Lola Riu i Roca

Nascuda a Solsona, era filla de cal calderer, de cognom Riu. La seva especialitat eren els càntirs i les calderes d’aram. Vivien al carrer Terceries, números 3 i 5, on també havia nascut el bisbe Riu oncle de la Lola. Com que el negoci els funcionava força bé i anava creixent, compraren més endavant la casa del carrer Llobera (on ara hi ha la Caixa de Pensions). Estudià, probablement a les Monges de l’Ensenyança on adquirí l’especial destresa que aquestes docents sabien inculcar a les seves deixebles en l’art de les labors: l’agulla de ganxet, el punt de creu, els brodats de tota mena... i els sargits, pedaços...

Es casà amb Jesús Garriga i Mas. Era farmacèutic. Havia estudiat per capellà al Seminari de Solsona i després va anar cap a Vic a estudiar el Batxillerat, tot treballant en una farmàcia.

Probablement, es conegueren a la casa del Pla de Godall de Solsona on la germana del Jesús era la mestressa.

El seu vestit de núvia va ser de color negre rigorós. Tan sols una agulla amb unes flors blanques deixava veure, alhora, la seva austeritat i elegància.

Mai va fer ostentació de la seva riquesa i tot i tenir joies bones en portava poques. Tampoc li calien: era una senyora molt maca.

La foto de casament també és el resultat de la moda de l’època: ell assegut en una cadira i ella de peu a la seva dreta. El més curiós de la foto és que ell porta bigoti. Ningú de la família el recorda amb bigoti. Tan sols hi surt en la foto de casament. Degué deixàr-se’l per a tal especial ocasió

Després de casats s’instal·laren a Súria on ell treballava de farmacèutic i d’alcalde. Hi van viure uns quants anys però, poc abans de la guerra, marxaren cap a Barcelona on ell ja havia obtingut el càrrec de director dels laboratoris Roig Perelló. Tanmateix, el clima de Barcelona no era l’adequat per a la seva delicada salut. Així les coses, tornaren cap a la casa Garriga de Bergús més o menys cap a l’any 1945. S’hi estigueren entre vuit i deu anys.

L’any 1951 el seu nebot Josep Garriga i Sampons, de 23 anys d’edat, hi va cantar missa. La Lola i el Jesús en foren els padrins i li regalaren un calze d’or guarnit amb esmalts preciosos que encara es conserva a la casa de Bergús. El calze porta una inscripció en llatí amb el nom dels donants. El sermó de la missa, que havia estat encomanat a Mossèn Guiu ―que es va trobar malament― va anar a càrrec del Dr. Llorens. La família recorda que quan li van demanar va dir que sí immediatament, però va demanar permís i temps per afaitar-se. En aquells moments del ritual diari, el Dr. Llorens degué improvisar el seu sermó.

Els padrins també havien de pagar el dinar que es feia després de la missa. La família sencera s’hi abocà. El pare deia que en una família, de casaments solia haver-n’hi molts però de misses noves poques.

La factura de l’àpat encara es conserva. Hi va haver un total de 156 convidats a 155 pessetes el cobert i va pujar un total de 25.000 pessetes. Eren molts diners! El menjar l’havien encarregat a un restaurant de Cardona que es deia Casa Perico que havia fet pujar de Barcelona llagostins frescos. Va ser de les primeres vegades que per la comarca es va menjar aquesta mena de cuca estranya.

S’havia enramat i guarnit un tros d’era prop de la casa. Les taules estaven magníficament ben col·locades i decorades. A més a més els estudiants del Seminari de Solsona, a les postres, van cantar per al seu antic condeixeble, en aquells moments ja, Mossèn Josep Garriga. Per completar la vetllada es va fer una exhibició d’una de les primeres màquines de segar de la comarca. Per fer-la ja havien deixat expressament per segar un camp d’allà a la vora. Encara que ja hi havia màquines lligadores, les màquines de segar eren com meravelles de la creació.

El dia de la missa nova, la Lola també portava un vestit negre, en aquesta ocasió, ornat amb una agulla d’or a la solapa del vestit.

Poc temps després, la mare i la tia de la Lola, que encara vivien al carrer de Llobera es van morir i, per no tancar la casa, el matrimoni se’n va tornar cap a Solsona.

La parella estava molt ben avinguda i vivien l’un per l’altre. No varen poder tenir fills. Al poc temps de casar-se ell havia agafat una malaltia respiratòria que el portà pràcticament fins a les portes de la mort. Ella en va tenir cura i es podria dir que sempre més, va ser la seva esposa i infermera sol·lícita i amatent.

Ella era discreta i poc parladora. Els seus amics a Solsona eren l’alcalde, el canonge, el Dr. Llorens, el Dr. Espert... i el Sr. Andreu Soldevila que vivia en uns terrenys de la Sra. Riu ja que era l’home de confiança del seu marit i l’ajudava en tot allò que ell no podia fer degut a la seva delicada salut.

Ell era seriós. Tenia molta intuïció tant per als negocis com per a la política. Ell era qui, per voluntat d’ella, s’encarregava de la seva herència i li aconsellava fer el que creia més convenient.

Ella havia heretat tota la fortuna de la família Riu ja que el seu germà Ramon havia mort prematurament de malaltia.

El marit ―desitjós de fer-la contenta― va pensar que com a filla de Solsona, i neboda del bisbe Riu, (que havia portat els benedictins al Miracle per formar una escola que donés formació religiosa i cultural), li agradaria continuar la feina que l’oncle havia començat. Així, de comú acord, tots dos van entrevistar-se amb mossèn J. M. Ferran i Baqué per a l’elecció d’uns terrenys de la seva propietat per fer-ne donació per a la construcció del que serien les Escoles Professionals. I van fer arribar la proposta de donació al bisbe Tarancón mitjançant el Delegat de la Caixa de Pensions de Solsona que ja estava instal·lada al costat de casa seva.

En la realització d’aquesta important iniciativa, Les Escoles Professionals de Solsona, hi prengué part activament Mossèn Ferran, que aprofità l’experiència de l’escola del Miracle i de la de Navàs.

Més tard, el Sr. Sarri, farmacèutic de Solsona, també va fer donació d’uns terrenys confrontats als que havien cedit el matrimoni Garriga Riu per indicació seva, per a l’ampliació de l’escola.

La senyora Lola era molt piadosa. Anava a totes les funcions religioses. També era molt caritativa. I alhora discreta. Així ens ho confirma l’ajuda que oferí a la seva amiga Joana quan aquesta es va arruïnar. La Joana havia heretat del seu pare un capital que li rendia 10 pessetes diàries. L’home s’havia mort molt tranquil pensant que la seva filla podria viure folgadament la resta de la seva vida. Però aquelles 10 pessetes cada any servien per a menys i la seva amiga, la Lola, en veure que anava justa, li va demanar si podia rentar-li la roba al nebot que s’estava al Seminari perquè aquelles màquines de rentar que hi tenien trinxaven la roba. Ella li pagava la feina i la Joana, amb l’expressió de l’època, tenia pa blanc. Algunes vegades, de tant en tant, també li demanava que li anés a comprar.

El matrimoni estava convençut que ell es moriria primer i per aquest motiu, sovint, quan parlaven, ell solia dir-li: quan jo falti has de fer això i allò i el de més enllà. Es referia a les qüestions de l’herència que ella havia disposat.

Tot i les previsions, ella es va morir primer. Acabà els seus dies sobtadament. Se n’anà al llit i quan la minyona estranyà que no es llevés, anà a veure-la i la trobà morta. Era a començaments de l’any 1971. Quan el seu marit se n’assabentà digué: Déu tot ho fa bé perquè li ha estalviat a ella el sofriment per la meva mort. I ell morí d’enyorança uns mesos més tard, a finals del mateix any.

La senyora Lola Riu va voler que el seu patrimoni es dediqués a obres benèfiques i socials. Va llegar part del seu capital a l’Hospital de Sant Pau i al de la Santa Creu de Barcelona. També n’hi hagué, lògicament per a l’Hospital de Solsona (una finca a la carretera de Torà). També es recordà de la Fundació AMPANS de Manresa a la que cedí una finca a Sallent.

En l’herència també mostraren l’agraïment que sentien per les persones que n’havien tingut cura, especialment de Teresina Torrentellé, la seva minyona.

I per acabar de arrodonir-ho llegaren importants donatius a les Escoles Professionals.

Finalment, el seu nebot Mossèn Josep Garriga féu donació a Mossèn Bartrina d’una fotografia força gran del bisbe Riu, que era de la seva tia Lola.

Lola Riu i Roca és el retrat característic d’una excepcional dona quant a qualitats humanes que, sense fills i amb recursos econòmics, sabé donar-los per a causes benèfiques sense oblidar-se de les necessitats socials de la seva època.

Informació cedida per Mossèn Josep Garriga i Sampons, el seu germà i la seva esposa (que em reberen molt amablement )

Es millor ser home o dona?

Hi ha dies que no ho sé. No tenir la regla seria genial, però deixar de ser mare, no seria el mateix. Tenir certs privilegis masculins podria ser millor que no tenir la regla. Poder prescindir de les desavantatges femenines seria fantàstic.

Però el meu comentari és una rucada al costat del que ens explica Pol Galofré. Ell és un activista trans graduat en Cine i Audiovisuals a l’ESCAC, coordinador del Cultura Trans i un dels autors del llibre Políticas Trans: Una antología de textos desde los estudios transnorteamericanos. És docent del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB i treballa de formador en diversitat sexual i gènere i com a informador i dinamitzador al Centre LGTBI de Barcelona.

En un dels seus vídeos, titulat «Masculinidades», s’ha plantejat la qüestió de ser home o dona.

Si es pregunta què vol dir ser home, recorda un dia de platja, sol, quan uns nois van convidar-lo a compartir grup. Només parlaven de qui era capaç de córrer més amb la moto, de qui havia lligat amb més noies, de qui havia fet més animalades, en general... mentre un d’ells va agafar uns prismàtics per mirar les noies en top less. Hi havia un xicot que tampoc s’hi sentia a gust. Llavors varen insultar-lo dient-li «maricón». Si això vol dir ser home, ell no vol jugar-hi.

Pol va ser Carla fins a l’adolescència. Als 7 anys va voler que li tallessin el cabell com si fos un xicot. Va passar el millor estiu de la seva vida.

Fins que no va anar a la universitat no se li va obrir el món. Va conèixer xicots trans i va poder pensar-se. Els dubtes i les pors van anar quedant enrere per poder donar el pas i començar a viure com un noi. Tenia divuit anys. Va decidir que es diria Pol.

Ell sabia perfectament què era ser dona: dir alguna cosa en una assemblea i que ningú li fes cas per ser-ho; que després un company digués el mateix i l’aplaudissin; ser agredit sexualment amb onze anys; que li toquessin el cul al bus i els pits al metro; que li ensenyessin el penis pel carrer...

Ara, ja no el toquen. Però s’ha adonat que ha passat de ser un objecte sexual a ser un potencial agressor sense ser-ho.

Per això ha pres, conscientment, la decisió d’«amariconar-se»: somriure molt, tancar les cames, posar-se una arracada, gesticular molt, tenir deixos efeminats... Li resulta més còmode. I reconeix que en espais només d’homes sent ràbia i frustració. I es torna més feminista.

Segons ell, el més interessant seria que cadascú pogués trobar la seva «masculinitat». Ell l’ha trobada quedant embarassat.

I és que tan trist és que et diguin «maricón» perquè no t’agrada espiar noies amb els pits nusos, com que te’ls toquin al metro. Tanmateix, tocar és molt més agressiu.

Cal que tothom pugui viure la seva masculinitat o feminitat amb llibertat. I si pot ser, feliç i tot.

Las Sinsombrero

Portar barret, a principis del segle XX era un signe de jerarquia social. Les classes més adinerades havien de portar-lo. Però mentre els homes tenien permís per treure-se’l en espais tancats, les dones ho tenien prohibit. Les dones, en tenien moltes d’altres de prohibicions. I se m’acut també la de no poder entrar a les tavernes. A Espanya, a les dones, després de la crisi del 1898, se les va relegar al paper d’esposes i de mares. Un destí submís. Mentre a Europa, ja es preconitzava la idea de la dona moderna.

Per sort, Clara Campoamor i Victòria Kent, com a representants de la Generació del 14 varen aconseguir que durant la Segona República les dones poguessin votar i que el seu títol universitari fos reconegut per poder exercir professionalment els seus estudis.

Després d’aquestes dones varen venir les de la Generació del 27, les conegudes com «Las sin sombrero» Per què aquest nom? Doncs perquè un dia, tot passejant, Maruja Mallo, Margarita Sanso, Salvador Dalí i Federico García Lorca, van decidir treure’s el barret i passejar per la Puerta de Alcalá, sense portar-lo posat com a actitud de protesta. Volien expressar metafòricament que tapar-se el cap significava constrènyer les idees i reprimir les iniciatives. Varen ser insultats i apedregats.

Els noms masculins de la Generació del 27 són coneguts per tothom. Però, i els de les dones? Amb elles hi va haver una clara voluntat de silenciar-les i d’oblidar-les. Cal recordar-les: Maruja Mallo, pintora; Rosario Velasco, pintora; Marga Gil Roësset, escultora, il·lustradora i poeta; Maria Zambrano, filòsofa; Marai Teresa León, escMargarita Manso, pintora; Delhy Tejero, pintora i il·lustradora; Ángeles Santos, pintora i artista gràfica; i Concha de Albornoz, intel·lectual feminista.

Aquestes dones van introduir a les seves obres personatges femenins amb fortalesa, emancipades, lluitant contra el seu destí, amb un vestir modern, fumant o en una actitud intel·lectual. Però no van tenir el reconeixement que es mereixien, mentre van exercir la seva professió durant la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil. Tot i que durant la Segona República van poder fruir d’un petit parèntesi.

Elles solien reunir-se al Lyceum Club Femenino. Però els grups més conservadors les titllaven d’«excèntriques i desequilibrades». Sempre la mateixa rancior, en aquest país reaccionari. Sempre tan neòfob, fins i tot misoneista. I quan va començar la repressió franquista, el mateix any 39, la Falange els va clausurar el Lyceum. A més de destruir-los tota la documentació perquè no quedés constància de res del que havien fet.

Tampoc en varen tenir prou: les que no varen marxar a l’exili, van sofrir penes de presó o fins i tot, se les va silenciar amb la mort.

I és que ser un país reaccionari, neòfob, misoneista i predominantment masclista, no és bo per a ningú. I tanmateix, no té voluntat de sanació.

Josefina Ribera de Bonaplata

Va néixer a Solsona l’onze de gener de 1.877, a les dotze de la nit. Al número 5 del carrer de les Terceries ―el dels carnissers― a tocar de cal 65. El seu pare era el Sr. Llucià Ribera i Aguilar, advocat de Peramola (fill d’advocat i nét de metge). Els Aguilar havien estat uns argenters molts rics de Solsona. La seva mare es deia Dolors Bonaplata i procedia d’una família, també molt rica, de Barcelona. El seu germà era Ramon Bonaplata, l’amo de la Companyia Maquinaria Agrícola y Terrestre. «Doña» Josefina —com li deien els solsonins—, va ser filla única i heretà tota la fortuna dels Ribera, dels Aguilar i una important quantitat dels Bonaplata.

Però la riquesa no havia de donar-li la felicitat. Tot just néixer quedà òrfena de mare. Quan ella arribà al món, els seus pares ja eren grans i encara no havien pogut tenir descendència. Per aquest motiu —tot i ser una nena— fou molt ben rebuda. Conten, els que encara recorden la història, que en aquella casa, tal era el goig i el festeig per la criatura recent nascuda, que oblidaren atendre degudament la feliç, però alhora desvalguda mare. A les poques hores se’ls morí escolada degut a una fatal hemorràgia. Per aquest motiu, la nena Josefina va ser batejada amb una mantellina negra de dol. El seu padrí de bateig va ser el seu oncle, el famós doctor Celestí Ribera i Aguilar.

Aquest important prohom de la ciutat passà els seus últims anys, emmalaltit i força delicat, a Barcelona, on ella, la neboda, es traslladà i no escatimà esforços ni sacrificis per vetllar-lo amb admirable sol·licitud.

Llavors, ella, a Solsona, ja vivia a la imponent casa del carrer Llobera. I, anys més tard, comprà el terreny del davant perquè ningú li pogués tapar el sol construint-hi una altra casa. Ara és la plaça Ribera.

«Doña» Josefina es casà el 1.897 amb Don Lorenzo Soler Fradera (2-5-1872), advocat i Jutge de Pau de Solsona i home també molt ric. Ella tenia vint anys. El destí no els fou favorable i no pogueren tenir descendència.

A l’Arxiu del Bisbat de Solsona es conserven algunes cartes del matrimoni de l’any 1.906 fins al 1.908; i unes poques de l’any 1.919 al 1.921. Ella tenia, doncs, vint-i-nou i quaranta-dos anys respectivament.

Llegint-les es pot copsar fàcilment que la relació entre marit i muller era bàsicament respectuosa i distant, freda («Querido Lorenzo... recibe un fuerte abrazo de tu esposa»). L’objectiu de les cartes (a més de deixar palès que ell volia que ella li escrivís cada dia), no era altre que el de tractar d’assumptes de negocis on ell sembla tenir l’última paraula; de posar-se d’acord en les anades i vingudes de tots dos per les diferents propietats que posseïen (quasi com si s’evitessin; al menys aquells anys en que ella restà a Barcelona per tenir cura del seu oncle); de donar les puntuals i pertinents notícies sobre la salut de l’oncle emmalaltit (que si té la cama botida, que si avui s’ha hagut de quedar al llit, que el metge Don Crespo per deferència el visita cada dia...). Però l’assumpte més recurrent i que a ells més els preocupava era el d’aconseguir que ell fos anomenat Jutge de Pau de Solsona. Ella havia d’anar sovint a casa d’un tal Sr. Permanyer —de gran influència—, que els anava donant llargues i alguna vegada ni tan sols els havia volgut rebre. Ella fou pacient i metòdica: visites, papers, documents, regals (algunes perdius...), obstinació... Finalment, ell obtingué la titularitat.

D’altres assumptes de menys importància però, alhora curiosos, són els que fan referència al gos que es vol comprar i que una amiga seva ha vist per a ella en un aparador de Paris. També s’interessa pels malalts del tifus que l’any 1.917 hi hagué a Solsona i li recomana al seu marit que se’n guardi. També ens permeten saber que la seva veïna és la Baronessa de Ferrer i que per pujar a Solsona utilitza les tartanes del Galtanegra. En una altra carta li explica el menú d’un àpat d’alta societat al que ha estat invitada: arròs amb pollastre, llagostins, pastissets de gallina (Srul-fritz), filet a la jardinera, omelette soufflée, dolços i cava.

Per les visites podem deduir que la senyora Conxita Barnola constava entre les seves amistats.

En una carta del 1.909 li explica al seu marit —amb molt d’entusiasme— que donades les seves afeccions monàrquiques, ha tingut el gust de conèixer el Rei Alfons XIII en la seva primera visita a Barcelona. Se sent molt orgullosa del gran entusiasme que la ciutat li ret.

Aquestes cartes mostren algunes curiositats: si la carta era enviada a «Doña» Josefina per algun remitent que estava de dol, tot el voltant del full tenia un rivet negre. Ella n’enviava algunes amb un rivet daurat i en la part esquerra posterior un cercle daurat amb la seva inicial daurada, en majúscula i una mica gòtica. Cap al final ja en rebia algunes escrites a màquina. Totes, però, en rigorós castellà. La seva fluïdesa era mostra d’una bona formació, en canvi la del seu marit era força deficitària i ella, algunes vegades, li explicava que s’havia descuidat o posat de més una h “fenomenal”.

Quant a la distant relació que entre ells dos deuria haver-hi, serà suficient transcriure alguns paràgrafs d’ella: ...«si tío mejora iré a pasar contigo la Navidad para que no tengas que pasar solo estas fechas y me iré cuando a ti te parezca bien...».I en una altra: «Como pronto harà dos meses que estoy aquí (Barcelona) y nada me indicas para el regreso, tanto mi tío como yo estamos profundamente agradecidos de tu paciencia... debes estar persuadido que yo no quiero fallar a ninguna conveniencia social... y deseo que me hables con toda ingenuidad, como yo lo hago contigo, a fin de que pueda trazar con más acierto mi plan de regresar a Solsona...»

Per a la diada de Sant Josep de l’any 1.908 , ella li demana permís per anar a Solsona a passar el dia del seu sant. Ell no li degué donar permís i el dia 18 ell rep la carta en que ella li explica com ha acomplert tots els seus encàrrecs: «Ayer estuve a comprarte el papel, quina y agua de colonia para poderlo mandar luego que tenga ocasión...» la qual cosa significa que ella no li pogué portar. Més tard, el dia 26 del mateix mes i any, ella li escriu des de Solsona però, ell, no hi és. De l’any 1.917 es conserva una carta d’ell que diu: ... «mañana cuando la recibas hará 20 años justos que nos casamos. No recordando sinsabores, y sí solo las horas felices que he pasado al lado de la compañera de mi vida. Hago votos, queridísima Josefina para que Dios nos conceda, siempre más unidos, una larga, dulce y cristiana vejez».

Aquest senyor Don Lorenzo deuria ser de mira’m i no em toquis o molestament refinat. La seva senyora li escriu una carta en la que li comenta que si li sap molt greu que s’hagin oblidat de bordar-li la «S» als calçotets i «que si no lo admitia» li aconsella que els faci brodar a Solsona mateix.

Les anècdotes que es conten sobre aquest altiu tret de la personalitat del senyor Lorenzo durant la guerra ja són molt més desagradables. El grup amb el que ell solia amagar-se pels boscos, l’havia d’ajudar sempre. Entre alguns detalls es diu que li havien d’apartar les rames perquè pogués passar més còmodament; que li havien d’aguantar el plat mentre menjava... I acabada la guerra, mai no va ser capaç ni de convidar-los a un trist sopar.

La senyora Josefina i el seu marit solien explicar que eren els amos de la segona finca més bona de Catalunya. Era una finca de Girona de la qual ells n’eren usufructuaris i tenien uns hereus gravats. Però, era tan gran que ells mateixos explicaven que, a l’estiu, es podien passejar amb la seva tartana durant tres quarts d’hora sense que els toques mica de sol.

Durant la guerra, els hereus, cansats de no poder heretar (ella ja rondava els seixanta anys), van buscar dos homes a sou per fer-los matar. Aquests, abans de començar la feina van passar pel bar per donar-se ànims però la beguda els va fer començar a xerrar més del compte i van explicar en veu alta la feina que tenien entre mans (ells deurien emportar-se una part dels guanys). Casualment, el xofer del matrimoni estava també dins el bar. Se’n va escapolir tan ràpid i dissimuladament com va saber i va córrer a advertir els seus amos. Ells, inconscients de la gravetat de l’assumpte, s’entretenien agafant joies, valors... fins al punt que el xofer els va dir que si no pujaven a l’auto —ja que ell també estava arriscant la seva pròpia vida—, ell marxaria. I així els va salvar.

Els dos homes enfurismats, en veure que ja no podrien cobrar el que imaginaven perquè no trobaren ningú a la casa, la van emprendre amb la pobra euga. Li van posar unes teies pel forat del cul i després les van encendre.

Anys més tard, Don Lorenzo encara tenia ben present l’intent d’assassinat. Un dia, mentre passejava pel cementiri, tot admirant el seu magnífic panteó, li va comentar al senyor Pau Grifell i Bosch ―que li estava arreglant pel dia de Tots Sants― que tenint tres panteons havia estat a punt de ser enterrat a la cuneta.

La senyora Josefina també té la seva pròpia anècdota de la guerra. Si més no ofereix més fermesa i valentia que no el seu marit. La van agafar presa i quan el jutge anava per prendre-li declaració ella va sol·licitar anar d’urgències al lavabo. No li van fer cap cas i ella va tornar a insistir-hi. Com que tampoc li van fer cas, es va empassar la seva educació i els va dir que si no li permetien anar al lavabo s’ho hauria de fer allí mateix perquè realment estava molt necessitada. Davant d’aquesta reacció, li van donar el permís. I així que va ser al lavabo es va treure un bon feix de bitllets de la pitrera, els va estripar i els va tirar al vàter. Va ser llesta! Ella portava bitllets de sèrie i, aquests, als rojos no els agradaven perquè creien que si no s’utilitzaven els seus era perquè no es tenia prou confiança en el seu règim. I va salvar la vida!

La senyora Josefina, abans de la guerra ja havia pagat les escultures que hi havia al cambril de la Mare de Déu. Però després van ser cremades.

I el fet més important de la seva vida social solsonina va ser quan l’any 1.956 la van nomenar padrina de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre. Tenia 79 anys. Ella havia regalat totes les perles que envolten la corona per la part inferior. Era un bon regal però el poble també hi havia participat en la mesura de les seves possibilitats. El padrí va ser el senyor Joaquim de Barnola i de Bassols que, en no poder ser acompanyat per la seva senyora, va compartir l’honor amb la senyora Josefina Ribera de Bonaplata.

La senyora Josefina va morir a Barcelona el dinou de desembre de 1957 i van traslladar les seves restes mortals al panteó de Solsona on s’hi especifica el títol de «Hija predilecta de la ciudad de Solsona», atorgat en reunió plenària pel consistori que en aquells moments estava al poder.

El seu marit havia mort l’onze de juny de 1949.

Quant a l’herència, havia nomenat tres tutors: el metge Baixas, l’arquitecte Puig Boada (perquè eren parents i li havia fet algunes restauracions a la seva casa del carrer de Llobera) i un canonge. Les possessions de Solsona van anar directament a la filla de l’arquitecte.

L’alcalde, el senyor Serra Forn, l’havia vetllada molt perquè volia que llegués a la ciutat la seva gran casa per encabir-hi l’Ajuntament, ja que la plaça li podia conferir millor presència. No ho va aconseguir.

Algunes anècdotes

1.- Un dia, la senyora Lluçianeta ―nom que li deien a la senyora Josefina degut al seu pare, el senyor Llucià―, va enviar la seva minyona a cal Tarines a comprar una llonganissa. Quan les va tenir a casa, minyona i llonganissa, en va tastar un bocí, de llonganissa és clar, i com que no li va agradar li va dir a la minyona que la retornés perquè no era gens bona. Quan la minyona —segurament amb més vergonya que voluntat de servei—, els va tornar la llonganissa, a cal Tarines li van respondre que a cap pobre li haurien deixat tornar una llonganissa encetada però, com que la senyora Llucianeta era tan rica, li havien de permetre. Segurament, deurien tenir por que una clienta de tal envergadura econòmica se’ls enfadés i no tornés per la botiga si no li descomptaven la llonganissa encetada i menjada. Què n’és de pràctic ser ric!

2.- El matrimoni Soler-Ribera sentia una particular preocupació pel seu panteó, en especial, el marit. Un any van encarregar la pintura de tota la decoració de ferro que incloïa aquell panteó a un pintor. El resultat, tot i ser un preu desorbitat que a ell poc li importava, va ser esplèndid. El pintor va recórrer fins i tot a l’ús de la purpurina. Però la vanitat sol tenir un preu; quan l’any de sobre van tornar, tot aquell bé de Déu, aquella banalitat malversada per quatre ossos, havia quedat en orris. Van tenir un disgust ric d’aquells comparables a un disgust seriós de qualsevol home pobre. Llavors van buscar un altre pintor més auster. Quan van anar per pagar la factura, li volien pagar l’import multiplicat per dos a fi que per a l’any vinent, abans de tornar per Tots Sants, els hi haguessin tornat a pintar i el seu panteó lluïs com el millor. Però, el pintor li va dir que no calia que li pagués més diners perquè aquella pintura que li havia posat encara li havia d’aguantar força anys més. Que quan s’hagués de fer algun retoc ja en tornarien a parlar.

Poc temps després, contents com havien quedat amb aquell pintor li van encarregar que els pintés la gran casa que tenien al carrer Llobera. Però, si el marit rebia algun rebut en el que no constava la casa-palacio, del carrer Llobera, els pintors tenien dificultats per cobrar fins que no tornaven a trametre la factura referint-se a la casa-palacio.

Informació obtinguda en els documents de l’Arxiu Diocesà, i de Pau Grifell Vilà

Les dones imbècils no m’agraden

Gonzalo Queipo de Llano va ser un Tinent General de Cavalleria que va començar la seva carrera política al costat dels republicans. Però després de la destitució d’Alcalà Zamora, va ser, amb Mola i Sanjurjo, un dels principals líders del cop militar que va provocar la guerra civil espanyola. Amb la repressió que va exercir, només a Sevilla, va ser el responsable de més de tres mil morts. Injustes, impunes, de molt mala persona. Va arribar a tenir tant de poder ―i tanta impunitat― que se’l coneixia com el Virrey de Andalucía». Per «aquests grans» mèrits, Franco va fer-lo marquès. Aquestes pràctiques, l’abús de poder per portar uniformes i amb ordres d’alts vols, a Espanya encara tenen premi. I quasi han passat cent anys.

No fa gaires dies, una tal Catalina Álamo ―que al cervell no hi té ni olives buides― candidata de Vox a San Juan de Aznalfarache, a Sevilla, incapaç per a sentiments nobles ni d’estàndard baix, va fer-se una foto, amb una amiga seva, davant del monument de Las aceituneras, nou dones afusellades per Queipo de Llano. Tenia la clara intenció de burlar-se’n. Malànima! Però va ser candidata de Vox a l’Ajuntament de San Juan de Aznalfarache i el cervell ple d’olives buides li dona per a poc. Quan va tenir la foto, va penjar-la al facebook i hi va afegir set emoticones amb riallades. El que hauria hagut de posar-hi haurien estat caretes plorant per la pena de pertànyer a un país on els assassins acaben sent marquesos. No contenta amb això, quan els veïns van retreure-li la seva actitud i la seva falta de respecte, va etzibar-los amb lletres: «qué piel más fina...y qué ricas son las aceitunas machacás». Doncs això, que Vox, ja no és sinònim de diccionari de la llengua.

La seva amiga, amb la que deuen tenir certes afinitats, hi va ficar cullerada: «mmmmmm verdad. Qué ricas!!!»

«Las aceitunas machacás» van enfurismar els veïns i també van respondre: «vomitivas» i «que pena que se juegue con los sentimientos de familiares de estas personas que aún viven»,

Aquestes respostes no van aconseguir fer-li entendres res. No sols no va demanar disculpes sinó que va deixar entendre que els equivocats eren els altres, no pas ella: no cal buscar-li, va dir, «14 pies al gato». I es va quedar tan ampla.

Què pot fer una dona així en un Ajuntament?

Las «aceituneras» varen ser detingudes pels falangistes la matinada del 10 d’agost de 1936, per ser militants d’UGT. Varen portar-les presoneres al buc Cabo Carvoeiro, on van ser violades i fins i tot, a algunes, varen tallar-los els pits. El 24 d’octubre varen ser afusellades, amb quaranta persones més. Elles tenen el nom gravat a la ceràmica del memorial històric que, poc dies després de ser inaugurat, va ser trencat a martellades. Segurament per gent amb el cervell també ple d’olives buides.

I és que ens cal esforçar-nos per recuperar els perfils baixos de coneixement però, especialment, de cor.

Les feministes, «ramat de porques»?

 

Les feministes, «ramat de porques»?

Zas és un municipi de la província d’A Coruña amb menys de cinc mil habitants. El seu rector ―jove, no gaire agraciat i amb cara de pocs títols― té tanta feina que no li queda temps per pensar. Suposo que es lleva a trenc l’alba i no para de dir misses, fer vídeo trucades amb el seu bisbe i escombrar la sagristia fins que li queda tan neta com la patena del seu altar.

Aquest fatigós horari laboral, acabo d’inventar-me’l. Perquè pel que sembla té temps de fer uns tuits que li porten molts maldecaps.

Per començar, a la seva pàgina de facebook hi té una foto del seu interessant rostre, traspassat a ran de galta per una magnífica i no gens discreta bandera espanyola. Molt poc oportú, però ja he comentat que les seves llums no semblen il·luminar-lo massa. Perquè... a Zas, pot tenir-hi algun feligrès independentista? O potser aquests no li van a missa. I els de missa són tots de bandera? Tampoc m’estranyaria.

Però els racons de món com Zas, també poden fer-se virals si els seus rectors són tan rucs com els percebes més petits que els arriben de la Costa da Morte. Perquè percebe, en sentit figurat ja vol dir això: beneitot, curt de gambals.

Resulta que aquesta eminència eclesiàstica no va tenir altra pensada ―fa uns mesos ja― que fer un mal, molt mal tuit: «¿Por qué tengo yo que soportar que una manada de cerdas me diga “o violador es ti” (el violador eres tu). Las violadoras sois vosotras que intentáis forzar nuestras conciencias”.

Més que beneitot, oi?

Això de veure les feministes com les violadores li ve ―sense filtrar, és clar― del crit feminista creat pel col·lectiu xilè Las Tesis que inclou frases com: «el patriarcat és el jutge que ens jutja per néixer», «el nostre càstig és la violència que no es veu», «la culpa no és meva, ni on estava, ni com vestia» i finalment: el violador ets tu».

Potser quan els percebes arriben a Zas, ja estan en mal estat i funcionen com al·lucinògens... però si no és això, després d’espanyolista deu tenir un cor misogin tan fosc com el de Quevedo. Però molt menys lúcid.

Després, tot van ser corredisses a esborrar aquest tuit ―i d’altres tan insultants com aquest. Però va fer tard perquè les captures de pantalla no perdonen.

Tanmateix, va intentar justificar-se (sense entendre que una justificació no eximeix de culpa), dient que ho havia escrit en calent i que el que havia dit era inapropiat o desafortunat.

L’Arquebisbat va publicar una nota dient que valorava la rectificació del capellà (tot i que ell assegura que ningú no li havia demanat). I el ple de l’Ajuntament va expressar el seu malestar pels tuits i la seva solidaritat amb totes les persones ofeses.

I és que l’Església no és responsable de tots els disbarats que poden fer i dir els seus acòlits. Però faria bé exigint-los alguns mínims. I sobretot, tenir-ne més cura perquè no els malmetin tan el seu ministeri.