La vescomtessa dissortada (24)

 A l’abat se li van esbatanar els ulls com taronges. Maria es va adonar ràpidament de la seva imprudència. L’abat no podia admetre ni el suggeriment de cap dona ni la idea que una dona volgués saber quasi tant com alguns dels seus monjos. Maria va rectificar i, educadament, va modificar la seva proposta. Jo treballaria com la seva infermera en tot el que ells necessitessin i que per a tal feina vestiria un hàbit mongí.
   L’abat, tot i no estar-hi conforme, va haver d’acceptar la voluntat de la vescomtessa. Era una dona, però estava per damunt d’ell dins l’escala social. Ell i la seva comunitat depenien de la seva caritat i de la del seu espòs —que fins al moment no s’havia mostrat en excés generós. Va adonar-se que si accedia amablement a les seves voluntats potser podria aconseguir millor vida per als seus.
Maria havia decidit que amb el seu dot, condicionaria adequadament una estança del castell que donava al pati d’armes, i jo hi atendria totes les dones pobres embarassades que es trobessin malament i que volguessin parir amb més higiene i menys riscos. Després, jo mateixa, també faria un seguiment dels nadons ensenyant a les seves mares tot el que fossin capaces d’aprendre i estiguessin disposades a posar en pràctica.
   L’abat no podia creure’s el que estava escoltant. Cap senyora del castell, que ell sabés, s’havia preocupat mai, amb tanta eficàcia, per la salut de les dones pobres. Seria una bona obra de caritat. Aquella vescomtessa i ell podrien treballar junts i ajudar molta gent. L’abat li va agrair de tot cor la seva generositat —encara que un poc preocupat pels seus monjos. La meva bellesa li va semblar un terrible perill, i sempre estava a l’aguait; però mai se’n va queixar. Mai no em va poder retreure ni una mirada indecorosa.
   L’endemà al matí, després de la missa, jo ja vaig començar a treballar. Ella volia assegurar-se que, quan arribessin les primeres dones a la petita estança que faria d’hospital femení, ja hi tindria tots els ungüents, pomades, herbes remeieres i demés materials que s’hi poguessin necessitar.
   L’abat em va fer presentar els dos monjos que m’havien de servir de mestres. Els havia prohibit mirar-me als ulls i mai no ho van fer.
Quan les obres ja van estar en marxa, amb el permís del vescomte —que va accedir-hi pensant que ell es beneficiaria d’aquella bona obra entre la seva gent—, i jo ja treballava amb els monjos, Maria va tornar a cridar l’abat. Aquesta vegada va ser ell qui va pujar a les seves estances. Ja hi havia prou confiança.
   Maria el va abordar directament sobre el tema de Donya Flor. El cor se li va accelerar fortament i les galtes se li van enrogir, però no volia defugir la seva responsabilitat de saber tota la veritat. Per prendre confiança, havia posat la mà a l’escarsella i mentre en treia una petita bossa de monedes, que li va lliurar, va ser capaç de formular la pregunta.
   — Qui és, realment Donya Flor de Pontiac?
   L’abat, que no s’esperava aquella pregunta, va quedar lívid, i la saliva se li va espessir. per dins de la boca impedint-li pronunciar cap mot. Amb tot, el fet que la vescomtessa confiés en ell, li va permetre empassar-se-la i, amb calma, començaren a fluir les paraules. Primer, va voler justificar-se per aquella situació que Maria encara no coneixia. L’abat estava completament en contra de les maneres del vescomte, s’havia plantejat denunciar-lo, però no ho havia fet per por a sortir-ne malparat ell i tota la seva congregació. Era una home molt poderós, el vescomte.
Maria es va impacientar i es va posar nerviosa. Temia qualsevol barbaritat de l’home que li havia tocat com a marit.
   — Domna Flor de Pontiac, va arribar al castell després d’una expedició del vostre marit per terres gascones on va conèixer el Senyor de Pontiac. En agraïment per la seva hospitalitat, li va segrestar la filla...
   — Em sona la història, abat. No serà falsa? El comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, també va raptar Almodis de la Marca, l’esposa del seu amfitrió.
   — I, Almodis, senyora, va ser finalment assassinada...
   — Sí però van viure plegats molts anys...
   — Ramon Folc no ha mostrat mai cap interès en casar-se amb aquesta pobra dama que viu com si fos la seva muller, essent tan sols la seva amistançada. Viu en una situació completament il·legal. Ningú no s’atreveix a denunciar el cas a cap autoritat eclesiàstica donat el caràcter iracund del vostre marit i Donya Flor —com l’anomena tothom—, va engendrant bastards que mai no han estat reconeguts. Ja li ha donat cinc fills. Al primer, per no confondre’l amb el seu pare, li diuen Ramonet de Cardona —que com podeu imaginar seria el nom que li correspondria al vostre primer fill, si el teniu, ja que seria l’hereu legítim. Després, van venir Guillem, Pere, Berenguer i Brunissenda. Les males llengües diuen que torna a estar embarassada. Si vós volguéssiu... bé, us donaria el meu suport i ajuda per fer fora del castell aquesta dona.
   L’abat, nerviós, va retorçar els diners del saquet; aquella conversa li podia resultar molt perillosa.
   — I el pare de Donya Flor, què hi ha dit en tot això?
   — El Senyor de Pontiac, greument enfadat amb el vescomte de Cardona, tampoc no s’ha atrevit a desafiar-lo perquè res hi podria fer contra ell. Amb tot, el vescomte, procura tenir-lo content, enviant-li amb freqüència, algunes saques de sal.
   — Imagino, doncs, que el Senyor d’Haro, el meu progenitor, sabent aquesta informació, deuria poder signar un contracte matrimonial molt més suculent, amb la condició de mantenir-li el secret. Quina ignomínia!
   L’abat va abaixar la mirada en reconeixement de les paraules pronunciades, però va prosseguir la narració per intentar minvar el disgust que acabava d’infligir a aquella benaurada dama.
   — El vescomte és ric i vós sou del seu interès perquè ja heu demostrat que podeu parir fills sans.
Maria va donar la conversa per acabada i li va fer entendre, besant-li la mà. Però l’abat, que no volia ser pagat per la seva informació, ni que Maria pensés que era subornable li va preguntar per què li havia donat aquells diners. I Maria se’n va sortir amb molta dignitat, improvisant i aprofitant-ho per quedar bé.
   — Voldria que em féssiu a mans totes les lectures possibles sobre el funcionament del vescomtat, les seves lleis, les seves ordinacions... però, principalment, la història de les diferents vescomtesses que han ocupat el meu càrrec abans que jo. Tinc especial curiositat per Agnès de Tarroja, l’àvia del meu marit que va ser, pel que tinc entès, una gran dama.
   L’abat i Maria es van entendre bé i tots treballàvem plegats. Però anaven passant els dies i les tristes nits amb la desagradable presència de Ramon Folc al llit de Maria. Jo ja ni sortia de la cambra. Mentre Maria esperava la seva arribada, resant les seves oracions tot demanant ajuda al seu Déu, jo tornava a entrar d’amagat sense fer cap soroll. Jo també fruïa veient el cos nu i voluptuós de Maria. Amb tot, veient la poca delicadesa d’aquell home sobre el seu cos, un munt de vegades, les llàgrimes se m’escapaven i m’havia de contenir per no ser descoberta.
   Va ser així com vaig ser testimoni d’una tècnica que Maria emprava per mortificar el seu marit. Quan més apassionat el notava i segura estava que quasi no ho notaria, Maria l’esgarrapava. Mai no em va explicar, ni jo li vaig preguntar, per què s’anava deixant créixer les ungles.
   No vam saber fins temps més tard, per la mala voluntat d’una donzella de Donya Flor i per la bona voluntat d’una de les de Maria, que a Ramon Folc, aquelles esgarrapades no li feien mal sinó que li produïen més desig. I després, les ensenyava com a prova de les seves arravatades relacions passionals amb la seva muller. El vescomte explicava que posseir la seva muller tan temperamental, li donava la plaent sensació d’estar violant qualsevol camperola.
   Maria es va arranar les ungles i es va empassar l’orgull. Quan Ramon Folc va tornar a entrar a la seva cambra li va clavar una solemne bufetada. Ramon Folc va imaginar-se que havia canviat les esgarrapades per bufetades, però va trobar-se que, a partir d’aquell dia, la seva muller simulava desmaiar-se i ell havia de moure-li el cos inert, per aconseguir els seus desitjos.
   Ella i jo esperàvem pacientment la marxa del seu inquiet marit. Sabíem que era, tan sols, qüestió de dies. Si no era requerit pel seu rei a una acció militar, per causes jurídiques o administratives, marxaria de caça o en busca d’acció.
   I Maria ja havia preparat la seva estratègia. Tot i que marit i muller solien menjar junts, ella no havia volgut aprofitar cap d’aquestes ocasions per parlar-hi seriosament. Havia preferit que la seva conversa tingués caràcter oficial. Per aquest motiu li va demanar audiència al seu majordom major i Ramon Folc, encuriosit, l’hi va concedir. Ella s’havia estudiat a fons la seva elocució.
   — Sé, Senyor, que en la vostra absència, com a muller vostra que sóc, tinc el deure i l’obligació d’ajudar-vos en totes aquelles tasques jurídiques i administratives que es presentin mentre vós sou fora. Fins ara, no he estat requerida per a cap d’aquestes funcions tot i que he procurat assabentar-me’n i aprendre, tant de les vostres decisions com de les lectures que m’ha anat proporcionant l’abat de la canònica, per petició meva. A més, ja sabeu que tinc una sòlida formació i, per tant, estic perfectament capacitada per fer aquesta feina que ara us sol·licito. Vós no hi perdeu res, provant-ho. En el nostre matrimoni no hi ha cap bri d’amor, però a mi m’han inculcat el sentit del deure i no pretenc sinó complir-lo. És un deute que he contret amb vós per ser la vostra esposa. És un deute que m’exigeixo, com a dona i muller, per sentir-me útil. El destí m’ha convertit en vescomtessa de Cardona i tinc l’obligació d’actuar com a tal. Per tant, us prego que, per escrit, em doneu les atribucions necessàries per fer complir la llei mentre vós falteu de les vostres terres. I jo procuraré no decebre-us i mostrar-me digna de la vostra confiança.
   L’abat de la canònica va donar un cop de mà a la seva nova protectora, intercedint per ella. El majordom major, mig enamoriscat de la meva formositat, també s’hi va aprestar per tal d’aconseguir alguna cita amb mi.
   I Ramon Folc, divertit i encuriosit per saber on arribarien les facultats d’aquella nova muller, va signar l’ordre. Ramon Folc sabiallegir, però no escrivia pas amb soltesa, i sempre havia d’estar pendent dels seus escrivans.
   No va passar massa temps que, un matí, ens vam assabentar de la marxa de Ramon Folc cap a Foix a ajudar el seu amic, el comte Gastó II. Aquest mantenia algunes diferències amb el seu rei, Jaume II de Mallorca, tot i ser de família. La seva tieta, Esclaramonda de Foix, era l’esposa de Jaume II. A més a més, Gastó tenia, de lluny, problemes amb el comte Bernat VI d’Armanyac, contra el que Ramon Folc VI havia presentat gatge de duel. Ramon Folc havia marxat a l’espera de la sentència del judici que havia d’atorgar-li el rei Jaume II. (s’hauria de posar amb el nom)
Vam sentir el retop dels cavalls sobre les lloses, mentre Maria estava a punt de combregar. Ho va fer amb més devoció que mai, tot demanant ajuda al seu Déu Totpoderós, a la seva Mare, a San Roldán i a Sant Vicenç; que tots plegats, l’ajudessin en la nova tasca que s’havia proposat, però que encara no havia assajat.
   Acabada la missa, l’ànsia del que feia molts dies esperàvem, ens va fer córrer cap a les nostres estances. Maria va fer cridar, immediatament, Donya Flor. Ens havíem fet servit l’esmorzar per rebre-la amb tota correcció.
   — Voleu prendre alguna dosa, Donya Flor?
   — Gràcies, Senyora, no em ve de gust res i els meus fills m’esperen.
   — Suposo, Donya Flor, que estareu d’acord amb mi, que ambdues no podem menjar a la mateixa taula que és la del meu marit. Jo no tinc res en contra que vós sigueu la seva amistançada, podríeu ser una altra dona i jo estaria en el mateix mal pas. Jo no estimo el meu marit ni ell a mi. Tots dos en som prou conscients, però el deure contret per casament, ens obliga als dos a concebre descendència i a mantenir una honorable dignitat. Dignitat que, ara per ara, amb vós pel mig, no m’és reconeguda. Per tant, a partir d’ara, us permeto romandre al castell només sota la condició que sigueu discreta i eviteu, de totes, totes, que ambdues haguem de coincidir com fins al present. L’esposa legítima sóc jo i faré valdre els meus drets. Haureu de canviar les vostres estances. De cap de les maneres puc permetre que els nostres convidats puguin adonar-se que la cambra de l’amistançada està més a prop de la del vescomte que la de la seva pròpia muller. Trieu les estances que us plaguin sempre i quan estiguin més lluny que les meves. No tingueu cap dubte que lluitaré amb totes les meves possibilitats perquè el futur vescomte de Cardona sigui el meu fill i no pas el vostre. No us atreviu mai a lluitar contra mi perquè perdríeu. De moment, sigueu conscient de la meva benevolència, ja que ni tan sols us bandejo del castell. El meu marit no s’ha pres ni la molèstia de donar cap ordre que us protegeixi. Ell està segur de la seva total autoritat, però en aquests moments preval la meva i la faré valer. Quant als vostres fills, no tinc cap interès en que el vescomte —que d’altra banda no és gens donat a sentimentalismes—, pogués encapritxar-se innecessàriament d’algun d’ells, senzillament per una certa convivència. A la seva mort, no hi poden haver disputes i estic convençuda que li podré donar l’hereu legítim que necessita. En mi trobareu, com a vescomtessa que sóc, i com si vós fóssiu una dama més, una aliada perquè aconsegueixin una acurada educació, ja que porten sang dels Cardona —i seran, amb el temps, germanastres dels meus propis fills. Però han de sortir de Cardona. Per tant, ordeno que Ramon, Guillem i Pere, que ja tenen l’edat adequada, siguin enviats a servir al Senyor que més us plagui o del que en tingueu millor coneixença i confiança. Si voleu, podeu enviar-los al vostre pare. Quant a Berenguer i Brunissenda podeu buscar una casa dins les muralles però fora del castell. Si fos del vostre gust que la nena vagi a qualsevol monestir a fi d’instruir-se com jo mateixa vaig fer, podeu comptar amb mi per aconseguir-ho. I el fill que està per néixer només podrà romandre amb vós mentre l’alleteu. Després també haurà de marxar amb els seus germans. Ara, si em disculpeu, tinc feina. Us prego pel bé de les dues que no haguem de tornar-nos a veure. Que tingueu tota la sort que us mereixeu. Podeu retirar-vos.
   Maria, amb la meva ajuda, havia assajat i rumiat molt bé tot el que li volia dir a aquella dona que, sense culpa la posava a ella, en una situació humiliant. Com que defensava els seus drets, i era una de les principals ensenyances que la família l’hi havia tramès, va fer-ho molt bé, sense nervis ni precipitacions, amb contundència. Però sense deixar-li ni temps per respondre; una tècnica que sabia per no quedar en entredit, si li sortia amb algun estirabot.
Donya Flor va haver de marxar sense poder dir ni un mot. Ni tan sols havia obtingut permís ni per respondre a una rèplica.
Després a Maria, les cames li feien figa. El coratge que havia esmerçat i els nervis que havia sofert per semblar tan segura com havia volgut demostrar, la van deixar fatigada.
Va actuar amb dignitat, sense rebaixar-se ni per venjança ni per odi. Tampoc no havia emprat el seu poder sense una correcta justícia. Ella considerava la dignitat com una qualitat imprescindible per la vida, que s’havia de guanyar i mantenir un mateix. En canvi, l’amor del marit, tal com li havien ensenyat, podia no tenir cap importància si assumptes més rellevants estaven en joc.
I aquest era el seu cas. Si no podia estimar ni ser estimada pel seu marit, al menys, volia ser una vescomtessa digna, capaç de deixar la seva empremta dins la família que li havia tocat. A més, volia intentar que els súbdits del seu marit, i seus per matrimoni, arribessin a sentir per la seva vescomtessa una mica de l’afecte que li mancava d’ell, aconseguint-ho amb bones obres.
Amb la conversa va perdre la gana, però jo, que ni era vescomtessa ni estava preocupada per aquells assumptes, vaig esmorzar com cada dia. Ni amb els pastissets dolços vaig aconseguir temptar-la.
Després va agafar ploma i pergamí i va començar a escriure sengles cartes a les seves cunyades Brunissenda i Sibil·la, a fi de convidar-les a la seva nova llar, per tal de conèixer-les. Si la idea no els era grata, ella mateixa s’oferia per desplaçar-se, on elles li indiquessin, a oferir els seus respectes. Maria era conscient que havia de buscar aliades on fos, que s’havia de situar i acomodar dins la terrible teranyina del poder que l’envoltava.
   En acabar les cartes, Maria va preguntar pels assumptes que havia deixat pendents el seu marit i que requerien una atenció més urgent.