diumenge, 10 de novembre de 2019

La vescomtessa dissortada (29)

La mort de la vescomtessa retirada, va donar una mica d’ales a Maria. Mai no havia volgut utilitzar el títol, que per raó de casament li pertocava, per deferència a la seva sogra quan encara era viva. Ara, l’única vescomtessa viva era ella.
Sense cap mena d’avís, es va presentar davant del seu espòs i li va exigir, amb contundència, el trasllat immediat de la seva persona i les dels seus fills a Solsona. Ramon Folc no ho volia de cap de les maneres. I per tancar l’assumpte de manera ben dràstica, i d’una vegada per totes, es va atrevir per supervivència, a espantar el seu marit. Li va mentir dient que havia sentit veus que el volien denunciar a la Santa Seu. Si ella marxava, com que ja no era tan explícita la cohabitació, ell corria menys risc. Ramon Folc es va adonar immediatament de la pressió —tot i que no la considerava capaç de cap mala acció—, perquè ella mateixa podia fer la denúncia. Ramon Folc no va voler arriscar-se. Força vegades Maria l’havia sorprès pel seu atreviment i valentia.
Finalment, es va veure obligat a signar el permís i donar les ordre pertinents.
Maria, per evitar més enraonies, va plantejar la seva marxa, a criats, donzelles i estadants del castell, com una estada esporàdica, una mena d’estiueig. Després, li va fer un encàrrec a l’abat Bernat Guinard. Amb els diners que ella li aniria enviant regularment, de les rendes que li pertocaven del seu dot, li va encomanar el manteniment del seu petit hospital. A més, de misses per la salvació de la seva ànima, la dels seus fills i la meva.
La idea d’un nou començament on ella i jo poguéssim viure juntes com a senyores absolutes, em feia molta il·lusió. Potser, ara, a Maria se li esvairien definitivament les pors a la condemnació eterna i als càstigs del cel. Potser, ara, nosaltres dues, soles, sense cap molesta amant, ni marit bregós, ni cunyades malicioses, podríem retornar a la felicitat de la nostra infantesa.
La marxa cap a Solsona va ser més satisfactòria del que hauríem pogut imaginar.
El carruatge avançava camí enllà. Prest, Maria va adonar-se que la gent es deturava al seu pas i saludava la comitiva. Llavors, va enretirar les cortinetes de la petita finestra per deixar-se veure i poder gratificar la bona voluntat d’aquella gent amb salutacions i somriures. Més enllà, com que aquella gernació li donava mostres de la seva satisfacció, va fer aturar el carruatge i, ella i els seus fills, van baixar per prosseguir el viatge fins a Solsona a cavall. En mig de la gent que s’anava atansant, la marxa s’alentia, però valia la pena perquè aquells vilatans que, quasi ni la coneixien, li mostraven afecte. Els seus fills l’imitaven: amb una mà enguantada, aguantaven les regnes del cavall i, amb l’altra, saludaven constantment. La rialla d’amabilitat no la van desdibuixar en tot el camí. Maria els havia ensenyat bons modals. Ella sí que protegia els seus fills! Els protegia de la mala influència del seu pare i els instruïa personalment, amb l’exemple.
En arribar a les muralles de la ciutat de Solsona, el paborde, a petició de Maria, l’estava esperant. No li va donar temps a reaccionar que ella ja havia baixat del cavall i, reverentment, es prostrava als seus peus besant-li l’anell. Aquest gest va ser molt ben interpretat: Maria, com a Senyora de Solsona, no volia cap conflicte. Ella volia pau i tranquil·litat per als seus homes i els del Monestir. Ella volia que el paborde tingués molt clara aquesta idea i, per acabar-ho de demostrar, va fer que els seus fills, futurs vescomtes de Cardona, també s’agenollessin davant seu. A ells, els volia fer entendre que la bona harmonia sempre era millor que les baralles.
Acabats els besamans, va avisar un dels criats del seguici que portava un cofre de fusta i, amb un gest, li va fer obrir. Maria en va treure dues escarselles petites i una de gran. Les dues petites eren per als seus fills, que es van anar apropant als nens més pobres que s’havien congregat i, tal com els ho havia explicat la seva mare, van anar repartint totes les monedes que hi tenien. La tercera, la més gran, la va lliurar ella mateixa al paborde. Maria volia col·laborar, amb el seu patrimoni personal en la resolució del conflicte de les muralles. El paborde va quedar encantat amb el gest de la vescomtessa cardonina que arribava a Solsona com a Senyora. Aquell home que tenia tantes necessitats per als seus feligresos va preveure bons auguris per a la seva comunitat.
Després de guardar les bosses buides, es va congregar una processó fins a l’església de Santa Maria. La vescomtessa volia començar la seva estada resant a la Mare de Déu del Claustre de Solsona, amb tots els seus feligresos i súbdits, per demanar prosperitat i pau durant el seu mandat. S’hi va anar afegint tanta gent que l’església va quedar a vessar.
El paborde, volent fer gala de la seva informació i coneixements, va concloure els resos dedicant una oració a la mare de la novella Senyora de Solsona que acudia a ells per ajudar-los. Maria es va agenollar novament, en senyal d’agraïment, i molta gent va imitar el seu gest.
La comitiva va tornar cap al portal del pont i va seguir camí cap al castell. La pujada va ser molt més fàcil que l’última vegada que hi havíem anat. Ramon Folc l’havia fet arranjar degudament i ja estava enllosat.
L’endemà al matí, només de veure-li la cara a Maria, em vaig adonar que tornava a ser aquella dona de tanta empenta, com quan el seu marit l’havia deixada al càrrec del vescomtat de Cardona. I vaig témer el pitjor. Em tornaria a sentir molt sola, desemparada, poc estimada. I a Solsona no tenia ni el petit hospital!
Maria, com que el vescomte no li acabava de pagar el deute del seu dot, tenia una economia precària i semblava més interessada per la ciutat que per les pobres dones. A les que venien demanant ajuda, amb els quatre estris que jo tenia, els feia el que podia. A d’altres, Maria els deixava un carro i les enviava als monjos de Cardona.
Les hores es van començar a fer molt llargues; ja no tenia ganes ni d’estudiar ni d’aprendre. Em passava el dia esperant-la i, al capvespre, ella estava rendida. No estava per a mi. Les nostres trobades em sabien a no res, pensant que, tot just arribar, hauria de tornar a marxar.
Passaven els dies i ella seguia pendent de les obres, del seu nou càrrec i dels seus fills. Quasi ni temps teníem per compartir. I jo em desesperava. La volia acompanyar allà on anés i aprendre el que fos de lleis, ordinacions, plets... però tampoc no m’ho va demanar. I tant desesperada estava, que el meu cos va començar a ressentir-se’n. Jo ja sabia l’origen dels meus mals. Era el secret que tants d’anys portava amagant, dissimulant i suportant. I moltes vegades, m’havia estranyat que Maria no ho hagués intuït. Tanta era la seva absoluta confiança en mi? Quasi se’m feia difícil de creure.
Mai no m’havia passat pel cap de revelar-li. Però, en aquella nova situació, confessar el meu secret, allò que em feia sentir culpable, potser podria ser una solució. I no en tenia altra perquè estava emmalaltint. Abans de prendre cap decisió, ho vaig intentar tot: seguir-la sense compartir amb ella el seu quefer, allunyar-me’n per veure si millorava... Ella no reaccionava i no s’adonava de la meva desesperació. No notava la meva presència ni li dolia la meva absència. Vaig prendre tots els remeis que sabia per apaivagar el meu neguit. I res em va servir. Cada dia estava més afeblida físicament i els ànims em traïen fàcilment. Finalment, tal era el meu estat, que Maria se’n va adonar i es va espantar. Volia saber què em passava però jo no li podia dir. Les malalties de l’esperit eren considerades càstigs de pecats comesos. I el pitjor dels pecats era el del sexe.
Veient que la vida em fugia, dia a dia, Maria em va pressionar per aconseguir saber quina era la meva aflicció.
Jo no li podia confessar les meves penes perquè llavors, n’estava segura, m’odiaria. Es penediria de ser la meva amiga. La meva veritat podia arribar a ser meravellosa, però segur que era molt perillosa.
Ella no m’entenia ni amb les insinuacions més arriscades. La seva mirada només reflectia amistat. La millor de les amistats, però li faltava aquell desig físic que a mi m’havia corsecat des que me l’havia robat el seu marit Felip. A ell, l’estimava més. L’estimava com a mi em semblava que jo l’estimava.
Tant espantada estava, que va fer avisar el metge.
I llavors em vaig decidir. Cap metge em podria curar. El millor per a mi, era morir. I si havia de morir, al menys, em procuraria una mort que em complagués per tot l’amor sofert en silenci. Per totes les besades tan sols somiades. Per la intimitat amorosa arravassada per dos marits.
Li faria mal a ella i no ho volia, però jo, tot i les carícies dissimulades i robades també havia sofert dolorosament.
Quan la febre va començar el meu comte enrere, quan el metge ja no podia fer res per mi que jo no sabés, vaig preparar el meu traspàs.
Maria no es movia del meu costat. Em donava la mà, m’acaronava, em besava el front... Vaig fruir de totes les seves tendreses amb gran torbament, fins al punt de penedir-me de la meva decisió. Però ja no em podia fer enrere. El meu estat era terriblement crític.
El metge àrab, Said ibn Yhaya provinent de Lleida i especialista en malalties de l’ànima em va diagnosticar una alteració profunda de les emocions que no tenia cura si jo no hi posava la meva voluntat.
Maria es va desesperar. Ella no podia entendre que ningú es pogués morir de sentiment. Ella pensava que havia sofert moltíssim i no s’estava morint. Llavors va comprendre que la meva aflicció havia de ser molt més gran que totes les seves penalitats, tant gran com per robar-me la vida.
Li vaig demanar que em portés una infusió de til·la, taronger i camamilla per relaxar-me. Llavors vaig treure de sota el coixí una ampolleta que contenia un preparat que feia desmaiar. El vaig vessar sobre el mocador que tenia a la mà i, quan Maria va tornar, li vaig demanar que s’estirés al llit, al meu costat per acompanyar-me en els últims moments. Quan la vaig tenir ben a prop, li vaig posar el mocador sota el nas i va quedar com adormida.
Abans de morir, volia tenir el seu cos, encara que fos manllevat, i per poca estona, per al gaudi dels meus sentits.
Però, com reaccionaria ella?

 
        Donya Flor de Pontiac l’amistançada del vescomte de Cardona

Sí, al final vaig guanyar jo, l’amistançada, l’amant, o “la donya”, com em deien per burlar-se de mi. Vaig pressionar tant el meu amant, que finalment, li va haver de donar permís i deixar-la marxar.
Li tenia molta enveja jo, a Domna Maria! Ella sabia comportar-se i tenia la seva dignitat, la seva cultura, i sobretot, no bevia. Jo, per culpa d’haver begut més del compte, una mala nit que el desig em va trair, vaig lliurar-me als braços del vescomte de Cardona i, encantat amb la meva experiència de les arts amatòries, no va tenir altra pensada sinó a raptar-me.
Va ser una ofensa tan gran per al meu pare — ja que no em podia tornar a casar amb ningú—, que em va donar per perduda i no va voler saber mai més res de mi.
I no vaig ser mai, res més que una amistançada que no parava d’engendrar fills i sempre tenia una panxa esgarrifosa.
Però el dia que va marxar Domna Maria, va ser per a mi, un dels millors de la meva desastrada vida. Semblava que jo tenia més drets de vescomtessa que ella. Perquè ella els defugia. No els volia. I com els hauria aprofitat jo, ni que hagués estat de males maneres, per col·locar tots els meus fills!
Jo no podia entendre perquè aquella dona marxava cap a l’inhòspit castell de Solsona. Allà sí que no hi haurien balls, ni festes. Què hi volia anar a fer? No em cabia al cap!
Ella no el volia, el vescomte. Ell tampoc la volia. Però jo el necessitava i estic segura que vaig guanyar jo perquè em vaig afanyar en perfeccionar aquelles habilitats amatòries que el meu marit mort m’havia ensenyat.
Jo no em podia arriscar a perdre-ho tot. No tenia cap dot i si no aconseguia beneficis per als meus fills, la meva vellesa podria arribar a ser terrible.
