La vescomtessa dissortada (17)

Vam passar tres dies amb les seves tres nits jugant als plaers de l’amor i jo vaig anar descobrint tots els secrets que, a poc a poc, ell m’anava revelant. Totes les carícies del vostre pare em produïen una gran delectança. I, a cada misteri que em descobria, jo m’anava tornant més agosarada per poder oferir-li a ell, el mateix delit i goig. Em vaig sentir la més feliç de les dones i les meves pors havien quedat soterrades, oblidades sota capes de felicitat.
Però tot i les capes i la meva voluntat d’esforç, una petita escletxa se’m va obrir fins a buscar la llum. A cada descobriment de plaer que ell proporcionava, m’anava fent conscient que, en ensenyar-m’ho, no ho descobria amb mi per primera vegada, sinó que ja ho tenia après i que alguna o algunes altres dones, grans expertes comparades amb mi, li havien ensenyat. Algunes rialles se m’estroncaven abans de sortir. Però jo ja estava decidida a viure aquella alegria que m’havia tocat i no volia amargar-me-la amb pensaments funests. Havia après una lliçó: no em valia la pena patir pel que no sabia si havia de passar. Jo, ara, era la núvia feliç recent casada i sabia que la majoria d’homes (i més a l’edat del vostre pare), havien tingut moltes relacions amb dones de tota mena perquè passaven moltes temporades lluny de la llar familiar. De moment, volia i em tocava viure el meu amor que, fins i tot, em semblava correspost.
 Quan el vostre pare es va acomiadar per anar a atendre els assumptes més urgents que el requerien, de seguida vaig fer avisar Tròtula. Ella no va arribar amb la prestesa a la qual jo estava acostumada. I el desassossec em va començar a créixer altra vegada per dins. Instintivament, em vaig posar les mans al ventre. Havia fet tantes vegades l’amor amb el vostre pare! Per tant, si les coses anaven bé, jo hauria d’estar engendrant una vida dins del meu cos. Un fill! Una filla! Podia estar ja embarassada? A cop calent, em va embargar una venturosa il·lusió ja que la meva principal funció a la vida era engendrar fills, a ser possible, mascles. Però, en pocs segons, em va assaltar la idea de la mort. Hi havia tantes noies joves que morien de part! I hi havia tants fills que morien en néixer! Què em passaria a mi? I unes llàgrimes que no volia em delatessin, em van trair. Jo volia ser forta i aguantar com tantes dones ho havien hagut de fer. Vaig ofegar-les abans no en sortissin més. Quan va entrar Tròtula, el meu rostre transmetia una serenor ben dissimulada. Però el meu ànim seguia experimentant la mateixa barreja de pors i il·lusions. La lliçó que acabava d’entendre no era pas tan fàcil de portar a la pràctica.
 Tròtula va arribar més amarada de tristor que mai; se la veia apagada, desencisada. No volia saber res de com m’havia anat amb el meu marit. El seu to de veu, tot i l’esforç per mostrar-se amable, resultava esquerp i es mostrava impacient. No hi podia veure aquella estimació de tants d’anys. Adonant-me que no volia parlar de la meva feliç nova vida (ja que em va tallar en sec quan ho vaig intentar), vaig interessar-me pel seu estat. Havia passat tres dies d’angoixa i vòmits, mareigs i plors. Em vaig precipitar sobre ella, tot acaronant-la, per apaivagar la seva tristesa. No sabia què li passava i jo no podia endevinar-ho. Em va confessar que s’havia sentit molt sola. Però, vaig tenir la certesa que no em deia pas tota la veritat.
 Quan em va veure la flor despintada va reaccionar i impulsada per l’estimació que sempre m’havia tingut es va posar de seguida a feinejar. I parlant de coses banals que ni m’interessaven a mi ni a ella, em va tornar a pintar la flor i jo vaig tornar a sentir-me segura i magnífica.
Pensant si podria tornar a veure el meu Felip, li vaig proposar d’anar a fer un passeig les dues juntes. Es va animar una mica. La vaig agafar de la mà i, per uns segons, els seus ulls van tornar a lluir com abans, com sempre. Vam sortir a descobrir els indrets més agradables de l’entorn on havíem de viure els nostres propers anys, si de la mà de Déu estava el voler concedir-nos-ho. Estàvem molt animades i amb ganes de fer molts plans, però no va ser així. A ella, no li sortien les paraules, es quedava abstreta mirant una flor o seguint el vol d’un ocell. Vaig témer que les relacions entre nosaltres dues haguessin canviat. No vaig voler molestar-la amb les meves inquietuds. Ella ja en tenia prou amb les seves. Havia deixat, tot i de grat, per mi, els seus pares. Jo havia hagut de marxar. M’havien fet fora i ella m’havia volgut acompanyar en el que jo em temia un suplici. Ara, tot i parlar-li de les flors i herbes que anàvem trobant per distreure-la, jo només pensava en l’hora que retrobaria l’ésser estimat, si estaria embarassada, si em moriria... Volia fer l’esforç de pensar en ella i parlar d’ella. Amb qui, si no, podia parlar Tròtula? Ella se n’havia de tornar sola a la seva cambra. Per animar-la, li vaig proposar de conèixer la comunitat jueva de Castre ja que tenia molta anomenada i probablement hi trobaria algun metge important amb el qual aprendre. També em va tallar en sec. No volia conèixer cap metge. Ella, tan sols volia treballar per a mi. Em vaig adonar que en aquells escassos tres dies, havia canviat molt. Ben aviat, vaig poder entendre que aquell canvi també suposava per a ella una nova relació amb el món que l’envoltava.
                                                                                   
                                                                                                    Estadilla, 18 de maig de 1304


Tròtula, per apaivagar els seus neguits, va decantar-se per conquerir amants. Era la més bonica de totes i sabia captivar i seduir. Els homes, fàcilment, l’empaitaven delerosos. I si Felip ballava amb mi, ella sempre trobava amb qui ballar. Si Felip em treia de passeig, ella també aconseguia algú per anar de passeig. Però, de lluny, em seguia amb la mirada. Si Felip em besava, ella també besava l’acompanyant de torn.
 Aviat, em vaig adonar que Tròtula no suportava la presència de Felip. Durant les vetllades compartides sempre mantenia una evident distància. Després de cada una de les nits en les quals jo sospitava que s’havia rendit als plaers de l’amor, l’endemà al matí, solia preguntar-li si s’ho havia passat bé. M’encantava fer-ho amb una rialla una mica sorneguera. Ella, impertèrrita, sempre em responia que era incapaç d’explicar-me situacions i sentiments tan íntims. Tampoc volia saber res dels meus. La resposta em va estranyar molt perquè, sempre, ens ho havíem dit tot. Què li podria estar passant?
 Tot i les precaucions de Tròtula, les enraonies aviat van començar a circular. Fins que un dia, Felip, em va informar que Tròtula, tot i que era molt capaç d’excitar tots els seus amants, (i havia posat força matrimonis en perill), mai acabava de consumar les seves relacions. Ningú no en sabia el motiu exacte, ja que ella sempre oferia excuses plausibles que, evidentment, entre companys de competicions amoroses, no s’intercanviaven. L’opinió més generalitzada era que ella, així, aconseguia tenir tot un estol d’homes al seu voltant que decebuts i menystinguts, rebassaven els límits de qualsevulla moral per tal d’aconseguir-la. També corria la brama que un faldiller molt orgullós, incapaç d’acceptar el seu fracàs com a amant, s’havia dedicat a explicar, entre burles i escarnis, les meravelles del seu cos i el plaer obtingut en posseir-la. Després, no s’havia sabut com, aquest amant, havia begut un beuratge que l’havia tingut dues setmanes allunyat de qualsevol dama i no se sabia amb certesa si podria tornar a ser un complidor amant.
Conclosa aquesta feta, van començar a córrer moltes versions sobre les nits de Tròtula. Alguns ja tenien por d’atansar-se-li, però els joves més agosarats, com si d’una justa es tractés, es desfeien en atencions i persecucions per tal d’aconseguir-la. Felip em va explicar que uns quants cavallers, una nit que estaven molt beguts, volien presentar-se a la seva cambra i, entre tots, violar-la. La gent no oblidava tan fàcilment que era jueva.
 Jo no sabia com ajudar la meva amiga. Hi havia alguna cosa que se m’escapava i no era capaç de copsar. Tròtula no era una dona frívola. A mi m’omplia d’atencions, abraçades i petons. Feia tot el que li demanava i, sovint, endevinava els meus desigs abans que jo els sol·licités. Felip mai no es va interposar entre ella i jo. Sabia com érem d’amigues i ens deixava fer tot el que volíem.
A poc a poc, ella va anar arriscant-se més i més, fins a atrevir-se a destorbar la nostra intimitat. Mai no li vaig retreure res. Li devia tant a Tròtula! Era sens dubte, la millor i única amiga que havia tingut mai. I com que ella no semblava voler tenir marit, vaig pensar que la podia mig compensar accedint a tots els seus capricis, ja que estava més sola que jo.
 Per aquells dies, va venir a visitar-nos el meu germà Àlvar. Portava males notícies: la nostra mare s’havia mort, deien els metges, de tristesa. Vaig sentir molta llàstima per ella i vaig imaginar tot el que hauria arribat a patir per acceptar totes les decisions que el seu marit, a contracor, li havia imposat. Ella hauria volgut venir al meu casament i ell no li ho va permetre. Jo no hi havia insistit perquè necessitava aquells dies per als meus plans. I després, el pitjor: no havia estat capaç d’escriure-li ni una ratlla sobre la meva felicitat. Un sentiment de terrible culpabilitat em va envair. I si havia mort per la tristesa que li proporcionava l’oblit de la seva ingrata filla? La meva mare portava moltes penes acumulades i potser la meva, havia estat la que l’havia ferit de mort. L’angoixa em va fer sentir com si em punxessin l’ànima. Però en retornar els pensaments a la meva nova vida, vaig pensar que li resaria molts dies per no oblidar-me’n i fer-me perdonar. Estava massa contenta per posar-me a plorar! No en tenia ganes!
 Aquella vetllada nocturna, però, hauria d’acabar igualment malament. Mentre Felip, el vostre pare, recolzava el cap sobre el meu pit i suament m’acariciava, Tròtula, pendent sempre de nosaltres, es va aixecar de la seva cadira com si l’haguessin punxada. Em vaig quedar esbalaïda, en suspens. S’estava dirigint cap al meu germà i, agafant-lo de la mà, se’l va endur foscor enllà, cap a la seva cambra. No m’ho podia creure! Què passaria? Felip em va calmar i em va suplicar que no em mogués; era el meu germà petit però, alhora, ja era gran per decidir què volia fer.
 No podia agafar el son: la meva mare oblidada, Tròtula, el meu germà... Felip va començar a estimar-me i, finalment, després del nostre apassionat amor, em vaig adormir rendida.
 Al matí, em vaig dirigir a la capella a resar per l’ànima de la meva mare i a demanar ajuda per prendre una decisió que ja no podia retardar més. Tròtula ja havia arribat excessivament enllà en els seus atreviments. Encara estava resant que el meu germà va venir a acomiadar-se. Me’l vaig mirar de fit a fit esperant que s’expliqués. Em va fer un petó, i em va dir, a cau d’orella, que Tròtula era una dona encantadora, que cap de les enraonies era certa i que havien passat tota la nit parlant, especialment de mi. També em va advertir, però, que Tròtula estava sofrint molt.
 Després, vaig buscar-la per dir-li que no podia viure més d’aquella manera, que estava agafant mala fama i que no li convenia gens. Havia de prendre una decisió i jo l’hi respectaria i l’ajudaria. Si es volia casar, li trobaria la persona adequada.

                                                                                                   Estadilla, 19 de maig de 1304

Vicis i virtuts

No m’agrada veure dones que recolzin partits masclistes. I menys si pretenen ser líders dins la societat on viuen. I tampoc m’agrada que es decantin per l’enaltiment dels vicis i el menyspreu per les virtuts.

Ja fa força dies, la meva germana va convidar-me d’urgència al teatre perquè algú, poc informat, acabava de passar-li unes entrades que no podia gaudir. En arribar, mentre ella recollia les entrades, vaig veure el somriure cínic de Dolors Montserrat. Va assaltar-me la recança: era molt difícil que ambdues poguéssim gaudir del mateix espectacle. Però amb bona voluntat vaig voler donar-li una oportunitat a l’actor del monòleg «Looking for Europe», el filòsof Henri Lévy; un personatge molt mediàtic i molt controvertit a França. La idea bàsica de la seva xerrameca era anar contra tots els populismes; barrejant-los tots: els que van a favor d’ajudar gent necessitada, com els que s’esforcen en desemparar-los.

En menys de cinc minuts, ja havia posat al mateix sac a Iglesias, Abascal i Puigdemont. En sentir aquest nom (amb els altres, no), el públic, amb Dolors Montserrat i moltes dones com ella perquè la platea estava quasi plena, van posar-se a riure. La ignorància és atrevida; i menyspreable si algú vol entestar-s’hi. Em vaig empipar de valent, encara que vaig aguantar-me.

Però pocs minuts després, va sortir l’impresentable Boadella a fer una de les seves mamarratxades. I va començar a riure’s, amb la seva típica misèria, dels catalans. Dolors Montserrat, massa a prop que la tenia, va començar a riure i la meitat femenina de la sala també. A part de tots els altres, és clar. Aixecar-me i fer aixecar un munt de gent per poder sortir d’aquell disbarat, em va relaxar.

Aquesta dreta fraudulenta i prevaricadora del país veí creu que nosaltres, quan els critiquem, fem el mateix que ells. Molta més ignorància supina. No són capaços d’entendre la diferència entre vicis i virtuts. El seu sil·logisme és fals. Les virtuts, es lloen. Els vicis, es condemnen.

Els catalans denunciem els seus vicis: l’odi, la venjança, la prevaricació, la delinqüència organitzada... I això no és sols un dret, és també un deure.

En canvi, quan la dreta més feixista s’obstina a criticar les virtuts dels catalans: la democràcia ben entesa, el mandat de les urnes, la protesta pacífica, la solidaritat... està cometent un delicte moral. Que té unes conseqüències gravíssimes, especialment, en acòlits de poques llums (que, casualment són molts dels que els escolten).

I és que l’amoralitat, enganyosament proclamada com a correcta, tant en dones com en homes, és una menyspreable infàmia que té per bo generar més individus amorals. Quina societat vol lloar-se d’amoral? Només una pobra d’esperit.

La vescomtessa dissortada (16)

Vam passar tres dies amb les seves tres nits jugant als plaers de l’amor i jo vaig anar descobrint tots els secrets que, a poc a poc, ell m’anava revelant. Totes les carícies del vostre pare em produïen una gran delectança. I, a cada misteri que em descobria, jo m’anava tornant més agosarada per poder oferir-li a ell, el mateix delit i goig. Em vaig sentir la més feliç de les dones i les meves pors havien quedat soterrades, oblidades sota capes de felicitat.
 Però tot i les capes i la meva voluntat d’esforç, una petita escletxa se’m va obrir fins a buscar la llum. A cada descobriment de plaer que ell proporcionava, m’anava fent conscient que, en ensenyar-m’ho, no ho descobria amb mi per primera vegada, sinó que ja ho tenia après i que alguna o algunes altres dones, grans expertes comparades amb mi, li havien ensenyat. Algunes rialles se m’estroncaven abans de sortir. Però jo ja estava decidida a viure aquella alegria que m’havia tocat i no volia amargar-me-la amb pensaments funests. Havia après una lliçó: no em valia la pena patir pel que no sabia si havia de passar. Jo, ara, era la núvia feliç recent casada i sabia que la majoria d’homes (i més a l’edat del vostre pare), havien tingut moltes relacions amb dones de tota mena perquè passaven moltes temporades lluny de la llar familiar. De moment, volia i em tocava viure el meu amor que, fins i tot, em semblava correspost.
 Quan el vostre pare es va acomiadar per anar a atendre els assumptes més urgents que el requerien, de seguida vaig fer avisar Tròtula. Ella no va arribar amb la prestesa a la qual jo estava acostumada. I el desassossec em va començar a créixer altra vegada per dins. Instintivament, em vaig posar les mans al ventre. Havia fet tantes vegades l’amor amb el vostre pare! Per tant, si les coses anaven bé, jo hauria d’estar engendrant una vida dins del meu cos. Un fill! Una filla! Podia estar ja embarassada? A cop calent, em va embargar una venturosa il·lusió ja que la meva principal funció a la vida era engendrar fills, a ser possible, mascles. Però, en pocs segons, em va assaltar la idea de la mort. Hi havia tantes noies joves que morien de part! I hi havia tants fills que morien en néixer! Què em passaria a mi? I unes llàgrimes que no volia em delatessin, em van trair. Jo volia ser forta i aguantar com tantes dones ho havien hagut de fer. Vaig ofegar-les abans no en sortissin més. Quan va entrar Tròtula, el meu rostre transmetia una serenor ben dissimulada. Però el meu ànim seguia experimentant la mateixa barreja de pors i il·lusions. La lliçó que acabava d’entendre no era pas tan fàcil de portar a la pràctica.
 Tròtula va arribar més amarada de tristor que mai; se la veia apagada, desencisada. No volia saber res de com m’havia anat amb el meu marit. El seu to de veu, tot i l’esforç per mostrar-se amable, resultava esquerp i es mostrava impacient. No hi podia veure aquella estimació de tants d’anys. Adonant-me que no volia parlar de la meva feliç nova vida (ja que em va tallar en sec quan ho vaig intentar), vaig interessar-me pel seu estat. Havia passat tres dies d’angoixa i vòmits, mareigs i plors. Em vaig precipitar sobre ella, tot acaronant-la, per apaivagar la seva tristesa. No sabia què li passava i jo no podia endevinar-ho. Em va confessar que s’havia sentit molt sola. Però, vaig tenir la certesa que no em deia pas tota la veritat.
Quan em va veure la flor despintada va reaccionar i impulsada per l’estimació que sempre m’havia tingut es va posar de seguida a feinejar. I parlant de coses banals que ni m’interessaven a mi ni a ella, em va tornar a pintar la flor i jo vaig tornar a sentir-me segura i magnífica.
 Pensant si podria tornar a veure el meu Felip, li vaig proposar d’anar a fer un passeig les dues juntes. Es va animar una mica. La vaig agafar de la mà i, per uns segons, els seus ulls van tornar a lluir com abans, com sempre. Vam sortir a descobrir els indrets més agradables de l’entorn on havíem de viure els nostres propers anys, si de la mà de Déu estava el voler concedir-nos-ho. Estàvem molt animades i amb ganes de fer molts plans, però no va ser així. A ella, no li sortien les paraules, es quedava abstreta mirant una flor o seguint el vol d’un ocell. Vaig témer que les relacions entre nosaltres dues haguessin canviat. No vaig voler molestar-la amb les meves inquietuds. Ella ja en tenia prou amb les seves. Havia deixat, tot i de grat, per mi, els seus pares. Jo havia hagut de marxar. M’havien fet fora i ella m’havia volgut acompanyar en el que jo em temia un suplici. Ara, tot i parlar-li de les flors i herbes que anàvem trobant per distreure-la, jo només pensava en l’hora que retrobaria l’ésser estimat, si estaria embarassada, si em moriria... Volia fer l’esforç de pensar en ella i parlar d’ella. Amb qui, si no, podia parlar Tròtula? Ella se n’havia de tornar sola a la seva cambra. Per animar-la, li vaig proposar de conèixer la comunitat jueva de Castre ja que tenia molta anomenada i probablement hi trobaria algun metge important amb el qual aprendre. També em va tallar en sec. No volia conèixer cap metge. Ella, tan sols volia treballar per a mi. Em vaig adonar que en aquells escassos tres dies, havia canviat molt. Ben aviat, vaig poder entendre que aquell canvi també suposava per a ella una nova relació amb el món que l’envoltava.

                                                                               Estadilla, 18 de maig de 1304



Tròtula, per apaivagar els seus neguits, va decantar-se per conquerir amants. Era la més bonica de totes i sabia captivar i seduir. Els homes, fàcilment, l’empaitaven delerosos. I si Felip ballava amb mi, ella sempre trobava amb qui ballar. Si Felip em treia de passeig, ella també aconseguia algú per anar de passeig. Però, de lluny, em seguia amb la mirada. Si Felip em besava, ella també besava l’acompanyant de torn.
Aviat, em vaig adonar que Tròtula no suportava la presència de Felip. Durant les vetllades compartides sempre mantenia una evident distància. Després de cada una de les nits en les quals jo sospitava que s’havia rendit als plaers de l’amor, l’endemà al matí, solia preguntar-li si s’ho havia passat bé. M’encantava fer-ho amb una rialla una mica sorneguera. Ella, impertèrrita, sempre em responia que era incapaç d’explicar-me situacions i sentiments tan íntims. Tampoc volia saber res dels meus. La resposta em va estranyar molt perquè, sempre, ens ho havíem dit tot. Què li podria estar passant?
 Tot i les precaucions de Tròtula, les enraonies aviat van començar a circular. Fins que un dia, Felip, em va informar que Tròtula, tot i que era molt capaç d’excitar tots els seus amants, (i havia posat força matrimonis en perill), mai acabava de consumar les seves relacions. Ningú no en sabia el motiu exacte, ja que ella sempre oferia excuses plausibles que, evidentment, entre companys de competicions amoroses, no s’intercanviaven. L’opinió més generalitzada era que ella, així, aconseguia tenir tot un estol d’homes al seu voltant que decebuts i menystinguts, rebassaven els límits de qualsevulla moral per tal d’aconseguir-la. També corria la brama que un faldiller molt orgullós, incapaç d’acceptar el seu fracàs com a amant, s’havia dedicat a explicar, entre burles i escarnis, les meravelles del seu cos i el plaer obtingut en posseir-la. Després, no s’havia sabut com, aquest amant, havia begut un beuratge que l’havia tingut dues setmanes allunyat de qualsevol dama i no se sabia amb certesa si podria tornar a ser un complidor amant.
Conclosa aquesta feta, van començar a córrer moltes versions sobre les nits de Tròtula. Alguns ja tenien por d’atansar-se-li, però els joves més agosarats, com si d’una justa es tractés, es desfeien en atencions i persecucions per tal d’aconseguir-la. Felip em va explicar que uns quants cavallers, una nit que estaven molt beguts, volien presentar-se a la seva cambra i, entre tots, violar-la. La gent no oblidava tan fàcilment que era jueva.
 Jo no sabia com ajudar la meva amiga. Hi havia alguna cosa que se m’escapava i no era capaç de copsar. Tròtula no era una dona frívola. A mi m’omplia d’atencions, abraçades i petons. Feia tot el que li demanava i, sovint, endevinava els meus desigs abans que jo els sol·licités. Felip mai no es va interposar entre ella i jo. Sabia com érem d’amigues i ens deixava fer tot el que volíem.
A poc a poc, ella va anar arriscant-se més i més, fins a atrevir-se a destorbar la nostra intimitat. Mai no li vaig retreure res. Li devia tant a Tròtula! Era sens dubte, la millor i única amiga que havia tingut mai. I com que ella no semblava voler tenir marit, vaig pensar que la podia mig compensar accedint a tots els seus capricis, ja que estava més sola que jo.
 Per aquells dies, va venir a visitar-nos el meu germà Àlvar. Portava males notícies: la nostra mare s’havia mort, deien els metges, de tristesa. Vaig sentir molta llàstima per ella i vaig imaginar tot el que hauria arribat a patir per acceptar totes les decisions que el seu marit, a contracor, li havia imposat. Ella hauria volgut venir al meu casament i ell no li ho va permetre. Jo no hi havia insistit perquè necessitava aquells dies per als meus plans. I després, el pitjor: no havia estat capaç d’escriure-li ni una ratlla sobre la meva felicitat. Un sentiment de terrible culpabilitat em va envair. I si havia mort per la tristesa que li proporcionava l’oblit de la seva ingrata filla? La meva mare portava moltes penes acumulades i potser la meva, havia estat la que l’havia ferit de mort. L’angoixa em va fer sentir com si em punxessin l’ànima. Però en retornar els pensaments a la meva nova vida, vaig pensar que li resaria molts dies per no oblidar-me’n i fer-me perdonar. Estava massa contenta per posar-me a plorar! No en tenia ganes! Aquella vetllada nocturna, però, hauria d’acabar igualment malament. Mentre Felip, el vostre pare, recolzava el cap sobre el meu pit i suament m’acariciava, Tròtula, pendent sempre de nosaltres, es va aixecar de la seva cadira com si l’haguessin punxada. Em vaig quedar esbalaïda, en suspens. S’estava dirigint cap al meu germà i, agafant-lo de la mà, se’l va endur foscor enllà, cap a la seva cambra. No m’ho podia creure! Què passaria? Felip em va calmar i em va suplicar que no em mogués; era el meu germà petit però, alhora, ja era gran per decidir què volia fer.
 No podia agafar el son: la meva mare oblidada, Tròtula, el meu germà... Felip va començar a estimar-me i, finalment, després del nostre apassionat amor, em vaig adormir rendida.
Al matí, em vaig dirigir a la capella a resar per l’ànima de la meva mare i a demanar ajuda per prendre una decisió que ja no podia retardar més. Tròtula ja havia arribat excessivament enllà en els seus atreviments. Encara estava resant que el meu germà va venir a acomiadar-se. Me’l vaig mirar de fit a fit esperant que s’expliqués. Em va fer un petó, i em va dir, a cau d’orella, que Tròtula era una dona encantadora, que cap de les enraonies era certa i que havien passat tota la nit parlant, especialment de mi. També em va advertir, però, que Tròtula estava sofrint molt.
Després, vaig buscar-la per dir-li que no podia viure més d’aquella manera, que estava agafant mala fama i que no li convenia gens. Havia de prendre una decisió i jo l’hi respectaria i l’ajudaria. Si es volia casar, li trobaria la persona adequada.


                                                                  Estadilla, 19 de maig de 1304

Cesàries que fan més depressió

Com si per a les dones ja no fos prou càstig haver de parir (com Déu Nostre Senyor va imposar-li a Eva un dia que estava poc generós i molt misogin), a sobre, les que han de sotmetre’s a una cesària, tenen una depressió més dura i angoixant.

Que no sé jo si a la resta de mamífers (que no necessiten psiquiatres i no ens ho poden explicar), també els passa. Perquè, que jo sàpiga, ells no tenen cap Eva que arrossegui cap culpa immerescuda de pecat.

Segons dades de la Conselleria de Salut de la Generalitat, el 2017, va haver-hi un total de 61.790 parts a Catalunya. El 62,1% va ser de tipus vaginal, el 26,3%, per cesària i l'11,3%, instrumental (amb ventosa o fòrceps). I només un 0,3% dels nadons van néixer de natges. Si sumem les cesàries més les instrumentals (que també ho passen més malament que amb les vaginals), revela que més de 23.000 mil dones pateixen més del compte. Clar que, abans, algunes se’ns haurien mort. I val més depressió que mort, és clar!

Tanmateix, la Generalitat no els envia ni un esquifit paquetet de bombons a cap d’elles per animar-les, ni que sigui, una miqueta! Què costaria? Les farmacèutiques hi fan l’arròs, amb aquestes depressions. Perquè es veu que quasi totes necessiten al voltant d’un any d’antidepressius o analgèsics. I això vol dir, fen els números bàsics, que són més de 279.000 capsetes més de medicaments per any. Doncs que els regalin les farmacèutiques, els bombons! I això, només comptant els parts instrumentals i els de cesària. Perquè jo, sense necessitar cap dels dos, em vaig fer un bon tip d’anar a la farmàcia. I com jo, la majoria de paridores del meu grup. Doncs que a aquestes, si més no, els regalin una trufa! Que parir costa molt!

I qui no ha sentit mai l’acudit de que si parissin els homes, a les cases, només hi hauria una criatura?

El que ara s’està plantejant el col·lectiu mèdic és la possibilitat de reduir aquestes cesàries perquè s’han adonat que algunes, però no ens diuen xifres, es podrien evitar. Es veu que, segons l’hospital al que hagi d’acudir la dona paridora, per falta de recursos, corren més risc de patir una cesària que es podria evitar. I això és molt greu. No és, tinguem-ho clar, un gran esforç, parir una criatura? Doncs posem-hi tots els recursos possibles per fer-ho més passador! Que falten nens i nenes!!!!

Amb la finalitat de reduir les cesàries innecessàries, a la regió europea, l’OMS ha convidat un grup d’experts del CatSalut per desenvolupar un projecte a fi de millorar les condicions de les dones que van de part. A més, Catalunya també lidera a Brussel·les un grup d’estudi sobre salut perinatal i un de depressió post part. Esperem que serveixi per millorar, en general, els traumes dels parts.

I és que, cal mimar les dones que van de part (siguin del tipus que siguin), perquè d’aquest sacrifici majúscul, en depèn la conservació de l’espècie.

La vescomtessa dissortada (15)

La sorpresa més gran que em va donar Tròtula en llevar-me, va ser la d’afaitar-me el pubis. Per la seva mare, que havia atès un munt de noies sarraïnes embarassades, sabia que elles tenien molta més cura de la higiene personal que les cristianes. I que, per a la nit de noces, fins i tot, solien rasurar-se el pèl púbic. Tròtula va aconsellar-me aquella tècnica perquè, segons ella, al meu marit, li agradaria moltíssim.
Em vaig aixecar la camisa, vaig deslligar el braguer, vaig deixar caure les calces sobre la roba del llit i vaig obrir-me de cames perquè pogués treballar bé. Ella em va posar uns coixins grans sota les cuixes i va començar per explicar-me com havia fet la preparació. Dins del saquet que tenia a les mans hi havia una pols molt fina de rates assecades i cuites. Aquest el va embolicar amb un mocador de lli acabat de sortir de l’aigua bullent per aplicar-me’l mentre durés l’escalfor.
El depilatori, tot i que arrencava pèls, cremava. Però jo, per oblidar-me’n pensava que seria molt més dur aguantar el menyspreu que m’havien infligit la meva sogra i la meva cunyada.
Tròtula, per calmar el meu dolor, va aprofitar per explicar-me els rumors que havia sentit de la meva sogra i de la meva cunyada, durant el sopar. No em voldrien de cap de les maneres perquè els espatllava els seus plans i em trobaven una descarada per presentar-me d’aquella manera davant de la meva nova família.
 Sense cap gemec, queixa ni moviment brusc, vaig començar a plorar. No pas tant per la veritat que se’m revelava, com per la por (la maleïda por que sempre em perseguia), a que tot el que havia viscut el dia anterior fos una pantomima del vostre pare per rescabalar-me una mica de la malvolença de la seva mare i germana. I si Felip s’havia pensat, com elles, que era una descarada? Tròtula m’assegurava que no, que ell havia gaudit de la meva gosadia. Que gosadia i descaradura eren significats diferents. Em vaig anar calmant i em vaig adonar que el mal físic no era res comparat amb el dolor del cor.
 Quan vaig tornar a pensar amb el mal, Tròtula ja havia acabat amb el trafegament entre les meves cames. La pena m’havia fet oblidar la coïssor!
Ella va continuar amb la seva feina: va emblanquinar-me la pell, pintar-me la flor, allisar-me els cabells... I jo li vaig prohibir que me’ls recollís. Després de la bona acollida, allò que tants d’anys havia temut inútilment, estava decidida a demanar-li permís al meu marit per portar els cabells sense recollir, una vegada estigués casada. Sí era l’única cosa del meu físic, de la que em sentia veritablement orgullosa! Doncs, per què havia de recollir-los, en trenes o monyos, pel fet d’estar casada?
 En aquell mateix moment van picar a la porta unes noies cosidores que em portaven el vestit vermell, en senyal de fecunditat, del qual la meva mare m’havia parlat.
 El vestit era preciós. Havia de donar fe de la nova situació econòmica que vivia la família després de recuperar, altra vegada, el favor reial. Em vaig posar la gonella —que a les terres del meu marit no en deien saia—, damunt la camisa de lli blanc amb el pectoral tot brodat de flors molt xiques. Era de seda vermella adomassada i amb un munt d’estels petits brodats amb fil d’or tot al voltant del coll. A mi, m’hagués agradat més moderna i ajustada al cos, però com que l’havia fet fer la meva sogra, em baixava recta fins als peus amb una mica de cua. Era tan folgada que no necessitava ni cordons ni obertures. Com li haurien pogut agradar a la meva sogra, les obertures, si en deien finestres del diable i es consideraven una mica provocatives? Llavors, amb ajuda de Tròtula, em vaig posar un dels dos draps de pits que portava del meu aixovar, i el meu pit va quedar una mica més realçat. Després, amb arravatament i un pèl de rebel·lia, vaig furgar dins la caixa de núvia i en vaig treure dos cinyells: un d’ample i llarg, el més antic, que em vaig estrènyer als malucs i que baixava carregat de pedreria fins als genolls i un de més estret i més senzill que em vaig cenyir a la cintura fent-lo penjar pel darrere.
A sobre mateix em van cosir els retocs pertinents i em vaig fer canviar les mànigues. Les meves eren més obertes a partir del colze i deixaven veure les mànigues de la camisa amb unes randes amples als punys. Al damunt em van posar la cota, més curta que la gonella, deixant a la vista una tira de roba daurada que aquesta portava al final. La cota estava folrada amb la mateixa roba daurada de la tira final i estava tota brodada amb fil de seda vermell. Era oberta per davant i deixava veure molt bé l’opulència de la gonella. I els dos agosarats cinyells!
 Quan vaig estar a punt, amb el vel inclòs, el cor em va començar a bategar en excés, amb traïdoria. Tròtula també s’havia arreglat però, amb tal modèstia que em va recordar aquell dia de l’arribada al monestir de Cañas. Vaig comprendre que ho havia fet per mi, perquè ningú no desviés la mirada de la núvia cap a l’amiga. Com sempre, Tròtula em demostrava el seu veritable amor.
El meu germà em va venir a buscar i del seu braç vam enfilar cap a l’església de Sant Roman de Castre. En sortir de la fortalesa, Tròtula em va posar al damunt el mantell de casament de la meva mare. Era de presset blanc brodat amb fil d’or i subjectat amb un fermall amb un robí gran i ovalat muntat sobre fulla d’or al centre i rodejat de perles.
 Quan el vostre pare em va veure, els ulls li somreien. Ell també anava molt ben vestit. Ell havia pogut decidir el seu abillament i anava completament a la moda. Em va agradar. Portava un gipó curt només arran de cuixa, amb la cintura molt cenyida i les espatlles molt amples realçades amb cotó amagat per dins. Les mànigues eren tan amples que li arribaven fins als genolls. A les cames hi duia unes mitges ratllades de color groc i vermell. Les botes de pell li arribaven fins a sobre dels genolls. Al damunt, una garnatxa masculina de vellut vermell i drap d’or. Tot i que el gipó ja es començava a portar per a les celebracions solemnes, la gent noble no el podia lluir sense una peça llarga a sobre que li donés un aspecte més majestuós i digne. Sobre el cap portava un capell catalanesc de feltre decorat amb tres maragdes al costat dret.
 En entrar a l’església, em va semblar força descuidada. Segurament, pel contrast amb les nostres riques vestidures. I vaig pensar que amb el meu marit ens hauríem d’encarregar de restaurar-la dignament i d’ornar-la com es mereixia. Li devia un gran favor al sant patró que segur m’havia ajudat a trobar un promès del que ja em sentia molt enamorada.
Espero que us expliquin amb tot detall, fills meus, tots els arranjaments i donacions que el vostre pare i jo hem fet a l’església i que vosaltres ja haureu pogut comprovar.
 Heu de saber que vaig ser jo qui va insistir en fer-ho perquè la meva mare m’ho havia ensenyat així: les dones ens hem de preocupar de les obres de caritat i de l’ajuda a l’església. A la de Sant Roman, m’hi vaig sentir de seguida molt lligada per haver rebut en ella el sagrament del matrimoni que m’havia unit amb un home que m’agradava moltíssim.
Quan el capellà ens va fer pronunciar les paraules bàsiques del nostre casament, cadascú va fer-ho en la seva llengua:
— Jo, Felip I Ferrandis Baró de Castre i Pomar prenc per muller i per esposa a Maria Alfonso d’ Haro.
I jo, després:
—Yo, María Alfonso de Haro tomo por esposo y marido a Felipe I Fernández, Barón de Castro y Pomar.
 Just pronunciar l’última paraula de la benedicció que ens declarava marit i muller, el que ja era el meu espòs, es va girar immediatament cap a mi i em va aixecar el vel. Els ulls se li van esbatanar i el seu rostre va ser reflex de sorpresa i fascinació alhora. Em va agafar per la barbeta, em va fer un mig gir de cap i, el va deixar adequadament inclinat per dipositar els seus llavis sobre la flor que duia pintada. Després em va fer un discret petó als llavis.
És clar que ell sabia els costums de les dones àrabs de fer-se dibuixos en mans, peus i ventre, però mai no havia vist un maquillatge com el meu i menys per al seu gaudi. Estava encantat. Em va agafar de la mà i em va girar cap als convidats perquè tothom pogués veure’m. Els ulls de sorpresa van ser generals i jo, recolzada per ell, no vaig sentir ni un bri de por; tot el contrari, em sentia satisfeta de la meva gosadia. Crec que ell, com després em va confessar, es va sentir orgullós que aquell temperament que jo mostrava, fos el de la seva muller.
 I és que el vostre pare, fills meus, també havia heretat el temperament del seu, que li venia, en part del famós Jaume I el Conqueridor.
Abans de sortir de l’església, però, vaig resar una oració per totes les dones i noies que s’havien hagut de casar fent veure que atorgaven el seu consentiment i sentint una por terrible pel que els anava a passar.
 Tornant cap a la fortalesa per fer l’àpat del casament, els criats ja començaven a passar amb plàteres, com era el costum, per donar menjar a tots els vilatans que volguessin compartir la nostra joia, o que tinguessin fam. En un rampell dels meus vaig demanar disculpes al meu marit i, tot agafant una plàtera em vaig atansar a la gent més humil per lliurar jo mateixa aquells aliments. Quan vaig tenir tota la gent davant, em vaig quedar aturada, no sabia per qui començar! Instintivament, les meves mans van dirigir-se cap a les dones embarassades que anava veient. Després vaig demanar dues plàteres més i les vaig donar a les xiquetes més petites que rondaven entre les primeres files.
 Aquest fet, a la llarga, em va donar moltes alegries, perquè sempre que una vilatana estava embarassada i el menjar no li arribava, es presentava al pati d’armes i, de la meva part, sabia que sempre rebria alguna cosa per menjar. Jo no les podia ajudar gaire, a aquelles pobres dones, però al menys em sentia bé col·laborant amb elles en la seva situació vital més important.
 Quan vaig arribar a la sala de parament, tothom ja estava al seu lloc a punt de començar el banquet. No cal ni que us digui que va ser fastuós ni que jo vaig menjar tot el que em va venir de gust. El meu rostre ja estava descobert!
Amb l’ajuda d’un punxó vaig provar una panada de truita de riu amb pebre i gingebre que estava boníssima. A les postres, vaig provar uns torrons d’avellanes i alguns confits. Em vaig alegrar en veure que, per deferència, s’havia fet servir el vi que, com a regal, havia portat de casa. El meu marit va emplenar la meva copa i jo, com agraïment, en vaig fer un tastet. Vaig pensar que m’aniria bé ja que sabia perfectament el que m’esperava després de les exquisides viandes. Amb tot, confiava que el meu marit no em faria res que em pogués ofendre o molestar.
Per no perdre’m l’encant de la vetllada, no vaig dirigir la mirada ni a la meva sogra ni a la meva cunyada. Ja em podia imaginar la seva cara de rebuig sense ni mirar-me-les. Des que ens havíem conegut només m’havien ofert antipatia.
Els convidats van beure molt i alguns ja cridaven més del compte. Els músics tocaven i cantaven. I el vostre pare, amb una veu potent i forta, perquè se sentís per damunt de tots, va anunciar que els joves esposats estaven cansats i que es retiraven a la seva cambra. Els seus amics més íntims li van dedicar crits i xiulets. Jo em vaig alçar amb prestesa, com si fos una ordre, i el vaig seguir. Mentre m’enllaçava per la cintura, varem passar per davant de la seva mare i germana i els vam dedicar, ambdós, una cordial reverència.
 Dues donzelles de la seva mare ens van seguir. Van romandre darrere la porta i van esperar-se fins a poder portar-li la sang de la meva virginitat.
Només tancar la porta, em vaig treure dels pits, molt ràpidament per no ser vista, un petit flascó que m’havia donat Tròtula i en vaig beure el contingut. Ella m’havia assegurat que em seria de molta utilitat: m’esvairia la por que sentia a que el meu marit em veiés completament despullada i l’angúnia, barrejada de desig, que em toqués amb les seves mans. A més, m’estimularia per resultar més plaent al meu marit.
 En un rampell, em vaig tornar a posar el vel.
Felip, el vostre pare, em va anar despullant amb molta delicadesa i, a cada peça que em treia a mi, se’n treia una a ell. I em mirava molt fixament, com si volgués descobrir, de cop, tots els racons de la meva feminitat. Vaig adonar-me que no sentia fred, sinó tot el contrari; el meu cos bullia de desig. Estàvem completament despullats, però jo encara portava el vel i ell, el seu barret. No s’atrevia a treure-me’l i em va fer un primer petó amb la fina roba entre els nostres llavis. Llavors li vaig treure el seu barret, indicant-li que li donava permís per fer el mateix. I la flor pintada va relluir altra vegada. Em va mirar embadalit una llarga estona fins que jo em vaig atrevir a apropar els meus llavis als seus, però ell va començar a petonejant-me la flor, com si l’estigués olorant, suaument, amb els llavis. Sense por, vaig desitjar que em fes petons per tot el cos i que m’acariciés tot el que a ell li resultés més abellidor.
La idea del pubis afaitat també el va sorprendre. Em va confessar que mai n’havia vist cap com aquell. Ho va dir amb tota la intenció d’afalagar-me, però vaig adonar-me que, evidentment, jo no era la primera dona de la seva vida. Ens portàvem tants anys!
                                                             
                                                               Estadilla, 17 de maig de 1304

Sabeu qui és Balkissa Chaibou?

A Nigèria, un 17% de les nenes es veuen obligades a casar-se abans dels 15 anys i un 43% abans dels 18. És el país africà amb més casaments forçats. Les famílies les hi obliguen per poder millorar la seva precària situació econòmica. Necessiten prioritzar la supervivència per damunt de l’amor a les filles.

I això és el que va passar-li a la Balkissa Chaibou. Quan havia complert els dotze anys, un dia, en tornar de l’escola es va trobar que, a casa, hi havia una visita inesperada. La mare va dir-li que aquell home, un cosí seu que anava acompanyat pels seus pares, es casaria amb ella. Llavors, van dir li que es desfés les trenes i es rentés el cabell. Era un gest clar, aquest de les trenes. Volia dir que la infantesa s’hd’avia acabat. I si primer va pensar que es tractava d’un acudit, va haver adonar-se que el que li manaven anava de debò. I ella volia estudiar i somniava poder ser metgessa.

Balkissa es va posar a estudiar molt més però, en fer els setze anys, un dia li va arribar a casa el dot, les maletes i el vestit de núvia. A la mare, li hagués agradat poder ajudar-la però no tenia recursos. I el pare no podia enfrontar-se amb el seu germà gran.

La Balkissa va intentar fer un tracte amb el seu pare i va proposar-li dues condicions per poder acceptar el casament: veure l’espòs només durant les vacances i poder seguir estudiant el batxillerat.

Al pare va fallar-li el coratge per acceptar aquell tracte i poder ajudar-la.

Llavors, Balkissa va demanar ajuda al director de la seva escola. Ell va enviar-la al Centre d’Assistència Judicial i Acció Civil on, finalment, es van emprendre accions legals contra el pare i l’oncle per imposar-li un matrimoni no desitjat. Durant el judici, l’oncle va negar l’acusació i va dir que havia estat un malentès. El cas es va tancar però, en arribar a casa, l’oncle va amenaçar-la de mort i va dir-li que es casaria igualment i que ell se l’emportaria, fins i tot, si havia de fer-ho embolicada amb una bossa per a cadàvers.

Terroritzada, va haver de fugir del seu país i amagar-se en un refugi per a dones. Va passar-hi unes quantes setmanes.

Finalment, la família va acceptar la seva determinació i Balkissa va tornar a casa i va poder continuar amb els seus estudis. Ella mateixa explica que, quan va poder tornar a posar-se l’uniforme, va sentir-se novament viva.

Ara, ja té dinou anys, està estudiant medicina a la universitat i s’ha convertit en un referent per a les noies de la seva comunitat.

A més a més, visita escoles i parla amb els caps tribals del seu país. La seva tasca en aquestes trobades és animar les noies a informar-se dels seus drets i a negar-se a fer allò que no volen. Sobretot les encoratja a estudiar i els explica que, encara que no sigui fàcil, és la seva única esperança.

Ens calen més dones com la Balkissa!