Conxita Montaner i Espar

Va néixer a Solsona l’abril de 1936, abans de començar la
guerra. A casa seva tenien llogada la farinera de cal Moles,
a Solsona.
El senyor Moles era un barceloní de bona família que estiuejava
a Solsona. Va arribar a ser alcalde d’aquesta ciutat per
l’enfrontament que es va produir entre ell i la família Reig a
causa de negoci de la llum. El senyor Moles volia municipalitzar
la llum. El senyor Reig en tenia el monopoli com a negoci
privat. Hi va haver molts enfrontaments i els partidaris del senyor
Moles, que també va posar una farinera com tenia el
senyor Reig, van acabar perdent i ell se’n va anar de Solsona.
Això sí, el setembre de 1917, per la Festa Major de Solsona, el
senyor Moles va inaugurar l’arribada de la llum elèctrica a Solsona
i el consistori, per celebrar-ho, va obsequiar tots els solsonins
amb un plàtan. Era la primera vegada que els solsonins
tastaven aquella fruita que, llavors, encara resultava exòtica.
El pare de la Conxita, que era del Pla de Godall, probablement
va baixar caminant des de Brichs fins a Solsona per
assistir a la festa amb els seus germans i el seu pare. Com que
era de l’any vuit, el 1917 tenia nou anys.
Per la guerra, el pare va estar amagat durant un temps i després
va passar al front nacional. Quan va ser al front, la mare,
que era del Pla de Sant Tirs, se’n van anar amb les dues filles
i l’àvia materna cap a la Seu d’Urgell. Allí van poder passar la
guerra sense problemes. Però a Solsona van cremar la farinera.
I quan el pare va tornar, va llogar la farinera de Montferrer,
on tota la família va viure durant sis anys. Al Pla de Sant Tirs
va ser on la Conxita va començar a anar a l’escola a aprendre
de llegir i escriure, amb el mestre Vilella —l’avi de la Sílvia
Cardona, que ara també treballa com a mestra a l’escola Setelsis
de Solsona.
Quan la família va tornar cap a Solsona, la Conxita va començar
a estudiar el batxillerat elemental a les Monges de la
Companyia de Maria. A ella, li agradava estudiar i les monges
van dir als de casa que la seva filla servia per fer-ho. Fins a
quart de batxillerat es va examinar per lliure a Tarragona i
sempre se’n va sortir bé.
Quan va ser l’hora de començar el batxillerat superior, el
seu pare no ho tenia clar del tot perquè un amic li deia que les
noies només havien d’aprendre a cosir i portar la casa. Llavors,
va ser la Conxita qui es va entossudir a seguir estudiant. Per
sort, el mestre Vilella va tornar a aparèixer i li va aconsellar al
pare que, si la filla en tenia ganes, la deixés estudiar. I ella, el
va acabar convencent.
El pare li va suggerir que fes la tenidoria de llibres i el càlcul
mercantil per poder ajudar-lo en els comptes de la fàbrica.
I la Conxita va fer el que el seu pare volia i, a més a més, el
Magisteri. En aquelles èpoques no calia fer el batxillerat superior
per tenir el títol de mestra. Els estudis de Magisteri els
va fer per lliure a les monges. Elles l’ajudaven fins on podien,
però va haver d’estudiar molt i posar-hi molts colzes. Fer-ho
sola no era tan fàcil. Els exàmens eren difícils i ella competia
amb gent que havia estudiat amb moltes ajudes. Amb tot,
com que a ella li agradava, i ho feia de gust, mai no va haver
de repetir cap curs.
En acabar els estudis, es va posar a treballar a la fàbrica
del pare com a secretària, fent quadrar els números. I va tornar
a aparèixer el mestre Vilella i va informar la família que
era un any molt bo per fer oposicions de Magisteri, perquè hi
havia moltes places a concurs. La Conxita va voler presentar-
s’hi. Llavors, amb la seva cosina Teresina, que també va voler
estudiar, se’n van anar cap a Lleida a una acadèmia. Allí els
ajudaven a repassar les matèries més bàsiques, però també van
haver d’estudiar molt.
Va resultar que a la mateixa acadèmia de Lleida hi havia una
altra noia solsonina, que, en veure-les estudiar tant, se’n mig
reia i els feia burla. Ella no feia colzes perquè estava convençuda
que les influències de la seva família arribarien més enllà
dels seus coneixements acadèmics. Però no va ser així. Tant la
Conxita com la seva cosina van aprovar, i ella va suspendre.
A Lleida, va viure al pis d’un senyora vídua que la deixava
estudiar fins i tot al vespre —en aquells temps no totes les
cases ho permetien perquè es «cremava» molta llum. També li
feia el menjar i la roba.
La Conxita va treure les oposicions i va escollir la plaça de
Clariana. La hi van donar com a fixa. Ella pujava i baixava
cada dia amb el cotxe de línia. Quasi li costava tant el preu
dels bitllets com el que guanyava fent de mestra, però com que
vivia a casa amb els pares, ho va anar fent perquè li agradava
molt. A Clariana, hi va estar molt bé i la gent del poble se li
van portar de meravella. Allí va haver de fer jornada intensiva
perquè hi anava canalleta des de molt lluny; fins i tot, dos
nens des de Cardona. Ella arreplegava a la seva escola tot el
municipi. La classe era mixta i amb matrícula reduïda. Com a
màxim va tenir deu criatures. La llenya, la portaven els pares.
De material, n’hi havia poquet. Per això utilitzava el seu. Com
un atles —el típic Salinas de color marró—, que encara l’hi
tenen i no li han tornat. Quan van tancar l’escola li van dir
que ja li donarien, però encara l’espera. Li faria molta il·lusió
conservar aquest atles, perquè hi havia estudiat molt i perquè
el tenia subratllat a la seva manera. I també perquè sempre li
ha agradat molt la geografia.
La canalla de Clariana eren de bon fer; eren de pagès, d’una
economia mitjana, però educats i respectuosos. Anaven a escola
a aprendre perquè ho necessitaven i ho volien aprofitar.
Amb tot, només estudiaven per saber fer allò que podien necessitar.
La majoria només van fer primària. I no podien estudiar
més perquè, a casa, ja hi tenien molta feina a fer.
A Clariana s’hi va estar tretze anys, fins que van tancar l’escola.
La culpa va ser del rector, que era qui els deixava la rectoria
per fer les classes. Ell necessitava diners i va considerar
que li resultaria més rendible llogar-la. Per aconseguir-ho va
anar a veure l’inspector i li va dir que la Conxita l’enredava
amb la matrícula. Això no era veritat, però la realitat era que
hi havia menys nens matriculats. Quan l’inspector es va adonar
del parany, va demanar disculpes a la Conxita i li va reconèixer
que s’havia equivocat. Per aquest motiu va tenir molta cura
d’ajudar-la, perquè si la deixava a disposició de la Delegació, la
podien enviar fins a la Vall d’Aran.
Llavors la Conxita ja s’havia casat amb el Josep M. Sarri
Puigpinós —un xicot que havia conegut a la seva colla—, i
tenia tres fills: l’Albert, de mesos, el Joan, que tenia sis anys i el
Jesús, que en tenia nou.
La Conxita va poder quedar-se a treballar a Solsona i anà
al parvulari de les Cases Barates. Hi va estar sola i va ser dur
perquè li van tocar trenta nens petits i quasi no tenia ni material.
Dels trenta nens que li van tocar, uns vint eren castellans i
la resta, catalans. La va sorprendre veure com la majoria dels
nens anaven molt nets a escola. Hi havia algun nen que cada
dia portava el jersei net perquè la mare li rentava cada vespre,
el posava a eixugar a l’estufa i, l’endemà, el tenia a punt perquè
el fill pogués anar ben polit a l’escola.
A vegades, les crítiques eren injustes perquè el nen que anava
més brut a escola era català. Però a tothom li semblava que
havia de ser al revés.
Al parvulari hi havia nens de tres a cinc anys. Ella feia el
que podia, però no el que volia. Es va limitar a intentar treballar
els hàbits perquè les circumstàncies no permetien gaires
filigranes. Els feia seure bé, donar gràcies i dir si us plau; no
barallar-se, no els permetia donar empentes i havien d’aprendre
a escoltar. El que ella pretenia, amb tants, era que quan
arribessin a primària estiguessin preparats per aprendre. I els
nens estaven contents i volien anar a classe. No va tenir mai
cap problema amb cap pare.
S’hi va estar tres cursos. Després van tancar aquell parvulari
perquè el van fer nou a l’edifici de Setelsis, on ella es va
traslladar. Va notar molt el canvi. Allí ja eren una dotzena de
mestres. Hi havia molt més material; per exemple, més mapes,
que a ella li agradaven molt perquè la geografia era una de
les seves assignatures preferides —encara que mai no va tenir
cap mapa de Catalunya. Les matemàtiques i les manualitats
van ser les seves altres assignatures preferides. Dibuixar i pintar
sempre li ha agradat molt. Alguns cursos, alguna mestra
paral·lela li canviava la classe mentre ella li feia els dibuixos
necessaris per explicar temes de ciències. I ho feia perquè a ella
li sortien molt bé.
Totes les classes eren en castellà i, quan finalment es va anar
implantant el català, va haver de fer com tothom: reciclar-se i
aprendre la llengua, perquè sempre havia estudiat en castellà.
Durant molts anys va fer les classes de primer fins a cinquè.
Però quan va poder escollir per antiguitat, va preferir els
alumnes de segona etapa perquè ja entenien molt més les explicacions.
Un curs, va tenir una mica d’enganxada amb una nena que
no anava contenta a classe. El seu pare va anar a veure la Conxita,
queixant-se que a la seva filla, quan tenia un cinc, mai
no la felicitava i, a una altra nena, si el treia, li feia molts escarafalls.
La Conxita li va explicar que l’altra nena, per treure
aquell cinc, havia de treballar molt i ella intentava animar-la
perquè continués esforçant-s’hi; després li va fer entendre que
la seva filla treia un cinc sense obrir el llibre.
La nena, es veu que venia de pare gandul. Aquest pare pintava
la barana de l’escola i s’hi endarreria tant que, quan acabava
per una punta, ja s’havia rovellat l’altra per la qual havia
començat.
El cas va ser que la nena a qui li costava més —que si la
Conxita no tenia reunió, es quedava a l’escola amb ella a fer
divisions de dues xifres perquè no li sortien gaire bé—, va
acabar fent un secretariat. I l’altra nena no va fer més estudis.
Amb els mestres de l’escola Setelsis va estar-hi molt bé perquè
hi havia molt bon ambient de treball. Només un parell
d’anys hi va haver un mestre de fora que no va acabar d’encaixar-
hi bé. Tant era així que uns pares es van presentar a
l’escola i van demanar que canviessin els seus fills de la classe
d’aquell mestre perquè, si no, els traurien de l’escola. La Conxita
era la paral·lela d’aquell mestre i es va trobar que la directora,
la Valentina Corominas, li va demanar si podia tenir
aquells nens a la seva classe. Ella ho va acceptar i el mestre se
li va enfadar molt i li va dir que era una mala companya, perquè
havia acceptat els nens a la seva classe sense recolzar-lo. A
ella, li va saber molt greu, però no ho podia fer d’altra manera
perquè la directora li ho havia demanat.
La Conxita, com que li agradava molt de dibuixar, sempre
feia dibuixos explicatius a la pissarra perquè els seus alumnes
poguessin entendre millor el que els explicava.
I no va voler mai càrrecs perquè a casa tenia molta feina.
Havia perdut el marit quan els nens encara eren molt petits
i li havia quedat la sogra a casa. Tot i que l’ajudava, era una
persona més per viure del seu únic sou.
Ella sempre havia viscut bé amb el seu marit. S’havien comprat
un Seat 600 per anar a Clariana que, matriculat i tot, els
havia costat 60.000 ptes. I ella feia d’autobús fins a Clariana
i hi havia arribat a portar sis nens. Els dos últims els agafava
davant de la Guàrdia Civil a Sant Ponç i ningú no deia res,
però no hi havia cap assegurança que els protegís ni a ella ni
als nens; només la del cotxe.
El marit de la Conxita era un dels amos de cal Creus i,
mentre ell va viure, van tenir una bona posició i casa pròpia.
Amb les seves companyes de feina, quan ja treballava a Setelsis, l’Escola Pública
de Solsona. Al fons, el Castellvell de Solsona, una edificació medieval que és un
excel·lent mirador sobre el vinyet de Solsona. Algunes d’aquestes companyes
també surten en aquest llibre. Ella és la quarta per l’esquerra, de les que són al
darrere.
Van ser dels primers de Solsona a tenir calefacció amb propà i
posaren el tanc a l’hort de casa.
Però quan es va morir el Josep M., el marit, ella va haver de
treballar molt per tirar endavant, tota sola, la família.
El director de l’escola, quan es va morir el seu marit (el 28
de desembre), li va dir si volia estar uns dies de baixa, però
com que ella sabia que necessitava els diners i distreure’s, el dia
7 de gener va començar les classes com tothom. I va procurar
que els seus fills, llavors de dotze, nou i tres anys, no visquessin
aquella mort com un fet massa aclaparador.
L’hort de casa també va ser, per a ella, una gran ajuda. Li
agradava molt i s’hi distreia, a més de treure’n profit.
A Setelsis hi va estar molt bé. Al principi, fins i tot, podia
demanar als seus companys, si per algun motiu havia de faltar
—com per acompanyar algun fill al metge—, que durant
aquella estona li fessin la suplència. I tots la van ajudar.
La Conxita va haver de ser molt valenta, i encara li va semblar
que tenia sort de fer el mateix horari de feina, a l’escola,
que els seus fills.
Dels seus alumnes, en té molt bons records. Pel seu sant, els
primers anys, molts li portaven regalets i, per Nadal, els típics
polvorones. Els dolços se’ls menjava amb els seus fills, però
els regalets els va anar conservant i encara els guarda en una
caixa de fusta plena de records.
Un dia que tenia molt mal de cap, un nen li va preguntar què
li passava; en respondre-li, va fer callar tots els nens perquè ella
pogués trobar-se millor.
Quan la Conxita treballava, encara no es parlava gaire de
diversitat, però ella l’atenia igualment. Al principi no en sabia
gaire, però en va anar aprenent. El que sí que sabia de segur
era que a crits, mai no s’aconseguia res. I així ho practicava.
Tenia un alumne que era molt ràpid a fer la feina i, perquè
no li destorbés la resta de la classe, ella sempre n’hi posava
de més per tenir-lo atrafegat. Algunes vegades, als ràpids, que
presentaven la feina una mica descurada, els la feia repetir i,
encara que se li empipaven, al final se sentien més satisfets de
la feina ben feta.
Un any, va aconseguir que un nen que tenia molts problemes
i se li portava malament acabés comportant-se correctament a
la seva classe. Ella, en veure’l mancat d’afecte, quan arribava,
sempre li deia alguna floreta: que anava ben pentinat, que feia
molt de goig, o que se’l veia molt animat. El nen es tranquil·
litzava i, normalment, ja no enredava en tot el matí.
Tampoc era amant de grans càstigs. Un dia, mentre feia
classe i els nens estaven callats, un xiquet va veure un gos llop
per la finestra i es va espantar tant que va fer un crit i va destarotar
tota la classe. Tots es van precipitar cap a la finestra.
Com que no ho havia pas fet amb cap mala intenció, sinó molt
espantat perquè tenia vuit anys, no el va renyar; tan sols li va
fer les recomanacions pertinents.
Però, a la Conxita, no li faltava fermesa quan convenia.
Un dia, va veure com un dels seus alumnes tirava la pilota a
la cara d’una companya amb tota la mala intenció. Ella li va
clavar una bufetada i va avisar els pares immediatament. Ho
van entendre perfectament i no va passar res. El xiquet era
intel·ligent però molt gelós. Aquella bufetada, li va anar tan bé
que, a final de curs, la Conxita va rebre de part dels pares una
llonganissa de regal, amb un paper en què deia: gràcies per la
bufetada.
Amb tot, durant la dilatada carrera professional de la Conxita,
els temps van anar canviant molt i ella va anar adaptants’hi.
Un curs, va tenir un nen que deia molts renecs. Un dia li
va preguntar d’on treia totes aquelles paraulotes i el nen li va
respondre que del seu pare, que se n’aniria cap a l’infern. Ella
li va dir que l’avisés que no els digués. Immediatament es va
penedir d’haver-ho dit, però va tenir sort i no va passar res
perquè el pare no va anar a queixar-se. Ella ja sabia perfectament
que cadascú, a casa seva, feia el que volia. Mai més va
posar-se en el quefer dels pares. Ara, però, creu que ha tingut
sort de poder plegar abans que els pares es poguessin posar
tant en els assumptes de l’escola. Ella va penedir-se d’haver
aconsellat el pare, però quan es va jubilar, ja no ho hauria fet
perquè amb els pares s’havia d’anar amb peus de plom.
Quan la Conxita va deixar de fer classes, els nens encara la
tractaven de vostè i li deien «sí senyoreta».
Tan bon punt va plegar, els seus fills li van fer un regal que
li va encantar: com que sempre havia tingut ganes de dibuixar
i pintar, la van obsequiar amb un maletí de pintures i unes
quantes teles. Llavors, es va apuntar a classes de dibuix amb la
Sol Cots, una artista solsonina molt bona dibuixant i colorista.
No li agrada retratar la figura humana, però els paisatges i
els arbres són la seva especialitat. Tots els seus fills tenen quadres
d’ella penjats a casa.
Ara ja fa divuit anys que està jubilada. Ha treballat per Càritas
en el programa Aprendre la llengua per als immigrants
àrabs i també ha fet reforç de lectura a l’Escola d’Adults. Està
vinculada al Consell de la Gent Gran i a l’Aula d’Extensió
Universitària. Li agrada molt de viatjar, tant amb l’Aula com
amb l’IMSERSO o amb les seves amigues. Mentre pugui, no
vol parar de fer coses.
El dia de la seva jubilació a la Festa de final de curs, l’any 1996. Una de les mestres
encarregades de l’organització de la festa, Roser Fons, li va lliurar el regal i
li va dirigir unes paraules d’agraïment.