Laia Marull, professió o fills?

 Si la Laia Marull hagués preferit ser mare, enlloc de prioritzar la seva professió, hauria pogut ser la mateixa professional? Deixeu-me dir que segur que no. I això ha passat tant a les dones que, ara, moltes decideixen renunciar a la maternitat. Són les dones NoMo, terme que procedeix de l'anglès «No Mother».

Maribel Verdú, Cameron Diaz. Helen Mirren, Angela Merkel, Oprah Winfrey... són algunes de les famoses que han pres la decisió de no ser mares de manera voluntària. I fer-ho no els ha suposat sentir-se menys dones.

El nombre de dones que no volen ser mares, conscientment, cada vegada és més elevat. I Laia Marull també és una NoMo.

Ha guanyat tres Premis Goya: millor actriu revelació per Fugitivas, millor actriu per Te doy mis ojos, i millor actriu de repartiment per Pa negre. I va ser nominada al Premi de Cinema Europeu per Te doy mis ojos.

A més, ha fet molt teatre i força televisió. I tot aquest currículum, hauria estat possible si hagués volgut ser mare?

Estava estudiant filologia, quan van oferir-li participar en una adaptació teatral al català de Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès. L’adaptació va ser feta per Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells. I va sentir-se molt afortunada de poder treballar amb grans actors del moment com Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Eduard Fernández.

També va estudiar art dramàtic a l’escola de Nancy Tuñón (una actriu formada a Buenos Aires) que, amb els anys, i associada amb Jordi Oliver, han aconseguit molt premis teatrals amb els seus alumnes.

Però potser el millor èxit de Laia Marull ha estat, per la seva repercussió, la pel·lícula Te doy mis ojos, del 2003. Laia, interpreta magistralment la Pilar, una víctima més dels maltractaments conjugals, tot intentant refer la seva vida. Ell, l’Antonio, Luis Tosar, promet canviar i buscar l’ajuda d’un psicòleg. Malgrat els seus esforços per seguir els consells de la teràpia, la seva personalitat violenta i les seves inseguretats el superen i acaba despullant i humiliant públicament en un balcó la seva dona.

La pel·lícula va tenir un gran èxit quan encara no hi havia cap llei que protegís les dones víctimes de violència masclista. I no va arribar fins l’abril del 2008. Va ser fruit de grans consensos entre les organitzacions feministes i alguns partits polítics.

A la Laia Marull, moltes dones la paraven pel carrer per agrair-li haver donat veu a tantes dones necessitades de justícia.

Ara bé, en una entrevista de no fa gaires setmanes, al diari Ara, Laia Marull reconeixia que, com a professional, s’havia pogut permetre el luxe de triar les obres o projectes en els que havia participat perquè, amb anterioritat, havia decidit no ser mare. I sense la responsabilitat de la cura dels fills i l’obligació econòmica de mantenir-los havia dit i seguia dient «no a saco» quan la proposta no l’engrescava prou.

I és que l’enorme talent femení, subjugat pel patriarcat i altres violències... també s’ha dissipat enormement, entre parts i maternitats.

Androsfera

És un espai virtual on els homes ―majoritàriament―, es presenten com a víctimes del feminisme. El concepte, arribat dels Estats Units, fusiona la paraula man (home) amb la paraula sphere (àmbit).

En aquesta androsfera hi ha grups molt heterogenis: activistes pels drets dels homes (quina indecència!), influencers, youtubers, tiktokers i streamers de Twich, de Míxer... (plataformes de vídeos en línia), incels...

Incel és l’abreviatura de l’expressió anglesa involuntary celibate (celibat involuntari) i els individus que conformen aquesta comunitat virtual es defineixen com persones incapaces de tenir relacions sexuals amb una parella, tot i tenir-ne ganes. Són gairebé exclusivament, homes heterosexuals. A les xarxes hi busquen com aconseguir-ho.

Tots aquests grups, en general, tan corrosius, quan el feminisme empeny per millorar les condicions de les dones, tenen por de perdre els seus privilegis, especialment els del patriarcat. I també la impunitat amb que l’han exercit sistemàticament.

I només té por de perdre alguna cosa, aquell que la té o la usa. Un home feminista no té por de perdre res que no usa ni abusa.

Els perfils dels individus d’aquests grups també són molt diversos: catòlics conservadors, partits d’ultra dreta, moviments antiavortistes, misògins que neguen la violència contra les dones, homes que promouen la supremacia masculina, reaccionaris, feixistes...

I tos volen fer creure que, en un moment amb tants problemes, la culpa de tot és del feminisme. De les dones. De les lluitadores pels drets humans igualitaris tant per a homes com per a dones.

Hi ha individus que volten per aquestes xarxes, senzillament perquè els fa gràcia. Per riure sense pensar. Però la majoria creu que el feminisme és pitjor que la precarietat laboral, la pobresa o la fam.

Per això han recuperat la metàfora de la píndola vermella que va posar de moda Matrix, el 1999. La píndola vermella (per oposició a la blava, que et manté en la seguretat i la ignorància de la il·lusió), despertarà els homes que encara són feministes (mitjançant el coneixement, la llibertat i la veritat cruel i dolorosa que, a la pel·lícula Morfeu ofereix a Neo) i els farà elegir el camí de la dificultat lluitant per recuperar tot allò que estan perdent.

El problema s’està agreujant perquè ja està arrelant entre gent que no són només d’extrema dreta. Ara, malauradament també agafa volada entre el jovent. Són adolescents desorientats, sense referents de masculinitat que es refugien en l’androsfera per omplir-se d’arguments. Ells mantenen aquestes plataformes que manegen sense adonar-se de la seva manipulació. I les noves generacions són més masclistes: un de cada cinc adolescents o homes joves creu que la violència de gènere és una invenció ideològica. I aquesta dada és el doble de només fa sis anys.

I és que abans d’esperar que la intel·ligència artificial ens filtri allò indesitjable i perniciós, mentrestant, ens caldrà més educació afectiva i sexual i des de més aviat.

Misogínia

La quarta onada feminista ha desbocat l’odi contra les dones. És com una altra onada, que ha existit sempre i ha estat poc castigada: la misogínia. D’homes que senten aversió per les dones n’hi ha arreu. Més dels que som capaces d’identificar i, potser, menys dels que aparentment es permeten semblar-ho, especialment si estan en grup.

La medalla d’or d’homes misògins se l’emporta l’extrema dreta. Amb un entramat fins i tot internacional. A la dreta, i no tan dreta, també n’està colgat.

Ser antifeminista, sigui per raons polítiques, filosòfiques, religioses, sociològiques o culturals, vol dir estar en contra de la lluita per l'emancipació femenina i rebutjar qualsevol tipus de feminisme.

Ser antifeminista és no saber estimar ni valorar a més de la meitat de la població mundial, és considerar les dones com a éssers inferiors, és tenir una mentalitat retrògrada, és no saber llegir ni voler intentar-ho, és no saber i no voler entendre, és esbiaixar l’escassa comprensió, és entestar-se en voler prescindir del progrès, és no voler adaptar-se, és... fer moltes coses malament. I fer-les amb mala intenció. Perseverar en el bé és bo. Obstinar-se en l’error és pervers.

I en tots aquests grups, malauradament, també n’hi ha un, de reduït però excessiu, de dones. I elles, encara que no en siguin les protagonistes, en no tenir una causa concreta, com els homes la ràbia per la por que els fan els moviments feministes ( i per la falta d’autoestima pròpia), són més de plànyer. Elles es disparen al propi cor i cervell; ells no és disparen a si mateixos, ells disparen contra les dones.

Les xarxes estan plenes de misogínia. I la seva intenció és crear espais de discussió virtual que transmetin un missatge molt entenedor: les feministes han creat un complot contra els homes.

Hi ha influencers, youtubers i tiktokers molt difícils d’evitar. Ens arriben memes i acudits que no volem, fins i tot, als grups de whatsApp familiars.

Els joves, que aparentment només parlen de videojocs, van deixant, cada vegada amb més profusió, missatges clarament misògins. Missatges on expliquen com abusar sexualment de les noies, com tenir-hi relacions sexuals sense preservatius... I aquest fenomen, anomenat «pol·linització» és molt perillós perquè s’hi pot accedir també de manera involuntària, sense ser-ne conscient.

Els homes que hi participen conscientment s’hi senten protegits perquè hi poden expressar les seves ràbies, frustracions i orgulls ferits.

Forocoches, que aparentment sembla per vendre cotxes, és un d’aquests entramats que té gairebé un milió de membres i el 93% són homes. És un espai de socialització misògina amb el típic perfil del «macho ibérico». Un «macho» que creu que les autèntiques víctimes de la societat actual són els homes. Perquè els seus raonaments són capgirats, tergiversats i falsejats.

I és urgent i necessari denunciar tots aquests homes que, a més dels que segueixen matant i violant sense càstigs dissuasius, s’esforcen en seguir maltractant les dones.

 

La quarta onada feminista

Ni de la primera onada, se n’hagués hagut de parlar mai! A les dones, se les hauria hagut de considerar i respectar sempre per la seva pròpia vàlua. I tot plegat, sense prèviament haver-los segat totes les oportunitats i drets que com a persones es mereixien igual o més que alguns homes. Perquè a l’hora de criar, les dones són les embarassades i les que donen a llum. I aquest extrem sacrifici―que les fa superiors i que suposa la continuïtat de l’espècie―, hauria hagut de ser suficient per reconèixer-los tots els mateixos drets. I no ha estat humà robar-los-hi impunement. Perquè molts homes ja s’han encarregat de que no els puguin tenir. I es dones han hagut de viure com a éssers inferiors durant segles i segles que encara no s’han acabat. Tot i que sembli que se’ls donen llaminadures.

La primera onada es considera que és la que va lluitar pel vot femení. Per què se’ls havia negat? Les seves mans, els semblaven potes? Els seus caps eren buits? D’aquella lluita va sorgir el sufragisme, un moviment de reforma social, econòmica i política que, per extensió, va promoure el «sufragi igual» És a dir, l’abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere.

La segona onada es relaciona amb el moviment d’alliberació que va tenir lloc durant els anys setanta i vuitanta. Aquell moviment va estar especialment vinculat als drets reproductius i sexuals de les dones. Una obra molt important per a les dones d’aquest moment va ser El segon sexe, de Simone de Beauvoir. I un dels èxits: aconseguir centres escolars mixtes, donat que la coeducació és la millor arma per combatre les desigualtats de gènere.

La tercera onada comença a la dècada dels noranta, quan l’escriptora i activista feminista estatunidenca Rebecca Walker, una de les veus més destacades del moviment, va encunyar el nom. Els seus seguidors es van comprometre amb la igualtat de gènere i la justícia ètnica, econòmica i social. Van descriure les injustícies imposades, no per gènere, sinó per cultura. Van analitzar i definir el patriarcat. Les dones es van incorporar massivament a l’educació superior i van reivindicar fortament la despenalització de l'avortament. Van practicar polítiques d'Igualtat de gènere: van poder ser candidates elegibles i electores. Van aconseguir el divorci. Van practicar l’amor lliure i van controlar la seva fecunditat amb l’ús d’anticonceptius.

La quarta onada, des de la segona dècada del segle XXI, planteja la necessitat d’un nou moment històric en la lluita pels drets de les dones. Es caracteritza per la reacció unànime contra la violència patriarcal, per la diversitat de debats sobre les desigualtats de les dones, per posar en relleu la manca de reconeixement dels Drets Fonamentals de les dones a nivell mundial (incloent les diverses societats), i que inclou l’organització de grans manifestacions, a nivell nacional i internacional.

I és que, tot i les aparents onades, es fa evident que, ni una cinquena onada, serà suficient per a la igualtat.

¿Em puc tocar el paquet...

Georgia Meloni va guanyar les eleccions del passat 25 de setembre, al capdavant del partit neofeixista Germans d’Itàlia.

Hi ha un fet que no em desquadra massa: es veu que ella va mentir en el seu currículum perquè, en no tenir títols, es va inventar una acreditació en llengües d’una escola que, sembla, tampoc s’hi dedicava, a les llengües. I es va atorgar una qualificació de 60/60. L’extrema dreta sol tenir bones relacions amb gent no titulada.

Però sense gaires estudis i haver nascut en el si d’una família obrera (vinguda a menys per l’abandó del pare), el 2022, la revista Forbes la va incloure a la seva Llista de les 100 dones més poderoses del món, amb el número set.

Un segle després d’haver executat Mussolini, Itàlia torna a tenir un líder d’extrema dreta: una dona. La primera cap de govern d’Itàlia. I també va ser la ministra més jove d’Itàlia en el quart govern de Berlusconi. A més, ella va ser la fundadora del seu partit Germans d’Itàlia, inspirat en el seu líder predilecte, Benito Mussolini.

Està considerada una política provocadora. En el seu ideari destaquen propostes com l’oposició a la immigració i la protecció d’Itàlia de la islamització. També és defensora dels valors familiars tradicionals (tot i que ella no s’ha casat amb el pare de la seva filla i han estat parella de fet). Ha polititzat el cristianisme i la maternitat i els ha defensat com a pilars de l’autèntica identitat nacional. Amb tot, quan li interessa canviar d’opinió per aconseguir rèdits polítics, no dubta a fer-ho.

Ara, però, a nivell personal, torna a tenir mala sort. La seva parella, el periodista Andrea Giambruno, (totalment oposat ideològicament a ella: és d’esquerres i filòsof) ha dit barbaritats en un dels seus programes. Segons ell, les noies tenen tot el dret d’emborratxar-se però que si no ho fan, poden evitar certs problemes perquè pot venir el llop i atrapar-les. Va ser ràpidament acusat de responsabilitzar les víctimes d’agressions sexuals convertint-les en culpables.

I en aquests moments, per dir (i pensar) el que no toca, s’acaba de quedar sense parella. Meloni ha dit a les xarxes que la seva relació, que ja era força distant, s’ha acabat. Amb tot, li agraeix els deu anys passats junts i, diu, per donar-me (que potser no seria l’expressió més feminista) el més important de la meva vida que és la meva filla. Meloni es considera una bona feminista.

Si ja era prou gruixut el que havia dit, ara, acaba d’afegir-hi un greu escàndol. En un programa humorístic de la mateixa cadena on ell treballa, van deixar anar, en directe, una filtració d’una conversa entre ell i una companya de feina: ¿Em puc tocar el paquet mentre parlo amb tu? Ella, amb to molest li respon: Ja ho has fet. Però ell continua insistint: Per què no t’he conegut abans? Tens parella? Com et dius? Ens coneixem? On t’havia vist abans? Estava borratxo?

I és que ser tan masclista davant de tanta audiència passa de ser repugnant a delictiu. I hauria d’estar penalitzat.

El feminisme de Jane Austen

Tot i que les seves protagonistes s’escarrassen per aconseguir casar-se, hem de tenir en compte que Austen escriu les seves principals novel·les Orgull i prejudici, Seny i sentiment i Persuasió, (algú potser també hi afegiria Emma) entre el 1812 i el 1818. Durant l’època victoriana, quan la societat relegava les dones a un paper molt secundari tant en la vida social com en la familiar. Wikipedia no té a bé incloure dins d’aquesta època a Austen i només ens parla de tres escriptors homes. Ells eren els que dominaven tant l'espai públic com el privat. I les dones es quedaven a casa ― submises a la força―, on havien de tenir cura dels fills i de la llar. Aquestes dones reals són les que Austen converteix en literàries. I ella i elles s’assemblen i es diferencien.

L’Elisabeth Bennet (Orgull i prejudici), Fanny Price (de Mansfield Park) i Anne Elliot (Persuasió), viuen a principis del XIX. No són simplement espectadores de les seves vides, elles prenen decisions audaces i desafien els convencionalismes de l’època. Són enginyoses. rebels i amb esperit independent. Per tant, sortien del patró moral establert. Com ella.

Austen pertanyia a una burgesia agrícola poc adinerada. No va poder rebre una educació reglada i, a casa, hi tenia pocs llibres. Però els trobava a la parròquia i, més endavant, a casa del seu germà gran que tenia una bona biblioteca. Amb la seva intel·ligència, el seu esperit crític i, sobretot, el seu to irònic, va tenir la gosadia de censurar la hipocresia i l’absurditat de l’època que li va tocar viure. Quan les dones es tenien per ben poca cosa. I va retratar tan bé època i personatges, que les seves obres encara ara són molt llegides.

Austen, tot i tenir pretendents, va renunciar al matrimoni. Tenia mala salut però també ho va fer conscient dels problemes que suposava. Sabia que la passió amorosa durava poc, que l’economia dels nuvis era, normalment, un greu problema. I també ho era la família política. Generalment per les diferencies socials. Les seves dones ―i alguns homes sense recursos―, aspiren i malden per casaments beneficiosos econòmicament. No tenen altra opció. I moltes cedeixen a exigències masculines per poder viure amb una certa dignitat. Perquè, en alguns casos, no poden demanar res més al matrimoni. I perquè l’època també les ha fet conformistes.

Un altre dels problemes del matrimoni era la maternitat. Descriu el sofriment per donar a llums els fills (a vegades un darrere l’altre) però també parla de la gran mortalitat femenina per culpa dels parts.

Un altre grup femení són les mares: la majoria no són bones mares. Tot i que porten les seves llars, són incapaces d’ajudar les filles; alguna és declaradament dolenta i, només les que estan mortes, solen ser bones.

I és que quan Austen escriu, en alguns dels seus personatges femenins, hi escola la seva personalitat. I cal entendre-la, per l’època que viuen, com a feminista. I ser conscients de la modernitat que algunes suposaven.