Animals amb forma humana

I no és un sarcasme. Em refereixo a un jutge i a un agressor sexual a una nena de cinc anys. I ho va fer fins als deu, és a dir: cinc anys d’aterridores agressions que fan pensar en una bèstia salvatge.

Quan vaig llegir el titular de la notícia, fins i tot em va plorar el fetge: «viola una nena de cinc anys»; després se’m va retorçar de ràbia: «i li redueixen la pena perquè ella no va oposar resistència».

Només un animal sense ànima pot violar una nena de cinc anys. Només un animal sense moral pot rebaixar una pena per un delicte tan esgarrifós.

La notícia apareixia en un diari digital de nom Indignante.es. I com que és bo contrastar, vaig anar a buscar altres fonts. També sortia a Eldiario.es i a l’ABC.

La versió del segon era més complerta. No parlava de violació. Però no puc dir «només» perquè és un molt, molt excessiu: «le efectuó tocamientos y actos lascivos que cada vez fueron a más: primero, aprovechando actos de aseo de la misma, luego desnudándola, hasta terminar acariciando y besando la zona genital de la chica o masturbándose sobre ella».

Aquests fets —encara que ningú no ens explica si la nena tenia al cos proves d’evident violació... i ho trobo un descuit imperdonable i greu en cas de judici—, ¿no són suficients per considerar que la nena patirà conseqüències traumàtiques la resta de la seva vida?

Es veu que el jutge —que no deu tenir cap filla de cinc anys, ni fetge—, creu que la nena té la seva part de culpa perquè: «una niña de 5, 6, 7 o más años no va voluntariamente a una casa donde su morador la pega, la agrede, la coacciona o la intimida. La niña no era llevada a la casa del procesado: iba ella sola” No sé... però segurament el jutge també és ben salvatge.

Encara n’hi ha més: els pèrits i magistrats atorguen «plena credibilidad a la pequeña, por su firmeza, convicción y seriedad al declarar». I dubten de «la utilización real y efectiva de violencia física o de intimidación por parte del procesado». Vomitiu.

Es veu que la nena hi anava perquè li feia regals: que si un portàtil, que si mòbils, que si una consola... Amb cinc anys, hauria pogut muntar una botiga!

I un altre detallet: per què ningú no parla dels pares. Ho consentien? La hi obligaven perquè ells es quedaven els mòbils? Estrany, no?

I com que no es pot provar l’existència real de violència, es veuen obligats a «degradar la calificación delictiva de la agresión sexual» Total, que només li han caigut tres anys i nou mesos de presó, un allunyament de sis anys i sis mil euros de multa. Que barat resulta a Espanya agredir sexualment a les nenes!!!!

No vull compartir la justícia espanyola ni en aquest cas ni en molts d’altres que han creuat tantes i tantes línies vermelles.

I és que no es por admetre una justícia tan «desafinada», cruel, bàrbara, arbitrària... Deixa de ser justícia. Li cal tenir valors morals sòlids i no antulls.

Rajoy, Islàndia i Alemanya

L’any passat, Frida Ros Valdimarsdottir, presidenta de la Associació Islandesa de Drets de la Dona va organitzar una manifestació de dones per exigir que, per la mateixa feina, ambdós sexes poguessin cobrar el mateix. Ara, Islàndia s’ha convertit en el primer país a introduir lleis que obliguin les empreses a demostrar que estan pagant igual als homes i les dones. Els polítics islandesos consideren que si no es fa de manera coercitiva, el desequilibri no es tancarà mai. Thorsteinn Viglundsson, ministre d’Afers Socials i Igualtat diu que «la història demostra que, si vols progrés, l’has de forçar».

Segons l’Organització Internacional del Treball, el desequilibri salarial per sexe no es tancarà en 70 anys si no es fan més esforços. Islàndia vol que aquesta distància desaparegui en cinc anys. Per aquest motiu, les empreses es veuran sotmeses a auditories externes per provar que no discriminen per sexe. Si la diferència és superior al 5% seran sancionades.

Enguany, a Alemanya, les dones ja poden assabentar-se del que cobren els seus companys i exigir cobrar igual que ells per la mateixa feina.

La socialdemòcrata Katarina Barley, ministra de la Dona en funcions, ha tirat endavant una nova llei que permet a les empleades d'empreses amb més de 200 treballadors conèixer el sou mitjà dels seus companys homes —que ocupin un lloc similar— i, si estan segures que estan cobrant menys que un home, podran reclamar jurídicament el seu dret a rebre una mateixa remuneració per un mateix treball.

Fa tot just un mes, M. Rajoy, president d’Espanya i altres serrells... en una entrevista a Onda Cero, el periodista Carlos Alsina li va preguntar per les diferències salarials entre homes i dones (on segons l’Eurostat, a Espanya pot arribar a ser d’un 85% en les feines menys qualificades). Amb la seva típica lucidesa i manca de compromís va respondre: «No ens fiquem ara en això». I encara va reblar: «Els governants hem de ser molt prudents a l'hora de saber quines són les nostres competències i quines no, i per descomptat, no n'hi ha cap que sigui igualar els salaris. Que el Govern comenci a fixar els salaris de les empreses... No em veuria jo dient el que han de cobrar vostès, per exemple, francament»

Quanta, quanta, quanta infinita incompetència. I quan masclisme. Per cert, a Catalunya, la diferència salarial està al voltant del 20% fins al 24%.

I és que és una injustícia flagrant que, per la mateixa feina, els uns puguin cobrar més que les altres. I un delicte d’irresponsabilitat laboral que un president d’un país no vulgui parlar d’un problema que afecta a la meitat de la població. I també és delicte d’incapacitat professional no saber quines funcions pot o té l’obligació d’exercir.

Història d’un 8M històric

Història d'un 8M històric

El proppassat dijous, Dia Internacional de la Dona, va ser arreu una manifestació espectacular de la força i la voluntat de les dones. No pas de totes, és clar, n’hi ha massa encara que ni són compassives ni saben què significa la paraula sororitat.

Per posar alguns exemples: una periodista va anar a una seu del PP... i en el moment de marxar, just davant de l’ascensor, amb tota la intenció, els va preguntar què en pensaven de la vaga. Ni se la van mirar, van entrar a l’ascensor sense dir ni una paraula. A més d’insolidàries, maleducades en extrem!

Un altre: la vicesecretària sectorial del PP de Cadis, Laura Seco, va voler desprestigiar totes les dones, així, a quilos, a l’engròs, que volien participar en la vaga del 8M i, en preguntar-li si faria vaga, va respondre amb una pregunta: si elles paren, qui tindrà cura dels petits i de la gent gran? Em pregunto: quina mena de marit deu tenir? En quin ambient es mou? Però encara ho va haver de rematar: «és una vaga per a les elits feministes i no per a les dones reals que tenen obligacions» Així, ella, que deu ser elit, no té obligacions? On li van ensenyar a viure sense raonar? I sense saber què significa la paraula comprensió, o solidaritat o... se’n podrien posar tantes, d’os!

Em pregunto: per què una vaga de dones provoca tanta polèmica? Per què hi ha tanta gent que hi té a dir sense entendre res? I s’ha de reconèixer que molts homes hi han participat i que volen, lògicament, millors condicions per a les seves dones, filles, mares, amigues, companyes... perquè a part de ser homes, també saben pensar, estimar, comprendre...

Tanmateix, molts homes guanyen encara moltes dones. Com a la insofrible Inés Arrimadas. Ara ja sé que hi ha moltes dones que, quan no poden evitar veure-la per la tele, al menys, tanquen el so mentre ella diu bestieses. Doncs el 8M ha estat per a ella, una altra ocasió de quedar molt malament. En un programa de La Sexta que es diu El objetivo, quan li van preguntar què en pensava de la vaga, va aprofitar, com sempre, per vomitar postulats del seu programa de campanya. Però com que tampoc es pot dir que tingui un programa que no sigui atacar catalans (volent ser la seva presidenta, que ja té dallonsis...), va dir que no hi podia participar per ideologia (quina?), i que el seu partit ja impulsava mesures com permisos de paternitat... Sortosament, la senyora Manuela Carmena, tot mirant-se-la clarament, va saltar-li a la jugular: cadascú ve aquí amb el seu llibre i cadascú diu el meu partit ha fet això i això altre... Jo no tinc cap partit al darrera. El feminisme ha de ser transversal.

El que li falta al feminisme són més dones com Manuela Carmena i el que li sobra és la munió de dones que encara queden com Laura Seco i Inés Arrimadas.

I és que el feminisme encara necessita molta lluita. Moltes més dones i més homes. Encara no és prou mainstream.

Nenes obligades a casar-se

Quina i quanta crueltat! Sembla que el nostre món, tan desenvolupat, tan intel·ligent, tan aparentment democràtic, no hauria de tolerar barbaritats tan inhumanes. Però les acceptem i podem seguir vivint com si això, o les morts dels refugiats o els perversos abusos de poder o... no tinguessin res a veure amb les nostres vides. Cal prendre’n consciència. I enfrontar-s’hi.

Segons un informe de del Banc Mundial i Save the Children, 30.000 noies es veuen obligades a casar-se cada dia. Això vol dir, com explicita l’informe —per fer més patent la gravetat de la situació—, que cada minut, vint noies estan casant-se sense el seu consentiment. I aquesta és la situació d’una noia cada tres segons.

Mentre jo escriuré aquest article, un munt de noies estaran fent veure que accepten un marit que, probablement els fa més que angúnia.

A questa xifra cal afegir-hi que, segons UNICEF, més de 70.000 dones d’arreu del món, van ser casades de nenes. Quina brutalitat! Com hi pot haver pares i mares capaces d’infligir aquesta monstruositat a les seves nenes? Per gana? Ni així! Però també cal compadir-los. Vull imaginar que també passen pena. Però la situació, per més tràgica que sigui, no els allibera de la culpa.

Ni a ells ni a les autoritats pertinents. Aquestes no tenen cap perdó si permeten que dins la seva jurisdicció es cometin delictes tan greus com aquests.

Aquestes nenes queden privades de la seva infantesa, se’ls denega el dret a l’educació, es veuen exposades a embarassos molt prematurs i es veuen privades de llibertat per controlar i decidir sobre les seves vides.

Indignat, el youtuber Caby Persin va decidir fer un experiment a la Times Square de Nova York. Un home de seixanta-cinc anys, vestit hide cerimònia, portava del bracet una núvia de dotze anys. Ell volia fer-los les fotos del casament. La gent no sabia que era una representació i els hi ballava pel cap la qüestió de les nenes obligades a casar-se. Primer, van començar mirant; però poc a poc, van anar increpant durament el vell. L’insultaven. El titllaven de malalt pervers. I ell, només repetia que tenia el permís dels pares. Fins i tot, hi va haver jovent que li prenia la nena dels braços.

A Nova York, la gent enfrontada de manera visual, a una crueltat que saben que existeix però els sembla que no tenen a tocar, es va resistir a acceptar aquesta barbaritat.

Però l’experiència tampoc ha servit per reduir el nombre de nenes casades en contra de la seva voluntat.

Per això, cal difondre i conscienciar molta més gent per poder aspirar a una eradicació

Algú sap si hi ha dones de més de seixanta anys que pretenguin casar-se amb noiets, posem fins i tot una mica més grans?

I és que si la falta d’humanitat no és delicte, hauria de ser-ho. Cal compadir-nos de les nenes obligades a casar-se.

Pijes de C’s que són masclistes

I jo que voldria, per ser dones, defensar-les. Però, impossible! No sé què poden tenir al cap, a part de voler, amb ganes, semblar pijes. Potser han comprat massa serradures. Ah! També cal dir que volen prosperar gràcies a la política però l’espifien dia sí, dia també.

Comencem per Melisa Rodríguez, cap de llista de C’s per Santa Cruz de Tenerife. En una entrevista van preguntar-li sobre el seu feminisme i va respondre que els gossos han de tenir els mateixos drets que les dones i els homes. I per això va presentar un projecte de llei perquè «els gossos siguin persones». Quina agudesa intel·lectual! Doncs mira, que també aprenguin a fer llits i dinars. Quan els gossos sàpiguen netejar els plats de sopar, et ben asseguro, Melisa, que a part d’estimar-me’ls, com a essers viu —com tu dius—, també lluitaré perquè l’administració els pagui la seguretat social.

Es veu que la tal Melisa —que es considera una «bellesa agradable»—, només ha tingut problemes de masclisme quan ha hagut de barallar-se amb gent d’altres partits. Suposo que amb aquesta resposta està atacant el seu rival, el PP. Perquè als altres partits, els masclistes no creixen com les males herbes. Però una coseta sí que m’ha estranyat de la seva ressenya a Lepa Punca (la seva marca de joieria): «durante la realización de sus estudios tiene la oportunidad de realizar infinidad de viajes alrededor del mundo, que son los que han servido en gran medida de fuente de inspiración». Mira per on, que jo, i moltes com jo, no vàrem pas tenir aquesta oportunitat. I no em consta que la UPC pagui viatges als seus estudiants. Als que estudien, vull dir. No als que viatgen arreu. Potser per culpa de les campanes, no acaba d’entendre la diferència entre persones i animals. Si us plau, que segueixi viatjant si el pare o qui sigui pot seguir pagant-li.

Però tampoc no ens podem oblidar de la irascible i frenètica Inés. L’Arrimadas, vull dir. Que ve, d’arrambar-se al poder. Aquesta no pot assistir a la manifestació feminista del 8 de març perquè, tot i que no s’ha llegit el manifest, ja sap que hi ha reivindicacions —capitalistes, va passar-li pel cap de dir—, que no comparteix.

Sempre se li escapen detallets, a l’Arrimadas. Com quan va dir que a França havien posat a la presó (això per no saber mostrar compassió pels seus companys de política empresonats per les seves idees), un home que havia calat foc a un cotxe. Sort que el Basté va recordar-li que hi havia el policia, a dins del cotxe.

De veritat, ja sé que tenen estudis, però no ho demostren gaire. I ja sé que són dones, però o se senten superiors o no saben què és la sororitat femenina.

I és que: «si al hablar no has de agradar (ofendre, insultar o menystenir), será mejor callar». Si més no, no dedicar-se a la política.