diumenge, 29 de desembre de 2019

La vescomtessa dissortada (32)

Jo m’hi fixava per quan ho hagués de fer sola, però em fallaven els ànims.
   Domna Maria va enviar a buscar a Solsona les robes del seu llit nupcial de Castre. Les volia deixar al rei Alfons d’Aragó i València, comte de Barcelona i d’Urgell i rei de Sardenya per després deixar-les en herència a la que fos mare dels seus hereus. Jo m’ho vaig prendre molt malament i vaig pensar que mai no serien per un fill meu, perquè no arribava. Sempre em venia al cap si la meva futura cunyada seria capaç d’engendrar molt més ràpid del que jo no havia estat capaç.
   Al meu marit, els seus preparatius, no li van resultar tan fàcils. Va haver de reclamar als seus vilatans la suma de molts diners per rebre dignament el seu rei i el de tots. Els cardonins estaven tips de pagar i pagar. Ell els volia obligar a pagar i Domna Maria el va aconsellar que primer els calmés, —no pas que els amenacés—, encoratjant-los a esforçar-se pensant que el seu rei, si quedava content, abans de marxar, segurament, els concediria alguns beneficis. Aplacats els ànims, la vila li va donar dos mil sous de tern barcelonins per ajudar-lo en les despeses de la cavalcada. Molts homes es van aplegar amb ell, a canvi dels possibles favors que el rei els podria atorgar.
   Van armar quasi un petit exèrcit i el van guarnir amb les millors robes i armes que van poder aconseguir. L’efecte va ser prodigiós i el rei Alfons va quedar complagut. El que el nou rei volia saber era, si en cas de necessitat, podria comptar amb el vescomte de Cardona i els seus homes. Entre tots, li van demostrar i el rei en va quedar convençut i complagut.
   Domna Maria, a més, li va oferir dues magnífiques vetllades amb bons músics, trobadors, joglars i ballarines. En memòria de la seva sogra va fer recitar la composició que Cerverí li havia dedicat. El rei, content amb les seves atencions, la va elogiar davant la seva gent per la seva refinada i acurada educació. Amb mi, ni s’hi va fixar. Jo, com que no tenia fills, no comptava per a res.
Tal i com tots havien esperat, el rei Alfons, abans d’enfilar cap a la Seu d’Urgell —com a comte que n’era—, en agraïment, va renovar algunes franqueses i immunitats concedides als cardonins. Es van alegrar especialment d’una súplica que Ramon Folc feia temps que li sol·licitava. Ramon Folc VII no volia deixar entrar vins estrangers a Cardona des del dia de Sant Miquel fins a la Mare de Déu d’agost. I el rei Alfons els ho va concedir, afavorint així, els seus propis vins.
   Domna Maria se’n va tornar, acabades les festes, cap a Solsona. Ella tenia una ambició que volia aconseguir per als seus vilatans. Els solsonins havien reclamat moltes vegades, al vescomte de Cardona, l’obtenció de cònsols, franqueses i llibertats de la mateixa manera que se’ls havia atorgat als cardonins. Mai, el vescomte els havia fet cap cas. Ara, li reclamaven a ella. Domna Maria volia concedir-los les mateixes prerrogatives, però la seva economia era molt precària. El seu fill no havia pogut pagar-li els quinze mil sous de tern barceloní que el seu marit li havia deixat a deure del seu dot. Ella no li volia reclamar per no preocupar-lo amb més problemes. Amb tot, li va explicar al seu fill les peticions dels seus vassalls solsonins.
   L’any, sense que pogués imaginar el terrible que hauria de ser per a mi, va acabar amb el casament del meu cunyat Hug de Cardona amb Beatriu d’Anglesola.
   Beatriu era filla de Guillem d’Anglesola, Senyor de la Baronia de Bellpuig i de Beatriu de Pallars. Aquest fruïa del favor reial i estava en el seu moment de major esplendor ja que tot just feia uns quatre anys que havia comandat l’avantguarda catalana de la tropa de l’Infant Alfons en la conquesta de Sardenya. La seva intervenció havia estat decisiva en la batalla de Lucocisterna, on amb cinc-cents cavallers i dos mil infants havia pogut sotmetre les tropes pisanes que comptaven amb mil dos-cents genets i dos mil ballesters.
   Domna Maria em va explicar que Beatriu era molt diferent a mi, pel que s’havia assabentat, i que havia de fer els possibles per entendre’ns. A mi, aquell consell, no em feia falta perquè jo estava acostumada a fer el que em tocava. Mai em decantava pel que jo volia, sempre anteposava els meus deures.
   Per començar, les seves noces, tot i ser el segon fill, van ser molt més esplendoroses que les meves. No em va importar. Jo, en aquells moments, només desitjava estar embarassada.
Al meu cunyat li agradava lluir la magnificència del seu casal. Però a Domna Maria, que no tenia l’economia que necessitava per a les seves actuacions a Solsona, no li va agradar gens aquell dispendi. Va callar i va aguantar-se perquè era el seu fill i perquè tenia la seva pròpia economia assignada.
   Ella va venir a les noces, amb un abillament molt auster. Si no tenia diners per fer el que els solsonins li demanaven, tampoc en tenia per a luxes. L’únic canvi que va operar en la seva vestimenta, va ser el que li va imposar el canvi de moda: les mànigues ja no es portaven llargues a ran de peus, si no que començaven a ser bollades tocant a les espatlles.
   A la meva cunyada Beatriu, sí que li agradava lluir i gastar. I el seu vestit de núvia no era sinó una demostració de luxe i aparença. Semblava que les joies que no s’havia posat Domna Maria, les portés ella, totes juntes, escampades pel cos. I ja des de les primeres cerimònies, es va veure que era poc devota i fervorosa. Al costat del seu marit, que ho era molt, ella semblava resar per força.
   Encara no feia un any que eren casats, la tardor de 1329, Beatriu ja li va donar un hereu al seu marit i a Domna Maria. A la pila baptismal se li va imposar el mateix nom que el seu pare i el seu oncle avi: Hug. Huguet, amb el naixement del seu plançó, va deixar el diminutiu per al menut.
Jo, de seguida vaig pensar que ni el meu marit ni la meva sogra, no em voldrien veure més. Em volia morir. Estava desesperada. El meu hereu, que era el més necessari, no arribava. Ella en pocs mesos, ja m’havia guanyat. Si no en tenia, jo quedaria arraconada i els hereus serien els seus.
   Quan vaig notar que a Domna Maria, Beatriu no li queia bé, em vaig relaxar una mica. Sense dir-ho, se li notava perquè era molt evident que Beatriu era hipòcrita, recelosa, distant i freda.
   Tan freda que no deixava que Domna Maria pogués gaudir del seu primer nét. Pràcticament ni li deixava veure. I Domna Maria es va haver d’acostumar a prescindir del nen. Com si no hagués tingut cap nét.
   I tant com li hauria deixat jo! I l’hauríem cuidat juntes i me n’hauria ensenyat i els hauria educat. Però Déu no em volia concedir aquella gràcia.
   L’any de sobre, per a més desgràcia meva, Beatriu va tenir una filla. A ella, els nens no li agradaven gens i els deixava a dida. Jo no els hauria deixat ni un moment sols.
Beatriu era realment molt fèrtil. Els seus cinc fills van ser per a mi, una evidència molt més gran de la meva esterilitat.
   El seu últim fill, Guillem, va néixer el 1333, conegut com “lo mal any”, per la gran epidèmia de pesta que va assolar el país. L’epidèmia ve deixar una important petja en la nostra família. El nen va néixer sord i mut. I Beatriu no el va voler. Jo me l’hauria quedat amb moltes ganes. Al menys, hauria tingut una criatura que bressolar i amb la que sentir una mica de tendresa. El meu marit i jo, ja quasi ni ens tractàvem. Ell també havia agafat unes febres molt altes, arran de la pesta.
Emmalaltit i sense descendència, Ramon Folc VII, va voler esmenar la seva conducta, a fi de merèixer el favor celestial; i es va esmerçar encara més en mostrar-se com un home de recta consciència i conducta irreprotxable. Així, aconsellat per fra Arnau Pedriça, va reconèixer que cobrava, per un mal ús exigit pel seu pare, uns impostos, que no li corresponien, a clergues i rectors de les esglésies. Llavors, en va dictar per escrit la seva exempció.
   Veient el meu marit que no millorava, va disposar-se a dictar testament. Jo estava segura, que sense hereus, no em pertocaria res. Perquè no tenia dret a res. Sense fills no era res.
Ramon Folc VII, com el seu pare, va confirmar i ratificar totes les franquícies de la sal de l’Areny de Cardona. A més, com que algunes de les actes de concessió del seu pare, tot i que se sabien, no se’n trobava el document, a fi d’evitar futurs problemes, en va ordenar una nova redacció i va deixar tots els papers en total conformitat.
   Les febres de Ramon Folc van empitjorar. La seva mare va venir cap a Cardona i em va ajudar a cuidar-lo. Ni ella ni jo, no ens vam moure del seu costat. Vam fer-li tot el possible i l’impossible. De res va servir. Tant debilitat com estava, els metges encara li van practicar algunes sagnies. I es va morir.
   Amb la seva mort, també em moria jo. Havia perdut totes les oportunitats. Després de tots els meus esforços —per deixar la meva família i adaptar-me a una altra que no coneixia, per ser una bona muller i una bona nora, per intentar amb tots els meus sentits tenir fills—, res no m’havia servit. Tot havia resultat inútil. Amb la seva mort, la meva vida resultava innecessària.
Domna Maria, tot i la seva penúria econòmica, em va prometre la seva ajuda. Però jo, vaig preferir tornar amb la meva família. Era una dona estèril que no serviria per a res. M’hagués sentit una carga per al meu cunyat que, després dels funerals del meu marit, va celebrar amb tota pompositat, el seu nou títol de vescomte. No em vaig quedar a Cardona ni per aquesta festa. Ja veia un convent de clausura com a únic destí. Només em faltava saber quin m’escolliria el meu pare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada