M. Àngels Pinyol i Mateu

La M. Àngels va néixer el 24 de novembre de 1948 al poble
de Llardecans, a la província de Lleida, a tocar de la capital.
La seva germana gran tenia ja set anys i la vigília del naixement,
tot i que no sabia que la mama estava embarassada, va
notar que a la casa hi havia un renou diferent dels altres dies.
Quan al vespre la padrina, l’àvia materna, va anar a buscar-la
per emportar-se-la a dormir a casa seva, la nena no volia
marxar perquè creia que en passaria alguna. Finalment, entre
tots van aconseguir que, de bones maneres, se n’anés amb la
padrina. L’endemà al matí, son pare va anar a buscar-la i va
dir-li: «vine, que la mama té una cosa molt bonica».
Quan va veure la xiqueta, aquella nena menuda que no sabia
d’on havia arribat, la seva reacció va ser a la defensiva: «no
me l’estimaré gens!»
Però aquell dia la Carme, la germana gran de la M. Àngels,
va començar a fer-se gran i, a poc a poc, va anar entenent els
misteris de la vida. I a la seva germana petita, la va estimar
molt i molt. Jugava amb ella com si fos la seva nina i, quan no
volia que li destorbés la parada de les seves joguines, l’agafava,
la posava al seu cotxet de fusta —el de jugar amb les seves nines—,
i l’entaforava allà de manera que quedava atrapada per
aquelles mides de joguina i no es podia moure. No es movia,
però li servia per jugar perquè l’havia d’escoltar.
La M. Àngels va néixer en el si d’una família pagesa per
part de pare, que era fill únic i havia de menar totes les terres
i treballar moltíssim. La mama venia d’una família que tenia
una botiga de comestibles d’aquelles d’abans on es venia
de tot: arròs, fils, espardenyes, patates, xocolata, lleixiu, torrons...
I tot estava molt ben posat, mil·limetrat, en uns cinc
metres quadrats! Hi va treballar fins que es va casar.
La mama estava acostumada a anar molt ben arreglada per
atendre a la botiga. Anava a Lleida amb les seves germanes
per comprar tot allò que necessitaven per vendre. De passada,
si veien alguna peça de roba que s’hagués posat de moda, i els
agradava, se la podien comprar. Si era molt cara, es compraven
la roba i la modista els ho cosia. I les germanes sempre
anaven molt modernes.
Quan la mama es va casar, la cosa va ser molt diferent.
Ella estava acostumada a tenir els diners cada mes i, de tant
en tant, algun caprici. Però després, es va haver d’acostumar
a esperar els cèntims de la collita per fer despeses més grans.
Quan la M. Àngels era encara força petita, es veu que sabia
dir paraules difícils molt ben pronunciades i les hi feien dir per
fer gràcia. Un dels seus èxits principals era la paraula «peix».
Ja de més grandeta, la M. Àngels s’ho passava d’allò més bé
el dia de la verema. L’encantava que el papa i l’avi la volguessin
amb ells per aixafar el raïm amb els peus. Encara no era
prou gran com per netejar-se els peus tota sola. A més, havien
d’agafar-la a pes per pujar-la fins al trull. Ella era una nena
inquieta que tot ho volia fer i saber.
Als quatre anys, la van portar al Col·legi de les Monges —hi
havia una escola pública, però hi anaven poques nenes—, per
aprendre a llegir. El primer dia li van donar un llibre amb les
tapes de color, amb dibuixos i lletres per síl·labes. Li va agradar
tant que la va motivar molt a aprendre i, quan va arribar a
casa i li va ensenyar a la mama, ja va començar a llegir síl·labes
ajudada per ella.
Però aquella il·lusió no va durar gaire. L’escola era monòtona,
rutinària i poc engrescadora. De gran, la M. Àngels mai no va
entendre com havia estat que els pares, i els pares de les altres
nenes, la portessin, i les portessin, a una escola on les monges
estaven poc preparades. Perquè la mestra de l’escola pública sí
que n’estava, de preparada.
Quan havia de copiar aquells càstigs tan típics de l’època,
com «No hablaré en clase», ella feia com totes les nenes de tots
els col·legis d’aquells temps: copiaven per files. Començaven
pel «no», i els escrivien tots; seguien amb l’«hablaré», i així
fins que la monja les atrapava i els feia tornar a començar la
còpia de ratlla en ratlla i no per columnes.
Va quedar-se a les Monges fins als nou anys. L’ingrés ja no
es podia fer a Llardecans. Però al poble van tenir la sort que el
nou rector, un xicot jove, es va adonar que li quedarien moltes
hores lliures i va proposar als pares —per fer un bé al jovent
del seu poble—, d’ensenyar i preparar, de manera gratuïta, el
batxillerat a tots els que hi volguessin anar.
A la mama de la M. Àngels, aquell mossèn li va fer pensar
en el futur de les seves filles. La gran havia de ser la pubilla i
quedar-se amb el patrimoni familiar. Però a la xica, se li havia
d’ensenyar algun ofici. Llavors va parlar amb la sogra per veure
si li semblaria bé que la nena anés amb el mossèn a estudiar.
La sogra la va felicitar per tan bona pensada i, entre les dues,
van convèncer fàcilment el papa.
Llavors la M. Àngels va haver de marxar de les Monges i
deixar-hi les amigues. Li va costar una mica, però aviat es va
fer amb els vailets i vailetes que va arreplegar el mossèn. Van
ser uns vint, entre tots.
El mossèn va muntar una aula a la rectoria i va començar
la seva tasca amb tota la il·lusió del món i ben convençut que
ajudava el seu poble. Però a algunes persones, no els va agradar
que la gent senzilla, amb pocs recursos, tingués accés a
la cultura. I les monges, que perdien clientela, tampoc hi van
estar conformes. Entre els uns i les altres van aconseguir fer
marxar del poble aquell mossèn de tan bones intencions. No
li van deixar ni acabar el curs. Llavors, el mestre dels nens va
haver d’agafar els nens i les nenes del mossèn i preparar-los a
tots fins a final de curs. Les nenes del mossèn van haver d’anar
a la classe dels nens i no els va resultar fàcil. A les tardes, la
mestra de labors hi anava de tant en tant per ensenyar-les a
cosir una mica.
Aquest sistema va durar quasi tres anys: acabar l’ingrés,
primer i segon de batxillerat. El mestre els tenia tots barrejats
des dels sis anys fins als deu. Al matí, els posava feina i quan
havia acabat amb els seus alumnes —mentre ells feien els seus
deures—, els explicava les seves lliçons. Llavors, a la mama li
va semblar que aquella manera de fer no resultava convenient
per a la seva nena. I com que el mestre li havia dit que valia per
als estudis, li va buscar un internat a Lleida, el Col·legi de les
Dominiques, molt nou, modern i bonic. La M. Àngels només
tenia dotze anys.
La hi van portar. Abans d’acomiadar-se de la seva xiqueta,
la mama se la va emportar cap a l’habitació i allí li va donar
els últims consells. A part d’ensenyar-li a deixar el llit ben fet
i sense cap arruga. En aquells temps —de matalassos de llana
una mica bonyeguts—, aconseguir aquesta fita no era tan fàcil.
En acabar les recomanacions, els papes van deixar la filla,
tota sola, al col·legi. I la M. Àngels va quedar-se molt trista.
Ella havia estat una nena força rebel i alguna vegada havia
rebut algun cop d’espardenya de la mamà. Però en haver de
separar-se, la va trobar a faltar i la seva relació va canviar
per sempre. Al col·legi, els primers mesos, ho va passar força
malament.
A part dels papes, també va enyorar terriblement la seva
germana gran perquè se l’estimava moltíssim i l’admirava molt.
I com que no va veure cap altra opció, es va posar a estudiar
de valent, per distreure’s. Així va ser com va aconseguir molt
bones notes. Tant que al tercer mes ja li van donar la medalla
d’honor i l’havia de portar penjada al coll cada dia.
La disciplina del col·legi era molt estricta i ella no hi estava
acostumada. S’havia de llevar a un quart de vuit del matí per
poder anar a missa abans de començar les classes. La missa
era obligatòria abans de poder esmorzar.
Quan les nenes es quedaven soles al col·legi, a mig setembre,
no tenien permís per tornar a casa fins per Tots Sants. I
només aconseguien el permís si no tenien faltes de disciplina.
En començar el trimestre, els donaven un carnet amb trenta
punts i, si les enxampaven en alguna petita falta, per petita
que fos —com xerrar a la fila per pujar a les classes—, ja els
prenien punts. Si la falta era més grossa, els en prenien més. I
si en arribar Tots Sants o la festa que fos tenien pocs punts, no
podien anar cap a casa.
A part dels punts individuals, també els solien prendre
punts col·lectius si feien soroll baixant l’escala o si arribaven
en colla tard al menjador. Aquelles monges treien punts per
tot. Aquests punts eren uns cartronets encunyats que s’estripaven
fàcilment. Amb tot, si es portaven bé, entre Nadal i
Pasqua, per Sant Josep, també les deixaven anar a visitar la
família.
A la M. Àngels li’n van treure, com a totes les nenes; però
mai tants com per haver de quedar-se sense dies de vacances.
Al col·legi, hi va trobar molts canvis en l’àmbit acadèmic.
Per a cada assignatura tenien un professor o professora especialitzats
i molt ben preparats. A ella, li van agradar molt les
ciències naturals i la geografia, però la història, que li feien
aprendre de memòria, li resultava molt més pesada.
L’únic extra que els permetien les monges era la passejada
dels diumenges. Totes les nenes, des de les més petites fins a
les més grans — i al col·legi hi havia cent vint internes d’arreu
de la província— sortien en fila a passejar pels Camps Elisis.
Portaven una monja al davant que vigilava i una altra al darrere
amb la mateixa finalitat. Només trobaven files d’estudiants
que feien el mateix. Els diumenges, a Lleida, eren plens d’estudiants
passejant amb els seus vigilants.
Fins a quart de batxillerat i revàlida, la M. Àngels va treure
molt bones notes, però a partir dels catorze anys, se li van
passar les ganes d’estudiar tant de valent com ho havia fet fins
aleshores. A aquelles alçades ja no sols no s’enyorava sinó que
s’ho passava molt bé amb les amigues que havia fet.
I va preferir ajuntar-se amb les nenes que eren menys disciplinades
i estudioses. Llavors, alguns dies, per no anar a missa,
s’amagaven unes quantes nenes, ben embotides, dins d’una
dutxa i s’hi estaven tota l’hora de la funció religiosa. Quan les
atrapaven, els treien molts punts.
Quan les alumnes feien el batxillerat superior, si no volien
sortir a passejar amb les nenes petites perquè els feia vergonya
—especialment que les veiessin els xicots dels Maristes que
sempre es trobaven—, es podien quedar al Col·legi. Però si pel
que fos, com a extra molt especial, les portaven als Maristes a
veure alguna pel·lícula, llavors ningú no s’ho perdia.
Abans d’acabar el curs, es va morir el pare de la M. Àngels.
Feia temps que estava força malalt i això a ella també l’entristia
molt.
Quan va acabar sisè de batxillerat —tot i que s’havia plantejat
de fer Biologia perquè li havia agradat molt—, no tenia
més ganes d’estudiar i va demanar als de casa per anar a l’estranger
a fer idiomes. Els papes li haurien pagat la carrera que
hagués volgut, però ella havia perdut els ànims i veia que fer
Biologia li costaria un esforç de voluntat que en aquells moments
no estava disposada a esmerçar.
Durant l’estiu, ella i la mama es van discutir moltes vegades.
Ella insistia en anar a l’estranger i la mama volia que concretés
més els seus estudis. Fins que un dia, la mama es va cansar de
discutir i li va dir que faria Magisteri. Amb tot, no li va posar
cap obstacle per anar a l’estranger a estudiar idiomes, una
vegada tingués acabat el Magisteri i tingués una feina segura.
I com que no es fiava del tot de la seva filla, que estava una
mica rebel, van anar plegades cap a Lleida a fer la matrícula.
Més que acompanyar-la, el que va fer la mama va ser portarla-
hi. Les dues estaven enfadades i es mostraven tossudes amb
la seva determinació.
La M. Àngels estava molt preocupada pel papa, que cada
vegada estava més greu de la seva malaltia de Parkinson. Li
feia molta llàstima veure’l tan envellit i arrossegant els peus
per poder caminar.
Matriculada a l’Escola Normal de Lleida, mama i filla es
van tornar a discutir per la residència. La M. Àngels estava
tipa de les monges i no volia tornar a instal·lar-se sota la vigilància
mongívola. Ella volia anar a un pis amb amigues. La
mama no la va deixar anar a cap pis, ni tan sols va acceptar
que anés a la residència Vimor, l’única laica que hi havia a
Lleida. I es va haver d’acontentar amb una residència de monges.
Però la va deixar canviar de congregació i se’n va anar
amb les Cordimarianes.
Llavors, a contracor, va agafar unes amigues per passar-ho
bé i per no pensar en el papa. I com que ja tenia disset anys
i podia entrar i sortir quan volia, amb aquelles amigues que
eren poc estudioses, es va acostumar a anar a la discoteca,
fins i tot entre setmana. A Lleida, hi havia la discoteca Scarlett,
que obria a la tarda. Probablement per als estudiants de
batxillerat superior.
Tot i la tristesa per la mort del pare, la M. Àngels no va
deixar d’estudiar i va aprovar. Ella pertanyia al Pla de l’any
1967 que exigia, per primera vegada, el batxillerat superior
per fer Magisteri. Després dels dos cursos teòrics de Magisteri,
també per primera vegada, en feien un de pràctiques. A ella, li
va tocar anar a fer-les a una escola de Pardinyes, als afores de
Lleida. I totes les alumnes que feien les pràctiques en aquella
escola van fer un grupet i anaven i tornaven juntes. Fins que a
una de les noies, els pares li van comprar un cotxe perquè no
s’hagués de quedar a la residència. Llavors, les passava a buscar
per portar-les amb el seu cotxe. Aquell any, la M. Àngels
va conèixer la Teresa Corominas (que ja hem vist en aquest
llibre) i es van fer molt amigues.
Però aquelles pràctiques no li van agradar perquè no les va
trobar gens interessants. Aquella escola era molt monòtona i
poc atractiva. Els mestres que va tenir a les classes no li van
ensenyar gaire res. Li va tocar d’anar a classes de segon i de
quart de primària. I si faltava alguna mestra o mestre, havia
d’anar a substituir qui fos. Així va ser com va començar a fer
parvulets, que li van agradar molt, però es va adonar que no
tenia recursos i no sabia com portar una classe de pàrvuls. Els
seus estudis, tot i que havien estat bé, li estaven resultant poc
eficaços.
I com que aquelles pràctiques no li agradaven, es va apuntar,
en acabar el curs, a l’Escola d’Estiu Jaume Miret de Lleida,
que pretenia fer el mateix que l’Escola Rosa Sensat de Barcelona.
Les seves inquietuds la van portar a trobar-se amb una escola
més activa i innovadora que li va agradar molt més. Li
van ensenyar a cantar cançons, a fer manualitats i a utilitzar
recursos més pràctics per poder captivar la canalla. Llavors,
va veure la necessitat de fer més cursets per poder tenir més
eines i per fer millor les classes.
Arribat el moment de demanar plaça, ella no volia marxar
de Lleida perquè hi tenia les amigues. I li feia por anar a espetegar
a un poble petit. Per aquest motiu no va presentar els
papers per ser interina. Però les amigues li van marxar igualment
i es va trobar, sola a Lleida, començant a treballar en
una acadèmia privada. Li va tocar una classe de primer amb
trenta-vuit nens i nenes de sis anys. Ella ja tenia els seus propis
criteris pedagògics i la línia de treball d’aquella escola no li va
agradar gens. Als nens que eren esquerrans no els permetien
escriure amb la mà esquerra i ella ja havia estudiat que no era
gens bo fer-los treballar amb la mà que més els costava.
Aquelles classes, que s’havia de preparar molt bé perquè ho
volia fer de la millor manera possible, li resultaven força difícils.
Ningú no l’ajudava i cada dia havia de fer llegir tots els
nens. A l’acadèmia, ningú no li va valorar, ni poc ni molt, tot el
seu esforç. Llavors, va parlar amb les amigues que havien marxat
de Lleida, per si sabien d’alguna plaça on pogués treballar
més d’acord amb les seves idees.
A més, en aquella acadèmia li pagaven tan poc, tot i l’esforç,
que la seva mare l’havia d’ajudar econòmicament. No la van
assegurar mai i, perquè no semblés que cobrava tan poc, li
repartien les dobles pagues en una mica més de sou cada mes.
L’any de pràctiques havia cobrat quatre mil cinc-centes pessetes
i en tenir tota la responsabilitat i tota la feina per ella, en
aquella acadèmia, li havien pagat molt poc més.
Quan la Teresa Corominas li va dir que a Solsona podia
tenir feina, va deixar l’acadèmia. Es va presentar a Solsona
i la mare Jordana, la directora, li va fer l’entrevista. Aquella
monja era una bona dona que sempre la va ajudar molt i ella
li va estar molt agraïda. Les monges se li van portar molt bé i
la tenien a dinar i sopar; fins i tot els dissabtes, quan li havien
de fer el menjar expressament per a ella. Amb tot, a dormir
no s’hi podia quedar. I va buscar una casa per estar a dispesa.
Llavors, la mare de la Teresa, que ja era gran, veient que no li
donaria gaire feina, es va veure amb cor d’acollir l’amiga de la
seva filla.
De l’escola de Solsona, a la M. Àngels li va agradar molt el
sistema de fitxes que ja havien implantat per fer treballar els
seus alumnes. També tenien unes programacions fetes per experts,
en les diferents matèries, que podia consultar per adaptar-
les a les seves classes.
A l’estiu, va començar a anar als cursets que les monges de
Lestonnac feien al seu Col·legi de Barcelona. Allí li ensenyaven
les novetats pedagògiques que ja s’anaven introduint i li
donaven recursos més pràctics i engrescadors per poder fer les
seves classes. I va ser en aquell moment de la seva vida quan
es va adonar del gran favor que li havia fet la mama obligantla
a estudiar Magisteri. Aquella feina, feta com ella creia que
s’havia de fer, l’entusiasmava moltíssim.
Un dia, la seva mare es va presentar a Solsona per visitar
la seva filla i veure com vivia. Li va presentar la mare Jordana
i es va morir de la vergonya quan va sentir que la mama li
preguntava a la seva directora, com si fos una nena, si ja es
portava bé. Si era ella la que havia d’ensenyar disciplina als
seus xiquets! Tanmateix, la mama va quedar molt contenta de
veure la seva filla treballant amb aquella il·lusió.
Un detall que li va agradar molt a la M. Àngels va ser que
la canalleta, en arribar, xocaven la mà a les seves mestres i els
desitjaven bon dia.
A les Monges, s’hi va estar dotze anys i hi va ser molt feliç.
La seva feina la compensava en escreix i se sentia molt realitzada
professionalment. La major part dels cursos acadèmics,
va fer segon curs de Primària. S’estava en una aula molt bonica
que sempre tenia sol perquè donava a la Plaça del Camp i al
pati. Ella, per acabar de fer-la agradosa, va posar unes flors
a l’ampit de la finestra. En tenia tanta cura que, ben aviat, en
van dir l’aula de la M. Àngels.
A les Monges, va descobrir també els nens de l’Escola Llar.
Només tenien set anys, venien de pagès i per primera vegada
sortien de casa seva. La majoria s’enyoraven, però poc a poc
ho anaven superant. Alguns fins i tot ploraven.
La va impressionar molt una nena que va arribar a l’escola
sense saber què era ni un vàter ni una pissarra. Ella estava
acostumada a fer les seves necessitats a fora, a l’aire lliure. No
sabia estar ni quieta ni asseguda i, quan tenia alguna necessitat,
volia marxar de classe. Llavors, la M. Àngels havia de
parar les explicacions i fer-li entendre que els costums, allí,
eren diferents. Aquella nena, si veia per la finestra com els nens
d’una altra classe jugaven al pati, també hi volia anar. No sabia
pensar en silenci les seves sorpreses diàries. Quan va veure
que la seva senyoreta escrivia a la pissarra, va cridar davant de
tots els seus companys: «què fots escrivint a la paret!»
El que més va sorprendre la M. Àngels va ser adonar-se,
amb aquella nena, que així que s’anava socialitzant i adquirint
els hàbits que li feien tanta falta, s’anava tornant tímida
i perdia aquella espontaneïtat tan graciosa que havia mostrat
en arribar.
Aquells nens i nenes de l’Escola Llar, uns cent en total, se’ls
sentia una mica seus perquè s’hi passava el dia. I li encantaven.
Els ajudava tant com podia en tot.
A les Monges, a partir del segon any, li van proposar de
passar a ser interina perquè per acollir l’Escola Llar tenien
dret a unes quantes places d’interinatge. Ho va acceptar i a
partir d’aquell moment ja va cobrar de manera que no va necessitar
més l’ajuda econòmica de casa.
Quan es van convocar oposicions, s’hi va presentar i les va
aprovar. Va fer l’especialització de Matemàtiques i Ciències.
Llavors, va haver de demanar plaça i va buscar una localitat
gran perquè tenia por d’haver d’anar-se’n a un poble petit,
incomunicat i sense condicions. Aquestes eren les històries
que havia sentit contar a les seves companyes. Va sol·licitar
la plaça de Vilanova i la Geltrú i la hi van donar. Després
va aconseguir una comissió de servei i es va poder quedar a
Solsona.
Va passar cap a l’Escola Setelsis i també hi va estar molt bé.
Ja coneixia molts dels companys que hi va trobar i li va resultar
fàcil d’adaptar-s’hi. Li va tocar de fer cicle inicial perquè
ningú no el volia i encara no tenia mestra assignada. Com que
els nens petits li agradaven molt, també s’hi va sentir molt a
gust i molt ben acollida.
El primer any hi va coincidir amb una mestra jove de gimnàstica,
Cecília Cerón, a qui també agradava molt la canalleta.
Van fer un bon tàndem i es van dedicar a preparar molt material
didàctic. Aquella experiència també li va resultar molt
gratificant.
Després li va tocar de formar part de l’equip directiu de
l’Araceli Pérez (la biografia de la qual també és inclosa en
aquest llibre). Va fer de secretària en una època en què no tenien
personal administratiu i va haver de portar tota la comptabilitat
del menjador escolar i de l’escola. Amb aquest càrrec
va aprendre a utilitzar l’ordinador i li va ser molt profitós. El
primer curs va impartir algunes hores de classe, però havia de
fer la seva tutoria igualment. I una tutoria suposava moltíssima
feina: s’havien de fer els informes de tots els alumnes, rebre
els pares per lliurar-los les notes, parlar amb els que convingués…
Afortunadament, el segon curs ja li van treure la tutoria i
li van posar unes hores de reforç.
Quan va deixar el càrrec, no va poder fer cicle inicial —per
conveniències de l’escola—, i va passar a parvulari. No era
la seva especialitat però, com que els nens petits li agradaven
molt, ho va voler provar. S’hi va quedar sis cursos i s’ho va
passar molt bé.
Acabats aquests cursos, va tornar a cicle inicial i s’hi va
quedar fins que es va jubilar. Va fer una prejubilació als seixanta
anys perquè notava que es cansava i que ja no tenia les
mateixes energies.
Quan parla de l’Escola Setelsis, mai no l’anomena pel seu
nom, sinó que sempre parla de la seva escola, perquè se la sent
molt seva. Tot i que ja porta uns anys sense anar a la seva escola,
quan es troba amb algun company o companya, encara
nota un afecte especial quan es paren a xerrar una estona i
s’expliquen trossets de les seves vides. Tot i no ser de Solsona,
hi segueix vivint.
La M. Àngels, a més a més de la docència, també s’ha implicat
molt amb la seva ciutat adoptiva. Durant deu anys va
treballar per la parròquia fent catequesi per a nens i nenes
de Primera Comunió. També va formar part del Consell de
Pastoral Parroquial, on representava la parròquia en temes
de catequesi. A les reunions d’aquest consell va coincidir amb
Xavier Jounou, d’Esquerra Republicana, que li va proposar
d’anar a la seva llista per a les eleccions municipals. Com que
sempre havia estat independentista, li va agradar molt la seva
oferta i la va acceptar.
Des que està jubilada, treballa també per Càritas, tant a la
botiga de roba com al rebost solidari.
Cada setmana acudeix al cafè que fan els seus companys
mestres i, cada quinze dies, a les conferències de l’Aula d’Extensió
Universitària. Li encanta viatjar i s’hi apunta tant com
pot.