Becàries precàries

Ja hi tornem a ser, vaig pensar en veure el titular: Becàries precàries: aprenentatge o explotació?, un article de Gina Driéguez, per al Nació Digital. Però, en llegir l’article, vaig adonar-me que tant noies com nois pateixen les mateixes agressions empresarials. Unes d’agressions que porten la cara més maquillada. I potser per això, justament, la seva perversitat és més cínica. Perquè enganyen volent fer-se passar per bones. Empresaris, empreses i, fins i tot, institucions públiques.

El lema, suposo, és femení per treballar a l’estil Cup o Unidas...

Tanmateix, el títol no és de la Gina, és el lema amb el qual el Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC) ha presentat la seva campanya estival. El Consell ha obert una bústia perquè les «becàries precàries», noies i nois, puguin explicar els problemes que els toca viure durant les seves pràctiques a les empreses. És obvi, ningú no hauria obert bústies per explicar bondats. Es tracta d’explotació femenina i masculina.

Segons el CNJC, l’any 2017, l’ONG Brussels Interns denunciava que hi havia tres milions de «becàries precàries» a Europa.

A Catalunya no tenim cap registre únic de tots els convenis d’empreses amb universitats per saber la quantitat exacta de «becàries precàries». L’únic que ha pogut recollir el Consell de Joventut és que en cinc anys s’han duplicat.

Quin abús! Els empresaris i les empreses que s’aprofiten del jovent o de qui sigui, acostumen a fer-ho per fer-se més rics quan, normalment, ja tenen un poder adquisitiu més que suficient per a viure còmodament. Llavors, per què abusar?

Moltes vegades, aquestes pràctiques, que es paguen poc o res i, a sobre no cotitzen, acaben resultant un treball pel qual, noies i nois han de pagar. Si han d’agafar transport, han de viure fora de casa, menjar a prop de la feina... resulta que gasten més del que cobren. Si és que cobren! Per tant, aquests tres milions de joves que tenim repartits per Europa pagant per treballar, com que quasi no cobren, depenen dels pares per poder sufragar totes les despeses que els suposa poder treballar, normalment, amb unes falses promeses de contractes posteriors que quasi mai no arriben.

Amb aquest engany, moltes empreses es lucren de la feina feta per aquests joves, noies i nois, que tenen ganes de treballar i aprendre. Però als que s’explota perquè no reben el que guanyen amb la seva feina.

Quin sistema més pervers! El jovent és el futur d’un país. I què poden aprendre, si comencem enganyant-los? Que es bo enganyar? Que els anirà millor a la vida si enganyen? Quina realitat més trista!

Sé que hi ha bons empresaris i bones empreses, però no són, ni els uns ni les altres, els més freqüents.

I és que cal que el treball, sigui de noies o de nois amb estudis universitaris, o de qui sigui, estigui reconegut i remunerat pel que val.