diumenge, 21 de juliol de 2019

La vescomtessa dissortada (22)

Em va estranyar molt que Maria, a més de rebel, mostrés orgull. Però no n’hi havia per a menys, aquell home l’havia menystingut com no es mereixia.
— Doncs dirigim-nos a l’àpat que en el vostre honor i el dels vostres acompanyants se us ha preparat. I no us preocupeu perquè demà al matí, el setial lluirà les vostres inicials. Potser hi voldríeu algun emblema de la vostra família?
El to de veu del vescomte va quedar bastant irònic i Maria el va percebre perfectament. Aquell matrimoni començava malament.
— Senyor, per mi no és necessari ni que feu gravar les meves inicials. Encara no sé si serè mereixedora de l’honor que significa seure-hi, ni si se’m permetrà utilitzar-lo degudament —al vostre costat—; tot intentant ajudar-vos en la vostra complicada tasca. Tan sols us he demanat que feu esborrar les lletres que pertanyen a una altra dona.
I el vescomte va fer un senyal als mateixos xicots que havien portat el soli perquè el retiressin.
— Ara, que els músics comencin a tocar, que se serveixi el menjar i que es begui tant com es vulgui.
Ramon Folc i Maria van avançar plegats cap a la taula i seguits de tots els convidats.
— M’haureu de disculpar, Senyor, perquè en veure l’abundància que omple la vostra taula, no voldria que tinguéssiu per indelicadesa meva allò que no ho pot ser. Sóc dona de poc menjar i no frueixo ni amb les exquisides viandes ni amb els vins més refinats. El que sí que us agrairé de tot cor és que els vostres joglars cantin cançons de la vostra terra i m’il·lustrin sobre la història de la vostra família que, a partir de demà, també serà la meva.
Encara no havien començat ni el primer àpat junts que Maria ja havia donat mostres de les seves inquietuds culturals. Inquietuds que no eren pas compartides pel seu futur marit. Qui li hagués hagut de parlar al vescomte del tarannà de la seva nova muller, no ho havia pas fet. Els signants del contracte només havien mirat pels seus interessos.
Asseguts a la taula, el vescomte no parava de mirar-li desagradosament la taca de la galta. Maria va tornar a desassossegar-se. Aquella indiscreta mirada tan evident era un nou desafiament. No podia passar-lo per alt.
— Senyor, és una taca de naixement que no m’he pogut treure tot i haver-ho intentat, com podreu imaginar-vos. Si fóssiu més educat no us la miraríeu amb tanta insistència i sense discreció.
El vescomte, davant de tants convidats va voler dissimular, però no tenia habilitats ni en la conversa ni amb les dones. I no estava acostumat que ningú el posés en evidència. S’hi va tornar, intentant amb una desconsiderada arrogància, no quedar endarrere.
— No és pas la vostra taca que miro. És que m’estic adonant que no porteu ni joies ni roba adequades per a l’ocasió. Heu de ser respectuosa amb la grandesa del meu casal i vestir i ornar-vos amb la dignitat que em correspon.
— Hi estic d’acord, però entengueu que fa molt poc que el meu marit és mort...
— Ara seré jo el vostre marit i estic ben viu — va dir-li cridant i interrompent-la. Vós sou l’encarregada d’exhibir la meva fortuna amb els vostres abillaments i d’engalanar-vos de la manera més ostentosa possible, per evitar que ningú no sospiti dels meus problemes econòmics. Jo sóc home poc donat a empolainar-me i tota aquesta feina recaurà sobre vós.
— Ho faré com vós maneu, quan em sembli convenient. Ja no m’interessen ni el luxe ni l’ostentació. Us puc ben assegurar que són banalitats!
— Us dono el temps just per fer-vos nova roba! —Encara va cridar-li més perquè ja estava molt empipat amb tantes respostes i raons.
Els joglars, agraïts per la consideració de Maria, es van anar situant prop d’ella. El vescomte menjava sense mesura, ella es mantenia atenta a les cançons. Aquell home li desagradava excessivament i li prenia la gana. Pràcticament no hi va haver més conversa. Tenien moltes coses a dir-se, però no sentien ganes de parlar l’un amb l’altre. Ell, per indiferència perquè sabia que no faria l’esforç de voler-la; ella, per desinterès, perquè tant li feia el que aquell home pensés. Estava decidida a fer el que ella creia bo i just. Honrat i digne.
Quan Ramon Folc va començar a notar el ventre ple, sense ni dissimular, va tornar a mirar-se la taca de Maria, llavors, amb repugnància. Estava begut. Però també se li podia llegir als ulls, el desig del magnífic cos que a Maria, l’edat i l’amor, li havien anat regalant.
 Jo, que quasi tampoc no havia menjat res de tanta ràbia com sentia per aquell homenot, m’havia dedicat a observar la taula. En un dels moments que vaig aconseguir captar la mirada de Maria, al vol, li vaig fer desviar l’atenció de les rimes, per concentrar-la en la presència d’una dama molt ben vestida, que ningú no ens havia presentat. Cap home, al seu voltant, semblava poder ser el seu marit.  Vaig començar a importunar-la amb insistents mirades fins que ella va abaixar la vista, va acotar el cap i ja no va ser capaç de menjar res més; ni de somriure per educació.
 Maria, una mica nerviosa va començar a picotejar els dolços de les postres, es notava que aquella dona ja la inquietava.
 Llavors va demanar permís al vescomte per retirar-se a descansar i, aquest, alleugerit, sense aixecar-se per acomiadar-la, l’hi va concedir. Em vaig aixecar per marxar amb ella i, en aquell precís moment, Ramon Folc va reparar en la meva torbadora bellesa. Jo hi estava acostumada i vaig descobrir-li el desig als ulls. Em vaig girar bruscament, donant-li l’esquena. No va semblar-li un missatge prou clar.
— Senyora, si vós voleu encara restar una estona més amb nosaltres, amb molt de gust sereu servida. I el vescomte es va aixecar per oferir-me una exquisida copa de cristall amb un delicat vi.
No vaig voler pronunciar ni un mot. Les paraules afilades vaig preferir deixar-les a Maria.
— Sou barroer, mal educat i esteu begut; espero que demà em pugueu oferir una millor imatge.
 Ramon Folc, ignorant les seves paraules, amb un lleu somrís als llavis, li va lliurar la copa a la dama ben vestida i un petit esglai va quedar ofegat a la sala.
El joglar, corprès de l’atenció que li havia prestat Maria i emmurriat per la grolleria del seu senyor, es va atrevir a atansar-se fins a la nova senyora.
— Us agradaria que us expliqués una llegenda molt popular de la història d’aquest castell?
— Us ho agraeixo molt, bon joglar, però com ja he dit, estic força fatigada i em convé recuperar els ànims per demà. Estic convençuda que serà un magnífic dia de noces, tot i que auguro, em depararà més d’una sorpresa.
Maria em va fer recordar la diferència amb l’arribada de Felip. Ella se’n planyia. Jo m’adonava que no em mortificava tant perquè aquell home no li havia mostrat cap deferència, ni per educació..
 En aquella nova situació es va exigir no pensar més ni en Felip ni en els nens. Fora! Tants patiments no li cabien a l’ànima. Ella també s’havia adonat que aquell casament seria dur i difícil.
 El passadís era llarg. Com podia ser que les nostres estances estiguessin tan allunyades de la zona principal? Vam preguntar on habitava el seu promès i ens van indicar, just, en direcció contrària. Vam deduir que, per alguna raó que encara no sabíem, ell ens allunyava de la seva cambra.
 L’endemà, Maria, vestida de cerimònia però amb sobrietat, es va dirigir cap al pati que separava les dependències del vescomte de les de la col·legiata. S’havia tornat a posar les mànigues de ratlles grogues i vermelles amb la intenció de mostrar una afecció que encara no podia sentir. S’havia fet transformar la gonella vermella del seu primer casament —ja que ningú dels allí presents, nobles i nous parents, mai no l’havia vista, en una mena d’indument únic bastant cenyit al cos. Maria, amb cert despit pel Déu que l’havia castigada tan severament, se sentia, novament, impulsada a l’atreviment. Havia caigut en la temptació de seguir una mica més la moda per impressionar —per dissimular les seves ràbies. Amb tot, a la roba ja no li quedaven ni perles ni pedreria. Uns senzills brodats dissimulaven l’absència de joies. A més, es va permetre una arrogància: els brodats eren de fil de seda negre. Ella seguia amb l’obsessió que ningú no pogués oblidar que era una vídua recent. No s’havia atrevit a la seva capa negra i s’havia enfundat en la blanca de la seva mare, però amb els brodats negres, esperant que tothom entengués el seu missatge.
 Per acabar d’adobar-ho, el vestit de sota era força escotat. Per cobrir-se un poc, ja que havia d’entrar en recinte sagrat, s’hi havia posat un drap de pits de seda negra quasi transparent. En el fons, el que Maria volia, sense ni acceptar-ho ella mateixa, era que la gent se seguís fixant més en l’atreviment de la seva indumentària, que en la seva taca a la galta. Però també volia que la creguessin forta, decidida i valenta. Volia tornar a ser-ho! Al menys, intentar-ho amb tota la seva voluntat.
 El vescomte l’esperava a tocar del pou. En veure-la, va sentir una sobtada atracció, ja que les noves vestimentes femenines estaven provocant, intencionadament, entre la noblesa, una perillosa exaltació.
 Segur que va trobar molt suggerent el drap de pits de seda negra que encobria una pell molt blanca i fina. En canvi, els brodats negres li deurien recordar que ella seguia enamorada del seu primer marit.
 El vescomte, superb, no podia suportar els desafiaments dels altres. Si s’havia mostrat insolent, envanit i orgullós, fins i tot, amb el seu rei... què no hauria de fer amb la seva muller? Ell, que estava completament convençut que l’havia de dominar!
 En veu baixa, va donar una ordre i una dama del seguici va sortir corrent en direcció a les dependències. El germà del vescomte, Hug de Cardona —ardiaca major de Barcelona—, impacient, sense saber què estava passant al pati, s’esperava al peu de l’altar. Ell havia d’oficiar la cerimònia. Tot i que la porta estava oberta per a l’entrada dels convidats, ell quedava per sota de l’alçada del pati i no podia veure res.
 Dins l’església, els estaments socials estaven clarament diferenciats per les alçades que corresponien a cada classe. El clergat estava per sota dels nobles i, per tant, l’altar estava en una alçada inferior. Sense poder evitar la tafaneria es va apressar cap a la porta. En aquell moment va veure com arribava una dama, tota acalorada, amb un cofre arrapat al pit com un nadó. Complia ordre i volia mostrar l’afany que posava en creure al seu senyor. El vescomte en va treure bruscament, una diadema de petits brillants. Sense ni treure’s el guant, va agafar la cabellera de Maria —que seguia portant-la sense recollir—, i l’hi va subjectar, feta un manyoc, tot encastant-li la joia al cap. Maria, com a dona casada, havia de portar els cabells recollits i tapats, però no havia volgut vèncer la temptació.
 Després, amb ulls delerosos, tot mirant-li descaradament el pit —mentre les dames allí reunides giraven la mirada per pudor—, i amb ganes de mortificar-la, li va arrencar el drap de seda negra, quasi amb la mateixa brusquedat i el va deixar caure a terra, com si hagués llençat runa. L’arrencada dels pits de Maria, tot i preciosa, va quedar a l’aire. El vescomte va agafar del cofre un collar de petits diamants i, sobre la pell blanca i freda, hi va dipositar la joia glaçada. El que podia haver estat un regal, s’imposava com un càstig violentat i humiliant. Feia més neguit que gràcia! Amb tot Maria va saber que aquelles joies ja serien seves.
 Els futurs esposos s’estaven acarant i amidant forces.
 El vescomte se sentia satisfet per la seva jugada. L’havia guanyada perquè entrar d’aquella manera —amb la part superior dels pits al descobert—, a l’església, era una falta de respecte molt gran. A ell, el seu germà, no li podia fer cap retret, perquè el podia deixar sense càrrec per les influències que tenia.
Maria no va saber contenir, fredament, la seva ràbia. Se’l va mirar amb menyspreu i amb molta dignitat en el gest; després es va ajupir per recollir el drap de pits i, mentre s’enlairava, va arrencar-se el collar i el va llençar a terra amb més ràbia de la que ell li havia tret el mocador.
 Hug de Cardona, que no volia problemes abans de la cerimònia, humilment el va recollir, es va atansar a Maria i en veu baixa li va oferir la seva ajuda. Ella, per demostrar que les bones maneres eren molt més poderoses que les imposicions violentes, va acceptar el suggeriment i amb docilitat i un pèl encara d’arrogància li va demanar en veu alta i forta que li poses el collar. Hug de Cardona es va quedar trasbalsat per l’atreviment i va mirar si el seu germà li donava permís. Maria, per guanyar el repte va fer mitja reverència però sense acotar el cap; tot el contrari, tirant-lo enrere i oferint-li a Hug de Cardona el seu coll blanc. Ramon Folch no podia permetre que el seu germà toqués la pell de la seva futura esposa i li va arrabassar el collar i li va posar de males maneres tot engrapant-la pel braç. Però el somrís de Maria va ser triomfal.
 Per aturar aquell munt de despropòsits, i perquè tenia una mica de por al seu germà, Hug de Cardona, va començar els resos de la cerimònia per fer entrar la gent i calmar els ànims. Aquell matrimoni començava molt malament. Aquells dos temperaments no es podrien avenir i el resultat podria ocasionar molts conflictes.
 Jo no volia escoltar la cerimònia perquè em feia pensar en els meus problemes de fe que no volia resoldre. Em vaig començar a fixar en la Col·legiata. Tenia quasi deu vegades la meva alçada. Era molt lluminosa i alguns dels finestrals tenien alabastre en lloc de vidre. Les pintures també eren extraordinàries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada