Pilar Xixons i Ribalta

Nascuda a Su de Riner, al Solsonès, el 1951. El seu pare era
l’hereu d’una família de pagès, de petits propietaris, de
tarannà conservador i força tradicionals. Ella era la gran de sis
germans. El seu pare, com a hereu i pel costum, havia d’acollir
a casa seva, a part de l’àvia, la seva mare, i un germà i una germana
que havien quedat per vestir sants. En total, eren onze
i hi havia molta feina. La Pilar, com a gran que era, i nena
—darrere seu tot eren xicots fins que, al final, va néixer una
altra nena—, havia d’ajudar la seva mare.
A Su, un poble molt petit, no hi havia escola i el rector,
mossèn Genís Pallarès, feia classes per a tota la quitxalla, a la
rectoria. Ho feia desinteressadament, però amb dues condicions.
A ell li agradava moltíssim d’anar a caçar i si la jornada
de caça es presentava en dia laborable, llavors no hi havia classe.
Tampoc n’hi havia quan ell, pel seu magisteri, havia d’acudir
a reunions o actes de caire religiós. Amb tot, els divendres
de mercat a Solsona, també solien ser dies de festa.
Quan la Pilar va començar a anar a classe amb mossèn
Genís, ja sabia llegir. Aquesta condició era imprescindible per
poder accedir a aquestes classes. A la Pilar, li’n va ensenyar
la seva àvia. No en sabia gaire, de llegir, la dona, però s’hi
esforçava molt per poder ajudar la néta i perquè tenia molta
inquietud per aprendre.
L’aprenentatge de la Pilar va ser totalment especial. Únic.
L’àvia, com podia, a la vora del foc, amb els esmolls, li dibuixava
amb cendra cada una de les lletres que ella sabia. I
les hi feia repetir fins que se les sabia de memòria. Després,
amb unes quartilles que es deien Beceroles —nom dels llibres
per aprendre les lletres o els primers rudiments d’algun art o
ciència—, els pares ja la van ajudar a llegir síl·labes i paraules.
Quan va arribar a l’escola, però, encara havia d’aprendre a
escriure.
A casa, la Pilar, per poder practicar la lectura, hi va trobar
alguna enciclopèdia, pocs llibres i alguna revista, com el
fulletó de la parròquia El pan de los pobres o Selecciones del
Reader’s Digest.
Reader’s Digest és una revista mensual dels Estats Units,
fundada el 1922 pel matrimoni Wallace. El marit havia tingut
la idea de reunir en un sol volum una mostra dels seus articles
favorits, escollits de totes les publicacions mensuals que
ell solia llegir. En feia un resum sense alterar-ne el contingut
bàsic. Va proposar el seu projecte a deu grans editors dels Estats
Units i ningú no li va acceptar. Llavors, ell i la seva dona
van enviar 5.000 cartes —entre familiars, amics, coneguts,
veïns…—, sol·licitant tres dòlars per la subscripció anual de
la revista. Dels 5.000, 1.500 van acceptar la proposta i amb
4.500 dòlars van començar la publicació de la revista al soterrani
d’una casa. La revista tenia trenta articles, un per a cada
dia del mes. Amb set anys va aconseguir 290.000 subscriptors.
I es va convertir en un dels fenòmens editorials més importants
a nivell mundial. El 1940 en va sortir la versió castellana. Els
continguts de la revista s’adaptaven a cada país, segons la seva
cultura. Actualment, tot i que ha baixat moltíssim el seu nombre
de lectors, encara té trenta-una versions i es publica en
disset llengües diferents.
Aquesta revista, a Catalunya, es rebia en moltes cases, com
a ca la Pilar.
Mossèn Genís era jove i sempre estava molt disposat a ensenyar
als seus alumnes moltes coses fora de programa. El més
rellevant per a ella va ser l’aprenentatge del català en una èpo-
ca en què estava prohibit a les escoles. Ell els feia estudiar les
taules de multiplicar i el catecisme en català. Els portava la
revista L’Infantil del Bisbat de Solsona i els ensenyava a cantar.
Ella i els seus companys s’ho passaven molt bé a les seves
classes.
L’hora del pati no era mai cap hora concreta ni tampoc no
tenia un final definit. Quan els venia la gana solien marxar a
casa a buscar el pa i xocolata típic de l’època i, algunes vegades
s’endarrerien en tornar. Llavors sí que mossèn Genís els
renyava. Però també ho havien de fer els pares perquè molts
dies, en tornar, es quedaven jugant pels boscos i havien de
sortir a buscar-los.
A la classe, hi havia la típica estufa de llenya. La portaven
els pares a la rectoria i els alumnes, el dia que se’ls acabava,
per pujar-la fins a l’aula, solien fer una cadena i es passaven els
tions de l’un a l’altre. Els més grans feien la feina i alhora s’ho
passaven bé. Les hores de classe no eren massa estrictes.
De càstigs físics no n’hi va haver mai; tan sols alguna estirada
d’orella. La Pilar, com que era molt xerraire, algunes
vegades era expulsada de la classe. Llavors, una amiga seva
també es portava malament i es feia expulsar. Quan les dues
es trobaven a fora, aprofitaven per escapolir-se cap al campanar.
Soles tenien por, però acompanyades s’hi atrevien. Aquell
campanar era força perillós i haurien pogut prendre mal. Però
jovenetes com eren, no veien tant el perill. Els xicots s’arriscaven
més perquè volien tocar la campana i, com que el pes els
vencia, un cop de campana els hauria pogut tirar pel finestral.
Nenes i xicots, tots, quan eren dalt del campanar, cridaven a la
gent que passava i es feien notar. La Pilar i la seva amiga, tot i
ser hora de classe, també es posaven en evidència fent els crits
tan forts com podien.
Si l’amiga no sortia, la Pilar es quedava amb l’orella empegada
a la porta per poder saber què deia mossèn Genís d’ella.
A l’escola, pràcticament, s’hi passava el dia. Els dies que el
mossèn tenia cacera o exercicis espirituals, ella i les seves companyes
anaven igualment a la rectoria i la germana del rector
els ensenyava a cosir.
La Pilar també va enganxar la llet del Pla Marshall. A Su,
com que tothom tenia vaques, no bevien la llet a l’escola. El
mossèn feia portar una bossa de roba a cada alumne i, el dia
que tocava, els la posava a les bosses. N’hi havia per a tot el
poble. Els que no tenien canalla aprenent, també tenien la seva
bossa i el mossèn també els l’emplenava. La canalla l’ajudava en
tot el procés de repartiment. No sols per a la llet en pols sinó
també per a la distribució de pasta de sopa.
Després, la Pilar va passar a anar a classes amb el mestre
Puig. Aquest senyor havia estat contractat particularment
per una família molt benestant, els de la Serra de Su, perquè
tenien molts fills. El tenien a dispesa, però ell els va demanar,
per ajudar-se econòmicament, si en acabar les classes dels
seus fills en podia fer per a altres alumnes que el paguessin.
No sols li ho van permetre sinó que, a més a més, van tenir
molta paciència amb tota aquella canalla. La mestressa va
donar bones mostres de tolerància perquè fins se li amagaven
al rebost o sota els armaris.
Un dia, fins i tot, es van amagar tots a la furgoneta i un fill
de la casa la va engegar. No va passar res perquè estava parada
dins del garatge. Però podia, ben fàcilment, haver estat a fora
i la trapelleria s’hauria pogut complicar força.
D’aquella època, potser el pitjor, per a la Pilar, va ser el
fred. Ella només podia portar mitjons llargs de llana i les cuixes
se li gelaven. A més, en aquells temps no hi havia roba com
la d’ara, que no deixa passar ni el vent ni el fred. Ella tenia
jerseis de llana gruixuda, però el vent s’hi escolava pels forats.
Als onze anys la van enviar a les Monges Carmelites de
Moià. Els de casa seva, especialment la mare, volien que li
ensenyessin bones maneres —«modales», deien—, és a dir, urbanitat,
a cosir i una mica de lletra. Però la lletra quedava en
últim terme, era com una decoració més. El que més els importava
era que se’ls fes una senyoreta amb bones maneres, una
mica més refinada del que la tenien. El mossèn els havia dit
que era molt llesta i que l’havien de fer estudiar. I es van moure
i van trobar aquestes monges que concedien unes beques a les
noies que les podien aprofitar. No ho tenien tot pagat, però cobraven
poc. Els ensenyaven «de lletra», a canvi de petits serveis
com parar taula o bé assecar plats, gots i coberts de les més
grans, que fregaven. A la mare, el que més greu li va saber, va
ser que no l’ensenyessin a cosir.
Com que ja tenia l’edat i els coneixements, sense fer l’ingrés,
l’hi van convalidar.
Aquí només s’hi va estar un any. Després ja la van enviar
a la Residència El Carmel, a la Bonanova de Barcelona, que
també era de Carmelites. En aquells temps, el carrer de la Residència
encara no estava ni asfaltat. Eren poques nenes, unes
quinze, i les monges eren una mica velletes, però estaven com
en família i s’ho va passar molt bé. Fins i tot, hi havia un galliner.
S’hi va estar fins a sisè de batxillerat.
Per fer el PREU, va resultar que una família de Barcelona,
que pujava a estiuejar a Su necessitava una noia per tenir cura
dels seus tres fills a la tarda. Li van oferir la feina a la Pilar, a
canvi d’habitació i menjar i una mica de diners. S’hi va instal·
lar i va combinar els seus estudis preuniversitaris a l’Institut
Verdaguer, a la Ciutadella, amb portar els nens al parc, fer-los
fer els deures i fer-se’n responsable a la tarda. La Pilar era molt
decidida i treballadora i això va propiciar que la relació amb la
senyora de la casa fos molt bona. A ella no li tocava planxar,
però si veia que la roba estava endarrerida, s’hi girava i també
la feia passar. Per aquest motiu, la mare dels nens, si sabia que
ella tenia algun examen, no sortia amb les seves amigues per
la tarda i la deixava estudiar.
Quan tornava a casa per les vacances, la seva àvia seguia
amb aquelles ganes d’aprendre i li va venir la dèria de saber
quatre paraules de francès i li demanava a la néta que li fes
aprendre les més necessàries.
Per al curs següent, la Pilar no va poder anar a fer Magisteri
a la Normal, perquè a la tarda encara tenia cura d’aquells
nens. Per aquest motiu, es va matricular a l’escola Blanquerna
de Barcelona. Perquè podia fer tot l’horari pels matins. Li
resultava més car, però podia treballar i amb la mica d’ajuda
dels pares, se’n sortia bé.
Hi va fer els dos cursos teòrics i després va passar a fer
les pràctiques a les Teresianes del padre Poveda, que estaven
instal·lades a la Meridiana. Les monges eren seglars i a l’escola
només hi havia nenes. Li va tocar una tutora molt rància que
li deixava tota la feina a ella sola.
L’any següent va passar a treballar a l’escola privada Horitzó,
prop de l’Hospitalet. Era una escola de barri que tenia
la particularitat de seguir el mètode de Célestin Freinet, el seu
ideòleg. És una pedagogia renovadora, activa, popular, oberta
i anticapitalista. El que propugna és una escola per al poble,
per a la classe treballadora. Amb uns interessos populars, amb
democràcia interna i una cultura democràtica i participativa.
Sense imposicions externes. Sense la domesticació de l’escola
capitalista i sense notes d’obediència.
En aquell projecte, l’alumne era qui decidia quan feia i com
feia les diferents matèries. Un problema dels mestres, era consensuar
amb els alumnes perquè acceptessin de fer les llengües i
les matemàtiques. Solien escollir primer les matèries de plàstica.
Com que la Pilar era jove, ho va veure com una contribució
a una labor social. Però els pagaven poquíssim dient-los que
havien tingut la sort de ser escollits per aquella missió.
Quan es va adonar que s’aprofitaven d’ella, va plegar. Com
molts d’altres mestres que també van seguir el seu mateix pro-
cés. A Horitzó, la Pilar hi va coincidir amb Àngel Colom que
després seria diputat al Parlament de Catalunya i secretari general
d’ERC. També hi va fer coneixença amb Tessa Calders,
filla de Pere Calders, a qui ella no coneixia per culpa de l’exili.
Era una noia molt senzilla i molt divertida.
Quan va marxar d’Horitzó, va voler tornar cap al Solsonès
i va trobar feina a les Monges Carmelites de Cardona. Per tenir-
ho més fàcil, se’n va anar a viure amb una cosina seva que
era molt jove però que s’havia quedat vídua i amb un nen. Les
dues s’ajudaven i van estar molt bé.
El canvi que va trobar, va ser molt gran. A les Monges només
hi havia nenes i tot era molt més formal i reglat. La disciplina
també era molt més estricta. S’hi va estar dos anys i va
fer primer i segon de primària.
Llavors va decidir de passar-se a l’escola pública i es va
apuntar a les llistes. Li va tocar d’anar d’interina a Súria. Es va
estar dos anys més a l’escola pública de Salipota. Hi va estar
molt bé i va trobar que era un bon barri. Si feia molt fred, hi
havia una bona mare que, a l’hora del pati, li portava un cafè.
Al cap de dos anys més, es va casar amb Felip Vendrell, hereu
de pagès i escriptor reconegut del Solsonès. Se’n va anar a
viure amb el seu marit, a la casa pairal de Sant Ponç.
Llavors, va demanar trasllat a Cardona, es va presentar a
les oposicions, les va treure i va guanyar la plaça de Cardona.
Quan ho va tenir tot organitzat, va començar la seva etapa de
maternitat. I va tenir una filla, la Cèlia, i un fill, l’Alguer.
A Cardona, a l’escola de la Mare de Déu del Patrocini, s’hi
va estar trenta-tres anys. Fins que es va jubilar. Majoritàriament
va fer cicle inicial, que era el que més li agradava, però
també feia els grans si li tocava. Durant aquest període, també
va passar cinc anys dins l’equip directiu i va ser secretària.
L’ambient li agradava molt i s’hi quedava a dinar. També
s’hi emportava els fills. Les famílies també li van resultar molt
agradables. Amb tants d’anys, li va donar temps de tenir els
fills dels primers alumnes. I com que el primer record és el que
queda, solia equivocar-se amb el nom dels fills i els deia el nom
dels seus pares.
A Cardona va participar en moltes activitats extraescolars.
Es va dedicar especialment a la dels Pastorets, que es feia cada
any per Nadal.
Hi havia una mare, la Cristina Morera, que cada any preparava
uns Pastorets diferents adaptats a la canalla de l’escola.
Un any, els àngels podien ser del Barça i els dimonis del
Madrid; un altre any, els àngels volien estar prims i anaven al
gimnàs. Sempre eren molt originals i agradaven molt. Aquesta
mare en sabia molt. Tant, que alguns anys, fins i tot, havia
dirigit l’Innocentada de Manresa.
Dins de l’àrea de música, la Pilar també va prendre part
en el programa pedagògic «Sons i cançons». Un any es van
presentar al Concurs de Cançons a nivell de Catalunya i van
quedar els primers de cicle inicial. Com que li agradava molt la
música sempre ajudava la seva companya de música.
També va col·laborar al Concurs de Sardanes que se celebrava
cada any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. El concurs
s’anomenava El país a l’escola. Cada curs, en un nivell o
altre, guanyaven algun premi.
Una altra de les activitats era la preparació del Ball de Bastons
amb els vailets i vailetes de l’escola.
Un any, per Pasqua, li va tocar de substituir una companya;
era el dia de parlar de la Vella Quaresma i de retallar-la.
Aquells nens i nenes no la coneixien. I quan va tornar la seva
mestra i els va preguntar qui els ho havia ensenyat, li van dir
que la mestra era la Vella Quaresma. Deurien ser tan xics que
a ella la van veure gran i no van tardar gens a fer l’assimilació.
Raonaments infantils!
Fent llengua catalana, també li’n van passar algunes de divertides.
Un dia, els feia posar antònims i va començar per
«obert». I el més ràpid no va tardar gens a respondre-li «trebo
», molt convençut que l’encertava. Un altre, a punt de sortir
un dia que feia fred, li va dir: «espera que m’abrotx».
El Carnaval, a Cardona, també se celebrava molt i ella sempre
ajudava a preparar les disfresses. Les primeres monges
potser no li havien ensenyat a cosir, però ella n’havia après.
L’Ajuntament pagava un grup d’animació infantil i els alumnes
feien una cercavila. Quan arribaven a la plaça feien balls i
danses. Tot això ho feien el divendres al matí i tota l’escola hi
col·laborava.
Quan li va tocar de jubilar-se, a la Pilar li van preparar una
festa molt emotiva. Ella ja sospitava que li preparaven alguna
cosa, però no podia imaginar-se tot el que van arribar a
fer-li. Van començar tocant la sirena, com si fos un simulacre
d’emergències. Tothom va sortir de les classes i, llavors, cada
classe li va llegir un text dedicat a ella. Després, el Claustre de
mestres li va cantar unes corrandes, que s’havien inventat, i
que reflectien els seus gustos i costums, la seva manera de ser
i fer.
Tots els mestres que sabien tocar un instrument ho van fer.
I alguns mestres, que mai no cantaven, aquell dia, dedicat a
ella, van cantar. També li van regalar una escola en miniatura,
feta de fusta. Amb les seves taules i cadires, la pissarra i un
munt de ninotets que portaven una foto petita de les cares tant
d’ella, com d’alumnes i de mestres. A més a més, li van fer un
còmic de la Mary Poppins. Van canviar la cara a l’institutriu,
li van posar la seva, i li van adaptar a ella. Tot plegat, molt
emotiu i molt treballat. Els pares tampoc no hi van faltar i li
van regalar diferents rams de flors.
Ara, la Pilar està jubilada i sempre que pot va a fer el cafè
amb els seus companys de professió. Li agrada molt la ceràmica
i, setmanalment, va a classes. També participa de l’Aula
d’Extensió Universitària assistint a conferències i participant
de viatges i excursions. Viatjar, li encanta! A més, col·labora
amb la Junta de l’Associació de Veïns de Freixinet.