dissabte, 24 de setembre del 2016

Un cardenal que s'oblida de les obres de misericòrdia


Juan Luis Cipriani, cardenal i arquebisbe de Lima, té una foto penjada a la wikipèdia —on se’ns informa del ric pedigrí econòmic i professional dels seus avantpassats a més de la seva estreta relació amb l’Opus Dei—, en la que es pot apreciar la seva senzilla indumentària. Us en faig cinc cèntims només per alt: mitra profusament brodada amb fil d’or, bàcul de plata (no ho diu la foto però ho dedueixo perquè el seu avi era un banquer adinerat), anell pastoral d’or groc lluent que li tapa tota la falange, casulla brodada amb tanta o més profusió i, finalment, (oh, llàstima!), no li podem veure la creu pastoral (que sol anar guarnida de pedres precioses), perquè se la tapa amb la mà de l’ostentós anell (imagino per no deixar borni el fotògraf amb els resplendors). O potser, per amagar una dissimulada  tripona...
  I així vestit (m’imagino que es treu aquest abillament per dutxar-se), té els sants (mai millor dit), dallonsis... —que va pebrots, escalivada sencera!—, de dir que: las estadísticas nos dicen que hay abortos de niñas, pero no es que hayan abusado de las niñas, son muchas veces porque la mujer se pone como un escaparate, provocando...”
  Qui diríeu que sembla més un aparador?
No es guarneix, ell, excessivament (tot i haver fet vot de pobresa), i ningú no el culpa dels abusos sexuals de l’església?
  Quants despropòsits!

  Però com diria el meu tiet: què té a veure el tocino amb la velocitat? Quina relació hi pot haver entre les cadenes televisives que utilitzen noies mig despullades per presentar programes i les violacions de nenes?
  Qui viola nenes, vestides de nenes, amb cos de nenes? Pertorbats o perversos. Tanmateix, ahir també vaig llegir que dues noies havien segrestat una nena per abusar d’ella. Quines emoticones més tristes posaria al whatsApp després de comentar aquesta notícia! Doncs si deixem un 50% de gent per poder tenir problemes mentals, ens en queda un altre 50% que són culpables amb ganes de ser-ho! No és millor que siguin aquests qui rebin càstig i no les nenes innocents? ¿Com un cardenal s’oblida d’una obra de misericòrdia tan bàsica? I després diem que a les escoles falta més filosofia... A una part de l’església també li falta caritat cristiana!
Com que aquestes declaracions van aixecar molta polseguera —que més aviat s’hauria hagut de congriar un tornado mediàtic i una destitució de càrrec, fulminant—, el riquíssim cardenal es va defensar —com els covards—, atacant l’acusador. La culpa, ens va dir, no és pas d’ell, és dels qui l’han mal interpretat, perquè ell només demanava als medis de comunicació que fossin més responsables en la presentació de la imatge pública de la dona.
  I com deia la meva àvia: quan fou mort, lo combregaren! El que està dit, perquè surt d’un cor malentranyat i d’un cap destarotat, està dit.

I és que si qui té boca s’equivoca, qui no té cor (o el té egoista, tot i dedicar-se a l’obra de Déu), no pot estimar ni a les nenes violades.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Violació medieval, càstig medieval

Violació medieval, càstig medieval
Aquesta idea és la que defensa la metgessa Sonnet Ehlers des que va ser criticada pel seu estri. El va idear per intentar evitar tantes violacions (mig milió a l’any) a Sud-àfrica Va tenir la idea després d’atendre una pacient violada, que li va semblar un cadàver que respirava. Amb tot, la dona encara va tenir esma per donar a entendre el seu sentiment: ”si tingués dents aquí a baix...”
L’estri es diu Rape-aXe (violació-destral). El 2005 van sortir els primers prototips. La metgessa, per poder tirar endavant el seu projecte es va haver de vendre la seva casa i el seu cotxe. I no va ser fins el 2010, pel Mundial de futbol, quan se’n van repartir 30.000 de gratuïts (encara en faltaven 470.000!). En un país on 1 de cada  4 homes ha comés un delicte sexual, sembla excessiu?. Però la principal por era la propagació del virus de la SIDA (amb un 20% de població infectada).
Ara, la protagonista ha estat Michelle Kingstone, una noia de divuit anys que viu a Nova York. El seu avi li va comprar l’estri perquè sempre havia de tornar tard, i sola, de la feina. I per la seva zona ja s’havien produït moltes violacions.
Un dia, en tornar Michelle de la feina, un home de 38 anys, Ronald Steadway, amenaçant-la amb un ganivet, la va empènyer fins a un carreró i la va penetrar. Ella diu que no va poder cridar i que tot va passar molt ràpid. Ronald no sabia que ella portava el condó trampa i, en entrar-li, el dispositiu li va tallar amb sis fulletes el penis. Quan va intentar fer-se enrere encara es va tallar més i aquell dolor li va donar temps a Michelle per fugir i telefonar  a la policia. Van portar Ronald cap a l’hospital on li van fer una reconstrucció de penis. Quantes dones li hauríeu reconstruït? I quants homes? Un problema ètic molt difícil d’abordar, però estic convençuda que fins i tot els homes, de ser les seves dones o filles les violades, no dubtarien gaire. Si se sap que una majoria molt alta de violadors reincideixen, per què cal fer reconstruccions perilloses i cares?
 Quan Ronald es va recuperar, va ser traslladat a la presó sense possibilitat de fiança.
Els detractors de l’estri, entre ells dones, diuen que la víctima pot córrer més risc perquè en sortir de la presó, el violador la tornarà a buscar per infligir-li un càstig més brutal. Vull creure que no hauria de ser així i que la noia pogués tenir una vida tranquil·la. Però si hi ha dubtes, per què no evitar el perill? Tanmateix, l’estri en si, també pot ser terriblement perillós. Hi pot haver alguna dona amb alguna idea potser no prou ètica...
I és que a l’hora de prendre decisions és molt difícil encertar de ple per a tothom. Però també sabem que, in dubio pro reo.


dissabte, 10 de setembre del 2016

Vídeos per aprendre a maltractar les dones


I després em direu: sembla que estigui obsessionada amb el tema! I no! Són les notícies que, dia sí dia també, ens escupen titulars com aquest.
Avui es tracta de 10 blogs i 5 vídeos gratuïts i de fàcil accés —tot i la seva falta de principis—, penjats a internet que inviten a la violència masclista. I, algú em podria fer coneixedora d’algun blog o vídeo que inciti a la violència... feminista? No! I en dos sentits: primer perquè intento estar al cas de tot aquest tipus de notícies  (però si us plau, si se me n’ha passat alguna per alt, aviseu-me!); i segon, perquè mentre la paraula “masclista” té unes clares connotacions negatives, la paraula “feminista” s’ha carregat amb un significat més altruista (perquè fa referència a persones —siguin homes o dones—, que lluiten per bones causes com les d’intentar restituir a les dones tots aquells drets i reconeixements que, durant tants de segles, se’ls hi han negat.
Per tant: hauríem de parlar de violència femenina? Fixeu-vos que no tenim ni per la mà, la terminologia acotada. En canvi, de violència masclista, els diaris, a diari quasi, en van plens.
Roger Loppacher, president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), després de llegir l’informe sobre els fets i veure’n les imatges, ha assegurat que “vulneren clarament  la llei perquè banalitzen el problema de la violència masclista, desautoritzen les dones amb un llenguatge vexatori, amb insults, desqualificacions, humiliacions i, fins i tot, restriccions de drets.”
I tant el CAC com el Govern han denunciat les pàgines i els vídeos per un delicte d’incitació a l’odi i a la discriminació.
El més paradigmàtic de tots és el titulat Rincón del macho. Solsament amb el títol, podríeu suposar que només l’obren mascles... doncs no! A més, tinc la sensació que la paraula mascle no la tenim tan negativament carregada com macho. El seu autor, macho amb òscar, es defineix com un masclista encantat de dominar les dones i de demostrar-los la clara superioritat dels homes. A més, proposa —entre d’altres aberracions—, castigar físicament les dones amb la mà o amb una bona fusta, reduir-los les sortides de casa, humiliar-les davant dels amics o obligar-les a realitzar determinades pràctiques sexuals...
I no segueixo perquè em marejo i em venen ganes de vomitar. I no tant per l’abominable autor —que podria passar-se la seva misèria tancat al vàter de casa seva—, sinó encara més, per tots els nocius i perillosos seguidors que, fins i tot, poden arribar a ser dones (que, algunes vegades, poden ser les pitjors enemigues d’elles mateixes).
I és que si ja és prou trist que hi pugui haver persones tan perverses i tan malintencionades, encara és pitjor que arrosseguin seguidors i que, entre tots, atemptin contra la dignitat de les persones.

Cal apel·lar, doncs, a la responsabilitat col·lectiva i inculcar-la, des de ben aviat, com un valor fonamental de l’educació de les persones dignes.