Mercè Augé i Pellicer

La Mercè va néixer a Solsona el maig de 1933 en el si d’una família
benestant. La seva mare era la filla d’un famós veterinari
solsoní, el senyor Pellicer, que ja havia estudiat a les Monges
de Solsona. Aquest senyor era famós perquè volia millorar les
condicions higièniques de la ciutat i no permetia que enterressin
els animals prop de la vila. Els vilatans se li empipaven
molt perquè estaven malacostumats i no volien fer més feina.
També el criticaven, sense raó, els botiguers que pretenien
vendre fruita i verdura que ja no estava en bones condicions.
Alguna vegada, havia buidat algun caixó de fora al carrer,
perquè contenia matèria caducada.
El seu pare no havia estudiat, però era un home molt inquiet
que havia après de manera autodidàctica. El pare i la mare van
voler que tant la Mercè com el seu germà fessin estudis.
La nena va fer fins a quart de batxillerat a les Monges de
Solsona i va anar a examinar-se a Tarragona, on les mateixes
Monges tenien llicència reconeguda per fer els exàmens. A Solsona,
tot i que li havien ensenyat una mica d’alemany —perquè
estava de moda, per culpa de la Segona Guerra Mundial—, no
havia après prou bé tot el que necessitava saber. Les Monges*
de Tarragona, que utilitzaven el mateix mètode, el de la memòria,
tampoc la van acabar de preparar. Aquest va ser el cas de
l’assignatura de llatí. Quan la Mercè va anar a Tarragona, se
sabia el llatí de memòria —encara ara recorda frases fetes—,
i va treure un nou a l’examen. Però quan l’any següent la van
portar a Barcelona, al Col·legi de les Monges Concepcionistes,
on hi havia un professor especialitzat per a cada assignatura,
va treure un dos de l’assignatura de llatí. A ella, només li havien
ensenyat a traduir de memòria; és a dir, que se sabia el text en
llatí i la seva traducció al castellà. Però no sabia traduir.
A Barcelona, la Mercè va anar a l’Escola Normal per estudiar
Magisteri; però les monges de l’internat on s’estava interna,
li van fer aprofitar el temps i, a les tardes, li feien estudiar
les assignatures fortes de cinquè de batxillerat. Ella ho va anar
estudiant tot alhora. El primer any va haver d’estudiar moltíssim
i només tenia una estona lliure els diumenges, havent
dinat, per poder jugar una mica a ping-pong.
I va haver d’estudiar tant perquè el llatí, i a més a més l’anglès,
van suposar per a ella un salt molt gran. Interna a les
Monges, va fer Magisteri i cinquè i sisè de batxillerat.
Quan va haver acabat, els pares van voler que tornés cap a
casa perquè consideraven que, si mai necessitava treballar, ja
tenia una carrera per poder exercir. I va tenir sort de les monges
que, amb molt bon criteri, van dir als pares que era una
llàstima que per un curs no acabés el batxillerat. Llavors li van
donar permís per fer setè curs i l’examen d’estat.
En total, la Mercè va estar-se cinc anys a Barcelona i quan
va haver de tornar a Solsona, ja estava acostumada a una altra
manera de fer: un dia a dia ple d’activitats culturals que li
encantaven. A més, les amigues que hi havia deixat ja tenien
xicot i no podien gaudir de les mateixes possibilitats de sortir
que ella. La majoria ja s’estaven fent l’aixovar.
A Solsona, la Mercè hi estava bé, però li faltava el complement
de les seves activitats culturals. A més, li agradava estudiar.
I va demanar als de casa d’estudiar farmàcia. Però ells
van insistir en el fet que si mai s’havia de guanyar la vida, ja
tenia una carrera. Va protestar i ho va tornar a demanar. Llavors,
la família es va reunir per parlar del futur de la Mercè.
A la reunió, hi van assistir el pare, la mare, una tieta monja
i el pare Ramírez dels Caputxins. Els pares tenien aquest ca-
pellà en gran estima, però a la Mercè no li queia gaire bé. El
resultat de la reunió va ser el mateix: ja tenia una carrera i ells
no comptaven que la filla hagués de treballar.
També van decidir que a la Mercè li aniria molt bé d’aprendre
a cosir. Però a ella no li agradava. Amb tot, va començar a
anar a la modista cada tarda de quatre a set i no li va quedar
cap més remei que escoltar els serials de ràdio que se sintonitzaven
a tots els tallers de modistes.
A la tarda cosia a Solsona, i llavors també es va posar a
estudiar anglès: un curs per correspondència que li van pagar
els pares, el de la famosa Academia CCC, la qual, en aquells
moments, va ser de gran ajuda per a les dones, especialment
gràcies als seus cursos fémina, que en un principi eren de Corte
y Confección però que es van anar ampliant amb cursos de
perruqueria i puericultura. La Mercè va optar per l’anglès amb
els seus revolucionaris discs fonogràfics. El curset incloïa unes
adreces per cartejar-se amb gent estrangera. Ella va fer dues
cartes i només una, la Mary Lee dels Estats Units, li va respondre.
D’això ja fa cinquanta anys i encara s’escriuen.
Al cap d’un temps d’escriure’s, la Mary Lee, que havia viatjat
amb el seu marit a Alemanya —per l’empresa Ford per a la
qual treballava—, es va presentar a Solsona a veure la Mercè.
La família Augé la va tractar tan bé que la Mary Lee no va
parar fins que la Mercè la va anar a veure a Detroit, Michigan,
on vivia. El matrimoni va voler obsequiar-la tant que, fins i
tot, a l’estiu, li van organitzar una celebració del Dia d’Acció
de Gràcies.
Li va costar convèncer el seu pare —ja que ella llavors no
tenia diners—, perquè li pagués el bitllet d’avió. Però ho va
aconseguir i no va necessitar més diners perquè la seva amiga
li va pagar tota l’estada.
La Mercè anava fent tot el que els pares li manaven i li va
sortir bé perquè, després, van decidir que, per acabar d’aprendre
a cosir, se n’havia de tornar a Barcelona a fer El Corte y
Confección. Aquest «Corte» era el títol que estava de moda per
aprendre a cosir. Ella, tot i que no li agradava cosir, se n’hi va
anar encantada i es va matricular per a fer anglès a les tardes.
La Mercè era una noia amb molta inquietud cultural; per la
seva època, era extremadament decidida i amb una clara visió
de futur.
Aquesta segona estada a Barcelona va ser definitiva per a
ella perquè, de la mà d’una amiga de la residència, va poder
conèixer el món de l’Escoltisme, que li va oferir noves espectatives,
fins llavors desconegudes per a ella.
L’amiga la va introduir en el moviment Escolta com a Guia
Sant Jordi. Quan va tornar a Solsona, el pare Gomis i el pare
Miquel M. Roure li van demanar que els ajudés a promoure
l’escoltisme a Solsona. Ho va fer i durant molts anys s’hi va
dedicar.
Acabat El Corte y Confección, va tornar a Solsona i va
fer d’ajudant pagada de la mestra Rovira, que llavors tenia la
plaça de les Escoles Nacionals. La mestra Rovira, quan li va
dir que ella ho deixava, li va explicar que es convocaven oposicions
i que s’hi podia presentar.
La Mercè es va posar a estudiar i es va preparar sola. A
l’examen li van preguntar tots els reis de la Reconquesta. Va
aprovar les oposicions i va aconseguir la plaça en propietat del
Pantà de Sant Ponç.
I va començar a baixar cap al Pantà amb el cotxe de línia,
que la deixava a la carretera, i ella havia de fer la resta del
camí a peu —uns vint minuts de baixada i una mica més, en
tornar, de pujada. El trajecte li resultava molt agradable perquè
veia saltar els esquirols.
Algunes vegades, a la tarda, per culpa de la feina, perdia
l’autobús i, per tornar cap a casa, feia autoestop.
Tot i que l’escola estava bé, el primer dia li va resultar terrible.
No havia fet mai cap classe i, de cop, es va trobar davant
de trenta-cinc alumnes. En va aprendre de cop. Bàsicament, va
treballar per nivells de dos cursos cada un. Els nens tenien el
que llavors en deien una enciclopèdia, que volia dir un llibre
per a totes les assignatures.
A les tardes, quan era al Pantà, també va preparar el catecisme
als nens de La Ribera.
A Solsona, va poder fer algunes substitucions als Escolapis.
No li va agradar gens veure que tenien la comuna amb tapa a
dins de la classe i es va queixar a l’inspector, però no li va fer
cap cas perquè ja estaven fent l’escola nova.
La segona destinació que va tenir va ser Torredenagó, al
municipi de Llobera, prop del Miracle. També hi havia molts
alumnes, més de trenta-cinc, i alguns eren força grans perquè
es volien treure el Certificat d’Estudis.
Com que no hi havia cotxe de línia per anar-hi, la Mercè es
va comprar el seu primer Seat 600. Aquell cotxe va fer d’autobús,
com molts de l’època, portant alumnes amunt i avall. Els
alumnes de Torredenagó, per Nadal, li van fer molts regals:
pollastres, un gall d’indi, conills, ous… No sabia què fer amb
aquells animalons i, mentre no va decidir que s’havien de matar,
els va tenir a casa tot sentint com s’exclamaven. Aquells
gemecs van ajudar-la a decidir-se.
Mentre va tenir aquesta destinació, va haver de repartir la famosa
«llet dels americans». A comarques, el repartiment d’aquesta
llet, es considerava molt absurd. Però per llei s’havia de fer.
Després, va anar cap a Castellar de la Ribera i amb el 600 va
seguir portant alumnes de Solsona. L’escola era pràcticament
com es conserva ara, un Sant Crist al mig i a banda i banda,
un retrat de Franco i un altre de José Antonio (no la Mare de
Déu de Murillo que hi ha ara). Tothom feia el mateix acudit
dient que eren els lladres al costat de Jesús, en el moment de la
mort. A Castellar, hi havia un nen que havia de caminar una
hora i mitja per arribar a l’escola. I a la tarda, quan arribava
a casa, després d’una altra hora i mitja de caminar tornant,
encara havia de fer els deures i ajudar els pares; normalment
amb el bestiar, perquè ja era fosc. A les escoles rurals sempre
es feia jornada intensiva per aquest problema: els vailets que
vivien massa lluny i havien d’ajudar en les feines de casa.
Després de dos anys a Castellar li van donar la plaça de
Lladurs amb propietat definitiva. L’escola també estava bé i ja
no hi tenia tants alumnes, només uns vint i escaig, però d’edats
molt diverses: des de quatre anys fins a catorze. Ella tenia molta
feina a preparar-se les classes perquè havia d’aconseguir que
tots treballessin alhora. Va tenir molta sort perquè els grans
l’ajudaven amb els petits. Solia fer sempre el mateix horari. En
entrar, els feia fer a tots una mica de gimnàstica a l’esplanada
de davant de l’escola, uns vint minuts. Després, entraven i els
grans feien treballar els petits mentre ella posava feina als del
mig. Als grans ja els tenia la feina preparada i, quan els del
mig ja treballaven, entraven els petits i ella s’estava amb els
que havien d’aprendre a llegir, repassar lletres, pintar… Tots
treballaven fins a l’hora del pati i després ja feien assignatures
més fàcils.
Com que la labor era una assignatura obligatòria, ella la va
fer, adaptant-la a la seva modernitat: els xiquets van aprendre
també labors. Ella no hi tenia cap problema perquè, tot i que
no li havia agradat mai, havia fet El Corte. I tots van saber
com cosir un botó o fer la vora d’uns pantalons o unes faldilles.
Abans d’acabar les classes, sempre dedicava una estona a
cantar. Durant el mes de maig, anaven a buscar flors pels voltants
i després feien la celebració oficial del Mes de Maria tot
cantant.
Els caps de setmana tenia molta feina perquè havia de preparar
els deures de la setmana. Llavors no hi havia ni quaderns
infantils ni fotocopiadores i ella havia de preparar totes
les pràctiques d’escriptura per fer repassar als més menuts. Va
tenir sort que una senyoreta de pàrvuls de Solsona, la Montse
Jounou li va deixar material per poder copiar.
A la Mercè, a part de les classes, sempre li va agradar molt
treballar les activitats extraescolars.
Una de les que més ressò va tenir va ser la celebració dels
noranta anys de J.V. Foix. A la classe, els va fer treballar un
poema i després van enviar la feina al poeta, que els va respondre
amb una dedicatòria molt bonica i signada a mà. La
Mercè va emmarcar aquest record tan valuós i sempre l’ha
conservat.
A ella, li agradava molt de llegir en català i feia les seves
classes —sempre que podia—, en aquesta llengua. Quan ja hi
havia la Generalitat, va rebre una capsa de contes i llibres en
català que li va agradar moltíssim. Llavors, juntament amb
altres mestres d’escola —que també els havien rebut—, va redactar
un document donant-ne les gràcies i el van enviar al
Departament de Cultura.
Una de les activitats de més èxit que va oferir als seus alumnes
va ser la d’anar a Barcelona a veure el Ballet Rus. Es va
emportar dues nenes que, de tant emocionades, saltaven constantment
del seient. Eren alumnes que pràcticament no havien
sortit de les rodalies de la comarca i, tot plegat, els va resultar
molt impactant.
Per Nadal, amb el Land Rover del seu germà, solia portar
els alumnes per totes les cases del municipi a cantar cançons.
Les havien assajades amb ella, abans, a la classe. La canalla
fruïa molt amb aquestes activitats.
Per final de curs sempre els feia preparar algun teatre. Representaven
una obra i es feien els decorats. Com que no te-
nien més lloc, la representació la feien a la mateixa classe i
sempre havien d’apartar els pupitres i tornar-los a posar. El dia
de fi de curs hi assistien tots els pares. Aquesta activitat li donava
molta feina perquè s’havia de passar moltes hores extres
pintant els decorats.
La Mercè, sempre tan avançada per la seva època, abans
que es parlés de la Setmana Blanca, ja portava els seus alumnes
a esquiar durant una setmana. Els pujava a Port del Comte
amb el Land Rover del seu germà i es quedaven tota la setmana
a dormir a l’escola amb matalassos que es portaven de casa.
Es feien entrepans per passar el dia, l’esmorzar el preparaven
els grans i per sopar paraven al Restaurant del Cap del Pla
perquè hi havia els fills a l’escola. Al vespre, encara els feia jocs
i cançons.
El Carnaval també els el feia celebrar. Els ensenyava a cosir
les disfresses i preparaven petites representacions. Després
passaven per les cases tocant la flauta i alguna olla, com si fos
una cercavila.
Per Nadal, també preparaven el tió i l’amic invisible. La
Mercè havia après moltes d’aquestes activitats als Escoltes.
Ella també els ensenyava a cuinar a les seves classes i, com
que era molt moderna, ja feien creps.
A Lladurs, a l’hivern, l’estufa era una responsabilitat dels
grans. N’havien de treure la cendra, carregar-la i vigilar que
no s’apagués. Més endavant, quan van arribar els tropicanos
d’aire calent, els de la Taurus d’Oliana, se’ls va acabar la feina.
En un principi, a l’aula, hi va tenir pupitres de dos en dos i
de mides diferents; més tard, van arribar les taules individualitzades.
La primera pissarra que va tenir era de guix i esborrador,
però al final ja utilitzava les de retolador.
Al voltant de l’escola hi tenien un jardí i hi plantaven flors
i algun arbre.
Durant uns quants anys, els alumnes grans van ser els encarregats
de la neteja de l’escola i es quedaven els divendres a fer-la.
Una altra originalitat de la seva escola era la catifa dels nens
petits, amb jocs educatius per desenvolupar les seves capacitats
manuals. Amb tot, aquella estora, ella també la utilitzava per
seure-hi amb els alumnes grans —quan hi havia algun problema—,
per dir cadascú la seva opinió i parlar-ne entre tots.
Quan ella va començar la seva carrera docent, l’Escola Rural
quedava molt aïllada. No hi havia contacte amb les altres
escoles i no es podia fer intercanvi d’opinions. Només es relacionaven
el dia de la Festa del Mestre. Se celebrava a Solsona:
primer anaven a missa, després visitaven el Museu i acabaven
amb un dinar i xerinola. Un any van fer una representació de
l’escena del sofà del Tenorio, que va ser protagonitzada pel
mestre Sangrà i la mestra Núria Rius. Tots en guarden un
magnífic record.
Quan van començar a funcionar les diferents escoles ZER
—Zona Escolar Rural—, es va adaptar sense cap problema a
treballar en equip. Va ser un canvi molt important perquè es
va guanyar molt en activitats extraescolars. Llavors, també van
poder fer colònies i viatges de fi de curs. Un any, fins i tot, van
fer un intercanvi amb els alumnes de setè i vuitè de bàsica a
Navarra, on van coincidir amb alumnes de Múrcia. Els alumnes
van poder fer intercanvi de costums i coneixements amb
una altra realitat cultural ben diferent a la seva. Tot això, els
permetia ampliar la seva formació.
La ZER també va significar tenir mestres especialistes d’anglès,
música i educació física.
A Solsona, un dels mestres impulsors de la ZER va ser Joan
Viladrich. Ell va estar al capdavant d’un munt de projectes.
Un d’aquests va ser una maqueta del Solsonès feta amb fullola.
Cada capa representava una corba de nivell. Aquesta maqueta,
després, va passar al Consell Comarcal i la varen utilitzar per
explicar la xarxa d’aigües del Solsonès.
La Mercè va passar moltes aventures amb el seu 600, portant
alumnes d’un cantó a l’altre. Normalment en pujava uns
deu cap a Lladurs. Al davant, se n’hi solia asseure un de gran
i els altres, al darrere en dues files. Els petits, a la falda dels
grans. Quan es feien més grans, solien pessigar-se els uns als
altres.
Un curs, en acabar les classes, n’havia de portar un al Cap
del Pla, un altre a la Torregassa i un al Pi de Sant Just. Són
llocs apartats, els uns dels altres, i en diferents direccions. Un
dia, en arribar a Solsona, es va quedar sense gasolina a la plaça
Sant Roc i va tenir molta sort perquè la mateixa Guàrdia
Civil, que no havia de veure que ella portava tota aquella canalla,
la va ajudar a repartir-los per les cases.
Si nevava, com que no es podia anar fins a Lladurs, la Mercè
tenia els alumnes de Solsona a casa seva, on els feia les classes.
A més, quan es van acabar les classes els dissabtes, ella encara
en va seguir fent de manuals a casa durant molt de temps.
A ella, li tocava jubilar-se als seixanta-cinc anys, però va
demanar pròrroga perquè la seva feina li agradava moltíssim.
La hi van concedir i va treballar fins als seixanta-vuit.
A part de la vocació i professió de mestra, la Mercè ha pres
part en moltes d’altres activitats culturals. Va tenir el càrrec
de regidora d’Ensenyament i Cultura durant dues legislatures
consecutives. Tot exercint aquesta tasca, va col·laborar en els
inicis de la formació de l’Escola Municipal de Música. També
es va encarregar d’organitzar concerts d’estiu i es va preocupar
de les Joventuts Musicals. Tota aquesta feina l’havia de fer bàsicament
els caps de setmana. Mai no va tenir cap secretària
i moltes vegades era ella mateixa la que havia de posar les cadires
per als concerts.
Passats els anys, en reconeixement a la tasca cultural duta a
terme a la seva ciutat, li van concedir el premi Signum del Consell
Comarcal del Solsonès. En un principi no el volia acceptar
però, finalment, la seva família va acabar de convèncer-la.