divendres, 12 d’octubre de 2018

M. Antònia Viladrich i Mujal


La M. Antònia va néixer a Solsona, l’agost de 1949, en el si
d’una família benestant. El pare havia fet el batxillerat a Tarragona
i havia estudiat Dret, un parell de cursos, a la universitat.
Tenia una gestoria i la seva esposa també treballava en
l’empresa familiar. Per aquest motiu, la M. Antònia, la petita
de tres germans, va anar ben aviat a les Monges de Solsona i
s’hi va haver de quedar a dinar.
Ambdós, tant el pare com la mare, tenien molt clar —i ho
solien explicar als seus tres fills— que el millor que els podien
deixar en herència eren uns estudis per poder guanyar-se la
vida.
A les Monges, s’havia de portar un uniforme de color blaumarí
fosc. Els dies de festa i per a les processons, havien de
portar el coll, els punys i el vel de color blanc i molt nets.
A part, hi havia la qüestió de les bandes. N’hi havia dues:
la blava, la de les bones notes, i la blanca, que era la del bon
comportament. La M. Antònia sempre tenia banda blava perquè
treia molt bones notes; en canvi, la del comportament se
li resistia perquè era força xerraire. A la seva escola també
funcionava el sistema dels cartrons encunyats; aquells que les
monges anaven foradant només que oloressin ganes de portarse
malament. Elles, les nenes, en lloc de foradets, en aquells
temps, en deien «pinxassos».
De petita, la M. Antònia, sempre molt creient, es quedava
de gust a l’escola a dinar; fins i tot tenia les amigues de l’hora
d’esbarjo i, durant aquella estona, el que solien fer era patinar
pel pati.
Però hi havia una situació, a la seva escola, que la preocupava
força i era incapaç d’entendre en tota la seva complexitat:
ella veia que hi havia unes altres nenes a l’escola, les que en
deien «gratuïtes», que no podien entrar per la mateixa porta
que ella i les seves amigues; que no podien jugar al mateix
pati; que havien de portar una bata diferent, sense uniforme;
i que no participaven de les mateixes activitats que les que no
eren gratuïtes. Aquestes nenes, des de les petites fins a les més
grans, anaven totes amb una mateixa monja que en tenia cura
i els feia aprendre el que podia. A la M. Antònia, li preocupava
especialment aquella monja que tenia aquell munt de feina per
a ella sola.
Amb aquestes nenes, la majoria filles de la immigració que va
arribar del sud de la Península, pràcticament ni es veien. Només
coincidien per la Festa de la «Clavellineta», el dia de la Presentació
de la Mare de Déu. Cada una de les nenes que no era gratuïta,
aquell dia, havia de portar dos berenars. L’un se’l guardaven
per a elles i l’altre el posaven en un cove gran. Després, les «gratuïtes
» n’agafaven un cada una, de dins d’aquell cove.
Era una pràctica molt comuna en aquella època i quasi tothom
ho tenia per una bona obra; però la M. Antònia, tot i ser
petita, ja ho trobava injust i pensava que, si li haguessin fet a
ella, no li hauria agradat gens. A ella, ara, li es fàcil suposar i
entendre que aquelles noies poguessin congriar un cert ressentiment.
A l’escola també tenien una botigueta —que regentava la
mare Roser—, on podien comprar material d’escola: una maquineta,
una goma, un Puntax per afilar els colors… Material
menut però que les nenes anaven comprant amb freqüència i
les monges apuntaven al compte dels pares.
Al taulell de la botigueta hi havia un negret, d’aquells que
en deien de les missions, que si li posaven una moneda a la
mà, estesa com demanant caritat, amb el pes del metall, ac-
cionava el braç i es posava la moneda a la boca, que també
feia d’entrada a la guardiola que era el seu cos. Aquells diners,
efectivament, eren per a les missions, aquelles de les quals les
monges els en parlaven molt sovint.
La M. Antònia es va quedar al menjador escolar fins a tercer
de batxillerat. En fer quart, va dir als de casa que preferia
tornar per dinar amb ells. Li ho van respectar. En acabar
aquell curs, va fer la revàlida i l’examen d’ingrés a l’Escola
Normal de Lleida, per estudiar Magisteri. Una carrera que, el
seu pare, des de petita, ja li havia dit que faria.
Però aquell canvi, per a una noia de quinze anys, va ser
molt i molt gran. Va haver de fer un gran esforç per adaptar-se
a una classe de cent vint alumnes, repartides en dos grups de
seixanta. Ella venia d’una colla de poques companyes, conegudes
totes des de petites.
També li va costar una mica adaptar-se a l’ús del castellà
a totes les classes. A Solsona, moltes explicacions eren en ca-
talà i les companyes, entre elles, parlaven sempre català. A la
Normal, totes les classes eren en castellà i moltes companyes
només parlaven castellà.
A Lleida, la M. Antònia no va haver de fer l’esforç d’adaptar-
se a una residència. La família va llogar un pis, ja que el
pare havia d’anar-hi molt sovint per feina i un germà gran ja hi
estava estudiant Peritatge Mercantil. En total, ja eren tres. La
mare pujava entre setmana, perquè conduïa, i els emplenava la
nevera. El cap de setmana hi pujaven tots dos —pare i mare—,
i passaven el diumenge amb els fills. Perquè tant la filla com
el fill poguessin dedicar tot el seu temps a l’estudi, de tant en
tant, una senyora passava pel pis a fer-los la neteja.
Quan els pares li preguntaven com anaven les classes a Magisteri,
es va adonar que la idea que més li venia a la ment
era que allí li explicaven les lliçons. I és que ella, producte de
l’època, no havia fet sinó estudiar de memòria. Fins i tot, alguna
equació!
A la Normal, va tenir professors molt bons. N’hi havia un
que els feia llegir molt sovint obres de teatre. I des de llavors
que sempre més li ha agradat molt el teatre i hi va sempre que
pot.
La M. Antònia va fer els tres cursos de Magisteri i als disset
anys ja era mestra. A la mateixa Escola Normal, qui volia,
pagant un any més, el preparaven per fer oposicions. Als
divuit anys, les va treure amb bona nota i li van donar plaça
definitiva. Amb tot, no era cap avantatge perquè les que havien
tret menys nota, tenien places, no segures, però més a prop de
casa. I a ella, per tenir-la segura, la van enviar a Josa del Cadí.
Per començar, va haver de mirar al mapa on queia aquell
petit poblet entre muntanyes. No hi havia carretera asfaltada,
només camí ple de rocs i forats. A l’hivern, amb la neu, havien
de tancar el Coll de Port i no s’hi podia arribar. Al poble, només
hi quedaven tres cases. Una estava sense canalla, a l’altra
hi havia dues germanes i a la tercera, una altra nena. Total,
que només va tenir tres alumnes.
La M. Antònia deia que feia l’horari escolar de les vaques;
perquè aquelles nenes, en llevar-se, el primer que havien de
fer era treure les vaques a pasturar. A les deu, quan les vaques
ja eren a lloc, començaven les classes fins a la una. Anaven a
dinar, i només podien fer classe de dues a quatre perquè, després,
havien d’anar a recollir les vaques.
Aquell poble no tenia aigua corrent, ni televisor, ni cotxe de
línia. Només hi havia llum. Ella s’estava a dispesa en una casa
en què hi havia carro. La mare, que era vídua, el necessitava
per portar la llet a vendre a Tuixén.
En aquestes condicions, la M. Antònia ni tan sols es podia
dutxar. Per aconseguir netejar-se més o menys, agafava una
olla gran i hi posava neu i la deixava damunt de l’estufa de
llenya que tenien. Al migdia ja s’havia fos i, mig tebiona, li
servia per rentar-se. A la casa, li havien posat una palangana
amb gerra. Però al matí, quan es llevava, l’aigua de la gerra
era glaçada. La M. Antònia ho aguantava tot, però no es volia
quedar durant els tres mesos habituals a Josa. El seu pare,
cada quinze dies, l’anava a buscar i portar. Fins que es va atipar
d’haver de canviar les rodes del cotxe a causa de les males
condicions del camí. Llavors va haver d’espavilar-se per agafar
diversos cotxes de línia combinats. Sortia amb el de Solsona,
cap a Berga; allí n’havia d’agafar un altre fins a Guardiola. I
allí, agafava un taxi de Gósol que la portava fins a Josa.
Un dia que hi havia molta neu i no es podia passar, el taxista
no va poder acompanyar-la i la va deixar a dormir a ca la
mestra de Gósol. Fins l’endemà, al matí, no va poder arribar
per fer les classes.
Els pares, amb tants d’inconvenients, no van voler que es
comprés cap cotxe perquè els feia por.
La M. Antònia, tot i la feina, i que s’hi dedicava de ple,
també s’avorria una mica, a Josa. A les quatre, ja no hi havia
què fer. Sovint es quedava a l’escola a fer labors o a llegir, però
alguns dies també jugava al truc amb l’alcalde i el jutge de pau.
Amb els primers estalvis, es va comprar a Andorra —com
es feia llavors— un transistor —com s’anomenava aleshores. I
ja va tenir una mica més de companyia.
En aquestes condicions, només s’hi va estar un any. Perquè
aquell mateix curs, van tancar seixanta escoles rurals unitàries
i van crear les Escoles Llar. Les tres nenes que tenia ella, les
van portar cap a la Seu d’Urgell.
Com a conseqüència d’aquests canvis, li van donar una plaça
provisional al parvulari de les Cases Barates de Solsona. I
va passar de tenir tres nenes, a cinquanta-sis, d’entre quatre i
cinc anys. Les condicions eren horribles. La canalleta no tenia
pati per poder sortir a jugar. Els bancs per seure eren llargs i
estrets. Si una nena d’una punta necessitava anar al lavabo,
s’havia d’alçar tota la fila per deixar-la passar. Tot era molt
precari i no hi havia ni material. Ella, entristida de veure aquella
situació, per Nadal els va fer passar els Reis i va comprar
a cada nen una capsa petita de colors Alpino i un quadern de
pintar. Els ho va embolicar i hi va posar el nom de cada nen.
Hi va posar tota la il·lusió i totes les ganes, però la tristor
d’aquell panorama li feia venir terribles mals de panxa i no ho
va passar gens bé.
Va tenir sort i va sortir el concurs de trasllats. Per demanar
una rural, s’havia de signar que, com a mínim, s’hi quedarien
durant sis anys. Ho va signar amb moltes ganes perquè preferia
una rural a la manca de condicions d’aquell parvulari de
Solsona.
Li van donar la plaça del pantà de Sant Ponç. I s’hi va quedar
encara més: en total, set anys. Llavors ja es va poder comprar
el seu Seat 850 per arribar-hi còmodament i per aprofitar
per anar recollint la canalla que ho necessitava.
Però l’estufa d’aquella escola li feia regalims d’aigua a la pissarra
i li quedava inservible. Al final, ella va acabar comprant
una estufa de llenya —la que el secretari de Clariana no li va
voler pagar.
En aquesta escola estava molt tranquil·la, però molt sola i
s’ho havia de fer tot ella. Hi havia una família que tenien vuit
fills i n’hi havia cinc que anaven a l’escola. Perquè no portessin
tots les mateixes manualitats a casa, s’empescava una cosa diferent
per a cada un d’ells.
Els dissabtes no es podia fer classe, però s’havien de fer
activitats. Alguna vegada, els havia agafat —tots els que l’hi
cabien i més— amb el Seat 850 i se’ls havia emportat d’excursió
a la Mare de la Font de Solsona. També els solia portar
a caminar pels voltants de l’escola. A algun de més petit, se’l
carregava a coll.
Allà, realment, hi estava molt bé, i es va adonar de la
tranquil·litat d’aquella escola quan va pujar a Solsona i va fer
el primer crit per demanar a la canalla que callessin. A Sant
Ponç no n’havia fet cap.
Durant aquells anys, va començar a festejar amb l’Ignasi
Farràs i Moreno i es van casar a la capella de Sant Ponç. Dos
nens de la classe li van fer d’escolans. Després van venir els
fills: primer la Montse. Llavors, les baixes de maternitat eren
d’un mes abans del part i quaranta dies més, després del part.
Per la Montse, no va voler deixar els nens sense exàmens finals
i no va fer el mes de baixa anterior al part. Amb l’estiu pel mig,
va perdre els quaranta dies de baixa. Per la segona, l’Anna,
que li va néixer al setembre, va perdre el mes abans, però va
poder tenir els quaranta dies de després. I pel tercer, l’Ignasi,
ni el mes d’abans, ni els quaranta dies, perquè li va néixer a
l’agost. I quan feia trenta-nou dies del part, va començar a
l’Escola Nacional de Solsona.
S’hi va estar fins a l’any 2009, quan es va jubilar. En total,
hi va treballar trenta-tres anys. Més els set de Sant Ponç i un
de Josa, va tenir una vida laboral de quaranta-un anys.
Ella havia fet un Magisteri sense especialització, però es va
voler reciclar i va anar molts dissabtes a Lleida i es va treure
l’especialització de francès i castellà.
Sempre va fer de tutora, menys els dos últims anys, que va
fer reforç i informàtica, una de les seves passions.
Quant a càrrecs, va ser secretària de dues directives: la de la
Magda Miralles i la de la Trini Estany.
Durant aquesta segona etapa, es va estrenar l’ampliació de
l’escola. L’arquitecte, la senyora Teresa de Pablo, ho va fer
molt bé perquè hauria pogut sortir un nyap —era força complicat
treure rendiment pràctic a aquella ampliació—, i tot va
quedar molt ben integrat. Ara és una escola amb molt bons
equipaments, molt moderna i molt bonica.
Quan encara no es podien fer les classes en català, a l’Escola
Setelsis ja van rumiar la manera de poder-les començar.
I com que cada curs tenia dues classes, van decidir de fer-ne
una en català i l’altra en castellà. La M. Antònia va fer el reciclatge
pertinent i va ser de les primeres, de les mestres grans,
que va començar a fer classes en català.
Més endavant, quan encara a l’Escola Setelsis no hi havia
pràcticament material informàtic, ella, que hi estava molt posada,
es va esforçar molt per poder anar introduint-ne a l’escola.
Havia fet, i encara en va fer més, molts tipus de cursets.
Presencials, on line… però bàsicament va ser autodidacta. A
secretaria, no hi havia cap ordinador i se’ls va ocórrer presentar
els alumnes de cicle superior al programa concurs Filiprim.
El premi era un ordinador i el van guanyar. Llavors no tenia ni
disc dur, però l’hi van fer posar (i els va costar vint-i-cinc mil
pessetes de les d’abans).
Amb totes aquestes millores, l’escola va anar agafant molt
bona fama i va se molt ben acceptada. La M. Antònia ja hi
havia portat els seus tres fills a estudiar i tant ella, com el seu
marit, com els propis fills, n’estaven molt contents.
Cert era que els mestres treballaven molt coordinats, amb
moltes ganes de tirar endavant un projecte educatiu de gran
vàlua i amb la millor de les disposicions, tant en hores com
en il·lusió. La matrícula va pujar molt i l’escola està molt ben
considerada a nivell de Catalunya.
Quan a la M. Antònia li va arribar la jubilació, s’hi va agafar
perquè tenia ganes de fer moltes coses que, fins llavors, no
havia pogut fer. També la temptava el fet de no haver d’anar a
toc de rellotge o de timbre escolar.
Ara torna a estudiar piano. Ja en feia mentre treballava,
però en arribar la informàtica, com que podia ser més útil per
a la seva escola, el va deixar en favor dels ordinadors. També
fa ceràmica i pilates. A més a més, té cura dels néts sempre
que les seves filles ho necessiten. I ha estat sòcia de l’Aula
d’Extensió Universitària de la qual, durant tres anys, ha fet de
presidenta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada