dissabte, 24 de desembre del 2016

Donanatge? Ja n'hi ha prou!


El pilot/la pilota s’han comprat una bandolera/bandoler... I la llum/el llum que portava l’homenot/donota...
Oi que queda ridícul i ens adonem que és una burla grotesca? Doncs passa el mateix quan escrivim: els alumnes/les alumnes amb els seus tutors/tutores s’han reunit amb els pares i mares de l(a)’escola/(e)l escolà...
I aquesta falta de criteri (perquè el gènere no té res a veure amb el sexe), ens la volen fer empassar com una forma de feminisme. Aquest feminisme no és el meu. Ni el de Quim Monzó quan diu que la utilització del doblet és una de les estupideses més grans que s’han fet mai en la història lingüística. Ni el de Carme Junyent, lingüista i directora del Grup d’Estudi de les Llengües amenaçades quan demana que s’acabi aquesta comèdia.
Perquè n’hi ha un tip! L’Ajuntament de Barcelona —que té inquietuds culturals—, prefereix fer el ridícul abans de demostrar certs coneixements de llengua catalano/catalana. No fa gaires dies publicava : les famílies monomarentals i monoparentals... Segur que saben que parental no ve de pare sinó del llatí “parere” que vol dir parent. Però prefereixen fer el ridícul i semblar el súmmum ( o la súmmuma) del feminisme. Com si no tinguessin prou clar que canviar la paraula, no canvia la realitat. Deixa un pobre de ser-ho perquè li diguin persona menys afavorida? Si els eufemismes ens permetessin canviar les realitats ja no hi hauria borratxos ni vells ni...
I ara ve el súmmum de la idiotesa màxima: el mateix ajuntament, sí, sí, el de Barcelona, ha posat de moda la paraula DONANATGE (en lloc d’homenatge) per a designar una celebració pública com a senyal de respecte, admiració i estimació cap a una dona. Dues possibilitats: o no som prou bones com per rebre homenatges o ens converteixen en la riota de tothom. Jo diria que és una humiliació més. I que ara, a mi, potser m’acusaran de masclista!
Carme Junyent creu que l’IEC hauria hagut de resoldre aquesta qüestió, però els seus membres han optant per un eloqüent silenci per evitar ser titllats de masclistes. Es defensen, aquests senyors, dient que l’ús del doblet no entra dins de l’àmbit de la normativa estrictament lingüística i que l’establiment d’uns criteris en aquesta qüestió pertany al terreny de les convencions. Vaja, que prefereixen passar per irresponsables abans que per masclistes. Perquè com a irresponsables no rebran gaires crítiques, però com a masclistes poden encendre les xarxes (que també pot voler dir que un pescador crema les seves per velles).
 S’ha de reconèixer que una de les tàctiques més execrables del feminisme ha estat desacreditar les objeccions dels homes, en aquesta qüestió, pel senzill fet de ser homes.

I és que el que cal és canviar la realitat. Perquè fer “la ridícula” de manera pública ja és prou penosa, però fer-ho amb obstinada insistència —ratllant la ignorància—,  és molt més dolorosa.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Convida els seus amics a violar la seva novia?


Que alguns diaris van plens de calúmnies, això tothom ho sap. I que molts titulars són enganyosos amb traïdoria, també. I quan et sents enganyat fa molta ràbia i voldries poder fer escrits prou contundents com per a que les autoritats pertinents intentessin evitar les males conseqüències que se’n deriven.
I jo estic cometent el mateix delicte que estic denunciant amb una finalitat: que us sentiu tan burlats com jo i que la ràbia us faci desistir de llegir informació en els diaris que demostren la seva falta d’escrúpols. Tan fàcil com esborrar l’aplicació.
Tinc per costum llegir totes les noticies que trobo, relacionades amb actituds deplorables vers les dones, per intentar denunciar-les amb la voluntat de propiciar més conscienciació i, si és possible, col·laborar en la tasca de millorar la seva situació.  A qui li pot saber greu que algú senti compassió per tot el munt de dones agredides arreu i dia sí dia també? I com a feminista, si el tema ho permet, recorro al sarcasme mordaç perquè la seva eficàcia pot resultar la tècnica més contundent.
Jutgeu vosaltres mateixos. Carleigh Hager és una noia de vint-i-cinc anys que, el passat octubre, en tornar d’un casament amb el seu xicot, aquest es va posar agressiu i va insinuar-li que estaria bé violar-la.
Es veu que ella, tot i estar angoixada, com després va explicar, se’n va anar al llit per evitar, suposo, discussions. Una estona més tard, ell va anar a l’habitació i va començar a clavar-li una brutal pallissa.
L’article diu, a continuació, que els amics van intentar impedir que li fes més mal, però ella ja estava molt greu. Només l’arribada de la policia va salvar-la de la mort. El bèstia del Ryan li havia fet vint terribles mossegades i fins i tot, li havia arrencat quasi del tot la llengua.
On eren, aquests amics? A casa amb ells i van deixar que li fes vint mossegades? Van arribar després que ell els convidés a violar-la, com diu el titular i, després, no explica? Que cadascú jutgi. I si algú busca la notícia sabrà on no ha de llegir...

I és que l’agressivitat és summament perillosa. I la mínima sospita d’agressió violenta —la mateixa noia després va reconèixer que el seu xicot li feia por moltes vegades—, és raó més que suficient per apartar-se de l’individu violent i alertar totes les persones que hi puguin estar relacionades, per evitar mals majors. Si ni les autoritats ni la premsa ens ajuden com caldria, caldrà que ens ajudem nosaltres.

diumenge, 11 de desembre del 2016

Amnisties per als violadors?!


A Turquia, entre molts d’altres, hi ha dos problemes reconeguts i molt greus contra les dones: l’abús sexual i els matrimonis forçats. En moltes regions rurals és un hàbit que les famílies casin les filles a partir del quinze anys i sense declarar-ho al registre civil.
  No fa pas gaires dies, el Govern d’Erdogan —el més gran i més important masclista del país—, proposava exculpar els agressors sexuals, a menors, si estaven casats amb les víctimes!!!!!
  Segons la Plataforma de Dones d’Ankara, prop de 4 000 presos per abusos a menors podrien beneficiar-se de la mesura. Com a protesta, a les principals ciutats turques, milers de dones van manifestar-se pels carrers amb pancartes com: no acceptem el vostre sistema d’abús o la violació no pot ser legalitzada.
  El Govern —cínic amb medalla olímpica—, va recórrer al truc de sempre: se’ls ha mal interpretat. És a dir: no és que ells hagin escrit malament, no! Són tots els altres que no saben llegir! Perquè el Govern, amb molt bona fe..., només volia normalitzar la situació de les dones menors casades per motius culturals i que pateixen veient els seus homes a la presó. No és que hagin escrit malament, és que no saben escriure paraules com dignitat, compassió, comprensió...
I a mi, docent de vocació, no se m’acut sinó imaginar un exemple que pugui donar fer de tanta crueltat. Posem per cas que al Govern en ple, el caldo, els fa venir basques i, dues tasses! Caldo per esmorzar, per fer el break de mig matí, per dinar, per berenar, per sopar... Però si durant una setmana, a la cuina del Parlament perden l’olla, el cullerot, les mandonguilles... festa gran! Oi?
Doncs a una menor violada i obligada a fer l’esmorzar, el dinar, el sopar... al seu violador, si durant un temps no li cal veure, com a mínim, es quedarà força tranquil·la.
Però com diu el jovent: no us flipeu! Si el Govern ha fet marxa enrere no ha estat només per la protesta de les dones. Crec que el fet definitiu ha estat el toc d’atenció que els ha fet Nacions Unides alertant-los que la llei donaria ales a l’abús sexual i als matrimonis forçats. I em pregunto, si són tan malignament curts com per no adonar-se del disbarat que volien fer llei, què hi fan al Govern? ¿No veieu que el gran masclista turc (que aquest estiu va dir que les dones sense fills eren deficients i incompletes), preferia buidar les presons a sentir una mica de compassió per les noies menors violades?
I, què hauria pogut passar amb aquesta llei? Que aquestes noies haurien pogut ser violades amb impunitat i que no ho poguessin denunciar per por a ser casades amb els seus violadors.
I és que atemptar contra la dignitat humana és un delicte molt greu. Però si el delicte es perpetrat per un govern, que és el responsable de garantir els drets humans de qui governa, la culpa es revesteix amb tanta perfídia i traïdoria que el càstig ha de ser, com a mínim, la prohibició de no poder exercir mai més cap càrrec públic.


dijous, 8 de desembre del 2016

Ser fallera, honor o ultratge?


En veure un titular sobre les Normes de protocol i actuació per a les falleres majors de València i les seves corts d’honor titllades de masclistes em quedo garratibada i esmaperduda. Com pot, el masclisme, immiscir-se fins i tot en el reglament faller?
Començo a llegir i m’assabento que el president de la Junta Central Fallera, Pere Fuset, ha tret a la llum (perquè es veu que feia vint anys que estava fosc i, suposo, ningú no s’havia atrevit a publicar) un document que fa esborronar. Les noies, durant l’any de regnat (que sembla que els fa més il·lusió que tenir un màster) quan no van vestides de falleres, per a les seves sortides particulars no poden portar transparències ni escots excessius; les faldilles han de ser ran de genoll; no poden portar grans bosses ni complements extravagants, no poden portar sabates de taló ni pantalons vaquers sense tenir autorització prèvia.
I em pregunto qui pot ser el tal Pere Fuset per haver publicat tal bajanada. Obro Viquipèdia pensant en algun senyor gran... però, tremoleu potències! És un xicot de trenta-quatre anys, vestit amb camises de quadres i jerseis jacquard! I Regidor de Compromís a l’Ajuntament de València!
Xàldigues com llamps m’electrocuten el cervell i necessito una til·la per seguir llegint.
Si les noies falleres persisteixen amb la idea de vestir “indecoroses” (que seria un altre tema), el seu acompanyant , quan les reculli per assistir a qualsevol acte, ni que sigui particular, tindrà la facultat d’obligar-les a canviar-se.
Flamarades ... m’incendien el cervell. Necessito medicació urgent abans d’acabar el text.
Si les noies persisteixen en portar-se tan malament i no volen canviar-se, prèvia consulta amb la Vicepresidència (com si es tractés d’un cas de delinqüència), han de deixar-les als seus domicilis corresponents.  Ei, que no m’ho estic inventant! Que ho he llegit i he quedat en un tris d’una síncope cerebral. He mirat el text per si l’estat de xoc m’havia fet confondre de document i se m’havia traspaperat un manuscrit medieval... Però no! Pere Fuset encara remata l’article justificant la publicació del text amb la intenció de generar debat. Perquè els canvis que s’hi han de fer, no els pot decidir tot sol. Millor que delegui!
En acabar l’article, he quedat en estat rigor mortis (sense rialla perquè no em fa cap gràcia), i amb el cap ple de coets a punt d’explotar.
Per a Mònica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, algunes frases d’aquestes normes posen els pèls de punta.
I és que unes normes que estableixin marcs de dominació dels acompanyants sobre les noies, crec que no són ni legals. I han de ser incompatibles amb una democràcia que vulgui garantir una relació igualitària entre homes i dones.



dissabte, 3 de desembre del 2016

Que les dones treballin, un problema?!!!


No fa gaires dies, el diari El Levante va publicar unes polèmiques declaracions de Juan (però és català i amb això ja us dono pistes per saber per on patina), Rosell (que no crec s’hagi extirpat la s). Aquest senyor, a part d’estudiar a la Politècnica de Catalunya (que no va poder completar la seva formació), és un empresari català d’alt pedigree econòmic. És fill i nebot de dos destacats promotors de la Banca de Madrid (suposo perquè aquesta cèntrica capital els deu escopir uns beneficis més poderosos). I aquesta filiació familiar, em fa sospitar que arribar al càrrec, potser, li ha resultat més fàcil que si no hagués tingut calerons. Actualment gaudeix dels rèdits de ser president de la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials). I amb la irresponsabilitat que li permet aquest càrrec, té la gosadia i la indecència de qualificar la incorporació de la dona al món laboral com “un problema”!!!
És que encara no s’ha adonat que si les dones no treballessin, a més a més fora de casa, com a mínim, totes les seves milionàries impreses haurien de tancar per insalubres? Heu vist gaires homes fent tasques de neteges en oficines i empreses? I això per posar, només, un exemple. Aquesta sí que seria una bona vaga de les dones! Quin col·lapse es produiria!
Rosell es va fer trending topic per aquestes masclistes declaracions. I és que , quan un és masclista, se li escapa com el vapor de les olles a pressió. I a vegades, exploten! Per aquest motiu el mateix diari ha hagut de despublicar la seva notícia negant categòricament —amb aquella màgia que broda tan bé el PP—, aquestes declaracions. I ara es veu que volia dir que la presència de les dones al món laboral ha augmentat la taxa d’activitat en 25 punts, en els últims 25 anys. Oi que una gallina i un panellet no s’assemblen de res? I vés a saber si aquesta dada també es brodada per sortir del pas!.
La seva pregunta era: com crear més llocs de feina? Fàcil per a alguns: deixar d’acaparar càrrecs de sous desorbitats. Ell mateix també va embutxacar-se els diners de ser President del Foment del Treball Nacional mentre, se adonar-se’n també li queia el sobre de la CEOE.
Aquest brillant professional també va gestionar la primera reforma laboral de Rajoy i la negociació amb els sindicats es va trencar. Tot i emmascarar la gestió amb una aparent voluntat de crear més llocs de treball, el que volien era retallar els drets dels treballadors i les seves indemnitzacions per acomiadament. Malentranyats!
Els sindicats van convocar una vaga i, llavors, el PP encara va rematar el tret amb unes declaracions al seu ABC dient que s’havia de legislar de nou per regular el dret a vaga mantenint serveis essencials. Ja us podeu imaginar com quedarien les lleis si tinguessin majoria absoluta...

I és que per més títols, pedegrees, presidències... que es tinguin, si darrera no hi ha un bon cor, respectuós amb els treballadors més desafavorits i amb les dones poc valorades, els diners només serveixen per a malgastar. 

dissabte, 26 de novembre del 2016

Ens critiquen, però som molt valentes


Les dones tenim moltes, moltes, moltíssimes qualitats. Som bones per a fer la majoria de feines que fan els homes tan bé com ells i, en alguns casos, encara millor. A més, en podem fer dues, o les que calguin, alhora. Sabem caminar i menjar xiclet tot portant una criatura a coll i explicant-li un conte, tot anant a comprar i portar la llista de la compra a la butxaca per a ser més eficaces, fixant-nos si han obert una botiga nova i si passa una veïna per saludar-la o si convé canviar de vorera per no veure-la; estant al cas de si el preu del peix ha pujat per anar a comprar carn i fer-la tallar fina per a que condeixi, i mirar quines ofertes ens ofereix la botiga per si ens cal aprofitar-les... sí, sí, tot això en una escassa mitja hora. Perquè al cervell hi tenim quelcom més que la goma que ens aguant les orelles.
Tanmateix, no tenim bona premsa i sempre, fem el que fem, hem de ser criticades tant per homes com per dones. I en el segon cas, estaríem parlant d’una falta d’impietat de gènere.
Fixeu-vos-hi bé perquè no exagero gens. Si una dona porta el cap cobert és símbol de submissió i la marca com a una inferior. Si el porta descobert i va maquillada, a alguns els sembla que s’assembla molt a una meuca. Però si no porta, com a mínim una mica de tapa-grans, pobreta! Llavors és una deixada. Si va a la platja amb burquini no és acceptada (fins i tot no les volen ni en alguns hotels luxosos del Marroc). Però si fa topless, encara hi ha a qui li sembla una indecència, (mentre que alguns homes es passegen, fins i tot fora de la platja, mugrons a l’aire, sense ser considerats indecents). Si porta faldilles llargues, algunes, poden tenir connotacions religioses. I si les porta curtes, tenen connotacions sexuals. I ambdues coses, evidentment, estan malament. Si els homes són d’aquells de pèl en pit, hi ha qui ho troba un signe de virilitat bona (?). Però si una dona s’ha deixat una clapa de pèl enmig de la cuixa del darrera, per falta de flexibilitat, falta als principis bàsic de la higiene.
Què fer? Perquè a més, si sense fer-hi res, una dona neix bonica és criticada per provocativa; si és lletja fa pena. Si és llesta fa enveja, si és bona professional, si poden —homes i dones—, li seguen les cames amb una motoserra. Si és bona fa nosa perquè posa en evidència tot el personal que té al voltant...
En fi, que això es pitjor que viure com rates engabiades, enrampada per aquí, enrampada per allà... i no hi ha manera de trobar el formatge!

I és que les dones som molt més que una aparença física. I cal valorar-les justa i correctament. Ja n’hi ha prou de veure’ls mini palletes als ulls, quan qui mira hi porta, no una biga sinó tot un empostissat sencer, a la nineta. I és obvi que encara falten moltes feministes i molts feministes. I s’ha de començar a conscienciar el personal perquè és a l’enfornar que els pans es fan geperuts. 

dissabte, 19 de novembre del 2016

Seixanta anys o seixanta operacions?



Yazemeenah Rossi és una model de seixanta anys que, segons la revista The Observer Magazine, és més sexy que algunes noies de vint.
Tot i que la bellesa física —no en diré qualitat, posem que pot ser una sort per a qui la valori—, és una qüestió de gust personal, el cert és que la model té un cos espectacular. Per això, amb seixanta anys repicats em pregunto si el miracle —que ho sembla i ho ha de ser per força—, no l’haurà obrat un projecte de llarg recorregut amb seixanta operacions no sols a l’esquena sinó arreu: pits amunt, panxa endins, cintura estrangulada, cuixes esculpides... Mireu la foto i m’entendreu!
A mi, als divuit anys, ja m’hauria agradat ser com ella ara! Però no em va tocar aquesta sort (que pot no ser-ho).
La vida de la Yazemeenah no ha estat fàcil: va tenir una adolescència molt complicada i va quedar embarassada als setze anys. Es va casar amb el pare de la criatura i van instal·lar-se a París. Als vint anys va tenir el seu segon fill però no era feliç i es va divorciar. Llavors va començar a créixer... i es va fer model i va desfilar a la setmana de la moda de París.
Aquest perfil em sona d’altres dones que, sense marit, reneixen i es converteixen en icones dins del seu camp professional. Sense pensar-hi gaire, em venen a la memòria dones com Sita Murt, Martirio...
Per què una dona que ha guanyat més diners dels necessaris té ganes, als seixanta anys, de fer-se fotos com aquesta? Què diríeu? Doncs suposo que per pasta. No de la italiana, no, sinó de la gansa. D’aquella que potser li permetrà fer-se més operacions i, als setanta anys, amb setanta operacions —suposo que una mica més afiganyada—, podrà tornar a exhibir-se per fer més diners. Que llavors no crec que els vulgui per fer-se vuitanta operacions, sinó comprar-se el millor quid de material ortopèdic per passar aquella època que va entre els setanta i la mort.
Per a què tants diners si no serveixen per comprar res que tingui un autèntic valor? No es pot comprar l’amor, no es pot comprar l’amistat, no es pot comprar la bona companyia, no es pot comprar temps per refer aquelles coses que ens han sortit malament...
També hi podria haver un altre mòbil: la vanitat. Sí, la puc entendre, però fotos com aquesta crec que no infonen enveja sinó més aviat incredulitat i rebuig.

I és que, dones, per què no intentem, totes, anar fent camí amb les nafres que ens recorden que hem sabut caminar ferm, sense rendir-nos als innombrables trencacolls que ens han volgut abaltir? Nosaltres, les dones, som fortes fins a la immesurabilitat.
Resultat d'imatges de Yazemeenah Rossi 



































dissabte, 12 de novembre del 2016

Dones, ens urgeix la independència!


Heu sentit mai alguna declaració de la SS (i no em refereixo ni a demanar auxili ni a l’organització militar de l’Alemanya nazi, encara que amb aquesta potser tindria alguna coincidència...), àlies Soraya Sáenz en favor de les dones? I no hi afegeixo el segon cognom perquè deu voler que pensem que és mig noble, quan aquesta qualitat es porta al cor i no als títols. I ella, el cor el té una mica malentranyat. M’esforço tant com puc en no escoltar-la... però hi ha notícies que s’han de saber. Fa pocs dies ens explicava que els seus amiguets del Tribunal Constitucional, tan escaladors com ella (però no de cap de setmana, sinó de dies laborables), ens acabaven de suspendre la llei d’Igualtat catalana en tot allò que té a veure amb la igualtat de gènere a la feina. Per què fa tants segles que no existeix aquesta igualtat? No és pas just! En concret, ens suspenien els articles que regulen els plans d’igualtat laboral, l’assetjament sexual o per raó de feina —que dius: són ganes de quedar malament i posar-se en evidència, però ja hi estan tan avesats que no els ve d’una i tiren impunement pel broc gros—, i la figura del responsable sindical d’Igualtat.
Com és possible que la majoria d’homes del Tribunal Constitucional no siguin capaços de valorar la dona com a una igual? No els ha servit de res passar per la universitat? Són masclistes tots? Les dues coses alhora? Que no tenen dones i filles? Les faran sentir sempre malament sense reconèixer-los drets i qualitats? Ja s’ho faran! Però no hi vull tenir res més a veure, tan aviat com sigui possible. Aquí, els polítics que m’envolten —no tots, però—, s’esforcen en fer lleis que millorin la situació laboral de les dones. I no és prou, encara. Falta molt, però és anar fent camí... tot i que necessitem una bona autopista.
Aquests homes ràbio-envejosos-ineptes del TC esgrimeixen dos arguments per justificar tan ignominiosa decisió. Ni que en diguessin mil! No poden justificar-ho de cap manera. Però amb tot, s’hi entesten. Diuen que aquesta llei envaeix competències de l’Estat —estat que encara no regula aquestes injustes diferències—, i que ells ja estan regulant aquests aspectes. Estan, estan... on? Encallats a les portes giratòries?
Mireia Mata, la directora d’Igualtat de la Generalitat lamenta que el Govern sigui capaç de posar traves al desplegament de plans d’Igualtat. I afegeix que aquí no hi renunciarem mai a una igualtat efectiva entre homes i dones a diferents àmbits, entre ells, el laboral.
Aquesta proposta ja havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya amb el suport de tots els partits exceptuant, com sempre, deshonroses excepcions: el PP era contrari a tots els punts que declaraven el dret al propi cos de les dones i C’s va rebutjar tots els punts que tenien a veure amb establir quotes de paritat.

I és que allunyar-nos de qui ens vol mal o malament, no és una opció;  és una exigència urgent i innegociable. I per a les dones, més! La nostra dignitat ens exigeix independitzar-nos, per força, de qui ni ens valora ni respecta.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Al menys, tres noies drogades i violades al mes!


I va en augment! I no s’atura perquè ningú no fa res o no  fa prou per eradicar-ho. On hi diu que no es pugui sancionar de manera més contundent els xicots joves que abusen de les seves companyes —a vegades amigues? Per no fer tres escarments a l’any, preferim tenir tres noies violades cada mes? No m’ho puc creure! I els que ho haurien d’evitar — i no ho fan—, també han de ser penalitzats per immorals i immisericordiosos. O és que també suquen dels diners de la droga i prefereixen conduir un cotxe car i no pensar en les noies violades? Per què, si són víctimes sense culpa, no fan compassió a prou gent?
Aquest mes, una noia ha penjat uns missatges a Twitter que fan posar els pèls de punta. La història ha fet saltar l’alarma explicant uns fets que no són aïllats, que al menys tres cops al mes, tenen lloc a l’Hospital Clínic de Barcelona. I a Barcelona hi ha molts hospitals més! La mare d’aquesta noia treballa al Clínic i li ha contat un cas.  Es veu que una noia estava de festa amb amics i companys. Per uns moments, va descontrolar la seva beguda.  Un amic? —que deuria tenir aparença humana, deuria anar ben vestit i fins i tot deuria anar de simpàtic—, li va posar alguna cosa al que ella estava bevent i, en empassar-se el líquid, es va quedar inconscient en pocs minuts. Entre cinc xicots, se la van emportar al lavabo i la van violar fins a deixar-la en coma. Amics? Cada un d’ells és més animal que cinc bèsties juntes!
L’Institut Nacional de Toxicologia ha detectat un augment de violacions a noies joves que han estat drogades prèviament per a que no recordin res i no puguin identificar els agressors.
Els violadors tenen un mètode abjecte: converteixen la droga en pols i, de manera dissimulada, la posen als llavis o al lacrimal de les víctimes. Al contacte amb qualsevol mucosa, ja fa efecte. En cinc minuts, la noia perd la memòria de tot el que farà durant dues hores aproximadament. Quan es desperta no recorda res i els metges no poden trobar signes d’haver estat forçada i no hi ha ferides. Tampoc deixa rastre a l’organisme perquè no es pot detectar a la sang.
Quina o quines bèsties humanes han pogut dissenyar tal producte? No tenen filles? Probablement, sí! A tals monstres els sancionaria a jornada completa a les instal·lacions de la Sibèria. I, de tenir filles, els faria fer mig torn nocturn afegit! No seria més just i ètic sancionar els culpables que fer sarmonets de resignació a les víctimes?
El 29% de les violacions del 2015 van utilitzar aquesta droga.
I és que no es pot entendre com, a 2016, no sols no som capaços d’aturar uns delictes tan abominables, sinó que encara permetem que vagin en augment! Quina pot ser la veritable explicació? Suposo que la dels diners fàcils amb el mercadeig de drogues. Per què no es destinen més recursos, i més moral, a tallar de soca-rel aquest greu problema social? Qui no hi té veritable interès? Perquè per més que diguin que fan tot el que poden, no m’ho crec!


dimarts, 1 de novembre del 2016

És més greu el furt que l’agressió sexual


On s’és vist tal cretinada? Doncs aquí, al nostre estimat país.
No fa pas gaires dies, Maria Rovira, regidora de la CUP a Barcelona, passada la mitjanit, tornava sola a casa quan un home la va agafar per darrere, la va grapejar i li va tocar els genitals. Es va posar a cridar per si algú la podia socórrer. No passava ningú i d’haver-ho fet, potser tampoc no l’haurien ajudada... ens hem tornat immunes a la desgràcia aliena. Va forcejar per desempallegar-se’n, l’home es va escapolir i ella es va quedar tremolant i en estat de xoc. Llavors va ser conscient que havia patit una agressió sexual.
Va trucar als Mossos. Va pensar que en ser una dona coneguda podria ajudar a donar més visibilitat al problema. Però la resposta dels agents la va enervar encara més: és un comportament habitual d’homes que no estan bé del cap. Mal expressat: hi ha homes amb trastorns mentals que no tenen per hàbit tals barbaritats. I mal raonat: aquesta explicació vol ser una justificació que no es pot justificar? No hi ha dones amb trastorns mentals? Oi que no van pels carrers agredint sexualment els homes? Doncs potser aquesta diferència —entre d’altres—, és la que fa sentir malament a certs homes que, en adonar-se d’algunes actituds femenines més lloables, se senten empetitits i es tornen misògins i masclistes.
L’endemà al matí, a la Comissaria, li van preguntar si li havia robat alguna cosa. Perquè un intent de furt amb violència és un delicte més greu que l’agressió. Inadmissible!
 El 2015, el Mossos van rebre 679 denúncies per agressions sexuals. Una cada tretze hores. I 766 denúncies per abusos sexuals, una cada onze hores. Us imagineu si les sumem les dues? Una cada sis hores! Quatre per dia!
De veritat creieu que no s’hi pot fer res per rebaixar les estadístiques? Jo no! I com més es tardi a solucionar-ho, com que les dones ja en tenim el pap ben ple, qui hagi de prendre les decisions (segurament homes), s’exposa més a respostes femenines —que suposo també se’ls reconeixeria algun trastorn mental—, més eixelebrades.
Rovira, tot i ser psicòloga i saber que seria estigmatitzant, creu que s’ha de saber qui són els agressors i s’ha d’informar de qui és reincident i de qui sol atacar en un lloc concret. Creu que no s’ha de publicar la foto ni el nom, però jo llavors em pregunto: com es poden identificar sense tenir-ne la imatge?
Jo no sé quina seria la millor solució, però és urgent trobar-ne una i que les dones no hagin de viure amb aquest risc diari als carrers.
I és que la incoherència social (o masculina) no pot semblar coherent. Les dones han de suportar les agressions perquè no hi ha sancions prou eficaces. I a elles se’ls pot exigir que ho denunciïn (tot i el trauma). I a ells, que segueixen agredint dos cops al dia, se’ls justifica dient que estan malament del cap.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Feminazisme


Aquest terme s’està escampant de manera vergonyosa a les xarxes i, la setmana passada, el vaig utilitzar citant un mal periodista. Sense cap pretensió doctoral, us explicaré que és un terme pejoratiu popularitzat per un locutor de ràdio, el conservador Rush Limbaugh als Estats Units i al Canadà, per anomenar  una dona que creu que el més important a la vida és assegurar-se que es practiquin tants avortaments com sigui possible.
Quan vaig llegir aquesta explicació, al primer impacte, vaig pensar que m’havia equivocat llegint; al segon, que el locutor tenia un mal dia o s’havia pres quelcom poc recomanable; al tercer, vaig mig reaccionar: on són aquestes dones? Algú en coneix alguna?
Sembla, per desgràcia, que el programa de Rush Limbaugh és de gran audiència. El periodista, (perdó —el demano a tots els periodistes rigorosos i compromesos amb bones causes—, no ho és; la seva pròpia mare va fer unes declaracions informant que només va estar-se dos trimestres i un estiu a la Universitat, on va suspendre totes les assignatures, incloent-n’hi una de ball de saló, perquè només li interessava la ràdio). I sí, en aquest mitjà s’ha fet famós i riquíssim. Potser us pot donar una idea del seu tarannà saber a quins presidents ha entrevistat: George H. W. Bush i Donald Trump. Sempre està envoltat de polèmiques i té un argot propi que inclou el terme feminazi.
Actualment  el seu ús ha canviat i ve a significar persona sexista a favor de la superioritat de la dona respecte a l’home.
Em torno a preguntar: hi ha algun home interessat a propalar la superioritat de la dona? Només els millors exemplars accepten de bon grat una igualtat, per exemple, en una conversa!; però després, ni el Cuní, ni el Grasset  aconsegueixen la paritat a les seves tertúlies.
I quantes dones volen sentir-se superiors als homes? Si no aconseguim ni empatar! Vindria a ser com si els homes fossin el Barça i les dones el Madrid. No hi ha color.
La majoria de les dones que han avortat, si se’ls pregunta sobre el fet, solen estar d’acord en valorar-lo com un fet traumàtic per a la resta de la vida. Qui vol riure o burlar-se d’un fet així? Hi ha locutors de ràdio que valdria més que tinguessin una llengua extraïble, comandada a distància pel director del programa —o per qui tingués més llums—, i que els la pogués retirar abans de dir barbaritats. Hi ha molts oients —tant a la ràdio com a la televisió—, que escolten sense saber o no voler discriminar. Per això, les graelles estan plenes de programes que, a l’estil Adrià, deconstrueixen l’ intel·lecte. Podríem avaluar la qualitat dels medis de comunicació per la quantitat d’hores que dediquen a la deconstrucció intel·lectual?
I és que, abans de crear nous mots, potser s’ha de ser entès en la matèria. I si no se’n és, com a mínim, caldria ser una obligació per a locutors de màxima audiència, no dir barbaritats. Si més no, s’hauria de ser prudent i respectuós amb termes tan complicats com avortament i nazisme. Amb tot, sempre m’he preguntat per què tenen tant d’èxit aquests programes tan destarotats?



divendres, 28 d’octubre del 2016

Marichulos? Machirulos?


Tant si la cosa va de machis com de chulos, tots, fora de la premsa! No coneixia aquesta paraula i, en llegir-la, vaig pensar: Calla! Fa pudor de socarrim! I ara estic en fase d’aprenentatge per si l’he d’incorporar al meu vocabulari per ampliar el meu camp lèxic sobre masclisme.
Veureu:  a Google no hi trobo entrades amb x com a variant catalana. Només hi trobo perfils de facebook i me’n fa gràcia un: Mari Xulo (que no sé si és una Mari o un Xulo (perquè un nick, àlies àlies, no orienta gens i mai no saps amb qui te les heus...). En castellà sí que trobo fòrums (que no diccionaris especialitzats), i hi llegeixo: un machista, sólo que si lo llamas machirulo, queda más feminazi. O no llegeix gaire bé (perquè de marichulo passa a machirulo), o té dislèxia masclista... o feminista...
Davant de tal complexitat semàntica, prefereixo explicar-vos el cas que s’ha produït en aquests darrers Jocs Olímpics. Una esportista espanyola ha estat maltractada per part d’una part —o de quasi tota...—, la pròpia premsa espanyola. I quan jo era petita, m’explicaven que l’omissió també era pecat.
Resulta que Carolina Marín, jugadora de bàdminton, ha guanyat un or als Jocs Olímpics de Rio 2016. Doncs com si hagués guanyat chapapote caducat! No li han fet ni cas! (també pecat!) Amb tot, un comentarista espanyol ens ha fet una ressenya de greuges. Titular: Carolina Marín, la niña que admira a Nadal, primera no asiàtica que gana el oro. I a continuació hi afegeix: ...lo que le gusta a un periodista marichulo, infantilizar a cualquier mujer, en el ámbito profesional, no está escrito. Així doncs, entenc que marichulo, vol dir masclista. Més: el diari AS va publicar: Rivas, el hombre que convirtió en oro las rabietas de Carolina (es veu que la noia té per costum cridar quan perd o guanya punts —com també fa Nadal però a ell, home, li celebren com una gràcia). Aquí sembla que el mèrit no és de l’esportista, sinó de l’entrenador. Però tots sabem de quin peu calça el director d’aquest diari. A l’ABC (que també calça semblant), passades vint-i-quatre hores de la victòria, només cita la noticia amb una foto de l’entrenador abraçant la campiona a la que quasi tapa completament, quedant només ell en primer terme. I finalment, un periodista amb nom i cognom, Manolo Lama (aquest sí que calça masclista de peus, mans i cap!), l’animava durant el partit dient-li bichita! No cal seguir, s’entén que les paraules marichulo o machirulo són despectives i es refereixen a homes masclistes. Això sense oblidar el masclisme de certa —o molta—, premsa espanyola.
I és que hi ha paraules que només cal saber que hi són per si un cas... però seria fantàstic que mai s’haguessin d’utilitzar! Millor adquirir bon vocabulari llegint bons escriptors en la llengua que sigui ... o periodistes acreditats i amb dignitat... I si la premsa espanyola va descalça, que la vagin calçant! Que després tot són nafres! Clar està que al país veí haurien de comprar totes les sabateries d’arreu i encara no sé pas si podrien calçar-se... còmodament?


dimecres, 19 d’octubre del 2016

Més actrius porno que dones polítiques


Sabíeu que a la Viquipèdia les dones només aporten un 9% de les edicions? Doncs un altre cas, com un cabàs! I ara, alguns i algunes em direu: ...perquè no volen! Però no és precisament així. Segons Sara Snyder, directora adjunta de l’Oficina de Medios de Comunicación y Tecnología del Museo Smithsoniano, als fòrums públics dominen les veus masculines —que en aquest sentit són més desinhibides—, mentre que les dones necessiten més estímuls per expressar els seus coneixements i experiències. A més, les dones tenen menys temps lliure i la Viquipèdia no és cap prioritat pera elles.
Ja hi tornem a ser! La dona sempre anant curta de temps! I després, els mateixos que diran que això no és veritat, diran que s’han de fer polítiques per augmentar la natalitat... Doncs, per què no regalem temps a les dones que ens fan el favor de tenir canalla? És que si no, les pensions... ja m’enteneu, oi? Si les hauríem de tenir damunt de pedestals i fer-los-hi reverències a diari! Tanmateix, crec que regalar-los temps per a elles mateixes —no les estones que necessiten forçosament per alletar—, podria ser una bona idea. Se’ls podria obsequiar amb entrades a balnearis  o amb sessions de massatge... no sé, algun detallet, caram! Que ens hi va molt!
Segons Snyder, aquesta diferència a la Viquipèdia reflecteix també la desigualtat de gènere que sura en l’ambient. Perquè si les dones només aporten un 9% de la informació... dels 4,4 milions d’articles que publica la Viquipèdia, les dones només en fan 396 000; i això vol dir que la informació és esbiaixada.
Sabeu quin és el prototip d’home escriptor de Viquipèdia? Un home educat, blanc, expert en informàtica i que viu a Europa o als EEUU. Quants d’aquests en podríem trobar a Solsona? La majoria! Perquè expert no vol dir informàtic. Vaja quin prototip! S’han lluït gastant-se els diners per fer aquest estudi, perquè qui diu Solsona, diu Europa! o EEUU!
Més informació: Adrianne Wadewitz, membre de la junta de la Fundació d’Educació Viquipèdia, va passar als seus alumnes una llista de les actrius pornogràfiques dels anys 50 fins a l’actualitat; i els va demostrar que la llista era tres vegades més llarga que la de les dones natives nord-americanes notables. Fins i tot és més llarga que la de les esportistes i poetesses juntes.
Una persona és notable, segons les normes de la Viquipèdia, només si ha rebut una cobertura significativa de fonts independents a si mateix. Ara, podríem parlar de si totes les entrades de la Viquipèdia són notables i correctes... perquè més sovint del convenient, hi surten personatges... com ho diria? Intranscendents? Insignificants?
I és que la informació no pot estar, exclusivament, en mans del 91% dels homes! Les dones tenim molt a dir i cal lluitar per aconseguir-ho. Cal regalar temps lliure a les dones que, per poder tenir cura de les criatures, han de renunciar a una part molt important de la seva vida. I reconèixer-los els mèrit! I agrair-los-ho!


diumenge, 2 d’octubre del 2016

Vull renéixer tortuga de les Seychelles


La propera vegada que pugui néixer (espero que amb una constitució més saludable!), si fos possible, m’agradaria ser una tortuga d’illa paradisíaca. I banyar-me, i prendre el sol i mirar les estrelles...
Però per res del món voldria tornar a néixer dona! No es pot aguantar! Tot i que, molt afortunadament, he pogut assaborir alguns dels encants de la feminitat en aquesta vida. Que són, a saber: divuit mesos de gestació per tenir dos fills, que et deixin seure a l’autobús quan estàs embarassada, que a vegades et deixin passar primer per les portes (oh, sí, quina meravella!), i que el ginecòleg et remeni “els baixos” un cop a l’any. I no faig més llista no fos el cas que semblés una loteria!
S’ha de dir que tampoc voldria, per res del món, néixer home. Això d’haver d’afaitar-se cada matí ho trobo complicadíssim i, especialment, cansadíssim.
I, per què em vull reencarnar en tortuga mandrosa? Resulta que un estudi de la Universitat de Michigan, liderat pel doctor Frank Stafford ens diu que, mentre als homes tenir parella només els suposa una hora de feina extra a la setmana, per a les dones, en suposa set! Que per a qui no li agradin aquests tipus de feines —com en el meu cas—, cada hora és com una plaga egípcia. I per a qui —imaginem en un estrany i hipotètic cas li puguin agradar—, potser li poden semblar —només!—,una hora de dentista malvat.
L’estudi, publicat al Huffington Post, ens revela que les dones joves i solteres dediquen unes dotze hores a la setmana a les feines domèstiques. En canvi, les casades...— un consell: seieu abans de llegir— ...en fan més de seixanta!!!! I les que tenen més de tres fills, encara més!
L’equip de treball s’hi ha empleat a fons (no sé si hi ha més homes o dones, ni quina quantitat d’hores fa cadascú) també han pogut esbrinar que l’any 1976, les dones feien un promig de vint-i-sis hores setmanals i els homes tenien una mitja d’una hora setmanal!
Sí senyora! Hem de sentir-nos molt felices perquè hem millorat moltíssim. És cert: si un dia se’t crema el dinar i al cap d’una setmana de repetir-lo només et queda una mica cru per dintre, ja és tot un progrés! Ah! I si no cal millorar, per què esforçar-s’hi més?  
Per casualitat, us heu fixat que set hores a la setmana és com una jornada laboral sense cobrar? És així de senzill. Quants homes estarien disposats a fer-ho? Quantes dones ho han fet i ho segueixen fent? Ah! I moltes sense ni queixar-se!
Si ens comparéssim amb el món animal, s’ha de dir que la truja poc neteja la corraleta, però el porc només jeu. Si l’home fa una hora a la setmana, encara guanya al porc! En canvi, si ens comparem amb el cavallet de mar mascle o amb el pingüí emperador, que són dos bons exemples de col·laboració masculina quant a la cria de la seva cadellada...l’home fa una mica menys que aquests solidaris animals. 
I és que les odioses comparacions, a vegades, també poder servir d’estímul. Evidentment, per res del món em voldria reencarnar en truja. I potser després de provar-me com a tortuga... encara preferiria ser dona!






dissabte, 24 de setembre del 2016

Un cardenal que s'oblida de les obres de misericòrdia


Juan Luis Cipriani, cardenal i arquebisbe de Lima, té una foto penjada a la wikipèdia —on se’ns informa del ric pedigrí econòmic i professional dels seus avantpassats a més de la seva estreta relació amb l’Opus Dei—, en la que es pot apreciar la seva senzilla indumentària. Us en faig cinc cèntims només per alt: mitra profusament brodada amb fil d’or, bàcul de plata (no ho diu la foto però ho dedueixo perquè el seu avi era un banquer adinerat), anell pastoral d’or groc lluent que li tapa tota la falange, casulla brodada amb tanta o més profusió i, finalment, (oh, llàstima!), no li podem veure la creu pastoral (que sol anar guarnida de pedres precioses), perquè se la tapa amb la mà de l’ostentós anell (imagino per no deixar borni el fotògraf amb els resplendors). O potser, per amagar una dissimulada  tripona...
  I així vestit (m’imagino que es treu aquest abillament per dutxar-se), té els sants (mai millor dit), dallonsis... —que va pebrots, escalivada sencera!—, de dir que: las estadísticas nos dicen que hay abortos de niñas, pero no es que hayan abusado de las niñas, son muchas veces porque la mujer se pone como un escaparate, provocando...”
  Qui diríeu que sembla més un aparador?
No es guarneix, ell, excessivament (tot i haver fet vot de pobresa), i ningú no el culpa dels abusos sexuals de l’església?
  Quants despropòsits!

  Però com diria el meu tiet: què té a veure el tocino amb la velocitat? Quina relació hi pot haver entre les cadenes televisives que utilitzen noies mig despullades per presentar programes i les violacions de nenes?
  Qui viola nenes, vestides de nenes, amb cos de nenes? Pertorbats o perversos. Tanmateix, ahir també vaig llegir que dues noies havien segrestat una nena per abusar d’ella. Quines emoticones més tristes posaria al whatsApp després de comentar aquesta notícia! Doncs si deixem un 50% de gent per poder tenir problemes mentals, ens en queda un altre 50% que són culpables amb ganes de ser-ho! No és millor que siguin aquests qui rebin càstig i no les nenes innocents? ¿Com un cardenal s’oblida d’una obra de misericòrdia tan bàsica? I després diem que a les escoles falta més filosofia... A una part de l’església també li falta caritat cristiana!
Com que aquestes declaracions van aixecar molta polseguera —que més aviat s’hauria hagut de congriar un tornado mediàtic i una destitució de càrrec, fulminant—, el riquíssim cardenal es va defensar —com els covards—, atacant l’acusador. La culpa, ens va dir, no és pas d’ell, és dels qui l’han mal interpretat, perquè ell només demanava als medis de comunicació que fossin més responsables en la presentació de la imatge pública de la dona.
  I com deia la meva àvia: quan fou mort, lo combregaren! El que està dit, perquè surt d’un cor malentranyat i d’un cap destarotat, està dit.

I és que si qui té boca s’equivoca, qui no té cor (o el té egoista, tot i dedicar-se a l’obra de Déu), no pot estimar ni a les nenes violades.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Violació medieval, càstig medieval

Violació medieval, càstig medieval
Aquesta idea és la que defensa la metgessa Sonnet Ehlers des que va ser criticada pel seu estri. El va idear per intentar evitar tantes violacions (mig milió a l’any) a Sud-àfrica Va tenir la idea després d’atendre una pacient violada, que li va semblar un cadàver que respirava. Amb tot, la dona encara va tenir esma per donar a entendre el seu sentiment: ”si tingués dents aquí a baix...”
L’estri es diu Rape-aXe (violació-destral). El 2005 van sortir els primers prototips. La metgessa, per poder tirar endavant el seu projecte es va haver de vendre la seva casa i el seu cotxe. I no va ser fins el 2010, pel Mundial de futbol, quan se’n van repartir 30.000 de gratuïts (encara en faltaven 470.000!). En un país on 1 de cada  4 homes ha comés un delicte sexual, sembla excessiu?. Però la principal por era la propagació del virus de la SIDA (amb un 20% de població infectada).
Ara, la protagonista ha estat Michelle Kingstone, una noia de divuit anys que viu a Nova York. El seu avi li va comprar l’estri perquè sempre havia de tornar tard, i sola, de la feina. I per la seva zona ja s’havien produït moltes violacions.
Un dia, en tornar Michelle de la feina, un home de 38 anys, Ronald Steadway, amenaçant-la amb un ganivet, la va empènyer fins a un carreró i la va penetrar. Ella diu que no va poder cridar i que tot va passar molt ràpid. Ronald no sabia que ella portava el condó trampa i, en entrar-li, el dispositiu li va tallar amb sis fulletes el penis. Quan va intentar fer-se enrere encara es va tallar més i aquell dolor li va donar temps a Michelle per fugir i telefonar  a la policia. Van portar Ronald cap a l’hospital on li van fer una reconstrucció de penis. Quantes dones li hauríeu reconstruït? I quants homes? Un problema ètic molt difícil d’abordar, però estic convençuda que fins i tot els homes, de ser les seves dones o filles les violades, no dubtarien gaire. Si se sap que una majoria molt alta de violadors reincideixen, per què cal fer reconstruccions perilloses i cares?
 Quan Ronald es va recuperar, va ser traslladat a la presó sense possibilitat de fiança.
Els detractors de l’estri, entre ells dones, diuen que la víctima pot córrer més risc perquè en sortir de la presó, el violador la tornarà a buscar per infligir-li un càstig més brutal. Vull creure que no hauria de ser així i que la noia pogués tenir una vida tranquil·la. Però si hi ha dubtes, per què no evitar el perill? Tanmateix, l’estri en si, també pot ser terriblement perillós. Hi pot haver alguna dona amb alguna idea potser no prou ètica...
I és que a l’hora de prendre decisions és molt difícil encertar de ple per a tothom. Però també sabem que, in dubio pro reo.