Parts a la carta

Ai mare meva! Si la meva pobreta àvia pogués llegir aquesta notícia s’esborronaria. Perquè jo, que sóc nascuda mig segle més tard, també sento certa feredat. I dic certa perquè soc prou conscient que alguns parts a la carta han pogut salvar vides.

Però ara hi ha metges que en lloc de pensar en el nadó i la mare, que són els que estan escarrassant-se ―l’una per esbatanar-se d’ossos i, regalimant fluids, deslliurar fetus, aigües amniòtiques residuals, cordó umbilical, placenta... en un esgotament més feixuc que travessar un desert sense aigua ni camell, i l’altre per plorar i respirar sense ajudar materna―, pensen més en el seu horari festiu.

Que a una partera li toca un dissabte d’agost a l’hora de la piscina o de les tapetes de peix a la platja, doncs què caram, li inoculo una mica d’oxitocina, li dic que és un calmant, està contenta perquè el cos se li dilata i va de part i ja en té ganes perquè està farta del pes, i a les set de la tarda del divendres, la criatura ja és neta i el metge, cap a la platja hi falta gent.

I si una mare descontrolada té per caprici parir el dia de Cap d’Any a l’hora del raïm, que es prepari perquè per no fer just, poden oxcitocinar-la per Sants Innocents o deixar-la en mans del passerell que li ha tocat de guàrdia perquè està en pràctiques i no pot dir que no.

Encara existeixen més irregularitats relacionades amb els parts. Als Estat Units, la cosa encara és més terrorífica. I segur que, nedant, el terror també acabarà arribant. Quan el meu fill treballava a Columbia, una companya de laboratori estava prenyada. En apropar-se-li el dia (i podria ser que el part també fos programat) va dir-li que li tocava el divendres següent i que el dilluns sens falta li enviaria l’informe que li tocava fer. Que si tot anava bé com confiava, la mare se li quedaria la criatura i en quatre dies tornaria a la feina. La xiqueta tenia por de perdre la feina!

Que els metges facin parir quan els vagi bé a ells és terriblement lamentable. Però és dolorosament desolador que una mare hagi d’abandonar el seu nadó perquè, en lloc d’obtenir un premi per tots els sacrificis que li costarà, hagi de tenir por d’un càstig laboral, econòmic, emocional...

I això, mares paridores, és inhumà i hauria de ser il·legal. Si el que més hem de protegir i mimar són les mares que encara tenen ganes de tenir fills!

Esther Viñas, a Mama desobedient, amb una mirada feminista, escriu que un part respectat és el que acata la seva fisiologia durant tot el procés. I no s’intervé medicament en el seu desenvolupament si no és del tot imprescindible.

I és que les criatures no han de néixer quan els va bé als metges, sinó quan se senten capacitades per respirar soles i els ve de gust provar-ho.