Nasqué el 1894 a la casa pairal Les
Cots de Sant Joan de Mundarn. Era la tercera filla ―d’un
total d’onze germans― del
famós metge Cots i la seva esposa Cecília Masana Sampons. El senyor
Cots, a més a més de metge, també es considerava un home de la
pagesia. A les seves targetes de presentació s’hi havia fet
escriure: «metge i agricultor». Però bàsicament, ell tenia cura
dels seus malalts; i quan aquests li permetien, portava la finca ―de
la que n’havia estat l’hereu. Tanmateix, era tal l’abnegació
amb la que es dedicava als seus pacients que poc temps li sobrava per
als seus conreus particulars.
En aquest ambient de tasques de la
terra i de profund interès per tots els malalts de la comarca, va
créixer la Rosario. El metge i la seva esposa patien per l’educació
i formació dels seus fills ja que viure a Les Cots significava viure
aïllat. Llavors, el senyor Cots tingué una idea brillant: com que
el seu amic i guia espiritual, Jaume Sarri i Fàbrega ―claretià,
mestre, vicari i professor―
estava a punt ja de jubilar-se, li oferí una plaça de mestre a Les
Cots per a instruir els seus fills. Tenien, llavors, catorze, tretze,
dotze (la Rosario), deu, vuit, set, cinc, quatre i dos anys
respectivament. I encara en faltaven dos més que estaven per
arribar. L’amic acceptà i, segons testimoni de la seva filla
Rosario, probablement, varen ser els anys més feliços del metge. En
total, sis.
La casa d’aquesta família, algunes
vegades, semblava un hospital. El pare, un home profundament religiós
i creient, tenia un gran sentit de la caritat cristiana que, sens
dubte, inculcà a la seva filla. Com que per la comarca no hi havia
cap hospital, quan li semblava que alguns malalts necessitaven una
atenció més acurada, se’ls emportava cap a casa seva on amb
l’ajuda de la seva esposa Cecília ―que
tan bona com ell, mai no va tenir ni una queixa per a cap malalt―
els atenien amb total abnegació.
La professió del pare ja venia una
mica d’herència: l’avi i el besavi havien estat homes de
medecina empírica i ell va voler estudiar i ser un metge amb títol.
Es va fer especialment famós perquè havia curat alguns casos del
anomenat mal de Sant Pau ―l’epilèpsia.
I per això, malalts d’arreu acudien a la seva consulta.
Home molt honest, també sabé
inculcar aquesta qualitat a la seva filla. Conten que quan traginava
amunt i avall amb la seva euga a veure malalts, si tenia set, quan
passava per alguna vinya s’agafava un escarràs de raïm i deixava
a terra els diners que li semblava que podia costar.
Rosario de ben joveneta sentí la
crida de la vocació i de la gran casa pairal marxà cap al convent
de Lestonnac a Solsona. Tenia vint-i-un anys. En aquell ambient
familiar, ningú no oposà cap obstacle a les bones intencions de la
filla. Tan sols els germans es lamentaren per la seva enyorança.
Vestí l’hàbit de la Companyia de
Maria el 2 de febrer de 1916. La seva professió simple fou el 2 de
febrer de 1918. L’Il·lustre Doctor Manel Borràs, Vicari General i
Provisor del Bisbat, va celebrar la Missa i va beneir la capa i el
vel. Finalment, va fer el vots solemnes el 2 de febrer de 1921, en
presència del Doctor Augé, Canonge de la Catedral.
Aquell dia, a la missa, coincidiren
els germans de la Rosario amb les internes del col·legi. Una d’elles
era Miracle Ferreres Fa. Totes les internes es miraven aquells xicots
tan ben plantats amb molt delit. Anys més tard, la Miracle es casà
amb un dels germans de la Rosario.
Al convent, exercí de professora de
labors. Tenia mans de plata brodant i treballà molt en la confecció
de diverses peces per a la celebració del Congrés Eucarístic.
Tenia especial habilitat treballant els fils de seda i or. A casa, a
la família, poques labors els van arribar (una pollita amb fil de
seda i... poca cosa més). Ella es dedicava a la seva comunitat.
La seva principal activitat la dedicà
a ser Priora del convent durant setze anys. Començà en el càrrec
després de la guerra, moment especialment difícil perquè la
comunitat havia de recomençar de zero. Va superar l’escull i, a
més a més, aconseguí millorar l’ensenyament. Moltes nenes
tornaren al col·legi i, gràcies al seu exemple i la seva prèdica
hi hagué un fort augment de vocacions. Arribaren a ser un total de
42 germanes a la comunitat.
Un altre dels seus èxits va ser
aconseguir la unió de les monges de Lestonnac amb les de la
Companyia de Maria. Era una empresa difícil i va sortir-se’n molt
bé perquè no es produïren reticències per cap d’ambdues bandes.
Totes les monges se l’estimaven
molt. Segons els seus testimonis tenia un caràcter molt dolç, era
molt amable, especialment soferta (tret molt característic ja del
seu pare i d’alguns membres de la família Cots), humil i serena.
Sempre amb el rostre somrient i, si
algú li explicava els seus problemes i li demanava consell, mai no
s’oblidava de dir-los: “ja pregaré per vosaltres”. I
era tanta la naturalitat i fermesa amb que ho deia que conferia un
reconfortant consol a la gent.
Probablement, la Madre Rosario, tenia
una altra dèria també heretada del seu pare: per a ella, era més
important la salut que les obres. Vetllava amb cura perquè la seva
comunitat gaudís d’una bona salut. Els hi explicava que primer era
la salut perquè si estaven malaltes tampoc no podien servir a Déu
amb les seves obres.
Una companya de comunitat, la germana
Lurdes Bonsfills i Cots, en el seu llibre titulat Brises de
tardor, li dedicà una llarga poesia en la que en féu un bon
elogi:
Era una dona com cal:
complida i molt benvolent...
Fidel amant de Maria...
S’exercità en les virtuts
d’una manera assenyada:
discreta, prudent, amable,
obedient, prestant ajut...
Quan fou Mestra de Novícies,
posà en Maria el model.
L’amor a l’Eucaritia
formava part del seu zel.
Era una reproducció
del perfil de Santa Joana:
el seu esperit l’animava
a donar glòria al Senyor.
A partir de la postguerra,
fou elegida Priora
per recollir la desferra
i bastir de nou la torre.
Treballava amb gran delit
per envigorir les monges
que, de salut, eren flonges
per aquell recent destí.
S’interessava de cor
per les més necessitades
i els reservava el millor
amb que podia ajudar-les.
...millorà l’ensenyament,
l’esperança s’afermà.
Procurava amb il·lusió
que es formessin les més joves
per ajudar de debò
les alumnes a ser dones...
Quan calia fer un servei
que exigia més esforç
ella es brindava primer
perquè es veiessin amb cor...
Tot el temps que vaig pertànyer
a aquella fraternitat,
no vaig sentir ningú plànyer
la seva idoneïtat...
Rosario Cots i Masana morí als 77
anys deixant un record inestimable del seu bon cor i una important
petja per la seva tasca en el convent de Lestonnac de Solsona. Era el
27 de gener de 1972. Havia treballat cinquanta-sis anys com a
religiosa.
Informació cedida per la família
Gualdo-Cots i estreta també del llibre “El metge Cots”
