Islàndia té dones model

Fixeu-vos que l’adjectiu va darrera i no porta «s». Per tant, no vaig a parlar de les models que emplenen les passarel·les. Sinó de dones per a imitar. Que té un valor molt més preuat.

Tots sabem que Islàndia ha estat el país capdavanter en obligar les empreses, públiques com privades, de més de cinquanta treballadors, a pagar igual a les dones i als homes per la mateixa feina.

La bretxa salarial, sobre el paper, és il·legal a la UE. En realitat, un dels seus principis fundacionals, recollit en el Tractat de Roma de 1957 és: «el mateix sou per la mateixa feina». La Comissió Europea es va comprometre a fer-ho complir. Però no es compleix.

Les dones islandeses s’ho han guanyat a pols. Han lluitat amb insistència al carrer i han protagonitzat cinc massius moviments de protesta ―que s’han deixat sentir a tot el món―, en els darrers quaranta anys.

Un dees més sonats va ser el del 24 d'octubre de 1975. El 90% de les dones d'Islàndia es van absentar de les cases i dels llocs de treball i van omplir els carrers de Reykjavík.

Els homes van adonar-se que no podien tirar endavant el país –ni les famílies– sense elles. Els negocis i serveis on les dones eren majoria van haver de tancar: escoles, bancs, aeroports, botigues, fàbriques de peix... Els homes van haver de fer el dinar i van esgotar les reserves de salsitxes de llauna als supermercats.

Cinc anys més tard, el1980 el petit país nord-atlàntic es convertia en el primer del món que nomenava presidenta una dona, Vigdís Finnbogadóttir. Va mantenir el càrrec durant quatre mandats consecutius.

Les dones d’Islàndia, lluitant pels seus drets, han seguit mantenint una tradició de vagues: el 1985, el 2005, el 2010 i l’última el 2016.

En les últimes tres, en lloc d’aturar-se tot el dia, les islandeses van deixar de treballar a partir de l’hora en què deixen de cobrar si es compara el seu sou amb el dels homes. Així, a la vaga del 2005, van plegar a les 14.08 hores; a la de 2010, a les 14.25, i a la de 2016, a les 14.38.

Per què el meu país encara no pot assolir les fites d’Islàndia? A Catalunya la bretxa salarial encara és del 26%. Per solucionar el problema (tot i que a Islàndia no el veuran completament resolt fins el 2022), caldria començar a lluitar com les seves dones.

Les catalanes també podem parar el país. Però la nostra economia, malauradament, depèn d’un altre govern que frueix humiliant-nos i escanyant-nos.

Caldria que la resta de les dones de la península també creguessin que la proposta és important i que elles també hi sortirien guanyant. Encara que en un país on un partit com Vox pot treure molts més d’un sol vot, es fa difícil pensar que les dones siguin capaces de lluitar per aconseguir drets.

I és que amb la injustícia, especialment si és flagrant, cal lluitar de manera activa per aconseguir erradicar-la. I com que les dones en patim moltes, ens hi hem de posar ja!