cinco horas con Mario. Recordo perfectament la seva genial interpretació de fa quasi uns quaranta anys. Era jove i ja molt bona actriu. Sobre l’escenari va aconseguir que, queixant-se ella, la Menchu, empatitzéssim amb ell, el marit difunt.

Però Lola Herrera dona ja estava sola a la vida, llavors. Ja hi entenia molt de la solitud de les dones. S’havia casat amb un home faldiller perquè se n’havia enamorat. Ell també tenia mal caràcter. Era l’actor Daniel Dicenta. Ella marxava molt sovint de gira i, quan tornava, només trobava factures. Quan va néixer la seva filla, va haver d’enviar l’encàrrec de la notícia al Cafè Gijón perquè no el trobaven per enlloc. Mentre ella aconseguia més feina i popularitat, ell va començar a tenir problemes amb l’alcohol. Després de néixer el seu segon fill, quan només tenia onze mesos, va marxar a buscar tabac i ja no va tornar.

Lola tenia feina, però en aquella època de franquisme aterridor ―era el 1967―, no hi havia divorci. I no només això, ni ella ni cap altra dona en les mateixes circumstàncies, no podia llogar sola un habitatge perquè era dona. Ho va passar malament: «Mientras conviví con un hombre, lo soprté todo. Pero hoy no soportaría nada de una pareja. ¡Qué feliz vivo sola!».

Segur que sí. Però ho deuria passar tan malament que no ha volgut arriscar-se mai més. I ara, aconsella a les noies que no es casin, que visquin en parella i, si tot va bé, que un dia facin un dinar per celebrar-ho.

A Cinco horas con Mario, Delibes, Menchu ens explica, mitjançant un monòleg dialogat ―ple de retrets―, amb el cos present del seu marit difunt, la vida d’una dona de dretes de l’època franquista. Menchu desgrana els principals conflictes matrimonials ―aconseguint un magnífic retrat de l’època―, quant a qüestions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals. Ella està convençuda que té la raó però així que avança el monòleg, ens adonem que és Mario qui ha intentat empentar la vida amb dignitat.

A ella, li hauria agradat gastar més. Ell no era gaire d’església però complia. Ell era d’esquerres. Ella de dretes sense saber prou bé que ser-ho la perjudicava enormement. Ell era poc apassionat i a ella li hauria agradat poder gaudir més del sexe. I quant a moral, ella no es plantejava cap dubte respecte a la que li havien imposat mentre ell no acceptava les incongruències d’una moral podrida.

Segons el mateix Delibes, la discriminació, la tendència a desterrar la dona a la cuina, i convertir-la en un reliquiari de virtuts domèstiques, va ser una errada que va estilitzar i castrar la iniciativa, la intel·ligència i la imaginació de moltes dones.

I és que si les coses han canviat, no n’hi ha prou. Moltes dones, encara, moren assassinades ―amb freqüència aterridora―, per mascles de moral improcedent.