La vescomtessa dissortada (26)

Maria va tornar a insistir i Ramon Folc va perdre els estreps. Llavors va començar a insultar-la, acusant-la de voler prendre-li el poder amb les seves argúcies i caritats. El vescomte temia que Maria arribés a ser més important que ell dins del seu vescomtat. I això no estava disposat a permetre-ho. Es va posar tant fora de si que va marxar donant puntades de peu a tot el que va trobar per davant.
Afortunadament, va tardar uns dies en tornar. Ramon Folc, davant de Maria, se sentia empetitit perquè ella la superava en moltes qualitats.
   Jo em vaig afanyar a preparar un tractament perquè Maria quedés prenyada el més aviat possible i no hagués de suportar gaires nits aquell desaprensiu al seu llit. Vaig escollir una recepta de Galè, aquell metge grec que era tan famós per haver donat molta importància a la preparació i conservació dels fàrmacs. Havia escrit a les seves notes que la dona que begui aigua de malrubí amb aigua de betònica durant quaranta dies seguits, quedarà embarassada. Per si això no fos prou, a més a més, també segons una recepta grega, li vaig fer menjar ous de corb amassats amb sègol com si fos un pastís, per temptar-la.
   Amb tot, no vaig poder evitar que el vescomte passés més de tres mesos visitant la seva esposa. No hi anava totes les nit, ni totes les que hi anava, Maria s’havia de doblegar als seus desitjos. Algunes nits, aconseguia que el seu marit li demanés la seva opinió en alguns assumptes administratius i judicials com si volgués consell per algun amic seu. Ramon Folc seguia prenent-la com la possessió que ell considerava, era la seva dona, però ja no ho feia amb tanta rudesa ni indignitat. Ramon Folc no en sabia més, però entreveia que els consells i la feina de Maria li eren favorables. No estava disposat a canviar de vida per acontentar els seus súbdits; però d’amagat, aprofitar els avantatges de la seva muller, ho trobava força astut.
   Jo ja no passava les nits, ni amagada, ni esperant que ell marxés. Aquells dies estava obcecada buscant, desesperada, una recepta que em faltava i que volia. M’havia passat pel cap, donar algun verí prou fort al vescomte perquè acabés els seus dies. Al final, quan ja la tenia a punt, no m’hi vaig acabar d’atrevir perquè, tot i que no creia gaire en res, més enllà de la mort, podia sentir-me malament la resta de la meva vida. I, el que era pitjor, podia perdre l’estimació de Maria, per un acte tan abominable. Aviat va arribar la notícia del segon embaràs. Ramon Folc va ser novament foragitat de la cambra de Maria. Ell s’havia fet gran i ja no podia aconseguir que les jovenetes se li rendissin, ni que fos per diners. Sense més possibilitats, va tornar a refugiar-se a les estances de Donya Flor i ella ho va ben aprofitar. Ella volia prebendes per als seus fills i aprofitava qualsevol ocasió.
Amb el temps, jo havia anat ensinistrant algunes noies al meu servei perquè poguessin atendre casos fàcils de dones embarassades. I vaig deixar-les a elles per tornar-me a dedicar a la meva amiga de l’ànima.
   A Maria, tot i que els embarassos li anaven bé, semblava que cada vegada li havien de portar males notícies de la seva vida anterior. Els oncles avis, ja força grans i amb poques possibilitats negociadores —no se sabia per quin mal tràngol—, acabaven de perdre dues importants tinences: la de Orduño i la de Balmaseda. Aquestes ja no podrien formar part del patrimoni que el seu fill gran, Felip, pogués heretar a la seva majoria d’edat.
   No sabia si la pèrdua era culpa d’una mala gestió dels oncles o que el rei, enfadat per algun motiu o bé per algun plet anterior, havia resolt a favor d’uns altres senyors dels que tenia més necessitat. Es va tornar a posar nerviosa i, tot i que jo li vaig aconsellar molt repòs i molta tranquil·litat, no va parar d’escriure cartes fins que va assabentar-se que el rei tenia nous interessos. Amb calma, perquè res podia fer per ajudar el seu fill, ja que era un decret reial, va refugiar-se en la lectura. I aquelles noies a les que ella havia ensenyat a llegir, per tenir-la contenta i quieta, van proposar-li que els llegís una vegada més la història d’Agnès de Tarroja que tant li agradava. L’abat Bernat Guinart, li havia regalat una còpia sencera pel seu sant.
   Era la més important de les avantpassades del seu marit. Era filla de Ramon de Tarroja i pertanyia a una de les famílies més importants de Catalunya. La seva àvia materna havia estat Adalmús, filla de Ramon Berenguer III comte de Barcelona, i maridada amb Ponç de Cervera, vescomte de Bas. Havia heretat dos grans patrimonis.
   D’una banda, el del seu pare, que l’havia deixada òrfena de molt petita i ho havia traspassat tot al seu germà Hug. Quan aquest havia mort, solter i sense descendència, li havia tornat a traspassar tot a la neboda. De l’altra banda, la de la seva mare, va heretar el Senyoriu d’Arbeca. El 1217 Agnès es va casar amb Ramon Folc IV de Cardona i l’any següent, com hereva dels Tarroja, va aportar al vescomtat de Cardona, la part del Senyoriu que la família tenia a Solsona.
   Agnès i Ramon havien viscut, principalment, a Arbeca on, degut a les aficions arquitectòniques del marit, van fer del castell un majestuós palau on hi allotjaven assíduament a les personalitats més importants de l’època. Aquestes aficions també van afectar el castell de Solsona en el qual van fer construir un capitell amb les armes de Ramon Folc i les d’Agnès de Tarroja a la cambra senyorial.
A Maria també li hauria agradat poder fer com l’àvia del seu marit, però de moment, aquest no li reconeixia els drets sobre el Senyoriu de Solsona. Somiant en tot allò que ella hi voldria fer, li va arribar el dia d’infantar. Per quarta vegada, jo era al seu costat i la vaig ajudar a deslliurar un nou baró per al Casal de Cardona. Aquest naixement li va permetre consolidar l’herència del vescomtat amb dos fills barons legítims. Al nen, batejat solemnement a la canònica de Sant Vicenç, li van imposar el nom d’Hug, en memòria del tiet que va fer hereva a la seva neboda Agnès.
Ramon Folc li va fer donació d’un magnífic braçalet de brillants perquè volia tornar a tenir entrada franca a la seva cambra; ell volia aplanar el camí perquè ella li permetés tornar a entrar al seu llit. Maria va acceptar agraïda el collaret, perquè al pensament hi tenia nous plans i eren caríssims. Amb tot, també va aprofitar per recordar-li que havia de solucionar el plet que tenia amb els seus vilatans per les qüestions d’obres al castell. Li va demanar, humilment, que atorgués als seus homes i dones els drets i privilegis que havia jurat el dia que li van retre homenatge com a VI vescomte de Cardona.
Ramon Folc, davant de tanta gent no es va atrevir a negar-s’hi i va fer avisar el notari perquè donés fe que el vescomte havia atorgat, benignament, aquesta súplica dels seus homes i que tan sols els reclamava manobres per ajudar el mestre d’obres a trencar pedra i traginar-la al lloc convenient.
Passades i acabades les celebracions, Maria va voler deixar clara la seva situació.
— Senyor, he complert, en escreix, la part del contracte a què restava obligada: donar-vos un hereu legítim. Ja en teniu dos. I donat que el nostre matrimoni no ha estat sinó un suplici, de cos i ànima per als dos, us suplico que, amb els meus fills, em deixeu traslladar a Solsona, ja que em pertany per dot.
Ramon Folc, enfellonit, perquè no s’ho esperava, s’empipà moltíssim.
— Els meus fills no es mouran del castell de Cardona que, per dignitat, els pertoca.
— La dignitat, Senyor, està en les persones i, ni el castell més formós ni les robes més luxoses, us farien un home digne. Ja he hagut d’aguantar massa anys, haver de viure sota el mateix sostre que la vostra amistançada. Voleu indignitat i humiliació més gran per a una dona!
El vescomte no volia renunciar a la seva amant. Tothom sabia que, últimament, el tenia ben encaterinat amb una nova argúcia. Que li marxés la muller no el deixaria en una situació gaire galdosa, però preferia l’amistançada a la muller. Per retenir-la, li va enviar un document, signat per ell i pels seus notaris, atorgant-li el permís per marxar, però s’hauria d’esperar mentre no estiguessin acabats els arranjaments del castell. El vescomte va al·legar que no volia que els seus fills visquessin en un paratge tan inhòspit i poc adequat al seu alt llinatge. Ramon Folc tenia molt ben calculat com retardar els canvis i tenir, d’aquesta manera, immobilitzada la seva dona sense malmetre la seva reputació.
Maria va fer veure que hi accedia, gustosament, tot intentant negociar que li deixés prendre part de les restauracions que tenia previstes. Així potser, una petita nota, encara que molt breu, constaria en algun document, explicant que ells havien fet com la besàvia Agnès i el seu marit, arranjant el castell.
Aquestes paraules van esperonar, com Maria havia suposat, el vescomte. Va buscar ràpidament l’ajuda de mestres d’obres i artesans de la pedra per poder millorar les actuacions dels seus avantpassats. Però, el mèrit només el volia per a ell sol. Les indicacions de Maria no les volia deixar constar enlloc!
Arribada la primavera de 1309, el vescomte va establir unes noves ordinacions pel que feia a l’ús del vi i la verema. Ningú no podia entrar vi a la vila de Cardona i el seu termenat, des del dia de Sant Miquel, al setembre, fins a la Mare de Déu d’agost. Ni per vendre ni per comprar. Lògicament, quedava exempt d’aquesta prohibició el vi de la collita de les terres de Cardona i terme, amb el fi de protegir-les. Passada la festa del quinze d’agost, es permetria l’entrada de vi vell a tothom que ho volgués, però amb l’obligació de vendre’l dos diners més barat, per quartà, del preu superior que durant aquell any s’hagués venut a la vila.
A Maria li va agradar aquesta nova disposició i se’n va alegrar pels seus vilatans. Ella, mentre esperava, tenia cura dels seus fills i no volia que, com altres nobles, haguessin de marxar a fer la instrucció militar amb un altre noble senyor. També va haver de sol·licitar el permís del seu marit per contractar bons instructors. El vescomte l’hi va atorgar. Els seus fills havien de ser els seus successors i amb Maria s’havia adonat de com n’era d’important la instrucció.
Ella va voler ensenyar-los personalment a llegir i escriure, i a resar. Però necessitava ajuda per altres rames del saber. Ramonet ja sabia les oracions més bàsiques i Hug, tot just començava a parlar. Ella, tant els llegia poemes com oracions.
Quan li sobrava temps, Maria, sempre l’aprofitava per estudiar l’organització i lleis que regien a la ciutat de Solsona.