La vescomtessa dissortada (21)

Ramon Folc VI, havia de ser un home de caràcter fort i temperament rebel. Al menys, això era el que es desprenia de les gestes que havia dut a terme durant la seva vida. Havia nascut el vint-i-sis de maig de 1259, per tant tenia vint-i-quatre anys més que ella. Tenia sis germans: Hug de Cardona —que essent canonge de Barcelona, estava a Terra Santa al servei de l’Església—; Guillem de Cardona —que estava guerrejant amb els moros al Marroc—; Bernat Amat —al servei del comte d’Empúries—; Pere –del que res en sabia—; Brunissenda —casada amb el noble Gerard de Cervelló— i Sibil·la —casada amb Àlvar, vescomte d’Àger, germà del comte d’Urgell.
   Per la cara que m’hi anava posant, em vaig adonar que els títols ja no li importaven gens perquè ja havia après que no li podien donar cap felicitat.
El vescomte ja havia estat maridat, a l’edat de vint anys, el 1297 amb Toda Pérez d’Urrea, que havia mort sense deixar-li descendència.
   En sentir el cognom, Urrea, Maria va recordar que el destí, algunes vegades es podia transformar en sogra, en pare... o bé en marit i amiga.
   La família dels Cardona, era una de les més riques i poderoses de Catalunya per les fabuloses rendes que li proporcionaven les seves salines.
   Maria va mostrar curiositat per saber com eren unes salines i com funcionaven. Si els rèdits eren bons, potser, amb la meva ajuda podria emprendre alguna tasca per a dones desemparades. Aquesta idea la va animar una mica. El nou destí, segurament no li oferiria un marit com el que havia tingut però, potser sí, un ideal pel que lluitar.
   Les gestes del seu vescomte, donat el seu caràcter, eren prou conegudes. Amb divuit anys, el 1277, s’havia alçat amb un grup de nobles catalans contra el rei Pere d’Aragó perquè no anava mai a Catalunya, no hi celebrava Corts, i els semblava que devien el seu servei militar al comte de Barcelona. Ramon Folc i el Senyor d’Àger s’havien fortificat a Balaguer i mantenien la seva postura. Gràcies a la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet, es va aconseguir restablir la pau amb el rei Pere. Tres anys més tard, es van revoltar de nou i es van tornar a fortificar a Balaguer.    El rei Pere, empipat, els va posar setge amb dos mil cavallers i deu mil peons d’entre totes les seves viles i ciutats. Van haver de rendir-se i Ramon Folc VI va quedar empresonat. L’any següent, el 1281, a canvi de la llibertat, va haver de posar en poder del rei, els castells i viles que tenia i pagar-li les despeses ocasionades pel setge de Balaguer. Però, l’agost del mateix any, l’Infant Alfons, fill de Pere, va dictar sentència contra Ramon Folc VI per danys, injúries i malifetes causades als servidors del rei en terres de Vilafranca i altres llocs dels seus dominis. Va ser condemnat a pagar grans quantitats de marcs d’argent i de diners que no podia pas satisfer. Per això, va haver de concedir-li potestat sobre tots els seus castells, viles i fortaleses. Però l’Infant, que no volia que es perdés el vescomtat de Cardona, li volia perdonar tots els danys i perjudicis que li havia ocasionat, si ell es comprometia a posar totes les seves possessions en règim de feu, pel qual, el vescomte, a més a més de retre-li l’homenatge i prestar-li jurament, havia de pagar-li un cens. Rei i vescomte es van reconciliar. Llavors dos-cents quaranta-set homes de la vila i veïnat de Cardona es van rebel·lar contra llur vescomte i van fer homenatge i sagrament de fidelitat a l’Infant Alfons, a qui van prestar jurament de no seguir mai més l’host del vescomte en contra del rei.
   L’any 1283, quan ja tenia vint-i-quatre anys, Ramon Folc VI va ser assenyalat com un dels cent cavallers que havien d’acompanyar el rei en el desafiament contra Carles d’Anjou a Bordeus. Dos anys més tard ho tornà a fer fins a Perpinyà. Ja a les portes de la ciutat, Ramon Folc VI li va demanar al rei que el deslliurés de la seva intervenció perquè dins la ciutat hi havia la seva cosina Esclaramonda de Foix. El rei li va atorgar el permís, però va conquerir la ciutat i va fer presonera Esclaramonda.
   El juny de 1285, els francesos van entrar a Catalunya. El rei Pere volia defensar Girona, però molts dels seus cavallers li oferien excuses per no entrar en guerra. Ramon Folc VI, que no havia estat convidat, es va mostrar ofès i es va oferir voluntari. El rei va excusar-se del seu oblit dient-li que preferia mantenir-lo al seu costat. Llavors, li va concedir vuitanta cavallers, trenta ballesters de cavall i dos mil cinc-cents peons, va emplenar la ciutat de queviures i va fer sortir tota la gent inútil per a la guerra: dones, nens i vells. Ramon Folc VI va fer arreglar els murs de la fortalesa, aterrar les cases que estaven a l’exterior i cremar els camps. Els francesos van enviar al comte de Foix —que era parent del de Cardona—, amb un missatge per a Ramon Folc. Si els lliurava la ciutat, a canvi, rebria molts presents. Tants, que sols el rei podria competir amb ell en honors i dignitats; a més, el cardenal llegat del Papa l’alliberaria del jurament i homenatge prestats al rei Pere d’Aragó i així mai no seria tingut per traïdor. El vescomte va respondre que defensaria Girona, al servei del rei Pere, per no deshonrar el llinatge dels Cardona i que cap cardenal el podria deslliurar de la mala fama i deshonor que cauria sobre el seu nom si de tal manera actuava. El francès va posar setge rigorós sobre la ciutat. Una de les primeres nits, van sortir seixanta homes i es van apropar al campament francès on van matar un cavaller normand, quatre de francesos i es van emportar trenta-vuit presoners. L’endemà, els francesos, en represàlia, van penjar dos catalans, pensant-se que eren els assassins. Venjatiu, Ramon Folc va fer penjar els trenta-vuit presoners. Tanmateix, a poc a poc, s’anava quedant sense queviures i els soldats se li emmalaltien. Va sol·licitar l’ajuda del rei i aquest li va aconsellar demanar una treva de vuit dies. Si passats els dies convinguts no podia ser socorregut, havia de lliurar la ciutat. I Ramon Folc VI va obeir el seu rei, rendint-se al cap dels dies acordats.
   L’any de sobre, va col·laborar amb Alfons el Franc, ja rei, en la conquesta de Menorca, amb cinquanta cavallers, cent infants, dues-centes quarteres de civada i cent de blat. Llavors, Ramon Folc VI estava embrancat en les seves disputes amb Ermengol d’Urgell que van durar fins l’any 1293 quan, Jaume II els va obligar a respectar la treva de deu anys que havien signat a les Corts de Barcelona el 1291. No els va quedar altre remei que obeir.
   L’última facècia que jo sabia del futur espòs era que no havia volgut assistir a les Corts que el rei Jaume II havia reunit a Lleida per tal que els nobles li juressin les disset ordinacions que ell havia manat. Com a càstig el rei l’havia declarat fora de llei i els oficials reials i gent de guerra havien entrat en les seves terres cremant i saquejant arreu. Ramon Folc, per legitimar la seva conducta, va explicar al rei que havia enviat un procurador que el representés entre els Barons de l’Assemblea de Lleida. I el rei el va perdonar atenint-se als Usatges de Barcelona.
   Al capvespre del segon dia, ja foscant, vam arribar a Casserres. Maria va sol·licitar, al cap de la comitiva, d’aturar-s’hi a fer-hi nit ja que coneixia bé la llegenda que havia donat peu a la fundació del monestir i que estava relacionada amb la seva nova família, els Cardona. Volia resar pel seu marit difunt, encomanar els seus fills i pregar pel seu nou matrimoni. El seu promès, segur que se n’assabentaria i, probablement, n’estaria content.
   Amb aquestes ordres em vaig adonar que s’estava esforçant per fer el cor fort i empentar la nova vida. Tot el seguici vam fer nit a la fortalesa del castell.
   Així que va despuntar el dia, Maria i jo ens vam arribar fins al monestir a resar davant l’arqueta que contenia les despulles del nen mort.
   Corria pels monestirs catalans que, a principis del segle X, un nen de la família dels Cardona, en ésser batejat, al cap de tres dies de néixer, va parlar i va comunicar que moriria al cap de trenta dies. Llavors, va demanar que, una vegada mort, el seu cos fos guardat en una arca petita i que aquesta fos col·locada a lloms d’una mula i, en el lloc on l’animal s’aturés, hi fessin construir un monestir. Es deia que el nen era fill de la vescomtessa Ermetruit i que el seu marit, el vescomte Guadall de Cardona i Osona, li havia cedit les terres a la seva esposa perquè pogués complir la voluntat del seu fill mort. Ermetruit així ho havia fet i l’arqueta folrada de drap granat era besada per molta gent que li encomanaven ajudes al nen mort. Fins i tot, en anys de molta sequera, l’arqueta era passejada per les seves terres per invocar l’ajuda de l’aigua que els era tan necessària.
