Mentre esperaven l’arribada del cos de Ramon Folc, ja que el rei l’havia fet portar a Barcelona, Domna Maria i Hug van aprofitar per fer l’obertura i lectura del testament, ja que ningú no sabia on Ramon Folc desitjava ser enterrat. Sorprenentment, havia deixat consignat que se l’enterrés a Poblet. Aquest monestir s’havia posat de moda entre la noblesa des que els reis Alfons el Cast i Jaume I el Conqueridor hi havien estat sebollits.
Jaume II no va atorgar el permís per traslladar-lo a Poblet i família i parents van haver d’emprendre viatge a Barcelona per participar en els funerals encarregats pel propi rei. Domna Maria va vestir-se de negre, de cap a peus, i sense cap joia. Ara ell ja no era viu per fer-les-hi posar!
També es va posar un vel negre, subjectat als cabells i que li arribava fins als peus. Per mi, que no volia que ningú s’adonés que no podia i no volia plorar per aquell marit que li havia tocat i que sempre li havia fet tanta repulsió. Tampoc n’hi havia per tant! Era un home rude, com la majoria dels seus amics i coneguts.
En tornar, es van acabar els preparatius i l’onze de novembre, el seu fill Ramon Folc VII va prendre possessió del vescomtat, agenollat i amb les mans plegades, davant de l’altar de Sant Vicenç del castell de Cardona. L’abat Bernat li va rebre el jurament en presència dels prohoms de Cardona, la seva mare, el seu oncle, el seu germà i demés família. A partir d’aquell moment, el van distingir amb el tractament d’Il·lustríssim.
En acabar la lectura, el seu oncle Hug també va haver de prestar jurament de fer observar la unió dels feus de Cardona com a curador testamentari.
Aviat van començar a córrer rumors. Ramon Folc VII no havia heretat tots els llocs que el seu pare havia vinculat, en règim d’alou. N’hi havia alguns en règim de feu, i tan sols en tenia jurisdicció i potestats.
Per aquest motiu, Ramon Folc VII, ajudat per la seva mare, on el seu pare havia escrit: “i molts i molts d’altres llocs”, ell, els va concretar afegint-hi tots els noms que hi faltaven. Acabava d’heretar un dels vescomtats més importants de Catalunya.
L’últim detall que els faltava esclarir era l’estat dels comptes. Maria s’havia pensat que hi trobaria la deixa per saldar el seu dot, però les arques del vescomte eren pràcticament buides i a ella no li havia deixat res.
Jo ja ho sabia que les seves arques eren buides. Les amants només som segons plats, però sabem els secrets. I com que no tenim les mateixes obligacions, d’haver-hi hagut diners, els hauria manllevat i hauria fugit.
Hug de Cardona, que s’havia de quedar al castell com a tutor del seu nebot per ajudar-lo, li va prometre a Domna Maria que se li tornaria, tan aviat com fos possible, tot el que se li devia.
I Domna Maria, com que deixava el fill en bones mans, i tenia feina que l’esperava a Solsona, se n’hi va tornar amb el fill petit.
Abans però, va decidir, per mi, la meva sort. I, amb una minsa pensió a càrrec del seu fill, em va enviar al mateix convent on hi tenia ja la meva filla gran. No em va deixar temps ni per dir-li benvinguda —que no ho era—, ni de dir-li adéu, ja que no la veuria mai més. Ni tan sols em va mirar als ulls, ni es va girar per parlar-me.
Maria de Canet, la jove de l’hereu
Jo, Maria de Canet, esposa del nou vescomte de Cardona, Ramon Folc VII, vaig entrar a la seva família amb la millor de les intencions. Volia ser una bona vescomtessa, volia donar-li al meu marit els fills que necessitava i seguir els consells de la meva sogra que, deien, havia patit molt amb el seu marit, però sempre s’havia comportat amb una gran dignitat.
Jo era filla de Ramon IV, vescomte de Canet i de Maria de Narbona. El vescomtat de Canet era una jurisdicció feudal concedida per Sanç I de Mallorca, el 1321, al seu conseller Guillem de Guàrdia. Sanç I era cosí de Jaume II d’Aragó i la seva política era més de pactes i aliances que de disputes. Així, en contra de les pretensions de la Casa d’Anjou que l’havia volgut enemistar contra el seu cosí, ell se n’havia fet feudatari i l’havia ajudat en la conquesta de Sardenya, que li havia valgut la llicència de retre-li homenatge. Per segellar l’amistat entre els dos, es va concertar el meu casament, per part de Sanç I, amb Ramon Folc VII de Cardona, per part de Jaume II.
Quan vaig arribar a Cardona em vaig assabentar del que havia passat abans de les nostres noces.
Domna Maria buscava muller per al seu hereu, però ell no tenia ganes de casar-se. En canvi, el seu germà petit, Hug de Cardona, que estava promès des dels deu anys, volia casar-se; però no ho podia fer sense que l’hereu, el seu germà gran, hagués pres muller. Aquest l’empenyia.
El cas va ser que el rei, en adonar-se que Domna Maria no el tenia en compte per seleccionar la candidata, i que ell volia un casament que també li fos beneficiós, per aconseguir-ho, va atorgar-li la llicència necessària per traslladar el cos del difunt vescomte de Cardona fins a Poblet.
Així, a mitjans de l’any 1322, les despulles del difunt vescomte van ser traslladades a l’església de Santa Maria de Poblet i dipositades a la capella de Santa Úrsula.
La meva sogra no va assistir a les cerimònies del traslladat del cadàver. Hi van anar els seus dos fills i l’oncle Hug.
Per aquells dies, a més a més, Domna Maria va rebre la notícia de l’assassinat d’un membre de la seva família d’Haro, a Toro, per mandat del rei Alfons XI besnét del rei Savi. La vescomtessa, per la mala fama que aquest fet li esquitxava, va aturar les negociacions del meu casament durant una temporada.
Llavors, quan el rei, sense saber que la família Haro a ella ja feia molts anys que no li importava, va esperar un temps prudencial de dol i després, li va recordar la seva obligació. Domna Maria, ajudada pel seu cunyat, va fer les peticions pertinents.
El mateix dia que vaig arribar al castell, vaig saber que Ramon Folc no tenia cap interès en casar-se. Que ho feia per acontentar la seva mare i al seu oncle, i com l’obligació que el seu rei li imposava. A mi, m’havia passat el mateix; també m’hi havien obligat, però em vaig guardar molt, de dir a ningú de la meva família que no em volia casar. Sabia que era la meva obligació i que per aquest motiu m’havien educat de manera molt refinada. I els va sortir bé perquè vaig aconseguir casar-me amb un dels vescomtes més importants de Catalunya.
La celebració del casament va ser molt discreta. El que més va cridar l’atenció —a part del meu sumptuós vestit de seda blanca tenyida amb safrà—, va ser la indumentària de Ramon Folc VII. El seu gipó era extremadament curt i, cames i cintura, li quedaven ben ressaltades per unes robes molt arrapades i cenyides. Deien que el fill, havia heretat de la seva mare l’atreviment en la indumentària. A mi, no em va semblar gens atrevit, el meu marit; més aviat molt discret i prudent. Sempre pendent dels desitjos de la seva mare.
En canvi, el que no va agradar gens, ni a la seva mare tampoc, va ser que es posés la capa de cerimònies del seu pare, en record a ell, en aquell dia tan important de la seva vida.
Amb totes les emocions de la festa i veient davant meu una realitat que ja no podia defugir, vaig prendre la decisió d’intentar ser una bona esposa i complir amb totes les meves obligacions. Em va semblar que Domna Maria també m’hi podria ajudar.
Però ella, acabades les celebracions, se’n va tornar cap a Solsona, el seu senyoriu, perquè volia ajudar els seus vilatans. Allí era feliç i procurava pel bé de la seva gent.
El meu marit i jo, vam començar a allitar-nos, sense grans alegries ni dures penes, pel que havia sentit explicar i pel que em deien les meves donzelles. Ramon Folc VII no era un home apassionat i era una mica malaltís. A més, els problemes que se li presentaven, se li feien muntanyes altíssimes. Jo el volia ajudar, però no m’ho va permetre. Ell volia que li donés els hereus i prou!
Se li va presentar un litigi, entre els cònsols i els prohoms de la vila. S’havien de construir unes teulades, fora de la vila, però que eren d’ús comú. I no es posaven d’acord en la qüestió del pagament. El meu marit, va necessitar l’ajuda de la seva mare, per aconseguir avenir-los a tots. Cada una de les parts va haver de pagar la seva meitat.
Amb tot, el meu marit també havia heretat algunes de les rauxes del seu pare i, de tant en tant, tenia algun arravatament. La seva mare el vetllava amb molta cura i, amb bons consells, sempre aconseguia retornar-lo al camí de la prudència i la moderació. I quan ell es va assabentar de la mort d’un seu parent, Guillem de Queralt, a mans del comte Arnau Roger de Pallars, es va enfurismar tantíssim, que va promoure bàndols contra ell.
La seva mare va patir moltíssim perquè el seu fill podia morir per una acusació que no s’havia pogut demostrar. Ni jo, ni ella, ni ningú no vam poder dissuadir-lo. Finalment, el rei i el príncep Alfons, amb el recolzament del senyor de Rocabertí i el de Montcada, van citar els dos enemistats i es van reunir a Aitona. Ja entrada la matinada van arribar a un acord i l’enfrontament ja no es va produir.
El rei Jaume va tardar poc temps en morir-se i vaig haver d’acompanyar el meu marit, de rigorós dol, als funerals. Però quatre anys més tard, el 1328, també vam ser convidats a les festes de la coronació del príncep Alfons. Aquelles festes sí que van ser esplèndides. A més, el nou rei va armar cavallers dotze nobles catalans, entre ells el meu marit Ramon Folc VII. La importància del vescomte de Cardona es va posar clarament de manifest en ésser assenyalat, després del rei, el tercer noble en importància.
Per tant, tal com m’havien dit a casa, jo era l’esposa d’una de les personalitats més importants del moment. Però no hi havia joia que em tranquil·litzés. Els nostres fills no arribaven i jo patia moltíssim.
El meu marit em visitava al llit amb freqüència i ens vam aplicar en fer tot allò que els metges ens van indicar. Veient que no quedava embarassada, sense dir-li res al meu marit, vaig recórrer també a males pràctiques. Em vaig prendre esgarrifosos beuratges de bruixes i endevines, em vaig deixar fer encanteris i vaig donar d’amagat, al meu marit, substàncies que l’havien de fer més vigorós. Res em va servir. I jo plorava d’amagat. També resava, resava molt, demanant a Déu que em concedís l’única cosa per a què m’havien dit que servia: donar fills. Aquesta era la meva única obligació i no podia complir-la. Em desesperava.
El meu marit tenia assumptes per resoldre i es podia distreure. La seva mare li va enviar un document per signar, pel qual atorgava als solsonins un privilegi que tenien en molta estima i que li havien reclamat: que cap causa civil o criminal fos vista o executada fora de Solsona. El meu marit li va signar sense cap problema perquè era una petició de la seva mare.
Domna Maria també confiava en ell per resoldre alguns dels seus assumptes de Solsona. El seu marit, Ramon Folc VI, havia fet derrocar per a l’embelliment de Solsona algunes pedres i taules —que servien per vendre en els mercats—, a la plaça, en alguns carrers i en altres indrets de la vila. L’ordre havia suscitat protestes generals. Els solsonins volien la seva restitució. Domna Maria i el meu marit van decidir que no sols no donarien el permís sinó que farien treure del mig de la plaça, la casa de Besora i la de Bernat del Pla, a més a més, d’unes graus i unes altres taules de la vila que Ramon Folc VI no havia fet enderrocar.
Jo seguia patint. Tothom em donava la culpa a mi, de la falta de fills. Els ho veia als ulls. Domna Maria, tot i ser comprensiva, em mirava amb aflicció perquè l’hereu era necessari. Ella sempre havia tingut predilecció pel seu fill gran. Tot i que ho dissimulava tan bé com podia, a vegades, se li notava. El seu fill gran era més prudent i menys bel·licós que el seu pare. Ella confiava així, tornar a l’antiga grandesa del vescomtat de Cardona.
La visita del rei Alfons va ser un parèntesi de tranquil·litat que va fer oblidar a la gent que jo no quedava embarassada. Tothom va treballar i va fruir de la festa. Jo seguia resant i fent tot el que qualsevol vella o bruixot em venien a explicar. La meva vida no servia de res i no valia res si no tenia un hereu.
El rei Alfons, de tarannà benigne i senzill, recordava perfectament les disputes que, per unes terres urgellenques, havia tingut amb el pare del meu marit. Per solucionar el problema, tot anant de visita a veure el bisbe d’Urgell, va demanar a Ramon Folc VII, amb molt bones paraules, el seu dret d’hostatge al castell de Cardona.
La invitació significava una gran despesa en un moment de forta penúria econòmica. Alhora, significava un importantíssim honor. Tot i l’honor, si el vassall del rei no acceptava rebre’l, significava tornar a perdre les bones relacions que aquest havia volgut demostrar.
Ramon Folc VII, sabia com havia de fer l’host i la cavalcada, però no tenia ni idea de com s’havia de rebre un hoste reial. Jo tampoc tenia massa idea i em feia por equivocar-me. Ambdós vam demanar ajuda a Domna Maria. Immediatament va venir de Solsona i va passar al davant de tots els preparatius. Jo vaig intentar ajudar-la, però el meu cap estava obsessionat en el meu embaràs i no vaig ser bona per a gaire res. Semblava com si estigués malalta.
No va ser una tasca fàcil. S’havia de rebre un rei i el castell estava força descurat. Però, Domna Maria no es va espantar i amb ajuda del majordom major i tot l’estol de servents i treballadors requisats per a l’ocasió, va ordenar reparar parets, teulades, lloses... va fer netejar el castell de dalt a baix i va encarregar, al cunyat Hug, la compra de mobles adequats per a una cambra reial. Després, va parlar amb les cuineres i rebosteres per confeccionar els millors menús i, finalment, es va posar d’acord amb les dones encarregades de la roba blanca. El rei havia de dormir amb el millor fil i els millors brodats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada