Robar criatures a les mares

Deu ser, imagino, una de les crueltats més terribles que pot suportar un cor de mare.

I, tanmateix, va ser una realitat recurrent durant tot el franquisme i més enllà. Així ens ho explica l’antropòloga i investigadora Neus Roig, al seu llibre, No llores, que vas a ser feliz.

Aquest delictiu procès, permès i consolidat a Espanya, va tenir tres fases. Tot va començar a les presons franquistes, amb els nens de les dones republicanes. Al principi, els mataven. Després, els deixaven morir de gana. Però quan el militar nazi i mal psiquiatre Vallejo-Nàjera (després d’estudiar la relació entre marxisme i deficiència mental, compte! segons ell), va adonar-se que Espanya començava a estar despoblada va escriure que les dones republicanes eren com els nens i els animals. I llavors, van deixar les criatures amb les seves mares fins als 3 anys. Per necessitat, no pas de cor. Després, els hi prenien i els donaven a famílies catòliques. I van fer una llei per poder canviar la identitat de la criatura i esborrar el seu passat.

La segona fase, que va des de 1952 al 1977, va afectar especialment a les mares solteres. La democràcia va mantenir en secret la informació del nens robats i va seguir robant-ne.

A partir del 77, tercera fase, es dediquen a robar els nens de mares desarrelades. Ja no es tracta d’un delicte de repressió sinó d’un negoci vilment fraudulent.

El 1983, en una maternitat que es dedicava a aquests negocis, es va suïcidar una nena de 14 anys, després que li robessin el nen que acabava d’infantar. El fet, però, va aconseguir que l’Estat espanyol tanqués la resta de centres que es dedicaven a aquests delictes.

Lamentablement, com ens explica l’autora, la majoria d’aquests centres, no sols de l’Estat Espanyol, també, per exemple, a Irlanda i la Índia (on sí han jutjat els culpables), estan vinculats a ordes religioses.

Sabem que al 1968 es van arribar a pagar dos milions de pessetes (llavors una fortuna que et permetia comprar una casa al centre de Barcelona), per una nena. Les nenes eren més cares perquè, segons Neus Roig, la majoria de compradors eren majors de cinquanta anys que no havien tingut descendència. I volien assegurar que, en fer-se grans, tindrien una serventa. Les dones, si han aconseguit alguna suposada prioritat, també els ha tocat perdre.

Aquestes mares grans simulaven embarassos. Així, l’autora, mirant estadístiques de naixements, va descobrir que a Catalunya hi va haver una època que tenia, cada any, 14 dones de més de 50 anys que quedaven embarassades per primera vegada.

En aquest país ningú no ha tingut interès en destapar res. Ni en reparar els horribles perjudicis.

I és que els governs que han permès aquests greus delictes haurien de ser durament condemnats. I als que ja són morts, esgarrapar-los tots els honors.