Nen amb xancles rosa i nen amb banyador rosa

Per a mala consciència de molts adults, la innocència i sentit comú d’algunes criatures és molt superior per resoldre situacions delicades.

Quan era petita, als nens se’ls vestia de blau i a les nenes de color rosa. La meva mare tenia un reguitzell de jerseis fets per ella d’ambdós colors. Érem set. I si calia posar un jersei blau a una nena, no hi havia cap problema. Però mai se’ls va posar cap jersei de color rosa, ni que fos per unes ratlletes, als meus germans.

Jo vaig comprar-li alguna peça rosa al meu fill. I sí recordo comentaris de gent propera. La més allunyada, els deurien fer a la meva esquena. M’era ben bé igual.

Ara les coses, afortunadament, han canviat prou. Però encara no tot el que caldria.

A finals de l’any passat varen sortir dues notícies a la ràdio i a les xarxes que no haurien de ser notícies i que haurien d’estar normalitzades.

Un nen va anar a la piscina amb unes xancles de color rosa i una nena va dir-li que no podia posar-se-les perquè eren de color rosa, del color de les nenes. Pobra nena! Que malament que li han explicat els colors i els rols femenins.

Quan el xiquet va explicar-li al seu pare i aquest va voler saber la resposta del seu fill de quatre anys. N’hi ha que en tenen quaranta i encara no ho entenen. El xiquet havia respost a la nena que «els colors són de tots, si m’anessin petites no me les podria posar, però em van bé». Afortunat nen al que li han explicat bé i li han fet entendre això: que no va de colors, la diferència entre nenes i nens. Quan el pare, orgullós del seu fill, va compartir-ho es va adonar que hi havia molts més pares i mares que explicaven els problemes que tenen amb els seus fills i filles perquè poguessin portar tranquil·lament els colors que més els agraden.

Un altre cas va ser el d’un xiquet que va anar a la piscina amb un banyador rosa. Al seu cap no hi havia cap problema amb les barreres dels colors estereotipats. Però aquest cas va ser més greu. La notícia diu que la resta de nens ―i no sabem si inclou nenes, però...―, el van insultar dient-li «marieta». Qui els ha ensenyat la paraula «marieta» com a insult? Uns adults curts de gambals que perpetuen errors masclistes. Però el xiquet va respondre: «no és una marieta, és un peix!» I els va deixar desarmats. Quanta maduresa per a un infant ben ensenyat.

El problema greu és que hi ha més nenes i nens mal ensenyades i mal ensenyats que ben ensenyades i ensenyats. I ho remarco perquè els adults curts de gambals ensenyen malament tant a les unes com als altres. Els adults curts de gambals, només aquests i per sort no són tots, els ensenyen mals estereotips. Quan la ignorància vol passar per líder i de la intel·ligència se’n fa burla, la societat té un greu problema.

La culpa és dels adults. Ells són els responsables que han de millorar els seus errats aprenentatges.

I és que hem de tenir llibertat per vestir els colors que vulguem sense ser criticats. I menys per gent que està mal ensenyada.

La maltractada Colette

Judith Thurman és l’autora de la biografia, Secrets de la carn.Vida de Colette. Wash Westmoreland és el director de la pel·lícula Colette amb l’actriu Keira Knightley, com a protagonista, donant vida a la famosa escriptora francesa.

També coneixem la famosa Claudine ―que va esdevenir el model d’adolescent moderna―, d’unes quantes novel·les de Colette.

Però com a dona, què va passar-li? Molt resumit: un mal marit.

La seva mare va inculcar-li, a part de fer-la atea, la desobediència. I això va fer-la diferent. Nascuda en un poble de pocs habitants i sense estudis, va acabar sent la primera dona que va presidir l’Acadèmia Goncourt (tot i els seus escàndols per l’època) En un París que, segons Hannah Arendt, era «una morbosa luxúria per l’exòtic, anormal i diferent» Es feien vetllades, a les que ella assistia, amb criats xinesos que portaven safates de jade amb copes de cava, fumaven opi, s’injectaven morfina, feien sessions espiritistes i servien èter amb pastes de te. En aquest mon va introduir-la el seu marit, Willy. Però ella fumava molt poc, no bevia i odiava les drogues.

Willy ―catorze anys més gran que ella, que només en tenia disset―, era un calavera, fatxenda i provocador, col·leccionava amants (quan ella va tenir una important relació amb una americana casada, ell també l’hi va prendre), un malgastador... I arruïnat ―astut com era―, va obligar-la a escriure mentre ell se n’anava de festa. Una vegada, fins i tot va tancar-la amb clau. Però a Colette li agradava escriure. Va publicar més de trenta títols i, a part de les Claudine, amb Gigí és va fer famosa internacionalment.

Amb les primeres Claudine, ell li afegia notes provocadores al text perquè tingués més èxit de vendes. Perquè necessitava diners per mantenir el ritme de vida que portaven. Llavors, al·legant que les dones no venien, signava ell les Claudine.

Però tant va arribar a mortificar-la ―tot i que ella li acceptava les infidelitats i l’engany de l’autoria―, que quan es va vendre els drets de les Claudine ― el 1907 n’havia venut més de mig milió d’exemplars i decoraven tasses, llibretes, cartells...―, ella se’n va separar. Amb els anys, va aconseguir que se li reconegués l’autoria de les obres que ell li havia signat.

D’ell va aprendre un dels seus trets, la provocació: es va tallar els cabells molt curts, portava pantalons quan estava prohibit a les dones, tenia amants dones com Mathilde de Morny –Missy– aristòcrata, lesbiana, transvestida y exdrogoaddicta. Amb ella va protagonitzar espectacles de music hall, es van besar en públic i ella ensenyava el pit. La seva vida era considerada immoral, especialment després de fer-se amant del seu fillastre de disset anys.

Amb tot, no era feminista i deia que les sufragistes la fastiguejaven. Morí als 81 anys, l’església li negà un funeral però França n’hi va fer un d’Estat (el primer dedicat a una dona).

I és que, immoral o no, va ser pionera en la seva època i una escriptora consagrada i reconeguda.

La primera vaga feminista a Catalunya

El preu excessiu sigui del pa, del carbó, de l’oli... o altres productes bàsics, ha ocasionat moltes revoltes.

El mal temps, les males collites... i la mala fe i mala gestió dels homes governants, també.

De males fes, n’hi ha hagut de moltes menes. «Si no tenen pa, que mengin pastissos» Qui es va encarregar d’atribuir-la a Maria Antonieta? Abans de la Revolució Francesa, el maig del 1789, només tenien accés a publicar els homes. Probablement, va ser extreta del llibre «Confessions» de Rousseau on, una princesa, sense nom, pronuncia aquesta frase. Però quan Rousseau publica aquesta obra, Maria Antonieta és petita i viu a Àustria.

La Revolució Francesa és la revolució per excel·lència, però abans d’aquesta, a Barcelona, Vic, Mataró, Sabadell... a finals de febrer del mateix any, ja tingueren lloc els famosos «rebomboris del pa» en contra de les tres puges seguides del preu del pa (suposant en pocs mesos un augment del cinquanta per cent). Adquiriren una gran violència i el comte d’El Asalto, els sufocà amb una gran repressió. Les dones, com en moltes altres revoltes similars, hi tingueren un paper decisiu. Elles van encoratjar els homes i es va calcular una participació d’unes vuit mil persones. Se’ls va prometre una rebaixa del pa però, en acabar la revolta, no sols no es mantingué la paraula sinó que s’executaren cinc homes i una dona. Era Josepha Vilaret, de sobrenom «la negreta», casada i mare de dues criatures.

L’any 1918, acabada la Primera Guerra Mundial, la posició neutral d’Espanya va beneficiar el comerç de Catalunya amb els dos bàndols. Però els que s’enriquiren més, com sempre, només foren els rics. Aquells als qui ja els sobraven les matèries primeres. L’any divuit va tenir un hivern molt fred. Les exportacions van generar una gran inflació del preu de productes bàsics com la farina, el carbó i les patates. Amb una afegida escassetat d’existències.

El govern va crear una junta de subsistències per regular els preus però el preu del carbó no va baixar ni en ple rigorosíssim hivern.

Llavors, Amàlia Negre, militant del Partit Radical de Lerroux, va convocar les seves veïnes a fer una protesta a les portes del Govern Civil. S’hi van aplegar mig miler de dones. Elles i les seves criatures deurien estar mig mortes de fred. Van reunir-se amb el governador però no van trobar cap solució. A la tarda, s’hi afegiren moltes més dones amb els seus fills i assaltaren algunes carboneries.

L’endemà, potser per anteriors situacions viscudes, no van permetre que els homes es manifestessin amb elles. I llançant pedres van abaixar persianes de cafès, cabarets, bordells, sales de festa de la zona...i els magatzems El Siglo. Perquè eren els llocs d’esbarjo dels rics. Poc a poc, van afegir-s’hi moltes més dones i la vaga feminista va ser multitudinària. Elles soles van aconseguir la destitució del governador i la baixada de preus.

I és que les dones, unides, són invencibles. Vinga, a per les victòries que falten!

La Cotilla

Era una peça de roba interior femenina que va ser portada des del segle XVI (introduïda a la cort espanyola per mortificar), fins al segle XX. La del imaginari col·lectiu arranca al pit, per aguantar-lo i fer-lo més prominent baixant fins a estrènyer el ventre. Donava més rellevància al pit i dissimulava la panxa inflada. El seu principal objectiu era afinar la cintura (llavors el principal element eròtic) fins i tot posant algun farciment als malucs. Amb un important tribut d’ofegaments i desmais, convertia la cintura en allò més proper al que seria l’escanyament d’un rellotge d’arena. Per això, venia reforçada amb unes barnilles metàl·liques des de dalt fins a baix.

Varen començar a portar-la ―o els la van fer portar―, les dones nobles, per distingir-se; però després passà cap a la burgesia i, finalment, a les classes populars i fins i tot a algunes pageses amb diners.

Al llarg dels segles, ha anat adaptant-se a modes i materials. Les del Renaixement aplanaven el pit. Les de la Belle Époque, autèntiques armes de tortura, van ser dissenyades per una dona que poca consideració tenia d’ella mateixa i de les seves congèneres. Passats els anys vint, arribem a les faixes, molestes però no tan mortificadores.

Al segle XVIII, alguns filòsofs, entre ells Rousseau, van iniciar una guerra contra la cotilla, descrivint-la fins i tot com a «espremedora de cossos».També pertany a l’imaginari col·lectiu el fet que constrenyia els òrgans interns, disminuïa la capacitat pulmonar i estomacal, provocava atròfia muscular, irritacions a la pell... però res d’això ha estat concloent. Les dones treballadores també la portaven i feien de tot amb ella. Moltes novel·les i pel·lícules han propiciat aquesta idea. Qui no recorda Scarlett O’Hara agafada a la columna de fusta del seu llit mentre la Mammy li estreny la cotilla ben fort?

En realitat el problema era això: el tightlacing,el fet d'estrènyer molt la cotilla per tenir cintura de vespa. Això sí que ocasionava problemes greus.

L’Església l’acusava d’immoral perquè també s’havia usat per evitar embarassos. Charles Dubois, naturalista belga de la segona meitat del XX, va considerar-la una plaga com l’alcohol, el joc, el tabac... Després varen arribar les sufragistes i el 1904 van oposar-se rotundament al seu ús. Denunciaven com estava associada a una forta rigidesa moral i una important submissió social. El 1910, Madame Doria va fundar a França una lliga de mares contra la mutilació de la cintura per la cotilla. A partir del 1920 va començar el seu declivi. També varen contribuir-hi l’arribada de danses que requerien lleugeresa i contorsió i l'escassedat d'acer després de la guerra.

I és que només pel tightlacing hauria hagut de ser erradicada dels armaris femenins. Per què els homes no varen usar-la? Que no volien agradar ells? O el que inventaven per a elles no els semblava bo per a ells? Si els homes, sense raons mèdiques, n’haguessin portat, no s’hauria acabat abans? Maleïda dominació masclista!