― El
desig de lluitar per la llibertat és més fort que la por. ―Així
s’explicava la Clàudia, una partisana de l’època de Mussolini
que va lluitar de valent per combatre el feixisme al seu país.
Es
pot dir que, per motius personals, va començar a lluitar
des de ben petita. El seu pare
era socialista. Treballava
al ferrocarril i va ser acomiadat per raons polítiques. Després va
ser apallissat per una patrulla feixista i el van matar quan ella
només tenia dotze anys. Llavors, es va despertar la seva consciència
política tot desenvolupant un terrible desig de justícia. I
per més que a la seva escola
van esforçar-se per
inculcar-li uns valors dretans,
no van aconseguir-ho. Només
van obligar-la a escriure amb la dreta. Als
divuit anys va començar a estudiar medicina i cirurgia. Anhelava
poder tenir cura del proïsme. Allí va conèixer un grup
d’estudiants antifeixistes i aviat es va unir a la Resistència.
La
seva militància va ser molt compromesa. Volia contribuir a
enderrocar el dictador. Va haver de canviar de nom. Només podien
dir-li Marisa. Amb els seus companys de classe, es reunien d’amagat
per poder fer el seu propi diari. Però no podien repartir-lo perquè
la policia de Mussolini era per tot arreu. Tanmateix,
ella, durant més de dos anys, es
va arriscar moltíssim anant en bicicleta a repartir diaris
i missatges secrets d’un lloc a un altre.
Fins
i tot va arriscar-se a lliurar
armes i a entrar a la presó de
San Vittore per poder treure informació valuosa per als
antifeixistes.
Finalment,
el règim feixista es fa
esfondrar. I amb un grup de companys de resistència que volien
alliberar immediatament els mitjans de comunicació, van entrar a la
seu del diari italià més famós i, acollits amb entusiasme pels
periodistes de la cèl·lula antifeixista
interna, van posar immediatament en marxa les premses rotatives i van
publicar la primera edició del Nuovo
Corriere della Sera sense
censura. Era
l’abril de 1954. La Marisa clandestina va poder tornar a ser
Clàudia.
Abans,
però,
ja s’havia
graduat en medicina i havia presentat la seva tesi doctoral: La
tècnica del tractament psicoanalític en la infància. Posteriorment
es va especialitzar en neuropsiquiatria. I es va dedicar especialment
als nens titllats
de problemàtics. Per visitar-los, i llavors era una innovació, es
treia la bata blanca (per no fer-los por) i els deixava una caixa de
joguines per tranquil·litzar-los.
Després
de trenta-tres anys de vocació, quan es va jubilar, va continuar
anant durant deu
anys més, de voluntària, a l’hospital, per seguir ajudant la seva
comunitat. Ella encara
recordava perfectament la seva
infantesa pobra i humiliada.
Tenim
dones valentes empresonades per lluitar per la llibertat del nostre
país, però encara
ens calen més activistes de la talla de la Clàudia Ruggerini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada