Els anticonceptius són discriminatoris?

Fa pocs dies vaig llegir aquest tuit: «Un hombre puede embarazar a 360 mujeres en un año, mientras una mujer solo puede quedar en cinta una vez al año. No creen ustedes que el enfoque de los anticonceptivos debería ser hacia los hombres en vez de hacia las mujeres???»

No creieu que amb una bona dieta i molt d’exercici un fornit i vigorós mascle podria superar aquest record guiness? En fi, bona exageració! Però il·lustrativa del significat que vol portar a reflexió.

Estava escrit per un home i ja podeu imaginar que l’expressió «quedar en cinta» va provocar no poques burles. Deu tenir la padrina viva, el xicot! A casa, deien estat de bona esperança, molt més poètic.

Hi ha, homes sobretot, que argüeixen que als anys seixanta va ser més fàcil controlar un òvul que milions d’espermatozoides. Però si no m’he descomptat, des dels anys seixanta han passat uns cinquanta anys.

No pretenc fer cap anàlisi científica, òbviament; només reflexionar una mica sobre la possibilitat d’un cert masclisme (sent ben generosa), en les opcions que ofereix el mercat per no quedar embarassats.

Tothom sap que l’anticonceptiu masculí per excel·lència és el preservatiu. Doncs bé, tot sovint escoltem noies o dones que es queixen de que les seves parelles, a vegades, se’ls treuen. Lleig. Poca confiança!

Algunes dades: ús del preservatiu: 31’3%; de la píndola, 16’2%; la vasectomia, un 7’2%.

Per què no està comercialitzada la píndola masculina?

Quan va sortir la possibilitat d’una píndola masculina es va descartar perquè tenia tres efectes secundaris. Aquí les dones es van empipar amb raó. Sabeu quants efectes secundaris té la píndola femenina? En diré només uns quants: augment del risc de trombosi venosa (especialment en fumadores), augment del risc d’infart de miocardi, alteracions de la menstruació (pot arribar a desaparèixer), cefalees, mareigs, nàusees, dolor mamari, canvis de pes i d’humor... I en són molts més.

No es pas que les dones vulguem cap mal afegit als homes, és clar, però tampoc els volem patir nosaltres. Nosaltres que ja hem de donar a llum i viure nou mesos amb un embrió que es convertirà en nadó d’uns, pel cap baix, tres quilos. I que, aquí sí que es poètic, haurem de donar a llum.

Potser sí que s’ha treballat poc en el camp de l’anticoncepció masculina... Perquè repartir una mica la responsabilitat d’engendrar fills no seria pas cap discriminació.

I és que cal tenir en compte que un embaràs és cosa de dos. Però potser és massa tenir...

Conxita Montaner i Espar

Va néixer a Solsona l’abril de 1936, abans de començar la
guerra. A casa seva tenien llogada la farinera de cal Moles,
a Solsona.
El senyor Moles era un barceloní de bona família que estiuejava
a Solsona. Va arribar a ser alcalde d’aquesta ciutat per
l’enfrontament que es va produir entre ell i la família Reig a
causa de negoci de la llum. El senyor Moles volia municipalitzar
la llum. El senyor Reig en tenia el monopoli com a negoci
privat. Hi va haver molts enfrontaments i els partidaris del senyor
Moles, que també va posar una farinera com tenia el
senyor Reig, van acabar perdent i ell se’n va anar de Solsona.
Això sí, el setembre de 1917, per la Festa Major de Solsona, el
senyor Moles va inaugurar l’arribada de la llum elèctrica a Solsona
i el consistori, per celebrar-ho, va obsequiar tots els solsonins
amb un plàtan. Era la primera vegada que els solsonins
tastaven aquella fruita que, llavors, encara resultava exòtica.
El pare de la Conxita, que era del Pla de Godall, probablement
va baixar caminant des de Brichs fins a Solsona per
assistir a la festa amb els seus germans i el seu pare. Com que
era de l’any vuit, el 1917 tenia nou anys.
Per la guerra, el pare va estar amagat durant un temps i després
va passar al front nacional. Quan va ser al front, la mare,
que era del Pla de Sant Tirs, se’n van anar amb les dues filles
i l’àvia materna cap a la Seu d’Urgell. Allí van poder passar la
guerra sense problemes. Però a Solsona van cremar la farinera.
I quan el pare va tornar, va llogar la farinera de Montferrer,
on tota la família va viure durant sis anys. Al Pla de Sant Tirs
va ser on la Conxita va començar a anar a l’escola a aprendre
de llegir i escriure, amb el mestre Vilella —l’avi de la Sílvia
Cardona, que ara també treballa com a mestra a l’escola Setelsis
de Solsona.
Quan la família va tornar cap a Solsona, la Conxita va començar
a estudiar el batxillerat elemental a les Monges de la
Companyia de Maria. A ella, li agradava estudiar i les monges
van dir als de casa que la seva filla servia per fer-ho. Fins a
quart de batxillerat es va examinar per lliure a Tarragona i
sempre se’n va sortir bé.
Quan va ser l’hora de començar el batxillerat superior, el
seu pare no ho tenia clar del tot perquè un amic li deia que les
noies només havien d’aprendre a cosir i portar la casa. Llavors,
va ser la Conxita qui es va entossudir a seguir estudiant. Per
sort, el mestre Vilella va tornar a aparèixer i li va aconsellar al
pare que, si la filla en tenia ganes, la deixés estudiar. I ella, el
va acabar convencent.
El pare li va suggerir que fes la tenidoria de llibres i el càlcul
mercantil per poder ajudar-lo en els comptes de la fàbrica.
I la Conxita va fer el que el seu pare volia i, a més a més, el
Magisteri. En aquelles èpoques no calia fer el batxillerat superior
per tenir el títol de mestra. Els estudis de Magisteri els
va fer per lliure a les monges. Elles l’ajudaven fins on podien,
però va haver d’estudiar molt i posar-hi molts colzes. Fer-ho
sola no era tan fàcil. Els exàmens eren difícils i ella competia
amb gent que havia estudiat amb moltes ajudes. Amb tot,
com que a ella li agradava, i ho feia de gust, mai no va haver
de repetir cap curs.
En acabar els estudis, es va posar a treballar a la fàbrica
del pare com a secretària, fent quadrar els números. I va tornar
a aparèixer el mestre Vilella i va informar la família que
era un any molt bo per fer oposicions de Magisteri, perquè hi
havia moltes places a concurs. La Conxita va voler presentar-
s’hi. Llavors, amb la seva cosina Teresina, que també va voler
estudiar, se’n van anar cap a Lleida a una acadèmia. Allí els
ajudaven a repassar les matèries més bàsiques, però també van
haver d’estudiar molt.
Va resultar que a la mateixa acadèmia de Lleida hi havia una
altra noia solsonina, que, en veure-les estudiar tant, se’n mig
reia i els feia burla. Ella no feia colzes perquè estava convençuda
que les influències de la seva família arribarien més enllà
dels seus coneixements acadèmics. Però no va ser així. Tant la
Conxita com la seva cosina van aprovar, i ella va suspendre.
A Lleida, va viure al pis d’un senyora vídua que la deixava
estudiar fins i tot al vespre —en aquells temps no totes les
cases ho permetien perquè es «cremava» molta llum. També li
feia el menjar i la roba.
La Conxita va treure les oposicions i va escollir la plaça de
Clariana. La hi van donar com a fixa. Ella pujava i baixava
cada dia amb el cotxe de línia. Quasi li costava tant el preu
dels bitllets com el que guanyava fent de mestra, però com que
vivia a casa amb els pares, ho va anar fent perquè li agradava
molt. A Clariana, hi va estar molt bé i la gent del poble se li
van portar de meravella. Allí va haver de fer jornada intensiva
perquè hi anava canalleta des de molt lluny; fins i tot, dos
nens des de Cardona. Ella arreplegava a la seva escola tot el
municipi. La classe era mixta i amb matrícula reduïda. Com a
màxim va tenir deu criatures. La llenya, la portaven els pares.
De material, n’hi havia poquet. Per això utilitzava el seu. Com
un atles —el típic Salinas de color marró—, que encara l’hi
tenen i no li han tornat. Quan van tancar l’escola li van dir
que ja li donarien, però encara l’espera. Li faria molta il·lusió
conservar aquest atles, perquè hi havia estudiat molt i perquè
el tenia subratllat a la seva manera. I també perquè sempre li
ha agradat molt la geografia.
La canalla de Clariana eren de bon fer; eren de pagès, d’una
economia mitjana, però educats i respectuosos. Anaven a escola
a aprendre perquè ho necessitaven i ho volien aprofitar.
Amb tot, només estudiaven per saber fer allò que podien necessitar.
La majoria només van fer primària. I no podien estudiar
més perquè, a casa, ja hi tenien molta feina a fer.
A Clariana s’hi va estar tretze anys, fins que van tancar l’escola.
La culpa va ser del rector, que era qui els deixava la rectoria
per fer les classes. Ell necessitava diners i va considerar
que li resultaria més rendible llogar-la. Per aconseguir-ho va
anar a veure l’inspector i li va dir que la Conxita l’enredava
amb la matrícula. Això no era veritat, però la realitat era que
hi havia menys nens matriculats. Quan l’inspector es va adonar
del parany, va demanar disculpes a la Conxita i li va reconèixer
que s’havia equivocat. Per aquest motiu va tenir molta cura
d’ajudar-la, perquè si la deixava a disposició de la Delegació, la
podien enviar fins a la Vall d’Aran.
Llavors la Conxita ja s’havia casat amb el Josep M. Sarri
Puigpinós —un xicot que havia conegut a la seva colla—, i
tenia tres fills: l’Albert, de mesos, el Joan, que tenia sis anys i el
Jesús, que en tenia nou.
La Conxita va poder quedar-se a treballar a Solsona i anà
al parvulari de les Cases Barates. Hi va estar sola i va ser dur
perquè li van tocar trenta nens petits i quasi no tenia ni material.
Dels trenta nens que li van tocar, uns vint eren castellans i
la resta, catalans. La va sorprendre veure com la majoria dels
nens anaven molt nets a escola. Hi havia algun nen que cada
dia portava el jersei net perquè la mare li rentava cada vespre,
el posava a eixugar a l’estufa i, l’endemà, el tenia a punt perquè
el fill pogués anar ben polit a l’escola.
A vegades, les crítiques eren injustes perquè el nen que anava
més brut a escola era català. Però a tothom li semblava que
havia de ser al revés.
Al parvulari hi havia nens de tres a cinc anys. Ella feia el
que podia, però no el que volia. Es va limitar a intentar treballar
els hàbits perquè les circumstàncies no permetien gaires
filigranes. Els feia seure bé, donar gràcies i dir si us plau; no
barallar-se, no els permetia donar empentes i havien d’aprendre
a escoltar. El que ella pretenia, amb tants, era que quan
arribessin a primària estiguessin preparats per aprendre. I els
nens estaven contents i volien anar a classe. No va tenir mai
cap problema amb cap pare.
S’hi va estar tres cursos. Després van tancar aquell parvulari
perquè el van fer nou a l’edifici de Setelsis, on ella es va
traslladar. Va notar molt el canvi. Allí ja eren una dotzena de
mestres. Hi havia molt més material; per exemple, més mapes,
que a ella li agradaven molt perquè la geografia era una de
les seves assignatures preferides —encara que mai no va tenir
cap mapa de Catalunya. Les matemàtiques i les manualitats
van ser les seves altres assignatures preferides. Dibuixar i pintar
sempre li ha agradat molt. Alguns cursos, alguna mestra
paral·lela li canviava la classe mentre ella li feia els dibuixos
necessaris per explicar temes de ciències. I ho feia perquè a ella
li sortien molt bé.
Totes les classes eren en castellà i, quan finalment es va anar
implantant el català, va haver de fer com tothom: reciclar-se i
aprendre la llengua, perquè sempre havia estudiat en castellà.
Durant molts anys va fer les classes de primer fins a cinquè.
Però quan va poder escollir per antiguitat, va preferir els
alumnes de segona etapa perquè ja entenien molt més les explicacions.
Un curs, va tenir una mica d’enganxada amb una nena que
no anava contenta a classe. El seu pare va anar a veure la Conxita,
queixant-se que a la seva filla, quan tenia un cinc, mai
no la felicitava i, a una altra nena, si el treia, li feia molts escarafalls.
La Conxita li va explicar que l’altra nena, per treure
aquell cinc, havia de treballar molt i ella intentava animar-la
perquè continués esforçant-s’hi; després li va fer entendre que
la seva filla treia un cinc sense obrir el llibre.
La nena, es veu que venia de pare gandul. Aquest pare pintava
la barana de l’escola i s’hi endarreria tant que, quan acabava
per una punta, ja s’havia rovellat l’altra per la qual havia
començat.
El cas va ser que la nena a qui li costava més —que si la
Conxita no tenia reunió, es quedava a l’escola amb ella a fer
divisions de dues xifres perquè no li sortien gaire bé—, va
acabar fent un secretariat. I l’altra nena no va fer més estudis.
Amb els mestres de l’escola Setelsis va estar-hi molt bé perquè
hi havia molt bon ambient de treball. Només un parell
d’anys hi va haver un mestre de fora que no va acabar d’encaixar-
hi bé. Tant era així que uns pares es van presentar a
l’escola i van demanar que canviessin els seus fills de la classe
d’aquell mestre perquè, si no, els traurien de l’escola. La Conxita
era la paral·lela d’aquell mestre i es va trobar que la directora,
la Valentina Corominas, li va demanar si podia tenir
aquells nens a la seva classe. Ella ho va acceptar i el mestre se
li va enfadar molt i li va dir que era una mala companya, perquè
havia acceptat els nens a la seva classe sense recolzar-lo. A
ella, li va saber molt greu, però no ho podia fer d’altra manera
perquè la directora li ho havia demanat.
La Conxita, com que li agradava molt de dibuixar, sempre
feia dibuixos explicatius a la pissarra perquè els seus alumnes
poguessin entendre millor el que els explicava.
I no va voler mai càrrecs perquè a casa tenia molta feina.
Havia perdut el marit quan els nens encara eren molt petits
i li havia quedat la sogra a casa. Tot i que l’ajudava, era una
persona més per viure del seu únic sou.
Ella sempre havia viscut bé amb el seu marit. S’havien comprat
un Seat 600 per anar a Clariana que, matriculat i tot, els
havia costat 60.000 ptes. I ella feia d’autobús fins a Clariana
i hi havia arribat a portar sis nens. Els dos últims els agafava
davant de la Guàrdia Civil a Sant Ponç i ningú no deia res,
però no hi havia cap assegurança que els protegís ni a ella ni
als nens; només la del cotxe.
El marit de la Conxita era un dels amos de cal Creus i,
mentre ell va viure, van tenir una bona posició i casa pròpia.
Amb les seves companyes de feina, quan ja treballava a Setelsis, l’Escola Pública
de Solsona. Al fons, el Castellvell de Solsona, una edificació medieval que és un
excel·lent mirador sobre el vinyet de Solsona. Algunes d’aquestes companyes
també surten en aquest llibre. Ella és la quarta per l’esquerra, de les que són al
darrere.
Van ser dels primers de Solsona a tenir calefacció amb propà i
posaren el tanc a l’hort de casa.
Però quan es va morir el Josep M., el marit, ella va haver de
treballar molt per tirar endavant, tota sola, la família.
El director de l’escola, quan es va morir el seu marit (el 28
de desembre), li va dir si volia estar uns dies de baixa, però
com que ella sabia que necessitava els diners i distreure’s, el dia
7 de gener va començar les classes com tothom. I va procurar
que els seus fills, llavors de dotze, nou i tres anys, no visquessin
aquella mort com un fet massa aclaparador.
L’hort de casa també va ser, per a ella, una gran ajuda. Li
agradava molt i s’hi distreia, a més de treure’n profit.
A Setelsis hi va estar molt bé. Al principi, fins i tot, podia
demanar als seus companys, si per algun motiu havia de faltar
—com per acompanyar algun fill al metge—, que durant
aquella estona li fessin la suplència. I tots la van ajudar.
La Conxita va haver de ser molt valenta, i encara li va semblar
que tenia sort de fer el mateix horari de feina, a l’escola,
que els seus fills.
Dels seus alumnes, en té molt bons records. Pel seu sant, els
primers anys, molts li portaven regalets i, per Nadal, els típics
polvorones. Els dolços se’ls menjava amb els seus fills, però
els regalets els va anar conservant i encara els guarda en una
caixa de fusta plena de records.
Un dia que tenia molt mal de cap, un nen li va preguntar què
li passava; en respondre-li, va fer callar tots els nens perquè ella
pogués trobar-se millor.
Quan la Conxita treballava, encara no es parlava gaire de
diversitat, però ella l’atenia igualment. Al principi no en sabia
gaire, però en va anar aprenent. El que sí que sabia de segur
era que a crits, mai no s’aconseguia res. I així ho practicava.
Tenia un alumne que era molt ràpid a fer la feina i, perquè
no li destorbés la resta de la classe, ella sempre n’hi posava
de més per tenir-lo atrafegat. Algunes vegades, als ràpids, que
presentaven la feina una mica descurada, els la feia repetir i,
encara que se li empipaven, al final se sentien més satisfets de
la feina ben feta.
Un any, va aconseguir que un nen que tenia molts problemes
i se li portava malament acabés comportant-se correctament a
la seva classe. Ella, en veure’l mancat d’afecte, quan arribava,
sempre li deia alguna floreta: que anava ben pentinat, que feia
molt de goig, o que se’l veia molt animat. El nen es tranquil·
litzava i, normalment, ja no enredava en tot el matí.
Tampoc era amant de grans càstigs. Un dia, mentre feia
classe i els nens estaven callats, un xiquet va veure un gos llop
per la finestra i es va espantar tant que va fer un crit i va destarotar
tota la classe. Tots es van precipitar cap a la finestra.
Com que no ho havia pas fet amb cap mala intenció, sinó molt
espantat perquè tenia vuit anys, no el va renyar; tan sols li va
fer les recomanacions pertinents.
Però, a la Conxita, no li faltava fermesa quan convenia.
Un dia, va veure com un dels seus alumnes tirava la pilota a
la cara d’una companya amb tota la mala intenció. Ella li va
clavar una bufetada i va avisar els pares immediatament. Ho
van entendre perfectament i no va passar res. El xiquet era
intel·ligent però molt gelós. Aquella bufetada, li va anar tan bé
que, a final de curs, la Conxita va rebre de part dels pares una
llonganissa de regal, amb un paper en què deia: gràcies per la
bufetada.
Amb tot, durant la dilatada carrera professional de la Conxita,
els temps van anar canviant molt i ella va anar adaptants’hi.
Un curs, va tenir un nen que deia molts renecs. Un dia li
va preguntar d’on treia totes aquelles paraulotes i el nen li va
respondre que del seu pare, que se n’aniria cap a l’infern. Ella
li va dir que l’avisés que no els digués. Immediatament es va
penedir d’haver-ho dit, però va tenir sort i no va passar res
perquè el pare no va anar a queixar-se. Ella ja sabia perfectament
que cadascú, a casa seva, feia el que volia. Mai més va
posar-se en el quefer dels pares. Ara, però, creu que ha tingut
sort de poder plegar abans que els pares es poguessin posar
tant en els assumptes de l’escola. Ella va penedir-se d’haver
aconsellat el pare, però quan es va jubilar, ja no ho hauria fet
perquè amb els pares s’havia d’anar amb peus de plom.
Quan la Conxita va deixar de fer classes, els nens encara la
tractaven de vostè i li deien «sí senyoreta».
Tan bon punt va plegar, els seus fills li van fer un regal que
li va encantar: com que sempre havia tingut ganes de dibuixar
i pintar, la van obsequiar amb un maletí de pintures i unes
quantes teles. Llavors, es va apuntar a classes de dibuix amb la
Sol Cots, una artista solsonina molt bona dibuixant i colorista.
No li agrada retratar la figura humana, però els paisatges i
els arbres són la seva especialitat. Tots els seus fills tenen quadres
d’ella penjats a casa.
Ara ja fa divuit anys que està jubilada. Ha treballat per Càritas
en el programa Aprendre la llengua per als immigrants
àrabs i també ha fet reforç de lectura a l’Escola d’Adults. Està
vinculada al Consell de la Gent Gran i a l’Aula d’Extensió
Universitària. Li agrada molt de viatjar, tant amb l’Aula com
amb l’IMSERSO o amb les seves amigues. Mentre pugui, no
vol parar de fer coses.
El dia de la seva jubilació a la Festa de final de curs, l’any 1996. Una de les mestres
encarregades de l’organització de la festa, Roser Fons, li va lliurar el regal i
li va dirigir unes paraules d’agraïment.

Prostitució o violació?

Aquesta setmana, la filòloga basca Maria Colera ―professora de Literatura Basca a la Universitat de Barcelona, traductora, membre del grup Endavant i feminista―, ens ha proposat un reflexió sobre la prostitució. Tema complex i polièdric.

Però podríem reduir a tres les tan variades posicions. Una, el regulacionisme, considera la prostitució com una feina més i vol legalitzar-la per tal de garantir els drets de les treballadores sexuals. Cal tenir en compte, però, que els països que han regularitzat la prostitució, s’han convertit també en proxenetes ja que ells també n’obtenen un benefici gràcies als impostos que recapten. No serà que els dinerons també els venen bé? O creieu que ho proposen pensant en ajudar les dones?

Seria bo recordar aquí aquells versos de sor Juana Inés de la Cruz: ¿O cuál es mas de culpar/ ... / la que peca por la paga/ o el que paga por pecar?/ Pensem que era monja (perquè la seva saviesa feia por i ràbia als homes de la seva època) i que el concepte de pecat també és complex i polièdric.

La segona opció és la del prohibicionisme, que persegueix l’exercici de la prostitució i criminalitza les dones prostituïdes. No diu que els homes es prostitueixin, només parla de les dones prostituïdes i dels seus serveis.

La tercera és la de l’abolicionisme, que pretén posar fi a la demanda de prostitució i oferir alternatives i acompanyament a les dones que s’hi dediquen. Aquesta sí, penalitza proxenetes i puters.

El sexe no és cap dret. Mai ningú no s’ha mort per no tenir sexe. Però, quins són els ingredients bàsics per a unes relacions satisfactòries? Ni més ni menys que el desig mutu i la reciprocitat. En les transaccions de domini i pagament l’únic desig prevalent és el masculí. I la reciprocitat és nul·la. Qui regalaria el seu cos, sense desig ni afecte si no fos pels diners? També n’hi ha, d’homes prostituïts però no és tan palesa la situació de domini.

A Spalumi, «El mayor foro de putas de Espanya», hi podem trobar una llista dels diferents serveis que els homes reclamen a les dones. Llegint-ne tres o quatre n’he tingut prou. Però m’ha cridat molt l’atenció aquest: fel·lació amb noia agafada pels cabells, sota domini total de l’home que li tapa el nas perquè no pugui respirar mentre... Us imagineu alguna dona fent això a un home?

HI ha dones que segueixen defensant la prostitució basant-se en la idea que ho accepten lliurement. De veritat? Que no ho fan per diners?

Crec que seria bo adonar-nos que la prostitució té molt a veure amb el problema de la feminització de la pobresa. I ens cal plantejar-nos per què, quan estem parlant de construir una societat igualitària, cada cop hi ha més puters i, cada cop, són més joves.

I és que no ens adonem prou bé que, qualsevol acte de prostitució, sense haver-hi els diners pel mig, seria un acte de violació. Els fets són els mateixos perquè el consentiment només és passiu.

Valentina Corominas i Balletbó

Va néixer a Solsona el 1934 en el si d’una família benestant.
Era la petita de quatre germans; la més gran, Maria Corominas
i Balletbó, encapçala aquest llibre de biografies. Tanmateix,
les dues germanes varen tenir una infantesa força diferent.
El naixement de la Valentina va arribar en uns moments
molt tràgics per a la família. Quan la mare estava en estat de
bona esperança de la Valentina, el pare va penjar —sense pensar-
s’ho massa—, una bandera republicana a l’Ajuntament de
Solsona. Llavors, el senyor Màrius era un home jove implicat
en assumptes polítics. Les conseqüències van ser terribles i el
pare va ser empresonat. Com que a la presó de Solsona no s’hi
cabia de tants presos com hi havia, el van portar cap a Barcelona
a un d’aquells vaixells tant típics de l’època. I va estar
retingut al vaixell Uruguay.
L’Uruguay era un vaixell escocès que havia adquirit la
Companyia Transatlàntica —una de les principals navilieres
espanyoles—, amb el nom inicial d’Infanta Isabel de Borbó.
Aquest vaixell, des del 1919, havia fet la línia de Barcelona fins
a Buenos Aires. L’any 1932 va restar al port de Barcelona, fora
de servei. A finals del mateix any, va ser adquirit per la Segona
República Espanyola i rebatejat amb el nom d’Uruguay. Durant
el Bienni Conservador, també anomenat Bienni Negre,
liderat per Lerroux des del 1933 fins al 1935, va ser emprat
per primera vegada com a presó del president Companys i dels
consellers de la Generalitat de Catalunya arran dels Fets d’Octubre
de 1934. Va arribar a tenir més de dos mil cinc-cents
presos. Aquest vaixell estava força allunyat del port perquè
ningú no es pogués escapar.
A començaments d’octubre, la mare de la Valentina —que
estava sola amb la Maria i el seu germà gran, en Joan—, va
notar que el part s’apropava. Llavors, el doctor Solé, adonantse
que la mare estava molt sola, va demanar permís per deixar
venir el pare a Solsona, almenys per a l’infantament. Només
li van donar dos dies i va haver de ser acompanyat per una
parella de mossos d’esquadra. La Valentina va néixer el dia
sis d’octubre, assistida pel doctor Solé i amb el pare a casa.
Tothom es pensava que la nena moriria perquè venia de peus
i per tants sofriments com havia patit la mare durant l’embaràs.
Però l’esperit lluitador de la Valentina també va néixer
aquell dia amb ella. La llevadora la va batejar per por que no
se n’anés, però la nena va sobreviure.
A la Valentina sempre li ha fet molta gràcia explicar que
està batejada per una dona, ja que tothom està batejat pel rec-
tor o per algun capellà parent. Físicament, sempre ha estat
molt diferent dels seus germans i moltes vegades, durant la
seva vida, li han dit que era així. Ella sempre ha respost que
no és gens estrany, perquè també va néixer en unes condicions
molt diferents.
La mare, amb el pare a la presó, a més a més de patir moltíssim,
no tenia ningú que guanyés per a ella i per poder alimentar
bé els fills. El pare, després, va fer cap a la presó Model,
però al febrer de l’any següent, el 1935, ja el van deixar
tornar. Llavors, veient tot el que havia passat la família per la
seva rauxa, va decidir que la política, per ell, ja s’havia acabat.
I va tornar a treballar a la Caixa de Catalunya. La Valentina
sempre diu que ella i la sucursal de Solsona de la Caixa de
Catalunya són nascudes del mateix any, el 1934.
La Caixa havia nascut l’octubre de 1926 amb el nom de
Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona.
Amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, l’any
1931, va passar a anomenar-se Caixa d’Estalvis de la Generalitat
de Catalunya, de la qual Francesc Macià va ser també el
nou president.
La infantesa de la Valentina va ser austera. El pare els deia
que pensessin que eren fills d’una caixa d’estalvis. Amb tot,
tant el pare com la mare van estar completament d’acord que
les nenes, a més a més dels xicots, també estudiessin. Les deixaven
sortir a jugar fora de casa, només de tant en tant, perquè
no volien que fossin unes nenes de carrer.
Va estudiar, com la seva germana, a les Monges de la Companyia
de Maria de Solsona. Quan va fer l’ingrés, als nou anys,
no sabia ben bé què havia de fer. I com que a Solsona es podia
fer el batxillerat i Magisteri, assistit per les monges, tot i que
no estaven gaire preparades, va fer això. Va haver d’estudiar
molt i va anar a examinar-se per lliure a Lleida. S’ho jugava
tot en un sol examen. Després va fer oposicions i les va treure
a la segona, l’any 1955. En aquella època en feien cada any i
hi havia concurs de places. Els pares només volien una plaça a
prop de casa i l’única que va sortir per les rodalies va ser la de
Madrona.
Madrona és una de les cinc entitats de població del municipi
de Pinell de Solsonès. És una àrea de població dispersa
formada a base de cases de pagès.
Assignada la plaça, van llogar un taxi per anar a veure l’escola
i van quedar ben esgarrifats. El taxi no els hi va poder portar
perquè el camí estava molt malmès i van acabar d’arribar-hi
a peu. A més a més, l’edifici estava ple de gra, ja que l’utilitzaven
com a magatzem i, per a l’escola, no tenia gens de material.
Després, van anar a la casa veïna per si podia quedar-s’hi a
dispesa. Li digueren que sí, però que s’havia de fer el tupí. Això
volia dir que ella s’havia de fer el menjar i tenir cura de les seves
coses. A més, tan sols els quedava un lloc per dormir, amb la
noia que ferrava els animals. Era una bona noia, però aquesta
situació posava en evidència la precarietat de la vida rural.
Al cap de pocs dies, va sortir una nota a La Mañana, el
diari de la capital, Lleida, explicant que el concurs de places
s’havia de repetir perquè s’havia comès alguna errada. La Valentina
va estar molt contenta, s’ho va prendre com si aquella
errada hagués passat expressament perquè ella pogués tenir
més bona plaça. I tal pensada, tal feta: llavors, va poder escollir,
perquè tenia bona nota, la plaça de Guixers, que era una
plaça definitiva.
Guixers també és una entitat de població dispersa a base de
masies i veïns; és una de les set entitats del municipi de Guixers
del Solsonès.
Hi va començar a treballar el 15 de maig de 1957. A Guixers,
hi havia dues escoles: una per als nens i una per a les nenes.
Llavors, havien d’estudiar separats. A ella, com a mestra,
li van tocar les nenes i aquesta no era una opció que es pogués
escollir.
La mestra que hi havia hagut abans d’ella no tenia oposicions
i era interina, però havia fet un tracte amb el mestre dels
nens: ella ho feia tot, nens i nenes, i el mestre li pagava alguna
cosa —no pas tot el sou—, mentre ell s’estava a casa. Aquest
tracte ja feia uns sis o set anys que durava.
El mestre dels nens li va voler explicar aquest tracte perquè
no acceptés la plaça, però la Valentina, sense dubtar gens, li
va respondre que ho sentia molt, però que ella havia estudiat
per fer de mestra i volia exercir com a tal. L’altra mestra, no
cal dir-ho, també se li va enfadar moltíssim. I la Valentina va
cedir una mica: si els nens es presentaven a la seva classe, ella
no els deixaria a fora i els faria classe a tots. Al seu cap no hi
cabia deixar cap nen desemparat. I va preparar nens i nenes
de Guixers, només cobrant el sou per preparar les nenes. En
total, va tenir set nenes i catorze nens. A les nenes, encara no
se les deixava estudiar tant. A Guixers, hi havia una nena que
volia anar a l’escola, però a casa no la hi deixaven anar perquè
la seva feina principal era guardar les cabres.
A l’escola no hi havia de res. Només uns bancs llargs per a
quatre o cinc alumnes, segons la mida, i algun mapa. Tenien
llum, però no aigua corrent. El lavabo era una comuna i havien
de tenir sempre una galleda d’aigua a punt per tirar-la
després que els nens i nenes l’usessin.
La Valentina es va quedar a l’hostal, perquè li va semblar
que hi estaria més tranquil·la que en una casa particular. El
sou que cobrava li permetia pagar-lo i encara li quedava alguna
cosa. A Guixers, l’hostal tenia llum i aigua corrent.
El curs següent, però, es va haver de traslladar perquè els
amos de l’hostal el van tancar i se’n van anar cap a Barcelona.
Llavors, es va instal·lar a la casa del Molí de Riu, que també
tenia llum i aigua. El fill anava a la seva classe i és el pare de la
farmacèutica que ha obert una nova farmàcia a Solsona, a baix
al pont. Aquesta família eren propietaris de finques i, a més a
més, tenien cultura. A ella, la van tractar molt bé. I com que
tenia el nen a classe, no li cobraven res.
Per poder arribar fins a Guixers, la Valentina havia d’agafar
el cotxe de línia fins a Berga, dinar-hi i després agafar-ne un
altre fins a Guixers. Per tornar, encara ho tenia pitjor perquè
havia de fer nit a Sant Llorenç. Per aquest motiu, normalment
s’hi quedava a passar tot el trimestre.
A les escoles rurals, llavors, els deixaven acabar les classes
un mes abans que a la resta dels alumnes escolaritzats. Ho
feien perquè la canalla eren necessaris a les seves cases per ajudar
en diferents tasques quan començaven les feines del segar.
Els nens i nenes de Guixers, com que majoritàriament a les
seves cases no hi havia llum, quan els tocava encendre la de l’escola,
els solia fer por. I la Valentina, amb paciència i bones maneres,
els ajudava a fer-ho perquè anessin familiaritzant-s’hi.
Ella també va tenir problemes amb la famosa «llet americana
». Els nens, tot i que a les seves cases en tenien de molt
millor, li van demanar perquè també se la volien veure. I quan
la va rebre, els la va fer beure —tot i que després se’n va penedir.
L’assumpte de la llet era força complicat. La canalla, en horari
escolar i per torns, havia de bullir l’aigua, fer la barreja i
repartir-la. Després, també per torns, ho havien de netejar tot.
L’olla gran només la netejaven els nens més grans, els de deu
a dotze anys. Però tots havien de baixar al riu a netejar-se el
got. Tot i que llavors no s’hi pensava gens, evidentment, tot
plegat resultava força perillós perquè hi havia risc d’infeccions.
Tanmateix, els nens s’ho passaven bé i pujaven i baixaven del
riu cantant i rient.
La llenya de l’estufa la portaven els propietaris de les cases,
perquè aquell local era de l’Ajuntament i se n’havien d’encarregar
entre tots. Aquell mateix any, la Valentina ja va tenir
