Adjectius negatius per a les dones

Ja hi tornem a ser! Les dones estem condemnades a rebre fins i tot en els adjectius que la literatura ens aplica. I amb la comparació, el menyspreu dels homes, encara fa més mal. Fins i tot el llenguatge ha d’estar en contra nostra. Per què tant de mal? D’on surt tanta ràbia? Qui me’n pot donar raó? Les dones valem tant o més que els homes. Ningú no pot negar-ho. Doncs, per què?

Les Universitats de Londres, Baltimore, Cambridge i Copenhaguen van elaborar un estudi sobre el llenguatge a la literatura per Microsoft Research a Nova York.

La conclusió més general: als llibres, les dones son boniques i sexis, mentre que els homes són justos i valents. Malícia infinita.

Mitjançant uns algoritmes, varen analitzar tres milions i mig de llibres de ficció i no-ficció literària publicats en anglès entre el 1900 i el 2008. Volien quantificar fins a quin pot arribar a ser diferent el llenguatge que s’utilitza per descriure homes i dones.

I suposo que qui va tenir la pensada de l’estudi, ja pressuposava el catastròfic resultat.

A més a més d’evidenciar les diferències, també van voler valorar-ho qualitativament. És a dir, saber si era diferent en positiu o negatiu. Ja us podeu imaginar la desfeta.

S’hi poden detectar amb tota claredat, els estereotips i els prejudicis que la literatura (en paraules d’homes ―i algunes dones―, suposadament cultivats intel·lectualment), subministra a lectores i lectors susceptibles de ser mal manipulats. I cada adjectiu dolent, llegit com a genèric, és com una estalagmita que deposita fel als cervells, per la decantació d’una ràbia masclista que mai hauria hagut d’existir. Més trista que res perquè, ¿com és que els homes no hagin estat capaços de valorar les dones si, sense elles, no haurien ni nascut? ¿Per què, no sols no se’ls ha reconegut la seva vàlua si no que han necessitat vilipendiar-les de manera tan agressiva? Maldat, molta maldat masculina.

Es veu que, entre línies, es parla el doble de vegades de l’aspecte físic de les dones que dels homes. En canvi, dels homes se’n destaca els seus comportaments i les seves qualitats personals. Em menjaria l’ordinador per empassar-me l’article que m’ha informat. Les dones estan ben curulles, de qualitats. Tantes, que fins i tot en vessen.

De les dones també se’n destaquen les emocions. Però, en negatiu! Les dones s’emporten cinc vegades més verbs relacionats amb el cos i l’aparença que els homes. Els adjectius referents a la fertilitat, com fèrtil o estèril, s’apliquen sobretot a les dones ―estèril com a aspecte negatiu, per si en teníeu dubtes.

L’adjectiu unmarried n’és un altre de negatiu per a les dones. Els homes s’emporten més verbs relacionats amb la violència. I el pitjor: entre els adjectius negatius femenins, hi destaca maltractada. Amb naturalitat, com si fos un tret inherent al gènere.

I és que ni els adjectius ens poden tractar bé! Però com demanar dignitat als adjectius si els homes, ens l’han presa tant com han volgut?

Aldonça de Bellera

Si ser dona encara és dificilíssim, no vull ni imaginar com deuria ser per a Aldonça de Bellera, quan el 1412 va quedar-se vídua. El seu marit era Arnau Guillem de Bellera ―governador de Lleida en temps del rei Martí l’Humà―, que morí a la batalla de Morvedre, lluitant amb el comte Jaume II d’Urgell, contra els partidaris de Ferran d’Antequera. Res estrany perquè Arnau Guillem decidí enfrontar-s’hi amb la host de la ciutat de València composta principalment per menestrals i gent de poble. Ingenu.

En canvi, Aldonça tenia un caràcter enèrgic i decidit. Amb unes idees molt avançades per la seva època.

El 1430, després de divuit anys de governar amb justícia ―així li reconeix la història―, la seva vila i les valls de la seva baronia al Pallars Jussà, va ser atacada pel comte Arnau Roger IV de Pallars.

Era un home impulsiu i violent que solia enfrontar-se a les dones amb les que s’atorgava poders que no tenia. Després del conflicte amb Aldonça, va voler usurpar les rendes de la seva pròpia àvia, Blanca de Foix-Castellbò. I per aconseguir-les va ser capaç d’iniciar un llarg enfrontament amb la seva reina Maria de Castella.

Amb Aldonça, però, no se’n va sortir perquè ella tenia la seva auctoritas. Aconseguida amb tants anys de bona governança.

Una matinada de febrer de 1430, Arnau Roger va presentar-se al castell d’Aldonça amb una cinquantena d’homes armats amb ballestes i va exigir-li que sortís de la seva cambra per parlar-hi. Ella va sortir amablement i amb gran serenor el saludà: «Déu vos do bon jorn. Com sou tan matiner?» El comte va dir-li que tenia un assumpte amb el seu fill. I ella li respongué amb aplom que «encara que son fill agués mort tota Catalunya, ni ella ni sos homens, no y mereixien mal» El comte va dir-li que es donés per presa. Però ella no li va reconèixer l’auctoritas i va tancar-se a la seva cambra.

El castell va quedar en mans del comte i les seves hosts depredaren el poble i les valls.

Aldonça començà a escriure cartes amb ordres de pau als seus camperols. Perquè no resistissin amb violència, perquè es rendissin i juressin fidelitat al comte; però que alhora s’organitzessin i denunciessin els fets a la reina, com ella mateixa estava fent. Una fillastra seva, repartia les cartes.

A finals de març, Arnau Roger de Pallars va ser obligat per la reina a alliberar Aldonça i a abandonar el seu castell. També va haver de tornar-li les terres. Però Aldonça no va acceptar-ho d’ell. Volia que les hi retornés la seva reina. I va seguir tancada a la seva cambra fins que el governador de Catalunya, en nom de la reina, va alliberar-la. Era el 30 de març de 1430. El comte va haver d’indemnitzar-la a ella i als seus camperols.

I és que Aldonça, al segle XV, sense ajuda de cap home ―però molt probablement sent una dona culta―, va saber utilitzar la resistència passiva però alhora sense acceptar la injustícia. Han passat uns quants segles i Catalunya també em ve al cap parlant de resistència passiva i d’injustícia.

Adriana Ugarte i Melania Trump

Segur que no han coincidit ni en cap lavabo de senyores, en cap esdeveniment feminista. Però poden compartir article reivindicatiu per com la premsa les ha tractades a ambdues, per ser dones. Lamentable!

Chance és un portal de crònica social ―que traduït vol dir de xafarderies de famosos que, molts d’ells, poc o res tenen al cap―, de l’Agència Europa Press. Fa pocs dies publicava la següent notícia: «Adriana Ugarte cumple 36 años triunfando como actriz, pero sola en el amor» Ja hi som! Comencem per la puntuació: pobrica, en néixer ja va començar a triomfar al cinema! O volia dir que en tenir 36 anys, segueix triomfant com actriu? O s’hi ha de posar alguna coma que hi falta o s’ha de reestructurar l’oració. El seu primer premi és de l’any 2001, en tenia 16.

Però, i el contingut? Què em pot importar a mi si té parella o no en té? Jo sí sé que veient El tiempo entre costuras ―on era la protagonista―, m’ho vaig passar molt bé. La recreació de l’ambient de Tànger és espectacular i la idea dels patrons dels vestits que cus com a eina d’espionatge, també està molt bé. Ella, tot i que el seu rostre no sap expressar gaires sentiments diferents té una actuació prou digna.

El problema greu d’aquest titular és suggerir ―sense explicitar―, per minvar-li l’èxit (allò de l’enveja...) que ha triomfat professionalment però que a nivell personal és una fracassada perquè no té parella. Les dones sempre tenen peròs! Recordeu algun titular: aquest actor té més amants que premis a la seva trajectòria? I mira que hi deu haver casos... ¿A ningú no li passa pel cap que Adriana Ugarte vulgui viure el seu èxit professional sense cap relació personal? Que no estigui disposada a les renúncies d’una relació sentimental? Hi ho expressa com si fos dolent el que per a ella és el millor.

Si passem a l’article de Melania Trump, les coses empitjoren moltíssim. Algunes barbaritats, per fer-se’n a la idea: «Melania la de pómulos navajeros y mirada de gorgona que, en vez de cinturón de serpientes, llevara un cinturón de falos. (Les Gorgones no portaven cap cinturó de serps, els seus cabells eren serps). Melania desnuda debe de ser como una visita privada y nocturna al Partenón y el firmamento goteando estrellas de semen... y unos tacones y unas piernas que despiertan el ansia alpinista del más ecuánime mortal, y mi primer cerebro y hasta el segundo! Entraba en franca combustión... (i veient-la tenia al·lucinacions olfactives) todo empezava a olerme a entrepierna sudada y a labio fundamental» Escrivint tals fàstics mentals, potser a nivell físic va aconseguir allò que es proposava?

Juan Abreu, l’autor, és un escriptor (quina llàstima) i pintor (segona llàstima), cubà i molt masclista, establert a Barcelona. Qui li publica aquesta llastimosa descripció és El Mundo machista.

I és que, llastimosament, encara abunden llastimosos medis de comunicació capaços de publicar titulars i articles que no sols fan llàstima. També engendren ràbia feminista.