Em menjaré els teus mugrons

 

«Més et val no tornar a trepitjar la meva ciutat perquè com em creui amb tu, t’estrangularé i t’esquarteraré per complaure tots els miserables rodamons que pul·lulen pels carrers de Barcelona. Veuràs quin festí, deixaré el ulls pel final i em guardaré els mugrons en una carmanyola per al meu propi gaudi»

Aquest és un dels missatges que David (no sabem el seu cognom perquè es veu que tot i fer-li un munt de fotos, omplir un munt de pàgines de molts diaris, l’hem de preservar) li enviava a Paula Bonet, víctima de la seva maldat ―hi ha qui diu trastorn, però segur?―, i del seu odi a les dones. Paula Bonet no va pas ser la seva única víctima.

Ella ―escriptora, il·lustradora i pintora valenciana de renom, establerta a Barcelona―, ha suportat amb molt d’esforç i voluntat tota la violència que David li ha infligit per poder inculpar-lo i que no pugui fer més mal a més víctimes. Però ha estat molt dur, com diu la seva advocada.

I gràcies a fer-ho, moltes dones els han escrit per dir-los que han entès molt bé això de l’assetjament. I algunes, l’han identificat en elles mateixes i ella els ha donat ànims per a les seves pròpies denúncies. Perquè tot i que, segons una macroenquesta, és calcula que més de vuit milions de dones a l’estat han patit algun tipus d’assetjament a la seva vida, només un 2.5 % ho denuncia. Quanta, quanta feina queda per fer. Necessitem més coratge com el de la Paula mentre ens entestem en seguir permeten l’existència d’assetjadors violentant dones.

Era tal l’assetjament, que Paula va haver de canviar la seva vida i el seu taller de lloc, reduir les seves sortides públiques, canviar d’hàbits, llogar un pàrquing al costat del taller, agafar molts taxis...

Li feia de tot: es presentava al seu taller, es va fer passar per alumne seu tot establint-hi contacte físic (xocar-hi, algun cop...), picava als vidres del taller i s’hi quedava fins a altes hores de la matinada (ella sense poder sortir), es presentava als actes públics en els que ella participava, la interpel·lava amb preguntes, la incomodava passant repetidament pel seu costat, la mirava fixament per intimidar-la i li enviava missatges com el del començament.

El calvari va durar tres anys!

Amb tot, els mitjans han convertit David i la seva maldat en una mena de celebrity. Perquè els adolescents i qui vulgui puguin pensar que tot val per ser famós.

Em sembla que si cap advocat acceptés defensar assetjadors tan perniciosos, hi hauria algun canvi. Si més no en la quantitat d’assetjaments.

L’advocat del tal David, per intentar rebaixar-li la pena, va al·legar que patia un trastorn mental: eroticomania. Una mena de desig sexual anormalment exagerat. Tot mal és malaltia?

Presentar-lo com a víctima, segons l’advocada de Bonet, és una de les manifestacions clàssiques de la dreta misògina.

I és que la misogínia, no sols no es castiga prou sinó que fins i tot no deixa prou clar que la víctima és Paula Bonet i moltes altres dones com ella, i no el tal David.

Com més fer mal a les dones?

La societat en què vivim necessita fer mal, danyar, perjudicar, extorquir... les dones per a que alguns homes puguin aconseguir plaer. Com han de ser els cervells i els cors d’aquesta mena d’homes? Que no estan bé, segur. Malalts? Potser no tots. La que sí està malalta és la societat que ho permet. I sembla que aquesta mena d’homes estiguin proliferant. Per què els ho permetem? Per què tenen quasi tanta impunitat com la corrupta reialesa dels veïns o alguns polítics? Tot ben amanit amb una injustícia masclista copada, quasi exclusivament, per homes.

No podem passar ni un cap de setmana més, permeten que les noies siguin punxades amb xeringues a les discoteques on tenen tot el dret d’anar-hi.

Si tinguéssiu una filla en edat de discoteca, la hi deixaríeu anar? Perquè el que passa llavors és que les noies s’enfaden amb els pares que tenen por quan, qui hauria de solucionar el problema haurien de ser les lleis i els professionals que les implanten per exigència dels polítics que, vull creure, prefereixen ajudar les noies possibles víctimes. I no, deixar que campin pel país aquests malvats agressors i els individus que els proporcionen i s’enriqueixen amb aquestes noves tècniques.

Es tracta de punxar les noies, les víctimes.. És un nou mètode de submissió química que utilitzen aquests homes per atordir o deixar gairebé inconscients les noies víctimes. La intenció és poder agredir-les sexualment. Com no s’ha de veure com una urgència imperiosa solucionar-ho quan, les víctimes, dones, poden tenir seqüeles de per vida?

És que elles importen poc? Perquè s’han permès moltes morts, moltes agressions, moltes vides esparracades, moltes situacions irreversibles, moltes desgràcies... Tantes, perquè no s’ha fet quasi res ni prou. Perquè, no sols no s’han aturat aquests delictes sinó que segueixen augmentant despietadament.

Els símptomes de les punxades són mareig, desorientació, cansament i son. Segons l’Equipo Ágora, una consultoria de polítiques d’igualtat amb més de vint anys d’experiència, es tracta d’èxtasi líquid que desapareix de la sang ràpidament i és difícil d’identificar en una analítica. Qui passa hores dissenyant un producte tan perniciós? Algú que preferix enriquir-se ni que sigui desgraciant dones... A més de la policia, cal córrer abans, a un centre sanitari per rebre un tractament preventiu contra el VIH per si l’agulla ha estat utilitzada més d’una vegada.

S’hi ha d’anar ràpid perquè els professionals sanitaris, infermeres incloses, si ja han passat més de dotze hores, no fan cap tipus de prova.

Ni la policia ni els sanitaris, de moment, no reaccionen com caldria. Es veu que ni tan sols han de passar exàmens d’empatia vers les víctimes, siguin de la mena que siguin.

Ja s’han fet unes quantes denúncies però, de moment, no han servit per a res.

I és que, si més no, abans d’entrar a les discoteques, cal escanejar el jovent per evitar que entrin material que pugui convertir-se en una arma per lesionar i violar dones.

 

Guinidilda, princesa imperial

Oi que a Catalunya tothom coneix Guifré el Pilós? Encara que, de fet, d’història de Catalunya, la meva generació va tardar molts anys en saber-ne alguna cosa... la teníem prohibida! Aquell malànima!

Doncs, per què no coneixem Guinidilda? Com sempre, excés de masclisme de molt mala intenció.

Guinidilda era besneta de Carlemany, de qui, a part de les seves més que famoses gestes... de les seves dones, no sabem quasi més que el nom de l’esposa que li donà els hereus ―Hidelgarda―, perquè en tingué quatre més i moltes concubines. Per tant, ella ja arrenca amb un bon pedigrí. Era filla de Balduí, comte carolingi de Flandes ―anomenat Braç de Ferro―, i de Judit, filla del rei Carles I de França ―anomenat el Calb.

El casament d’un comte de la perifèria extrema del regne amb una princesa de la família imperial va ser un fet totalment inèdit al sud dels Pirineus. I va revolucionar la vida política i militar dels comtats carolingis catalans. Per què, si no es pot explicar la dinastia catalana descendent de Bel·ló I de Carcassona i avi de Guifré o la primera independència (pels volts de l’any 1000), sense l’existència de Guinidilda, amb prou feines la coneixem?

En part és degut a l’origen incert, per dubtós, de la seva ascendència i, en part, pels casaments de la seva mare, Judit, a qui el seu pare Carles rei de França va casar-la amb dotze anys amb el rei de Wessex, a Anglaterra. Com que Judit tenia més alt llinatge, el seu pare exigí al seu marit uns drets inusuals per a la seva filla. I aquests van acabar provocant una guerra civil a Wessex que culminà amb la mort del marit. Carles de França, amb gran celeritat, va córrer a casar la filla amb el seu propi fillastre, el fill del marit difunt. Aquest, que només li duplicava l’edat, també es va morir aviat i Judit, doblement vídua va escapar-se. Llavors va caure rendida als braços de Balduí, un jove guardaboscos reial, amb el que va fugir. I d’aquesta unió va néixer Guinidilda. El pare de Judit va acceptar el casament pel poc valor que tenia per a un nou casament després d’haver-se escapat amb un home. Per les seves gestes i per la seva lleialtat, acabà convertint-se en comte de Flandes.

Quan Guifré i Guinidilda es casen ell en té trenta-cinc i ella catorze. Va tenir deu fills. Mai va ser una muller consort, sempre va aparèixer com a comtessa a tots els documents que van subscriure els dos. El matrimoni també va fundar els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, que lliuraren respectivament als seus fills Radulf i Emma. Ambdós esdevingueren abat i abadessa.

Un cop vídua ―per estar associada al poder per matrimoni―, va posseí una considerable fortuna en terres i rendes. I aquest fet li va permetre exercir una gran autoritat i un poder considerable.

A Ripoll, li han rendit homenatge tant a ella com al seu marit, tot igualant-los amb sengles gegants que daten de 1945.

I és que cal ser molt més justos amb dones que han rebut aquests injustos tractaments històrics.

On és el temps de les dones?

Segons un estudi de la investigadora Laura Sagnier, les dones amb parelles heterosexuals han de dedicar tantes hores a les tasques domèstiques que no els permet tenir el seu temps per poder avançar professionalment. Us ve de nou? O porteu molts anys sabent-ho per experiència pròpia? Preguntes retòriques.

El Dia Internacional de les Tasques Domèstiques vol visibilitzar, justament, l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp.

Sagnier ha ideat el concepte «llosa de formigó» per fer-lo visible. I l’il·lustrador Javier Royo li ha dibuixat una vinyeta molt entenedora: a l’esquerra, una dona corbada que no pot avançar per culpa de la llosa de formigó que arrossega; a la dreta un home començant a volar, àgil i lleuger, que li diu: «mira, coges carrerilla... y vuelas, es fàcil»

Doncs això és el que han intentat moltes dones: esforçar-se fins a malalties, baixes, depressions... perquè no pugui ser dit que, a sobre, no volen intentar volar ni que sigui ran de terra. Perquè si no volen encara les fan culpables. Repugnant.

Sagnier ha ideat el «termòmetre de l’equitat». No hem de parlar mai més de conciliació o corresponsabilitat, sinó d’equitat. Aquest termòmetre és una eina que permet tenir una orientació sobre la situació del repartiment de les tasques de la llar. El podeu trobar a la seva web i fer-lo, això sí, amb la vostra parella.

Tot va començar després d'un episodi de burnout que ella mateixa va patir quan era directora d’una prestigiosa companyia de màrqueting. Va haver de parar i es va dedicar a fer un estudi sobre la situació de les dones a l’estat espanyol fins i tot assumint-ne les despeses.

Els resultats són terribles per a les dones. Quan el va començar, el 2015, elles suportaven el 67% de les tasques de la casa i el 68% de la cura i l’educació dels fills. Més del doble que els homes ( i no oblidem que moltes vegades fan un horari laboral de vuit hores com les seves parelles). Per això, a les dones pràcticament no els queda ni temps per a elles. I aquest «quasi» desapareix del tot mentre estan criant.

El 2018, van encarregar-li a Portugal i les xifres encara van ser més catastròfiques: les dones feien el 75% de les tasques domèstiques. I a Espanya, ja arribava al 70%.

El 2021, va centrar l’estudi en parelles heterosexuals d’entre 15 i 34 anys, a Portugal. Les dones encara fan el 62% de les tasques de la llar i el 70% de la cura i l’educació dels fills.

A tot això, encara hi falta afegir les hores de la cura de les persones grans.

Cal visibilitzar-ho amb contundència i seguir denunciant-t’ho.

Sagnier proposa, de moment, que per formar una parella cal acordar, prèviament, com serà la convivència. Perquè, com és obvi, ha de ser justa i equitativa. Però llavors, quin percentatge baixaran les parelles?

I és que així, o hi haurà poqies parelles o la meva neta encara no podrà tenir els mateixos drets que qualsevol home de la seva generació. Hem d’exigir polítiques equitatives!