dijous, 18 d’octubre de 2018

Pere Jaray Montsonet

Va néixer a Albelda, a la comarca de la Llitera, a Osca. Era
el 10 d’agost de 1951. Als sis anys, la família, per raons
de feina del pare, es va traslladar a Almacelles. I aquell curs,
el Pere va entrar a l’Escola Apostòlica dels Pares Paüls, a Bellpuig.
Hi va estudiar intern durant tres cursos, fins als nou
anys. Encara no tenia l’edat per fer l’ingrés però, per la influència
d’uns amics del seu carrer, i amb el sermó del capellà, el va
voler fer i seguir estudiant el batxillerat. A casa no li van posar
cap objecció i van fer tot l’esforç necessari per poder pagarl’hi.
Va estudiar amb els Pares Paüls fins a segon de batxillerat.
En aquell internat estava completament prohibit moure’s
durant la missa. Un dia, durant la celebració, es va sentir un
soroll estrepitós i el Pere, sense ni adonar-se’n, es va girar cap
enrere a veure què passava. L’alumne delegat, encarregat de
vigilar els més petits, en acabar l’ofici, va dir als pares que el
Pere i d’altres s’havien girat. El càstig va ser escombrar i fregar
una escala de caragol que hi havia a l’internat, dos cops per
setmana, durant un mes.
A l’estiu del segon curs, el Pere va estar rumiant si continuava
o no amb els Pares Paüls, sense dir res a casa. Però a l’agost,
quan la mare li va començar a preparar la maleta, li va dir que
no calia que la fes, que ell no volia tornar als Pares Paüls. La
mare va voler esperar el pare per parlar-ne més seriosament
però, al vespre, quan va arribar, van decidir que continuaria
els seus estudis a l’Acadèmia Sant Antoni que hi havia al mateix
carrer on vivia la família, a Almacelles. Era l’única que
feia el batxillerat.
El Pere, amb tan sols dotze anys, va ser capaç d’entendre
que la manera de fer dels Pares Paüls no s’assemblava gens a la
seva. I la visió del món que li oferien, encara menys! Els estudis
a les escoles apostòliques com la dels Pares Paüls no eren reglats;
per aquest motiu, va haver de tornar a fer l’ingrés. Quan
van anar amb el pare a preguntar què havia de fer, li van dir
que no podria examinar-se fins a l’any següent. Però finalment
el van admetre i va poder examinar-se aquell mateix setembre.
Tanmateix ni el primer ni el segon que havia fet amb els
Pares Paüls no li van servir de res i va haver de repetir-los.
Llavors, els exàmens sempre eren lliures a l’Institut Provincial
de Lleida — des de 1978, IES Màrius Torres.
Va acabar sisè i va fer la revàlida. Després, a més de les
dificultats econòmiques, va tenir por de fer el PREU. A ell, li
agradaven moltes sortides professionals: Medicina (que s’havia
d’anar a fer a Saragossa), Enginyeria Agrònoma (que s’havia de
fer a València o a Pamplona) i Educació Física (que exigia una
prova d’accés i estudiar a Madrid). Aquesta última li agradava
especialment, però sabia que no l’admetrien per culpa d’una
prova que no aconseguia superar: s’havien de fer sis metres
d’alçada enfilant-se en una corda. I el Pere, com a molt, arribava
als quatre metres i mig.
A Lleida, podia fer Estudis Mercantils o de Magisteri. I va
escollir la segona opció. Va estudiar tres anys més a l’Escola
Normal de Lleida i va tenir el títol l’any 1972. Però l’expedient
de la promoció no s’aprovava fins al setembre. Immediatament
va demanar per començar a treballar de mestre interí. Li van
dir que s’havia d’esperar perquè hi havia molt poques places.
Llavors, el 24 de setembre, el primer dia de la Festa Major
d’Almacelles, li van telefonar de la Delegació per dir-li que
havia sortit una plaça de mestre de poble a Alfarràs. L’endemà
mateix va presentar papers i va signar el contracte per un curs.
Va ser una veritable experiència. Feia classes en un galliner de
l’alcalde habilitat com a classe. Però tenia molt bones condicions
higièniques i sanitàries; a més a més de calefacció. L’estufa
anava amb pinyola (pinyols d’oliva) i clafolla tot barrejat. El
pati era un terreny que hi havia davant, ple de clots i amb herba
—que en dues setmanes va quedar completament trepitjada.
El riu Noguera Ribagorçana els quedava a cent cinquanta
metres i ell el va utilitzar com a eina didàctica, tant per a les
matemàtiques com per a les ciències socials. Els feia tirar pedres
codines al riu i, segons els rebots que feien, multiplicaven
per tres o per quatre i dividien pels mateixos números. També
els feia mirar les plantes. Algunes vegades agafaven joncs i es
menjaven la part blanca. Tot, dins de la natura, era bo per
aprendre.
Dues setmanes després d’haver començat, va tenir el primer
ensurt seriós. Se li van presentar a la classe el director de l’escola
i l’inspector. Aquest pràcticament ni el va saludar i es va
posar a parlar amb els alumnes. Quan el director li va presentar,
tampoc no li va fer cas. Fins que li va demanar la programació.
El Pere no ho sabia, però havia de ser anual, bimensual,
quinzenal i diària. Ell va explicar que amb prou feines podia
fer la diària perquè tenia trenta-vuit alumnes i encara no se’ls
coneixia tots. Alguns encara no sabien ni llegir. L’inspector
va ser contundent i va dir-li que li deixava quinze dies per
fer-la. El director el va tranquil·litzar, quan l’inspector va ser
fora, dient-li que li deixaria la seva com a model. El Pere va
passar-se tota la setmana pràcticament sense dormir, copiant
i adaptant les programacions. A més, estava molt preocupat
perquè no sabia programar. Però ho va fer. Tot plegat va ser
força decebedor perquè, encara ara, espera que l’inspector li
vagi a buscar la programació.
El febrer de 1973 es va produir el que llavors en van dir el
«primer ‘paro’ tècnic» dels mestres de primària. Molts interins
com ell, els van recolzar. Reclamaven millors condicions,
millors horaris, menys massificació a les aules, millors condicions
higièniques, menjadors escolars, augment del sou… Només
va durar un dia i van aconseguir certes millores. Com a
conseqüència, a la primavera, els mestres interins també van
fer unes reclamacions a la Delegació i van demanar el recolzament
dels mestres amb plaça definitiva. Aquests no els van
voler recolzar perquè ells, en aquells moments, ja estaven més
bé. El Pere es va sentir dolgut i no va poder evitar dir-los que
la seva actuació era com donar-los una puntada al cul.
Al juliol, va haver de marxar cap al servei militar. Allí va
aprofitar per fer classes a alguns brigades i sergents. També al
fill del tinent coronel, que estava repetint quart de batxillerat i
havia d’assegurar-se d’aprovar perquè, si no, havia de passar a
fer l’EGB. El Pere feia treballar el xiquet i se’n sortia. El pare,
com agraïment, li va dir que si necessitava alguna cosa, li ho
digués. I el Pere va aprofitar per demanar-li dos dies de permís
per poder anar a Lleida a demanar plaça de mestre per al curs
següent. El tinent coronel, amb ganes d’ajudar-lo, li va concedir
una llicència des del dijous d’aquella mateixa setmana fins
al dimarts de la següent.
Quan va arribar a Lleida, l’administrativa de la Delegació
li va dir que si no havia treballat de mestre durant l’any, ja es
podia treure del cap aquella feina. Ell li va respondre que havia
estat «sirviendo a la patria», no pas per devoció, sinó per
obligació. El servei obligatori no comptava com a feina.
El Pere se’n va anar cap a casa per explicar-ho i el pare, tot
preocupat, li va dir que buscaria alguna influència per si podien
aconseguir-li una feina. El Pere no volia cap influència perquè
ell ja tenia els mèrits que es necessitaven per poder treballar.
Casualment, quan estava acabant el servei militar, es va posar
malalt un mestre de l’Acadèmia Sant Antoni, on ell havia
estudiat. El pare, en assabentar-se’n, va anar a veure el director
per explicar-li que el seu fill ja es llicenciava i que estava
sense feina. El van agafar de seguida i, als tres dies d’acabar
el servei a la pàtria, va començar a treballar com a mestre i
entrenador de voleibol.
Llavors va tenir al seu càrrec l’equip infantil de voleibol de
l’Acadèmia. Amb ell, el maig de 1975, l’equip va quedar campió
d’Espanya a Granada. Però com que ell no tenia titulació
d’entrenador, no va poder acompanyar els nois.
De resultes d’aquell campionat, es va haver de tallar el bigoti.
Els jugadors portaven les melenes una mica llargues i
ell tenia el bigoti que s’havia deixat durant el servei militar.
Jugadors i entrenador van fer una juguesca: si perdien, ell els
rapava al zero; si quedaven campions, ell s’havia d’afaitar el
bigoti. I va complir i se’l va tallar.
El dia que es va morir Franco es va tornar a deixar el bigoti.
El Pere sempre diu que el seu bigoti té tants anys com fa que
Franco es va morir.
A finals de juny de 1974 es va presentar a oposicions, les va
treure i, al setembre, ja va venir cap a Solsona. Quan el pare va
saber on li havia tocat, va considerar, per la llunyania i males
comunicacions, que era «on Crist havia perdut l’espardenya»!
