La vescomtessa dissortada (30)

Maria va fer tots els possibles per foragitar-los del Monestir. Fins i tot va escriure una carta al Sant Pare. Però, afortunadament, les gestions eren lentes i les cartes tardaven molt en anar i tornar. Durant tres anys, els tres germans, Pere, Guillem i Berenguer –sense cap sanció per part del seu pare, el vescomte—, es van fer els amos del Monestir i en van dilapidar totes les rendes.
   I jo me n’alegrava perquè ell no els havia volgut donar res. A més, ho vaig aprofitar per pressionar-los i exigir-los-en una part, amenaçant-los de fer signar un document al seu pare en contra d’ells. Mai no em van fer arribar cap present.
   El plet va acabar a la cort d’Avinyó que va decretar sentència a favor de Bernat de Riart, ja que el meu fill Berenguer era il·legítim.
   Tot i la resolució del conflicte, Domna Maria estava molt furiosa i no parava d’enviar cartes al seu marit —al que feia responsable de les malifetes dels seus bastards—, perquè rescabalés els canonges de tot el que havien perdut per culpa d’ells.
   Tanmateix, els canonges van quedar força alliberats en poder expulsar dels seus dominis els meus fills, als quals consideraven uns maleïts bastards. Amb tot, Berenguer, es va presentar al castell i va amenaçar el seu propi pare, amb un punyal petit, perquè dictés immediatament, una ordre al seu favor per quedar-se com a canonge a Solsona.
   Ramon Folc el va fer empresonar immediatament i va donar ordre d’expulsió de les seves terres a tots els meus fills. Només va sentenciar a favor de les meves filles, que les va allunyar de mi, però les va ingressar en diferents convents de poca categoria. També eren bastardes!
   Jo vaig esperar pacientment que tornés a la meva cambra i, en entrar-hi, en un cossi ple d’aigua que ja tenia a punt, davant dels seus ulls, hi vaig submergir totes les plomes traient tota la meva ràbia pels ulls. Ell va agafar el cossi i em va tirar l’aigua i les plomes per damunt del meu vestit. Com que vaig entendre aquell gest com el final de la nostra relació, el vaig escopir a la cara per tot el que li havia aguantat.
   A Berenguer, potser una mica per culpa meva, el va deixar a pa i aigua. Jo, li feia portar algunes viandes. El seu pare m’ho consentia perquè sabia de les seves capacitats bèl·liques i el preferia viu que mort.
   Ramon Folc no podia sofrir no saber què feia la seva dona a Solsona. Sempre que tenia alguna excusa s’hi presentava sense avisar. I així va ser el dia que li fa fer signar el document de casament del seu fill Hug. A Ramon Folc, per evitar unes trifulgues que podien acabar malament amb el Senyor d’Anglesola, li havia convingut pactar el casament del seu fill Hug amb la filla d’aquest, Beatriu. Tant l’un com l’altre no passaven dels deu anys. Però, a ell, això tant li feia. Exigia el que volia, sense miraments.
   Domna Maria no volia avenir-s’hi. Era tan babau que no volia imposar cap casament als seus fills. Volia que poguessin casar-se sentint un cert encís per la persona amb la que haurien de conviure part de la seva vida Però Ramon Folc no va estar per orgues i li va respondre que si a ells els havia tocat casar-se, hi ho havien resistit, també ho podrien resistir els seus fills. Com a futurs vescomtes, hi    estaven obligats.
   Els esdeveniments no s’aturaven. A finals de l’any 1319, la germana del meu amant, Brunissenda de Cardona va morir. Domna Maria va fer preparar els seus fills per dirigir-se cap a terres de Cervelló amb la intenció d’assistir als funerals. No hi havien estat pas cridats, però Maria sempre volia semblar bona.
   Ramon Folc, en assabentar-se que la seva esposa i fills havien sortit en direcció a Cervelló, va donar ordres que li preparessin el bagatge. I amb un parell de soldats, van sortir a cavall, a tota velocitat, a encalçar-los. No hauria pogut sofrir que ella hi hagués arribat abans i el fes quedar malament. El meu amant, a aquestes alçades, ja era prou conscient que la virtut de la seva esposa, posava més en evidència, les seves mancances humanes. Per descomptat que no hi hauria pas anat ell sol! Però aquella dona l’obligava a fer coses que no li venien de gust!
   En atrapar-los, Ramon Folc va fer deturar el carruatge i els va imposar la seva presència en els bancs folrats de pells —per evitar el fred de l’hivern—, i plens de coixins per a la seva comoditat. Així, tota la noblesa congregada, els veuria arribar junts com si fossin una família unida. Ella no va aconseguir posar-lo en evidència!
   Tant en Ramonet com Huguet es van alegrar de veure el seu pare. Ells, el tenien considerat com un magnífic guerrer i heroi; per tal com ell els hi havia explicat les seves proeses. Domna Maria no el desmentia mai perquè poguessin creure una mica en el seu pare. Ells encara no sabien de l’existència dels meus fills, però suposo que la meva se la imaginaven. A mi, ja m’estava bé perquè com més tardessin a ser conscients dels rivals que tenien, més tard farien per barallar-s’hi.
   Després de l’enterrament i tots els resos pertinents, Ramon Folc es va emportar els seus fills de caça, Domna Maria es va preocupar dels nens i nenes orfes que havien quedat i fins i tot, per semblar una santa, va proposar al seu cunyat Gerard d’emportar-se aquells fills a Solsona, durant una temporada, perquè poguessin oblidar més fàcilment l’absència de la seva mare. Domna Maria tenia uns sentiments molt estranys! El pare va agrair la proposta, però la va rebutjar perquè aquells vailets havien d’enfrontar la seva mala sort i enfortir-se per a la vida que els tocaria suportar.
   Quan encara no havien iniciat la tornada, els va arribar a corre-cuita un missatger de Jaume II amb una missiva per a Ramon Folc. Li reclamava el servei d’host per a una acció bèl·lica a la frontera de Girona. Havia d’acudir-hi immediatament. Ramon Folc, sempre imprevisible, va dir que volia emportar-se el seu fill gran. Ramonet estava a punt de complir els quinze anys i el seu pare, al·legant que era una acció bèl·lica de poca importància, va dir a Domna Maria que havia de començar a participar en fets que li poguessin reportar bons beneficis al costat del seu rei. Que havia d’aprendre què era la guerra real i s’hi havia de fer veure i fer valdre.
   Domna Maria no li va consentir. Jo no podia entendre com pensava aquella dona! Com que ella era la tutora legal, li va dir que no deixaria marxar Ramonet del seu costat fins a la data exacta, ni un dia menys, ni una estona menys. Que si el rei li volia el fill i el necessitava que li reclamés a ella per escrit. Llavors, amb tota la pena del món, li lliuraria.
   A més, el va amenaçar que, si abans de l’edat establerta, algun mal li pervenia per culpa seva, ell seria l’únic culpable d’haver precipitat el seu hereu a una mort prematura i innecessària. I que el final dels seus dies seria terriblement tràgic i dur perquè tothom l’acusaria, encara que sense mots, amb els ulls.
Ramon Folc estava fart que la seva muller el deixés planxat amb les paraules i es va tornar a enrabiar molt. I com que ell sempre havia de dir l’última paraula, la va amenaçar recordant-li que, en pic el noi fes els quinze anys, se l’emportaria amb ell i ja no el veuria més.
   La resposta de Domna Maria em va sorprendre molt. Jo ja sabia que era molt devota i practicant; fins i tot, m’havien arribat veus que tenia una grandíssima por a condemnar-se. Però li va respondre a tot un vescomte, que si li prenia el fill, només per venjança, la seva ànima no valdria per a ella, ni un parenostre.
   Després de la marxa de Ramon Folc, jo em vaig sentir com si fos la vescomtessa del castell i, les dames que no volien perdre el favor del vescomte, voltaven una mica al meu so. I jo ho aprofitava tant com podia. Exigia favors, reclamava regals a canvi de petites consideracions i, evidentment, sempre caminava davant de totes elles i, pobra de la que per descuit, s’atrevia a avançar-me.
A vegades, fins i tot, estava contenta de la meva dissort, perquè la de Domna Maria, tampoc era sort i ella havia d’acatar moltes més exigències per raó de naixement i per la seva condició de vescomtessa.
   A més, Domna Maria només tenia dos fills i, si se li morien, tota la seva feina —per més digna que hagués estat, i per més lliçons de modes m’hagués donat—, no li hauria servit de res.
Malauradament, les notícies que arribaven de la campanya de Girona no eren bones. Faltaven soldats per defensar les fronteres i em vaig animar pensant que potser el rei li reclamaria el fill hereu a Domna Maria.
   No va ser així. Qui més hi va perdre vaig ser jo. Les amants, sense amant no són res.
A Solsona va arribar un missatger reial que portava la notícia de la mort de Ramon Folc VI vescomte de Cardona. Ramon Folc havia lluitat heroicament en la defensa de Girona, contra la invasió de Felip V de França i el rei enviava el seu condol i garantia el recolzament econòmic a la família pels serveis prestats. Els dos fills orfes que deixava el seu servidor restarien sota la seva protecció, arribat el moment.
   Quan em vaig assabentar de la desgràcia, vaig estar a punt d’agafar les meves pertinences i fugir, però em va faltar el coratge. Ni tan sols sabia on anar ni si ningú m’acolliria.
   Quan em vaig despertar, Domna Maria, ja estava asseguda al setial del seu marit. No em vaig atrevir a baixar i vaig esperar les seves ordres. Domna Maria no era una mala persona i potser em tindria compassió. Normalment, havia estat força benèvola amb mi.
Ramonet era l’hereu però li faltaven onze dies per a la seva majoria d’edat. Amb onze dies, Domna Maria tenia molt de temps per donar moltes ordres. Seguia sent tan activa com sempre.
Com que passaven les hores i no em deia res, pels meus nervis i impaciència, vaig anar a prostrar-me als seus peus i suplicar-li clemència.
   Domna Maria em va fer retirar perquè no tenia temps per atendre’m.
  Al migdia, custodiats i protegits de manera que ningú no s’hi podia atansar, van arribar Ramonet i Hug.