No és qüestió de gènere

Hi havia una vegada, un home i una dona, o una dona i una dona o un home i un home, tant li fa! Dues persones, una parella. El gènere no té cap importància.

Era una tarda tranquil·la però l’un(a) va començar a trobar-se malament. Com que havia quedat amb l’altre(a) que aniria a buscar el xiquet a cals avis, amb ganes de veure’l, va esforçar-se per aconseguir-ho. Va treure el cotxe del garatge i va fer camí enllà esperant que el trajecte de tornada, a part del fill adoptat, l’acompanyés la felicitat.

Entre tant, l’altre(a) va sortir a passejar, per esbargir-se. Però la fatalitat va voler que ensopegués amb una llamborda desencaixada del carrer, caigués i es trenqués un os del peu.

Quan l’un(a) ―més adolorit del que havia marxat però content―, i el xiquet van tornar, es va trobar l’altre(a) a urgències, a mig enguixar. S’esforçava molt en aparentar tranquil·litat per no preocupar exageradament ningú.

Havien tingut mala sort. A la seva vida, tot i ser raonablement sortosa, li acabaven de tocar tiquets d’un tómbola desventurada. I amb aquests paperets a les mans, l’un(a) i l’altre(a), espantats pel futur incert i desagradable, van escolar-se cap al pitjor, cap al sac gran i negre de la malícia. Una tendència pròpia de la humanitat però alhora inhumana, Incontrolable, comprensible, però demolidora.

Caiguts al sac, l’un(a) i l’altre(a) van ser incapaços d’evitar la confrontació. Perquè tots dos, perjudicats com se sentien de la salut imprescindible per gaudir de la vida amable, conquerida a cops d’afanys, estaven prou enfadats com per llançar-se als retrets.

―Si m’haguessis demanat que t’acompanyés, no m’hauria trencat el peu... ―Se li va escapar a l’altre(a), el més atemorit de tots dos.

Però a l’un(a), el cor se li va desbocar de tal manera, que li marxava carns enllà. I va necessitar la força de les dues mans per tornar a encabir-lo en aquell racó on, normalment, el manté recollit i pacífic, perquè no li espatlli l’ànima que hi viu a redòs.

Tanmateix, l’intent de fugida del cor ja havia donat senyals al cervell i s’havia posat en marxa. Impossible aturar-lo. Perquè fins i tot els cervells assenyats, tenen per bo, entendre que un atac justifica una defensa. Quasi la implora, a vegades, per salvar la dignitat.

I l’un(a) va caure en lluita per defensar-se:

―Si veient que em trobava malament, m’haguessis acompanyat, no hauries caigut.

Com que l’un(a) i l’altre(a) s’estimaven amb prou contundència, van ensumar-se com fan els gats i van seguir jugant. Però ai de les relacions on la contundència no és prou sòlida. Una tarda de mal i guix pot arrasar amb tot.

I és que l’amor no és una qüestió de gènere, sinó d’indulgència, bonhomia, comprensió, de saber-se perdonar l’un(a) a l’altre(a).