La demència senil de Carmen Maura

D’entrada, potser pensareu que vull parlar, segons Màrius Carol, del lapsus de Carmen Maura que volia dir: «me pone catalana dar dinero a los negros». Aquesta frase tindria moltes observacions i des de molts punts de vista, però el meu article parla de dones. També de dolentes i justes d’enteniment.

Jo us vull parlar del diagnòstic clínic que, d’urgència, necessita aquesta actriu que en el seu moment es va fer passar per una dona progressista i lluitadora. Tanmateix, era de bona família: descendent del polític Antoni Maura. Era, el que llavors se’n deia «una chica bien» i es va convertir en una «chica Almodóvar».

Segur que encara viu amb atacs de nervis i aquests li provoquen la demència senil. No fa pas gaires anys, el 2015, en un programa d’un tal Risto Mejide (que suposo té tota una lleixa de guardons Pullitzer a la vitrina del seu menjador), va confessar que als trenta anys havia estat violada.

No n’han passat ni quatre que és capaç de dir, en una entrevista a El Mundo, (diari al que també em fa un pèl estrany que hi concedeixi entrevistes) que les dones en fem un gra massa: «ya va siendo hora de que las mujeres empecemos a relajarnos. Con tanta reivindicación... vamos a empachar a todo el mundo. Vamos a acojonar de tal manera al género femenino que no va a haber forma de ligar»

O els fatxes d’El Mundo li han pagat molt bé l’entrevista... (tant, com per acceptar perdre la dignitat d’una manera tan barroera) o s’ha descuidat la medicació. Diria que les dues coses. Als 73 anys encara vol lligar? Si quasi cada dia, segons la vicepresidenta del govern dels de Madrid, ens llevem amb un cas de violència de gènere, ¿no hem de fer més reivindicacions en lloc d’aturar-les? Què té a veure que ella vulgui lligar amb la urgent necessitat d’eradicar la violència masclista?

Segons les declaracions que va fer al periodista Pullitzer, per a ella va ser pitjor el seu judici que la seva violació ―aquí ja no hi tocava massa, tampoc. Segons ella, el fiscal era més repugnant que el violador perquè va preguntar-li: ¿tu no querías hacerte más conocida? I sí, és repugnant la pregunta, però no són repugnàncies comparables, al meu entendre.

Sembla que a la Maura ja se li barreja tot i l’amnèsia li juga males passades. Perquè tampoc s’ha recordat que amb la seva última pel·lícula, amb la directora catalana Patrícia Font, se li ha posat la pell verda perquè també hi ha capital català per pagar-la a ella. A veure si el torna!

I és que si tothom ha de ser molt curós amb la seva dignitat, les persones amb ressò mediàtic haurien de vigilar molt més perquè, en programes de tan alta volada o en entrevistes de diaris llegits per ments tan preclares, no els la puguin trepitjar tot esbocinant-les.

La vescomtessa dissortada (7)

— Si ho saps aprofitar amb intel·ligència et pot servir de molt. Estàs molt ben educada per portar una casa senyorial i per lluir socialment. És d’aquí d’on podràs treure el teu poder si, quan el reconeguis, i t’agradi, el sàpigues exercir. Això sí, sempre amb molta discreció, sense aspirar mai a cap reconeixement públic. Hauràs d’estar contenta, satisfeta i orgullosa de tu mateixa, solament per tu mateixa. Maria, jo no ho he sabut fer però, desitjo amb tot el meu cor, que tu en siguis capaç.
—No, mare! No vull competir socialment amb ningú, ni ordir plans a l’esquena del meu marit, ni buscar el meu profit. A mi m’agraden els llibres; vós m’heu inculcat la seva estima i en ells m’he refugiat. Sabeu perfectament com sóc de lletja i, com decebré el meu promès!
— Maria, tens moltes qualitats. La teva cultura és superior a la de la majoria de les noies nobles de la teva edat. No sent gens habitual, he procurat que el teu pare em donés llicència perquè aprenguessis no sols a escriure sinó també a llegir. Has volgut aprendre la llengua del teu promès i hem buscat un clergue que te l’ha ensenyada. Tens molts coneixements en matèries religioses. Saps coses que, fins i tot, les monges no m’han volgut acabar d’aclarir i tu tampoc t’has pres mai la molèstia de dir-me’n res. Jo, volent respectar la teva intimitat, tampoc no t’ho he preguntat. A més, saps tocar el llaüt, brodar...
— Però, sóc lletja! Què li diré al meu marit quan no em vulgui ni mirar? Sabeu mare que Maria de Montpeller, tot i ser molt rica i culta, va ser vexada i menystinguda per dos dels seus tres marits, perquè era lletja!
— Prou, Maria! Ell també sap el que ha de fer i, si no ho fa, tu t’hauràs d’espavilar. Jo prou que ho he hagut de fer i no estava tan preparada com tu.
— Però, vós, mare sempre heu estat bella, elegant, discreta...
— I de què m’ha servit? El teu pare, creus que m’estima? No! Però per educació, cada un de nosaltres compleix el seu paper. I jo, estic molt orgullosa dels meus fills, especialment de tu i de tot el que
sabràs fer. No tinguis més por i siguis conscient que tot i la teva falta de bellesa, portaràs rics vestits que desviaran la mirada cap als brodats, les joies, les teles... I el teu dot aconseguirà tot allò que, de moment, els teus encants, no puguin conquerir.
— Per això la meva dot és superior a la que estipula la llei, no? Jo us ho diré, mare: fins i tot el meu pare té més por que jo. Por de que la seva filla primogènita, el deshonri si és rebutjada!
— No, Maria! Saps perfectament que nosaltres som molt rics però, no tenim títols nobiliaris. El teu avi era el quart fill, no pas el primogènit. Va tenir herència, és clar, la que li pertocava, però cap títol. En canvi, el teu promès, té títol i ja ha recuperat les terres que havia perdut el seu pare. Coneixes prou bé la història. Així que, el dia que et casis seràs baronessa!
— Jo no vull ser baronessa, tinc por a ser repudiada!
— Saps perfectament que, ara, l’església ja no permet el repudi. Vaja, sols en cas d’adulteri. I tu ja t’encarregaràs que el teu marit no es vegi obligat a fer-ho. Et penses que no sé res del que tu i Tròtula esteu tramant? Com a bona esposa, i mare, tinc el deure de saber tot el que passa al castell i més, quan el teu pare és fora i jo m’he d’encarregar de tots els assumptes familiars. Jo, Maria, he donat els permisos perquè Tròtula o les donzelles que vosaltres heu escollit, hagin sortit de la fortalesa per anar a cercar tot allò que voleu. Jo he pagat i mai no t’he preguntat res. Sé que tot el que estàs fent, servirà per sentir-te millor i, com que recordo la meva por abans de casar-me, he fet la vista grossa per si te’n podia estalviar una mica a tu. No cal que m’expliquis res. Quan arribis a la teva nova família, si vols, per carta, em podràs explicar tot allò que ara no pots compartir.
Maria s’ha quedat bocabadada i ha perdut l’impuls per seguir discutint amb la seva mare. Mai no s’havia parat a pensar que la seva mare pogués estar al corrent del que ella i Tròtula tramaven.
Ambdues ho tenen tot ben calculat i no faran res fins que no hagin deixat el castell de Clavijo enrere.
Constança aprofita la reflexió de la seva filla per girar-se i donar per acabada la conversa. Però, Maria s’agenolla precipitadament i se li arrapa als peus suplicant-li clemència.
— Mare! No m’ho feu això, lliureu-me d’aquest casament!
Llavors, Constança, amb l’ànim de fer-li entendre la seva situació d’una manera més real, agafa un peó del tauler d’escacs de Maria i li posa a la mà. Sense escoltar els seus plors, surt per la porta. Abans, però, li recorda que no faci cap bajanada i que es vesteixi bé pel sopar amb el seu pare.

Arnalda, l’abadessa

Les nenes van sortir de Clavijo cap a Cañas a trenc d’alba. Després de passar per Logronyo i Navarrete, la comitiva tenia l’ordre del Senyor d’Haro de parar-se a Nájera, a resar pels seus difunts. Van arribar de fosca, a Cañas. El camí no era perillós perquè estava ben marcat i protegit ja que seguia la ruta de Santiago.
Les esperava amb ganes de fer-los passar, el que m’havia fet empassar el Senyor d’Haro.
Quan vaig veure Maria, no vaig ser capaç de dissimular l’angúnia que la seva taca a la galta em va produir. I vaig concentrar en aquella petita deformació —mirant-me-la amb una mal educada insistència fins a molestar Maria—, la humiliació de totes les ordres que el seu pare m’havia imposat. Tampoc no podia suportar la idea de tenir una nena mig jueva —no m’havia quedat del tot clar i per evitar l’enuig del senyor d’Haro no havia insistit en preguntar—, al meu monestir.
Les vaig portar immediatament, tot i ser molt tard, cap a la capella a resar en llatí. Volia posar en evidència aquella petita jueva. Però no em va sortir bé. La nena va resar amb tota correcció.
Empipada, per fer-los sentir el calfred de la mort, les vaig portar a la làpida on reposaven les restes d’Urraca, la tieta rebesàvia de Maria. Ella, en veure la filera de monges esculpides als laterals del sarcòfag, no va immutar-se. Aquelles monges tenien una rialla a la boca que donava la sensació que unes estiguessin parlant amb les altres i donant ànims a la difunta. Però de cop, Maria, sense cap mena de control ni consciència, es va precipitar sobre la llosa per enfilar-se a veure el rostre de la seva avantpassada. En veure la tètrica expressió de la cara esculpida, se li va glaçar l’ànim i va necessitar donar la mà a Tròtula. Però la nena jueva, no s’havia alterat, només havia estat pendent de la filla dels seus Senyors.
Després, les vaig acompanyar a la cambra on ja dormien les altres nenes. A Maria, li vaig assenyalar un llit ben situat al mig de la sala per evitar els rigors de l’hivern. A Tròtula, amb un gest desdenyós li vaig mostrar un llit arraconat, al final de la sala. Tròtula em va dir bona nit i es va inclinar per besar-me la mà, però jo li vaig enretirar. No volia tractes amb nenes mig jueves.
Els vaig dir que, per ser menors d’edat, estaven disculpades de resar maitines i laudes, però que en despuntar el dia, havien d’estar a punt per començar la jornada laboral.
L’endemà al matí, una noia de les que havia fet veure que dormia i ho havia sentit tot, em va confessar, que així que havia tancat la porta, Maria havia agafat la seva camisa i se n’havia anat cap al llit de Tròtula on, juntes s’havien colgat sota els llençols. Li havia semblat que es feien petons.

La vescomtessa dissortada (6)

El meu marit no sols va sortir rabiós de l’estança, sinó que va desaparèixer de les nostres vides com, un any més tard, també ho van haver de fer les nostres respectives filles.
Després d’aquella ordre, Ruth i Tròtula van tardar molts dies a tornar. A mi, m’estranyava, però no em preocupava. Maria, que ja no sabia viure sense Tròtula, s’escapava a buscar-la. Vaig fer-la seguir i em van informar que les nenes es trobaven d’amagat, s’abraçaven. Tròtula li cantava cançons, feien veure que s’adormien, amb el dit de Tròtula a la boca de Maria... Fins que un dia, una donzella em va dir que, en acomiadar-se, Tròtula havia besat Maria. Ho va dir d’una manera lletja, estranya. Insinuant més del que deia. Vaig preguntar Maria i em va respondre que no n’era pas conscient, que Tròtula, per a ella era com una germana.
Vaig fer tancar Maria a la seva estança amb una estreta vigilància i vaig fer cridar Ruth. Estava terriblement preocupada pel que li podia passar a la meva filla i a mi mateixa si es descobria aquell fet. Li vaig engaltar el que feia molts anys em corsecava.
— Podeu explicar-me d’una vegada per què li heu ensenyat a Tròtula a robar-me l’afecte de Maria?
— Tinc moltes raons senyora, que no justificaran mai la meva mala conducta però, tampoc a vós us ajudaran a viure millor. Amb tot, us en puc explicar una part que us permetrà entendre’m.
— Res del que em pugueu explicar justificarà el que heu fet a les nostres filles.
— Nosaltres vivim amb por, senyora! La situació dels jueus s’ha anat tornant extremadament dura i perillosa. Després dels aldarulls de Girona, s’ha posat de moda tirar rocs a les teulades dels jueus. Sovintegen les humiliacions, vexacions, denúncies de crims inexistents. La situació dels jueus, ni que siguem conversos, a l’Espanya cristiana és cada vegada més perillosa i la protecció dels senyors, cada vegada més injusta; molts ja no s’atenen ni a pactes ni a promeses. Vós sabeu perfectament com és el vostre marit... I a mi, em va semblar que creant un lligam entre les dues nenes, podia salvar la meva filla, que podria viure a l’empara de la vostra.
— Jo mai no us hauria fet cap mal!
— Però el vostre marit, sí!
— Del meu marit, també m’amagueu alguna cosa que jo no sé.
— Però jo no us ho puc explicar sinó vull que ens mati a tots tres.
Tot i que Ruth m’havia impedit gaudir a gust de l’afecte de la meva filla, podia entendre-la. La por que tan bé dissimulava —especialment de l’adversitat que no podia preveure—, li feia tant de mal, que li arrencava del fons de les nostres entranyes, els seus pitjors defectes. Estava molt ressentida i s’havia tornat venjativa. Ella volia protegir i assegurar el futur de la seva filla i, a ser possible, el seu també.
Els últims dies que Maria i jo vam passar juntes, van ser molt tristos. Ella també sentia una por molt gran, en un cos molt petit. A ella l’aterrien altres problemes. Ella no podia suportar la idea de marxar de casa i que tothom li veiés la taca. Que amb la mirada li fessin entendre que era lletja. Tròtula sempre l’havia tractada com si fos preciosa. Jo intentava consolar-la, però ella només plorava i plorava. Vaig permetre que Tròtula vingués a veure-la per tranquil·litzar-la. Van jugar i parlar, tota l’estona, davant la meva presència. Però en marxar Tròtula, Maria em va agafar un mocador de fil i randes, se’n va introduir un extrem a l’orella esquerra i, per l’altre extrem, el va serrar amb les dents, cobrint la taca.
No em vaig voler barallar amb ella perquè ja sabia que les monges li traurien el mal costum amb mals modes. I així, la tensió dels últims dies, no va ser tan dura. Segur que la idea no havia estat de Maria, o potser ni de Tròtula.
Les dones, totes, per algun motiu o altre, vivíem amb por. Era per a nosaltres, una època de poques consideracions i escassíssimes concessions.

                                                                  II

L’estança de Maria és força austera: un parell de tapissos per aturar la gelor del fred, un llit alt amb el seu escambell i una caixa de núvia amb roba. Per terra un joc d’escacs. Només hi destaca el regal que li va fer la seva mare, per calmar-li els ànims, quan va tornar tan decebuda del convent. Era un moble que s’havia posat de moda entre les noietes instruïdes. Mig tocador, mig escriptori. Podien utilitzar-lo tant per escriure les seves cartes, com per guardar-hi els seus secrets o els seus perfums. A Maria li va fer molta il·lusió i, quan Tròtula el va veure, es van mirar còmplices. El moble portava una clau per amagar uns calaixets que podien convertir-se en l’amagatall perfecte per als plans que ordien en les seves xerrades privades.
Avui, Joan Alfons ha tornat per obligar Maria a complir la seva paraula. Fa uns quinze dies que ella té l’edat acordada per complir amb el seu compromís. Maria sap que ha d’obeir i ho ha de fer submisament, com li pertoca, com li han ensenyat que ha de ser. Les monges del Monestir de Cañas i la seva mare ja s’han encarregat d’educar-la com cal.
Al cap li ve la història de la reina Joana I de Navarra, obligada a casar-se, per la seva mare, als onze anys! Al menys, ella en té quinze! O la de la Infanta Isabel de Castella, que el seu pare va casar amb Jaume II d’Aragó, quan només en tenia vuit i hagué de marxar, tan nena, cap a la cort del seu futur espòs, que ja en tenia trenta-dos!
Maria, que coneix bé el seu pare, tot i arrossegar el seu complex de lletjor des de petita, té més por de desobeir el que el seu pare li mana, que ser la deshonra familiar.
Des que ella pot recordar, ha sabut que era lletja. Els terrorífics comentaris sobre la seva esgarrifosa taca, l’han martiritzat tota la vida.
—Qui ens la voldrà aquesta filla amb una taca a la galta i amb el front tan colgat de cabells?
I Maria passava la nit desperta, somiant que ningú no la volia per esposa i essent desheretada; fent de minyona en una casa burgesa on la menystenien per ser una noia de l’alta noblesa, abandonada per la seva lletjor.
—D’on ha sortit aquesta nena tan lletja, en aquesta família?
I ella se sentia l’essència de la deformitat, la figura humana més repugnant.
La seva arrel rebel i l’estimació de Tròtula l’han ajudat a no acoquinar-se i a lluitar per la seva dignitat. Ara ja sap, tot i el dolor, enfrontar el seu destí. Però tancada i sola, a la seva habitació, plora plors de por. Se sent incapaç de complir amb el seu deure. Està tan abatuda que els seus plors ressonen per tota la fortalesa.
Maria s’empassa les llàgrimes i la por mentre sent que uns artells truquen a la seva porta.
Constança s’adona immediatament que Maria ha estat plorant i endevina el seu sofriment.
— Què tens, Maria?
— Ja ho sap, mare. No pot intercedir per mi, al pare?
— Saps molt bé que no, Maria. Ell fa el que creu més convenient per a la família. Aquesta aliança és necessària i bona per a tots nosaltres. I si el rei l'hi va suggerir per assegurar-se la seva fidelitat, ell ha d’obeir-lo. Ara ens convé que aquest rei, al que ara servim, no dubti de la nostra fidelitat, ja que el teu germà gran és a la seva cort per tal d’assegurar la seva carrera militar i relacionar-se amb la més alta noblesa de la corona aragonesa. Fetes les esposalles, el teu pare té la intenció de sol·licitar també l’acceptació del teu germà petit. Fixa’t, gràcies al teu sacrifici de prometatge i casament, probablement, els teus dos germans podran fer carrera a la cort. Aquesta aliança ens pot resultar molt profitosa. A més, si els teus germans estan a la cort, us podreu veure més sovint.
— Mare! Si ja sabeu que això no podrà ser, per què m’ho dieu? Els meus germans també estan obligats a obeir i a fer tot el que se’ls mani fins que ells —si en saben i en són capaços—, puguin mostrar la seva vàlua destacant per les seves actuacions bèl·liques o diplomàtiques. De què ens serveix, doncs, tanta noblesa, si sempre estem obligats a fer allò que el rei vol, mana o exigeix?
— Si ho saps aprofitar amb intel·ligència et pot servir de molt...

200.000 andaluses han votat a Vox?

Estic molt esgarrifada. Si la paritat existís realment en tots els àmbits, dels 400.000 votants de Vox, la meitat podrien ser dones. Us podíeu imaginar que tantes dones poguessin votar un partit tan clarament antifeminista que, entre d’altres ofenses inclou un descarat rebuig contra l’avortament? A mi, em dol pensar que hi hagi persones, amb no sé pas quina dèria al cap, capaces de votar en contra d’elles mateixes.

Perquè podem pensar que no hi ha paritat ―i aquesta és la realitat― i que només l’haguessin votat 100.000 dones. No segueix sent un disbarat? I dels més grossos!

Però també vaig llegir fa pocs dies ―però és un raonament d’anys i panys― que com més idiotitzada està una societat, més fàcil és de dominar-la. I hi ha cadenes de televisió, amb programes escombraries, que no tenen sinó aquesta funció: aconseguir que la gent (homes i dones) no pensin i llavors, tan reduïts mentalment, és fàcil fer-los votar o seguir en manada, allò que interessa als que manen, als que tenen els diners; més diners del compte a costa del que en tenen menys del compte.

Cal dir també, hi ho lamento profundament, que molts d’aquests programes escombraries, tenen més espectadores que espectadors. I em refereixo a porqueries com grans hermanos (per cert, per què no es diu gran hermana?). Tot i que jo no sé si encara fan aquest programa o ja hi ha una altra escombraria de substitució.

Tornant a Vox, com pot ser que un partit, a 2019, sigui capaç de posar en el seu programa que vol eliminar les ajudes a les víctimes de la violència masclista i encara tingui vots? Si el que hauria de tenir són 400.000 denúncies. Si les suposades 200.000 dones andaluses tinguessin prou formació com per entendre que elles mateixes s’estan cavant el sot, haurien votat el mateix? Vull creure que no! Per què no poden entendre que les seves filles o elles mateixes poden ser víctimes i necessitar aquestes ajudes i que Vox les ignorarà. Que Vox, a part de ràbia, odi (perquè aquest no és un article per parlar d’altres problemes com la immigració, a la que també volen ignorar), venjança... té poca cosa més al seu programa. Però va calant i ara aquesta formació ja es creu la redemptora dels pecats de la nostra societat. Per si em llegeix alguna andalusa de les que l’han votat, espero que capti la ironia...

Per cert, aquest partit ha tingut, des del 2018, el suport estratègic d’Steve Bannon, cap d’estratègia de la Casa Blanca durant els primers set mesos de mandat del president Trump. El protomasclista mundial que, a més a més, se’n vanta. I darrera seu, Bolsonaro i Abascal.

I és que si les poques llums que un té li impedeixen sentir la necessitat d’ajudar a les dones víctimes de violència masclista, que no faci política. Que comenci a llegir i a comprendre.

,

La vescomtessa dissortada (5)

Ruth va haver de deixar Tròtula uns quants dies amb nosaltres, però s’apropava el part i, les meves donzelles, de les quals havia esperat alguna complicitat o la revelació d’algun secret, no em van fer ni cas. Es volien venjar d’ella, per haver-les desplaçat.
Tròtula, que estranyava la seva mare, s’amagava pels racons agafant Maria per la panxa i estrenyent-la amb el seu braç, molt fortament, com si la retingués com un hoste.
Vaig decidir que totes aquelles angúnies no podien ser bones per ningú. Totes érem dones i no ens sabíem ajudar.
Vaig demanar disculpes a Ruth i li vaig tornar la nena. La seva fredor ja s’havia fet més seca, més ressentida.
Tròtula, amb la seva mare, va tornar a la normalitat i les nenes van iniciar un nou joc: com si juguessin a esclaves i reines. Maria sempre era la reina i Tròtula sempre feia el que ella volia. Ella li cantava i la gronxava. Ella la consolava i l’acariciava quan estava trista. Jo ja no comptava.
Ruth s’ho mirava impassible, però amb el triomf als ulls. Jo em turmentava per la pèrdua i el desamor. La meva mirada s’anava enfosquint. Quan m’adonava que les nenes juntes eren felices i que només es necessitaven l’una a l’altra, les llàgrimes em venien als ulls desconsoladament i irrefrenables. No em volia queixar a Ruth, perquè li devia molt i perquè encara la necessitava per al meu tercer infantament. Ella era plenament conscient que jo estava desemparada i ho va ben aprofitar. Amb tot, els seus serveis com a llevadora van ser irreprotxables.
Tan trista estava de sentir la meva filla, tan llunyana, que vaig perdre la gana i les ganes de viure. En un racó del meu cap, m’assaltava el desig de parir una altra nena i fer-ho millor, no deixar-me-la prendre. Però d’altra banda, només d’imaginar-me la figura del meu marit rebolcant-se i fent-me rebolcar al meu llit, amb ganes o sense, preferia un altre nen per posar fi a les nostres relacions. Tot i la meva covardia, estava disposada, així que tingués un possible successor per al meu hereu, barrar les portes de la meva alcova al meu marit.
Aquest cop ni tan sols li havia fet arribar la notícia del meu embaràs. Però ell va arribar. No pas per veure’l néixer, que hagués estat un bon destorb, sinó perquè algú li havia fet arribar la notícia d’un nou baró. Va córrer per imposar-li el nom que ell havia triat: Àlvar Díaz, i per donar-lo a conèixer a nobles i senyors que tinguessin filles del mateix any.
Amb Àlvar Díaz, em va passar el mateix que amb Joan Alfons, l’hereu: tampoc no em feia gràcia. Aquell segon xiquet no s’assemblava tant al seu pare, però jo ja estava escarmentada i em faltaven les forces per decidir-me a estimar-lo. Amb els homes, les dones corríem molts perills perquè, sempre embolicats en guerres i disputes, la mort els solia sorprendre abans d’hora i inesperadament. A més, la família del meu marit, amb la qual faria l’aprenentatge com a súbdit i bon guerrer, era molt bel·licosa i es querellava per tot.
La meva situació era deplorable. De la soledat, que m’havia aclaparat al castell en arribar-hi, ara em pertorbava l’impossibilitat d’estimar i la realitat de no ser estimada ni pels meus propis fills. La felicitat, me l’havien arrabassat de males maneres, me l’havien robat amb indignes astúcies i me l’havia deixat prendre per falta de coratge. Un escàs coratge que ell m’havia esmicolat la mateixa nit de noces.
Em venien ganes d’agafar Maria i fugir. I tornar-me’n cap a casa, amb la meva família. Però sabia que no em voldrien perquè amb una actitud com aquesta, m’hauria deshonrat a mi mateixa i els hauria deshonrat a ells. Perquè tota la culpa cauria en el fet que no m’haurien educat prou bé i que jo no hauria estat a l’alçada de les seves exigències com filla.
Pensar en actituds més tràgiques, a mi, no m’ho permetia la por que m’havien encomanat a la condemnació eterna. Però del cert, no sabia quina condemna era pitjor.
Per no morir de pena, vaig haver d’acceptar el fet que, les dues nenes s’estimaven com germanes de sang. Aquesta era la vertadera venjança de Ruth. Ho va planificar i se’n va sortir. Què li hauria pogut fer ella al meu marit? Mai no m’ho explicaria i ni jo ni elles, mai no ho sabríem. El meu marit tampoc.
Si podia gaudir d’alguna estona a soles amb la meva filla, intentava inculcar-li els valors que a mi m’havia ensenyat la meva mare. Maria també necessitaria ser submisa per no patir més del que ja m’havia tocat a mi. Però Maria, no tenia l’esperit submís, era més aviat inquieta i rebel. I llavors, tampoc vaig saber si seria més infeliç essent submisa o essent rebel. I per viure una mica més apaivagada, em vaig deixar convèncer que ser rebel, li podia ser útil —no pas per guerrejar ni fer malifetes—, sinó potser per poder lluitar una mica pel seu destí i, potser, llaurar-se un trosset de felicitat.
Les nenes anaven compartint les seves vides sense necessitar de ningú més. No volien jugar mai ni amb els germans de Maria ni amb d’altres nens ni nenes de la fortalesa. Quan s’hi veien obligades, els suposava un destorb de la seva intimitat cada dia més intensa.
Em vaig esforçar per trobar una solució i vaig demanar a les meves donzelles que també portessin els seus fills per iniciar una mena d’escola entre tots. Cap d’elles em va portar cap filla. Tròtula i Maria no els agradaven com a amigues de les seves filles.
Les complicitats i venjances feien molt difícil la convivència. Cadascú es movia pels seus interessos i jo, al mig, no era prou capaç per solucionar-ho.
Les donzelles encara es van aferrissar més contra Ruth. D’amagat, quan ella no ho podia evitar, van ensenyar-li a Tròtula a resar en llatí les nostres oracions. Ruth ho tolerava en silenci; era prou llesta com per saber que aquell coneixement, a la llarga, pels seus plans, podia ser beneficiós tant per a la seva filla com per a ella mateixa i el seu marit.
Estic segura que si Ruth no ho hagués volgut —ella que tenia tanta fortalesa i voluntat d’esperit —, les hauria escanyat totes amb una sola mà. Però la seva situació social, si no ho volia perdre tot, perdre tot allò pel que lluitava i jo no sabia endevinar què era, no li permetia dir ni una paraula més alta que una altra.
Tròtula no va resar mai en llatí davant de la seva mare. I no ho va fer de veritat fins que no ho va necessitar. Tròtula sempre feia tot el que la seva mare li manava.
El petit Àlvar ja havia fet dos anys i Joan Alfons no havia tornat. Tot i les meves pors i covardies, m’alleujava no veure’l pel castell. Havent fet costat a les meves donzelles, i pel meu tarannà pacífic i submís, vaig pensar que, si arribava, em sabrien defensar davant d’ell. Però estaven ressentides per la meva relació amb Ruth que els semblava, les humiliava. Ruth només era una jueva. Així, el dia que va tornar, havent acabant l’àpat i veient que ell ja tenia al cap el meu cos i les seves disbauxes, al·legant pretextos diversos, es van esmunyir, una rere l’altra, de la meva vora. M’hi van deixar sola. Només Ruth em va socórrer. Es va plantar davant d’ell i li va dir que ja havia complert amb el meu deure, que la seva actitud no havia estat l’adequada com per a mantenir més relacions amb mi i que si estava necessitat que fes el que estava acostumat. Joan Alfons — que per la inimaginable gosadia de Ruth va tardar uns segons a reaccionar—, se la va mirar amb ulls libidinosos. Pel cap li va passar la idea d’emportar-se Ruth a la seva cambra i un somriure se li va començar a notar al llavis quan, Simó, que també estava pendent de la seva muller, va sorgir de la foscor per dir-li que Tròtula tenia molta febre i la necessitava. Era mentida i jo ho sabia. Joan Alfons va donar el permís a Ruth per retirar-se. Simó es va atansar al meu marit i, casi a cau d’orella, li va explicar que jo havia contret una petita infecció vaginal per culpa de l’aigua que havia utilitzat per banyar-me. Li va dir que podia ser contagiosa i que li podria deixar seqüeles.
A Joan Alfons se li va posar cara de mil dimonis i va ordenar Simó que li busqués una bona femella. L’estada de Joan Alfons només va durar fins que es va atipar d’aquella pobra noia que, per misèria, Simó, li havia portat. Després va tornar a marxar i jo em vaig sentir mig feliç perquè algú m’havia emparat i m’estimava una mica. Tant Ruth com Simó m’acabaven de demostrar una mica d’afecte. Al cap d’uns dies, els vaig fer venir a les meves estances i els vaig regalar un canelobre de plata de set braços amb incrustacions de pedreria — molt més ric que el que el meu marit els havia obligat a cremar—, i els vaig insinuar que jo no tenia cap problema amb les seves pràctiques religioses. Vaig voler ser agraïda amb ells perquè era prou conscient que, tot i la seva ajuda, amb el pes de les seves lleis i de les nostres — les que ens aclaparaven uns i altres—, la vida ens era difícil a tots. I cadascú vetllava per tirar endavant amb els seus conflictes i sentiments, amb un senyor que només en tenia el títol per herència, però no ho era. El mal fer del meu marit, ens perjudicava a tots quan, d’haver-se comportat d’altra manera, la vida al seu voltant hagués pogut ser molt més agradable. Joan Alfons era un home sense escrúpols i li fallaven les maneres i els sentiments. Potser ningú no s’havia pres la molèstia de fer-li aprendre.
Joan Alfons, molt enrabiat, ens ho va fer pagar molt car. Al cap just d’un parell de setmanes va tornar amb una carta i ens va reunir a tots, a la sala de parament, amb nenes incloses.
Maria i Tròtula, en complir els set anys, haurien de marxar de casa. La carta venia signada per l’abadessa del monestir de Cañas, on la seva família hi tenia molt ascendent per les donacions que hi havia fet i per una avantpassada seva que n’havia estat la priora. Maria hi entraria, com a novícia, per millorar la seva instrucció i per preparar-se per al matrimoni. Jo no en sabia res però Joan Alfons, també havia signat altres papers. Tròtula només hauria de fer-li de donzella.
Maria va protestar, cridar i espeternegar. No volia marxar de casa! Son pare li va clavar una plantofada i em va exigir que l’eduqués millor.
Sense donar més explicacions, va fer senyal que tothom marxés. Jo també em vaig disposar per retirar-me. Però amb una tibada del braç em va fer tornar a asseure.
Ruth, no el va obeir i, amb una arrogància que em va sobtar, li va etzibar que cap monja voldria acceptar una nena jueva. Joan Alfons li va respondre que ella sabia prou bé com havia aconseguit que l’acceptessin. Es va notar, fins i tot, com de darrere la paret, els que havien anat enretirant-se, s’havien esglaiat.
— Fora! Us he dit que marxeu!
I Ruth també es va sentir foragitada. Darrera d’ella, ell mateix va ajustar la porta. (canvi de format)
Jo estava espantada pensant que m’explicaria algun fet terrible. Quelcom que feia molts anys sospitava, però que mai no m’havia atrevit ni a preguntar ni a aclarir.
— Les nenes passaran cinc anys al monestir. L’abadessa Arnalda, — que ja et dic ara, no té cap virtut que s’assembli a la bondat—, supervisarà la seva educació, com a priora que és. Ella ja sap la decisió que he pres i, ara, te l’explicaré a tu perquè ni se t’ocorri de fer cap comentari a cap amic ni conegut.
Jo romania callada esperant qualsevol notícia que em faria mal.
— He signat un contracte matrimonial, amb paraules de present, per a la nostra filla. Es casarà, així que compleixi els quinze anys amb Felip I Ferrandis, baró de Castre i Pomar, nét de Jaume I el Conqueridor i fill del bastard Ferran Sanxís que el rei va tenir amb Blanca d’Antillon.
— I per què la caseu a l’Aragó, si les vostres terres són...
— Perquè ara m’interessa una bona relació amb el rei aragonès. Estic obligat a mantenir el contracte perquè he signat ja un document. Però si per alguna raó em surt un pretendent millor, no ho dubteu, em faré enrere.
— Mai no hauria dubtat una cosa així de vós. Ja us conec!
Vaig pensar que la fidelitat només la pot gaudir qui és fidel. L’infidel no la valora i no es pot permetre el luxe de regalar-la. Jo ja sabia que havia de perdre la meva filla. Fins i tot, l’hagués pogut casar més aviat i jo no hauria tingut ni el dret de queixar-me. Ningú no m’hauria fet cas. Era l’habitual entre les famílies de la nostra posició.
— Quan surti del convent, als dotze anys, perquè només s’hi poden quedar les que es faran monges, us en quedarà tres per acabar d’ensenyar-li el que les monges no saben. Ja m’enteneu. I pobra de vós si em fa fer el ridícul! Sort que no saben que és tacada de galta!
— I per què deixeu que marxi Tròtula? No hi esteu pas obligat a pagar la seva educació.
— I vós què sabeu! Jo sempre faig el que em dóna la gana! I no em torneu a provocar mai més —i es va atansar a la porta perquè el sentissin bé— perquè us foragitaré del castell. A tots! M’heu entès?
El meu marit no sols va sortir rabiós de l’estança...

El primer prostíbul de nines inflables

L’acaben obrir a Madrid. La notícia té aquest titular i jo m’alegro de que tal disbarat no l’hagin obert a Barcelona. Però a Madrid són així, ells sempre han de ser el primers en tot, encara que siguin rucades! Tanmateix, segueixo llegint i al final de tot, com qui no vol la cosa... a Barcelona també se n’havia obert un però ja va tancar... En què quedem: el primer o el segon? Sembla que el de Barcelona va ser el primer d’Europa. Al Japó i a la Xina, aquests joguets sexuals són molt freqüents.

La notícia tampoc explica que un català, en Sergi Santos, de 38 anys i especialista en nanotecnologia acaba de crear la primera nina sexual amb intel·ligència artificial. La coneguda Samantha. Que no sé perquè no li va posar Montserrat, sent català!

Però l’article no va de ciència sinó de feminisme. I tornant al primer prostíbul de Madrid (perquè el de Barcelona ja ha tancat i me n’alegro molt més), les informacions em deixen garratibada, esmaperduda i corpresa: les tarifes oscil·len entre 40€ i 200€ segons l’estona que un necessiti per assadollar-se i pels capricis que requereixi. Si un necessita 120 minuts pot pagar ―sense cap més requisit― 80€.

Si tinguéssiu davant la foto d’una de les nines, us quedaríeu tan esgarrifats com jo: un sol pit, dels dos que llueixen, és quasi més gros que el cap! I per fer-ho més... com ho diria? Atractiu? (No és l’adjectiu però tinc por de molestar), les nines tenen cares de nenes. I tenen per aixovar el que en diríem amb eufemisme: el de treballadores sexuals.

Daniel Garcia, el cofundador de la Luxury Agency Dolls diu que són uns joguets sexuals més. I que poden servir tant per a dones com per a homes. Ja m’agradaria a mi saber-ne els percentatges reals de les dones que juguen amb aquestes nines...

Si així fos, per què una dona no ha endegat una Agency Boy i no s’està forrant? Es veu que a les nines hi acudeixen unes tres visites per dia. I si el client/a vol comprar la nina, després de jugar, només li costa 2000€.

L’agència ofereix més possibilitats: et vesteixen la nina amb la roba que vols, te la posen en la posició contractada i t'adeqüen l’espai per a les fantasies somniades.

Segons Sergi Aparicio, el responsable de l’Agència, es veu que tenen la sala catalogada com a sala d’exhibicions. Com hi ha món! En sales d’aquestes, jo hi he anat a xutar-me de cultura! O era exposicions?

Sembla que després de cada exhibició, les netegen a consciència. Però tot i així, els responsables aconsellen utilitzar preservatius per prevenir terribles infeccions.

I és que si aquestes nines fossin capaces d’acabar amb la prostitució de dones i nenes, podrien tenir una justificació. Però molt em temo que no són sinó una altra objectivació i menyspreu del cos femení.

La vescomtessa dissortada (4)

Les meves donzelles li van agafar aversió a Ruth perquè els prenia les feines que elles haurien desenvolupat i, a la llarga, s’haurien pogut convertir en indispensables per Maria. D’aquesta manera, moltes, consolidaven la seva seguretat, el seu futur. I elles també van començar a covar una altra invisible teranyina, potser més tòxica, per descabdellar la seva venjança
Jo li vaig encarregar la feina de vestir la meva filla a Ruth perquè ho feia amb gran habilitat. S’asseia a terra amb les cames estirades i s’hi posava entremig un coixí allargat que li arribava fins als turmells. Damunt del coixí hi parapetava el bolquer de lli i les calcetes de llana, que era el primer que li posava per protegit i escalfar la pell. Després amb una tira de roba de cotó enrotllada a una vara de fusta, la hi lligava, començant per la punta al turmell. I de baix cap a dalt, anava embolicant-la, a base de bandes creuades sobre el cos, de tal manera que la nena, al final, semblava una mòmia. Per sort, Ruth ja coneixia la moda italiana i no li estrenyia tant fort, la roba al cos. No els deixaven les extremitats soltes per por a deformar-les o a fer-los-hi algun esguerro amb algun moviment brusc.
Tròtula s’ho mirava tot —com li havia ordenat la seva mare, perquè volia que aprengués el mateix ofici que ella—, com si Maria hagués estat una germaneta seva. Mai no va protestar perquè la seva mare atengués una altra nena. Amb tot, algunes vegades sentia que li parlava amb la seva llengua. Les meves donzelles s’hi empipaven tant que vaig haver de prohibir-li.
Quan Maria va fer deu mesos i ja portava la saia que li permetia tenir les cametes lliures, intentava caminar agafant-se per tot arreu. Maria era una nena inquieta i obstinada. Jo era feliç amb ella, però malauradament Tròtula competia amb mi pel seu afecte.
Joan Alfons va tornar i només de sentir-lo, abans de veure’l em van agafar tremolors i esgarrifances. Llavors Ruth em va explicar un secret. Va córrer cap a casa seva, arrecerada dins la nostra fortalesa, i em va portar unes herbes remeieres. Unes havien de servir-me per tranquil·litzar-me quan el meu marit m’obligués a deixar-lo entrar de manera brutal dins el meu cos. Les altres podien servir per deixar-lo a ell amb el seu membre inert.
Ella, després de casar-se amb Simó i seduir-lo li havia demanat que li ensenyés a llegir i escriure. Li va fer entendre que això els ajudaria a agafar confiança i que, entre els dos, podrien ampliar més coneixements, per ser més bons en les seves professions.
Simó havia accedit ràpidament quant a la lectura. Algunes dones de la seva època —només les de classe alta, en sabien— però mai se’ls permetia aprendre a escriure per por del que poguessin fer amb les paraules lligades. Molt poques ho aconseguien. I Ruth, d’amagat, amb l’ajuda del seu marit,n’havia estat capaç. I ho havia fet per poder llegir tractats de medicina femenina. N’hi havia molt pocs, però eren de gran utilitat.
Immediatament, vaig escollir la segona de les possibilitats: la que impediria Joan Alfons fer-me el mal —que ni tenia en compte—, mentre intentava concebre el seu hereu. Joan Alfons mai m’havia mirat com si hagués estat possible que jo el pogués voler. Ell deuria tenir alguna altra dona al cap que, tot i que jo era maca, en deuria ser més.
Ruth sí que era maca. Els seus ulls eren clars i els seus cabells rossos. Però sobretot, tenia un misteriós desafiament a la mirada amb el que semblava embruixar a qui la mirava. Jo envejava la valentia que reflectia el seu esguard. Com m’hauria agradat ser valenta com ella! Però jo pertanyia a una família acomodada i, fins al moment del casori, no havia necessitat cap valentia per a res. Ella provenia d’una jueria on li havien matat pràcticament tota la família. Ella s’havia hagut d’entrenar a la força i des de petita. Jo ho estava fent des que havia hagut de deixar la meva família. Amb tot, jo tenia molta voluntat i volia lluitar amb dignitat per saber complir amb el paper pel qual m’havien educat.
Li vaig fer empassar aquell beuratge a Joan Alfons i va ser quasi pitjor el remei que la malaltia. Es va posar molt furiós i em va donar tota la culpa del seu fracàs a mi. Jo, confiant en les herbes de Ruth, per dissimular, em vaig mig espatarrar damunt del llit, amb les cames obertes fent veure que estava a la seva disposició. Amb tot, seguia tremolant i amb una por terrible.
Al cap de dues nits, la copa de vi el va fer sospitar i no en va tastar ni una gota fins que es va assegurar que, de tantes vegades com m’havia posseït, havia d’estar forçosament embarassada.
Amb menys d’un mes, que a mi se’m va fer espantós, en va tenir prou. Després, ens va fer saber que marxava, però que quan tornés per al naixement de l’hereu, no volia veure mai més la taca de Maria. Ruth tenia permís per adquirir tots els ingredients necessaris.
I ella va fer un preparat que havia trobat al manual Flors del tresor de bellesa. A tres unces d’excrement de sargantana, una unça de pols de carabassina seca d’arrel d’erb, una de mirra i una de sang de llebre, hi va afegir mitja unça de sucre candi i mitja de mel. Ho va barrejar tot amb suc de llimona i després, per dessecació, en va fer troquiscs i va començar a aplicar-ho, amb paciència i constància, a la pell de la galta de la nena.
Maria, com que li picava molt, es rascava i Ruth, sense voler fer-la patir, va acabar per lligar-li les manetes perquè no es fes més mal. Quan la taca va començar a agafar un tacte més ressec, per evitar mals majors, en acabar l’efecte de la pomada, Ruth li posava a la pell un preparat de sagí de gallina barrejat amb càmfora. Després li rentava la cara amb clara d’ou. Maria no es va queixar tant. La pell, a poc a poc, se li va tornar a posar saludable.
Quan va ser més que evident que jo ja no tenia la sang lunar i que, per tant tornava a estar embarassada, entre Ruth i jo vam decidir avisar una mica més tard el meu marit. Així, l’infantament seria més agradable. No sabia per quina raó, però notava que Ruth li tenia aversió al meu marit. Si podia, sortia amb la seva Tròtula de la seva presència.
A mi, em donava la sensació que em desemparava, però ho entenia pensant que volia ser discreta. El que en aquells moments m’estranyava més de Ruth, era atrapar-la sovint amb les dues nenes despullades i sota el raig de sol que entrava per la finestra, per mantenir-les calentes i poder veure-les bé. Els resseguia el cos, amb minuciositat, comparant l’una i l’altra. Un dia, em vaig atrevir a preguntar-li què hi buscava en aquells cossos perquè semblava que hi hagués de trobar alguna cosa que la pertorbava. Tan sols em va respondre que vigilava atentament que no els sortís res que pogués ser símptoma de cap malaltia.
La taca de Maria no marxava i vaig decidir no esgarrar-li més la pell. Li vaig dir a Ruth que guardés una mica del preparat per quan tornés Joan Alfons fer veure que li fèiem el tractament. Però ja només li posàvem la clara d’ou per fer-li la pell més bonica.
Abans del part, em va arribar un regal de Joan Alfons que em va estranyar moltíssim. Era una maragda molt gran que —el missatger em va informar—, segons ordres del meu marit, havia de portar penjada al coll perquè es creia que afavoria els naixements de nens mascles.
Me la vaig posar immediatament i ni me la treia per dormir. Jo volia el nen més que ningú per estabilitzar la meva posició dins del castell.
I va néixer el nen que jo tan necessitava i li varem posar, com corresponia, el nom de Joan Alfons II d’Haro. Quan ell va arribar, després de comprovar per tot el cos si tenia algun taca, va sentir-se tan orgullós que no em va fer cap retret. Ni cap elogi, tampoc; era la meva obligació. Va organitzar una magnífica celebració de bateig, fent un enorme dispendi, i proclamant als quatre vents que tenia un hereu. Ho va fer amb tota la intenció perquè tots els parents i coneguts sabessin que en aquella fortalesa hi havia nascut un home que, el dia de demà s’hauria de casar. Ell volia aconseguir un bon partit que li reportés bons beneficis al seu llinatge. Després se’n va tornar a anar sense ni preguntar per la taca de Maria. Em vaig pensar que, de la nena, no se’n preocuparia mai més. Però em vaig equivocar.
A mi, el nen, no em va agradar. Em feia pensar en el meu marit i no podia, encara que m’hagués agradat, estimar-lo.
El que em va estranyar va ser que Ruth, tot i que n’havia de tenir cura, li feia poc cas. Vam buscar una altra dida perquè Ruth no tenia llet i, amb l’excusa que les meves donzelles li tenien rancúnia, els va deixar el nen a elles. Però elles ja tenien el seu pla.
Ruth també. I ni me n’havia adonat. Jo només estimava Maria, era el meu únic recer. I Ruth me la va robar. Era la seva venjança, i l’ànsia per assegurar el futur de la seva filla.
Tròtula, ensenyada per la seva mare, sempre jugava al que volia Maria. I si Maria volia alguna joguina de les poques que Tròtula tenia, Ruth li havia ensenyat a deixar-la a la meva filla, tot i que algunes vegades, li regalimaven galtes avall, furtives llàgrimes delatores de la seva bona voluntat exigida, en secret, per la seva mare. La nena , tot i ser petita, era molt conscient del que la seva mare li inculcava. Mai no es queixava. Innocent de mi, vaig pensar que era normal, perquè la nena havia d’acontentar la filla de la seva senyora. Però no era pas això.
Un dia, Tròtula, ensinistrada com estava per la seva mare, va ajudar Maria a adormir-se. Li va agafar el ditet, se’l va posar a la boca i, amb delectança, li va anar xuclant, a poc a poc, relaxant-la, fins que la son es va apoderar de Maria. La meva filla s’hi va mal acostumar ràpidament. Jo vaig pensar que era un joc de canalla. Però quan me’n vaig adonar les dues nenes s’adormien juntes i el dit de Maria, invariablement, era a la boca de Tròtula. Quan Tròtula no hi era, Maria plorava i plorava, cridant-la, fins que s’adormia. Ruth ja havia aconseguit un petit èxit.
Malauradament, se’m van anar esmunyint els mesos de tranquil·litat que m’atorgaven els infantaments i, capficada com estava veient les nenes tan unides, em va comparèixer Joan Alfons. Amb les meves anteriors experiències havia après a no sentir-me tan humiliada ni a experimentar tant de fàstic ni repulsió.
Les envestides de Joan Alfons ja no van ser tan dures. El meu rebuig l’excitava i, en no notar aquella primerenca repugnància, no podia fruir tant de dominar-me al seu antuvi contra la meva voluntat. Amb tot, com que va voler anar per feina, en pocs dies em va deixar les parts més íntimes tan irritades, que vaig necessitar un preparat de Ruth.
Quan ell va marxar, em vaig adonar que Tròtula també posava el seu dit a la boca de Maria per adormir-se juntes, entre riallades i abraçades. Adormides, se les veia plaents, i van acostumar-se, sempre que es cansaven, a estirar-se a terra i a xuclar-se els dits amb parsimoniosa delectació. Vaig prohibir-los-ho amb quatre crits ben forts i contundents perquè no hi tornessin mai més. Però elles havien adquirit l’hàbit, i en fruïen d’amagat meu.
Ruth m’anava guanyant terreny. Va ensenyar Tròtula a cantar i, amb la seva dolçor i aquella beutat encantava els sentits de la meva filla. Quan Maria tenia mal de panxa o li sortia algun queixal, es posava nerviosa o s’enfadava, Tròtula se la posava a la falda, li aixecava els faldons, se’ls aixecava ella i, amb la pell contra la pell, amb el plaer de la tebior del contacte, recolzant-li el cap contra el seu pit, li cantava cançonetes dolces i amoroses.
Feien gràcia, però jo hi veia alguna cosa estranya que no sabia identificar. Tròtula va aprendre tantes cançons i tan boniques que fins i tot, les meves donzelles es delectaven amb els seus càntics. I llavors va arribar el moment, elles també van estendre els tels de les seves teranyines.
Em van exigir, acusant Ruth d’ensenyar-li a la seva filla els resos i celebracions dels jueus, que la nena es quedés a les meves cambres i no marxés mai més amb la seva mare. Em va semblar que, expressament, per fer-me patir més, m’estaven amagant alguna informació que jo no podia o no em convenia saber.
Ruth va protestar i protestar, però ella res no podia fer (a mi m’està bé sense el verb, però com vulgueu...contra la meva voluntat. I jo, tot i que hagués preferit recolzar-la —no pas a les meves donzelles—, depenia del que elles informessin al meu marit. En part, vaig ser prou conscient que Tròtula passaria més estones amb Maria, però vaig pensar que sense Ruth, potser aconseguiria tornar a fer meva, la meva filleta.
Ruth va haver de deixar Tròtula uns quants dies amb nosaltres, però s’apropava el part i...