I sort en va tenir el Pere que li deixés el seu cotxe, perquè la
comunicació era tan dolenta que s’hauria hagut de quedar els
caps de setmana a Solsona.
A l’Escola Nacional de Solsona, hi va trobar dos companys
de curs amb qui havia coincidit a Lleida. I més tard, va arribar
l’Àngel Llosada, que també havia estat company de Magisteri.
D’entrada ho va trobar tot molt diferent de les seves dues primeres
feines. A Solsona, hi havia més massificació, més nivells
diferents agrupats en una sola classe. I per acabar d’adobarho,
es treballava pel sistema de fitxes que, a ell, no li agradava
gaire. El Pere preferia el sistema de «centres d’interès» segons
les necessitats de la canalla. Per adaptar-s’hi, va anar alternant
els dos sistemes. Ell, per explicar matèria, escollia els moments
en què veia els alumnes més receptius, ni que fos l’hora del
pati.
Es va trobar que amb els mestres hi havia més contacte
gràcies a les reunions i, el tracte de tu a tu li va agradar molt
més. Va començar fent un grup de tercer i un de matemàtiques
de vuitè. Les matemàtiques, les ciències naturals i la física i
química eren les seves especialitats.
Es considera un mestre revolucionari en el sentit que intentava
buscar alternatives a les classes rutinàries. Podia agafar
els alumnes i emportar-se’ls a les muntanyes dels voltants per
estudiar l’erosió. Li agradava especialment portar-los a un indret
on es veien uns escorrancs erosionats per les aigües que els
permetien entendre aquest accident geogràfic de manera molt
visual. Ell volia que la canalla gaudís mentre aprenia. Això els
facilitava molt la comprensió i retenció dels coneixements.
També es va preocupar molt per l’esport. Per a ell, l’esport
és una altra forma d’educació. Donar valor a l’esforç i al sentit
de grup, per guanyar millor tots junts, són dos eines bàsiques de
qualsevol formació. Als seus alumnes, els feia córrer fins a la
Guàrdia Civil i després baixar per la carretera de Sant Climent.
Va tenir alumnes que encara ara corren i són esportistes
de primera línia, com Sancho Ayala.
Aquell any també va tenir la pensada de portar els dinou
alumnes de vuitè, com a viatge de final de curs, a Mallorca.
Va anar-hi amb la Maria Corominas (que ja hem vist en
aquest llibre) i amb un altre mestre de fora de Solsona. Les
nenes volien banyar-se a la platja amb el seu biquini i la Maria
no volia sentir a parlar de tal indumentària. El Pere, per
acontentar tothom, els va proposar de posar-se el biquini sota
el banyador i, en arribar a la platja —com que la Maria vigilava
els que estaven a la piscina i no podia patir per no veure-
les—, se’l podien treure i banyar-se amb biquini. I tot va anar
bé per a tots.
Anys més tard, amb la Pilar Bonvehí, van ser els primers de
portar els alumnes de colònies a Can Bajona.
El Carnaval de Solsona, força conegut i força disbauxat,
també li va portar algun problema. Alguns dels mestres
d’aquell curs van tenir com «mals pensaments» d’ell perquè
va voler participar-hi. No es va perdre cap acte i va sortir a la
revista que es publicava a Solsona vestit amb una temptació.
També va portar el Carnestoltes el dia de l’enterrament.
En el terreny personal es va integrar ràpidament a Solsona.
Va saber adaptar-se i es va sentir ben acceptat.
Quant a la seva didàctica, sempre ha distingit molt bé entre
ensenyar i aprendre. Ha valorat molt les actituds dels alumnes
—més que les notes—, i sempre ha tingut en compte les seves
possibles capacitats.
Els primers anys a les «Nacio» —com en deien llavors—,
encara es treballava poc amb mestres paral·lels. Es va començar
a fer en moments puntuals com, per exemple, per a la revisió
dels programes educatius. Quan Inspecció ja enviava programacions
de conceptes.
Un altre dels aspectes de l’ensenyament primari de Solsona
que li va agradar molt va ser el de treballar les tradicions locals:
el ball de bastons, els gegants, la música…
De Solsona, també en destacaria el fet d’haver donat molta
importància a l’associacionisme. Això sempre l’ha animat a
participar en la vida de Solsona i, en definitiva, a integrar-s’hi.
El problema més gran que va trobar a l’escola pública* va
ser la inestabilitat del professorat. Cada curs hi havia canvis
de professors. Quan l’escola pública va aconseguir una certa
estabilitat, a nivell educatiu, va assolir uns estàndards molt
envejats.
Quan ell hi va arribar, en deien encara les «Nacio», amb un
to molt despectiu; però al cap de pocs anys va arribar a ser una
escola molt ben considerada a nivell de Catalunya. Els mestres
que hi arribaven de fora, tot i ser coneixedors de l’alt nivell de
l’escola, es quedaven realment sorpresos per tot aquell munt
d’activitats extraescolars que s’hi feien, i que li permetien gaudir
d’aquella reputació. Feien teatre, música, sortides culturals
de tota mena —viatges, excursions, colònies—, celebraven totes
les festes locals amb activitats adaptades i la cirereta era
el festival de final de curs. Tan emocionant que, fins i tot, en
alguns moments feia posar la pell de gallina.
A Solsona, el Pere va conèixer la Claustre Moncunill, de
Castellar de la Ribera, que estava treballant al parvulari Parvum.
Van començar el seu festeig i quan, l’estiu de 1978, li van
donar plaça definitiva a Solsona, el desembre del mateix any,
es van casar. L’any següent va néixer la seva filla Eva i, sis anys
més tard, el seu fill David.
A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, a Setelsis
ja es feien les sessions d’orientació escolar a vuitè. Els alumnes
visitaven l’Escola Agrària, l’Institut de Solsona i les Escoles
Professionals —on a més, hi havia jornades de col·laboració i
intercanvi de punts de vista i objectius.
De Setelsis —sense menystenir els d’altres escoles—, n’han
sortit alumnes molt brillants.
El gener de 1983, Maria Corominas va ser directora de
l’Escola, per ser la mestra de més edat. Ho va ser durant un
mes. Llavors es va elaborar una terna per votació del Claustre.
Ell va ser un dels mestres escollits i la Delegació va decidir nomenar-
lo director. S’ho va agafar com una obligació i va voler
complir-la de la millor manera possible. La seva tasca potser
no es va entendre del tot i hi devia haver gent que ho hauria fet
diferent, però ell va decidir fer-ho com ell creia que ho havia
de fer. Per sort, li va funcionar prou bé. I ell n’està orgullós
perquè la matrícula, aquell any, va augmentar de 438 alumnes
fins a 578. Una de les decisions que més va costar d’entendre
de la seva actuació va ser la de comprar tot el material per duplicat,
perquè l’Escola tenia dos edificis. I ell, en previsió de si
mai serien dues escoles, sempre ho comprava tot per a les dues.
Quant a les assignatures, sempre va preferir les matemàtiques,
les ciències naturals i la plàstica. També li va agradar
molt fer l’educació física. Tanmateix sempre ha fet el que ha
convingut.
Durant la seva carrera professional, ha vist tres sistemes
educatius diferents: l’EGB amb fitxes, els cicles inicial, mitjà i
superior i l’actual primària fins als dotze anys. Dels tres, ell es
quedaria amb l’EGB —sempre que haguessin dotat millor la
Formació Professional. A més, segueix sent partidari que els
alumnes es quedin a l’escola de primària fins als catorze anys.
Quan hi va haver la possibilitat de fer l’accés a l’ESO, no el
va voler fer. Ell trobava que els programes d’ESO eren per a
alumnes més madurs que la seva canalla de setè i vuitè. Aquell
canvi li va semblar que violentaria les relacions entre alumnes
i mestres per haver d’obligar-los a seguir un sistema pel què
considerava que no estaven preparats. L’ESO no complia amb
les expectatives d’esforç que a ell li semblaven imprescindibles
per a l’educació dels seus alumnes.
Una de les seves dèries va ser intentar que l’esport fos considerat
com una matèria educativa i que pogués tenir una projecció
fora de l’Escola. I ho va intentar tant a nivell individual
com col·lectiu. Durant tretze temporades va aconseguir que
els alumnes de setè poguessin jugar a primera catalana de voleibol.
Per circumstàncies de la vida, el Pere es va haver de jubilar
abans de temps. Li va doldre molt. Li va costar molts llençols,
segons una expressió molt d’ell. Va intentar que li fessin una
adaptació curricular, però el metge es va negar a donar-li l’alta
imprescindible per poder dur-la a terme. Es va resignar però li
va costar molts mesos adaptar-se a la nova situació.
El dia de l’acomiadament estava tan emocionat que no va
poder dir res. Va fer un regal als seus companys amb un escrit.
Tothom serveix per fer alguna cosa. Només cal buscar-la, trobar-
la i gaudir-la.
El Pere es considera un mestre lluitador i molt vocacional.
Quan es va refer una mica de la seva adversitat, va començar
a participar en la vida solsonina. Feia, i encara fa, classes de
català per a immigrants, va participar en la Coral Sant Jordi i
va col·laborar amb el futbol de Solsona ajudant en tasques de
la junta directiva.
Ara forma part del grup del mestres jubilats Som+3. Cada
dilluns comparteix amb ells un cafè i, de tant en tant, dinars
i excursions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada