dilluns, 1 de juliol de 2019

La vescomtessa dissortada (20)

                                             Tròtula, l’amiga

Als meus pares, de tota la gelosia que vaig sofrir i patir per culpa de Felip, el marit de Maria, no els en vaig dir res. Els explicava com de bé estàvem, les dues; que havíem tingut sort amb la nova família, que Maria estava molt enamorada de Felip i que ell la corresponia. Per les seves respostes notava que estaven una mica decebuts. Però així que els vaig poder escriure explicant-los que gràcies a l’ajuda i empenta de Maria me n’anava a estudiar a la Universitat de Lleida, la seva satisfacció va ser immensa. Era el que ells esperaven de mi. La meva mare, encara que mai no ho confessés, hauria volgut tenir aquesta possibilitat per a mi, sense passar per l’empara d’una dama cristiana. Llavors, em van fer arribar els seus estalvis per poder estudiar amb els metges més famosos, comprar llibres i material mèdic.
   A la meva mare també li vaig narrar aquella història del jueu enamoradís. Si m’havia servit amb Maria, per què no podia utilitzar-la amb la meva mare? Però ella em va aconsellar molta prudència i, calcular si, abans de fer cap pas, era capaç de mantenir-me amb els meus coneixements. I per fer-la més contenta, encara hi vaig afegir que, quan tingués el títol, segur que me’n sortiria.
   A la meva mare no li feia cap il·lusió que em casés. A mi, tampoc. Quan li vaig escriure que me’n tornava cap a Estadilla amb Maria perquè se li acabava de morir el marit, no li va agradar gens. Però no ho vaig entendre del tot. Si havia estat ella la que m’havia inculcat aquesta forta estimació per Maria! Em va explicar alguna cosa del destí que podia girar i capgirar la felicitat de les persones, regalant-nos-la i tornant a prendre’ns-la, al punt d’aconseguir-la. No vaig saber ben bé què volia dir.       A mi m’agradava estudiar medicina, però preferia viure amb la meva estimada Maria, que ja no tenia marit.
   I vaig tornar amb ella, per acompanyar-la al seu nou destí.
   Maria va voler baixar el seu últim trajecte a Estadilla, a peu, pel pedregós i pendent camí de pedra polida, pel trepig de bèsties i individus. Fins arribar a la gran portalada de la muralla que defensava el castell. Portava la capa de vellut tenyida de negre i una gonella negra —les de l’enterrament i funeral—, sense cap rastre de pedreria ni luxe. Estava de dol, encara. De fet, volia que tothom recordés que ella, per Felip, n’estaria sempre de dol.
   Ni la sogra ni la cunyada van alterar cap de les seves rutines per donar-nos l’últim adéu. Se la volien treure de sobre i estaven contentes i agraïdes al Senyor d’Haro que les deslliurava de la seva càrrega.
   Maria no podia seguir de dol. En baixar del carruatge que ens esperava, al peu de la muralla, hauria d’estar preparada per al nou matrimoni. Li costava molt fer-se’n a la idea. Per aquest motiu ens vam empescar aquest ritual: baixar a peu i negra, traspassar el portal i canviar-se de roba. Aquella escenificació podia ajudar-la a empassar-se aquella realitat que el seu cor rebutjava insistentment sense avenir-s’hi. Abans de creuar l’arc, es va treure la capa i la gonella negres.
   Jo li havia aconsellat que es canviés dins del carruatge, però ella, desafiadora, mirant cap a la fortalesa, els va fer una última ofrena per tot el mal viure que li havien esquitxat. Va quedar mig despullada davant de la gent, que s’havien aplegat a acomiadar-nos. Va ser un bon escàndol!
   La seva donzella ens esperava a tocar del carruatge amb dues peces de vestir de color, fosques, però de color. La capa, per al viatge era de domàs blau marí i folrada amb pell de vair bicolor aprofitada de la capa anterior; la gonella era morada amb un ribet de seda daurada. Si bé eren bones robes les que tenia, ja no lluïen tan ostentoses com per al seu primer matrimoni. Maria havia après els valors vertaderament importants de la vida. Deixar el títol de baronessa darrere la muralla, ja tant se li’n donava. En canvi, desemparar el cos del marit, sota la mortalla, li malferia la vida a perpetuïtat. I haver de renunciar per llei, no pas per voluntat pròpia, als fills, l’havia estordit per a l’eternitat. Res, mai més, no podria substituir aquelles tràgiques pèrdues.
  El canvi de robes, l’havia d’ajudar a entendre i a acceptar la nova vida, la que a contracor l’esperava, després del trajecte.
   Les robes negres, com la por i la mort, les vaig guardar dins la caixa de núvia que Maria s’emportava amb les pertinences que li quedaven del seu dot. No sabíem pas si malauradament, ens haurien de tornar a ser útils. Ella tampoc sabia res de la seva nova família perquè no s’hi havia interessat en absolut. Jo m’havia esforçat per informar-me.
   I ja sabia que el Casal de Cardona era un dels més importants de Catalunya i, si aconseguia tornar a infantar, no li haurien de faltar recursos per tornar a brodar i cosir tanta roba com volgués. Mentrestrant, jo seguiria estudiant.
   Quant al seu aixovar de núvia, ja havia perdut molt del seu valor inicial. Durant els anys que havíem viscut a Estadilla, la seva sogra l’havia obligada a utilitzar la seva vaixella per no malmetre més la de la família Urrea, que no era tan bona com la seva pels mals anys passats abans del casament.
   Assegudes al banc del carruatge, amb l’escriptori buit de flascons i ungüents, vaig percebre que, si el primer cop la dominava la por, també tenia il·lusió. Però en aquells moments només sentia una ràbia immensa i un desencís profund. La por del nou marit no la turmentava tant.
A Maria, la seva desgràcia, li semblava un càstig diví per aixafar-li la felicitat que, després d’assaborida, li arribava com més cruel i dura. Com un deute per pagar, per la felicitat aconseguida. Del que si que estava segura, que per més encertat que pogués arribar a ser el seu segon marit, que mai no podria estimar-lo com a Felip.
   I jo, jo tenia un neguit immens només de pensar que el nou marit de Maria em pogués engendrar tanta gelosia com el primer. Viure amb la gelosia arrapada a la pell no m’havia agradat gens. Amb tot, per no poder suportar-la, havia accedit a separar-me de Maria i anar-me’n a estudiar. I això m’havia afavorit favorablement.
   Quan vam estar a soles, amb el trepig dels cavalls de fons, i sense que ningú no podés saber res del que parlàvem, Maria em va confessar que se sentia pecadora per no haver-se esforçat en ser agradosa a la sogra i a la cunyada. I que per això, Déu l’havia castigada emportant-se-li el marit. Les monges li havien repetit tantes vegades que Déu enviava càstigs a les ànimes pecadores!
   Jo no tenia les seves creences; les meves religions barrejades, tot i que dissimulava, m’havien deixat amb poca fe. I sense fe, tampoc tenia esperança ni en el premi per les bones obres ni en el càstig pels pecats. Vaig intentar dissuadir-la, sense comprometre’m. Déu enviava proves arreu.
Maria volia ser bona, i ja ho havia intentat. Només havia fallat amb qui no l’havia tractada bé i s’esforçava en creure’s que, d’allí en endavant, hauria de ser bona amb tothom. A mi, la paraula tothom no m’interessava gens. Jo sempre havia viscut pendent de Maria i l’únic que m’interessava era poder seguir vivint amb ella.
   Però també s’adonava que tots els esforços que havia fet, no li havien servit de res, perquè igualment també se li havia mort el marit i havia perdut els seus estimats fills. A mesura que el carruatge s’allunyava d’aquells menuts, no podia evitar repetir en veu baixa els seus noms. Se li escapaven en mig de la conversa. Jo, com que no els havia parit, no els estimava com ella. Jo m’emportava amb mi, la meva companyia preferida. I em dolia que ella no estigués prou bé amb mi.
No parava de dir-me que preferia morir-se a seguir vivint d’aquella manera. Jo em moria de pena. L’estimava tant que em costava molt veure tant de dolor en la seva vida, en la seva ànima, al seu rostre, en les seves paraules.
   Maria havia aconseguit bescanviar les robes, però no el seu estat d’ànim. Seguia amb el dolor escampat pel cos i les llàgrimes, de tant plorar, incrustades als ulls.
   Em preguntava si en algun dels meus llibres hi havia algun remei per a vídues encara enamorades, però obligades a casar-se amb un altre marit. Com s’ho havien fet tantes i tantes dones que havien hagut de passar pel mateix dolor? I com s’encararia al fet que, en arribar al nou destí, la paraula ell, seria d’un altre home, pertanyeria a un altre nom i cognom. A cada trot, Maria se sentia més i més desesperada. Jo no me’n sortia de consolar-la i vaig recórrer als meus remeis. Vaig posar-li al nas un mocador sucat amb arrel de tarongina i es va calmar.
   Endormiscada com va quedar-se, vaig tenir temps de mirar-me bé la seva taca. Li hauria besada perquè era d’ella. No m’havia dit que preparés les pintures per dissimular-li i vaig imaginar-me que no li importava gens agradar o no al seu nou marit. La idea em va reconfortar. Vaig recolzar el meu cap sobre la seva espatlla i em vaig arrapar al seu cos per la cintura.
El carruatge ens apropava, irremeiablement, amb una rapidesa que cap de les dues no desitjava, cap a Ramon Folc VI, vescomte de Cardona.
   Pel cap em va passar la idea d’escapar-nos i viure plegades de la meva feina. Però sabia que Maria era molt conscient del seu llinatge i de la seva dignitat. Mai no m’acceptaria una proposta tan deshonrosa!
   Quan l’efecte de l’herba calmant va començar a passar-se, però encara no obria els ulls per no topar-se altra volta amb la crua realitat, vaig anar deslliurant-la dels meus braços tot acariciant-li el cos. M’hauria quedat per sempre més en aquell carruatge, gaudint tendrament de Maria.
   Fingint un cert entusiasme, per animar-la, vaig començar per la part de la història que em va semblar, li semblaria més atractiva. Seria vescomtessa de Cardona i passaria a ser una de les dames més nobles i importants de la cort de Jaume II. Podria dedicar-se a obres de beneficència i pietoses.
Maria m’escoltava impertorbable. Però quan ja en va tenir prou em va demanar que li expliqués tot allò que havia de desagradar-li.
   Ramon Folc VI, havia de ser un home de caràcter fort i temperament rebel. Al menys, això era el que es desprenia de les gestes que havia dut a terme durant la seva vida. Havia nascut el vint-i-sis de maig de 1259, per tant tenia vint-i-quatre anys més que ella. Tenia sis germans...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada