Núria Casas i Tubau

Nascuda a Olius el 1934, pertanyia a una família nombrosa
de pagès que era molt religiosa. Era la setena de nou
germans. En començar la guerra, el pare, que volia donar instrucció
a tots els seus fills —i amb una gran visió de futur—,
va saber que les monges de la Companyia de Maria de Solsona
havien de marxar de la ciutat i se’n va anar cap al convent a
parlar amb elles. Els va proposar que, si alguna no tenia lloc
per anar, a casa seva l’acollirien gustosament a canvi de fer de
mestra de tots els fills que tenien. I sí, hi va haver una monja,
la germana Maria Albets, que va acceptar l’oferiment. Així
va ser com la Núria, des de molt petita, va tenir una mestra
particular a casa durant tres anys. Cada dia els feia entre dues
i tres hores de classe. Va aprendre a llegir i a escriure, a fer
algunes operacions matemàtiques i també va adquirir alguns
coneixements bàsics. Quan va acabar la guerra, als seus cinc
anys, la van portar a l’escola de primària de Joval. El mestre
era el rector. De seguida, es va adonar que la majoria de nens
i nenes no sabien ni llegir ni escriure, perquè havien passat
la guerra sense instrucció. I la Núria, en canvi, l’havia pogut
aprofitar. Per aquest motiu, la van posar en una classe amb
xicotots de dotze i tretze anys, que a ella li van semblar altíssims,
però que no estaven preparats com ella. Aquest fet la va
marcar molt perquè, veient-se tan menuda al seu costat, es va
sentir molt segura i molt tranquil·la: era petita, però en sabia
més que els altres.
El rector, veient les seves capacitats, la va animar a treballar
i va desvetllar les seves ganes d’estudiar.
Llavors va passar un fet que va tornar a marcar la seva
vida: la Núria i els seus germans, per anar a l’escola de Joval
havien de passar el riu i, com que van començar a fer el pantà
de Sant Ponç, aviat el pont va quedar impracticable; com que
no podien anar a l’altre costat de riu, on hi havia l’escola, hagueren
d’anar a la d’Olius. En poc temps, l’escola de Joval va
haver de tancar.
I en arribar les vacances de Nadal, com que la mestra era
soltera, el pare de la Núria li va tornar a fer el mateix oferiment:
quedar-se a passar les festes amb la seva família i aprofitar-
les per fer classe als fills. Així va ser durant les vacances
de Nadal i, fins i tot, a l’estiu. Llavors, la Núria encara va
aconseguir un nivell més alt que els companys d’edat que li
pertocaven a l’Escola d’Olius. La mestra, la senyora Josefa,
li va explicar al pare que la seva filla valia per estudiar i que,
a més a més, li agradava. I li va plantejar la possibilitat de
fer-la estudiar. El pare se’n va anar a veure les monges de la
Companyia de Maria per segona vegada, i es va informar amb
la germana Maria Albets, la que per la guerra havia tingut a
casa seva. Ella es va encarregar de parlar amb la superiora i la
Núria va entrar interna al Col·legi.
A l’internat hi havia més de vint nenes de tota la comarca
que hi estaven estudiant. Totes eren de famílies benestants. A
casa de la Núria, però, no haurien pogut pagar aquells estudis
a tots els fills. Les seves germanes grans ja no van tenir aquella
inquietud i, només un germà, va entrar al Seminari de Solsona.
Els pares van fer aquell esforç perquè la Núria tenia molta
capacitat i bones aptituds.
Tant era així que, en fer l’examen d’ingrés a Tarragona
—perquè les monges de Solsona no tenien el Col·legi reconegut—,
la van fer quedar uns dies més interna per poder
presentar-se a l’examen de matrícula d’honor. Només hi aspiraven
ella i una altra nena. Al final, la matrícula va ser per
a l’altra nena, però la Núria va estar molt contenta, i els seus
pares també, de poder aspirar-hi. Aquest fet encara la va motivar
més a estudiar i va començar el batxillerat. Al Col·legi
de Solsona, en aquells moments, només eren dues nenes fent
el batxillerat: ella i la Blanquita Coromines.
La Núria s’hi trobava molt bé, a l’internat. Al matí, abans
de les classes, feien uns deu minuts de pregària; després, classes
i estudiar; a la tarda, la missa. Només podien sortir un cap de
setmana al mes per anar a casa a dinar amb la família. A ella
també li agradava l’ambient de pietat que s’hi respirava. Però hi
havia molta disciplina i alguna vegada va intentar escapar-se’n.
Una nit, que l’endemà tocava examen, se’n va anar al llit d’una
companya a estudiar. Com que la prefecta les va enxampar, les
va castigar i les va deixar uns quants dies sense sortir.
Per a ella, tot això no era res. El més important era el model
de la germana Pepeta Freixes, perquè en ella veia reunides les
seves aspiracions: la pietat i la cultura. Va ser aquesta monja
la que va anar desvetllant, a poc a poc, la seva vocació i professió.
En acabar el batxillerat, sense rumiar-s’ho i amb l’ajuda
de casa, va continuar estudiant i va començar Magisteri a les
mateixes Monges de Solsona.
En el seu procés cap a la vida conventual, també hi va influir
el fet que un grup de noies joves s’havia integrat a la comunitat
i ella les veia molt felices.
Amb tot, quan anava per casa, de vacances, hi havia un noi
que li anava al darrere i, com que ella no estava decidida, en
un principi, no li va donar carabasses.
Durant les vacances de Nadal, quan ja estava fent segon de
Magisteri, la superiora —que ja sabia de les seves inquietuds
religioses—, li va dir que aprofités l’estada a casa per comunicar
la notícia als seus pares.
I va ser així com el dia que feien la matança del porc, quan
la casa estava plena de gom a gom de familiars i veïns, va esperar
un moment per trobar els pares junts i dir-los que es volia
fer monja. El pare, que era molt pietós, li va respondre que si
aquella vida l’havia de fer feliç, endavant. Però la mare va voler
fer-li una petita reflexió i li va recomanar que s’ho pensés
bé perquè no tot serien flors i violes.
La Núria s’ho havia rumiat molt bé i ben aviat es va posar
l’hàbit, va fer els sis mesos de postulant i els dos anys de noviciat.
Era un temps més que prudencial per adonar-se si era el
tipus de vida que volia.
La novícia Núria no sempre estava d’acord amb totes les
ordres que rebia. L’any 1949, quan Pius XII va canonitzar
santa Joana de Lestonnac —fundadora de la Companyia de
Maria—, al convent van decidir celebrar, el dia 15 de maig,
tant la festa de Santa Joana, com la de Sant Isidre, que ja se
celebrava sempre. El pare de la Núria —a qui ella estimava
de tot cor—, es deia Isidre i solia pujar a Solsona pel dia de la
Fira. Sempre havia sortit a veure’l i a felicitar-lo. Però aquell
any, les monges, a part de la missa de primera hora, van fer
una segona funció en honor a la fundadora i li van dir a la
Núria que no podia sortir a veure el pare. Ella, que esperava
aquell dia de poder abraçar-lo, no va estar d’acord amb la
prohibició perquè tenia moltes ganes de veure’l. Sense pensars’ho,
perquè ja havia oït missa al matí, en començar la segona
funció va sortir per la porta del darrere i se’n va anar cap a
la Fira a felicitar el pare. Van estar força estona plegats, fins
que el pare li va dir que no volia que la renyessin per culpa
seva. Ho va entendre, se’n va acomiadar i va tornar cap a
l’església. Com que cap companya la va delatar, ningú no se’n
va assabentar.
Abans d’acabar el Magisteri, per tenir el títol, els feien donar
una classe. Ho va fer, però no li va agradar gaire. No tenia
experiència i no sabia com fer-s’ho. Per acabar d’adobar-ho, la
classe que li van donar —amb més de vint nens de menys de
set anys—, tenia una tutora amb molta experiència. I un nen,
el segon dia, se li va posar dret i li va engaltar: «aquezta no éz
monja, no uz ho cregueu, és penzionizta, penzionizta perquè
la meva germana m’ho ha ezplicat.» I se li va esverar tot el
galliner i va adonar-se que no sabia controlar-lo.
Els seus primers vots els va celebrar amb una altra novícia
solsonina, la Lurdes Bonsfills, en una missa amb tota la família.
Al cap li van posar una petita corona de flors blanques.
En aquest punt de la seva vida, la Companyia de Maria va
experimentar un canvi molt important que també va influir
molt en la seva vida: fins aquell moment, els monestirs havien
estat autònoms —es valien per ells mateixos; però a partir de
llavors, es van unificar sota una sola direcció. I van passar a
ser convents dependents d’un govern central de la Companyia
de Maria. Aquest fet va ser molt important per a la Companyia,
ja que la seva unió fou la seva força. La Mare General
vivia a Roma i tenia les seves delegacions. Al Col·legi de Solsona,
hi va anar de visita la Mare Provincial i va dir que les noies
que estaven fent Magisteri, havien d’ampliar els seus estudis.
Gràcies a aquest canvi, la germana Núria va poder anar a
la Universitat. Es va instal·lar al Col·legi que tenia la Companyia
de Maria a Barcelona i es va posar a estudiar Filologia
Clàssica. Va ser una decisió personal, però la Mare Provincial
li havia suggerit que a la Companyia els mancaven professores
d’aquesta especialitat. Va tenir professors eminents com el
doctor Alsina, el doctor Bastardes o el doctor Gomà.
Al Col·legi de Barcelona hi va trobar un gran canvi. D’estar
com en família a Solsona, amb una comunitat petita, a passar
a una comunitat gran on, a més a més —a causa del recent
canvi de govern centralitzat—, hi havia monges de diferents
comunitats autònomes, no va resultar gaire fàcil. Aquest canvi
també va implicar deixar de parlar català i haver de viure en
castellà.
Havia d’anar a les classes amb l’hàbit, però en aquells moments
no era cap estranyesa. A la mateixa aula, d’uns deu
alumnes, hi havia dos capellans i dues monges; tots quatre
amb hàbit.
Acabada la carrera, va començar el seu periple per diferents
escoles de Catalunya. La Mare Provincial, com a primera destinació,
la va enviar al Col·legi de Lleida per fer les assignatu-
res de castellà, llatí i grec, tant al batxillerat elemental com al
superior. Un dels principis de la Companyia de Maria era «estar
sempre disponible per allò que pugui ser un millor servei».
No sols en la vida personal, sinó també en la professional.
Aquest principi, la Companyia el recull de sant Ignasi.
A Lleida, va haver de fer una nova adaptació. Feia entre sis
i set hores diàries de classe més les preparacions i correccions.
Li va agradar molt i es va sentir molt bé amb les seves alumnes.
Era un col·legi només de nenes. Com que va ser tutora, també
s’emportava les seves alumnes a fer convivències. Estaven uns
tres dies fora del Col·legi, convivint en totes les tasques diàries
i, especialment, aprofundint en temes d’espiritualitat i creixement
personal. Les nenes se sentien escoltades i compreses i
solien explicar els seus conflictes i dubtes.
A Lleida, s’hi va estar uns cinc anys i després la van enviar
cap a la Seu d’Urgell. Era un col·legi molt gran, amb més de
setanta alumnes de tota la zona rural i prepirinenca. Com que
ella ja havia aprés el funcionament del Col·legi a Lleida, la
van enviar com a directora d’estudis. Ella havia d’encarregarse
de tot el programa educatiu del Col·legi i havia de treballar
d’acord amb la germana prefecta, que era la que s’encarregava
de la disciplina. Li va agradar força trobar-hi nenes de
Solsona, com les germanes Call i les Ciuró de cal Silu, entre
d’altres.
Una de les novetats que ella va introduir va ser l’organització
d’una coral conjunta entre els nois que estaven al Seminari
de la Seu i les alumnes de la Companyia de Maria. Ella va
deixar les instal·lacions i assajaven al Col·legi.
A Lleida, havia tingut una directora d’estudis que en sabia
molt i ella n’havia pogut aprendre amb un bon exemple. També
va continuar amb les convivències perquè li semblaven una
activitat molt profitosa, tant a nivell personal com espiritual.
Es creava un clima distès, alegre i dinàmic que propiciava
l’aprenentatge i la companyonia. Ella, amb tot, escollia amb
molta cura els mossens que estaven més al dia per tal que les
xerrades formatives els arribessin tant al cor com a l’intel·lecte.
Tenia molt clar que la formació de noies no era solament la
dels aprenentatges acadèmics; sinó que havia de ser més integradora
i tenir en compte la vessant humana i cristiana. Volia
que les xerrades fossin apropiades a la seva edat i tinguessin en
compte el seu entorn. La majoria de noies que hi havia al Col·
legi o bé eren de pares de professions lliberals o bé de pagesos
amb possibilitats econòmiques. No tots eren practicants, però
la formació de les filles estava basada en un enfocament cristià
de la vida.
A Lleida, s’hi va estar uns set anys i la seva bona gestió va
fer que la Mare Provincial la sol·licités per formar part del seu
equip de govern. Aquest equip estava format per tres religioses:
la Mare Provincial i dues conselleres. Ella en va ser una.
Va haver de tornar cap a Barcelona, però ja no va anar al Col·
legi perquè, en aquells moments, la seva tasca més profitosa
no era fer classes. I es va instal·lar, amb altres germanes, en un
pis del barri del Clot, formant una comunitat petita amb una
vida ja molt més oberta al món. Va ser en aquella època quan
va deixar d’utilitzar l’hàbit i, per raons de feina, es va treure
el carnet de conduir. La seva principal tasca, a part d’hores de
despatx i paperassa, havia de ser la de visitar els diferents Col·
legis de Catalunya, ajudar-los en les seves mancances i orientar-
los cap a les noves perspectives de futur que se’ls obrien.
En el seu ideari pedagògic mai no va separar la formació humanística
de la religiosa. La Companyia de Maria sempre s’ha
caracteritzat per un ensenyament integrador: ciència i fe.
Al cap de tres anys, en canviar la Mare Provincial, va haver
de tornar cap a Lleida amb un nou repte personal. Les vocacions
religioses estaven disminuint i la Companyia no podia
fer front a tants Col·legis. La germana Núria tenia fermesa i
coratge per tirar endavant els projectes que se li plantejaven i
s’hi va dedicar amb cos i ànima. Com que el Col·legi de Lleida
funcionava molt bé, van decidir fer la prova que seguís sent
Col·legi però en diferents condicions, és a dir, amb el mateix
tipus de programari, però sense germanes religioses. S’havia
de trobar una solució per poder mantenir-lo amb un règim
més autònom. Es va documentar tant com va poder i, fins i tot,
va viatjar al País Basc per aprendre la manera de treballar de
Col·legis que ja funcionaven com cooperatives.
La seva tasca va consistir a posar-se en contacte amb d’altres
entitats i, especialment, amb l’APA del Col·legi. Aquesta associació
de pares tenia un bon nivell cultural i, durant dos anys, a
base de molta participació i diàleg, van anar assentant les bases
d’una cooperativa per tirar endavant el Col·legi. Encara ara,
funciona i bé. Van crear una junta gestora, formada per pares;
ella no en formava part, però anava a les reunions per
aconsellar-los en temes pedagògics. Aquesta junta va tenir un
president i un delegat per a cada etapa educativa: l’EGB i el
batxillerat. Entre tots van redactar uns estatuts per regular el
funcionament del nou centre. Ella feia tota aquella feina conscient
que preparava la sortida de les monges del Col·legi. Però la
situació de la Companyia de Maria exigia adaptar-se als canvis
que s’anaven imposant. En acabar les últimes reunions, algunes
mares es van acomiadar d’ella amb llàgrimes als ulls. S’havia
creat un caliu, no sols en el terreny professional sinó també en
el d’afecte personal. La gestió econòmica va quedar en mans de
l’APA i la gestió pedagògica va seguir a càrrec de la Companyia
de Maria. Però amb mestres i professors seglars.
Amb els pares que van endegar aquest projecte educatiu, va
quedar una molt bona relació i, encara ara, quan fan celebracions,
l’inviten a participar-hi.
Quan tot va quedar lligat, les germanes van marxar de Lleida.
Aquell ingent treball la va fer mereixedora del seu nou
càrrec: el de Mare Provincial de Catalunya. Li va arribar per
proposta de la Mare General de Roma, a partir de la informació
que li arribava de les germanes de la base que havien
treballat amb ella.
Va ser una responsabilitat molt gran i moltíssima feina. A
part de tota la paperassa, havia de visitar tots els convents i
Col·legis. Ella va potenciar molt la realització de cursets formatius
tant per a les germanes dels seus Col·legis, com per a
les professores seglars que tenien. Se’n van fer molts, tant en
l’àmbit pedagògic com en l’humà i el religiós.
També va haver d’adaptar-se als nous canvis que les germanes
més joves sol·licitaven. Sempre havia treballat a base
de dialogar i saber escoltar i ho va seguir fent. Les novícies
demanaven viure en barris marginals amb molt més contacte
amb la gent pobra. Volien seguir amb l’ideari de la fundadora,
ensenyança de nenes, però amb un caire de més compromís
social. I es van crear algunes comunitats en barris marginals,
com a Ciutat Vella. Es tractava d’ajudar la gent amb més necessitats.
Algunes van reeixir i d’altres no.
La Núria se’n va anar a viure amb una d’aquestes comunitats
a Badalona, al barri de Sant Roc. I feia patir les seves companyes
perquè molts dies, després de visitar altres convents,
arribava molt tard i el barri no era gaire segur. L'escola de Sant
Roc encara funciona.
D’aquesta etapa, tot i les dificultats, li va quedar un molt
bon record. La majoria de les alumnes no podien pagar ni la
mensualitat que se’ls cobrava per poder mantenir l’escola. La
Companyia havia d’ajudar-les econòmicament.
Quan va deixar el càrrec, després dels sis anys corresponents,
li van proposar de tornar a Solsona.
Allà, també hi havia molta feina a fer. I transformar escoles
s’havia convertit en la seva especialitat. En fer-se càrrec de
la situació va adonar-se que el Col·legi solsoní també tindria
dificultats per poder tirar endavant. Se’n va anar a parlar amb
mossèn Ferran, el director de les escoles professionals i va engegar
les converses entre el Bisbat i la Companyia de Maria.
La seva proposta va ser la creació de la futura Escola Arrels
de Solsona. A mossèn Ferran també li va agradar el repte i les
possibilitats que oferia. En dos anys van aconseguir tenir el
projecte jurídicament enllestit. Van decidir crear la Fundació
Escolar Mare de Déu del Claustre, en tres espais diferents: la
llar d’infants a l’edifici del Seminari de Solsona; la primària,
que es va quedar al convent; i secundària, batxillerat i cicles
formatius, que van continuar a les escoles professionals. Els
diners per fer les obres van sortir de la Companyia de Maria
i del Bisbat. La llar d’infants va tenir molt d’èxit, amb més de
noranta alumnes matriculats. No hi van cabre totes les sol·
licituds i algunes famílies se li van enfadar una mica perquè
no van entendre que no poguessin agafar tots els nens.
A Solsona va estar tres anys, durant la creació d’aquesta
nova escola, fent de directora. Quan va deixar aquest càrrec,
va ser quan va treballar de mestra fent classes de català i religió
als nens i nenes de sisè i setè curs.
Amb poc temps, li va arribar la jubilació i va deixar de fer
classes per passar a ser la superiora de la Comunitat. En ferse
gran, no sap si és l’estimació vers les seves companyes, que
ha crescut més, o si s’ha tornat més comprensiva, però veu
aquesta etapa de la vida com una situació vital amb més necessitats
i, en contrapartida, amb menys capacitats. Si quan era
jove, ser superiora era un esforç d’exigència, ara, amb aquests
nous condicionants, ho troba més planer. Quan li va tocar de
manar, era conscient que a les germanes més joves se’ls havia
d’exigir perquè poguessin donar el millor de si mateixes. Ara,
en aquest moment de la vida, el més vulnerable, el millor és
entendre cada germana en la seva individualitat, tot tenint en
compte el fet de viure en comunitat.
La germana Núria sap que no tot el que ha fet han estat encerts,
però se sent molt satisfeta i realitzada per la feina que ha
pogut dur a terme. La docència, en les dues vessants —intel·
lectual i humana— i a la qual s’ha dedicat amb entusiasme, ha
estat, en ella, un objectiu vital. L’altre, la pietat.