Quan Maria li va donar l’hereu a Ramon Folc, jo em vaig convertir en col·leccionista de plomes. Havia d’aconseguir com fos, que ell no em deixés. Plomes de totes mides, colors i tactes. Ell també me’n regalava. Li agradava molt tot el que li feia amb cada una d’elles. Les perfumava i, molt suaument, per les puntes més fines, les passejava per la pell del seu cos. No parava mai d’estremir-se. Sabia bellugar-les i ho aprofitava. D’una en una, de dues en dues. Fins i tot, tres alhora! I després fèiem l’amor; tantes vegades com ell podia o volia.
Tot i els esforços, la meva situació no millorava. Ramon Folc deixava molta llibertat als meus fills, no els imposava mai cap càstig, però tampoc els donava res.
Ella va tenir una triomfal arribada a Solsona i va fer avançar molt les obres del castell. Però tampoc va tenir sort. Al cap de pocs mesos se li va morir la seva amiga estimada; aquella que mai ningú no havia entès si era una amiga o una amant dissimulada. I va mig perdre la raó. Ni els seus fills aconseguien consolar-la.
Els rumors que van córrer no podien ser veritat. A ella, ningú no li volia mal i la donzella que els va explicar, espantada, es va fer enrere i, ni interrogada amb certa violència pel vescomte, ho va repetir.
Havia dit que, en entrar a l’habitació de Tròtula, les havia despullades i abraçades. Però que Tròtula era morta i tenia a la mà una ampolleta. El metge que va dictaminar la seva mort va assegurar que s’havia enverinat. No es podia acusar Maria, que estava força trastocada per la desgràcia, perquè no coneixia ni els productes de la recepta que Tròtula s’havia administrat.
Tan trastocada va quedar Maria que ni va fer enterrar la seva amiga dins del castell i la va fer portar a una jueria. No li va encomanar cap missa ni se la va veure resar per ella.
Maria es va tancar a les seves cambres; pràcticament ni menjava ni dormia i només deixava entrar els seus fills. Va passar així alguns mesos.
Els esdeveniments la van fer reaccionar a la força. Ramon Folc va fer cridar el notari de Castellfolit, Guillem Ferran, i va dictar testament. Va llegar a l’església de Sant Vicenç de Cardona, dos mil sous per a obres i ornaments; també es va recordar de l’altar de Santa Maria de Montserrat en favor de la seva ànima i la dels seus pares. I va instituir una deixa per a Sant Pere de Casserres. El seu hereu universal va ser, sens dubte, Ramon fill de Maria que, si moria sense successió havia de traspassar-ho tot al seu germà Hug de Cardona, també fill de Maria.
Però a mi, ni un sou! Una amant, no deixa mai de ser amant. I uns fills bastards, sempre són il·legítims. Ni ens va mencionar, com si no existíssim.
Amb tot, la importantíssima, digníssima i cultíssima vescomtessa Domna Maria tampoc hi va ser anomenada i tampoc va rebre res, tot i ser la mare dels hereus legítims. I no sols no li va deixar res, sinó que ni tan sols va deixar escrites les disposicions necessàries perquè se li pagués el deute del dot.
Domna Maria va enviar, immediatament, un missatger exigint el pagament de tot allò que se li devia. Va ser inútil perquè Ramon Folc no li va donar res.
Aquest testament va tenir conseqüències molt funestes perquè els meus fills, cansats de tants d’anys d’esperar alguna recompensa, en sentir-se tan menyspreats van començar a enfilar tal munt de barbaritats que encara es van crear més mala fama. Com que a mi no em tenien per res —més aviat em detestaven per haver-los engendrat bastards—, no vaig poder fer res per deturar-los. I el que el seu pare els havia negat, s’ho van voler prendre per la força i de males maneres.
Al Monestir de Solsona s’acabava de desencadenar un plet per substituir el paborde, Berenguer de Vilabernat i Solà. Dos dels meus fills, Pere i Guillem, que tenien molta ràbia a Domna Maria, van envair el Monestir amb gent armada. Domna Maria havia volgut iniciar una època de pau i els meus fills van intentar impedir-ho per desacreditar-la...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada