Deu
ser, imagino, una de les crueltats més terribles que pot suportar un
cor de mare.
I,
tanmateix, va ser una realitat recurrent durant tot el franquisme i
més enllà. Així ens ho explica l’antropòloga i investigadora
Neus Roig, al seu llibre, No llores, que vas a ser feliz.
Aquest
delictiu procès, permès i
consolidat a Espanya,
va tenir
tres fases. Tot va començar
a les presons franquistes, amb els nens de les dones republicanes. Al
principi, els mataven. Després, els deixaven morir de gana. Però
quan el militar nazi i mal
psiquiatre Vallejo-Nàjera (després
d’estudiar la relació entre marxisme i deficiència mental,
compte! segons ell), va adonar-se que Espanya començava a estar
despoblada va escriure que les dones republicanes eren com els nens i
els animals. I llavors, van deixar les criatures amb les seves mares
fins als 3 anys. Per necessitat, no pas de cor. Després,
els hi prenien i els donaven a famílies catòliques. I
van fer una llei per
poder
canviar la identitat de la criatura i esborrar el seu passat.
La
segona fase, que va des de 1952
al 1977, va
afectar especialment a les mares solteres. La democràcia va mantenir
en secret la informació del nens robats i va seguir robant-ne.
A
partir del 77, tercera fase, es dediquen a robar els nens de mares
desarrelades.
Ja
no es tracta d’un delicte de repressió sinó d’un negoci vilment
fraudulent.
El
1983, en una maternitat que es dedicava a aquests negocis, es va
suïcidar una nena de 14
anys,
després que li robessin el nen que acabava d’infantar. El fet,
però, va aconseguir que l’Estat espanyol tanqués la resta de
centres que es dedicaven a aquests delictes.
Lamentablement,
com ens explica l’autora, la majoria d’aquests centres, no sols
de l’Estat Espanyol, també, per exemple, a Irlanda i la Índia (on
sí han jutjat els culpables), estan vinculats a ordes religioses.
Sabem
que al 1968 es
van arribar a pagar dos milions de pessetes (llavors una fortuna que
et permetia comprar una casa al centre de Barcelona), per una nena.
Les nenes eren més cares perquè, segons Neus
Roig, la
majoria de compradors eren majors de cinquanta anys que no havien
tingut descendència. I
volien assegurar que, en fer-se
grans, tindrien una serventa. Les dones, si han aconseguit alguna
suposada prioritat, també els ha tocat perdre.
Aquestes
mares
grans simulaven
embarassos.
Així, l’autora, mirant
estadístiques de naixements, va descobrir que a Catalunya hi va
haver una època que tenia, cada any, 14 dones de més de 50 anys que
quedaven embarassades per primera vegada.
En
aquest país ningú no ha tingut interès en destapar res. Ni
en reparar els horribles perjudicis.
I
és que els governs que han permès aquests greus delictes haurien de
ser durament condemnats. I als que ja són morts, esgarrapar-los tots
els honors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada