L’abús narcisista agredeix principalment les dones

L’abús narcisista és una mena de violència psicològica, molt subtil i quasi invisible que té, com principals víctimes, les dones.

Per què les paraules dona i víctima han d’anar associades en tants contextos? Per què s’ha permès tant de patiment femení? La resposta no crec que tingui gaires opcions; però una és segura: molts homes l’han permesa, aquesta violència; l’han practicada i s’hi han trobat bé.

Recordo de joveneta, un company de colla que, si bé feia riure perquè no érem conscients del què significava, també era terrible perquè el que deia era tràgic. Quan hi havia un lloc on poder enlairar-se... amb una petita passa, s’hi enfilava, obria els braços enlaire i deia: «déus de l'Olimp, per què heu fet tanta bellesa en mi?» Mentre saltava fins a terra com si volés.

Quan els terapeutes, psicòlegs o psiquiatres volen descobrir si un pacient pateix el trastorn narcisista (tan difícil de detectar perquè comparteix trets amb moltes altres patologies), solen preguntar, encara que sembli trivial, si es consideren narcisistes. Perquè si la resposta és afirmativa, queda clar que ho veuen com una qualitat positiva. Per tant, ni en són conscients.

Aquest company de joventut deuria tenir un perfil molt clar. Mai més he sentit dir una cosa semblant.

A tots els articles que he llegit sobre el tema, m’he adonat que si bé alguns parlen de persones narcisistes, la majoria parlen en masculí, d’homes abusadors. I els exemples de víctimes són femenins.

La Universitat de Michigan ha posat en marxa una pàgina web, «the gaslighting (llum de gas) project» que recull el testimoni de diverses supervivents que han patit aquest abús. La pàgina parla d’abús misogin i té una foto amb un munt de dones protestant.

Paige Sweet, professora de sociologia a la Universitat de Michigan creu que les dones el pateixen molt més per culpa de les desigualtats que elles han de viure. I fins i tot, s’arriba a fer-les culpables per l’estereotip que pateixen de ser més emocionals, sensibles o irracionals. Com si aquests trets fossin defectes.

Sweet, però, també ens parla del «gaslighting» racial. Que bàsicament, també el pateixen moltes dones negres de les que s’espera que siguin fortes i irrompibles.

La paraula «gaslighting» es va començar a utilitzar a partir del títol d'una pel·lícula del 1944 en què el protagonista masculí convenç a la seva dona que està perdent el cap.

La víctima d’abús narcisista ―per part d’una persona egocèntrica, sense empatia i que devalua constantment la víctima i la fa sentir com si no fos ningú―, necessita tractament psicològic per poder tornar a reconstruir-se. En l’estat de dubte constant provocat per l’abusador, ha de començar a recabar records de fets abusius que vivia com si no ho fossin. I a partir d’aquí, tornar a ser com era abans de l’abús.

I és que convé, amb urgència, la divulgació d’aquest trastorn per tal de poder reconèixer-lo i evitar-lo. Ja sigui en dones, en situacions racials o en homes.

M’encanta ser dona

I em fascina i me’n sento orgullosa. Ho visc com una gran sort tot i les ferotgies, salvatjades, inhumanitats i monstruositats que hem hagut de sofrir.

El Gran Faedor, que amb tot el seu llegat pot ben ser catalogat de masclista, deu ser el culpable ni que només sigui del petit detall de la regla femenina. Perquè realment és un castic diví mensual.

Per sort, ara, el Govern encapçalat per ERC distribuïra gratuïtament copes, calces i compreses reutilitzables a través de les farmàcies a una població de quasi dos milions i mig de dones. I Catalunya serà el primer país del món en intentar ajudar les dones ―ja que no ens pot estalviar la regla ―, perquè la seva vida no sigui més cara que la dels homes que no necessiten cap d’aquestes tortures ni han de sofrir tots aquests dolors mensualment.

Sense la intervenció del Gran Faedor pel mig, només l’home, inhumà, és el culpable d’haver tractat les dones, en alguns casos, quasi com bèsties. I en alguns d’altres, pitjor i tot.

Per sort, les futbolistes, ara, estan fent Història i passaran a la Història.

Són dones que han hagut d’aguantar l'insofrible i viure vexacions constants. A la llista espanyola dels 100 esportistes millor pagats no hi ha cap dona! El sou mínim masculí a primera divisió és de 182.000€ anuals. El femení només és de 16.000€. El sou d'A. Putellas (ara 600.000 perquè li han pujat) fa 2 anys era de 150.000€ El jugador amb el salari més baix al Barça masculí (fonts no oficials) cobra més d’1 milió. Fa dos anys, el pressupost sencer del futbol femení era de 3.6 milions. Per sota del que cobra qualsevol jugador del primer equip. Elles han hagut d’anar en vols de classe turista o fins i tot en bus. Ells mai. Elles, si fan spots publicitaris han de donar tots els diners al club. Ells n’han de fer per l’equip però poden fer-ne pel seu compte i quedar-se tots els diners.

També recordo unes imatges d’elles agafant-se totes soles les medalles guanyades. Doncs, això de les bèsties... Humiliar-les fins i tot després d’haver guanyat! Qui va deixar les medalles damunt de la taula? Qui va donar l’ordre de la humiliació? Com a mínim, una multa de molts zeros. Però res, perquè són dones. Que per a aquests energúmens deu ser sinònim d’animal.

Fa uns dies ha sortit a la llum una altra fastigosa vexació. Elles havien de dormir als hotels amb les habitacions obertes, sense poder tancar-se per dins i, a més, els mascles que les controlaven tenien dret a entrar quan volguessin a les seves habitacions i remenar-los tot allò que volguessin.

Arran del cas Rubiales, han aconseguit els millors gols de la seva vida. Aquests són molt més importants que els d’encabir, amb un xut, una pilota dins d’una xarxa.

Ara s’han plantat i han dit prou i ja estan escrivint Història del futbol; que és una part de la seva història professional i la de moltes seguidores seves.

I és que cal haver patit i sofert molt ―com elles―, per haver d’arribar a arriscar tant la pròpia vida emocional com la professional.

PP i Vox, masclisme fastigós

I repugnant, repulsiu, execrable... I tants adjectius podríem afegir-hi... N’estic tipa i cuita dels homes i de les dones ―d’elles encara més perquè em fan molta llàstima―, maliciosament masclistes del PP i de Vox. I amb ganes de ser-ho i convertint-ho en bandera.

No puc entendre què els ha de passar pel cap. Potser tenen el cervell esmicolat. Com és que no s’assabenten del que està caient en situacions de masclismes? No llegeixen res que els pugui fer entendre què significa respectar les dones igual que els homes? Ja no dic més, per tot el que fan de més... Però sí, com a mínim, igual.

I s’hi entesten, i els fa gràcia, i es troben d’allò més encertats denigrant les dones com, potser, alguns no ho farien ni a les bèsties.

I no poden evitar-ho ni amb el descrèdit que els suposa. Perquè, en el fons se’n senten orgullosos. I creuen que els dona vots. Que això es veritat i llavors arribem a la podridura social capaç d’estar a favor de considerar la dona un ésser inferior.

Com si no, es pot explicar la foto de les subcampiones del món de gimnàstica rítmica agenollades en la fotografia oficial de la recepció del president Carlos Mazón al Palau de la Generalitat de València?

M’encanta el tuit del diputat de Compromís a les corts valencianes Joan Baldoví quan ha criticat la imatge amb un joc de paraules: «El nostre orgull, agenollat. La nostra vergonya, dreta».

Això mateix: les noies, les campiones, agenollades. I les autoritats, persones fracassades pel seu masclisme, dretes. Vomitiu. I tanmateix encara són capaços de riure per a la foto. Quin fetge!

Aquestes (des)autoritats han estat durament criticades, principalment el president. Però només això: criticats. Sense destitucions.

Arran de la polèmica per l’abominable foto el seu gabinet de premsa ha difós un vídeo amb què intenta dissimular la malifeta. A les imatges, es veu una responsable, sí, sí, una dona de la federació de gimnàstica dient a les noies que s’agenollin. Què hi té al cap aquesta dona? Serà del PP o de Vox? Caldria saber-ne el nom i que quedés incapacitada per a la resta dels seus dies per a cap càrrec públic.

Quan aquesta impresentable proposa que les noies s’agenollin, Mazón no hi està d’acord: “Escolta, potser ens hauríem d’ajupir nosaltres; em sap greu que elles estiguin així.” Boniquet que ho digui, però acaba cedint i la fotografia es fa. Per tant ell també n’és responsable i n’ha de donar explicacions.

El que no m’agrada d’aquestes noies és que s’agenollin sense ni protestar. En realitat, la dona diu la paraula «agachar» i elles, s’agenollen. També els falla l’autoestima. Però per què? Per segles i segles carregats de menyspreus. No cal ser orgullós. Però tampoc ningú, sigui home o dona, s’ha de deixar trepitjar.

I és que ja es fa imprescindible i urgent una llei que converteixi en delicte qualsevol actitud masclista. No l’arrencaríem d’alguns mals cors, però potser, socialment, estaria més controlat. I a les dones els exigiria un plus d’agreujant.

Isabel Llorach, mecenes catalana quasi desconeguda

Fa uns anys, vaig llegir Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. L’autor fa un retrat de la seva família ―a base de records i experiències viscudes pels seus avantpassats―, que alhora es converteix en un retrat de l’alta burgesia catalana de principis del segle XX. En aquest llibre vaig conèixer Isabel Llorach i Dolsa ― una bestia seva i gran mecenes dels intel·lectuals de l’època― a qui dedica un capítol sencer. El 2011, l’obra va ser adaptada al cinema per Mireia Ros i va merèixer un Gaudí el 2012.

Isabel era filla del metge Pau Llorach i Malet que, juntament amb el seu sogre, foren els fundadors de l’Institut Frenopàtic de les Corts, a Barcelona. Però Llorach es va fer d’or descobrint una mina d'aigües medicinals a Rubinat, a la Segarra. Isabel va heretar una immensa fortuna i la casa Llorach, una torre modernista dissenyada per Puig i Cadafalch. Malauradament va ser enderrocada als anys trenta. Aquesta torre va ser el centre de totes les seves activitats culturals i socials. Isabel va saber aprofitar molt bé la seva riquesa. Va viatjar per tot el món. Dues vegades en va fer la volta. I al seu pas per Egipte, va realitzar una visita privada a la tomba de Tutankamon. També va viatjar amb l’Orient Express i el Transsiberià. Vestia a l’última moda a París, on anava sovint, i utilitzava els cosmètics Elizabeth Arden, els més valorats entre la gent adinerada.

A part d’aquests aspectes més frívols, Isabel va ser una mecenes i una promotora cultural molt important de la seva època. Va ser presidenta dels Amics dels Museus de Catalunya. Va estar al capdavant del Conferentia Club, que es reunia al Ritz de Barcelona i convidava els escriptors més importants de tota Europa: Walter Gropius, Piaget, Federico García Lorca... Ella, i gràcies també al recolzament de Francesc Cambó, amb la seva activitat cultural va aconseguir que Barcelona estigués a l’alçada de les ciutats europees més importants.

Un any, pel seu aniversari, va convidar Carlos Gardel a casa seva per amenitzar la vetllada. També varen passar-hi grans figures com Nijinsky, Barbara Hutton, Richard Strauss, Gaudí, Puig i Cadafalch...

Va presidir el Comité Protector de les Vetllades de Teatre Selecte al Romea. Va ser fundadora de l’Associació d’Amics del carrer Montcada per intentar salvar alguns dels palaus que s’estaven enderrocant. I va aconseguir que l’Ajuntament n’adquirís alguns per a institucions i museus.

Al teatret de casa seva també es van estrenar obres d’avantguarda. Va col·laborar en el llibre Un siglo de Barcelona, de Carles Soldevila. També va inspirar l’Hortènsia Portell de Vida Privada de Segarra. I el seu retrat, pintat per Ramon Casas el 1901, presideix el despatx de l’Ajuntament de Barcelona.

I és que Isabel Llorach, tot i ser considerada una snob, va aconseguir una millor Barcelona amb la seva intensa activitat cultural. I va actuar sempre amb plena llibertat personal tot i ser una dona de principis del segle XX.