   Acabats els resos, més els de Maria que els meus, que ja no em feien sentir gaire còmoda, la comitiva va prosseguir. A ella l’havien reconfortat i donat ànims suficients com per encarar-se amb el seu destí. Cap emissari de Cardona havia arribat a terres de Casserres per guiar-nos fins a destí.
Per ser ja l’última ocasió, em vaig atrevir a preguntar-li si volia que la maquillés. Sense cap anhel ni afany, em va respondre que no, tan sols abaixant les seves parpelles.
   Passat el migdia, ens vam aturar per deixar descansar les bèsties i menjar alguna cosa. Maria feia veure que s’entretenia però caminava riu avall. Jo, de lluny, la seguia amb la mirada. De cop, em va dominar la inquietud que volgués marxar en direcció contrària i m’abandonés allí mateix. Però ella no va tenir esma ni per aixecar la vista per ataüllar el castell de Cardona.
   Maria ja havia aconseguit assossegar el seu estat d’ànim. Es va posar els dits a la taca, em va mirar sorneguera i em va preguntar si li podia pintar mil pigues. La nostra complicitat s’anava revifant. Em vaig sentir molt alleugerida i feliç. El drama s’acostava, però jo estava convençuda que juntes, ens en sortiríem molt millor. La vaig abraçar amb molta confiança i li vaig desitjar molta sort.
   El Castell de Cardona —entre la vall del Cardener i la clotada del salí—, impressionava fortament.
No pas endebades; era considerada la fortalesa més important del segle a Catalunya. El que més en destacava era una altíssima torre rodona. Tot i de lluny, es podia distingir perfectament com a la banda nord hi havia les dependències dels senyors i a la banda sud, la canònica de Sant Vicenç.
   Un dels guies que portàvem ens va informar que, tot i ser de l’estil imperant a Catalunya durant el segle XI —el romànic llombard, procedent d’Itàlia—, tenia algunes característiques que la feien única. Era extremadament alta per l’època. Havia estat construïda entre el 1019 i 1040 per encàrrec de Bremon, quart vescomte de Cardona i impulsada per l’Abat Oliba, bisbe de Vic.
   Fora muralles, també a la vessant nord, s’hi podia distingir la torre del botxí. Coneixíem prou bé aquestes torres com per saber què eren i per a què servien. La imatge de l’home encaputxat i vestit de negre sempre ens feia venir esgarrifances.
   Ningú no va sortir a rebre’ns. Ella es va pensar que el vescomte, potser volia que s’adonés, encara que de manera descortès, que el més noble i ric era ell. Quina diferència amb Felip! Si hagués estat al revés, ella la noble i rica, ell s’hauria hagut d’empassar l’orgull i apressar-se a retre-li tots els honors que li poguessin correspondre. Tant li feia! Ella, tan sols volia complir amb la seva obligació i no volia esperar atencions ni afalacs. Tampoc li venien de gust!
   En arribar al portal de Graells, un destacament enviat pel vescomte, li va retre honors i ens va escortar fins a l’entrada principal. Des dels merlets arribaven els sons d’alguns instruments. El seguici va ser acompanyat fins al pati d’armes i després cap a la sala de parament, on el vescomte, assegut en el seu setial, ens esperava. Ell, ni es va aixecar ni immutar. Llavors, amb un gest de mans va indicar a uns jovenets quasi vestits de cavallers, que portessin l’altre setial, el que encara romania arraconat. Els nois el van instal·lar al costat del parió del vescomte. La barroera intenció no era altra que recordar-li a Maria que ella era la segona muller. El vescomte va baixar els dos esglaons que l’enlairaven de la resta de persones que omplien la sala, i li va allargar la mà a Maria. No li va dir ni un mot amable, tan sols una lleugera inclinació de cap. Era home de poques paraules, tosc i esquerp. Maria li va agafar per pujar, però, en adonar-se que en el delicat treball de marqueteria que ornava la gran cadira, encara hi quedaven les inicials de la primera esposa, es va mirar fixament el vescomte i la seva rebel·lia, tant de temps somorta per l’amor del seu primer marit, va tornar a esclatar desafiadora:
   — Senyor, heu de saber que puc i estic disposada a seure en la més senzilla de les vostres cadires, però mai no ocuparé un seient, per més setial que sigui, on hi estiguin gravades les inicials d’una altra dona que ja és morta i a la qual, jo, he de suplantar. La meva dignitat no m’ho permet.
   Em va estranyar molt que Maria, a més de rebel, mostrés orgull. Però no n’hi havia per a menys, aquell home l’havia menystingut com no es mereixia.