Caroline Norton, una reformista social

Lucy Caldwell, al seu conte titulat Els fills, de la seva darrera obra Intimitats, tot explicant-nos la història de Caroline Norton (nascuda a Londres el 1808), ens escriu: (el seu marit) escarneix les seves cartes i les seves ambicions, cala foc als seus escrits. Es compra un cabriolé amb els drets d’autor de la Caroline...un vehicle luxós i gens pràctic. Però quan els metges li recomanen anar a prendre l’aire del mar per alleujar les nàusees del seu segon embaràs, es veu obligada a compartir llit amb la seva dispesera per estalviar. Ell la bufeteja, li pega. L’agafa pel clatell i la llança a terra. Li clava guitzes tan fortes al costat que es passa dies sense poder seure. Li aixafa la cara de tal manera que la seva germana vomita quan la veu... quan es nega a les seves ordres, agafa la tetera bullent i li pressiona sobre la mà.... Ella el deixa. Ella se’n compadeix i, pel bé dels fills, li dona una altra oportunitat. Al cap de dos dies l’apallissa de tal manera que perd el fill que espera. La deixa a terra dessagnant-se i se’n va a caçar galls fers...

La Caroline és una dona culta, refinada, amb contactes... i tanmateix també va ser víctima d’un home violent, possessiu i bevedor que tenia uns grans gels dels èxits de la seva dona que, en definitiva, el mantenia. Perquè ell, tot i haver aconseguit feina gràcies a ella, mai se’n va sortir bé.

El 1836 el va deixar definitivament. Amb risc de la seva integritat física, va marxar de casa pensant que podria obtenir el divorci i la custòdia dels tres fills que li quedaven.

A l’Anglaterra dels anys 30, les dones eren «possessions» dels homes (no sols a Anglaterra). No tenien cap dret. I la Caroline ho va perdre tot: ell li va prendre els fill i els va amagar perquè ella no els pogués veure. Els diners que ella havia guanyat, eren d’ell i els hi van embargar. No hi havia divorci.

Per acabar d’adobar-ho, el marit va acusar-la a ella i a Lord Melbourne d’adulteri, esperant treure una bona indemnització econòmica. Va perdre el judici i l’amic que podia ajudar-lo.

Caroline es va quedar sense fills, sense diners i sense divorci. Les dones no comptaven per a res.

I va començar a escriure cartes a diaris influents per aconseguir canvis en la llei de la custòdia dels fills. Conjuntament amb diputats del Parlament, el 1839 va ser aprovada la reforma. Amb tot, no va poder veure els seus fills perquè el marit ja se’ls hi havia emportat cap a Escòcia. També va fer campanyes per a les lleis del divorci i de la propietat i va aconseguir la Llei de causes matrimonials, el 1857 i la Llei de propietat de les dones casades, el 1870.

Carolina no va ser lliure fins a la mort del seu marit el 1875. Tenia seixanta-set anys i mala salut. Amb tot, dos anys més tard va casar-se amb Sir William Stirling Maxwell i va poder gaudir d’un bon matrimoni. Només li quedaven dos anys de vida.

I és que les dones han patit i segueixen patint en excés el que mai podran retornar-los. Perquè es va tard.

On encabir la comandant masclista?

No tinc cap classificació de categoria humana per encabir la comandant Estíbaliz Palma ( i totes les que pensen com ella) capaç de dir ―perquè ho té al cor i a la ment integrat―, que a algunes dones «ja els agradaria que les violés un antiavalots». Potser no sap què és una violació o dels homes valora principalment el físic...

Però oh casualitat, és la màxima autoritat de la Policia Nacional de la província de Pontevedra. Horrorós ser com ella i com qui li ha fet confiança per donar-li aquest càrrec. I com qui ha permès que algú tan inepte li pogués fer confiança i com qui...

El cor em fa mal i no vull compartir ni gènere amb aquesta energúmena. I no és que ella estigui posseïda pel dimoni, però quina paraula li posaríeu a una dona tan dolenta i curta de mires, de mal cor, ignorant de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també li escau.

Avui parlo, amb dolor, d’una dona que no estima ni valora les seves congèneres. Voleu cosa pitjor? Hi aniríeu a fer una cafè? Jo no... si no fos per poder ajudar-la per agafar ànims de penediment i propòsit d’esmena.

El conflicte no acaba aquí: hi ha molts espanyols que tot el que vagi contra Catalunya, a fer mal en totes les seves possibles variants, els resulta gratament gratificant. I fins i tot els impel·leix a votar els partits que en fan bandera. Sí, d’això d’anar contra Catalunya. I tant els fa que vagi contra els seus drets. Sí va contra Catalunya, encara que els retalli drets laborals o els apugi els impostos o.... tant se’ls en dona. Són així, com aquesta comandant: dolents i curts de mires, de mal cor, ignorants de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també els hi escauria.

I com ja sabeu, no només em refereixo a la ultradreta, Pedro Sánchez, qui abandera el socialisme espanyol sense tenir-ne ni la més mínima comprensió del què significa, també hi té a veure.

Resulta que el dia 11 de març, agents i comandaments de la policia espanyola es van reunir en un restaurant de Vigo per homenatjar Iván, un agent que va estar en coma cinc dies arran d’unes ferides durant la sentència contra el procés la tardor del 2019. Ara, s’ha hagut de jubilar per les seqüeles d’aquelles ferides. I Estíbaliz Palma, va voler fer-hi la seva «gràcia», una desgràcia de pensament i sentiment.

Quina mena d’home els ―i malauradament ens― mana el seu país? Pedro Sánchez, quan Iván va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau, va anar a visitar-lo. Com a bon socialista, només va visitar el ferit espanyol. De la nostra llarga llista de ferits es veu que o no en tenia notícia o no li va venir de gust visitar-los.

I és que mentre hi hagi ferits en manifestacions de protesta, comandants dones tan mesquines i presidents de govern que ho avalin, la nostra societat és monstruosa. Amb tot, han aparentat un mínim de decència: la comandant ha estat destituïda.

Les monitores de piscina d’Ampans

Ahir al matí, vaig anar a la piscina municipal de Manresa. No era ni el meu dia acostumat ni la meva hora. Hi havia gent, però l’aigua estava a bona temperatura i em feia il·lusió poder tornar a entrar, en acabar, a les gandules calefactades per fer el gandul.

Una monitora em va advertir que no podia posar-me als dos primers carrils perquè estaven reservats per a l’Associació Ampans de Manresa.

Ja fa molt anys que la conec, aquesta Associació. És més, si vaig a Manresa i hi he de dinar, sempre prioritzo anar al seu restaurant Canonge amb ganes de col·laborar-hi. I perquè s’hi menja molt bé i el preu és molt llaminer i mengívol.

Ampans fa cinquanta anys que acompanya i dona suport a les persones amb disCapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat perquè puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Tot vetllant pels seus drets i generant suports i oportunitats que ho facin possible.

També cal dir que treballen per aconseguir una societat més amable amb les persones i ho fan amb el compromís de ser una entitat sostenible que aporti valor a la societat.

Si aquest era un missatge que ja coneixia, ahir em vaig quedar admirada fins a l’infinit.

De seguida, vaig veure arribar un parell de cadires de rodes amb dos xicots clarament disCapacitats. A part, ja es començaven a tirar a l’aigua, dos nois més i una noia.

Entre els cinc necessitaven tres monitores: una per a cada xicot de cadira de rodes i l’altra per als altres tres.

Un dels xicots de cadira de rodes, està realment molt malament. La seva monitora va necessitar l’ajuda d’una altra per baixar-lo amb un matalàs d’aigua perquè pogués gaudir del plaer, si és que en podia ser conscient, de l’aigua calentona a les cames i una mica al cos.

Quina valentia per part d’aquesta monitora. Valentia física i valentia moral. Jo no volia plorar però de poc em va anar. Hi ha lliçons de vida molt importants, com la d’ahir. Què poden ser les meves preocupacions o problemes al costat d’una situació així? De què serveixen els meus esforços si els comparo amb els d’aquestes monitores?

Perquè l’altra, tot i que el xicot se li aguantava sense matalàs, no es podia separar del seu cos per la por que ell tenia o per la confiança que li engendrava. I el volum del xicot era gairebé el doble que el de la monitora.

La tercera monitora també tenia molta feina amb els altres tres.

Una feina prou trista alhora que també de gran valentia moral. Més que qualsevol de les que jo mai hagi pogut fer.

I per què aquestes noies no són considerades com del millor de la nostra societat? On són els premis que elles haurien de rebre?

Una detallet: potser va ser coincidència ―vull pensar―, però no hi ha monitors fornits per aguantar molt pes i amb una mida més semblant? No hi ha homes monitors de piscina per a persones disCapacitades?

I és que per més articles que pogués escriure per agrair a aquestes monitores el que fan, mai serien prou pel valor de la seva feina. Gràcies monitores de dimarts!

Grans dones, petits reconeixements

Va escriure el famós Darwin: «la dona ocupa un grau evolutiu entre l’home i el nen». Si tenia tanta intel·ligència, per què ―a part del defecte de la misogínia―, era tan imbècil? I no era precisament de l’època dels dinosaures voladors... La seva obra L’origen de les espècies, és del 1859.

Per no posar-me a la seva altura, no vull escriure en lletra gran que alguns homes semblen més aviat pertànyer a un grau evolutiu entre els primats i l’ancestral homo sapiens. Algunes manades no arriben ni a la sola de la sabata als primats!

La misogínia sí que ha creat escola i té una llarga història des de poc després dels dinosaures voladors.

Per aquesta raó és una exigència imprescindible fer grans reconeixements a dones que se’ls mereixen. Parlar-ne, donar-les a conèixer, reivindicar-les.

M. Àngels Cabré ha publicat un article ―amb un títol molt apropiat Que difícil és ser dona―, per parlar-nos de les Intimitats de Lucy Caldwell. (nascuda a Belfast el 1981 i narradora i dramaturga de prestigi) Són onze relats de dones joves que han crescut i tenen vides pròpies ―amb parella o sense, amb fills o sense. I el fil conductor és la maternitat. Són onze heroïnes quotidianes modernes: dones desbordades, dones preses de l’amor romàntic, dones que necessiten interrompre un embaràs, que pensen que Mònica Lewinsky no va ser la dolenta de la pel·lícula o que tenen por que els robin la criatura quan van al lavabo d’una cafeteria i deixen el cotxet a càrrec d’una desconeguda... I les seves intimitats, les fan vulnerables.

Glòria de Castro Pascual és una altra escriptora, (nostrada aquesta, nascuda a Caldes de Montbui, el 1974), que parla també de les grans dificultats de ser dona en la seva novel·la L’instant abans de l’impacte.

Una història com una radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum amb un humor negre i corrosiu, tot qüestionant les idees preconcebudes sobre la felicitat i l’amor.

La protagonista té una història malauradament molt freqüent: treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica i després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina reconeguda ni important; les reunions sempre es fan, des que volen arraconar-la en hores que ella ja no és a l’oficina (perquè lògicament ha escollit primer els fills que la feina). A qui no li sona aquest esquema laboral? Però ella cada dia encén el portàtil i s’enfronta a hores i hores de buidor. Tot i terriblement decebuda, trama una venjança: ho escriurà tot en forma de dietari. A més, durant tres-cents seixanta-cinc dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Per acabar de passar-ho malament, el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock. Impossible? No!

I és que moltes dones desconegudes, són també grans dones com les que habiten aquests llibres de dones versemblants.