dijous, 21 de juny de 2018

Antònia Boronat i Espasa


Va néixer a Juneda el 17 de gener de 1932. Era la gran de
quatre germans d’una família de pagès. Ella, de petita, ja
deia sempre que volia ser mestra i ja hi jugava amb les seves
germanes petites.
A Juneda, com en la majoria de pobles i ciutats, hi havia
monges que, de manera privada, es dedicaven a l’ensenyament;
però a l’Antònia, els seus pares, la van portar a l’Escola Nacional
de Juneda, que era pública. Hi va començar a anar als
sis anys. En acabar l’horari de classe quotidià, el mestre encara
feia repàs als nens que es volien quedar. I l’Antònia, com que
l’escola li agradava molt, ben aviat s’hi va apuntar.
Quan tenia vuit anys, el mestre, com que ja la veia preparada,
li va fer la prova d’ingrés per saber si podia anar a fer
l’examen amb els nens i nenes que havien complert els nou
anys —que era l’edat de fer la prova. Com que el va saber superar,
la va deixar anar a Tarragona, on s’havien d’examinar,
amb els seus companys. I va aprovar l’ingrés amb vuit anys.
Com que, a més a més, va treure bona nota, es va presentar
a un altre examen per veure si podia aconseguir una beca. I la
hi van concedir. I va mantenir aquella beca, amb molt bones
notes, fins que va acabar els estudis de Magisteri.
El batxillerat també el va estudiar a l’escola de Juneda amb
els quatre mestres que hi havia, per a les diferents especialitats.
Com a totes les escoles, també hi havia el típic professor rabiüt.
Tot i estar permès, però, mai no els va picar. Amb tot, als
vailets empipadors que li destorbaven les classes, els amenaçava
cridant-los que els penjaria d’un clau al sostre. A ella, mai
no van haver de dir-li res perquè sempre es portava bé.
Els exàmens de batxillerat s’havien de fer per lliure a Lleida.
Eren molt difícils i li feien una mica de por perquè era una nena
tímida. La situació també imposava molt: hi havia una tarima
amb una taula allargada i sis professors asseguts al darrere,
disposats a examinar. L’alumne havia de pujar a la tarima per
un escalonet de fusta. Els professors feien les preguntes de les
diferents matèries i s’havien de respondre al moment. Si no es
responien, passaven de seguida cap al professor següent i a la
pregunta següent. Aquesta rapidesa exigida en les respostes
la posava força nerviosa i s’havia de controlar per no fer-ho
malament. Sempre va respondre bé i va aprovar. Si no, hauria
perdut la beca que li calia per seguir estudiant.
A casa no li haurien pogut pagar els estudis de magisteri
que va cursar a les monges de Lestonnac, a Lleida. Amb els
diners que li donaven de la beca, en tenia prou per pagar-se la
residència.
A més dels estudis teòrics per poder exercir de mestra, a
l’Escola de Magisteri va haver d’examinar-se de gimnàstica
—amb els típics bombatxos sota de les faldilles—, i estudiar
Formación del Espíritu Nacional.
Per poder tenir el títol, a més a més, era requisit imprescindible
haver fet el curset del Servei Social de la Falange.
El Servei Social havia estat establert el 7 d’octubre de 1937
mitjançant un decret oficial que obligava les dones a la prestació
d’aquest servei. Era un deure per a totes les dones entre
disset i trenta-cinc anys que havia estat concebut com l’equivalent
del Servei Militar masculí.
Consistia en una sèrie d’activitats de caràcter adoctrinador,
amb lliçons sobre el nacionalsindicalisme, les estructures d’estat,
com ser una bona mestressa de casa i una bona mare. Es
feien fer tasques domèstiques i s’obligava a treballar en menjadors
infantils, tallers o hospitals. També eren obligatòries
activitats esportives, fonamentalment gimnàstica, ja que es
considerava que per ser bones mares i mestresses de casa, les
dones havien de tenir bona salut i estar en bona forma física.
La durada del curset era de sis mesos ininterromputs o bé
per fraccions de no menys d’un mes, per un període no superior
als tres anys.
A partir de la dècada dels anys quaranta, quan el Servei
Social ja només depenia de la «Sección Femenina de la FET i
de las JONS», es va afegir l’obligació de lliurar una canastreta
amb roba de nadó. I l’Antònia va fer una camisola amb mànigues
i una sense, un jersei i unes calces d’aquelles que en deien
triangle perquè justament eren un triangle de roba que, amb
una veta a cada extrem, es lligava per davant. A algunes noies,
aquesta canastreta els la feia una modista.
Quan va obtenir el títol, amb divuit anys, encara era massa
jove per poder treballar oficialment. Se n’havia de tenir dinou.
Llavors, els mestres de Juneda li van demanar que els ajudés a
l’escola pública. I ho va fer tot un curs sense cobrar res. Però
ella sempre va estar molt agraïda als seus mestres, tant que fins
i tot els va convidar al seu casament.
Amb l’edat requerida, va anar per demanar plaça i va buscar
una localitat que no fos massa gran. La va trobar a Lladurs
del Solsonès, que tenia uns cinc-cents habitants, i li va semblar
que, per començar, ja li esqueia. La plaça es podia sol·licitar
en funció de les notes que s’havien obtingut als exàmens. Com
que ella les tenia bones, la va aconseguir.
Abans d’acceptar la plaça, el que solien fer els mestres era
visitar la localitat. I l’Antònia, acompanyada per la seva tieta
modista, es va disposar a viatjar a Solsona per poder arribar
des d’allí fins a Lladurs. Van agafar el cotxe de línia i, ben
marejades, van baixar davant de l’Hotel Sant Roc, on es van
instal·lar. No van trobar cap cotxe per anar fins a Lladurs
i, al final, la família d’una amiga seva d’estudis a Lleida, la
Núria Rius, com que tenien una propietat en aquell terme, les
van pujar fins a cal Cinca. Ella es pensava que era un poble
de cinc-cents habitants, com havia llegit a la descripció de la
plaça, però va resultar que era una plaça rústica d’aquelles que
arreplegaven un munt de cases, de diferents municipis. A ella,
li tocaven tots els nens de Lladurs, Timoneda, Montpol i la
Llena.
A casa Cinca no la van voler a dispesa perquè l’any anterior
havien tingut una senyoreta madrilenya amb tan abusiva
exigència que els havia fet anar a tots de corcoll durant molts
mesos.
La tieta, en adonar-se d’aquella situació, es va posar mosca,
i veient que tot eren boscos —als quals elles no estaven acostumades
a Juneda—, va proposar a la neboda d’anar-se’n immediatament;
no fos que d’aquell munt d’arbres en sortís algun
tigre o lleó. Però l’Antònia li va explicar que s’havia de quedar
per força perquè, si no, perdria tots els drets.
Llavors se’n van anar cap a una altra casa, la família de la
qual tenia també un nen a l’escola —al Corral de Cinca— i allí
ja la van voler. S’hi va quedar cinc anys i hi va estar molt bé.
L’Antònia amb el primer grup d’alumnes, l’any 1952, a l’escola de Lladurs.
Aquell dia tres nens (els que porten guants) feien la Primera Comunió.
Hi va arribar el 27 de gener de 1952 quan tot just acabava de
complir els vint anys.
L’escola era nova, tenien estufa de llenya, pissarra, dos mapes
i un globus terraqüi, aigua, llum, vàter (que ja no era comuna)
i una mica de jardinet. Com que a Juneda tenien molta
fruita ella hi va portar un cirerer, que encara ara fa cireres.
Era una de les escoles més maques del moment.
A l’escola hi havia un total de dinou alumnes d’entre sis i
catorze anys. Al vespre l’Antònia es preparava les lliçons de
manera que les poguessin entendre dos cursos a la vegada:
primer i segon, tercer i quart, cinquè i sisè, i setè i vuitè. I feia
les assignatures per separat, d’una en una. Tots feien alhora
matemàtiques o llengua o ciències o el que toqués. I mentre
ella explicava per a dos cursos, la resta feia deures. Això tenia
un avantatge: els petits, com que ja ho havien sentit el curs
anterior, quan els tocava ja els sonava i ho comprenien amb
més facilitat.
Com que els diumenges no es feia res de divertit, l’Antònia
va proposar al rector d’organitzar alguna vetllada religiosa i
acabar-la amb una ballada de sardanes. Al rector, per començar,
li va fer mandra; però després, en veure que ella havia
trobat a les golfes de la casa un gramòfon abandonat i alguns
discs, s’hi va prestar i van engegar un rosari seguit d’un ball.
L’Antònia va ensenyar, als que no en sabien, a ballar i comptar
sardanes. Durant aquells balls va conèixer el seu futur marit,
Lluís Barbens i Babià, picador, que treballava al bosc tallant
pins per a l’empresa Alter de Manresa. Aquesta empresa
es dedicava a fer pals de telèfon i a untar-los amb creosota,
una substància química derivada de la destil·lació de quitrans
procedents de la combustió de carbons grassos com l’hulla.
Aquesta substància impedia que la fusta es corqués.
L’Antònia va tornar del viatge de noces —la passejada, que
es diu en aquesta zona de la Catalunya Central—, embarassada,
com era habitual en aquella època. I va témer que la criatura
li naixés abans d’hora perquè, si no li arribava als nou
mesos, l’haurien criticat molt. Quan li va néixer el Lluís, havien
passat nou mesos i quinze dies i es va quedar molt tranquil·la.
El segon, no va arribar fins passats nou anys. Li va posar Antònio.
Amb l’arribada del primer fill, l’Antònia va haver de renunciar
a la seva plaça i instal·lar-se a Solsona amb el seu marit i
la criatura. Llavors es va dedicar a portar els comptes de l’empresa
del marit. Però no estava contenta.
Es va comprar els llibres per preparar oposicions. Amb tot,
si s’hagués pogut quedar a Lladurs, no li haurien fet cap falta
perquè els cinc anys passats en una escola rústica li permetien
tenir aquella plaça sense passar oposicions. Va haver de renunciar
a aquella plaça i a tot el poble els va saber molt de greu.
Ella els estava molt agraïda perquè molts diumenges, quan encara
no estava casada, l’havien convidada a dinar a les seves
cases.
A Solsona, hi havia una mestra que tenia una escola de pàrvuls
als baixos de Cal Metge Cases, al Passeig; però volia marxar
a viure a Cardona i es va posar en contacte amb l’Antònia
per proposar-li que li comprés l’escola. A ella, li va semblar que
no ho havia de fer, però quan la mestra li va proposar al marit,
a aquest li va semblar una bona idea. I va ser així com l’Antònia
es va poder tornar a dedicar a la seva vocació i passió.
En aquella escola hi havia més de setanta alumnes. L’Antònia
va haver de treballar molt i cobrar poc. Els nens petits,
a ella, no li agradaven gaire perquè sempre tenia por que se li
fessin mal. Per aquest motiu, el curs següent, va donar d’alta
l’escola només per a nenes i a partir de sis anys. El seu horari
laboral era de nou a dotze del matí i de tres a cinc de la tarda.
Més tard, l’Antònia va començar a estudiar Secretariat per
poder ensenyar a les «seves nenes» a escriure a màquina, taquigrafia,
càlcul mercantil i comptabilitat. Li va semblar que
aquell títol també els podia ser molt útil. I al seu horari, hi
va haver d’afegir dues hores més: de cinc a set de la tarda per
impartir tot aquest munt d’assignatures a totes les noies que hi
van estar interessades.
Les nenes d’EGB les portava a examinar a l’Escola Nacional
de Solsona. Les de Secretariat, les presentava a l’Acadèmia
Cots de Barcelona perquè ella havia estudiat amb els lli-
bres d’aquesta acadèmia que, llavors, era la més important del
moment. Quan l’esmentada acadèmia va obrir una sucursal a
Manresa, el viatge ja se’ls va alleugerir molt i no va ser tan car.
Però ella s’assegurava que les noies no perdessin els diners: si
no sabien fer les tres-centes lletres per minut que exigien per
aprovar, no les deixava presentar.
Moltes de les seves alumnes van treballar, amb el temps, de
secretàries. I algunes de les que tenia per fer l’EGB, com que
veien en l’Antònia aquella passió, també van fer Magisteri.
Quan ella va obrir la seva escola, no estava mal vist, i es
considerava permès, pegar els alumnes; però no ho va fer mai.
Les castigava fent deures i ella s’havia de quedar a ajudar-les.
Una altra de les seves habilitats va ser fer labors. Va ensenyar
a moltes nenes a fer-se l’aixovar: vànoves de ganxet,
tapets, guants de malla o el que els agradava.
L’Antònia es va estar als baixos de Cal Cases durant quaranta
anys, fins que va fer els seixanta-cinc. Llavors, com que
tenia alguna noia que encara no havia completat el títol de
secretariat, va obrir una classe, a nom del seu fill, als baixos
L’any 1969, l’Antònia tenia tots aquests nens i nenes junts a classe.
de casa seva. A casa encara hi va treballar uns cinc anys més.
Aquesta última etapa com a ensenyant, més aviat li va resultar
ruïnosa perquè, amb el que pagaven les noies, a vegades,
no en tenia prou ni per pagar la matrícula de l’Acadèmia
Cots.
A casa seva, a aprendre mecanografia també hi va acceptar
nois. Un dia, dos de molt trapelles, li van arribar tard. Quan
els va preguntar per aquell endarreriment li van explicar que
no havien pogut arribar abans perquè a l’escola els havien lligat
a la cadira per veure si aconseguien estar-se quiets una
estona. Es va fer un tip de riure i aquell dia, a ella, també se li
van portar bé.
Les alumnes de la senyoreta Barbens —com li diuen elles—,
encara ara li estan agraïdes i li fan cada any el «Sopar d’exalumnes
de la senyoreta Barbens» que, puntualment, anuncien
a la revista local perquè tothom que ho vulgui, hi pugui anar.
Fa uns vint anys que el celebren. L’Antònia té molts àlbums
A l’escola de mecanografia i secretariat que ella va muntar a casa seva, quan es va
jubilar, perquè alguns alumnes poguessin acabar la seva titulació.
plens de fotos de sopars amb les seves nenes i algun xicot; ara
ja són senyores i senyors casats i amb fills.
Per a aquests sopars, l’Antònia encara compra caramels per
a totes en recordança dels esmorzars, sense classe, que els feia
pel dia del seu sant i del seu aniversari. A casa preparava xocolata
desfeta, afegint-hi un pot de llet condensada perquè la
trobessin ben dolça i els comprava coca de pa i d’ou. Per veure
hi havia fanta i coca-cola. A més, els regalava cinc caramels a
cadascuna. Durant els sopars que fan cada any, elles sempre li
recorden amb agraïment, aquests esmorzars sense classe.
Algunes d’aquestes exalumnes li estan més que agraïdes
perquè no els cobrava les classes quan sabia que anaven malament
de diners. I si la situació no millorava, també els regalava
el títol.
La senyoreta Barbens va ser tota una institució a Solsona i
va ajudar moltes noies tant en el terreny personal com en l’àmbit
professional. Els bons records de la seva vida professional
encara ara li fan moltíssima il·lusió.

dissabte, 16 de juny de 2018

Set a sis!



Ja tenim govern paritari! Quasi! Per un gol! Jo hi hauria afegit una conselleria, alguna cosa com Conselleria de la Paciència i l’Empatia, presidida per una dona i hauria empatat. Tot i que també sóc capaç d’imaginar molts homes, potser un 90% i força dones, potser un 50%, dient aquelles idees típiques de ja podeu estar contentes, ja teniu paritat...
La paritat es defineix com la igualtat entre dos termes, dos graus. I siguem termes o graus, els homes i les dones, encara no hem atrapat la igualtat, a Catalunya. Però a Madrid quan vaig escriure aquest article la setmana passada, encara menys! El resultat del partit era molt més desproporcionat: 9 a 6! Com al de la senyora Merkel, però ella sola, potser, empata la desproporció!
I sí que estem contentes! Clar que sí! Ha estat el primer govern paritari i, a més a més, amb carteres tan importants com Salut, Cultura i Justícia... entre d’altres. I totes elles, les dones, no les carteres, tenen uns currículums espectaculars. Potser el més prodigiós sembla el d’Elsa Artadi, però cal fixar-se en el detall que no té parella, ni fills i, crec recordar que, en una entrevista, va comentar que hi havia renunciat per dedicar-se a la seva professió, que li encanta i la motiva moltíssim. I crec, doncs, que com més paritat en les empreses, menys fills tindran les dones capdavanteres. Perquè a la paritat cal afegir-hi la conciliació. I encara està tot molt verd.
Ara potser m’equivocaré, però també crec que el MHP Quim Torra va plantejar, en primera instància, un govern completament desempatat perquè tenia una altra prioritat: restituir la dignitat catalana. Ja sabia amb qui se la jugava. I ho va fer sabent que li plourien crítiques d’ambdues bandes: els unionistes i les dones. Es va oblidar de la paritat? No ho crec, va lluitar per la causa catalana. I les dones li van saltar a la jugular. Crec que també ho havien de fer. Al menys queixar-se. I suposo que el MHP Quim Torra, sabedor de les males arts del govern de Rajoy i dels seus sequaços, ja era prou conscient que no li permetrien investir qui ell volia i, llavors, podria restituir a les dones, els drets que els hi havia manllevat.
Tanmateix, també cal afegir i recordar que durant els dies de la formació de govern, es comentava que era difícil d’aconseguir l’acceptació de conselleries per part de les dones. És un govern que afronta molts riscos. A més a més, algunes situacions familiars encara ho dificulten més.
Només cal mirar els programes de contertulians. Com a l’hora de fer l’esmorzar: a Els Matins, fins i tot ens podem trobar amb un 5 a 1! En canvi, quan ja tot està recollit, al Més 324, hi ha força paritat.
I és que la dificultat no ens pot espantar. Cal treballar i apostar per la mirada femenina tant en governs o programes de contertulians, com en qualsevol aspecte important de la vida.





divendres, 15 de juny de 2018

Maria Corominas i Balletbó

Maria Corominas i Balletbó
La Maria va néixer a Solsona el 4 de juny de 1930 en el
si d’una família benestant. El seu pare era el director, a
Solsona, de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona,
creada el 1926. Aquesta entitat, amb la República, passà a ser
la Caixa de la Generalitat de Catalunya i fou presidida per
Francesc Macià. Després, amb Franco, tornà a ser de la Diputació
Provincial.
La seva mare era mestressa de casa, una senyora d’aquelles
que sempre eren al peu del canó per ajudar tothom; no sols la
família, sinó també els veïns i qui calgués. El matrimoni va
tenir quatre fills: la Maria, el Joan, el Marcel i la Valentina. El
Joan no va voler estudiar i el seu pare el va posar a treballar
a la Caixa —fent encàrrecs— amb tan sols nou anys; posteriorment,
quan el seu pare es va jubilar, va arribar a director de
la Caixa de Solsona. El Marcel va estudiar als Germans de la
Doctrina Cristiana de Barcelona; després va fer la carrera de
Medicina i finalment va treballar com a cardiòleg a la Clínica
Sant Jordi de Barcelona. La Valentina, com la Maria, es va
dedicar també al magisteri i n’exposarem la biografia en un
capítol posterior.
El pare dels nens Corominas tenia caràcter i de ben petit ja
en va donar mostres. Quan va marxar a estudiar als Mercedaris
de Lleida, li va tocar de professor un mercedari aragonès.
Un dia, el xicot Corominas va dir que el valencià era català i
el mercedari aragonès se li va empipar molt. L’alumne anava
dient que sí i el professor que no; i ell que sí. Fins que el professor
aragonès li va clavar un mastegot, el va expulsar de classe
i el va castigar.
El senyor Corominas era un home cultivat que va saber inculcar
als seus fills el desig d’aprendre i el plaer per la lectura.
A més, com a professional va ajudar moltíssima gent de la
seva comarca a gestionar de la millor manera possible els seus
recursos econòmics.
L’any 1936, després d’esclatar la guerra, la Maria va ser escolaritzada
als Caputxins de Solsona, a l’edifici que actualment
és el Casal de Cultura Popular. Tenia un mestre republicà que
els feia les classes en català. Eren els temps de la República. Justament,
l’abril de 1931, el ministre d’Instrucció Pública, Marcel
·lí Domingo, mestre de Tarragona, havia publicat el Decret
sobre la llengua, que establia l’ús de la llengua materna a l’escola.
Amb tot, es va aplicar de maneres diverses, depenent de
l’escola. Algunes, per exemple, van optar per fer les classes de
manera alternativa: un dia en castellà i l’altre en català. A les
escoles, llavors, no estaven permesos els símbols religiosos.
Durant els dos primers anys de contesa, més o menys, va
poder seguir anant a escola, però l’últim any de la guerra la família
es va traslladar a pagès i no va poder tornar a classe. Mentre
es van estar a Solsona, compaginava les seves classes amb
l’encomanda que tots els nens i nenes havien de complir en
aquells dies: fer cua a les botigues de racionament. S’havia de
fer cua per tot: per l’arròs, la farina, el sucre… i per les sabates!
Ella en necessitava unes i també va fer cua a cal Fígols, al
portal de Sant Miquel. Només es podia demanar el número
del peu, però no es podia triar el color, ni la forma, ni l’estil.
I a ella li’n van tocar unes que li van semblar de majordoma i
no li van agradar gens, però va haver de portar-les igualment
perquè no hi havia res més.
Quan va acabar la guerra la Maria tenia nou anys. No hi
havia de res. Per sort, els seus pares tenien molt clar que tant
els seus fills com les seves filles havien d’estudiar. Perquè havien
de guanyar-se la vida. Va ser una gran sort tant per a
ella com per a la seva germana perquè en aquella època molt
poques noies podien estudiar.
A Solsona, per estudiar les nenes, llavors només hi havia les
monges de la Companyia de Maria, perquè el col·legi de les Ger-
manes Carmelites, construït el 1907 adossat a la cara de migdia
de l’Hospital, i que havia tingut dos graus —el de les nenes
petites i el de les grans—, en començar la postguerra va haver
de tancar.
La Companyia de Maria s’havia pogut instal·lar a Solsona
gràcies als béns llegats per l’advocat solsoní Pau Alinyà el
1712, els quals van permetre mantenir, al llarg dels anys, fins
a més de trenta religioses que hi acudien en gran part de la
mateixa Solsona i de les comarques veïnes. El convent s’havia
fet famós quan el mariscal carlí, i també sacerdot, Mn. Benet
Tristany ocupà la ciutat al capdavant de tres-cents homes; els
soldats de la guarnició de Solsona, juntament amb totes les
famílies lliberals de la ciutat, s’hi van refugiar.
Quan la Maria hi va començar a estudiar, les monges que
hi ensenyaven no tenien una formació gaire acurada i l’aprenentatge
de les nenes era força precari. Hi va estudiar fins
a quart de batxillerat, però com que el Col·legi no estava
reconegut, els exàmens eren lliures. Això volia dir que cada
any s’havia d’anar a examinar a Tarragona, al col·legi que les
mateixes germanes tenien en aquesta ciutat.
L’any 1947 va començar a estudiar Magisteri, perquè era
l’única carrera que una noia podia fer a Solsona. L’estudi també
era lliure i els exàmens s’havien d’anar a fer a Lleida. A ella,
li van agradar molt les classes de la Mare Méndez, que havia
vingut de Valladolid i estava força ben preparada. També va
poder assistir a classes, a Lleida, amb la senyoreta Carme Sastre,
que era pedagoga i que la va ajudar molt. Va acabar els
estudis l’any 1951.
Llavors van venir les oposicions. Es va haver de presentar
tres vegades: la primera va aprovar l’examen escrit, la segona,
l’oral i la tercera, el pràctic. Les proves eren molt difícils i
incloïen moltes matèries. Fins i tot es va haver d’examinar de
gimnàstica amb un sacerdot, Don Pasqual, que no ho posava
gaire fàcil perquè es mirava les noies molt seriós.
L’any 1955 li van donar la primera plaça a Peramola, al Solsonès.
Tenia només 25 anys i, com que es trobava poc segura,
no estava gaire decidida a acceptar-la. Va ser el doctor Ra-
mon Espert, canonge de la Catedral de Solsona i professor
del Seminari, qui la va animar explicant-li la paràbola dels
talents. El doctor Espert era famós pels seus acalorats sermons
a la trona i per una frase que solia repetir assíduament: «a mi
només em sobren diners i pecats».
Amb tot, si ell no hagués estat capaç de convèncer-la, el seu
pare l’hauria obligada de totes maneres a acceptar la plaça,
perquè volia que la seva filla fos capaç de tenir un futur professional
amb què guanyar-se la vida si mai li convenia.
A Peramola, s’hi va estar un sol curs i de manera provisional.
Es va instal·lar a la Fonda, a cal Fernandet. Tothom la va
tractar molt bé perquè el seu pare era molt conegut i apreciat a
la comarca. Ella també s’hi va esforçar tant com va saber. Cal
dir que sempre es van preocupar que no li faltés mai la llenya
per a l’estufa de l’escola. Quan es recordava d’anar a mirar
com estava de carregada, sempre la trobava plena.
A part de l’estufa, a la classe, no hi havia gaire més material:
pissarra i guix. Amb tot, tant ella com la canalla hi estaven
contents.
En aquesta mena d’escoles unitàries rurals hi havia alumnes
de totes les edats: des dels més petits fins als catorze anys. Ella
s’encarregava de la classe de les nenes. Llavors, amb l’escola
franquista, nens i nenes s’havien d’escolaritzar per separat.
A vegades, però no era el més freqüent, el mestre o la mestra
també s’havia de preocupar de preparar algun alumne de
batxillerat. Ella, en començar, només va tenir una noia per
fer el batxillerat, però després, en morir-se el mestre que feia
les classes a l’únic nen que a Peramola estudiava batxillerat,
també el va haver de preparar perquè no van enviar-li cap més
mestre.
De nens estudiant, a Peramola, n’hi havia pocs perquè els
feien treballar des de petits a les mines de bauxita. Hi passaven
tantes hores que no els quedava temps per a l’escola.
La Maria es posava a treballar a les set del matí. Les classes
no començaven fins a les vuit, però ella, una hora abans, ja
preparava els seus dos alumnes de batxillerat i els posava els
deures per a la resta del dia. Al nen, li costaven molt les matemàtiques
i ella no sabia com fer-les-hi entendre. Llavors, el
seu germà petit, en Marcel, que ja estudiava Medicina, la va
ajudar a preparar unes fitxes resum per fer-les-hi entendre de
manera senzilla.
Quan l’any següent va haver de tornar a escollir plaça li van
donar Baldomar. Hi va treballar dos cursos, del 1956 al 1958.
Va ser un canvi molt gran. Ella no sabia ben bé si la classe era
una aula o, en realitat, un corral, perquè s’hi assemblava més.
No tenia lavabo i només hi havia un vàter turc. La gent del
poble, però, la va tractar molt bé. Quant a material, tenien
el mateix: pissarra, guixos i estufa, però a Baldomar hi havia
vinyes i l’estufa es carregava amb ceps. Cada nena arribava al
matí amb un cep. Les grans ja s’encarregaven de vigilar que les
petites també en portessin i d’ajudar-les.
Hi havia nenes de totes les edats: des de tres fins a catorze
anys. No hi havia uniformes ni bates: totes vestien com volien
o podien.
Els va ensenyar fins i tot a fer teatre. En una ocasió, hi va
anar el bisbe de la Seu i li van preparar, per a la rebuda, un arc
de boix i flors de paper. Després les nenes li van llegir alguns
poemes. El bisbe volia aprofitar aquella avinentesa per confirmar-
les. Aquelles nenes de Baldomar sempre s’han recordat
de la Maria. Tant, que fa cinc anys encara van organitzar una
trobada i la van convidar.
A Baldomar ja no es va instal·lar a la fonda sinó a dispesa
a cal Domingo, amb una família que la tractava molt bé. Mai
no la van deixar sense aigua fresca i per ella va ser un detall
molt agradable i bonic. Aquesta família tenia un estanc —que
en aquell temps volia dir un taulell amb cinc o sis paquets de
cigarrets—, i un cafè —que no era sinó el menjador d’un pis
amb unes quantes taules per a homes—; així que va poder,
quan va arribar l’hivern, va proposar a les dones d’anar al bar,
els diumenges, a fer el vermut.
L’any 1958, i fins al 1960, li van donar la plaça de mestra
d’Organyà. En aquesta escola ho va passar molt malament perquè
la directora —que ningú no sabia quina edat tenia perquè
deia que li havien perdut els papers durant la guerra—, era
molt manaire i no deixava entrar ningú a les seves classes. I la
Maria no podia entrar a la seva fins que la directora en volia
sortir —si per alguna cosa hi havia entrat. Aquesta directora,
tot i que volia fer veure que treballava, no tenia ganes de
fer-ho i no ho feia. A la Maria, li semblava una senyora d’uns
setanta anys i pensava que per força havia d’estar més que
cansada i que es mereixia una jubilació. Amb tot, la senyora
s’equivocava d’estratègia: no li deixava tenir iniciatives per no
quedar ella més malament.
Un dia estava molt atrafegada preparant una fitxa de socials
—havia de posar dotze monuments als seus corresponents
països—, i va pensar que el seu pare la podria ajudar per avançar-
ne més. I ho va aconseguir, perquè els hi va dir tots. La
Maria sentia un gran afecte i admiració pel seu pare.
Mentre va ser a Organyà, la Maria —que ja havia conegut
el seu futur marit, en Ramon Segués—, es va casar. Després va
venir el fill, el Ramon —que amb els anys també seria mestre
com la seva mare, al Solsonès.
L’any 1962 van donar-li plaça al pantà de Sant Ponç. Va
instal·lar-se a la casa de la Ribera, on la van tractar molt bé.
Allà va tenir una classe mixta perquè havien suprimit les classes
unitàries.
A l’escola del Pantà va preparar l’ingrés de l’alumna Rosa
Barcons, filla de La Ribera —la casa on s’estava—, que després
també es va dedicar a la docència.
La canalla eren vailets i vailetes de pagès i la Maria s’hi
trobava bé. S’hi hauria quedat però, malauradament, el seu fill
Ramon va agafar una pulmonia. Després de fer durant força
temps el viatge de Solsona fins al pantà dues vegades al dia per
pujar i dues vegades a l’inrevés per baixar, es va veure obligada
a replantejar-se la seva situació. Aquells viatges eren per a ella
una fatiga esgotadora i, tot i que no en tenia ganes, es va presentar
al concurs de places per optar a la de Solsona.
No li feia cap il·lusió perquè sabia que l’escola de Solsona
estava en una situació deplorable. Amb tot, poder estar a prop
del fill i tenir-ne cura era el més important per a ella.
La primera plaça de Solsona la va guanyar una altra mestra,
la Regina —amb qui després va tenir molt bona relació i encara
ara es telefonen. Aquesta mestra amb plaça només va voler els
alumnes que ja sabien llegir i escriure i a ella li van tocar tots
els altres.
En arribar a Solsona, amb totes les ganes de fer-ho bé, va
anar a demanar les claus per entrar a la classe i començar a
arreglar-la. Però no les hi van voler donar fins al dia de començar
les classes. L’aula era molt petita i tenia únicament
una finestra alta força esquifida. Quasi ni es podia veure la
canalla de tan poca claror com hi entrava. No hi havia armari,
només unes postades que havien de tenir una cortina,
però que no la tenien perquè la senyora de la neteja encara no
l’havia netejada. I va haver d’esperar-la durant força temps.
Al terra hi faltaven rajoles i els nens hi ensopegaven i queien.
L’aula estava curulla de taules però no eren suficients, perquè
hi havia molta canalla. També hi faltaven cadires i algunes
nenes se la portaven de casa.
La matrícula no estava feta i no li van donar cap llistat
d’alumnes. Els nens i les nenes, a mesura que anaven arribant,
sense cap control, entraven a la classe i s’asseien on podien.
L’escola tenia un director a qui la Maria va anar a veure
per si es podia fer alguna cosa; ella volia queixar-se, però li va
respondre que fes el que pogués; vaja que no li va fer cap cas.
Llavors se’n va anar a veure l’alcalde, el senyor Serra Forn, i
la va rebre preguntant-li: «vols dir que hi ha nens a l’Escola
Nacional?» A l’octubre li va dir que algun dia baixaria fins als
Escolapis —perquè aquest era l’edifici on s’estaven—, a veure
la situació. I no va baixar fins al març. El que més va estranyar
a l’alcalde va ser que els nens anaven nets. El resultat de
la visita van ser uns banquets per seure.
Durant els anys 1963 i 1964, la Maria es va esforçar moltíssim
amb la canalla del parvulari de Solsona. En aquells dos
cursos ho va passar tan malament que va perdre deu quilos.
Moltes vegades li va venir al cap la idea de tornar a marxar de
Solsona. Però pensant en el seu fill, s’anava quedant.
Es va donar el cas que uns coneguts seus li van dir que
portarien els seus fills a la seva classe; però en veure-la, no
van tenir valor per inscriure’ls i li van demanar disculpes. La
Maria ho va entendre perfectament i ningú no es va enfadar.
Hi tenia més de noranta alumnes! A ella, li semblava un formiguer!
A l’edifici dels Escolapis de Solsona, a part de l’escola, també
hi havia la Guàrdia Civil i el Jutjat. Els nens, al pati, no hi
cabien. A més, els diferents estaments es feien nosa. Un dia, un
guàrdia civil volia parlar per telèfon i volia que la canalla callés
perquè no sentia res. Era molt difícil fer callar aquella munió
de nens…!
La feina que la Maria va poder fer en aquella mena d’escola
era molt senzilla: evitar que no es fessin mal. Només posava
ordre. Hi tenia un nen que tibava una nena per les trenes i
l’aixecava de terra.
Els primers dies, quan molts nens li ploraven, havia de tancar
la porta perquè no se li escapessin.
Per al segon curs va dir que només volia cinquanta alumnes
i ella mateixa es va fer la matrícula. L’alcalde li prometia que
hi aniria un altre mestre però mai no arribava.
Una mare li va demanar si podia agafar el seu fill a classe
perquè no el podia portar de pagament; ella, que ja havia tancat
matrícula, li va suggerir que anés a demanar-ho a l’Ajuntament,
però que probablement no li farien cap cas. La mare
va tenir constància i, cada mes, es va anar presentant a l’Ajuntament
per repetir la seva petició. Finalment, el mes de març,
van obrir el parvulari de les Cases Barates. Era el menjador
d’una casa particular. I va arribar una mestra de parvulari,
una senyora gran que, a més a més, anava coixa. Quan va
obrir la porta de classe per deixar sortir els nens al pati, se li
van escapar tots cap a casa.
Amb només cinquanta alumnes —que seguien sent molts—,
la Maria ja va poder començar a ensenyar una mica els números
i a sumar.
En aquella situació, no tenien ni aigua per al lavabo i havien
d’anar a buscar-la a la plaça de Sant Joan. Un dia, mentre
va haver d’acompanyar-hi una nena, se li va escapar un nen; li
marxava pel Vall Fred cap amunt, cap a la plaça del Camp. Ella
va sortir a buscar-lo i darrere d’ella va sortir tota l’altra canalla.
La Maria es desesperava, però no defallia.
Va haver de treballar molt i s’hi va esforçar. Tot i aquestes
condicions, quan va ser el centenari del naixement de Pompeu
Fabra els ho va fer celebrar i van fer uns treballs per participar
en un concurs. Una nena va guanyar un premi.
Llavors van inaugurar l’Escola Pública de Solsona, però a
ella no la van deixar anar a l’edifici nou. La inspectora, doña
Rosaura, va anar a veure-la i va preguntar-li per la canalla.
Quan ella es disposava a respondre explicant com anaven, la
inspectora li va dir que només es referia al seu fill. La Maria,
tot i que va agrair el detall, va quedar ben esgarrifada: aquella
canalla no li importava gens.
A l’edifici dels Escolapis la Maria no hi estava bé i volia
marxar de Solsona. Amb tot, quan va poder aconseguir tenir
només les nenes de 1r fins a 4t curs, va sentir-se millor perquè
ja podia fer la feina que li agradava.
Quan finalment es va fer el nou edifici de l’Escola al costat
del camp de futbol, ella ja hi va poder anar. En un principi,
només hi van haver uns quants cursos, però a poc a poc, els hi
van anar tenint tots.
Al nou edifici hi va estar molt bé. Tenien menjador escolar
i, fins i tot, una fotocopiadora.
La Maria va estar-se molts anys a segona etapa —el segon
cicle actual— i fent de tutora. Mai no va voler cap càrrec, tot
i que li demanaven i, una mica per edat, li corresponia. Fins i
tot se li va enfadar l’inspector, ja que era prou conscient que
ella valia molt per al càrrec.
El que més agradava a la Maria era ensenyar a les nenes més
grans. Potser una circumstància que li afavoria aquest gust era
el fet de ser molt patidora. Un any, uns companys li van proposar
d’anar a Barcelona d’excursió, però ella era molt prudent
i no ho veia clar. Va dir que no. L’any següent li van tornar a
proposar i, finalment, la van convèncer. Ella només es va atrevir
a anar-hi amb tres nenes —les que ella es va veure capaç de
controlar en tot moment perquè les podia portar agafades de
la mà. Durant aquella excursió ho va passar malament perquè
els nens de les altres classes tenien més llibertat de moviment i
a ella això la feia patir molt. Un dels nens, sense avisar ningú,
se’n va anar sol a veure l’estàtua de Colom. Ningú no es va
adonar que faltava fins que ja eren de camí. Van telefonar a la
Guàrdia Civil, que ja tenia el nen controlat, però els van obligar
a anar a recollir-lo personalment. Van haver d’agafar un
taxi per tornar-hi. Quan van arribar a Solsona tots els pares
estaven espantats perquè ja sabien que s’havia perdut un nen.
Però també sabien que ja anava cap allà.
La Maria sempre havia tingut problemes de vista i, amb els
anys, cada curs hi veia amb més dificultats. Per aquest motiu
va demanar de passar a l’edifici de baix, que li quedava molt
a prop de casa. S’hi va estar uns quants anys més fins que els
seus problemes de vista la van obligar a jubilar-se quan tenia
seixanta-un anys.
Havia entrat al Magisteri per vocació i, si hagués de tornar
a començar, es dedicaria a la mateixa professió, però hi voldria
millors condicions; tant per a ella com per als seus alumnes.

dijous, 14 de juny de 2018

Records de mestres

Fa uns anys, ja una mica llunyans, la meva mala salut em va
deixar sense professió ni vocació: la docència. Tristíssim!
Però, un bon dia, el grup de mestres jubilats de Solsona em va
convidar a compartir el seu cafè setmanal. Quin regal em van
fer! Jo no em podia permetre cap cafè, perquè no en podia
prendre, però la seva companyia —quan ja portava moltes,
moltes hores sola a casa— vaig assaborir-la com si fos el nèctar
més exquisit. I encara me l’empasso glop a glop.
Aquelles tertúlies, en efecte, em nodrien de molts sabors, de
molts records, de moltes anècdotes que em van descobrir una
manera diferent de tirar endavant hores i hores de classe amb
unes criatures menudes.
I m’agradaven tant aquelles històries que, tot sovint, els proposava
de fer-ne un recull. Eren vivències d’esforç professional
i personal, de constància, de superació, de lluita… en un ensenyament
primari sempre sobreplè de mancances —especialment
en els inicis de l’escola franquista.
I va arribar un altre bon dia. Una editora va acceptar la meva
proposta per tirar endavant aquest projecte que tant m’engrescava:
aplegar els records dels meus mestres. Així, meus, perquè
me’ls estimo. I vaig començar, amb la seva col·laboració, a fer
una a una totes les entrevistes que ara podreu llegir. I els vaig
empipar, encara més, demanant-los fotos que donessin fe de
la seva vida professional. Que poc que s’han valorat aquests
mestres que han viscut la docència regalant-li fins i tot la seva
vida personal! Els anys cinquanta i seixanta ho necessitaven tot
i, sense aquests esforços —més enllà de l’exigència dels seus
contractes—, la formació de tants i tants alumnes que van
passar per les seves mans no hauria assolit l’excel·lència que en
tants casos ha reeixit. Se’ls deu tant, a aquests mestres! A ells i
a tants d’altres com ells.
Vaig aprendre molt sobre la vida i les persones escoltant
les seves històries. Vaig conèixer millor els meus companys de
vida compartida i vaig quedar admirada de les seves capacitats
per capejar una escola a la qual, als anys cinquanta i seixanta,
li faltava de tot.
Només vaig tenir un problema: fins on arribar? Jo hauria
volgut encabir en aquest llibre tots els mestres que conec, perquè
tots tenen el seu testimoni. Però no podia ser. Alguna circumstància
havia de tenir prou significat com per justificar un
acabament no desitjat. I, escoltant-los i rellegint-los, em vaig
adonar que la tenia al davant: hi havia una mestra que havia
fet l’accés a secundària i deixava la seva escola de tants i tants
anys. I aquest canvi em va semblar el tancament d’una època
d’escola primària que podia servir per cloure els Records de
mestres, que ara teniu a les mans. Amb tot, això no vol dir que
els que no hi han pogut cabre no tinguin els mateixos valors i
mèrits.
Acabada la feina, va ser un altre editor qui s’oferí a tirar endavant
el projecte, sense condicionants econòmics, i qui finalment
s’hi ha implicat de debò. Per això voldria agrair a l’amic
Jaume Huch que, una vegada més —perquè ja m’ha editat tres
obres anteriors—, s’hagi posat al meu costat i m’hagi ofert
la seva ajuda. És ell i no jo qui us regala el llibre, a vosaltres,
els protagonistes, i a la vostra ciutat. Sense ell no ho hauríem
aconseguit!
Però sense les vostres històries tampoc no hauríem pogut
confegir aquest llibre. I per tant, també, companys de vocació i
de professió, us dic: gràcies Maria Corominas, gràcies Antònia
Boronat, gràcies Maria Ramon, gràcies Mercè Augé, gràcies
Núria Casas, gràcies Valentina Corominas, gràcies Conxita
Montaner, gràcies Mercè Bonany, gràcies Claustre Bernadó,
gràcies Josep Baiget, gràcies Maria Rodríguez, gràcies Araceli
Pérez, gràcies Magda Miralles, gràcies Teresa Corominas,
gràcies Mei Vila, gràcies M. Àngels Pinyol, gràcies M. Antònia
Viladrich, gràcies Pere Jaray, gràcies Pilar Xixons i gràcies
Dolors Sellés.
M. Dolors Guàrdia i Rúbies
Solsona, octubre de 2016
Records_

dilluns, 11 de juny de 2018

Les dones dormim amb l’enemic



Ei, que no és una afirmació meva, sinó de l’escriptora novaiorquesa Vivian Gornick que ja era feminista abans de néixer jo, No fa gaires dies, va passar per Barcelona per parlar de la seva obra. El seu primer llibre, Vincles ferotges s’ha posat de moda quan ja fa més de trenta anys que el va publicar. Ja ho té això, el fet literari: del ni cas (ves a saber per què) al traduït a vuit països diferents. A ella encara li estranya, però creu que és pel nou auge del feminisme. Es tracta d’unes memòries sobre la ferotgia del vincle matern que va haver de viure: una mare vídua que va convertir el seu dolor per la falta del marit en una professió de més de trenta anys. I aquell mal viure, li va modelar la personalitat, a ella.
Vivian explicava que la seva mare li va transmetre la idea que l’amor ho és tot. I ella va haver d’aprendre que no perquè l’amor li empresonava (a ella i a totes) la ment i l’esperit. I que la feina és més important que l'amor.
El concepte d'assetjament sexual no és una modernitat de fa set estius, ja va ser formulat per una dona a Washington fa 50 anys. I les dones d'avui estan furioses perquè no s’ha avançat prou. Li sembla que les de 30 i 40 anys volen sang, volen tallar el cap als homes.
Diu que hi ha dos fets cabdals que han marcat els últims temps: el cas del depredador sexual Harvey Weinstein i la seva lògica resposta amb la campanya del #MeToo i els horrors del masclista Donald Trump. I els dos han fet explotar les dones feministes amb raó.
El feminisme és una de les revolucions més llargues i difícils de resoldre. Només cal veure els insults que la pobra escriptora ha rebut a l’article del Cultura viva Catorze. N’hi ha un d’especialment tòxic que es pregunta si és una dona «bollera» (ho diu amb aquest menyspreu i molt probablement ni li arriba a la sola de la sabata) o és una nècia. Ha de ser molt brillant perquè li publiquin un llibre no sols al seu país sinó també en altres vuit! Però potser no ha entès el que ha llegit o no s’hi ha fixat o no ho vol acceptar... Per què? No ho sabrem, però cap resposta enfila bondat o comprensió.
Vivian Gornick creu que fins i tot, la revolució feminista és més difícil que la dels blancs i els negres. El feminisme avança poc perquè les dones dormim amb l’enemic. I tanta intimitat compartida complica la possibilitat d'avançar.
Jo no tinc la sensació de dormir amb cap enemic, és clar. Tot el contrari. Però sóc capaç d’entendre el que ella ens vol explicar: com rebel·lar-te contra els homes, en general, tot estimant un home concret?
I és que l’amor que ens han venut —el que li van vendre a ella, com si fos allò més important de la nostra vida, tot i ser essencial, no ens ha d’impedir reclamar paritat. Perquè si ells també ens estimen, per què no ens reconeixen com a iguals? Cal seguir lluitant amb tenacitat i sense agafar vacances.









dissabte, 2 de juny de 2018

Alguna idiota se’ls posarà!



Resulta que una empresa nord-americana, sense sentit de la decència en cap sentit, acaba de presentar un nou model de pantalons texans per a dones que molts jutges espanyols qualificarien de delicte moral i els embargaria les finances.
Si mireu per les xarxes, podreu comprovar que de les parts essencials d’uns texans només conserven les costures, les butxaques i la cremallera! Mireu-ho, de veritat. Si es poguessin aguantar drets per bruts, veuríeu com uns texans retallats a tocar de les costures. Tot i que s’ha de reconèixer que, als genolls, també els han deixat una tireta de roba. Es veu que d’això se’n diu estil.
Han aixecat molta polseguera a les xarxes perquè posar-te aquests texans, és com anar mig nua. Perquè no són pantalons, encara que els vulguin colar com a tals, són unes quantes costures, subjectades als malucs, dues butxaques de cotó rústec —aquestes sí que són grans perquè han de tapar una micona les calces només per la part del davant—, i una cremallera. Per acabar de tractar-nos com a idiotes, a les dones, tenen un preu molt ajustat. Posem que, amb generositat, una cremallera pot valdre deu euros; dues butxaques a tres euros cada una i les costures a cinc cèntims cada deu centímetres, podrien arribar, a tot estirar a uns vint-i-cinc euros. Doncs, no! L’empresa Carmar Denim té els sants «daixonsis» de vendre’ls a cent seixanta-vuit dòlars!
Per això he dit «idiota» a qui es deixi enganyar. A l’hivern de Nova York segur que hauran d’hivernar i no seran útils ni per a totes les temporades.
Al menys haguessin presentat el mateix model per a homes! Perquè a ells encara els seguirien resultant pràctics perquè a l’hora d’anar al lavabo tampoc els caldria abaixar la cremallera. Només una giragonsa de penis i llestos! Però no, ells amb els «daixonsis» ben tapadets! A una empresa masclista no els hauríem de comprar ni el paper d’embolicar!
L’única avantatge que se m’acut d’aquests texans és que gasten poc armari. En aquest sentit, sí que poden ser útils.
A més, si hem de fer cas a Chip Bergh, l’amo dels Levi’s, els texans s’han de rentar tan poc com es pugui, Només en cas de taca o pudor extrema. I ell aconsella posar-los al congelador, perquè el fred extrem mata els bacteris i els mantenen en bon estat. I com que són tan poca cosa, dins d’un tàper petit de sopa, en un calaix de congelar, n’hi caben, pel cap baix, uns vint-i-cinc. Cosa molt útil per descongestionar armaris de compradores compulsives.
I és que cal demostrar que les dones som més llestes que els depredadors comercials que endeguen campanyes de màrqueting per vendre’ns el que els dona la gana. Si no són texans, no els comprem com a texans. Ni com a res!



dimarts, 29 de maig de 2018

Sextorsió i el gigoló de Barcelona



Estem mancades de senderi, les dones? Es veu que quan hi ha sentiments pel mig, perdem l’oremus. Viure intensament l’amor és genial, però mai serà bo si, a canvi, ens hem de convertir en víctimes.
Les anomenades «sextorsions» són diferents tipus de xantatge que afecten especialment les noies.
Es contacta per les xarxes i ell normalment un home que ja ha deixat «l’edat del gall d’indi» enterrada, proposa compartir fotos de caire sexual. Les noietes amb l’edat de cap de pardal, envien fotos reals mentre ells que tampoc cap estadística ens assegura que el seu coeficient intel·lectual sigui clarament superior, les envien falses. Llavors, quan es troben, ells amenacen la noieta de difondre les imatges, si no accedeixen a tenir relacions sexuals. I tot plegat, pot derivar en casos de «ciberassetjament» sexual. Tant és així que, fins i tot, els Mossos han demanat que no s’envien per les xarxes aquests tipus de fotos.
Un cas prou clar de víctimes femenines per les xarxes és el del gigoló de Barcelona que va ser detingut el mes passat. Però va ser posat en llibertat amb càrrecs perquè en aquest país l’empresonament no s’até a raons ètiques ni morals.
El tal gigoló, de 36 anys, amb una excel·lent presència física i amb grans capacitats per entabanar, seduïa les seves víctimes fent-se passar per advocat, inversor de borsa i, fins i tot, com a fill del prestigiós cirurgià plàstic, el doctor Planas. Es dedicava a dones de mitjana edat que, per les xarxes, deduïa eren persones vulnerables. Quan els feia creure que eren la dona de la seva vida, els demanava diners, joies, objectes de valor i fins i tot targetes de crèdit.
Algunes d’aquestes víctimes eren dones preparades amb professions lliberals: advocades i psicòlogues. En el segon cas, em va sorprendre més perquè sí haurien de saber descobrir els entabanadors. Però és així, les dones estimem fins a les últimes conseqüències i els abusadors se n’aprofiten sense pietat.
Aquest malànima els feia firmar contractes de devolució com si fossin legals, dels objectes que aconseguia sostreure’ls i se’ls revenia a Wallapop. Un cotxe per seixanta mil euros, una bicicleta per vuit-cents... A la majoria aconseguia treure’ls entre mil i dos mil euros.
Per què les dones caiem de quatre potes en aquestes trampes? Se’m fa difícil de trobar una raó acceptable. Estimem tan intensament que la generositat forma part del sentiment. I una qualitat tan bona, se’ns gira en contra com moltes altres situacions, només pel fet de ser donesi ens fa més mal que dubtar d’un individu perillós.
I és que els paranys de l’amor són molt dolorosos i a les dones ens calen GPS molt potents per no passar de ser les més boniques i adorades, a estafades amb traïdoria i sense ni un gram d’afecte.