Maria Ramon i Costa

La Maria va néixer a Ivars d’Urgell el gener de 1933. La seva
família per part de pare, que venia de moltes generacions
de fusters, tenia unes fortes inquietuds culturals. A l’avi, per
exemple, li agradava de llegir tan sovint com podia el diari
francès Le Monde. Les festes familiars, a casa dels avis, quan
ella era petita, acabaven amb llargues sobretaules molt agradables,
amenitzades per l’avi llegidor que els tocava la guitarra.
Al pare de la Maria, com que no era l’hereu, l’avi li va posar
una fusteria al poble del costat, a Castelló de Seana. Ella
era una nena malaltissa que tenia greus problemes als budells.
Va arribar a estar tan malalta que, quan el metge arribava al
poble, preguntava si ja s’havia mort la nena de cal Ramon.
Tots estaven espantats amb la seva malaltia i una cosina del
pare —que feia molta companyia a la desolada mare—, ja els
assegurava que si es moria la nena, no tornaria per casa perquè
no ho podria resistir. La Maria va tirar endavant i a casa
seva van haver d’ajudar-la a tornar a caminar. L’agafaven per
sota dels bracets i li posaven els peus a terra perquè tornés a
fer passes. I ho va aconseguir. A l’estiu, la família encara va
anar a Solsona, perquè la nena fes salut. Allò que se’n deia un
canvi d’aigües i cap a muntanya. La mare i els dos fills es van
instal·lar a la Fonda Vilanova i el pare hi pujava amb bicicleta
el cap de setmana.
Records_mestres.indd 37 18/11/16 14:25
38
La Maria va començar la seva escolarització al poble, a Castellnou
de Seana. La seva primera classe va ser una habitació
de la casa particular de la senyora Carme, que els ensenyava a
resar, les primeres lletres i alguna suma fàcil. A l’aula hi havia
un abecedari vell, amb les lletres molt grans, que servia per
preguntar-les i fer-les aprendre. Però la Maria sovint faltava a
classe perquè no estava bona.
I molt més que hi va faltar, perquè la guerra ho va estroncar
tot. Per acabar d’adobar-ho, li produïa un gran desassossec,
sempre que hi havia algun difunt familiar, veure com els parents
passaven davant de la caixa del mort, aixecant el puny
enlaire tot dient «salut».
Acabada la contesa, va tenir la mestra Teresina. En realitat
no era mestra, era la muller del mestre que havia mort i li
havien donat la plaça a ella; perquè era vídua i perquè pogués
mantenir la seva família. Aquesta mestra la consentia molt
a causa de la seva delicada salut. Amb tot, si hi havia càstig
general, la Maria també cobrava, però en menor mesura. La
mestra tenia uns bastons que solia portar-los-hi la nena més
trapella de la classe; a la Maria li estranyava que els hi regalés
perquè, més tard o més d’hora, sempre acabaven per picarla
a ella mateixa. I com que estaven molt ben polits, es veia
clarament que el pare havia ajudat en la fabricació d’aquells
estris per deixuplinar.
Amb la senyoreta Teresina només hi anaven les nenes i totes
les classes es feien en castellà. La Maria no hi va aprendre gran
cosa, amb ella, però quan va arribar la nova mestra, la Dolors
Alibés, les coses van canviar molt i va aprendre i progressar
ràpidament. Amb ella s’hi va estar fins als catorze anys i les
assignatures que més li agradaven eren les ciències naturals, la
geografia i les matemàtiques. El que no li agradava gens era
el paper tan rústic dels llibres que tenia: només de passar les
pàgines ja se li posava la pell de gallina. Per sort, la senyoreta
Dolors n’hi va deixar algun que ja no li feia tantes esgarrifances.
Abans de complir els catorze anys, la Maria ja estava preocupada
pel que faria quan se li acabessin les classes. La seva
mare li va solucionar ràpidament l’interrogant i la va enviar
a aprendre de cosir a cal sastre. No li va agradar cap modista
per a la seva filla perquè, als seus tallers, s’explicaven massa
xafarderies.
Quan el mestre Reinal se’n va assabentar —perquè s’havia
casat amb la senyoreta Alibés—, va anar a veure el pare de la
Maria i li va dir que l’havia de deixar estudiar perquè tenia
aptituds. El pare, abans de prendre cap decisió, ho va voler
consultar amb el capellà d’Ivars. També ho va explicar als seus
germans, als quals els va semblar una mala idea. Però com que
el rector li va dir que sí i, en aquells moments, els consells de
mossèn eren paraula de sant, la Maria va poder continuar els
seus estudis.
Com que ja era una mica gran per fer l’ingrés, el mestre Reinal
li va preparar un pla d’estudis força sever. I en un any i mig
va estudiar i aprovar la tenidoria de llibres, l’ingrés i el primer
curs de batxillerat. La tenidoria era la part de la comptabilitat
que consistia a recopilar, classificar i registrar en ordre cronològic
les operacions comercials que duia a terme una empresa,
tot emprant els llibres estipulats en la normativa vigent. Venia
a ser com el cicle formatiu d’administració que es pot fer ara.
A casa van estar molt contents del seu èxit. I el mestre Reinal
també, però només li va deixar una setmana de vacances
per poder fer, en un altre any, tot el 2n i 3r de batxillerat. La
Maria va estudiar molt. Les seves companyes de jocs anaven
a buscar-la i ella, amb alguna llàgrima als ulls que se li escapava,
els havia de dir que no perquè havia d’estudiar. Per les
festes majors dels pobles del voltant, ella tampoc no hi podia
anar perquè havia d’estudiar.
Sort en va tenir del seu pare, que sempre la recolzava i l’ajudava
quan ella es mig desanimava. Volia sobretot que els seus
pares se sentissin molt orgullosos d’ella; per res del món els
hauria volgut decebre.
Els oncles que no havien estat d’acord amb la idea de deixar-
la estudiar, li deien al seu pare que es deixés d’històries i
li busqués un bon partit per casar-se. El seu pare els deixava
dir i la Maria seguia estudiant. Per fer 4t de batxillerat la van
matricular a Mollerussa. Hi havia d’anar amb bicicleta; vuit
quilòmetres d’anada i vuit de tornada que resultaven força
durs amb el fred de l’hivern.
A Mollerussa mateix va fer els dos primers cursos de Magisteri,
però el tercer ja el va fer a Barcelona. Els seus pares
van fer aquest esforç econòmic perquè la Maria volia estudiar
i se’n sortia bé. Abans dels vint anys ja tenia la carrera de
Magisteri i les mateixes Monges on havia fet l’últim curs, les
Escolàpies de Sant Martí, se la van quedar per fer classes. Es
va instal·lar a la seva residència.
Com que la Maria encara no havia complert els vint-i-un
anys i era una dona, va necessitar una autorització, signada
pel seu pare, per poder treballar i viatjar sola. L’any 1952 la
llibertat femenina estava molt i molt restringida. Una dona
sortia de la tutela del pare per passar a la del seu marit. I sempre
necessitava permisos o bé de l’un o de l’altre. El jutge es va
estranyar que el pare li signés un document que li permetia fer
el que ella volgués. La Maria li va explicar que no calia que es
preocupés perquè ella mai no faria res que pogués disgustar
els seus pares.
El col·legi de les Escolàpies de Sant Martí seguia una pràctica
molt comuna a l’època: tenia dues portes, una per a les nenes
que podien pagar i l’altra per a les que no pagaven. Aquestes nenes
eren fàcilment diferenciades perquè les riques portaven una
bata negra, de roba bona, i les pobres n’havien de tenir prou
amb una de blanca d’escassa qualitat.
A més a més, a la classe de les nenes que no tenien diners, hi
assistien entre vuitanta i noranta alumnes i només tenien una
sola senyoreta per a totes les assignatures. Les seves despeses
corrien a compte del Col·legi.
Uns anys més tard, els pares també van anar a viure a Barcelona
i la Maria va tornar a la llar familiar. Al matí, treballava
en una altra escola, la Divina Pastora, i a la tarda a les
Escolàpies.
La Divina Pastora era una escola de l’eixample de Barcelona,
al carrer de Casp i, quant a la formació, era molt semblant
a les Escolàpies. Les bates, però, eren diferents: aquí totes les
nenes eren iguals —filles de pares amb professions liberals— i
portaven les mateixes bates blanques. La Divina Pastora tenia
el Col·legi per a nenes necessitades al barri de Sants. A la Divina
Pastora hi va treballar nou anys i a les Escolàpies, onze.
Totes les classes eren en castellà, i abans de començar es
resava i es cantava el Cara al Sol.
La Maria va conèixer el seu futur marit, en Juli Pallarès i
Moncunill de Solsona, al Bar Quimet d’Horta, a Barcelona.
La seva germana i el seu marit l’havien comprat per consell
d’uns amics del seu pare. Quan el Juli va anar a la capital a
perfeccionar el seu ofici de ganiveter, es va instal·lar a ca la
germana i, sempre que podia, els donava un cop de mà. El Juli
havia de portar el negoci familiar, inaugurat el 1917: Ganivets
Pallarès. El seu producte estrella era i segueix sent —ja que
ara està en mans de la tercera generació—, la coneguda arreu,
navalla pallaresa.
L’any 1962 la Maria es va acomiadar d’ambdues escoles, es
va casar i se’n va anar a viure a Solsona amb el seu marit.
El matrimoni va tenir quatre fills. Els tres primers, quasi en
tres anys: la Roser, nascuda el 1963; la M. Dolors, nascuda
el 1964 i el Lluís, nascut el 1966. Ells volien quatre fills —els
semblava que sent tres, si es barallaven, un sempre quedaria
sol—, i l’últim no arribava. Finalment, el 1973, set anys més
tard, va néixer la Tate, que porta el nom de la patrona de Solsona,
la Mare de Déu del Claustre.
Com que la Maria tenia la convicció que el primer era la
família, va estar set anys sense treballar professionalment i es
va dedicar als fills i al marit. Però ho enyorava molt. I va tenir
la sort que mossèn Ferran, el director de l’Escola Professional
de Solsona, la va anar a buscar per fer classes. Li va fer un bon
tracte perquè ella pogués acceptar i va començar fent només
dues hores als xicots de tretze i catorze anys. Els feia una mica
de tot, però principalment matemàtiques i ciències.
Durant aquest primer curs n’hi va passar una de molt pròpia
de l’època: com que a ella ningú no li havia dit res i sempre
havia treballat en castellà, va començar a fer les classes en
castellà. Quan mossèn Ferran se’n va assabentar, de seguida
la va fer avisar per parlar-hi. A ell, no li havia passat pel cap
que pogués fer les classes en castellà i per això no li n’havia
dit res. I la Maria va continuar les seves classes en català sense
cap complicació.
L’any següent li van donar un curs sencer i un horari a
temps complet. A les Escoles Professionals s’hi va estar fins
l’any 1973. Va tenir d’alumne Xavier Jounou —futur alcalde
de Solsona—, que havia sentit l’anècdota de les classes en
castellà i li va dir que no li hauria agradat gens d’haver d’escoltar-
la en castellà. Ella, sense dubtar, li va respondre que
si hagués viscut l’època de les classes en castellà, s’hi hauria
hagut d’adaptar com tothom.
Tot i que els xicots eren més grans, no va tenir cap problema
per controlar les classes. El seu principal objectiu era estimular-
los molt perquè tinguessin ganes d’estudiar. Ella recordava
quan li havien fet estudiar història dient-li només: «para
mañana, la lección siguiente». I com que ho havia trobat força
pesat, no volia que això passés als seus alumnes.
Alguns dels lemes educatius de la Maria són molt clarificadors
de la seva manera d’ensenyar: estimular-los amb la responsabilitat
del deure, que traduït al castellà, i tal com ella
ho explicava seria: «hacer lo que se debe y estar en lo que se
hace». Amb tot, també els deia que al pati havien de jugar amb
tota l’ànima.
L’any 1974 va passar a treballar a l’Escola del Sagrat Cor,
que era de la parròquia. Se’n deia el Seminari perquè estava
ubicada a l’edifici del Seminari de Solsona.
A l’Escola del Sagrat Cor hi havia tots els nens que no anaven
a les Escoles Nacionals. En aquella època, hi havia una
certa competitivitat entre ambdues escoles. Al Sagrat Cor,
però, tenien problemes força delicats: quan els va plegar el senyor
Padullés, que n’era el director, es va fer córrer que l’Escola
tancava i això no els va anar gens bé. S’havien quedat
una mica descol·locats perquè el senyor Padullés els liderava
prou bé. Amb tot, no es van desanimar i, tot i tenir una baixada
d’alumnat aquell any, es van anar recuperant i encara van
continuar deu anys més. Van saber fer un bon equip de treball
amb l’Associació de Pares i l’Escola va reeixir. No tenien diners
ni recursos. L’Escola era subvencionada i cobraven la sisena
hora. L’Associació de Pares ho administrava tot i, si calia,
hi afegia diners. Calia pagar la calefacció i la neteja.
Alguns mesos, ella i alguna altra mestra, com que el seu sou
era el segon de la família, si no arribaven els diners, donaven
preferència de cobrament als mestres que necessitaven aquells
diners com a primer sou. Al final, sempre cobrava. Aquest fet
és una clara mostra de l’avinença d’aquells mestres.
I també s’avenien amb els alumnes. Per estalviar, un any,
tots els mestres, amb els alumnes d’ajudants, van pintar les
aules. I ho van fer després d’acabar l’horari lectiu. L’inspector
se’n va assabentar i, en lloc d’assignar-los més diners, els va
posar d’exemple de bona feina.
L’any 1994 va tornar cap a l’Escola Arrels per fer la segona
etapa d’EGB. Ella feia les socials i, tot i que estava embarassada
i s’havia de prendre una pastilla per no perdre la seva filla
petita, cada dissabte anava a Lleida a fer cursets de reciclatge.
Alguns dies, preparant classes, se li havien fet les tres de la
matinada. I això que el seu marit l’ajudava buscant material
relacionat amb el tema que ella estava preparant.
Sempre va animar els seus alumnes a fer molts treballs. Es
va empescar la manera de fer-los-ho agradable relacionant la
història del llibre de text amb la història real que ells mateixos
estaven vivint. Sempre els feia buscar relacions entre les noticies
dels diaris i els aprenentatges que tocaven de lliçó.
Els alumnes li van fer treballs molt ben fets. Un alumne li’n
va fer un sobre la democràcia quan es va començar a viure
aquest moment històric. La Maria explicava als seus alumnes
que si només es miraven el llibre, no passaven d’estudiants, si
en consultaven un altre, ja començaven a ser bons estudiant, i,
si se’n miraven tres, ja podien considerar que començaven un
treball d’investigació.
Aquests treballs eren per a ella una gran satisfacció. I els
alumnes, segons deia el professor de l’Institut que després els tenia,
arribaven ben preparats. A ella, els seus alumnes li havien
donat moltes satisfaccions. I l’inspector també. Perquè va haver
de fer una programació i va utilitzar aquest mètode seu de
relacionar la lliçó amb l’actualitat. L’inspector la va felicitar i
se li va quedar. I ella es va quedar sense còpia perquè l’havia
feta a mà.
Aquestes satisfaccions, a part que li compensaven perquè li
agradava ensenyar, també es devien al fet que ella s’esforçava
tant com podia a fer-ho bé. Amb tot, era prou conscient que
no hi ha ningú que pugui ser de la devoció de tothom.
Mai no es va voler presentar a les oposicions perquè no
sabia conduir i, com que la família sempre era el primer, era
un fet que no se n’aniria a cap altre lloc per a prop que fos de
Solsona.
Quan va començar l’ESO no li va agradar la baixada de nivell
que va representar. Amb els anys passats a l’Ensenyament,
va trobar una gran diferència entre el començament, quan li
deien de vostè, i el final, quan només era una tu, Maria. Els
primers anys, ningú no s’asseia a classe que ella no ho hagués
fet i després feines hi havia a tenir-los quiets.
Un alumne, un dia, amb to amenaçador, li va dir que hi
aniria el seu pare i ja s’ho trobaria. Ella, sense dubtar, li va
preguntar si el seu pare era normal. El xiquet li va respondre
que sí i la seva resposta va ser que, si era cert, no tindrien cap
problema.
En va tenir un altre que es portava molt malament perquè
deia que era un dimoni —així s’ho devia haver sentit a dir.
Ella va dir-li que segurament era molt més bo del que es pensava;
llavors, el nen va voler quedar-se a l’hora del pati perquè
li tornés a repetir que podia ser bo. Lamentablement era un
nen que no rebia cap mena d’afecte i en necessitava igual que
els altres.
La Maria es va jubilar l’any 1998 per Nadal. No va acabar
el curs perquè es treballava per trimestres i no deixava cap
assignatura a mitges. Li van fer un comiat molt entranyable.
Els alumnes li van dedicar una cançó i li van signar una fotografia
que s’havien fet tots junts. Els professors també li van
fer un dinar de comiat. L’apa li va regalar una placa commemorativa
i uns gerros de vidre amb uns gravats de plata i una
dedicatòria. De tot plegat, va estar-ne molt contenta.

La taxa rosa

Ser dona és molt més car que ser home! Sense comptar que anar de part té un cost elevadíssim per al cos ―a part de l’odiós exercici imprescindible per a mig recuperar la figura. I tot això, sense comptar la menopausa, que és vessar-se a doll, fins i tot a l’hivern.

Resulta que a alguns països europeus, com Catalunya, l’anomenada taxa rosa ―l’augment de preu d’un producte etiquetat com a femení―, fa que les dones hàgim de pagar entre un 20% i un 50% més cars uns vuit-cents productes. Per exemple, al Lidl, la seva marca Cien Men ofereix 12 unitats de fulles d'afaitar per 99 cèntims. Però el paquet de Cien Lady que té el mateix preu només porta 6 unitats. Per tant, és un increment del 100%! Quina barbaritat!

La FACUA, l’associació que vetlla per als consumidors, alerta que determinades marques fan pagar un 17% més a les dones que als homes. I considera que Carrefour, Dia i Lidl estan cometent un delicte de publicitat enganyosa, a més d’incórrer en un delicte de discriminació de gènere ja que etiqueten aquests productes en color rosa.

Tanmateix, tot i enganyar i discriminar, cap dels seus directius encara no han pagat cap multa i no han estat empresonats. Perquè desafavorir tan descaradament les dones no és delicte d’odi, ni de malversació.

Si la vida d’una dona és més cara (posem de mitja un 32% més) i hi afegim el problema de l’anomenada escletxa salarial (un 23% menys de paga per la mateixa feina, que pot representar, segons càlculs d’experts uns 6000€ menys per any), això podria suposar que, pel cap baix, algunes dones poden arribar a perdre uns 12.000 € per any. Una altra barbaritat! Fixeu-vos-hi d’una manera pràctica: 12.000 € a l’any per 38 anys de vida laboral, ens escup una pèrdua de 456 000€ per vida! Un magnífic xalet a la Costa Brava!

I després, moltes vegades, ha de ser dit que són els homes els que s’encarreguen de l’economia familiar. Si a les dones no ens estafessin tant, hi podríem aportar un segon habitatge!

Ens cal estar al cas i protestar molt. Molt! Per què a les dones per tallar els cabells, a la perruqueria, ens cobren uns 30€ i als homes només uns 17€? Tenen menys cabells? No! Però ja ens ho han colat! Pel cap baix, si cal tallar els cabells dos cops a l’any, amb una mitja de 80 anys per vida, són unes 160 vegades. Que vol dir, amb una diferència de 13€ per vegada, uns 2000€ més. Un bon sofà pel xalet!

I és que, acudits a part, cal anar denunciant aquest impost ocult i discriminatori. Afortunadament, a Catalunya, la lluita contra la taxa rosa comença a prendre volada.

Antònia Boronat i Espasa

Va néixer a Juneda el 17 de gener de 1932. Era la gran de
quatre germans d’una família de pagès. Ella, de petita, ja
deia sempre que volia ser mestra i ja hi jugava amb les seves
germanes petites.
A Juneda, com en la majoria de pobles i ciutats, hi havia
monges que, de manera privada, es dedicaven a l’ensenyament;
però a l’Antònia, els seus pares, la van portar a l’Escola Nacional
de Juneda, que era pública. Hi va començar a anar als
sis anys. En acabar l’horari de classe quotidià, el mestre encara
feia repàs als nens que es volien quedar. I l’Antònia, com que
l’escola li agradava molt, ben aviat s’hi va apuntar.
Quan tenia vuit anys, el mestre, com que ja la veia preparada,
li va fer la prova d’ingrés per saber si podia anar a fer
l’examen amb els nens i nenes que havien complert els nou
anys —que era l’edat de fer la prova. Com que el va saber superar,
la va deixar anar a Tarragona, on s’havien d’examinar,
amb els seus companys. I va aprovar l’ingrés amb vuit anys.
Com que, a més a més, va treure bona nota, es va presentar
a un altre examen per veure si podia aconseguir una beca. I la
hi van concedir. I va mantenir aquella beca, amb molt bones
notes, fins que va acabar els estudis de Magisteri.
El batxillerat també el va estudiar a l’escola de Juneda amb
els quatre mestres que hi havia, per a les diferents especialitats.
Com a totes les escoles, també hi havia el típic professor rabiüt.
Tot i estar permès, però, mai no els va picar. Amb tot, als
vailets empipadors que li destorbaven les classes, els amenaçava
cridant-los que els penjaria d’un clau al sostre. A ella, mai
no van haver de dir-li res perquè sempre es portava bé.
Els exàmens de batxillerat s’havien de fer per lliure a Lleida.
Eren molt difícils i li feien una mica de por perquè era una nena
tímida. La situació també imposava molt: hi havia una tarima
amb una taula allargada i sis professors asseguts al darrere,
disposats a examinar. L’alumne havia de pujar a la tarima per
un escalonet de fusta. Els professors feien les preguntes de les
diferents matèries i s’havien de respondre al moment. Si no es
responien, passaven de seguida cap al professor següent i a la
pregunta següent. Aquesta rapidesa exigida en les respostes
la posava força nerviosa i s’havia de controlar per no fer-ho
malament. Sempre va respondre bé i va aprovar. Si no, hauria
perdut la beca que li calia per seguir estudiant.
A casa no li haurien pogut pagar els estudis de magisteri
que va cursar a les monges de Lestonnac, a Lleida. Amb els
diners que li donaven de la beca, en tenia prou per pagar-se la
residència.
A més dels estudis teòrics per poder exercir de mestra, a
l’Escola de Magisteri va haver d’examinar-se de gimnàstica
—amb els típics bombatxos sota de les faldilles—, i estudiar
Formación del Espíritu Nacional.
Per poder tenir el títol, a més a més, era requisit imprescindible
haver fet el curset del Servei Social de la Falange.
El Servei Social havia estat establert el 7 d’octubre de 1937
mitjançant un decret oficial que obligava les dones a la prestació
d’aquest servei. Era un deure per a totes les dones entre
disset i trenta-cinc anys que havia estat concebut com l’equivalent
del Servei Militar masculí.
Consistia en una sèrie d’activitats de caràcter adoctrinador,
amb lliçons sobre el nacionalsindicalisme, les estructures d’estat,
com ser una bona mestressa de casa i una bona mare. Es
feien fer tasques domèstiques i s’obligava a treballar en menjadors
infantils, tallers o hospitals. També eren obligatòries
activitats esportives, fonamentalment gimnàstica, ja que es
considerava que per ser bones mares i mestresses de casa, les
dones havien de tenir bona salut i estar en bona forma física.
La durada del curset era de sis mesos ininterromputs o bé
per fraccions de no menys d’un mes, per un període no superior
als tres anys.
A partir de la dècada dels anys quaranta, quan el Servei
Social ja només depenia de la «Sección Femenina de la FET i
de las JONS», es va afegir l’obligació de lliurar una canastreta
amb roba de nadó. I l’Antònia va fer una camisola amb mànigues
i una sense, un jersei i unes calces d’aquelles que en deien
triangle perquè justament eren un triangle de roba que, amb
una veta a cada extrem, es lligava per davant. A algunes noies,
aquesta canastreta els la feia una modista.
Quan va obtenir el títol, amb divuit anys, encara era massa
jove per poder treballar oficialment. Se n’havia de tenir dinou.
Llavors, els mestres de Juneda li van demanar que els ajudés a
l’escola pública. I ho va fer tot un curs sense cobrar res. Però
ella sempre va estar molt agraïda als seus mestres, tant que fins
i tot els va convidar al seu casament.
Amb l’edat requerida, va anar per demanar plaça i va buscar
una localitat que no fos massa gran. La va trobar a Lladurs
del Solsonès, que tenia uns cinc-cents habitants, i li va semblar
que, per començar, ja li esqueia. La plaça es podia sol·licitar
en funció de les notes que s’havien obtingut als exàmens. Com
que ella les tenia bones, la va aconseguir.
Abans d’acceptar la plaça, el que solien fer els mestres era
visitar la localitat. I l’Antònia, acompanyada per la seva tieta
modista, es va disposar a viatjar a Solsona per poder arribar
des d’allí fins a Lladurs. Van agafar el cotxe de línia i, ben
marejades, van baixar davant de l’Hotel Sant Roc, on es van
instal·lar. No van trobar cap cotxe per anar fins a Lladurs
i, al final, la família d’una amiga seva d’estudis a Lleida, la
Núria Rius, com que tenien una propietat en aquell terme, les
van pujar fins a cal Cinca. Ella es pensava que era un poble
de cinc-cents habitants, com havia llegit a la descripció de la
plaça, però va resultar que era una plaça rústica d’aquelles que
arreplegaven un munt de cases, de diferents municipis. A ella,
li tocaven tots els nens de Lladurs, Timoneda, Montpol i la
Llena.
A casa Cinca no la van voler a dispesa perquè l’any anterior
havien tingut una senyoreta madrilenya amb tan abusiva
exigència que els havia fet anar a tots de corcoll durant molts
mesos.
La tieta, en adonar-se d’aquella situació, es va posar mosca,
i veient que tot eren boscos —als quals elles no estaven acostumades
a Juneda—, va proposar a la neboda d’anar-se’n immediatament;
no fos que d’aquell munt d’arbres en sortís algun
tigre o lleó. Però l’Antònia li va explicar que s’havia de quedar
per força perquè, si no, perdria tots els drets.
Llavors se’n van anar cap a una altra casa, la família de la
qual tenia també un nen a l’escola —al Corral de Cinca— i allí
ja la van voler. S’hi va quedar cinc anys i hi va estar molt bé.
L’Antònia amb el primer grup d’alumnes, l’any 1952, a l’escola de Lladurs.
Aquell dia tres nens (els que porten guants) feien la Primera Comunió.
Hi va arribar el 27 de gener de 1952 quan tot just acabava de
complir els vint anys.
L’escola era nova, tenien estufa de llenya, pissarra, dos mapes
i un globus terraqüi, aigua, llum, vàter (que ja no era comuna)
i una mica de jardinet. Com que a Juneda tenien molta
fruita ella hi va portar un cirerer, que encara ara fa cireres.
Era una de les escoles més maques del moment.
A l’escola hi havia un total de dinou alumnes d’entre sis i
catorze anys. Al vespre l’Antònia es preparava les lliçons de
manera que les poguessin entendre dos cursos a la vegada:
primer i segon, tercer i quart, cinquè i sisè, i setè i vuitè. I feia
les assignatures per separat, d’una en una. Tots feien alhora
matemàtiques o llengua o ciències o el que toqués. I mentre
ella explicava per a dos cursos, la resta feia deures. Això tenia
un avantatge: els petits, com que ja ho havien sentit el curs
anterior, quan els tocava ja els sonava i ho comprenien amb
més facilitat.
Com que els diumenges no es feia res de divertit, l’Antònia
va proposar al rector d’organitzar alguna vetllada religiosa i
acabar-la amb una ballada de sardanes. Al rector, per començar,
li va fer mandra; però després, en veure que ella havia
trobat a les golfes de la casa un gramòfon abandonat i alguns
discs, s’hi va prestar i van engegar un rosari seguit d’un ball.
L’Antònia va ensenyar, als que no en sabien, a ballar i comptar
sardanes. Durant aquells balls va conèixer el seu futur marit,
Lluís Barbens i Babià, picador, que treballava al bosc tallant
pins per a l’empresa Alter de Manresa. Aquesta empresa
es dedicava a fer pals de telèfon i a untar-los amb creosota,
una substància química derivada de la destil·lació de quitrans
procedents de la combustió de carbons grassos com l’hulla.
Aquesta substància impedia que la fusta es corqués.
L’Antònia va tornar del viatge de noces —la passejada, que
es diu en aquesta zona de la Catalunya Central—, embarassada,
com era habitual en aquella època. I va témer que la criatura
li naixés abans d’hora perquè, si no li arribava als nou
mesos, l’haurien criticat molt. Quan li va néixer el Lluís, havien
passat nou mesos i quinze dies i es va quedar molt tranquil·la.
El segon, no va arribar fins passats nou anys. Li va posar Antònio.
Amb l’arribada del primer fill, l’Antònia va haver de renunciar
a la seva plaça i instal·lar-se a Solsona amb el seu marit i
la criatura. Llavors es va dedicar a portar els comptes de l’empresa
del marit. Però no estava contenta.
Es va comprar els llibres per preparar oposicions. Amb tot,
si s’hagués pogut quedar a Lladurs, no li haurien fet cap falta
perquè els cinc anys passats en una escola rústica li permetien
tenir aquella plaça sense passar oposicions. Va haver de renunciar
a aquella plaça i a tot el poble els va saber molt de greu.
Ella els estava molt agraïda perquè molts diumenges, quan encara
no estava casada, l’havien convidada a dinar a les seves
cases.
A Solsona, hi havia una mestra que tenia una escola de pàrvuls
als baixos de Cal Metge Cases, al Passeig; però volia marxar
a viure a Cardona i es va posar en contacte amb l’Antònia
per proposar-li que li comprés l’escola. A ella, li va semblar que
no ho havia de fer, però quan la mestra li va proposar al marit,
a aquest li va semblar una bona idea. I va ser així com l’Antònia
es va poder tornar a dedicar a la seva vocació i passió.
En aquella escola hi havia més de setanta alumnes. L’Antònia
va haver de treballar molt i cobrar poc. Els nens petits,
a ella, no li agradaven gaire perquè sempre tenia por que se li
fessin mal. Per aquest motiu, el curs següent, va donar d’alta
l’escola només per a nenes i a partir de sis anys. El seu horari
laboral era de nou a dotze del matí i de tres a cinc de la tarda.
Més tard, l’Antònia va començar a estudiar Secretariat per
poder ensenyar a les «seves nenes» a escriure a màquina, taquigrafia,
càlcul mercantil i comptabilitat. Li va semblar que
aquell títol també els podia ser molt útil. I al seu horari, hi
va haver d’afegir dues hores més: de cinc a set de la tarda per
impartir tot aquest munt d’assignatures a totes les noies que hi
van estar interessades.
Les nenes d’EGB les portava a examinar a l’Escola Nacional
de Solsona. Les de Secretariat, les presentava a l’Acadèmia
Cots de Barcelona perquè ella havia estudiat amb els lli-
bres d’aquesta acadèmia que, llavors, era la més important del
moment. Quan l’esmentada acadèmia va obrir una sucursal a
Manresa, el viatge ja se’ls va alleugerir molt i no va ser tan car.
Però ella s’assegurava que les noies no perdessin els diners: si
no sabien fer les tres-centes lletres per minut que exigien per
aprovar, no les deixava presentar.
Moltes de les seves alumnes van treballar, amb el temps, de
secretàries. I algunes de les que tenia per fer l’EGB, com que
veien en l’Antònia aquella passió, també van fer Magisteri.
Quan ella va obrir la seva escola, no estava mal vist, i es
considerava permès, pegar els alumnes; però no ho va fer mai.
Les castigava fent deures i ella s’havia de quedar a ajudar-les.
Una altra de les seves habilitats va ser fer labors. Va ensenyar
a moltes nenes a fer-se l’aixovar: vànoves de ganxet,
tapets, guants de malla o el que els agradava.
L’Antònia es va estar als baixos de Cal Cases durant quaranta
anys, fins que va fer els seixanta-cinc. Llavors, com que
tenia alguna noia que encara no havia completat el títol de
secretariat, va obrir una classe, a nom del seu fill, als baixos
L’any 1969, l’Antònia tenia tots aquests nens i nenes junts a classe.
de casa seva. A casa encara hi va treballar uns cinc anys més.
Aquesta última etapa com a ensenyant, més aviat li va resultar
ruïnosa perquè, amb el que pagaven les noies, a vegades,
no en tenia prou ni per pagar la matrícula de l’Acadèmia
Cots.
A casa seva, a aprendre mecanografia també hi va acceptar
nois. Un dia, dos de molt trapelles, li van arribar tard. Quan
els va preguntar per aquell endarreriment li van explicar que
no havien pogut arribar abans perquè a l’escola els havien lligat
a la cadira per veure si aconseguien estar-se quiets una
estona. Es va fer un tip de riure i aquell dia, a ella, també se li
van portar bé.
Les alumnes de la senyoreta Barbens —com li diuen elles—,
encara ara li estan agraïdes i li fan cada any el «Sopar d’exalumnes
de la senyoreta Barbens» que, puntualment, anuncien
a la revista local perquè tothom que ho vulgui, hi pugui anar.
Fa uns vint anys que el celebren. L’Antònia té molts àlbums
A l’escola de mecanografia i secretariat que ella va muntar a casa seva, quan es va
jubilar, perquè alguns alumnes poguessin acabar la seva titulació.
plens de fotos de sopars amb les seves nenes i algun xicot; ara
ja són senyores i senyors casats i amb fills.
Per a aquests sopars, l’Antònia encara compra caramels per
a totes en recordança dels esmorzars, sense classe, que els feia
pel dia del seu sant i del seu aniversari. A casa preparava xocolata
desfeta, afegint-hi un pot de llet condensada perquè la
trobessin ben dolça i els comprava coca de pa i d’ou. Per veure
hi havia fanta i coca-cola. A més, els regalava cinc caramels a
cadascuna. Durant els sopars que fan cada any, elles sempre li
recorden amb agraïment, aquests esmorzars sense classe.
Algunes d’aquestes exalumnes li estan més que agraïdes
perquè no els cobrava les classes quan sabia que anaven malament
de diners. I si la situació no millorava, també els regalava
el títol.
La senyoreta Barbens va ser tota una institució a Solsona i
va ajudar moltes noies tant en el terreny personal com en l’àmbit
professional. Els bons records de la seva vida professional
encara ara li fan moltíssima il·lusió.

Set a sis!

Ja tenim govern paritari! Quasi! Per un gol! Jo hi hauria afegit una conselleria, alguna cosa com Conselleria de la Paciència i l’Empatia, presidida per una dona i hauria empatat. Tot i que també sóc capaç d’imaginar molts homes, potser un 90% i força dones, potser un 50%, dient aquelles idees típiques de ja podeu estar contentes, ja teniu paritat...

La paritat es defineix com la igualtat entre dos termes, dos graus. I siguem termes o graus, els homes i les dones, encara no hem atrapat la igualtat, a Catalunya. Però a Madrid ―quan vaig escriure aquest article la setmana passada, encara menys! El resultat del partit era molt més desproporcionat: 9 a 6! Com al de la senyora Merkel, però ella sola, potser, empata la desproporció!

I sí que estem contentes! Clar que sí! Ha estat el primer govern paritari i, a més a més, amb carteres tan importants com Salut, Cultura i Justícia... entre d’altres. I totes elles, les dones, no les carteres, tenen uns currículums espectaculars. Potser el més prodigiós sembla el d’Elsa Artadi, però cal fixar-se en el detall que no té parella, ni fills i, crec recordar que, en una entrevista, va comentar que hi havia renunciat per dedicar-se a la seva professió, que li encanta i la motiva moltíssim. I crec, doncs, que com més paritat en les empreses, menys fills tindran les dones capdavanteres. Perquè a la paritat cal afegir-hi la conciliació. I encara està tot molt verd.

Ara potser m’equivocaré, però també crec que el MHP Quim Torra va plantejar, en primera instància, un govern completament desempatat perquè tenia una altra prioritat: restituir la dignitat catalana. Ja sabia amb qui se la jugava. I ho va fer sabent que li plourien crítiques d’ambdues bandes: els unionistes i les dones. Es va oblidar de la paritat? No ho crec, va lluitar per la causa catalana. I les dones li van saltar a la jugular. Crec que també ho havien de fer. Al menys queixar-se. I suposo que el MHP Quim Torra, sabedor de les males arts del govern de Rajoy i dels seus sequaços, ja era prou conscient que no li permetrien investir qui ell volia i, llavors, podria restituir a les dones, els drets que els hi havia manllevat.

Tanmateix, també cal afegir i recordar que durant els dies de la formació de govern, es comentava que era difícil d’aconseguir l’acceptació de conselleries per part de les dones. És un govern que afronta molts riscos. A més a més, algunes situacions familiars encara ho dificulten més.

Només cal mirar els programes de contertulians. Com a l’hora de fer l’esmorzar: a Els Matins, fins i tot ens podem trobar amb un 5 a 1! En canvi, quan ja tot està recollit, al Més 324, hi ha força paritat.

I és que la dificultat no ens pot espantar. Cal treballar i apostar per la mirada femenina tant en governs o programes de contertulians, com en qualsevol aspecte important de la vida.

Maria Corominas i Balletbó

Maria Corominas i Balletbó

La Maria va néixer a Solsona el 4 de juny de 1930 en el

si d’una família benestant. El seu pare era el director, a

Solsona, de la Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona,

creada el 1926. Aquesta entitat, amb la República, passà a ser

la Caixa de la Generalitat de Catalunya i fou presidida per

Francesc Macià. Després, amb Franco, tornà a ser de la Diputació

Provincial.

La seva mare era mestressa de casa, una senyora d’aquelles

que sempre eren al peu del canó per ajudar tothom; no sols la

família, sinó també els veïns i qui calgués. El matrimoni va

tenir quatre fills: la Maria, el Joan, el Marcel i la Valentina. El

Joan no va voler estudiar i el seu pare el va posar a treballar

a la Caixa —fent encàrrecs— amb tan sols nou anys; posteriorment,

quan el seu pare es va jubilar, va arribar a director de

la Caixa de Solsona. El Marcel va estudiar als Germans de la

Doctrina Cristiana de Barcelona; després va fer la carrera de

Medicina i finalment va treballar com a cardiòleg a la Clínica

Sant Jordi de Barcelona. La Valentina, com la Maria, es va

dedicar també al magisteri i n’exposarem la biografia en un

capítol posterior.

El pare dels nens Corominas tenia caràcter i de ben petit ja

en va donar mostres. Quan va marxar a estudiar als Mercedaris

de Lleida, li va tocar de professor un mercedari aragonès.

Un dia, el xicot Corominas va dir que el valencià era català i

el mercedari aragonès se li va empipar molt. L’alumne anava

dient que sí i el professor que no; i ell que sí. Fins que el professor

aragonès li va clavar un mastegot, el va expulsar de classe

i el va castigar.

El senyor Corominas era un home cultivat que va saber inculcar

als seus fills el desig d’aprendre i el plaer per la lectura.

A més, com a professional va ajudar moltíssima gent de la

seva comarca a gestionar de la millor manera possible els seus

recursos econòmics.

L’any 1936, després d’esclatar la guerra, la Maria va ser escolaritzada

als Caputxins de Solsona, a l’edifici que actualment

és el Casal de Cultura Popular. Tenia un mestre republicà que

els feia les classes en català. Eren els temps de la República. Justament,

l’abril de 1931, el ministre d’Instrucció Pública, Marcel

·lí Domingo, mestre de Tarragona, havia publicat el Decret

sobre la llengua, que establia l’ús de la llengua materna a l’escola.

Amb tot, es va aplicar de maneres diverses, depenent de

l’escola. Algunes, per exemple, van optar per fer les classes de

manera alternativa: un dia en castellà i l’altre en català. A les

escoles, llavors, no estaven permesos els símbols religiosos.

Durant els dos primers anys de contesa, més o menys, va

poder seguir anant a escola, però l’últim any de la guerra la família

es va traslladar a pagès i no va poder tornar a classe. Mentre

es van estar a Solsona, compaginava les seves classes amb

l’encomanda que tots els nens i nenes havien de complir en

aquells dies: fer cua a les botigues de racionament. S’havia de

fer cua per tot: per l’arròs, la farina, el sucre… i per les sabates!

Ella en necessitava unes i també va fer cua a cal Fígols, al

portal de Sant Miquel. Només es podia demanar el número

del peu, però no es podia triar el color, ni la forma, ni l’estil.

I a ella li’n van tocar unes que li van semblar de majordoma i

no li van agradar gens, però va haver de portar-les igualment

perquè no hi havia res més.

Quan va acabar la guerra la Maria tenia nou anys. No hi

havia de res. Per sort, els seus pares tenien molt clar que tant

els seus fills com les seves filles havien d’estudiar. Perquè havien

de guanyar-se la vida. Va ser una gran sort tant per a

ella com per a la seva germana perquè en aquella època molt

poques noies podien estudiar.

A Solsona, per estudiar les nenes, llavors només hi havia les

monges de la Companyia de Maria, perquè el col·legi de les Ger-

manes Carmelites, construït el 1907 adossat a la cara de migdia

de l’Hospital, i que havia tingut dos graus —el de les nenes

petites i el de les grans—, en començar la postguerra va haver

de tancar.

La Companyia de Maria s’havia pogut instal·lar a Solsona

gràcies als béns llegats per l’advocat solsoní Pau Alinyà el

1712, els quals van permetre mantenir, al llarg dels anys, fins

a més de trenta religioses que hi acudien en gran part de la

mateixa Solsona i de les comarques veïnes. El convent s’havia

fet famós quan el mariscal carlí, i també sacerdot, Mn. Benet

Tristany ocupà la ciutat al capdavant de tres-cents homes; els

soldats de la guarnició de Solsona, juntament amb totes les

famílies lliberals de la ciutat, s’hi van refugiar.

Quan la Maria hi va començar a estudiar, les monges que

hi ensenyaven no tenien una formació gaire acurada i l’aprenentatge

de les nenes era força precari. Hi va estudiar fins

a quart de batxillerat, però com que el Col·legi no estava

reconegut, els exàmens eren lliures. Això volia dir que cada

any s’havia d’anar a examinar a Tarragona, al col·legi que les

mateixes germanes tenien en aquesta ciutat.

L’any 1947 va començar a estudiar Magisteri, perquè era

l’única carrera que una noia podia fer a Solsona. L’estudi també

era lliure i els exàmens s’havien d’anar a fer a Lleida. A ella,

li van agradar molt les classes de la Mare Méndez, que havia

vingut de Valladolid i estava força ben preparada. També va

poder assistir a classes, a Lleida, amb la senyoreta Carme Sastre,

que era pedagoga i que la va ajudar molt. Va acabar els

estudis l’any 1951.

Llavors van venir les oposicions. Es va haver de presentar

tres vegades: la primera va aprovar l’examen escrit, la segona,

l’oral i la tercera, el pràctic. Les proves eren molt difícils i

incloïen moltes matèries. Fins i tot es va haver d’examinar de

gimnàstica amb un sacerdot, Don Pasqual, que no ho posava

gaire fàcil perquè es mirava les noies molt seriós.

L’any 1955 li van donar la primera plaça a Peramola, al Solsonès.

Tenia només 25 anys i, com que es trobava poc segura,

no estava gaire decidida a acceptar-la. Va ser el doctor Ra-

mon Espert, canonge de la Catedral de Solsona i professor

del Seminari, qui la va animar explicant-li la paràbola dels

talents. El doctor Espert era famós pels seus acalorats sermons

a la trona i per una frase que solia repetir assíduament: «a mi

només em sobren diners i pecats».

Amb tot, si ell no hagués estat capaç de convèncer-la, el seu

pare l’hauria obligada de totes maneres a acceptar la plaça,

perquè volia que la seva filla fos capaç de tenir un futur professional

amb què guanyar-se la vida si mai li convenia.

A Peramola, s’hi va estar un sol curs i de manera provisional.

Es va instal·lar a la Fonda, a cal Fernandet. Tothom la va

tractar molt bé perquè el seu pare era molt conegut i apreciat a

la comarca. Ella també s’hi va esforçar tant com va saber. Cal

dir que sempre es van preocupar que no li faltés mai la llenya

per a l’estufa de l’escola. Quan es recordava d’anar a mirar

com estava de carregada, sempre la trobava plena.

A part de l’estufa, a la classe, no hi havia gaire més material:

pissarra i guix. Amb tot, tant ella com la canalla hi estaven

contents.

En aquesta mena d’escoles unitàries rurals hi havia alumnes

de totes les edats: des dels més petits fins als catorze anys. Ella

s’encarregava de la classe de les nenes. Llavors, amb l’escola

franquista, nens i nenes s’havien d’escolaritzar per separat.

A vegades, però no era el més freqüent, el mestre o la mestra

també s’havia de preocupar de preparar algun alumne de

batxillerat. Ella, en començar, només va tenir una noia per

fer el batxillerat, però després, en morir-se el mestre que feia

les classes a l’únic nen que a Peramola estudiava batxillerat,

també el va haver de preparar perquè no van enviar-li cap més

mestre.

De nens estudiant, a Peramola, n’hi havia pocs perquè els

feien treballar des de petits a les mines de bauxita. Hi passaven

tantes hores que no els quedava temps per a l’escola.

La Maria es posava a treballar a les set del matí. Les classes

no començaven fins a les vuit, però ella, una hora abans, ja

preparava els seus dos alumnes de batxillerat i els posava els

deures per a la resta del dia. Al nen, li costaven molt les matemàtiques

i ella no sabia com fer-les-hi entendre. Llavors, el

seu germà petit, en Marcel, que ja estudiava Medicina, la va

ajudar a preparar unes fitxes resum per fer-les-hi entendre de

manera senzilla.

Quan l’any següent va haver de tornar a escollir plaça li van

donar Baldomar. Hi va treballar dos cursos, del 1956 al 1958.

Va ser un canvi molt gran. Ella no sabia ben bé si la classe era

una aula o, en realitat, un corral, perquè s’hi assemblava més.

No tenia lavabo i només hi havia un vàter turc. La gent del

poble, però, la va tractar molt bé. Quant a material, tenien

el mateix: pissarra, guixos i estufa, però a Baldomar hi havia

vinyes i l’estufa es carregava amb ceps. Cada nena arribava al

matí amb un cep. Les grans ja s’encarregaven de vigilar que les

petites també en portessin i d’ajudar-les.

Hi havia nenes de totes les edats: des de tres fins a catorze

anys. No hi havia uniformes ni bates: totes vestien com volien

o podien.

Els va ensenyar fins i tot a fer teatre. En una ocasió, hi va

anar el bisbe de la Seu i li van preparar, per a la rebuda, un arc

de boix i flors de paper. Després les nenes li van llegir alguns

poemes. El bisbe volia aprofitar aquella avinentesa per confirmar-

les. Aquelles nenes de Baldomar sempre s’han recordat

de la Maria. Tant, que fa cinc anys encara van organitzar una

trobada i la van convidar.

A Baldomar ja no es va instal·lar a la fonda sinó a dispesa

a cal Domingo, amb una família que la tractava molt bé. Mai

no la van deixar sense aigua fresca i per ella va ser un detall

molt agradable i bonic. Aquesta família tenia un estanc —que

en aquell temps volia dir un taulell amb cinc o sis paquets de

cigarrets—, i un cafè —que no era sinó el menjador d’un pis

amb unes quantes taules per a homes—; així que va poder,

quan va arribar l’hivern, va proposar a les dones d’anar al bar,

els diumenges, a fer el vermut.

L’any 1958, i fins al 1960, li van donar la plaça de mestra

d’Organyà. En aquesta escola ho va passar molt malament perquè

la directora —que ningú no sabia quina edat tenia perquè

deia que li havien perdut els papers durant la guerra—, era

molt manaire i no deixava entrar ningú a les seves classes. I la

Maria no podia entrar a la seva fins que la directora en volia

sortir —si per alguna cosa hi havia entrat. Aquesta directora,

tot i que volia fer veure que treballava, no tenia ganes de

fer-ho i no ho feia. A la Maria, li semblava una senyora d’uns

setanta anys i pensava que per força havia d’estar més que

cansada i que es mereixia una jubilació. Amb tot, la senyora

s’equivocava d’estratègia: no li deixava tenir iniciatives per no

quedar ella més malament.

Un dia estava molt atrafegada preparant una fitxa de socials

—havia de posar dotze monuments als seus corresponents

països—, i va pensar que el seu pare la podria ajudar per avançar-

ne més. I ho va aconseguir, perquè els hi va dir tots. La

Maria sentia un gran afecte i admiració pel seu pare.

Mentre va ser a Organyà, la Maria —que ja havia conegut

el seu futur marit, en Ramon Segués—, es va casar. Després va

venir el fill, el Ramon —que amb els anys també seria mestre

com la seva mare, al Solsonès.

L’any 1962 van donar-li plaça al pantà de Sant Ponç. Va

instal·lar-se a la casa de la Ribera, on la van tractar molt bé.

Allà va tenir una classe mixta perquè havien suprimit les classes

unitàries.

A l’escola del Pantà va preparar l’ingrés de l’alumna Rosa

Barcons, filla de La Ribera —la casa on s’estava—, que després

també es va dedicar a la docència.

La canalla eren vailets i vailetes de pagès i la Maria s’hi

trobava bé. S’hi hauria quedat però, malauradament, el seu fill

Ramon va agafar una pulmonia. Després de fer durant força

temps el viatge de Solsona fins al pantà dues vegades al dia per

pujar i dues vegades a l’inrevés per baixar, es va veure obligada

a replantejar-se la seva situació. Aquells viatges eren per a ella

una fatiga esgotadora i, tot i que no en tenia ganes, es va presentar

al concurs de places per optar a la de Solsona.

No li feia cap il·lusió perquè sabia que l’escola de Solsona

estava en una situació deplorable. Amb tot, poder estar a prop

del fill i tenir-ne cura era el més important per a ella.

La primera plaça de Solsona la va guanyar una altra mestra,

la Regina —amb qui després va tenir molt bona relació i encara

ara es telefonen. Aquesta mestra amb plaça només va voler els

alumnes que ja sabien llegir i escriure i a ella li van tocar tots

els altres.

En arribar a Solsona, amb totes les ganes de fer-ho bé, va

anar a demanar les claus per entrar a la classe i començar a

arreglar-la. Però no les hi van voler donar fins al dia de començar

les classes. L’aula era molt petita i tenia únicament

una finestra alta força esquifida. Quasi ni es podia veure la

canalla de tan poca claror com hi entrava. No hi havia armari,

només unes postades que havien de tenir una cortina,

però que no la tenien perquè la senyora de la neteja encara no

l’havia netejada. I va haver d’esperar-la durant força temps.

Al terra hi faltaven rajoles i els nens hi ensopegaven i queien.

L’aula estava curulla de taules però no eren suficients, perquè

hi havia molta canalla. També hi faltaven cadires i algunes

nenes se la portaven de casa.

La matrícula no estava feta i no li van donar cap llistat

d’alumnes. Els nens i les nenes, a mesura que anaven arribant,

sense cap control, entraven a la classe i s’asseien on podien.

L’escola tenia un director a qui la Maria va anar a veure

per si es podia fer alguna cosa; ella volia queixar-se, però li va

respondre que fes el que pogués; vaja que no li va fer cap cas.

Llavors se’n va anar a veure l’alcalde, el senyor Serra Forn, i

la va rebre preguntant-li: «vols dir que hi ha nens a l’Escola

Nacional?» A l’octubre li va dir que algun dia baixaria fins als

Escolapis —perquè aquest era l’edifici on s’estaven—, a veure

la situació. I no va baixar fins al març. El que més va estranyar

a l’alcalde va ser que els nens anaven nets. El resultat de

la visita van ser uns banquets per seure.

Durant els anys 1963 i 1964, la Maria es va esforçar moltíssim

amb la canalla del parvulari de Solsona. En aquells dos

cursos ho va passar tan malament que va perdre deu quilos.

Moltes vegades li va venir al cap la idea de tornar a marxar de

Solsona. Però pensant en el seu fill, s’anava quedant.

Es va donar el cas que uns coneguts seus li van dir que

portarien els seus fills a la seva classe; però en veure-la, no

van tenir valor per inscriure’ls i li van demanar disculpes. La

Maria ho va entendre perfectament i ningú no es va enfadar.

Hi tenia més de noranta alumnes! A ella, li semblava un formiguer!

A l’edifici dels Escolapis de Solsona, a part de l’escola, també

hi havia la Guàrdia Civil i el Jutjat. Els nens, al pati, no hi

cabien. A més, els diferents estaments es feien nosa. Un dia, un

guàrdia civil volia parlar per telèfon i volia que la canalla callés

perquè no sentia res. Era molt difícil fer callar aquella munió

de nens…!

La feina que la Maria va poder fer en aquella mena d’escola

era molt senzilla: evitar que no es fessin mal. Només posava

ordre. Hi tenia un nen que tibava una nena per les trenes i

l’aixecava de terra.

Els primers dies, quan molts nens li ploraven, havia de tancar

la porta perquè no se li escapessin.

Per al segon curs va dir que només volia cinquanta alumnes

i ella mateixa es va fer la matrícula. L’alcalde li prometia que

hi aniria un altre mestre però mai no arribava.

Una mare li va demanar si podia agafar el seu fill a classe

perquè no el podia portar de pagament; ella, que ja havia tancat

matrícula, li va suggerir que anés a demanar-ho a l’Ajuntament,

però que probablement no li farien cap cas. La mare

va tenir constància i, cada mes, es va anar presentant a l’Ajuntament

per repetir la seva petició. Finalment, el mes de març,

van obrir el parvulari de les Cases Barates. Era el menjador

d’una casa particular. I va arribar una mestra de parvulari,

una senyora gran que, a més a més, anava coixa. Quan va

obrir la porta de classe per deixar sortir els nens al pati, se li

van escapar tots cap a casa.

Amb només cinquanta alumnes —que seguien sent molts—,

la Maria ja va poder començar a ensenyar una mica els números

i a sumar.

En aquella situació, no tenien ni aigua per al lavabo i havien

d’anar a buscar-la a la plaça de Sant Joan. Un dia, mentre

va haver d’acompanyar-hi una nena, se li va escapar un nen; li

marxava pel Vall Fred cap amunt, cap a la plaça del Camp. Ella

va sortir a buscar-lo i darrere d’ella va sortir tota l’altra canalla.

La Maria es desesperava, però no defallia.

Va haver de treballar molt i s’hi va esforçar. Tot i aquestes

condicions, quan va ser el centenari del naixement de Pompeu

Fabra els ho va fer celebrar i van fer uns treballs per participar

en un concurs. Una nena va guanyar un premi.

Llavors van inaugurar l’Escola Pública de Solsona, però a

ella no la van deixar anar a l’edifici nou. La inspectora, doña

Rosaura, va anar a veure-la i va preguntar-li per la canalla.

Quan ella es disposava a respondre explicant com anaven, la

inspectora li va dir que només es referia al seu fill. La Maria,

tot i que va agrair el detall, va quedar ben esgarrifada: aquella

canalla no li importava gens.

A l’edifici dels Escolapis la Maria no hi estava bé i volia

marxar de Solsona. Amb tot, quan va poder aconseguir tenir

només les nenes de 1r fins a 4t curs, va sentir-se millor perquè

ja podia fer la feina que li agradava.

Quan finalment es va fer el nou edifici de l’Escola al costat

del camp de futbol, ella ja hi va poder anar. En un principi,

només hi van haver uns quants cursos, però a poc a poc, els hi

van anar tenint tots.

Al nou edifici hi va estar molt bé. Tenien menjador escolar

i, fins i tot, una fotocopiadora.

La Maria va estar-se molts anys a segona etapa —el segon

cicle actual— i fent de tutora. Mai no va voler cap càrrec, tot

i que li demanaven i, una mica per edat, li corresponia. Fins i

tot se li va enfadar l’inspector, ja que era prou conscient que

ella valia molt per al càrrec.

El que més agradava a la Maria era ensenyar a les nenes més

grans. Potser una circumstància que li afavoria aquest gust era

el fet de ser molt patidora. Un any, uns companys li van proposar

d’anar a Barcelona d’excursió, però ella era molt prudent

i no ho veia clar. Va dir que no. L’any següent li van tornar a

proposar i, finalment, la van convèncer. Ella només es va atrevir

a anar-hi amb tres nenes —les que ella es va veure capaç de

controlar en tot moment perquè les podia portar agafades de

la mà. Durant aquella excursió ho va passar malament perquè

els nens de les altres classes tenien més llibertat de moviment i

a ella això la feia patir molt. Un dels nens, sense avisar ningú,

se’n va anar sol a veure l’estàtua de Colom. Ningú no es va

adonar que faltava fins que ja eren de camí. Van telefonar a la

Guàrdia Civil, que ja tenia el nen controlat, però els van obligar

a anar a recollir-lo personalment. Van haver d’agafar un

taxi per tornar-hi. Quan van arribar a Solsona tots els pares

estaven espantats perquè ja sabien que s’havia perdut un nen.

Però també sabien que ja anava cap allà.

La Maria sempre havia tingut problemes de vista i, amb els

anys, cada curs hi veia amb més dificultats. Per aquest motiu

va demanar de passar a l’edifici de baix, que li quedava molt

a prop de casa. S’hi va estar uns quants anys més fins que els

seus problemes de vista la van obligar a jubilar-se quan tenia

seixanta-un anys.

Havia entrat al Magisteri per vocació i, si hagués de tornar

a començar, es dedicaria a la mateixa professió, però hi voldria

millors condicions; tant per a ella com per als seus alumnes.

Records de mestres

Fa uns anys, ja una mica llunyans, la meva mala salut em va
deixar sense professió ni vocació: la docència. Tristíssim!
Però, un bon dia, el grup de mestres jubilats de Solsona em va
convidar a compartir el seu cafè setmanal. Quin regal em van
fer! Jo no em podia permetre cap cafè, perquè no en podia
prendre, però la seva companyia —quan ja portava moltes,
moltes hores sola a casa— vaig assaborir-la com si fos el nèctar
més exquisit. I encara me l’empasso glop a glop.
Aquelles tertúlies, en efecte, em nodrien de molts sabors, de
molts records, de moltes anècdotes que em van descobrir una
manera diferent de tirar endavant hores i hores de classe amb
unes criatures menudes.
I m’agradaven tant aquelles històries que, tot sovint, els proposava
de fer-ne un recull. Eren vivències d’esforç professional
i personal, de constància, de superació, de lluita… en un ensenyament
primari sempre sobreplè de mancances —especialment
en els inicis de l’escola franquista.
I va arribar un altre bon dia. Una editora va acceptar la meva
proposta per tirar endavant aquest projecte que tant m’engrescava:
aplegar els records dels meus mestres. Així, meus, perquè
me’ls estimo. I vaig començar, amb la seva col·laboració, a fer
una a una totes les entrevistes que ara podreu llegir. I els vaig
empipar, encara més, demanant-los fotos que donessin fe de
la seva vida professional. Que poc que s’han valorat aquests
mestres que han viscut la docència regalant-li fins i tot la seva
vida personal! Els anys cinquanta i seixanta ho necessitaven tot
i, sense aquests esforços —més enllà de l’exigència dels seus
contractes—, la formació de tants i tants alumnes que van
passar per les seves mans no hauria assolit l’excel·lència que en
tants casos ha reeixit. Se’ls deu tant, a aquests mestres! A ells i
a tants d’altres com ells.
Vaig aprendre molt sobre la vida i les persones escoltant
les seves històries. Vaig conèixer millor els meus companys de
vida compartida i vaig quedar admirada de les seves capacitats
per capejar una escola a la qual, als anys cinquanta i seixanta,
li faltava de tot.
Només vaig tenir un problema: fins on arribar? Jo hauria
volgut encabir en aquest llibre tots els mestres que conec, perquè
tots tenen el seu testimoni. Però no podia ser. Alguna circumstància
havia de tenir prou significat com per justificar un
acabament no desitjat. I, escoltant-los i rellegint-los, em vaig
adonar que la tenia al davant: hi havia una mestra que havia
fet l’accés a secundària i deixava la seva escola de tants i tants
anys. I aquest canvi em va semblar el tancament d’una època
d’escola primària que podia servir per cloure els Records de
mestres, que ara teniu a les mans. Amb tot, això no vol dir que
els que no hi han pogut cabre no tinguin els mateixos valors i
mèrits.
Acabada la feina, va ser un altre editor qui s’oferí a tirar endavant
el projecte, sense condicionants econòmics, i qui finalment
s’hi ha implicat de debò. Per això voldria agrair a l’amic
Jaume Huch que, una vegada més —perquè ja m’ha editat tres
obres anteriors—, s’hagi posat al meu costat i m’hagi ofert
la seva ajuda. És ell i no jo qui us regala el llibre, a vosaltres,
els protagonistes, i a la vostra ciutat. Sense ell no ho hauríem
aconseguit!
Però sense les vostres històries tampoc no hauríem pogut
confegir aquest llibre. I per tant, també, companys de vocació i
de professió, us dic: gràcies Maria Corominas, gràcies Antònia
Boronat, gràcies Maria Ramon, gràcies Mercè Augé, gràcies
Núria Casas, gràcies Valentina Corominas, gràcies Conxita
Montaner, gràcies Mercè Bonany, gràcies Claustre Bernadó,
gràcies Josep Baiget, gràcies Maria Rodríguez, gràcies Araceli
Pérez, gràcies Magda Miralles, gràcies Teresa Corominas,
gràcies Mei Vila, gràcies M. Àngels Pinyol, gràcies M. Antònia
Viladrich, gràcies Pere Jaray, gràcies Pilar Xixons i gràcies
Dolors Sellés.
M. Dolors Guàrdia i Rúbies
Solsona, octubre de 2016
Records_

Les dones dormim amb l’enemic

Ei, que no és una afirmació meva, sinó de l’escriptora novaiorquesa Vivian Gornick —que ja era feminista abans de néixer jo, No fa gaires dies, va passar per Barcelona per parlar de la seva obra. El seu primer llibre, Vincles ferotges s’ha posat de moda quan ja fa més de trenta anys que el va publicar. Ja ho té això, el fet literari: del ni cas (ves a saber per què) al traduït a vuit països diferents. A ella encara li estranya, però creu que és pel nou auge del feminisme. Es tracta d’unes memòries sobre la ferotgia del vincle matern que va haver de viure: una mare vídua que va convertir el seu dolor per la falta del marit en una professió de més de trenta anys. I aquell mal viure, li va modelar la personalitat, a ella.

Vivian explicava que la seva mare li va transmetre la idea que l’amor ho és tot. I ella va haver d’aprendre que no perquè l’amor li empresonava (a ella i a totes) la ment i l’esperit. I que la feina és més important que l'amor.

El concepte d'assetjament sexual no és una modernitat de fa set estius, ja va ser formulat per una dona a Washington fa 50 anys. I les dones d'avui estan furioses perquè no s’ha avançat prou. Li sembla que les de 30 i 40 anys volen sang, volen tallar el cap als homes.

Diu que hi ha dos fets cabdals que han marcat els últims temps: el cas del depredador sexual Harvey Weinstein i la seva lògica resposta amb la campanya del #MeToo i els horrors del masclista Donald Trump. I els dos han fet explotar les dones feministes amb raó.

El feminisme és una de les revolucions més llargues i difícils de resoldre. Només cal veure els insults que la pobra escriptora ha rebut a l’article del Cultura viva Catorze. N’hi ha un d’especialment tòxic que es pregunta si és una dona «bollera» (ho diu amb aquest menyspreu i molt probablement ni li arriba a la sola de la sabata) o és una nècia. Ha de ser molt brillant perquè li publiquin un llibre no sols al seu país sinó també en altres vuit! Però potser no ha entès el que ha llegit o no s’hi ha fixat o no ho vol acceptar... Per què? No ho sabrem, però cap resposta enfila bondat o comprensió.

Vivian Gornick creu que fins i tot, la revolució feminista és més difícil que la dels blancs i els negres. El feminisme avança poc perquè les dones dormim amb l’enemic. I tanta intimitat compartida complica la possibilitat d'avançar.

Jo no tinc la sensació de dormir amb cap enemic, és clar. Tot el contrari. Però sóc capaç d’entendre el que ella ens vol explicar: com rebel·lar-te contra els homes, en general, tot estimant un home concret?

I és que l’amor que ens han venut —el que li van vendre a ella—, com si fos allò més important de la nostra vida, tot i ser essencial, no ens ha d’impedir reclamar paritat. Perquè si ells també ens estimen, per què no ens reconeixen com a iguals? Cal seguir lluitant amb tenacitat i sense agafar vacances.

Alguna idiota se’ls posarà!

Resulta que una empresa nord-americana, sense sentit de la decència en cap sentit, acaba de presentar un nou model de pantalons texans per a dones que molts jutges espanyols qualificarien de delicte moral i els embargaria les finances.

Si mireu per les xarxes, podreu comprovar que de les parts essencials d’uns texans només conserven les costures, les butxaques i la cremallera! Mireu-ho, de veritat. Si es poguessin aguantar drets per bruts, veuríeu com uns texans retallats a tocar de les costures. Tot i que s’ha de reconèixer que, als genolls, també els han deixat una tireta de roba. Es veu que d’això se’n diu estil.

Han aixecat molta polseguera a les xarxes perquè posar-te aquests texans, és com anar mig nua. Perquè no són pantalons, encara que els vulguin colar com a tals, són unes quantes costures, subjectades als malucs, dues butxaques de cotó rústec —aquestes sí que són grans perquè han de tapar una micona les calces només per la part del davant—, i una cremallera. Per acabar de tractar-nos com a idiotes, a les dones, tenen un preu molt ajustat. Posem que, amb generositat, una cremallera pot valdre deu euros; dues butxaques a tres euros cada una i les costures a cinc cèntims cada deu centímetres, podrien arribar, a tot estirar a uns vint-i-cinc euros. Doncs, no! L’empresa Carmar Denim té els sants «daixonsis» de vendre’ls a cent seixanta-vuit dòlars!

Per això he dit «idiota» a qui es deixi enganyar. A l’hivern de Nova York segur que hauran d’hivernar i no seran útils ni per a totes les temporades.

Al menys haguessin presentat el mateix model per a homes! Perquè a ells encara els seguirien resultant pràctics perquè a l’hora d’anar al lavabo tampoc els caldria abaixar la cremallera. Només una giragonsa de penis i llestos! Però no, ells amb els «daixonsis» ben tapadets! A una empresa masclista no els hauríem de comprar ni el paper d’embolicar!

L’única avantatge que se m’acut d’aquests texans és que gasten poc armari. En aquest sentit, sí que poden ser útils.

A més, si hem de fer cas a Chip Bergh, l’amo dels Levi’s, els texans s’han de rentar tan poc com es pugui, Només en cas de taca o pudor extrema. I ell aconsella posar-los al congelador, perquè el fred extrem mata els bacteris i els mantenen en bon estat. I com que són tan poca cosa, dins d’un tàper petit de sopa, en un calaix de congelar, n’hi caben, pel cap baix, uns vint-i-cinc. Cosa molt útil per descongestionar armaris de compradores compulsives.

I és que cal demostrar que les dones som més llestes que els depredadors comercials que endeguen campanyes de màrqueting per vendre’ns el que els dona la gana. Si no són texans, no els comprem com a texans. Ni com a res!