Esperma gratuït, òvuls només per a riques

Tot i que estic molt avesada a les innombrables discriminacions de les dones, cada vegada que m’assabento d’una nova barbaritat, em fa tanta malícia que esperonaria totes les dones a negar-se a la maternitat i acabar amb l’espècie. Perquè n’hi ha un tip, d’injustícia, de menyspreu, de silenci i de... mala sang!

No m’hagués agradat viure sense criatures. Regalen tanta tendresa i tantes alegries!

Sí al primer món, el nostre, n’hi ha tanta falta, per què s’empenyen en fer desistir les dones del sacrifici de la maternitat? Qui? Segur que persones masclistes.

La filla d’una amiga ―diagnosticada amb una menopausa precoç per la que haurà de medicar-se la resta de la seva vida―, té la il·lusió de ser mare. Beneïda sigui.

Després d’infinites proves, amb els seus conseqüents dolors, les seves tristeses, sentiments de culpabilitat, esperances decebudes... van trobar-li la causa de la infertilitat: els seus òvuls són pocs i vellets, sense prou força per engendrar.

Després de consultes i consultes ―amb posterior pagament i desfalc econòmic en els estalvis―, van aconsellar-li la tècnica de l’ovodonació: és a dir, una fecundació in vitro amb òvuls d’una donant i espermatozoides de la seva parella.

Va animar-s’hi tot i la forta medicació i les complicacions que poden derivar-se’n.

Llavors, va arribar la ignomínia i l’escàndol: la sanitat pública, que sí té banc d’esperma, no té banc d’òvuls. D’entrada, va pensar que no ho havia entès bé. Li van dir que era molt car i que hi havia pocs casos. Pel seu cap van passar-li malalts de càncer, poc comuns i de més car tractament... i va preguntar: ―els deixeu morir?

D’una donació d’esperma se’n pot pagar al voltant d’uns seixanta euros. D’una d’òvuls, uns nou-cents perquè són moltes proves, molt més risc, més dolorós i més dies d’anar a l’hospital.

La menopausa precoç afecta un u per cent de les dones. Per tant, a Catalunya són unes setanta-cinc mil dones. I podrien ser setanta-cinc mil criatures. Quina economia es pot permetre perdre, ja no criatures sinó setanta-cinc mil possibles contribuents?

Si a nivell econòmic els números són prou clars, per què seguim fustigant les dones que són les que pareixen i pateixen?

Per acabar d’adobar-ho, hi ha unes proves prou econòmiques ―uns seixanta euros―, que poden detectar aquest problema d’òvuls i no es fan tot i tenir menopausa precoç. Per què?

On són els metges i metgesses i economistes valents, capaços de lluitar per les dones i per les criatures?

Evidentment, és un món hostil poc propici al naixement de criatures.

Quan la filla de la meva amiga hagi aconseguit ser mare, té la intenció d’engegar una lluita per aconseguir que hi hagi ovodonació gratuïta per la Seguretat Social.

I és que ser mare hauria de ser una prioritat de tots els governs de tots els països. Perquè és una heroïcitat poc reconeguda que mereix totes les lloances i avantatges imaginables. Ser mare ha de ser un dret, no un privilegi de dones riques.

Olympe de Gouges, una feminista del segle XVIII

De nom Marie Gouze, va néixer el 1748 a Montalban. Pertanyia a una família menestral i, amb disset anys, va ser casada amb un home molt més gran que ella per obligació paterna. Va ser molt infeliç però va tenir la sort de quedar vídua ben aviat i amb un fill al seu càrrec. Tot i les pressions familiars i socials, va tenir clar que mai més tornaria a casar-se. Volia gaudir de la mica de llibertat que havia aconseguit. Anys més tard, va descriure el matrimoni com «la tomba de la confiança i de l’amor» i va arribar a proposar que fos substituït per «un contracte civil, revisable cada any»

Amb vint-i-dos anys, es traslladà a París i començà a escriure obres de teatre, després d’haver-se canviat el nom. La seva primera obra, del 1785, Zamore i Mirza, o el feliç naufragi, emmarcada dins de la Comédie Française, quasi va portar-la a la presó. Però, al mateix temps, els salons literaris de París van obrir-li les portes. L’obra va ser representada amb el títol L'esclavitud dels negres. Perquè hi denunciava el comerç d’esclaus que representava el cinquanta per cent del comerç exterior de França que tant enriquia la noblesa. Gràcies a les amistats que havia fet, va lliurar-se de quedar empresonada.

El 1791 va publicar el seu escrit més famós: «Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana». El títol va sorgir-li de l’oposició a la «Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà» que excloïa les dones dels mateixos drets que els homes.

El començament d’aquest text és prou famós: «Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta» Olympe exigia el vot femení argumentant que una dona «neix lliure i roman igual a l’home en drets. Perquè si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tenir també el de pujar a la Tribuna».

Ella propugnava la igualtat entre gèneres en l’accés al treball, a la vida política, quant a la possessió i control de propietats privades, en educació, en l’àmbit familiar, a l’exèrcit i a l’església. També va plantejar la supressió del matrimoni, l’amor lliure, el divorci i el reconeixement patern de les criatures nascudes fora del matrimoni.

Políticament es va mostrar partidària dels girondins i, quan la majoria van ser guillotinats per ordre de Robespierre, va ser empresonada. Pocs dies després, va ser jutjada pel Tribunal Revolucionari, sense tenir dret a cap advocat i negant-li la seva pròpia defensa. Aquesta posició política i el seu ideari van portar-la a la guillotina. Tenia quaranta-cinc anys.

Durant el segle XIX va ser difamada i menystinguda. Es va arribar a dir que no sabia escriure i es va dubtar de l’autoria de les seves obres, de la seva capacitat intel·lectual i de les seves facultats mentals.

No va ser fins després de la II Guerra Mundial que es va reivindicar com una personalitat humanista de la França del XVIII.

I és que una feminista revolucionària, al segle XVIII, a França, moria a la guillotina sense convertir-se en heroïna com els homes.

«Eres una caca»

Aquest és el títol del llibre de Lula Gómez. A la tapa hi ha una caca feta amb plastilina marró. Amb unes celles, dues boletes que no sé ben bé si són els ulls o les galtes perquè estan prou avall, i una boqueta vermella, oberta. Amb un subtítol: «Guía para entender y desmontar el machismo»

D’entrada provoca una reacció estranya perquè, qui vol ser una tifa? Però és que l’humor és un dels ingredients i una de les tècniques de Lula.

És argentina però està establerta a Barcelona. És realitzadora i animadora d’stop motion. Va capturant força fotografies consecutives de la seva tifa de plastilina, en posicions diferents, de manera que, visualitzant-les ràpidament, la tifa es mou. I parla: «ni machismo ni feminismo, igualismo». I quan acaba, una enorme sabata esportiva l’aixafa. Quan va penjar-la a les xarxes, en poc temps, va aconseguir les 230.000 visualitzacions d’arreu del món que encara manté. Perquè Lula va fent animacions de la seva tifa. Totes fan reflexionar, replantejar, canviar valors... amb molt d’humor. Amb la seva feina se sent una defensora de la «justicia feminista». Perquè les expressions masclistes tenen conseqüències, en aquest cas morir aixafades.

A la camiseta que porta a la foto, hi diu: «bloquea cretinos» C’est pas mal! Però potser llavors, les xarxes no servirien de gaire res perquè quedarien força buides. Perquè entenc que les cretines també haurien de quedar-ne excloses. I tenint en compte que les dones masclistes, fatxes, homòfobes, racistes... me’n deuen trobar a mi, de cretina... doncs ni per pagar un anunci de cereals.

Per què Lula s’inspira en una tifa? Doncs perquè quan va començar a entendre què era el feminisme, es va adonar que la merda que envoltava les dones era immensa.

I perquè no volia dir: «ets una merda» perquè et passa tot això, ella volia arribar a la gent i que es quedés pensant i volgués seguir veient les seves animacions. A ella, li agrada repetir el seu acudit: el feminisme t’arruïna la vida». Amb tota la ironia, perquè la vida ruïnosa era la d’abans, la del no saber què passa realment amb les dones, la del patriarcat inculcat sense ser capaç d’adonar-te que t’anul·la, que et fa patir. Ella posa diferents exemples però n’hi ha dos de molt significatius: cuando nace una nena le agujerean las orejas y les ponen dos aritos, para estar adornaditas. ¿Qué mierda es eso, por qué no los agujerean a ellos? I «me depilo porque quiero». Diu que a les dones se’ls ensenya a voler agradar i, llavors, a sobre d’anar foradades, doncs s’han de fer mal depilant-se perquè el cinisme és que som capaces de dir que ho fem perquè volem. Sí que és una merda merdosa arrencar-se els pèls a tires de cera, d’uns cinc-cents, en cinc-cents, segons les habilitats de la mà depiladora.

I és que missatges com els de la Lula són absolutament necessaris per poder fer entendre a qui encara no n’és capaç, que les dones han d’alliberar-se del perniciós ―i a vegades invisible―, patriarcat per poder ser dones de ple dret.

Elogi de la perseverança i la passió femenines

La música ―viscuda com art que es converteix en font de vida―, també nodreix l’ànima i té cura del cos. Però aquest no és el cas de tots els músics. L’anomenat Club dels 27 és un grup de músics, de nombre elevat, que per una raó o altra ―tot i que hi abunda la sobredosi i el suïcidi―, va morir al voltant dels 27 anys. D’un llistat de trenta-un integrants, onze són dones ―un seixanta-quatre per cent menys que els homes.

En canvi, a Colette Maze, la música li ha allargat la vida. Al juny farà cent-set anys i acabà de publicar el seu sisè disc. El primer el va gravar amb poc més de vuitanta.

Colette és un gran exemple de perseverança i passió, no sols musical, sinó també vital.

Fa més de cent anys que toca el piano. Va iniciar-s'hi als cinc i, actualment, encara el toca quatre hores cada dia.

Nascuda en el si d’una família burgesa, va ser educada per mainaderes. Ella trobava a faltar l’amor familiar i, de ben petita es refugiava en el piano. A més, com que era asmàtica, quan li venia un atac, es posava a tocar i notava com la música l’asserenava i la respiració es normalitzava.

La seva mare era molt severa i seca. De nena, tenia molta por de les seves bufetades perquè mai no sabia què havia fet malament. Per a la seva mare, sempre, se’n mereixia alguna. I quan la mare la pegava, ella es refugiava en el piano.

Als quinze anys, quan els pares van adonar-se que tenia una oïda extraordinària, van matricular-la a l’École Normale de Musique de Paris. Allà, de la mà del famós pianista Alfred Cortot ―un dels més grans pianistes i pedagogs de la primera meitat del segle XX―, va aprendre una tècnica única: les tecles s’han d’acariciar, no colpejar. I després dels estudis, va dedicar-se a la docència.

Tocar el piano és un dels secrets de la seva longevitat. Però n’hi ha d’altres. Cada dia també fa exercicis de ioga per a l’esquena i el cos. Però n’hi ha més: Colette menja poc; ella creu que menjar un bistec no l’alimenta per a res, el que a ella la nodreix és la música. La passió que sent quan l’interpreta i la motivació que té ―perseverant dia a dia―, la fan sentir jove i amb ganes de viure.

Per a Colette, la joventut és eterna. La seva mare, fins i tot jove, era una anciana. Ella, amb cent-sis anys, se sent jove d’esperit i emprenedora. Amb alegria i humor, dos secrets més.

El fill de Colette explica que tot i les adversitats, gràcies al piano, ha viscut amb entusiasme i passió. A més, que tot i l’edat, com a bona francesa que és, cada dia menja formatge i xocolata i es pren una copeta de vi. Això sí, menja ben poc. Perquè ella es nodreix, espiritualment, amb la música. I ja en té prou.

Aquesta manera de viure, encara ara ―quan vista i oïda ja li fallen―, li permet tocar de memòria grans composicions de Debussy ―el seu músic preferit―, Schumann o Chopin.

I és que la passió, sigui pel que sigui ―i amb la perseverança de Colette―, és ben envejable i pot ser font de vida espiritual per allargar la corporal.

Els mèrits de Francesca Bonnemaison

Francesca Bonnemaison, en un temps en què les dones no comptaven per a gaire res, els va donar moltes ales. Va desenvolupar tal activitat i va ser tan pionera que es proclamà com la primera dona d’Europa en inaugurar un Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. I va fer-ho abans que Londres i París inauguressin les seves. Catalunya va ser la primera gràcies a ella.

Francesca havia rebut, gràcies al seu pare d’origen francès, una una educació molt avançada per l’època ―a part de la religiosa, també aprengué idiomes, dibuix, pintura i música. I perquè la família era rica: els seus avis materns tenien una de les botigues de roba més importants de la Rambla de Catalunya.

El 1893, amb vint-i-un anys es casà amb Narcís Verdaguer, reconegut advocat, polític català i cosí germà de Jacint Verdaguer. No van tenir fills però van donar molts fruits. Entre els dos varen publicar un centenar llarg de versions de rondalles, llegendes i contes populars a La veu de Catalunya que Narcís havia fundat.

El 1909 va començar la seva trajectòria personal quan el rector de la seva parròquia va proposar-li que dirigís la biblioteca parroquial de caràcter caritatiu. S’hi va involucrar moltíssim i va començar fent una donació de cinc-centes pessetes i cent llibres. Però va deixar ben clar que es dirigia a un públic femení.

Tot i començar amb un horari molt reduït, va tenir un èxit sense precedents. Llavors, Francesca va decidir transformar-la en l'Institut de Cultura i Biblioteca de la Dona, per a l'educació i promoció de la dona ―de classe popular―, des del catalanisme i catolicisme social. Va ser una entitat molt dinàmica. Gràcies a donacions i subvencions el 1911 ja tenia cinc mil volums.

Les dones que hi acudien podien llegir novel·la i assaig, estudiar de la mà de bons experts, assistir a conferències, aprendre idiomes, matèries tècniques i, fins i tot, científiques.

La institució va arribar a tenir bar i restaurant, permetent a les dones gaudir d'una llibertat absolutament insòlita a l'època

I tot això passava en un moment en què les dones no tenien quasi accés a la universitat.

El 1918 va quedar vídua i va decidir dedicar-se al seu projecte. Va adquirir uns terrenys a Badalona perquè les dones també poguessin fer classes de natació. Va incorporar així, l’esport a les seves vides. L’Institut també tenia una borsa de treball i aconseguia col·locar una mitja de 1600 dones per any. Per fer-ne publicitat va crear dues revistes ―Claror i Vida Social Femenina―, i un programa de ràdio.

Amb la proclamació de la República va implicar-se en política per defensar el vot femení. En esclatar la guerra ―quan ja tenia 6200 alumnes―, va exiliar-se. Durant la seva absència, l’Institut es va convertir en un centre de la Falange Española. En tornar l’any 1941, es mostrà totalment aliena al règim franquista.

I és que el feixisme, dolent per tantes raons, ho és en especial per a les dones. I va anul·lar l’experiència i dedicació d’una gran pionera.