Valentina Corominas i Balletbó

Va néixer a Solsona el 1934 en el si d’una família benestant.
Era la petita de quatre germans; la més gran, Maria Corominas
i Balletbó, encapçala aquest llibre de biografies. Tanmateix,
les dues germanes varen tenir una infantesa força diferent.
El naixement de la Valentina va arribar en uns moments
molt tràgics per a la família. Quan la mare estava en estat de
bona esperança de la Valentina, el pare va penjar —sense pensar-
s’ho massa—, una bandera republicana a l’Ajuntament de
Solsona. Llavors, el senyor Màrius era un home jove implicat
en assumptes polítics. Les conseqüències van ser terribles i el
pare va ser empresonat. Com que a la presó de Solsona no s’hi
cabia de tants presos com hi havia, el van portar cap a Barcelona
a un d’aquells vaixells tant típics de l’època. I va estar
retingut al vaixell Uruguay.
L’Uruguay era un vaixell escocès que havia adquirit la
Companyia Transatlàntica —una de les principals navilieres
espanyoles—, amb el nom inicial d’Infanta Isabel de Borbó.
Aquest vaixell, des del 1919, havia fet la línia de Barcelona fins
a Buenos Aires. L’any 1932 va restar al port de Barcelona, fora
de servei. A finals del mateix any, va ser adquirit per la Segona
República Espanyola i rebatejat amb el nom d’Uruguay. Durant
el Bienni Conservador, també anomenat Bienni Negre,
liderat per Lerroux des del 1933 fins al 1935, va ser emprat
per primera vegada com a presó del president Companys i dels
consellers de la Generalitat de Catalunya arran dels Fets d’Octubre
de 1934. Va arribar a tenir més de dos mil cinc-cents
presos. Aquest vaixell estava força allunyat del port perquè
ningú no es pogués escapar.
A començaments d’octubre, la mare de la Valentina —que
estava sola amb la Maria i el seu germà gran, en Joan—, va
notar que el part s’apropava. Llavors, el doctor Solé, adonantse
que la mare estava molt sola, va demanar permís per deixar
venir el pare a Solsona, almenys per a l’infantament. Només
li van donar dos dies i va haver de ser acompanyat per una
parella de mossos d’esquadra. La Valentina va néixer el dia
sis d’octubre, assistida pel doctor Solé i amb el pare a casa.
Tothom es pensava que la nena moriria perquè venia de peus
i per tants sofriments com havia patit la mare durant l’embaràs.
Però l’esperit lluitador de la Valentina també va néixer
aquell dia amb ella. La llevadora la va batejar per por que no
se n’anés, però la nena va sobreviure.
A la Valentina sempre li ha fet molta gràcia explicar que
està batejada per una dona, ja que tothom està batejat pel rec-
tor o per algun capellà parent. Físicament, sempre ha estat
molt diferent dels seus germans i moltes vegades, durant la
seva vida, li han dit que era així. Ella sempre ha respost que
no és gens estrany, perquè també va néixer en unes condicions
molt diferents.
La mare, amb el pare a la presó, a més a més de patir moltíssim,
no tenia ningú que guanyés per a ella i per poder alimentar
bé els fills. El pare, després, va fer cap a la presó Model,
però al febrer de l’any següent, el 1935, ja el van deixar
tornar. Llavors, veient tot el que havia passat la família per la
seva rauxa, va decidir que la política, per ell, ja s’havia acabat.
I va tornar a treballar a la Caixa de Catalunya. La Valentina
sempre diu que ella i la sucursal de Solsona de la Caixa de
Catalunya són nascudes del mateix any, el 1934.
La Caixa havia nascut l’octubre de 1926 amb el nom de
Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona.
Amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, l’any
1931, va passar a anomenar-se Caixa d’Estalvis de la Generalitat
de Catalunya, de la qual Francesc Macià va ser també el
nou president.
La infantesa de la Valentina va ser austera. El pare els deia
que pensessin que eren fills d’una caixa d’estalvis. Amb tot,
tant el pare com la mare van estar completament d’acord que
les nenes, a més a més dels xicots, també estudiessin. Les deixaven
sortir a jugar fora de casa, només de tant en tant, perquè
no volien que fossin unes nenes de carrer.
Va estudiar, com la seva germana, a les Monges de la Companyia
de Maria de Solsona. Quan va fer l’ingrés, als nou anys,
no sabia ben bé què havia de fer. I com que a Solsona es podia
fer el batxillerat i Magisteri, assistit per les monges, tot i que
no estaven gaire preparades, va fer això. Va haver d’estudiar
molt i va anar a examinar-se per lliure a Lleida. S’ho jugava
tot en un sol examen. Després va fer oposicions i les va treure
a la segona, l’any 1955. En aquella època en feien cada any i
hi havia concurs de places. Els pares només volien una plaça a
prop de casa i l’única que va sortir per les rodalies va ser la de
Madrona.
Madrona és una de les cinc entitats de població del municipi
de Pinell de Solsonès. És una àrea de població dispersa
formada a base de cases de pagès.
Assignada la plaça, van llogar un taxi per anar a veure l’escola
i van quedar ben esgarrifats. El taxi no els hi va poder portar
perquè el camí estava molt malmès i van acabar d’arribar-hi
a peu. A més a més, l’edifici estava ple de gra, ja que l’utilitzaven
com a magatzem i, per a l’escola, no tenia gens de material.
Després, van anar a la casa veïna per si podia quedar-s’hi a
dispesa. Li digueren que sí, però que s’havia de fer el tupí. Això
volia dir que ella s’havia de fer el menjar i tenir cura de les seves
coses. A més, tan sols els quedava un lloc per dormir, amb la
noia que ferrava els animals. Era una bona noia, però aquesta
situació posava en evidència la precarietat de la vida rural.
Al cap de pocs dies, va sortir una nota a La Mañana, el
diari de la capital, Lleida, explicant que el concurs de places
s’havia de repetir perquè s’havia comès alguna errada. La Valentina
va estar molt contenta, s’ho va prendre com si aquella
errada hagués passat expressament perquè ella pogués tenir
més bona plaça. I tal pensada, tal feta: llavors, va poder escollir,
perquè tenia bona nota, la plaça de Guixers, que era una
plaça definitiva.
Guixers també és una entitat de població dispersa a base de
masies i veïns; és una de les set entitats del municipi de Guixers
del Solsonès.
Hi va començar a treballar el 15 de maig de 1957. A Guixers,
hi havia dues escoles: una per als nens i una per a les nenes.
Llavors, havien d’estudiar separats. A ella, com a mestra,
li van tocar les nenes i aquesta no era una opció que es pogués
escollir.
La mestra que hi havia hagut abans d’ella no tenia oposicions
i era interina, però havia fet un tracte amb el mestre dels
nens: ella ho feia tot, nens i nenes, i el mestre li pagava alguna
cosa —no pas tot el sou—, mentre ell s’estava a casa. Aquest
tracte ja feia uns sis o set anys que durava.
El mestre dels nens li va voler explicar aquest tracte perquè
no acceptés la plaça, però la Valentina, sense dubtar gens, li
va respondre que ho sentia molt, però que ella havia estudiat
per fer de mestra i volia exercir com a tal. L’altra mestra, no
cal dir-ho, també se li va enfadar moltíssim. I la Valentina va
cedir una mica: si els nens es presentaven a la seva classe, ella
no els deixaria a fora i els faria classe a tots. Al seu cap no hi
cabia deixar cap nen desemparat. I va preparar nens i nenes
de Guixers, només cobrant el sou per preparar les nenes. En
total, va tenir set nenes i catorze nens. A les nenes, encara no
se les deixava estudiar tant. A Guixers, hi havia una nena que
volia anar a l’escola, però a casa no la hi deixaven anar perquè
la seva feina principal era guardar les cabres.
A l’escola no hi havia de res. Només uns bancs llargs per a
quatre o cinc alumnes, segons la mida, i algun mapa. Tenien
llum, però no aigua corrent. El lavabo era una comuna i havien
de tenir sempre una galleda d’aigua a punt per tirar-la
després que els nens i nenes l’usessin.
La Valentina es va quedar a l’hostal, perquè li va semblar
que hi estaria més tranquil·la que en una casa particular. El
sou que cobrava li permetia pagar-lo i encara li quedava alguna
cosa. A Guixers, l’hostal tenia llum i aigua corrent.
El curs següent, però, es va haver de traslladar perquè els
amos de l’hostal el van tancar i se’n van anar cap a Barcelona.
Llavors, es va instal·lar a la casa del Molí de Riu, que també
tenia llum i aigua. El fill anava a la seva classe i és el pare de la
farmacèutica que ha obert una nova farmàcia a Solsona, a baix
al pont. Aquesta família eren propietaris de finques i, a més a
més, tenien cultura. A ella, la van tractar molt bé. I com que
tenia el nen a classe, no li cobraven res.
Per poder arribar fins a Guixers, la Valentina havia d’agafar
el cotxe de línia fins a Berga, dinar-hi i després agafar-ne un
altre fins a Guixers. Per tornar, encara ho tenia pitjor perquè
havia de fer nit a Sant Llorenç. Per aquest motiu, normalment
s’hi quedava a passar tot el trimestre.
A les escoles rurals, llavors, els deixaven acabar les classes
un mes abans que a la resta dels alumnes escolaritzats. Ho
feien perquè la canalla eren necessaris a les seves cases per ajudar
en diferents tasques quan començaven les feines del segar.
Els nens i nenes de Guixers, com que majoritàriament a les
seves cases no hi havia llum, quan els tocava encendre la de l’escola,
els solia fer por. I la Valentina, amb paciència i bones maneres,
els ajudava a fer-ho perquè anessin familiaritzant-s’hi.
Ella també va tenir problemes amb la famosa «llet americana
». Els nens, tot i que a les seves cases en tenien de molt
millor, li van demanar perquè també se la volien veure. I quan
la va rebre, els la va fer beure —tot i que després se’n va penedir.
L’assumpte de la llet era força complicat. La canalla, en horari
escolar i per torns, havia de bullir l’aigua, fer la barreja i
repartir-la. Després, també per torns, ho havien de netejar tot.
L’olla gran només la netejaven els nens més grans, els de deu
a dotze anys. Però tots havien de baixar al riu a netejar-se el
got. Tot i que llavors no s’hi pensava gens, evidentment, tot
plegat resultava força perillós perquè hi havia risc d’infeccions.
Tanmateix, els nens s’ho passaven bé i pujaven i baixaven del
riu cantant i rient.
La llenya de l’estufa la portaven els propietaris de les cases,
perquè aquell local era de l’Ajuntament i se n’havien d’encarregar
entre tots. Aquell mateix any, la Valentina ja va tenir
una inspecció, a resultes de la qual l’inspector va poder veure
que les teies no entraven a l’estufa i les havien de tallar abans
de posar-les-hi. No va dir ni una paraula, però es va posar a
tallar llenya una estona.
La Valentina es va haver d’anar adaptant, poc a poc, als
costums de Guixers. A vegades, a base d’espifiades per no saber-
se tot el catàleg. Un dilluns, en arribar a classe, va notar
que els nens estaven com nerviosos i que li volien explicar alguna
cosa. Els va demanar què passava i li van dir que n’havia
fet una de molt grossa. Va voler saber en què s’havia equivocat
i va resultar que el diumenge, el dia abans, quan s’havia anat
a confessar, s’havia agenollat pel costat dels homes. Això, en
aquells anys, havia resultat un escàndol dels més grans.
L’any 1958 va aconseguir un trasllat de plaça i es va poder
apropar a Solsona. Li van donar Olius, on va treballar durant
quinze cursos. A l’escola d’Olius, ja hi havia aigua corrent.
Però a moltes cases encara els faltava.
Des d’Ensenyament, deien als mestres que procuressin conèixer
l’entorn amb els seus alumnes. I ella va organitzar, per
a la classe de ciències socials, un estudi de les cases que pertanyien
al propi municipi de l’escola, perquè hi havia nens que no
havien sortit mai de casa i algunes no les coneixien. Aquest treball
el feien els dissabtes i, en lloc de fer classe normal, anaven a
visitar les cases. Es va trobar amb una sorpresa perquè alguna
vegada havia renyat una nena que anava massa bruta. Quan va
veure la casa ho va entendre: a l’hivern era gelada.
A Olius, com que l’escola era nova, ja hi va trobar més material.
Fins i tot hi havia una caixa de figures geomètriques.
Tot i això, un nen que havia començat nou aquell curs li va
donar molta feina. El nen no estava socialitzat i volia fer el que
veia fer a casa i el que tenia acostumat. Així, quan li venia de
gust, s’aixecava de la cadira i marxava de la classe. La Valentina
li va fer entendre que, a l’escola, no es podia sortir i entrar
sense dir res. Al nen, que anava de gust a l’escola, li va costar
d’acceptar-ho, però va acabar entenent-ho i respectant-ho.
A la Valentina li agradava molt de llegir revistes de pedagogia
i tenia el costum de fer-ho. Un dia, va llegir que si els
homes no feien les feines de la llar era per culpa de l’escola.
Mig empipada, va decidir aportar el seu gra de sorra i, a partir
d’aquella lectura, va fer anar nens i nenes, per torns, a netejar
l’escola els dissabtes. El primer cop que va tocar als nens, ho
van fer molt ràpid i tant ella com les nenes se’n van estranyar
molt i van voler veure, totes encuriosides, el resultat. En lloc de
fregar el terra, només hi havien tirat una galleda d’aigua i l’havien
escampada. Totes van riure molt! Però la culpa, va pensar
que havia estat d’ella, perquè no els ho havia ensenyat.
Aquella canalla tenien poca formació. Un dia, una nena
li va preguntar per què es menjava una taronja amb sabó si
no podia ser bona de cap de les maneres. I és que la nena no
entenia el castellà. Aquella taronja era de la marca Arrufat
i el seu eslògan era: «Dulces y de buen sabor». I la nena no
sabia traduir la paraula «sabor» i va pensar que era sabó de
netejar.
Encara que no tenia material, la Valentina se les empescava
totes per fer rendir les seves classes i els seus nens. Un dia, va
encarregar un quadrat de fullola al fuster de Solsona i li va fer
posar cent forats, alineats de deu en deu. Amb aquest enginy
els feia estudiar les taules de multiplicar. Per tapar els foradets,
van començar fent-ho amb cargolins, però queien, embrutaven
el terra i feien molt de soroll. Va trobar la solució amb un
material que a totes les cases hi havia: els típics botons. Després,
com que no es trencaven, els guardaven en una capsa i
servien per a tots. Ella no volia que només se les aprenguessin
de memòria, volia que entenguessin el significat de l’operació
matemàtica. Així que n’anaven aprenent, va anar encarregant
fulloles més grans, amb més foradets.
També els va ensenyar un joc educatiu que en deien «el
paso». La canalla es posava en forma de rotllana i anaven
comptant del número u fins al que s’arribés. Si es feia la mul-
tiplicació del quatre, cada vegada que a algun nen o nena li
tocava un múltiple de quatre, havia de dir «paso».
Una altra tècnica que també va aprendre en una revista de
pedagogia de les que ella acostumava a llegir consistia en el fet
que els mateixos alumnes es fessin els seus exàmens. A Olius,
només ho va deixar provar als vuit més grans que tenia. Els va
dividir en dos equips de quatre i quatre. Els alumnes portaven
unes preguntes preparades per als altres nens i nenes. Els quatre
que feien equip, podien ajudar el nen o nena que no sabia
la resposta però, si l’equip no la sabia, tenia un zero. Si al final
no la sabia ningú, l’havia de dir el nen o nena que havia fet la
pregunta. I si aquest no se la sabia, també tenia un zero. Es
tractava de no posar preguntes difícils per fer anar malament
l’equip contrari.
La Valentina tenia molta inquietud pedagògica i sempre
buscava, a les seves revistes, les novetats que s’hi proposaven
per estar molt al dia amb els seus alumnes. Hi tenia molta
feina. A les nou del matí, abans de començar les classes, ella ja
havia dividit amb una ratlla la pissarra en tres parts i hi havia
posat feina per a tres nivells diferents. Normalment, els tenia
repartits en petits, mitjans i grans. Els petits solien aprendre
moltes coses dels grans i aquests solien ajudar-los molt en els
seus aprenentatges. La majoria dels alumnes grans se sentien
una mica responsables dels petits i, no sols els ajudaven en les
seves tasques acadèmiques, sinó que fins i tot, algunes vegades,
els acollien per jugar. Amb tot, per jugar a futbol els feien més
nosa i els solien deixar més al seu aire.
Molts coneixements, sempre que podia, ella i els nens, els
aprenien fora de la classe: els esquirols saltant pels pins, els racons
dels llangardaixos, les serps… Ella, amb aquestes classes
pràctiques, s’ho passava quasi tan bé com els seus alumnes.
A Olius, el senyor rector li va encarregar una tasca pedagògica
impròpia de les seves atribucions: volia que ensenyés
als més grandets a festejar pel carrer, perquè no volia que es
donessin les mans.
L’any 1973, quan van tancar l’escola d’Olius, va haver de
demanar trasllat i va pujar a Solsona. En arribar, es va tro-
bar amb el que ella anomenava «la tabola» de les fitxes. Ella
en deia «tabola» perquè ho trobava poc educatiu. Era del parer
que els estudiants no podien anar tota la vida amb el diccionari
a la mà. Saber on s’havia de buscar la informació no
ho trobava formació suficient. Ella creia que els coneixements
s’havien de tenir assolits.
A Solsona, tot va ser molt diferent perquè només tenia o
nens o nenes i d’un sol curs. Ella sempre havia pensat que els
nens de pagès eren més barroers i, a la primera excursió que
va organitzar a Solsona, ja es va adonar que no era així. Havien
de pujar a Castellvell a esmorzar i després baixar cap a
la Mare de la Font per fer un treball. Però abans d’arribar a
Castellvell ja n’havia perdut uns quants. Com que se sabien el
camí, havien anat per les seves. Hi va patir molt, en aquella
excursió, perquè ella no estava acostumada que els alumnes
anessin pel seu compte —a l’escola rural tots anaven plegats
a tot arreu. Aquell dia, alguns alumnes que havien de marxar
amb autobús no li arribaven i ho va passar molt malament
pensant que el perdrien.
La Valentina, després de les revistes de pedagogia, quan va
poder, va començar a assistir a cursets. En va fer molts perquè
no sols feia classes com a mestra, sinó que també preparava la
catequesi dels nens de Primera Comunió. I quan podia, també
portava nens a colònies d’estiu. En un d’aquests cursets, li van
dir que com més petites fossin les criatures, més bo els era ferlos
cantar. I ella, que ja sabia que no era una prima donna,
però que li agradava molt cantar, va pensar que era una bona
oportunitat per poder fer-ho. I és que els havien dit que, tot i
que no entonessin a la perfecció, no passava res. Que la música
era molt beneficiosa per a les criatures. A més, ella sabia moltes
cançons en català i li sabia greu que s’anessin perdent. Així va
ser com va començar la tècnica de les cançons a la seva classe.
Quan havia de canviar de matèria, si era una cançó amb números,
volia dir que havien de treure el material per fer matemàtiques.
Si els cantava una cançó amb una campaneta, volia
dir que era hora de plegar. I així, els amenitzava l’estudi amb
cançons que també aprenien i els obligava a relacionar-les amb
el que s’havia de fer.
Un dia, amb els seus alumnes, també va poder aprendre
que els nens, encara que és un tòpic dir que ho entenen tot, no
poden comprendre en profunditat alguns conceptes més complicats.
Va resultar que el senyor bisbe havia anat a l’Escola a
visitar els nens i nenes. I els va fer un petit sermó. Una nena,
quan va arribar a casa, el va explicar a la seva mare perquè no
l’havia entès. Llavors, la mare va anar a l’escola i li va explicar
que la seva filla havia quedat molt estranyada que el bisbe els
hagués dit que «tots eren germans». La nena sabia perfectament
que a la seva classe només hi havia uns germans. Llavors
ella els va explicar el malentès a tots. A la Valentina, li agradava
que les mares li comentessin tot el que no els quedava clar
de les seves classes tant a elles com als seus fills.
El 1965 va ser un any molt bonic per a la Valentina perquè
li van concedir el títol de Mestra Distingida, que li va fer molta
il·lusió. Li va arribar el nomenament amb una nota de l’Inspecció
de Lleida.
Passats alguns anys, li van demanar de ser directora de l’Escola.
A la Valentina, no li feia cap gràcia, però ho va acabar
acceptant perquè sabia que podia ser útil a la seva comunitat
educativa i a la seva ciutat. Tampoc no va gosar dir-los que no.
Ho va ser des de l’any 1985 fins al 1989. Amb tot, a l’hora del
pati, mentre els altres s’estaven fora i ella s’havia de quedar a
dins tancada fent tasques administratives, no li feia cap gràcia.
Ella era molt patidora per les coses, i a l’hivern, quan havia
d’estar pendent de si arribava o no el gasoil, ho passava molt
malament.
El seu tarannà no era d’imposar-se ni de manar. Amb tot,
de la seva gestió com a directora, en va quedar la concessió
d’un bidell, el senyor Boix, per a l’escola. Però ella no hi havia
pas intervingut; la van avisar des de l’Ajuntament, quan hi
havia el senyor Llumà, i li van dir que els l’havien adjudicat.
Quan el català va arribar a les escoles, la Valentina també
es va treure el títol de mestra de català. Feia molt de temps que
ho esperava i en va estar francament contenta. A l’escola Setelsis,
tots els mestres van demostrar tenir molta estimació a la
seva llengua, perquè van fer moltes hores extres per ensenyar
català a tota la canalla que el va voler aprendre. Evidentment
aquestes hores mai no els les van pagar.
Quan la Valentina estava a punt de fer els seixanta anys,
Ensenyament ja permetia jubilar-se a aquesta edat. A ella li
hauria agradat continuar treballant, però el seu pare estava
malalt i va preferir renunciar a la seva professió per poder
cuidar-lo.
Per a ella, és una gran satisfacció trobar-se algun exalumne,
parar-se a xerrar i que li expliquin com els va la vida.