Les rapades del franquisme

Hem llegit, he vist mi hem escoltat, sovint, moltes notícies i articles sobre la dura repressió que varen patir els homes durant i després de la Guerra Civil Espanyola. Però, per què no hem quasi escoltat ni vist ni llegit sobre la repressió de les dones? Doncs això, perquè son dones! Que potser no varen patir, col·laborar i, fins i tot lluitar? I tant que sí!

El silenci sobre la repressió femenina ha durat dècades. Fins fa ben poc, de fet. I encara ara, no és gens fàcil investigar sobre el tema. Perquè ni els quaranta anys de dictadura ni la llarga normalització del patriarcat han permès esbrinar, amb claredat, aquelles atrocitats de les que varen ser víctimes.

Una de les tècniques repressives més humiliants per a les dones era rapar-les al zero públicament. Quedant així marcades per molt temps. El cabell creix poc a poc.

Però rapar-les, als torturadors, encara els sabia a poc. Vaja, que no en tenien prou. I llavors, sovint, aquelles humiliacions anaven acompanyades d’abusos sexuals o d’altres tortures. Com la d’obligar-les a ingerir líquids laxants i mostra-les en públic mentre en sofrien les conseqüències.

A mesura que els franquistes avançaven i anaven prenent pobles i ciutats de tota la geografia peninsular, envalentits, abusaven cada vegada més i més de les seves males praxis. I les dones, eren sotmeses a més vexacions i amb més freqüència.

Se les acusava de militar en organitzacions contràries al franquisme. D’anar en contra de la moral pública ―que només volia dir una de diferent a la seva. O bé de ser muller del que ells anomenaven un «rojo». O, si no es podien falsificar cap d’aquelles acusacions, quan els semblava, ―potser només per no accedir als seus desitjos sexuals―, s’inventaven per a elles denúncies falses. La qüestió era arrasar amb tot el que els donava la gana. Emportant-se també per davant, la dignitat dels individus que ho perpetraven i la del partit franquista al que estaven adherits.

Des de l’any trenta-nou n’han passat vuitanta i encara hem de veure com en un debat televisiu, per a unes eleccions del tot irresponsables, un dels components és d’un partit clarament feixista. Quan, a Europa, el feixisme està quasi totalment prohibit. Encara que, a Espanya, sembla que no li ha acabat d’arribar la notícia. I mira que l’han avisat un munt de vegades!

Si en aquells moments el feixisme va acabar amb totes les llibertats i els avenços que s’havien forjat durant la Segona República ―com el vot femení que Clara Campoamor va aconseguir i que després quedaria anul·lat fins i tot per als homes―, el feixisme actual segueix entossudint-se a restringir també llibertats femenines. Com per exemple, quan Vox planteja suprimir les polítiques de gènere.

I és que cal fer justícia a totes les dones demòcrates ―incloent-hi les desventurades rapades―, que van lluitar i segueixen lluitant pels seus drets, per la igualtat i per un futur millor.