una inspecció, a resultes de la qual l’inspector va poder veure
que les teies no entraven a l’estufa i les havien de tallar abans
de posar-les-hi. No va dir ni una paraula, però es va posar a
tallar llenya una estona.
La Valentina es va haver d’anar adaptant, poc a poc, als
costums de Guixers. A vegades, a base d’espifiades per no saber-
se tot el catàleg. Un dilluns, en arribar a classe, va notar
que els nens estaven com nerviosos i que li volien explicar alguna
cosa. Els va demanar què passava i li van dir que n’havia
fet una de molt grossa. Va voler saber en què s’havia equivocat
i va resultar que el diumenge, el dia abans, quan s’havia anat
a confessar, s’havia agenollat pel costat dels homes. Això, en
aquells anys, havia resultat un escàndol dels més grans.
L’any 1958 va aconseguir un trasllat de plaça i es va poder
apropar a Solsona. Li van donar Olius, on va treballar durant
quinze cursos. A l’escola d’Olius, ja hi havia aigua corrent.
Però a moltes cases encara els faltava.
Des d’Ensenyament, deien als mestres que procuressin conèixer
l’entorn amb els seus alumnes. I ella va organitzar, per
a la classe de ciències socials, un estudi de les cases que pertanyien
al propi municipi de l’escola, perquè hi havia nens que no
havien sortit mai de casa i algunes no les coneixien. Aquest treball
el feien els dissabtes i, en lloc de fer classe normal, anaven a
visitar les cases. Es va trobar amb una sorpresa perquè alguna
vegada havia renyat una nena que anava massa bruta. Quan va
veure la casa ho va entendre: a l’hivern era gelada.
A Olius, com que l’escola era nova, ja hi va trobar més material.
Fins i tot hi havia una caixa de figures geomètriques.
Tot i això, un nen que havia començat nou aquell curs li va
donar molta feina. El nen no estava socialitzat i volia fer el que
veia fer a casa i el que tenia acostumat. Així, quan li venia de
gust, s’aixecava de la cadira i marxava de la classe. La Valentina
li va fer entendre que, a l’escola, no es podia sortir i entrar
sense dir res. Al nen, que anava de gust a l’escola, li va costar
d’acceptar-ho, però va acabar entenent-ho i respectant-ho.
A la Valentina li agradava molt de llegir revistes de pedagogia
i tenia el costum de fer-ho. Un dia, va llegir que si els
homes no feien les feines de la llar era per culpa de l’escola.
Mig empipada, va decidir aportar el seu gra de sorra i, a partir
d’aquella lectura, va fer anar nens i nenes, per torns, a netejar
l’escola els dissabtes. El primer cop que va tocar als nens, ho
van fer molt ràpid i tant ella com les nenes se’n van estranyar
molt i van voler veure, totes encuriosides, el resultat. En lloc de
fregar el terra, només hi havien tirat una galleda d’aigua i l’havien
escampada. Totes van riure molt! Però la culpa, va pensar
que havia estat d’ella, perquè no els ho havia ensenyat.
Aquella canalla tenien poca formació. Un dia, una nena
li va preguntar per què es menjava una taronja amb sabó si
no podia ser bona de cap de les maneres. I és que la nena no
entenia el castellà. Aquella taronja era de la marca Arrufat
i el seu eslògan era: «Dulces y de buen sabor». I la nena no
sabia traduir la paraula «sabor» i va pensar que era sabó de
netejar.
Encara que no tenia material, la Valentina se les empescava
totes per fer rendir les seves classes i els seus nens. Un dia, va
encarregar un quadrat de fullola al fuster de Solsona i li va fer
posar cent forats, alineats de deu en deu. Amb aquest enginy
els feia estudiar les taules de multiplicar. Per tapar els foradets,
van començar fent-ho amb cargolins, però queien, embrutaven
el terra i feien molt de soroll. Va trobar la solució amb un
material que a totes les cases hi havia: els típics botons. Després,
com que no es trencaven, els guardaven en una capsa i
servien per a tots. Ella no volia que només se les aprenguessin
de memòria, volia que entenguessin el significat de l’operació
matemàtica. Així que n’anaven aprenent, va anar encarregant
fulloles més grans, amb més foradets.
També els va ensenyar un joc educatiu que en deien «el
paso». La canalla es posava en forma de rotllana i anaven
comptant del número u fins al que s’arribés. Si es feia la mul-
tiplicació del quatre, cada vegada que a algun nen o nena li
tocava un múltiple de quatre, havia de dir «paso».
Una altra tècnica que també va aprendre en una revista de
pedagogia de les que ella acostumava a llegir consistia en el fet
que els mateixos alumnes es fessin els seus exàmens. A Olius,
només ho va deixar provar als vuit més grans que tenia. Els va
dividir en dos equips de quatre i quatre. Els alumnes portaven
unes preguntes preparades per als altres nens i nenes. Els quatre
que feien equip, podien ajudar el nen o nena que no sabia
la resposta però, si l’equip no la sabia, tenia un zero. Si al final
no la sabia ningú, l’havia de dir el nen o nena que havia fet la
pregunta. I si aquest no se la sabia, també tenia un zero. Es
tractava de no posar preguntes difícils per fer anar malament
l’equip contrari.
La Valentina tenia molta inquietud pedagògica i sempre
buscava, a les seves revistes, les novetats que s’hi proposaven
per estar molt al dia amb els seus alumnes. Hi tenia molta
feina. A les nou del matí, abans de començar les classes, ella ja
havia dividit amb una ratlla la pissarra en tres parts i hi havia
posat feina per a tres nivells diferents. Normalment, els tenia
repartits en petits, mitjans i grans. Els petits solien aprendre
moltes coses dels grans i aquests solien ajudar-los molt en els
seus aprenentatges. La majoria dels alumnes grans se sentien
una mica responsables dels petits i, no sols els ajudaven en les
seves tasques acadèmiques, sinó que fins i tot, algunes vegades,
els acollien per jugar. Amb tot, per jugar a futbol els feien més
nosa i els solien deixar més al seu aire.
Molts coneixements, sempre que podia, ella i els nens, els
aprenien fora de la classe: els esquirols saltant pels pins, els racons
dels llangardaixos, les serps… Ella, amb aquestes classes
pràctiques, s’ho passava quasi tan bé com els seus alumnes.
A Olius, el senyor rector li va encarregar una tasca pedagògica
impròpia de les seves atribucions: volia que ensenyés
als més grandets a festejar pel carrer, perquè no volia que es
donessin les mans.
L’any 1973, quan van tancar l’escola d’Olius, va haver de
demanar trasllat i va pujar a Solsona. En arribar, es va tro-
bar amb el que ella anomenava «la tabola» de les fitxes. Ella
en deia «tabola» perquè ho trobava poc educatiu. Era del parer
que els estudiants no podien anar tota la vida amb el diccionari
a la mà. Saber on s’havia de buscar la informació no
ho trobava formació suficient. Ella creia que els coneixements
s’havien de tenir assolits.
A Solsona, tot va ser molt diferent perquè només tenia o
nens o nenes i d’un sol curs. Ella sempre havia pensat que els
nens de pagès eren més barroers i, a la primera excursió que
va organitzar a Solsona, ja es va adonar que no era així. Havien
de pujar a Castellvell a esmorzar i després baixar cap a
la Mare de la Font per fer un treball. Però abans d’arribar a
Castellvell ja n’havia perdut uns quants. Com que se sabien el
camí, havien anat per les seves. Hi va patir molt, en aquella
excursió, perquè ella no estava acostumada que els alumnes
anessin pel seu compte —a l’escola rural tots anaven plegats
a tot arreu. Aquell dia, alguns alumnes que havien de marxar
amb autobús no li arribaven i ho va passar molt malament
pensant que el perdrien.
La Valentina, després de les revistes de pedagogia, quan va
poder, va començar a assistir a cursets. En va fer molts perquè
no sols feia classes com a mestra, sinó que també preparava la
catequesi dels nens de Primera Comunió. I quan podia, també
portava nens a colònies d’estiu. En un d’aquests cursets, li van
dir que com més petites fossin les criatures, més bo els era ferlos
cantar. I ella, que ja sabia que no era una prima donna,
però que li agradava molt cantar, va pensar que era una bona
oportunitat per poder fer-ho. I és que els havien dit que, tot i
que no entonessin a la perfecció, no passava res. Que la música
era molt beneficiosa per a les criatures. A més, ella sabia moltes
cançons en català i li sabia greu que s’anessin perdent. Així va
ser com va començar la tècnica de les cançons a la seva classe.
Quan havia de canviar de matèria, si era una cançó amb números,
volia dir que havien de treure el material per fer matemàtiques.
Si els cantava una cançó amb una campaneta, volia
dir que era hora de plegar. I així, els amenitzava l’estudi amb
cançons que també aprenien i els obligava a relacionar-les amb
el que s’havia de fer.
Un dia, amb els seus alumnes, també va poder aprendre
que els nens, encara que és un tòpic dir que ho entenen tot, no
poden comprendre en profunditat alguns conceptes més complicats.
Va resultar que el senyor bisbe havia anat a l’Escola a
visitar els nens i nenes. I els va fer un petit sermó. Una nena,
quan va arribar a casa, el va explicar a la seva mare perquè no
l’havia entès. Llavors, la mare va anar a l’escola i li va explicar
que la seva filla havia quedat molt estranyada que el bisbe els
hagués dit que «tots eren germans». La nena sabia perfectament
que a la seva classe només hi havia uns germans. Llavors
ella els va explicar el malentès a tots. A la Valentina, li agradava
que les mares li comentessin tot el que no els quedava clar
de les seves classes tant a elles com als seus fills.
El 1965 va ser un any molt bonic per a la Valentina perquè
li van concedir el títol de Mestra Distingida, que li va fer molta
il·lusió. Li va arribar el nomenament amb una nota de l’Inspecció
de Lleida.
Passats alguns anys, li van demanar de ser directora de l’Escola.
A la Valentina, no li feia cap gràcia, però ho va acabar
acceptant perquè sabia que podia ser útil a la seva comunitat
educativa i a la seva ciutat. Tampoc no va gosar dir-los que no.
Ho va ser des de l’any 1985 fins al 1989. Amb tot, a l’hora del
pati, mentre els altres s’estaven fora i ella s’havia de quedar a
dins tancada fent tasques administratives, no li feia cap gràcia.
Ella era molt patidora per les coses, i a l’hivern, quan havia
d’estar pendent de si arribava o no el gasoil, ho passava molt
malament.
El seu tarannà no era d’imposar-se ni de manar. Amb tot,
de la seva gestió com a directora, en va quedar la concessió
d’un bidell, el senyor Boix, per a l’escola. Però ella no hi havia
pas intervingut; la van avisar des de l’Ajuntament, quan hi
havia el senyor Llumà, i li van dir que els l’havien adjudicat.
Quan el català va arribar a les escoles, la Valentina també
es va treure el títol de mestra de català. Feia molt de temps que
ho esperava i en va estar francament contenta. A l’escola Setelsis,
tots els mestres van demostrar tenir molta estimació a la
seva llengua, perquè van fer moltes hores extres per ensenyar
català a tota la canalla que el va voler aprendre. Evidentment
aquestes hores mai no els les van pagar.
Quan la Valentina estava a punt de fer els seixanta anys,
Ensenyament ja permetia jubilar-se a aquesta edat. A ella li
hauria agradat continuar treballant, però el seu pare estava
malalt i va preferir renunciar a la seva professió per poder
cuidar-lo.
Per a ella, és una gran satisfacció trobar-se algun exalumne,
parar-se a xerrar i que li expliquin com els va la vida.

Ells cobren i elles no!

Sembla un disbarat, oi? Doncs no, és una realitat. La Compañía Aceites y Energía Santamaría (quina malastrugança) del municipi de Lucerna a Còrdova, s’ha negat a abonar la pujada salarial obligada per conveni a tres administratives. Suposo que la persona de lleis que els ha mal aconsellat deu ser un home perquè els ha permès justificar-se de manera pública dient que el text només «parla dels treballadors». Així que també suposo que el dia que a l’escola d’aquest individu expert en lleis van explicar què era el masculí genèric, o feia campana o no escoltava. Però cal ser comprensiu perquè, fa pocs dies, va sortir la notícia que els andalusos treuen pitjor nota en castellà que els catalans.

El sindicat CCOO ja ha denunciat l’empresa per discriminació de gènere i troba «surrealista i increïble» la resposta. Hi podríem afegir, fastigosament masclista?

El desembre de 2017, l’empresa va signar un conveni col·lectiu d'indústries d’oli. Els efectes econòmics de la signatura estipulen una pujada salarial d’1’5% i s’havia de començar a cobrar a partir del gener del 2018. Els homes, l’han cobrada. Les dones, que no entren en el masculí «treballadors» de l’empresa, no. Estaran catalogades com a material informàtic? Fa posar la pell de gallina. Quina gerència més covard. Us podeu imaginar que l’empresa hagués signat amb la CUP en femení? Només haurien cobrat les tres dones! Ben rucs, perquè s’haurien estalviat molts diners.

La secretària de la dona de CCOO de Còrdova, Mar Ávalo, considera que és un «clar exemple de discriminació per raó de sexe». I lamenta que, a questes alçades, «encara hi hagi empreses i empresaris que creguin que els homes tenen més drets que les dones pel senzill fet de ser homes».

I tot això sense saber si algun dels homes que ha cobrat més és menys «treballador» que alguna de les dones que s’ha quedat sense res.

També cal fixar-nos que en aquesta empresa, la falta de paritat és ofensiva. Les dones semblen una minoria molt minsa. Segon pecatot, després de deixar-les sense la paga que els correspon per llei. I també cal reflexionar sobre si les administratives són dones perquè treballen de cara al públic i queden més mones o si són ajudants de direcció i han estat escollides per alegrar la vista als directius. Tercer pecatot! I no furgo més per evitar crítiques masclistes.

CCOO ha advertit que si no es paga a les dones, «prendrà les mesures legals oportunes». Però em sembla que CCOO es queda curt. L’empresa ha d’abonar el que deu i pagar una quantitat acordada entre les parts per compensar el perjudici causat a les treballadores. A part d’una multa, per prendre la justícia per imbècil. Encara que últimament, segons quins lletrats, sembla que hi facin oposicions...

I és que ningú que infravalori les dones, per més empreses que tingui, porti americana, segell d’or al dit i cadena del mateix al coll, pot ser mereixedor de respecte per falta de dignitat.

Núria Casas i Tubau

Nascuda a Olius el 1934, pertanyia a una família nombrosa
de pagès que era molt religiosa. Era la setena de nou
germans. En començar la guerra, el pare, que volia donar instrucció
a tots els seus fills —i amb una gran visió de futur—,
va saber que les monges de la Companyia de Maria de Solsona
havien de marxar de la ciutat i se’n va anar cap al convent a
parlar amb elles. Els va proposar que, si alguna no tenia lloc
per anar, a casa seva l’acollirien gustosament a canvi de fer de
mestra de tots els fills que tenien. I sí, hi va haver una monja,
la germana Maria Albets, que va acceptar l’oferiment. Així
va ser com la Núria, des de molt petita, va tenir una mestra
particular a casa durant tres anys. Cada dia els feia entre dues
i tres hores de classe. Va aprendre a llegir i a escriure, a fer
algunes operacions matemàtiques i també va adquirir alguns
coneixements bàsics. Quan va acabar la guerra, als seus cinc
anys, la van portar a l’escola de primària de Joval. El mestre
era el rector. De seguida, es va adonar que la majoria de nens
i nenes no sabien ni llegir ni escriure, perquè havien passat
la guerra sense instrucció. I la Núria, en canvi, l’havia pogut
aprofitar. Per aquest motiu, la van posar en una classe amb
xicotots de dotze i tretze anys, que a ella li van semblar altíssims,
però que no estaven preparats com ella. Aquest fet la va
marcar molt perquè, veient-se tan menuda al seu costat, es va
sentir molt segura i molt tranquil·la: era petita, però en sabia
més que els altres.
El rector, veient les seves capacitats, la va animar a treballar
i va desvetllar les seves ganes d’estudiar.
Llavors va passar un fet que va tornar a marcar la seva
vida: la Núria i els seus germans, per anar a l’escola de Joval
havien de passar el riu i, com que van començar a fer el pantà
de Sant Ponç, aviat el pont va quedar impracticable; com que
no podien anar a l’altre costat de riu, on hi havia l’escola, hagueren
d’anar a la d’Olius. En poc temps, l’escola de Joval va
haver de tancar.
I en arribar les vacances de Nadal, com que la mestra era
soltera, el pare de la Núria li va tornar a fer el mateix oferiment:
quedar-se a passar les festes amb la seva família i aprofitar-
les per fer classe als fills. Així va ser durant les vacances
de Nadal i, fins i tot, a l’estiu. Llavors, la Núria encara va
aconseguir un nivell més alt que els companys d’edat que li
pertocaven a l’Escola d’Olius. La mestra, la senyora Josefa,
li va explicar al pare que la seva filla valia per estudiar i que,
a més a més, li agradava. I li va plantejar la possibilitat de
fer-la estudiar. El pare se’n va anar a veure les monges de la
Companyia de Maria per segona vegada, i es va informar amb
la germana Maria Albets, la que per la guerra havia tingut a
casa seva. Ella es va encarregar de parlar amb la superiora i la
Núria va entrar interna al Col·legi.
A l’internat hi havia més de vint nenes de tota la comarca
que hi estaven estudiant. Totes eren de famílies benestants. A
casa de la Núria, però, no haurien pogut pagar aquells estudis
a tots els fills. Les seves germanes grans ja no van tenir aquella
inquietud i, només un germà, va entrar al Seminari de Solsona.
Els pares van fer aquell esforç perquè la Núria tenia molta
capacitat i bones aptituds.
Tant era així que, en fer l’examen d’ingrés a Tarragona
—perquè les monges de Solsona no tenien el Col·legi reconegut—,
la van fer quedar uns dies més interna per poder
presentar-se a l’examen de matrícula d’honor. Només hi aspiraven
ella i una altra nena. Al final, la matrícula va ser per
a l’altra nena, però la Núria va estar molt contenta, i els seus
pares també, de poder aspirar-hi. Aquest fet encara la va motivar
més a estudiar i va començar el batxillerat. Al Col·legi
de Solsona, en aquells moments, només eren dues nenes fent
el batxillerat: ella i la Blanquita Coromines.
La Núria s’hi trobava molt bé, a l’internat. Al matí, abans
de les classes, feien uns deu minuts de pregària; després, classes
i estudiar; a la tarda, la missa. Només podien sortir un cap de
setmana al mes per anar a casa a dinar amb la família. A ella
també li agradava l’ambient de pietat que s’hi respirava. Però hi
havia molta disciplina i alguna vegada va intentar escapar-se’n.
Una nit, que l’endemà tocava examen, se’n va anar al llit d’una
companya a estudiar. Com que la prefecta les va enxampar, les
va castigar i les va deixar uns quants dies sense sortir.
Per a ella, tot això no era res. El més important era el model
de la germana Pepeta Freixes, perquè en ella veia reunides les
seves aspiracions: la pietat i la cultura. Va ser aquesta monja
la que va anar desvetllant, a poc a poc, la seva vocació i professió.
En acabar el batxillerat, sense rumiar-s’ho i amb l’ajuda
de casa, va continuar estudiant i va començar Magisteri a les
mateixes Monges de Solsona.
En el seu procés cap a la vida conventual, també hi va influir
el fet que un grup de noies joves s’havia integrat a la comunitat
i ella les veia molt felices.
Amb tot, quan anava per casa, de vacances, hi havia un noi
que li anava al darrere i, com que ella no estava decidida, en
un principi, no li va donar carabasses.
Durant les vacances de Nadal, quan ja estava fent segon de
Magisteri, la superiora —que ja sabia de les seves inquietuds
religioses—, li va dir que aprofités l’estada a casa per comunicar
la notícia als seus pares.
I va ser així com el dia que feien la matança del porc, quan
la casa estava plena de gom a gom de familiars i veïns, va esperar
un moment per trobar els pares junts i dir-los que es volia
fer monja. El pare, que era molt pietós, li va respondre que si
aquella vida l’havia de fer feliç, endavant. Però la mare va voler
fer-li una petita reflexió i li va recomanar que s’ho pensés
bé perquè no tot serien flors i violes.
La Núria s’ho havia rumiat molt bé i ben aviat es va posar
l’hàbit, va fer els sis mesos de postulant i els dos anys de noviciat.
Era un temps més que prudencial per adonar-se si era el
tipus de vida que volia.
La novícia Núria no sempre estava d’acord amb totes les
ordres que rebia. L’any 1949, quan Pius XII va canonitzar
santa Joana de Lestonnac —fundadora de la Companyia de
Maria—, al convent van decidir celebrar, el dia 15 de maig,
tant la festa de Santa Joana, com la de Sant Isidre, que ja se
celebrava sempre. El pare de la Núria —a qui ella estimava
de tot cor—, es deia Isidre i solia pujar a Solsona pel dia de la
Fira. Sempre havia sortit a veure’l i a felicitar-lo. Però aquell
any, les monges, a part de la missa de primera hora, van fer
una segona funció en honor a la fundadora i li van dir a la
Núria que no podia sortir a veure el pare. Ella, que esperava
aquell dia de poder abraçar-lo, no va estar d’acord amb la
prohibició perquè tenia moltes ganes de veure’l. Sense pensars’ho,
perquè ja havia oït missa al matí, en començar la segona
funció va sortir per la porta del darrere i se’n va anar cap a
la Fira a felicitar el pare. Van estar força estona plegats, fins
que el pare li va dir que no volia que la renyessin per culpa
seva. Ho va entendre, se’n va acomiadar i va tornar cap a
l’església. Com que cap companya la va delatar, ningú no se’n
va assabentar.
Abans d’acabar el Magisteri, per tenir el títol, els feien donar
una classe. Ho va fer, però no li va agradar gaire. No tenia
experiència i no sabia com fer-s’ho. Per acabar d’adobar-ho, la
classe que li van donar —amb més de vint nens de menys de
set anys—, tenia una tutora amb molta experiència. I un nen,
el segon dia, se li va posar dret i li va engaltar: «aquezta no éz
monja, no uz ho cregueu, és penzionizta, penzionizta perquè
la meva germana m’ho ha ezplicat.» I se li va esverar tot el
galliner i va adonar-se que no sabia controlar-lo.
Els seus primers vots els va celebrar amb una altra novícia
solsonina, la Lurdes Bonsfills, en una missa amb tota la família.
Al cap li van posar una petita corona de flors blanques.
En aquest punt de la seva vida, la Companyia de Maria va
experimentar un canvi molt important que també va influir
molt en la seva vida: fins aquell moment, els monestirs havien
estat autònoms —es valien per ells mateixos; però a partir de
llavors, es van unificar sota una sola direcció. I van passar a
ser convents dependents d’un govern central de la Companyia
de Maria. Aquest fet va ser molt important per a la Companyia,
ja que la seva unió fou la seva força. La Mare General
vivia a Roma i tenia les seves delegacions. Al Col·legi de Solsona,
hi va anar de visita la Mare Provincial i va dir que les noies
que estaven fent Magisteri, havien d’ampliar els seus estudis.
Gràcies a aquest canvi, la germana Núria va poder anar a
la Universitat. Es va instal·lar al Col·legi que tenia la Companyia
de Maria a Barcelona i es va posar a estudiar Filologia
Clàssica. Va ser una decisió personal, però la Mare Provincial
li havia suggerit que a la Companyia els mancaven professores
d’aquesta especialitat. Va tenir professors eminents com el
doctor Alsina, el doctor Bastardes o el doctor Gomà.
Al Col·legi de Barcelona hi va trobar un gran canvi. D’estar
com en família a Solsona, amb una comunitat petita, a passar
a una comunitat gran on, a més a més —a causa del recent
canvi de govern centralitzat—, hi havia monges de diferents
comunitats autònomes, no va resultar gaire fàcil. Aquest canvi
també va implicar deixar de parlar català i haver de viure en
castellà.
Havia d’anar a les classes amb l’hàbit, però en aquells moments
no era cap estranyesa. A la mateixa aula, d’uns deu
alumnes, hi havia dos capellans i dues monges; tots quatre
amb hàbit.
Acabada la carrera, va començar el seu periple per diferents
escoles de Catalunya. La Mare Provincial, com a primera destinació,
la va enviar al Col·legi de Lleida per fer les assignatu-
res de castellà, llatí i grec, tant al batxillerat elemental com al
superior. Un dels principis de la Companyia de Maria era «estar
sempre disponible per allò que pugui ser un millor servei».
No sols en la vida personal, sinó també en la professional.
Aquest principi, la Companyia el recull de sant Ignasi.
A Lleida, va haver de fer una nova adaptació. Feia entre sis
i set hores diàries de classe més les preparacions i correccions.
Li va agradar molt i es va sentir molt bé amb les seves alumnes.
Era un col·legi només de nenes. Com que va ser tutora, també
s’emportava les seves alumnes a fer convivències. Estaven uns
tres dies fora del Col·legi, convivint en totes les tasques diàries
i, especialment, aprofundint en temes d’espiritualitat i creixement
personal. Les nenes se sentien escoltades i compreses i
solien explicar els seus conflictes i dubtes.
A Lleida, s’hi va estar uns cinc anys i després la van enviar
cap a la Seu d’Urgell. Era un col·legi molt gran, amb més de
setanta alumnes de tota la zona rural i prepirinenca. Com que
ella ja havia aprés el funcionament del Col·legi a Lleida, la
van enviar com a directora d’estudis. Ella havia d’encarregarse
de tot el programa educatiu del Col·legi i havia de treballar
d’acord amb la germana prefecta, que era la que s’encarregava
de la disciplina. Li va agradar força trobar-hi nenes de
Solsona, com les germanes Call i les Ciuró de cal Silu, entre
d’altres.
Una de les novetats que ella va introduir va ser l’organització
d’una coral conjunta entre els nois que estaven al Seminari
de la Seu i les alumnes de la Companyia de Maria. Ella va
deixar les instal·lacions i assajaven al Col·legi.
A Lleida, havia tingut una directora d’estudis que en sabia
molt i ella n’havia pogut aprendre amb un bon exemple. També
va continuar amb les convivències perquè li semblaven una
activitat molt profitosa, tant a nivell personal com espiritual.
Es creava un clima distès, alegre i dinàmic que propiciava
l’aprenentatge i la companyonia. Ella, amb tot, escollia amb
molta cura els mossens que estaven més al dia per tal que les
xerrades formatives els arribessin tant al cor com a l’intel·lecte.
Tenia molt clar que la formació de noies no era solament la
dels aprenentatges acadèmics; sinó que havia de ser més integradora
i tenir en compte la vessant humana i cristiana. Volia
que les xerrades fossin apropiades a la seva edat i tinguessin en
compte el seu entorn. La majoria de noies que hi havia al Col·
legi o bé eren de pares de professions lliberals o bé de pagesos
amb possibilitats econòmiques. No tots eren practicants, però
la formació de les filles estava basada en un enfocament cristià
de la vida.
A Lleida, s’hi va estar uns set anys i la seva bona gestió va
fer que la Mare Provincial la sol·licités per formar part del seu
equip de govern. Aquest equip estava format per tres religioses:
la Mare Provincial i dues conselleres. Ella en va ser una.
Va haver de tornar cap a Barcelona, però ja no va anar al Col·
legi perquè, en aquells moments, la seva tasca més profitosa
no era fer classes. I es va instal·lar, amb altres germanes, en un
pis del barri del Clot, formant una comunitat petita amb una
vida ja molt més oberta al món. Va ser en aquella època quan
va deixar d’utilitzar l’hàbit i, per raons de feina, es va treure
el carnet de conduir. La seva principal tasca, a part d’hores de
despatx i paperassa, havia de ser la de visitar els diferents Col·
legis de Catalunya, ajudar-los en les seves mancances i orientar-
los cap a les noves perspectives de futur que se’ls obrien.
En el seu ideari pedagògic mai no va separar la formació humanística
de la religiosa. La Companyia de Maria sempre s’ha
caracteritzat per un ensenyament integrador: ciència i fe.
Al cap de tres anys, en canviar la Mare Provincial, va haver
de tornar cap a Lleida amb un nou repte personal. Les vocacions
religioses estaven disminuint i la Companyia no podia
fer front a tants Col·legis. La germana Núria tenia fermesa i
coratge per tirar endavant els projectes que se li plantejaven i
s’hi va dedicar amb cos i ànima. Com que el Col·legi de Lleida
funcionava molt bé, van decidir fer la prova que seguís sent
Col·legi però en diferents condicions, és a dir, amb el mateix
tipus de programari, però sense germanes religioses. S’havia
de trobar una solució per poder mantenir-lo amb un règim
més autònom. Es va documentar tant com va poder i, fins i tot,
va viatjar al País Basc per aprendre la manera de treballar de
Col·legis que ja funcionaven com cooperatives.
La seva tasca va consistir a posar-se en contacte amb d’altres
entitats i, especialment, amb l’APA del Col·legi. Aquesta associació
de pares tenia un bon nivell cultural i, durant dos anys, a
base de molta participació i diàleg, van anar assentant les bases
d’una cooperativa per tirar endavant el Col·legi. Encara ara,
funciona i bé. Van crear una junta gestora, formada per pares;
ella no en formava part, però anava a les reunions per
aconsellar-los en temes pedagògics. Aquesta junta va tenir un
president i un delegat per a cada etapa educativa: l’EGB i el
batxillerat. Entre tots van redactar uns estatuts per regular el
funcionament del nou centre. Ella feia tota aquella feina conscient
que preparava la sortida de les monges del Col·legi. Però la
situació de la Companyia de Maria exigia adaptar-se als canvis
que s’anaven imposant. En acabar les últimes reunions, algunes
mares es van acomiadar d’ella amb llàgrimes als ulls. S’havia
creat un caliu, no sols en el terreny professional sinó també en
el d’afecte personal. La gestió econòmica va quedar en mans de
l’APA i la gestió pedagògica va seguir a càrrec de la Companyia
de Maria. Però amb mestres i professors seglars.
Amb els pares que van endegar aquest projecte educatiu, va
quedar una molt bona relació i, encara ara, quan fan celebracions,
l’inviten a participar-hi.
Quan tot va quedar lligat, les germanes van marxar de Lleida.
Aquell ingent treball la va fer mereixedora del seu nou
càrrec: el de Mare Provincial de Catalunya. Li va arribar per
proposta de la Mare General de Roma, a partir de la informació
que li arribava de les germanes de la base que havien
treballat amb ella.
Va ser una responsabilitat molt gran i moltíssima feina. A
part de tota la paperassa, havia de visitar tots els convents i
Col·legis. Ella va potenciar molt la realització de cursets formatius
tant per a les germanes dels seus Col·legis, com per a
les professores seglars que tenien. Se’n van fer molts, tant en
l’àmbit pedagògic com en l’humà i el religiós.
També va haver d’adaptar-se als nous canvis que les germanes
més joves sol·licitaven. Sempre havia treballat a base
de dialogar i saber escoltar i ho va seguir fent. Les novícies
demanaven viure en barris marginals amb molt més contacte
amb la gent pobra. Volien seguir amb l’ideari de la fundadora,
ensenyança de nenes, però amb un caire de més compromís
social. I es van crear algunes comunitats en barris marginals,
com a Ciutat Vella. Es tractava d’ajudar la gent amb més necessitats.
Algunes van reeixir i d’altres no.
La Núria se’n va anar a viure amb una d’aquestes comunitats
a Badalona, al barri de Sant Roc. I feia patir les seves companyes
perquè molts dies, després de visitar altres convents,
arribava molt tard i el barri no era gaire segur. L'escola de Sant
Roc encara funciona.
D’aquesta etapa, tot i les dificultats, li va quedar un molt
bon record. La majoria de les alumnes no podien pagar ni la
mensualitat que se’ls cobrava per poder mantenir l’escola. La
Companyia havia d’ajudar-les econòmicament.
Quan va deixar el càrrec, després dels sis anys corresponents,
li van proposar de tornar a Solsona.
Allà, també hi havia molta feina a fer. I transformar escoles
s’havia convertit en la seva especialitat. En fer-se càrrec de
la situació va adonar-se que el Col·legi solsoní també tindria
dificultats per poder tirar endavant. Se’n va anar a parlar amb
mossèn Ferran, el director de les escoles professionals i va engegar
les converses entre el Bisbat i la Companyia de Maria.
La seva proposta va ser la creació de la futura Escola Arrels
de Solsona. A mossèn Ferran també li va agradar el repte i les
possibilitats que oferia. En dos anys van aconseguir tenir el
projecte jurídicament enllestit. Van decidir crear la Fundació
Escolar Mare de Déu del Claustre, en tres espais diferents: la
llar d’infants a l’edifici del Seminari de Solsona; la primària,
que es va quedar al convent; i secundària, batxillerat i cicles
formatius, que van continuar a les escoles professionals. Els
diners per fer les obres van sortir de la Companyia de Maria
i del Bisbat. La llar d’infants va tenir molt d’èxit, amb més de
noranta alumnes matriculats. No hi van cabre totes les sol·
licituds i algunes famílies se li van enfadar una mica perquè
no van entendre que no poguessin agafar tots els nens.
A Solsona va estar tres anys, durant la creació d’aquesta
nova escola, fent de directora. Quan va deixar aquest càrrec,
va ser quan va treballar de mestra fent classes de català i religió
als nens i nenes de sisè i setè curs.
Amb poc temps, li va arribar la jubilació i va deixar de fer
classes per passar a ser la superiora de la Comunitat. En ferse
gran, no sap si és l’estimació vers les seves companyes, que
ha crescut més, o si s’ha tornat més comprensiva, però veu
aquesta etapa de la vida com una situació vital amb més necessitats
i, en contrapartida, amb menys capacitats. Si quan era
jove, ser superiora era un esforç d’exigència, ara, amb aquests
nous condicionants, ho troba més planer. Quan li va tocar de
manar, era conscient que a les germanes més joves se’ls havia
d’exigir perquè poguessin donar el millor de si mateixes. Ara,
en aquest moment de la vida, el més vulnerable, el millor és
entendre cada germana en la seva individualitat, tot tenint en
compte el fet de viure en comunitat.
La germana Núria sap que no tot el que ha fet han estat encerts,
però se sent molt satisfeta i realitzada per la feina que ha
pogut dur a terme. La docència, en les dues vessants —intel·
lectual i humana— i a la qual s’ha dedicat amb entusiasme, ha
estat, en ella, un objectiu vital. L’altre, la pietat.

Monges als confessionaris

Valguem Déu, quin Déu més masclista! O ves a saber si és culpa d’alguns creients que només ho aparenten amb riques vestidures però s’obliden, entre altres coses, de les dones. Com un assidu d’aquestes pàgines: el bisbe de Còrdova (que es va negar a apartar de les seves funcions, un capellà condemnat per l’Audiència, per haver abusat d’una nena... això, per dir-ne alguna); o el també masclista, el burgés Rouco Varela, aquell de l’àtic luxós, carregat de «perles» contra les dones. Amb gent així, ni aquest sant pare bondadós, pot aconseguir res.

L’Església té infinitat de greuges contra les dones. I si el govern de Sánchez i Torra ja tenen paritat, per què no en poden tenir les monges? Per què no poden dir missa ni confessar?

Ingelberga, l’última abadessa de Sant Joan de les Abadesses, tenia grans dots de gerent i el seu monestir va reeixir per damunt de molts altres que només eren masculins. Tant va ser així que els seus germanastres van acusar-la de tot el que us pugueu imaginar i més. I van titllar la comunitat de «meretrius de Venus» per poder prendre-li béns, terres i poder. I el germanastre gran, en Bernat Tallaferro era un violent guerrer, però l’altre era l’Abat Oliba, home d’església i persona de gran influència en la seva època. Van prendre-li i el papa Benet VIII va consentir-ho.

Què no hem fet les dones perquè els homes ens hagin trepitjat tant? Deixar-los abusar del seu poder! Quin? El de la força física? Perquè no entenc cap altre poder en que puguin ser superiors per mitjana.

A la meva mare, quan era petita li explicaven un conte per justificar la idea que les dones no podien confessar: un bisbe deixava un paquet a unes monges perquè li guardessin. No poden aguantar la curiositat, van obrir-lo i un ocellet se’ls va escapar (que si encara respirava deuria tenir les ales atrofiades, però...)

Qui ho ha dit que les dones són més curioses que els homes i que no saben aguantar un secret? La política, farcida d’homes, ha estat sempre plena de traïcions!

Per què a 2018, quan hi ha molts estudis que parlen de l’empatia de les dones, de les seves capacitats quant a comprensió del dolor aliè o del seu tarannà conciliador, encara no poden ser valorades com a receptores dels pecats de les dones, al menys? Per què s’ha de seguir tolerant que als homes no els pugui confessar una dona i les dones hagin d’explicar els seus pecats a un home que no té ni idea de la sensibilitat femenina? Perquè amb això sí que podríem estar d’acord, oi? Els capellans, entenen bé una esposa i mare quan no són ni esposos ni pares?

I és que l’Església hauria de fer examen de consciència, reflexionar sobre els seus pecats i fer propòsit d’esmena: valorant les dones per totes les seves virtuts i atorgant-los-hi els drets que, per mèrits, es mereixen.

Mercè Augé i Pellicer

La Mercè va néixer a Solsona el maig de 1933 en el si d’una família
benestant. La seva mare era la filla d’un famós veterinari
solsoní, el senyor Pellicer, que ja havia estudiat a les Monges
de Solsona. Aquest senyor era famós perquè volia millorar les
condicions higièniques de la ciutat i no permetia que enterressin
els animals prop de la vila. Els vilatans se li empipaven
molt perquè estaven malacostumats i no volien fer més feina.
També el criticaven, sense raó, els botiguers que pretenien
vendre fruita i verdura que ja no estava en bones condicions.
Alguna vegada, havia buidat algun caixó de fora al carrer,
perquè contenia matèria caducada.
El seu pare no havia estudiat, però era un home molt inquiet
que havia après de manera autodidàctica. El pare i la mare van
voler que tant la Mercè com el seu germà fessin estudis.
La nena va fer fins a quart de batxillerat a les Monges de
Solsona i va anar a examinar-se a Tarragona, on les mateixes
Monges tenien llicència reconeguda per fer els exàmens. A Solsona,
tot i que li havien ensenyat una mica d’alemany —perquè
estava de moda, per culpa de la Segona Guerra Mundial—, no
havia après prou bé tot el que necessitava saber. Les Monges*
de Tarragona, que utilitzaven el mateix mètode, el de la memòria,
tampoc la van acabar de preparar. Aquest va ser el cas de
l’assignatura de llatí. Quan la Mercè va anar a Tarragona, se
sabia el llatí de memòria —encara ara recorda frases fetes—,
i va treure un nou a l’examen. Però quan l’any següent la van
portar a Barcelona, al Col·legi de les Monges Concepcionistes,
on hi havia un professor especialitzat per a cada assignatura,
va treure un dos de l’assignatura de llatí. A ella, només li havien
ensenyat a traduir de memòria; és a dir, que se sabia el text en
llatí i la seva traducció al castellà. Però no sabia traduir.
A Barcelona, la Mercè va anar a l’Escola Normal per estudiar
Magisteri; però les monges de l’internat on s’estava interna,
li van fer aprofitar el temps i, a les tardes, li feien estudiar
les assignatures fortes de cinquè de batxillerat. Ella ho va anar
estudiant tot alhora. El primer any va haver d’estudiar moltíssim
i només tenia una estona lliure els diumenges, havent
dinat, per poder jugar una mica a ping-pong.
I va haver d’estudiar tant perquè el llatí, i a més a més l’anglès,
van suposar per a ella un salt molt gran. Interna a les
Monges, va fer Magisteri i cinquè i sisè de batxillerat.
Quan va haver acabat, els pares van voler que tornés cap a
casa perquè consideraven que, si mai necessitava treballar, ja
tenia una carrera per poder exercir. I va tenir sort de les monges
que, amb molt bon criteri, van dir als pares que era una
llàstima que per un curs no acabés el batxillerat. Llavors li van
donar permís per fer setè curs i l’examen d’estat.
En total, la Mercè va estar-se cinc anys a Barcelona i quan
va haver de tornar a Solsona, ja estava acostumada a una altra
manera de fer: un dia a dia ple d’activitats culturals que li
encantaven. A més, les amigues que hi havia deixat ja tenien
xicot i no podien gaudir de les mateixes possibilitats de sortir
que ella. La majoria ja s’estaven fent l’aixovar.
A Solsona, la Mercè hi estava bé, però li faltava el complement
de les seves activitats culturals. A més, li agradava estudiar.
I va demanar als de casa d’estudiar farmàcia. Però ells
van insistir en el fet que si mai s’havia de guanyar la vida, ja
tenia una carrera. Va protestar i ho va tornar a demanar. Llavors,
la família es va reunir per parlar del futur de la Mercè.
A la reunió, hi van assistir el pare, la mare, una tieta monja
i el pare Ramírez dels Caputxins. Els pares tenien aquest ca-
pellà en gran estima, però a la Mercè no li queia gaire bé. El
resultat de la reunió va ser el mateix: ja tenia una carrera i ells
no comptaven que la filla hagués de treballar.
També van decidir que a la Mercè li aniria molt bé d’aprendre
a cosir. Però a ella no li agradava. Amb tot, va començar a
anar a la modista cada tarda de quatre a set i no li va quedar
cap més remei que escoltar els serials de ràdio que se sintonitzaven
a tots els tallers de modistes.
A la tarda cosia a Solsona, i llavors també es va posar a
estudiar anglès: un curs per correspondència que li van pagar
els pares, el de la famosa Academia CCC, la qual, en aquells
moments, va ser de gran ajuda per a les dones, especialment
gràcies als seus cursos fémina, que en un principi eren de Corte
y Confección però que es van anar ampliant amb cursos de
perruqueria i puericultura. La Mercè va optar per l’anglès amb
els seus revolucionaris discs fonogràfics. El curset incloïa unes
adreces per cartejar-se amb gent estrangera. Ella va fer dues
cartes i només una, la Mary Lee dels Estats Units, li va respondre.
D’això ja fa cinquanta anys i encara s’escriuen.
Al cap d’un temps d’escriure’s, la Mary Lee, que havia viatjat
amb el seu marit a Alemanya —per l’empresa Ford per a la
qual treballava—, es va presentar a Solsona a veure la Mercè.
La família Augé la va tractar tan bé que la Mary Lee no va
parar fins que la Mercè la va anar a veure a Detroit, Michigan,
on vivia. El matrimoni va voler obsequiar-la tant que, fins i
tot, a l’estiu, li van organitzar una celebració del Dia d’Acció
de Gràcies.
Li va costar convèncer el seu pare —ja que ella llavors no
tenia diners—, perquè li pagués el bitllet d’avió. Però ho va
aconseguir i no va necessitar més diners perquè la seva amiga
li va pagar tota l’estada.
La Mercè anava fent tot el que els pares li manaven i li va
sortir bé perquè, després, van decidir que, per acabar d’aprendre
a cosir, se n’havia de tornar a Barcelona a fer El Corte y
Confección. Aquest «Corte» era el títol que estava de moda per
aprendre a cosir. Ella, tot i que no li agradava cosir, se n’hi va
anar encantada i es va matricular per a fer anglès a les tardes.
La Mercè era una noia amb molta inquietud cultural; per la
seva època, era extremadament decidida i amb una clara visió
de futur.
Aquesta segona estada a Barcelona va ser definitiva per a
ella perquè, de la mà d’una amiga de la residència, va poder
conèixer el món de l’Escoltisme, que li va oferir noves espectatives,
fins llavors desconegudes per a ella.
L’amiga la va introduir en el moviment Escolta com a Guia
Sant Jordi. Quan va tornar a Solsona, el pare Gomis i el pare
Miquel M. Roure li van demanar que els ajudés a promoure
l’escoltisme a Solsona. Ho va fer i durant molts anys s’hi va
dedicar.
Acabat El Corte y Confección, va tornar a Solsona i va
fer d’ajudant pagada de la mestra Rovira, que llavors tenia la
plaça de les Escoles Nacionals. La mestra Rovira, quan li va
dir que ella ho deixava, li va explicar que es convocaven oposicions
i que s’hi podia presentar.
La Mercè es va posar a estudiar i es va preparar sola. A
l’examen li van preguntar tots els reis de la Reconquesta. Va
aprovar les oposicions i va aconseguir la plaça en propietat del
Pantà de Sant Ponç.
I va començar a baixar cap al Pantà amb el cotxe de línia,
que la deixava a la carretera, i ella havia de fer la resta del
camí a peu —uns vint minuts de baixada i una mica més, en
tornar, de pujada. El trajecte li resultava molt agradable perquè
veia saltar els esquirols.
Algunes vegades, a la tarda, per culpa de la feina, perdia
l’autobús i, per tornar cap a casa, feia autoestop.
Tot i que l’escola estava bé, el primer dia li va resultar terrible.
No havia fet mai cap classe i, de cop, es va trobar davant
de trenta-cinc alumnes. En va aprendre de cop. Bàsicament, va
treballar per nivells de dos cursos cada un. Els nens tenien el
que llavors en deien una enciclopèdia, que volia dir un llibre
per a totes les assignatures.
A les tardes, quan era al Pantà, també va preparar el catecisme
als nens de La Ribera.
A Solsona, va poder fer algunes substitucions als Escolapis.
No li va agradar gens veure que tenien la comuna amb tapa a
dins de la classe i es va queixar a l’inspector, però no li va fer
cap cas perquè ja estaven fent l’escola nova.
La segona destinació que va tenir va ser Torredenagó, al
municipi de Llobera, prop del Miracle. També hi havia molts
alumnes, més de trenta-cinc, i alguns eren força grans perquè
es volien treure el Certificat d’Estudis.
Com que no hi havia cotxe de línia per anar-hi, la Mercè es
va comprar el seu primer Seat 600. Aquell cotxe va fer d’autobús,
com molts de l’època, portant alumnes amunt i avall. Els
alumnes de Torredenagó, per Nadal, li van fer molts regals:
pollastres, un gall d’indi, conills, ous… No sabia què fer amb
aquells animalons i, mentre no va decidir que s’havien de matar,
els va tenir a casa tot sentint com s’exclamaven. Aquells
gemecs van ajudar-la a decidir-se.
Mentre va tenir aquesta destinació, va haver de repartir la famosa
«llet dels americans». A comarques, el repartiment d’aquesta
llet, es considerava molt absurd. Però per llei s’havia de fer.
Després, va anar cap a Castellar de la Ribera i amb el 600 va
seguir portant alumnes de Solsona. L’escola era pràcticament
com es conserva ara, un Sant Crist al mig i a banda i banda,
un retrat de Franco i un altre de José Antonio (no la Mare de
Déu de Murillo que hi ha ara). Tothom feia el mateix acudit
dient que eren els lladres al costat de Jesús, en el moment de la
mort. A Castellar, hi havia un nen que havia de caminar una
hora i mitja per arribar a l’escola. I a la tarda, quan arribava
a casa, després d’una altra hora i mitja de caminar tornant,
encara havia de fer els deures i ajudar els pares; normalment
amb el bestiar, perquè ja era fosc. A les escoles rurals sempre
es feia jornada intensiva per aquest problema: els vailets que
vivien massa lluny i havien d’ajudar en les feines de casa.
Després de dos anys a Castellar li van donar la plaça de
Lladurs amb propietat definitiva. L’escola també estava bé i ja
no hi tenia tants alumnes, només uns vint i escaig, però d’edats
molt diverses: des de quatre anys fins a catorze. Ella tenia molta
feina a preparar-se les classes perquè havia d’aconseguir que
tots treballessin alhora. Va tenir molta sort perquè els grans
l’ajudaven amb els petits. Solia fer sempre el mateix horari. En
entrar, els feia fer a tots una mica de gimnàstica a l’esplanada
de davant de l’escola, uns vint minuts. Després, entraven i els
grans feien treballar els petits mentre ella posava feina als del
mig. Als grans ja els tenia la feina preparada i, quan els del
mig ja treballaven, entraven els petits i ella s’estava amb els
que havien d’aprendre a llegir, repassar lletres, pintar… Tots
treballaven fins a l’hora del pati i després ja feien assignatures
més fàcils.
Com que la labor era una assignatura obligatòria, ella la va
fer, adaptant-la a la seva modernitat: els xiquets van aprendre
també labors. Ella no hi tenia cap problema perquè, tot i que
no li havia agradat mai, havia fet El Corte. I tots van saber
com cosir un botó o fer la vora d’uns pantalons o unes faldilles.
Abans d’acabar les classes, sempre dedicava una estona a
cantar. Durant el mes de maig, anaven a buscar flors pels voltants
i després feien la celebració oficial del Mes de Maria tot
cantant.
Els caps de setmana tenia molta feina perquè havia de preparar
els deures de la setmana. Llavors no hi havia ni quaderns
infantils ni fotocopiadores i ella havia de preparar totes
les pràctiques d’escriptura per fer repassar als més menuts. Va
tenir sort que una senyoreta de pàrvuls de Solsona, la Montse
Jounou li va deixar material per poder copiar.
A la Mercè, a part de les classes, sempre li va agradar molt
treballar les activitats extraescolars.
Una de les que més ressò va tenir va ser la celebració dels
noranta anys de J.V. Foix. A la classe, els va fer treballar un
poema i després van enviar la feina al poeta, que els va respondre
amb una dedicatòria molt bonica i signada a mà. La
Mercè va emmarcar aquest record tan valuós i sempre l’ha
conservat.
A ella, li agradava molt de llegir en català i feia les seves
classes —sempre que podia—, en aquesta llengua. Quan ja hi
havia la Generalitat, va rebre una capsa de contes i llibres en
català que li va agradar moltíssim. Llavors, juntament amb
altres mestres d’escola —que també els havien rebut—, va redactar
un document donant-ne les gràcies i el van enviar al
Departament de Cultura.
Una de les activitats de més èxit que va oferir als seus alumnes
va ser la d’anar a Barcelona a veure el Ballet Rus. Es va
emportar dues nenes que, de tant emocionades, saltaven constantment
del seient. Eren alumnes que pràcticament no havien
sortit de les rodalies de la comarca i, tot plegat, els va resultar
molt impactant.
Per Nadal, amb el Land Rover del seu germà, solia portar
els alumnes per totes les cases del municipi a cantar cançons.
Les havien assajades amb ella, abans, a la classe. La canalla
fruïa molt amb aquestes activitats.
Per final de curs sempre els feia preparar algun teatre. Representaven
una obra i es feien els decorats. Com que no te-
nien més lloc, la representació la feien a la mateixa classe i
sempre havien d’apartar els pupitres i tornar-los a posar. El dia
de fi de curs hi assistien tots els pares. Aquesta activitat li donava
molta feina perquè s’havia de passar moltes hores extres
pintant els decorats.
La Mercè, sempre tan avançada per la seva època, abans
que es parlés de la Setmana Blanca, ja portava els seus alumnes
a esquiar durant una setmana. Els pujava a Port del Comte
amb el Land Rover del seu germà i es quedaven tota la setmana
a dormir a l’escola amb matalassos que es portaven de casa.
Es feien entrepans per passar el dia, l’esmorzar el preparaven
els grans i per sopar paraven al Restaurant del Cap del Pla
perquè hi havia els fills a l’escola. Al vespre, encara els feia jocs
i cançons.
El Carnaval també els el feia celebrar. Els ensenyava a cosir
les disfresses i preparaven petites representacions. Després
passaven per les cases tocant la flauta i alguna olla, com si fos
una cercavila.
Per Nadal, també preparaven el tió i l’amic invisible. La
Mercè havia après moltes d’aquestes activitats als Escoltes.
Ella també els ensenyava a cuinar a les seves classes i, com
que era molt moderna, ja feien creps.
A Lladurs, a l’hivern, l’estufa era una responsabilitat dels
grans. N’havien de treure la cendra, carregar-la i vigilar que
no s’apagués. Més endavant, quan van arribar els tropicanos
d’aire calent, els de la Taurus d’Oliana, se’ls va acabar la feina.
En un principi, a l’aula, hi va tenir pupitres de dos en dos i
de mides diferents; més tard, van arribar les taules individualitzades.
La primera pissarra que va tenir era de guix i esborrador,
però al final ja utilitzava les de retolador.
Al voltant de l’escola hi tenien un jardí i hi plantaven flors
i algun arbre.
Durant uns quants anys, els alumnes grans van ser els encarregats
de la neteja de l’escola i es quedaven els divendres a fer-la.
Una altra originalitat de la seva escola era la catifa dels nens
petits, amb jocs educatius per desenvolupar les seves capacitats
manuals. Amb tot, aquella estora, ella també la utilitzava per
seure-hi amb els alumnes grans —quan hi havia algun problema—,
per dir cadascú la seva opinió i parlar-ne entre tots.
Quan ella va començar la seva carrera docent, l’Escola Rural
quedava molt aïllada. No hi havia contacte amb les altres
escoles i no es podia fer intercanvi d’opinions. Només es relacionaven
el dia de la Festa del Mestre. Se celebrava a Solsona:
primer anaven a missa, després visitaven el Museu i acabaven
amb un dinar i xerinola. Un any van fer una representació de
l’escena del sofà del Tenorio, que va ser protagonitzada pel
mestre Sangrà i la mestra Núria Rius. Tots en guarden un
magnífic record.
Quan van començar a funcionar les diferents escoles ZER
—Zona Escolar Rural—, es va adaptar sense cap problema a
treballar en equip. Va ser un canvi molt important perquè es
va guanyar molt en activitats extraescolars. Llavors, també van
poder fer colònies i viatges de fi de curs. Un any, fins i tot, van
fer un intercanvi amb els alumnes de setè i vuitè de bàsica a
Navarra, on van coincidir amb alumnes de Múrcia. Els alumnes
van poder fer intercanvi de costums i coneixements amb
una altra realitat cultural ben diferent a la seva. Tot això, els
permetia ampliar la seva formació.
La ZER també va significar tenir mestres especialistes d’anglès,
música i educació física.
A Solsona, un dels mestres impulsors de la ZER va ser Joan
Viladrich. Ell va estar al capdavant d’un munt de projectes.
Un d’aquests va ser una maqueta del Solsonès feta amb fullola.
Cada capa representava una corba de nivell. Aquesta maqueta,
després, va passar al Consell Comarcal i la varen utilitzar per
explicar la xarxa d’aigües del Solsonès.
La Mercè va passar moltes aventures amb el seu 600, portant
alumnes d’un cantó a l’altre. Normalment en pujava uns
deu cap a Lladurs. Al davant, se n’hi solia asseure un de gran
i els altres, al darrere en dues files. Els petits, a la falda dels
grans. Quan es feien més grans, solien pessigar-se els uns als
altres.
Un curs, en acabar les classes, n’havia de portar un al Cap
del Pla, un altre a la Torregassa i un al Pi de Sant Just. Són
llocs apartats, els uns dels altres, i en diferents direccions. Un
dia, en arribar a Solsona, es va quedar sense gasolina a la plaça
Sant Roc i va tenir molta sort perquè la mateixa Guàrdia
Civil, que no havia de veure que ella portava tota aquella canalla,
la va ajudar a repartir-los per les cases.
Si nevava, com que no es podia anar fins a Lladurs, la Mercè
tenia els alumnes de Solsona a casa seva, on els feia les classes.
A més, quan es van acabar les classes els dissabtes, ella encara
en va seguir fent de manuals a casa durant molt de temps.
A ella, li tocava jubilar-se als seixanta-cinc anys, però va
demanar pròrroga perquè la seva feina li agradava moltíssim.
La hi van concedir i va treballar fins als seixanta-vuit.
A part de la vocació i professió de mestra, la Mercè ha pres
part en moltes d’altres activitats culturals. Va tenir el càrrec
de regidora d’Ensenyament i Cultura durant dues legislatures
consecutives. Tot exercint aquesta tasca, va col·laborar en els
inicis de la formació de l’Escola Municipal de Música. També
es va encarregar d’organitzar concerts d’estiu i es va preocupar
de les Joventuts Musicals. Tota aquesta feina l’havia de fer bàsicament
els caps de setmana. Mai no va tenir cap secretària
i moltes vegades era ella mateixa la que havia de posar les cadires
per als concerts.
Passats els anys, en reconeixement a la tasca cultural duta a
terme a la seva ciutat, li van concedir el premi Signum del Consell
Comarcal del Solsonès. En un principi no el volia acceptar
però, finalment, la seva família va acabar de convèncer-la.