Acudits masclistes, masculinitat dubtosa.

Qui ho havia de dir! Els homes masclistes ―i alguns dels que no volen semblar-ho, ho dissimulen, però ho són―, tenen recòndits secrets.

I per tant, ja els aviso... després de llegir aquest article, els quedaran molt poques ganes d’explicar —ni per descuit—, mai més un acudit masclista.

La professora Emma O'Connor i un grup d’investigadors de la Western Carolina University han fet un estudi, amb dos experiments, sobre un total de 138 homes heterosexuals, per esbrinar quins prejudicis poden tenir cap a les dones i els homes gais.

Si ens centrem només en els prejudicis masclistes, van partir de la base de l’existència d’homes a qui els sembla divertit dir rucades com: el lloc de les dones és a la cuina, plorar és cosa de dones, preguntar-los si tenen la regla quan no estan prou d’humor...

Després de l’estudi, han arribat a la conclusió que aquests homes, en realitat, el que tenen és un important problema d’inseguretat respecte a la seva masculinitat. I aquest problema se’ls agreuja terriblement si senten la seva masculinitat amenaçada.

Això els pot passar, senzillament, per tenir una dona que, a la feina, estigui per sobre d’ells i hagi d’imposar-los les seves decisions. Perquè llavors, se’ls fa molt difícil d’acceptar que és millor professional i, empassar-se aquesta granota, els resulta del tot humiliant.

I aquests homes, que ja tenen prou pega en veure’s amenaçats en la seva masculinitat, a sobre tenen un altre greu problema. Es veu que, segons l’estudi, el perfil d’aquests individus, és molt baix quant a valors o conviccions. Les seves creences són molt precàries i insegures. I són de plànyer perquè, quan se n’adonen, és quan senten la necessitat de fer acudits sexistes. Però no en són conscients. Quantes pegues, pobrics!

Crec que d’ara en endavant, qualsevol dona que senti acudits sexistes pot explicar aquest descobriment a qualsevol company de feina o amic (si encara no l’ha esborrat de la llista de contactes),o familiar (si encara no l’ha esborrat del llibre de família), perquè no faci més el ridícul.

La intenció de l’estudi encara va més lluny: aconseguir que aquests tipus d’acudits baixin en caiguda lliure i s’estavellin aixafant la precarietat i inseguretat masculina que pateixen alguns homes. Emma O'Connor està convençuda que ajudarà moltíssim a millorar les relacions laborals amb homes que se senten amenaçats.

I és que l’assetjament sexista ―encara que només estiguem referint-nos als acudits masclistes―, sigui a la feina, al bar de la cantonada, a la cuina de casa o a la cua de la compra, és una xacra que cal eradicar amb ganes.

Es pot fer un casament feminista?

Recordo, tot i que de manera boirosa, pels anys i les topades ―de bon rotllo, és clar, només per poder créixer com a muller―, que el dia del meu casament, no tenia previst entrar a l’església amb el pare... però ell, astut, abans d’arrencar a caminar per les meves, em va dir ben amorosament que li feia molta il·lusió acompanyar-me... i en un dia com aquell, que volia que pare i mare fossin molt feliços, qui era jo per negar-li? Total: el meu pare em va lliurar al meu marit. Encara que fa tants anys, per a mi no era un qüestió tan irrenunciable com seria ara.

La situació de la dona estava i està molt malament. Però ara tenim molta més informació i tenim més possibilitats de col·laborar a la causa. Tanmateix, la meva jove, que acaba de casar-se amb el meu estimadíssim fill, segueix tenint un pare amorós i astut que va acompanyar-la fins a davant de la font i el guarniment de flors que feien d’escenari a la cerimònia.

Laura Bates, la fundadora del Projecte Everyday Sexism, sobre desigualtats de gènere, publicava al The Guardian, la setmana passada, els seus intents per aconseguir casar-se, com a feminista, per l’església. A ella li sembla que matrimoni i feminisme són quasi bé excloents. L’anell de compromís d’una núvia ja és un símbol de propietat que a Anglaterra s’afegeix al trist problema de perdre la identitat en canviar de nom. Per aconseguir conjuminar casament i feminisme se li van plantejar molt dubtes: què significa roba interior de núvia? Potser només serveix perquè sigui més cara? I la connotació virginal ―ja sense simbologia―, del vestit blanc de núvia? Tot la va semblar estúpidament sexista!

Ella havia llegit en una guia de noces un consell ―potser naïf?―, d’involucrar el nuvi en tota la preparació, perquè oi que els dos estaran igual de casats? Naïf o problemàtic? Perquè cal dir que sempre és millor no complicar les coses. Prou que es complicaran!

I aquestes menudeses encara es poden complicar més: normalment, s’espera que les dones ho planifiquin tot fins a l’últim detall... però segons ella, si una dona s’excedeix o supera els estàndards passa a ser ridiculitzada per familiars, amics, veïns... incloent-hi els homes.

El seu més gran escull va ser com eludir la promesa d’obediència. Penyora que els últims vint anys ha anat reduint-se força. Abans una núvia es comprometia a estimar i a obeir. Ara, ja només cal prometre estimar molt el nuvi. Tant com ell!

Quant a la complicació d’entrar a l’església va trobar la solució a la sèrie Brothers and Sisters: la núvia es lliura sense l’acompanyament paternal. I el ram, va decidir llençar-lo a nois i noies.

I és que, sense perdre algunes boniques tradicions, ens cal forjar nous camins per als nous matrimonis. Amb tot, estimar és l’ingredient fonamental. I no sols per a la cerimònia!

Cambrera amb un 95 de pit, com a mínim

No és la primera vegada que un titular com aquest, salta a la premsa. Aquest és del mes passat. Rubén Sánchez, portaveu de la FACUA (Federación de Asociaciones de Consumidores y Usuarios de Andalucía), una ONG que ara ja té seus arreu del país espanyol, va donar a conèixer aquesta notícia via Twuiter, amb el següent redactat: «Se busca camarera que enseñe las tetas y el culo para poner calientes a los clientes. Y que nadie multe a estos empresarios».

Ha fet bé, d’explicar-la tan clarament. Perquè hi ha gent, massa, ―perquè només que en quedés una sola, de persona, aquesta encara sobraria―, que no ho acaben d’entendre.

El text de l’anunci és per denunciar l’empresari i per tancar-li temporalment el local. Diu així: «Camarera para Pub. En Aranjuez buscamos camarera fin semana. Chica entre 25 a 35 años. Alta en la SS. Debe de ser muy atractiva. Mínimo 95 de pecho. Vestir sexy tipo mini y escote. Solo camarera de pub sin otros servicios. Horario de 19.00 a 02.00. Salario de 40 a 50€ por día. Tipo de puesto temporal”.

En tan poques línies, quants disbarats! Jo entenc que per servir copes tant pot servir un cambrer o una cambrera. El que s’ha d’anunciar és la feina.

Amb trenta-sis anys es poden servir copes perfectament. I amb quaranta-cinc o cinquanta!

A més, es poden servir copes tot i no ser una bellesa. De fet, la majoria de fantàstiques cambreres que hi ha arreu tampoc són Shakires. Per què es necessita tant de pit per a aquesta feina? Ni que s’haguessin de portar les copes a la canalera!

I també em pregunto: per què no veiem mai un anunci de cambrer amb una determinada talla de penis? Doncs perquè no serviria per a res. Si fos útil per als propietaris dels bars, ja ho farien. Com fan amb les dones. Però les dones, tot i les mides, no es posen calentes als bars de copes. I els homes, segons diu el mateix Sánchez, sí. Quina pena em fan aquests tipus d’homes! Però existeixen, sinó no es publicarien aquests anuncis.

I també em pregunto: quin perfil moral han de tenir aquests individus? Baix, molt baix. No pot ser d’altra manera. Però tenen tot el dret a prendre copes. I el nivell moral del propietari d’aquest bar? Infinitament baixíssim! Deu tenir alguna filla?

Un altre detallet: per què especifica «sin otros servicios”? Se suposa que, quan es demanen aquestes talles, les dones han de fer feina complementària?. Per què, sinó ho especifica? Ja ens entenem, oi?

I és que la dignitat cal mantenir-la a dins i a fora de casa. Tant si t’espien, com si no et veuen. Perquè és un bé de l’ànima que proporciona felicitat. Cas de menystenir-la, es pot acabar com el govern espanyol: sense!

2017, una merderada masclista

Només ens caldria repassar els titulars d’algunes Simonetes d’enguany: un tenista assetjador sexual, hostesses fent de pitxer bufó, un cul femení per promoure la lectura, dones tractades com cavalls, ...s’hauria de violar a les catalanes, menors de divuit anys culpables de ser violades, 200 violacions al dia a Europa, La Manada... per adonar-nos que tot i els esforços, encara cal molta lluita i moltes lleis.

A aquests titulars hi podem afegir algunes conclusions sobre el tractament de les dones en alguns medis de comunicació. Masclistes, esclar!

Discriminació: el nom de les dones, no importa gens: «7 mujeres y Miguel Bemfica en el jurado español del EuroBest», «la esposa de Lenin y otras tres mujeres de la revolución rusa...», Shakira, la señora de Piqué...»

Els estereotips de pes i talla: Javier Cárdenas, en prime time de televisió pública fa sortir tres noies descalces, amb calces i samarreta...(i no era cap programa d’ortopèdia); Susana Díaz, fent-se la graciosa i pretenent tenir talla per donar consells: «no a la cerveza, sí a los refrescos light»; una foto de Mariah Carey al Mundo amb el titular, «el peso de la decadencia» perquè ha deixat d’estar esquàlida...

Necessitat de parella: «Garbiñe Muguruza, mucho tenis, bonitas piernas, pocos novios» I per què no podia dir que per sort encara no té xicot? «Paula Echevarría alcalnza los 40 más sola que nunca», Millor estar sol que mal acompanyat, oi’

I la bomba de l’any: Harvey Weinstein, productor de cinema, denunciat per assetjament i abús sexual, a més de violacions... el titular de El Español (de Pedro J. Ramírez) deia: «las mujeres que han terminado con la cerrera de Harvey Weinstein» Sort n’hi ha hagut!

Una altra bomba: La Manada. Va donar la sensació que es jutjava la víctima i no els culpables.

Més titulars: «una mujer clava un cuchillo jamonero en la pierna de su novio después que este le pegara varios puñetazos» No hauria de ser al revés? «Su novio le pega varios puñetazos y ella (en defensa propia) le clava cuchillo jamonero» És que l’ordre de l’oració principal té molta importància, sobretot si el que passa a la subordinada, no hauria succeït, de no haver-se produït l’acció de la principal.

I així, fins a una llarga llista. Oi que ja n’hi ha prou, per saber del cert que les dones encara hem de lluitar molt i que les lleis han de protegir les víctimes? I que els homes que encara són masclistes, si no són capaços de reconèixer els drets de les dones, al menys, no es vantin de ser masclistes. I algunes dones, també! Quan ho aprendran, els uns i les altres?

I és que el masclisme encara està massa arrelat i en sobra per tot arreu, especialment als mitjans de la llengua emprada en els titulars anteriors. Que 2018 rebaixi les cotes del masclisme perquè els uns i les altres aprenguin el que pertoca.