diumenge, 28 de juliol de 2019

La vescomtessa dissortada (23)

Jo no volia escoltar la cerimònia perquè em feia pensar en els meus problemes de fe que no volia resoldre. Em vaig començar a fixar en la Col·legiata. Tenia quasi deu vegades la meva alçada. Era molt lluminosa i alguns dels finestrals tenien alabastre en lloc de vidre. Les pintures també eren extraordinàries.
   L’Abat Bernat Guinard —que regia l’abadia des del 1301—, va ajudar en l’ofici a Hug de Cardona. Ningú no va oposar cap impediment, tot i el que havia passat abans de començar, a les noces. Hi havia força convidats. Maria mirava arreu per intentar retenir-los en la seva memòria, però li era impossible fer-ho tot intentant resar devotament.
Jo em vaig fixar en els més importants: Gastó II comte de Foix, del qual Ramon Folc VI n’era conseller des del 1302. La seva esposa, Joana d’Artois, que era rebesnéta de Lluís VIII de França; i Gerard de Cervelló, casat amb la germana del vescomte, Brunissenda de Cardona.
   També hi havia Armengol, comte d’Urgell i Ramon Roger, comte de Pallars, amb les seves respectives mullers... Una llista tan llarga de nobles, prohoms i vilatans convidats per a l’ocasió, que era impossible de conèixer. Segur que la meva mare m’hagués aconsellat estar atenta per si algun noble vidu podia rendir-se als meus encants i oferir-me matrimoni. Sense casament, els meus pares no m’haurien beneït cap relació. Però jo no necessitava cap casament, jo era l’amiga de l’ànima de Maria. I com que ara, el seu nou marit no la volia, els meus sentiments no corrien cap perill.
   La cerimònia va ser breu. Ramon Folc també era home de pocs resos. En canvi Maria va voler resar i encomanar la seva nova vida al seu nou patró, Sant Vicenç. El vescomte, avorrit i cansat, va sortir de l’església per esperar-la. Els cavallers van sortir amb ell, i les dames, sense saber ben bé què fer, es van quedar amb la seva nova senyora, esperant més l’empara d’ella que la del senyor que ja coneixien.
   Sense fer esperar massa el seu marit, per no provocar més la seva ira, Maria va sortir per explicar-li el seu costum diari d’alimentar dones necessitades abans dels àpats del migdia. El vescomte no s’hi va poder negar perquè Maria tenia el seu propi dot. A més, del que acabava de guanyar-se per raó de casament.
   Algunes dames i jo,la vam acompanyar i ajudar. El vescomte i els seus acòlits van pujar cap a la sala i ens van esperar bevent.
   El convit ja estava preparat. Era molt més opípar que el de la vigília perquè el vescomte havia convidat molts amics de campanyes –contra els àrabs i contra els francesos—, com era el costum entre els nobles.
   Tan sols seure, ens vam adonar que la dama sense marit tornava a ser entre els convidats a la taula. Però feia més mala cara.
   Maria, sense la meva ajuda va ordir un pla per assabentar-se de què estava passant. Va sol·licitar el permís del seu espòs perquè algunes de les dames allí presents poguessin formar part del seu seguici i poguessin acompanyar-la en les seves tasques caritatives. Sense preveure cap intenció, engrescat com estava per les copes que ja havia begut, Ramon Folc l’hi va concedir. A aquella alçada del dia, ja volia establir alguna mena de treva per poder gaudir a pleret del cos de la seva nova muller. En un dia tan assenyalat i, davant de tan nobles convidats, el vescomte no podia negar-li res. I Maria va saber aprofitar-ho. Era costum que les dames més honorables que freqüentaven les dependències vescomtals passessin a formar part del seguici de la vescomtessa. El vescomte es va penedir immediatament quan va sentir que la primera dama escollida era aquella, sense nom, tan ben vestida i de mirada subjugada.
   Va provar de resistir-s’hi, però amb cautela. Tota la concurrència va quedar callada.
— Digueu, Domna Flor, voleu ser dama de la meva esposa?
— Amb molt de gust Senyor, si així us plau.
— No em plau gens perquè sé que teniu molta feina amb l’educació dels vostres fills i no teniu gaire salut, però si és el desig de la meva esposa... L’haureu de perdonar, però ella encara no sap que sou vídua, com ella, fa tot just uns pocs mesos.
— Doncs, expliqueu-me, espòs, qui és aquesta noble dama?
— És Domna Flor de Pontiac, vídua del Senyor de Pontiac, gran amic meu que va morir en campanya contra els albigesos i que em va pregar l’acollís sota la meva generositat i magnificència.
Domna Flor, en sentir aquelles paraules, va envermellir. En canvi, la majoria de convidats no podien dissimular els seus somriures.
— Us en disculpo Domna Flor per les vostres penalitats, però m’agradaria poder conversar, de tant en tant, amb vós i, si voleu, estic disposada a ajudar-vos en l’educació dels vostres fills. Ja deveu saber que jo també en tinc dos, però que els he hagut de deixar en terres llunyanes.
— Estic convençuda Senyora que el vostre nou espòs us donarà tants fills com desitgeu.
   Els convidats a l’àpat, sense que nosaltres dues poguéssim saber el perquè van ofegar unes rialles mal dissimulades i molt burletes.
   El vescomte, nerviós, va ordenar als joglars que comencessin a tocar i a cantar.
   Maria es va atansar al joglar que el dia abans li havia promès una bona història. Complagut per la seva atenció, el joglar s’hi va esmerçar.
   Era una llegenda molt trista i sentimental. El Senyor de Cardona havia convidat el príncep moro Abdalà a una festa. Aquest havia anunciat que, per celebrar-ho, hi portaria els seus toros braus i els farien córrer per l’arena. A la plaça hi havia instal·lades unes grans taules amb els menjars més cars i més bons de la terra: tota mena de peixos, carns, ous, les fruites més variades i exòtiques que mai s’havien tastat en aquelles contrades, els vins més gustosos al paladar... En acabar el festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i van fer entrar els toros braus. Després, un robust cavall muntat per un valent soldat del príncep moro va sortir a la plaça amb una llança molt llarga i afilada. Va començar a córrer darrere els braus i els va anar matant un rere l’altre. Els enormes cossos anaven caient sobre la sorra. La veu de les generacions contava que aquesta havia estat la primera vegada que uns toros havien entrat en un tancat de sorra i que se’ls havia marejat i travessat amb una llança. Amb tot, la gran tragèdia es va ordir al capvespre. Mentre els convidats del Senyor ballaven amb les dansarines del príncep Abdalà, aquest coneixia Adalés, la filla del Senyor. Era una dolça minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color mel i ulls verdosos. Passejava, silenciosa i discreta, pels jardins del castell. El príncep va quedar fortament atret per la bellesa de la joveneta damisel·la. En veure’s a prop es van enamorar i es van jurar amor etern. Els dos sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s’enfrontarien en batalla. Per tant, començaren a veure’s de nit i d’amagat. Van ser descoberts i el pare d’Adalés, molt enrabiat, va fer tancar la seva filla a la torre rodona del castell a règim de pa i aigua. Al príncep Abdalà li va prohibir l’entrada a les seves terres, i a més, li va declarar la guerra. Una nit, Abdalà va aconseguir alliberar la seva estimada i la va amagar a la torre del botxí, prometent-li que l’aniria a buscar al cap de sis dies, després de la batalla. Però la noia va ser descoberta i tornada a empresonar a la torra rodona. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el seu pare va deixar cec i mut el servent que li tirava, des del sostre, el pa i l’aigua. Un dia, el pare va haver d’anar a Barcelona per trobar-se amb els nobles que li cuidaven els castells que estaven dins les seves possessions. Tots li van demanar que perdonés la seva filla. Finalment hi va accedir i, quan va ser a Cardona i va donar les ordres perquè la deslliuressin, els seus patges li van comunicar que la seva filla acabava de morir. Darrere la porta, van descobrir com la noia havia esgarrapat la fusta amb les seves ungles i hi havia deixat gravada una creu. Durant molt de temps, quan la gent del poble mirava cap a la torre, que immediatament van batejar com la torre de la minyona, deien que veien passar el fantasma del príncep Abdalà, cavalcant sobre el seu cavall per anar a buscar la seva estimada Adalés.
   Maria va quedar fortament impressionada; la llegenda no era més que una narració anecdòtica, però podia servir-li d’advertència. Si el seu marit, vescomte de Cardona, portava sang d’aquest avantpassat havia d’anar amb molt de compte.
   Quan es va retirar a la seva cambra, tot i la temptació de no deixar entrar Ramon Folc, es va decidir per superar com més aviat millor el dèbit conjugal contret amb el casament. La vaig ruixar amb l’ajuda d’un hisop, —i també en vaig aspergir molt dissimuladament per damunt les robes del llit—, amb un seductor perfum que guardava per a especials ocasions. El vescomte tindria dificultats per gaudir de la seva nit de noces i ella no hi hauria de patir gaire. Era una barreja de tragacant, almesc, ambre i resina d’estorac.
   Després, em vaig retirar molt emmurriada i em vaig amagar prop de la porta. Necessitava saber si Maria podia encaterinar-se, ni que fos una mica, amb aquell homenot tan rude.
Ramon Folc, que anava força begut, va entrar sense demanar permís i va fer sortir les donzelles. Va tancar la porta i va ordenar a Maria que es desvestís. El vaig sentir des del meu amagatall. La desventura de la meva amiga se’m va convertir en llàgrimes doloroses. Em vaig precipitar cap a la porta i vaig començar a espiar pel forat del pany.
— Desvestiu-vos!
— Al mateix temps que vós, Senyor.
— Sigui, però ràpid!
   Maria estava nerviosa, però no volia semblar covard ni pudorosa. Va començar per descobrir-se, provocativament, els pits. Ramon Folc s’anava descordant la camisa.
— Si jo us ensenyo les meves parts íntimes, ja que vós no heu estat capaç de conquerir-les ni amb delicadesa ni tendresa, per què vós us quedeu enrere només retirant-vos la camisa? No m’importa gens el vostre físic perquè sou desconsiderat i molt barroer però al menys tingueu la decència de fer el mateix que a mi m’exigiu.
   Amb una forta riallada, creient que podria fruir de la impetuositat provocativa d’aquella dona, es va quasi arrencar les mitges. Maria es va deslliurar els cabells i li van caure sobre les espatlles. Amb un gest del seu coll van voleiar mig protegint-li els pits.
   El ritual va seguir peça a peça: màniga a màniga, cinyell per cinyell, faldons... però deixant Maria impertorbable. Només li venia al cap la diferència d’emocions que havia sentit en ser despullada pel seu estimat Felip. Quan Ramon Folc va quedar nu, Maria encara no s’havia tret l’última peça, la que li cobria el pubis. Ramon Folc ja estava tan excitat que es va abraonar sobre ella. L’hi va arrencar amb fúria i, en lloc d’arrossegar-la fins al llit, agafant-la pels braços, girats cap enrere per dominar-la millor, la va empentar, descontrolat, fins a la porta. Allí, dreta la va estampir d’esquena contra la fusta. I agafant-la per les cuixes, se la va posar sobre les seves. Jo mai no havia vist res de semblant i el meu dolor era insuportable. Llavors la porta, va començar a brandar, a cada empenta del cos de Ramon Folc sobre el de Maria. Ella tenia les mans arrapades a la porta. Instintivament, vaig intentar colar el meu dit petit, pel forat del pany, per donar-li ànims i perquè en saber de la meva presència no desmaiés. Em vaig esgarrinxar la pell i el meu dit no va poder arribar fins l’altre costat. Quan Ramon Folc va quedar satisfet es va tombar fins al terra arrossegant-la a ella, que ja estava desmanegada. A mi, m’hi va vinclar la tristesa i la desesperació. Estava tan a prop d’ella i no podia fer res per rescatar-la!
   Quan em va semblar que Ramon Folc roncava, vaig entrar ràpidament a l’habitació i vaig socórrer Maria. Després vaig avisar les donzelles, i li vaig clavar una forta puntada a aquell desgraciat que jeia a terra. Els vaig ordenar que se l’emportessin; amb una veu llunyana, Maria va demanar una camisa neta. Llavors, em vaig adonar que tot i que ella estava despullada, no m’havia pas encantat a mirar els seus encants. La visió del seu cos nu, que no em vaig permetre tocar, va ser el meu bàlsam, fins que va arribar la roba neta. Després, vaig llençar al foc, la camisa que ’havia usat per complir amb el seu marit.
   A partir d’aquell mal tràngol, Maria i jo, així que marxava el vescomte, ens vam acostumar a passar la resta de la nit, juntes, al mateix llit. Jo, m’esperava pacientment, sense mirar ni escoltar, perquè sabia que després podria dormir plàcidament abraçada amb la meva amiga.
   Ramon Folc mai més no li va permetre a Maria, lluir en públic i en la seva presència, els cabells sense recollir. En canvi, a la cambra, els hi feia deslligar parsimoniosament, només per a ell. I això, sí que em feia ràbia. Però després era jo qui els hi raspallava i pentinava. I així em conformava!
   Maria, com si aquells mals tràngols nocturns no anessin amb ella, va voler començar la seva feina a Cardona. Ambdues vam anar a veure Bernat Guinard, l’abat de la canònica. Fetes les presentacions i reverències pròpies del protocol, Maria va anar al gra. I li va explicar que jo tenia bons coneixements en medicina i que m’havia especialitzat a la Universitat de Lleida en parts i nadons; que la meva intenció era seguir estudiant i treballant. Per tant, volia que el monjo encarregat de les plantes remeieres i el que tenia cura de la salut de la confraria i de tot malalt que arribava al castell a demanar auxili, m’agafés al seu servei. No li va demanar que treballéssim junts, com a iguals, per no ofendre’l; però el va comminar autoritàriament a compartir coneixements i consells, receptes, preparats i remeis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada