La vescomtessa dissortada (23)

Jo no volia escoltar la cerimònia perquè em feia pensar en els meus problemes de fe que no volia resoldre. Em vaig començar a fixar en la Col·legiata. Tenia quasi deu vegades la meva alçada. Era molt lluminosa i alguns dels finestrals tenien alabastre en lloc de vidre. Les pintures també eren extraordinàries.
   L’Abat Bernat Guinard —que regia l’abadia des del 1301—, va ajudar en l’ofici a Hug de Cardona. Ningú no va oposar cap impediment, tot i el que havia passat abans de començar, a les noces. Hi havia força convidats. Maria mirava arreu per intentar retenir-los en la seva memòria, però li era impossible fer-ho tot intentant resar devotament.
Jo em vaig fixar en els més importants: Gastó II comte de Foix, del qual Ramon Folc VI n’era conseller des del 1302. La seva esposa, Joana d’Artois, que era rebesnéta de Lluís VIII de França; i Gerard de Cervelló, casat amb la germana del vescomte, Brunissenda de Cardona.
   També hi havia Armengol, comte d’Urgell i Ramon Roger, comte de Pallars, amb les seves respectives mullers... Una llista tan llarga de nobles, prohoms i vilatans convidats per a l’ocasió, que era impossible de conèixer. Segur que la meva mare m’hagués aconsellat estar atenta per si algun noble vidu podia rendir-se als meus encants i oferir-me matrimoni. Sense casament, els meus pares no m’haurien beneït cap relació. Però jo no necessitava cap casament, jo era l’amiga de l’ànima de Maria. I com que ara, el seu nou marit no la volia, els meus sentiments no corrien cap perill.
   La cerimònia va ser breu. Ramon Folc també era home de pocs resos. En canvi Maria va voler resar i encomanar la seva nova vida al seu nou patró, Sant Vicenç. El vescomte, avorrit i cansat, va sortir de l’església per esperar-la. Els cavallers van sortir amb ell, i les dames, sense saber ben bé què fer, es van quedar amb la seva nova senyora, esperant més l’empara d’ella que la del senyor que ja coneixien.
   Sense fer esperar massa el seu marit, per no provocar més la seva ira, Maria va sortir per explicar-li el seu costum diari d’alimentar dones necessitades abans dels àpats del migdia. El vescomte no s’hi va poder negar perquè Maria tenia el seu propi dot. A més, del que acabava de guanyar-se per raó de casament.
   Algunes dames i jo,la vam acompanyar i ajudar. El vescomte i els seus acòlits van pujar cap a la sala i ens van esperar bevent.
   El convit ja estava preparat. Era molt més opípar que el de la vigília perquè el vescomte havia convidat molts amics de campanyes –contra els àrabs i contra els francesos—, com era el costum entre els nobles.
   Tan sols seure, ens vam adonar que la dama sense marit tornava a ser entre els convidats a la taula. Però feia més mala cara.
   Maria, sense la meva ajuda va ordir un pla per assabentar-se de què estava passant. Va sol·licitar el permís del seu espòs perquè algunes de les dames allí presents poguessin formar part del seu seguici i poguessin acompanyar-la en les seves tasques caritatives. Sense preveure cap intenció, engrescat com estava per les copes que ja havia begut, Ramon Folc l’hi va concedir. A aquella alçada del dia, ja volia establir alguna mena de treva per poder gaudir a pleret del cos de la seva nova muller. En un dia tan assenyalat i, davant de tan nobles convidats, el vescomte no podia negar-li res. I Maria va saber aprofitar-ho. Era costum que les dames més honorables que freqüentaven les dependències vescomtals passessin a formar part del seguici de la vescomtessa. El vescomte es va penedir immediatament quan va sentir que la primera dama escollida era aquella, sense nom, tan ben vestida i de mirada subjugada.
   Va provar de resistir-s’hi, però amb cautela. Tota la concurrència va quedar callada.
— Digueu, Domna Flor, voleu ser dama de la meva esposa?
— Amb molt de gust Senyor, si així us plau.
— No em plau gens perquè sé que teniu molta feina amb l’educació dels vostres fills i no teniu gaire salut, però si és el desig de la meva esposa... L’haureu de perdonar, però ella encara no sap que sou vídua, com ella, fa tot just uns pocs mesos.
— Doncs, expliqueu-me, espòs, qui és aquesta noble dama?
— És Domna Flor de Pontiac, vídua del Senyor de Pontiac, gran amic meu que va morir en campanya contra els albigesos i que em va pregar l’acollís sota la meva generositat i magnificència.
Domna Flor, en sentir aquelles paraules, va envermellir. En canvi, la majoria de convidats no podien dissimular els seus somriures.
— Us en disculpo Domna Flor per les vostres penalitats, però m’agradaria poder conversar, de tant en tant, amb vós i, si voleu, estic disposada a ajudar-vos en l’educació dels vostres fills. Ja deveu saber que jo també en tinc dos, però que els he hagut de deixar en terres llunyanes.
— Estic convençuda Senyora que el vostre nou espòs us donarà tants fills com desitgeu.
   Els convidats a l’àpat, sense que nosaltres dues poguéssim saber el perquè van ofegar unes rialles mal dissimulades i molt burletes.
   El vescomte, nerviós, va ordenar als joglars que comencessin a tocar i a cantar.
   Maria es va atansar al joglar que el dia abans li havia promès una bona història. Complagut per la seva atenció, el joglar s’hi va esmerçar.
   Era una llegenda molt trista i sentimental. El Senyor de Cardona havia convidat el príncep moro Abdalà a una festa. Aquest havia anunciat que, per celebrar-ho, hi portaria els seus toros braus i els farien córrer per l’arena. A la plaça hi havia instal·lades unes grans taules amb els menjars més cars i més bons de la terra: tota mena de peixos, carns, ous, les fruites més variades i exòtiques que mai s’havien tastat en aquelles contrades, els vins més gustosos al paladar... En acabar el festí, la plaça es va tancar amb carros i fustes i van fer entrar els toros braus. Després, un robust cavall muntat per un valent soldat del príncep moro va sortir a la plaça amb una llança molt llarga i afilada. Va començar a córrer darrere els braus i els va anar matant un rere l’altre. Els enormes cossos anaven caient sobre la sorra. La veu de les generacions contava que aquesta havia estat la primera vegada que uns toros havien entrat en un tancat de sorra i que se’ls havia marejat i travessat amb una llança. Amb tot, la gran tragèdia es va ordir al capvespre. Mentre els convidats del Senyor ballaven amb les dansarines del príncep Abdalà, aquest coneixia Adalés, la filla del Senyor. Era una dolça minyona, alta, esvelta, de cabells llargs de color mel i ulls verdosos. Passejava, silenciosa i discreta, pels jardins del castell. El príncep va quedar fortament atret per la bellesa de la joveneta damisel·la. En veure’s a prop es van enamorar i es van jurar amor etern. Els dos sabien que si el seu amor prohibit era descobert, els seus dos pobles s’enfrontarien en batalla. Per tant, començaren a veure’s de nit i d’amagat. Van ser descoberts i el pare d’Adalés, molt enrabiat, va fer tancar la seva filla a la torre rodona del castell a règim de pa i aigua. Al príncep Abdalà li va prohibir l’entrada a les seves terres, i a més, li va declarar la guerra. Una nit, Abdalà va aconseguir alliberar la seva estimada i la va amagar a la torre del botxí, prometent-li que l’aniria a buscar al cap de sis dies, després de la batalla. Però la noia va ser descoberta i tornada a empresonar a la torra rodona. Perquè no pogués parlar mai més amb ningú, el seu pare va deixar cec i mut el servent que li tirava, des del sostre, el pa i l’aigua. Un dia, el pare va haver d’anar a Barcelona per trobar-se amb els nobles que li cuidaven els castells que estaven dins les seves possessions. Tots li van demanar que perdonés la seva filla. Finalment hi va accedir i, quan va ser a Cardona i va donar les ordres perquè la deslliuressin, els seus patges li van comunicar que la seva filla acabava de morir. Darrere la porta, van descobrir com la noia havia esgarrapat la fusta amb les seves ungles i hi havia deixat gravada una creu. Durant molt de temps, quan la gent del poble mirava cap a la torre, que immediatament van batejar com la torre de la minyona, deien que veien passar el fantasma del príncep Abdalà, cavalcant sobre el seu cavall per anar a buscar la seva estimada Adalés.
   Maria va quedar fortament impressionada; la llegenda no era més que una narració anecdòtica, però podia servir-li d’advertència. Si el seu marit, vescomte de Cardona, portava sang d’aquest avantpassat havia d’anar amb molt de compte.
   Quan es va retirar a la seva cambra, tot i la temptació de no deixar entrar Ramon Folc, es va decidir per superar com més aviat millor el dèbit conjugal contret amb el casament. La vaig ruixar amb l’ajuda d’un hisop, —i també en vaig aspergir molt dissimuladament per damunt les robes del llit—, amb un seductor perfum que guardava per a especials ocasions. El vescomte tindria dificultats per gaudir de la seva nit de noces i ella no hi hauria de patir gaire. Era una barreja de tragacant, almesc, ambre i resina d’estorac.
   Després, em vaig retirar molt emmurriada i em vaig amagar prop de la porta. Necessitava saber si Maria podia encaterinar-se, ni que fos una mica, amb aquell homenot tan rude.
Ramon Folc, que anava força begut, va entrar sense demanar permís i va fer sortir les donzelles. Va tancar la porta i va ordenar a Maria que es desvestís. El vaig sentir des del meu amagatall. La desventura de la meva amiga se’m va convertir en llàgrimes doloroses. Em vaig precipitar cap a la porta i vaig començar a espiar pel forat del pany.
— Desvestiu-vos!
— Al mateix temps que vós, Senyor.
— Sigui, però ràpid!
   Maria estava nerviosa, però no volia semblar covard ni pudorosa. Va començar per descobrir-se, provocativament, els pits. Ramon Folc s’anava descordant la camisa.
— Si jo us ensenyo les meves parts íntimes, ja que vós no heu estat capaç de conquerir-les ni amb delicadesa ni tendresa, per què vós us quedeu enrere només retirant-vos la camisa? No m’importa gens el vostre físic perquè sou desconsiderat i molt barroer però al menys tingueu la decència de fer el mateix que a mi m’exigiu.
   Amb una forta riallada, creient que podria fruir de la impetuositat provocativa d’aquella dona, es va quasi arrencar les mitges. Maria es va deslliurar els cabells i li van caure sobre les espatlles. Amb un gest del seu coll van voleiar mig protegint-li els pits.
   El ritual va seguir peça a peça: màniga a màniga, cinyell per cinyell, faldons... però deixant Maria impertorbable. Només li venia al cap la diferència d’emocions que havia sentit en ser despullada pel seu estimat Felip. Quan Ramon Folc va quedar nu, Maria encara no s’havia tret l’última peça, la que li cobria el pubis. Ramon Folc ja estava tan excitat que es va abraonar sobre ella. L’hi va arrencar amb fúria i, en lloc d’arrossegar-la fins al llit, agafant-la pels braços, girats cap enrere per dominar-la millor, la va empentar, descontrolat, fins a la porta. Allí, dreta la va estampir d’esquena contra la fusta. I agafant-la per les cuixes, se la va posar sobre les seves. Jo mai no havia vist res de semblant i el meu dolor era insuportable. Llavors la porta, va començar a brandar, a cada empenta del cos de Ramon Folc sobre el de Maria. Ella tenia les mans arrapades a la porta. Instintivament, vaig intentar colar el meu dit petit, pel forat del pany, per donar-li ànims i perquè en saber de la meva presència no desmaiés. Em vaig esgarrinxar la pell i el meu dit no va poder arribar fins l’altre costat. Quan Ramon Folc va quedar satisfet es va tombar fins al terra arrossegant-la a ella, que ja estava desmanegada. A mi, m’hi va vinclar la tristesa i la desesperació. Estava tan a prop d’ella i no podia fer res per rescatar-la!
   Quan em va semblar que Ramon Folc roncava, vaig entrar ràpidament a l’habitació i vaig socórrer Maria. Després vaig avisar les donzelles, i li vaig clavar una forta puntada a aquell desgraciat que jeia a terra. Els vaig ordenar que se l’emportessin; amb una veu llunyana, Maria va demanar una camisa neta. Llavors, em vaig adonar que tot i que ella estava despullada, no m’havia pas encantat a mirar els seus encants. La visió del seu cos nu, que no em vaig permetre tocar, va ser el meu bàlsam, fins que va arribar la roba neta. Després, vaig llençar al foc, la camisa que ’havia usat per complir amb el seu marit.
   A partir d’aquell mal tràngol, Maria i jo, així que marxava el vescomte, ens vam acostumar a passar la resta de la nit, juntes, al mateix llit. Jo, m’esperava pacientment, sense mirar ni escoltar, perquè sabia que després podria dormir plàcidament abraçada amb la meva amiga.
   Ramon Folc mai més no li va permetre a Maria, lluir en públic i en la seva presència, els cabells sense recollir. En canvi, a la cambra, els hi feia deslligar parsimoniosament, només per a ell. I això, sí que em feia ràbia. Però després era jo qui els hi raspallava i pentinava. I així em conformava!
   Maria, com si aquells mals tràngols nocturns no anessin amb ella, va voler començar la seva feina a Cardona. Ambdues vam anar a veure Bernat Guinard, l’abat de la canònica. Fetes les presentacions i reverències pròpies del protocol, Maria va anar al gra. I li va explicar que jo tenia bons coneixements en medicina i que m’havia especialitzat a la Universitat de Lleida en parts i nadons; que la meva intenció era seguir estudiant i treballant. Per tant, volia que el monjo encarregat de les plantes remeieres i el que tenia cura de la salut de la confraria i de tot malalt que arribava al castell a demanar auxili, m’agafés al seu servei. No li va demanar que treballéssim junts, com a iguals, per no ofendre’l; però el va comminar autoritàriament a compartir coneixements i consells, receptes, preparats i remeis.

No és qüestió de gènere

Hi havia una vegada, un home i una dona, o una dona i una dona o un home i un home, tant li fa! Dues persones, una parella. El gènere no té cap importància.

Era una tarda tranquil·la però l’un(a) va començar a trobar-se malament. Com que havia quedat amb l’altre(a) que aniria a buscar el xiquet a cals avis, amb ganes de veure’l, va esforçar-se per aconseguir-ho. Va treure el cotxe del garatge i va fer camí enllà esperant que el trajecte de tornada, a part del fill adoptat, l’acompanyés la felicitat.

Entre tant, l’altre(a) va sortir a passejar, per esbargir-se. Però la fatalitat va voler que ensopegués amb una llamborda desencaixada del carrer, caigués i es trenqués un os del peu.

Quan l’un(a) ―més adolorit del que havia marxat però content―, i el xiquet van tornar, es va trobar l’altre(a) a urgències, a mig enguixar. S’esforçava molt en aparentar tranquil·litat per no preocupar exageradament ningú.

Havien tingut mala sort. A la seva vida, tot i ser raonablement sortosa, li acabaven de tocar tiquets d’un tómbola desventurada. I amb aquests paperets a les mans, l’un(a) i l’altre(a), espantats pel futur incert i desagradable, van escolar-se cap al pitjor, cap al sac gran i negre de la malícia. Una tendència pròpia de la humanitat però alhora inhumana, Incontrolable, comprensible, però demolidora.

Caiguts al sac, l’un(a) i l’altre(a) van ser incapaços d’evitar la confrontació. Perquè tots dos, perjudicats com se sentien de la salut imprescindible per gaudir de la vida amable, conquerida a cops d’afanys, estaven prou enfadats com per llançar-se als retrets.

―Si m’haguessis demanat que t’acompanyés, no m’hauria trencat el peu... ―Se li va escapar a l’altre(a), el més atemorit de tots dos.

Però a l’un(a), el cor se li va desbocar de tal manera, que li marxava carns enllà. I va necessitar la força de les dues mans per tornar a encabir-lo en aquell racó on, normalment, el manté recollit i pacífic, perquè no li espatlli l’ànima que hi viu a redòs.

Tanmateix, l’intent de fugida del cor ja havia donat senyals al cervell i s’havia posat en marxa. Impossible aturar-lo. Perquè fins i tot els cervells assenyats, tenen per bo, entendre que un atac justifica una defensa. Quasi la implora, a vegades, per salvar la dignitat.

I l’un(a) va caure en lluita per defensar-se:

―Si veient que em trobava malament, m’haguessis acompanyat, no hauries caigut.

Com que l’un(a) i l’altre(a) s’estimaven amb prou contundència, van ensumar-se com fan els gats i van seguir jugant. Però ai de les relacions on la contundència no és prou sòlida. Una tarda de mal i guix pot arrasar amb tot.

I és que l’amor no és una qüestió de gènere, sinó d’indulgència, bonhomia, comprensió, de saber-se perdonar l’un(a) a l’altre(a).

La vescomtessa dissortada (22)

Em va estranyar molt que Maria, a més de rebel, mostrés orgull. Però no n’hi havia per a menys, aquell home l’havia menystingut com no es mereixia.
— Doncs dirigim-nos a l’àpat que en el vostre honor i el dels vostres acompanyants se us ha preparat. I no us preocupeu perquè demà al matí, el setial lluirà les vostres inicials. Potser hi voldríeu algun emblema de la vostra família?
El to de veu del vescomte va quedar bastant irònic i Maria el va percebre perfectament. Aquell matrimoni començava malament.
— Senyor, per mi no és necessari ni que feu gravar les meves inicials. Encara no sé si serè mereixedora de l’honor que significa seure-hi, ni si se’m permetrà utilitzar-lo degudament —al vostre costat—; tot intentant ajudar-vos en la vostra complicada tasca. Tan sols us he demanat que feu esborrar les lletres que pertanyen a una altra dona.
I el vescomte va fer un senyal als mateixos xicots que havien portat el soli perquè el retiressin.
— Ara, que els músics comencin a tocar, que se serveixi el menjar i que es begui tant com es vulgui.
Ramon Folc i Maria van avançar plegats cap a la taula i seguits de tots els convidats.
— M’haureu de disculpar, Senyor, perquè en veure l’abundància que omple la vostra taula, no voldria que tinguéssiu per indelicadesa meva allò que no ho pot ser. Sóc dona de poc menjar i no frueixo ni amb les exquisides viandes ni amb els vins més refinats. El que sí que us agrairé de tot cor és que els vostres joglars cantin cançons de la vostra terra i m’il·lustrin sobre la història de la vostra família que, a partir de demà, també serà la meva.
Encara no havien començat ni el primer àpat junts que Maria ja havia donat mostres de les seves inquietuds culturals. Inquietuds que no eren pas compartides pel seu futur marit. Qui li hagués hagut de parlar al vescomte del tarannà de la seva nova muller, no ho havia pas fet. Els signants del contracte només havien mirat pels seus interessos.
Asseguts a la taula, el vescomte no parava de mirar-li desagradosament la taca de la galta. Maria va tornar a desassossegar-se. Aquella indiscreta mirada tan evident era un nou desafiament. No podia passar-lo per alt.
— Senyor, és una taca de naixement que no m’he pogut treure tot i haver-ho intentat, com podreu imaginar-vos. Si fóssiu més educat no us la miraríeu amb tanta insistència i sense discreció.
El vescomte, davant de tants convidats va voler dissimular, però no tenia habilitats ni en la conversa ni amb les dones. I no estava acostumat que ningú el posés en evidència. S’hi va tornar, intentant amb una desconsiderada arrogància, no quedar endarrere.
— No és pas la vostra taca que miro. És que m’estic adonant que no porteu ni joies ni roba adequades per a l’ocasió. Heu de ser respectuosa amb la grandesa del meu casal i vestir i ornar-vos amb la dignitat que em correspon.
— Hi estic d’acord, però entengueu que fa molt poc que el meu marit és mort...
— Ara seré jo el vostre marit i estic ben viu — va dir-li cridant i interrompent-la. Vós sou l’encarregada d’exhibir la meva fortuna amb els vostres abillaments i d’engalanar-vos de la manera més ostentosa possible, per evitar que ningú no sospiti dels meus problemes econòmics. Jo sóc home poc donat a empolainar-me i tota aquesta feina recaurà sobre vós.
— Ho faré com vós maneu, quan em sembli convenient. Ja no m’interessen ni el luxe ni l’ostentació. Us puc ben assegurar que són banalitats!
— Us dono el temps just per fer-vos nova roba! —Encara va cridar-li més perquè ja estava molt empipat amb tantes respostes i raons.
Els joglars, agraïts per la consideració de Maria, es van anar situant prop d’ella. El vescomte menjava sense mesura, ella es mantenia atenta a les cançons. Aquell home li desagradava excessivament i li prenia la gana. Pràcticament no hi va haver més conversa. Tenien moltes coses a dir-se, però no sentien ganes de parlar l’un amb l’altre. Ell, per indiferència perquè sabia que no faria l’esforç de voler-la; ella, per desinterès, perquè tant li feia el que aquell home pensés. Estava decidida a fer el que ella creia bo i just. Honrat i digne.
Quan Ramon Folc va començar a notar el ventre ple, sense ni dissimular, va tornar a mirar-se la taca de Maria, llavors, amb repugnància. Estava begut. Però també se li podia llegir als ulls, el desig del magnífic cos que a Maria, l’edat i l’amor, li havien anat regalant.
 Jo, que quasi tampoc no havia menjat res de tanta ràbia com sentia per aquell homenot, m’havia dedicat a observar la taula. En un dels moments que vaig aconseguir captar la mirada de Maria, al vol, li vaig fer desviar l’atenció de les rimes, per concentrar-la en la presència d’una dama molt ben vestida, que ningú no ens havia presentat. Cap home, al seu voltant, semblava poder ser el seu marit.  Vaig començar a importunar-la amb insistents mirades fins que ella va abaixar la vista, va acotar el cap i ja no va ser capaç de menjar res més; ni de somriure per educació.
 Maria, una mica nerviosa va començar a picotejar els dolços de les postres, es notava que aquella dona ja la inquietava.
 Llavors va demanar permís al vescomte per retirar-se a descansar i, aquest, alleugerit, sense aixecar-se per acomiadar-la, l’hi va concedir. Em vaig aixecar per marxar amb ella i, en aquell precís moment, Ramon Folc va reparar en la meva torbadora bellesa. Jo hi estava acostumada i vaig descobrir-li el desig als ulls. Em vaig girar bruscament, donant-li l’esquena. No va semblar-li un missatge prou clar.
— Senyora, si vós voleu encara restar una estona més amb nosaltres, amb molt de gust sereu servida. I el vescomte es va aixecar per oferir-me una exquisida copa de cristall amb un delicat vi.
No vaig voler pronunciar ni un mot. Les paraules afilades vaig preferir deixar-les a Maria.
— Sou barroer, mal educat i esteu begut; espero que demà em pugueu oferir una millor imatge.
 Ramon Folc, ignorant les seves paraules, amb un lleu somrís als llavis, li va lliurar la copa a la dama ben vestida i un petit esglai va quedar ofegat a la sala.
El joglar, corprès de l’atenció que li havia prestat Maria i emmurriat per la grolleria del seu senyor, es va atrevir a atansar-se fins a la nova senyora.
— Us agradaria que us expliqués una llegenda molt popular de la història d’aquest castell?
— Us ho agraeixo molt, bon joglar, però com ja he dit, estic força fatigada i em convé recuperar els ànims per demà. Estic convençuda que serà un magnífic dia de noces, tot i que auguro, em depararà més d’una sorpresa.
Maria em va fer recordar la diferència amb l’arribada de Felip. Ella se’n planyia. Jo m’adonava que no em mortificava tant perquè aquell home no li havia mostrat cap deferència, ni per educació..
 En aquella nova situació es va exigir no pensar més ni en Felip ni en els nens. Fora! Tants patiments no li cabien a l’ànima. Ella també s’havia adonat que aquell casament seria dur i difícil.
 El passadís era llarg. Com podia ser que les nostres estances estiguessin tan allunyades de la zona principal? Vam preguntar on habitava el seu promès i ens van indicar, just, en direcció contrària. Vam deduir que, per alguna raó que encara no sabíem, ell ens allunyava de la seva cambra.
 L’endemà, Maria, vestida de cerimònia però amb sobrietat, es va dirigir cap al pati que separava les dependències del vescomte de les de la col·legiata. S’havia tornat a posar les mànigues de ratlles grogues i vermelles amb la intenció de mostrar una afecció que encara no podia sentir. S’havia fet transformar la gonella vermella del seu primer casament —ja que ningú dels allí presents, nobles i nous parents, mai no l’havia vista, en una mena d’indument únic bastant cenyit al cos. Maria, amb cert despit pel Déu que l’havia castigada tan severament, se sentia, novament, impulsada a l’atreviment. Havia caigut en la temptació de seguir una mica més la moda per impressionar —per dissimular les seves ràbies. Amb tot, a la roba ja no li quedaven ni perles ni pedreria. Uns senzills brodats dissimulaven l’absència de joies. A més, es va permetre una arrogància: els brodats eren de fil de seda negre. Ella seguia amb l’obsessió que ningú no pogués oblidar que era una vídua recent. No s’havia atrevit a la seva capa negra i s’havia enfundat en la blanca de la seva mare, però amb els brodats negres, esperant que tothom entengués el seu missatge.
 Per acabar d’adobar-ho, el vestit de sota era força escotat. Per cobrir-se un poc, ja que havia d’entrar en recinte sagrat, s’hi havia posat un drap de pits de seda negra quasi transparent. En el fons, el que Maria volia, sense ni acceptar-ho ella mateixa, era que la gent se seguís fixant més en l’atreviment de la seva indumentària, que en la seva taca a la galta. Però també volia que la creguessin forta, decidida i valenta. Volia tornar a ser-ho! Al menys, intentar-ho amb tota la seva voluntat.
 El vescomte l’esperava a tocar del pou. En veure-la, va sentir una sobtada atracció, ja que les noves vestimentes femenines estaven provocant, intencionadament, entre la noblesa, una perillosa exaltació.
 Segur que va trobar molt suggerent el drap de pits de seda negra que encobria una pell molt blanca i fina. En canvi, els brodats negres li deurien recordar que ella seguia enamorada del seu primer marit.
 El vescomte, superb, no podia suportar els desafiaments dels altres. Si s’havia mostrat insolent, envanit i orgullós, fins i tot, amb el seu rei... què no hauria de fer amb la seva muller? Ell, que estava completament convençut que l’havia de dominar!
 En veu baixa, va donar una ordre i una dama del seguici va sortir corrent en direcció a les dependències. El germà del vescomte, Hug de Cardona —ardiaca major de Barcelona—, impacient, sense saber què estava passant al pati, s’esperava al peu de l’altar. Ell havia d’oficiar la cerimònia. Tot i que la porta estava oberta per a l’entrada dels convidats, ell quedava per sota de l’alçada del pati i no podia veure res.
 Dins l’església, els estaments socials estaven clarament diferenciats per les alçades que corresponien a cada classe. El clergat estava per sota dels nobles i, per tant, l’altar estava en una alçada inferior. Sense poder evitar la tafaneria es va apressar cap a la porta. En aquell moment va veure com arribava una dama, tota acalorada, amb un cofre arrapat al pit com un nadó. Complia ordre i volia mostrar l’afany que posava en creure al seu senyor. El vescomte en va treure bruscament, una diadema de petits brillants. Sense ni treure’s el guant, va agafar la cabellera de Maria —que seguia portant-la sense recollir—, i l’hi va subjectar, feta un manyoc, tot encastant-li la joia al cap. Maria, com a dona casada, havia de portar els cabells recollits i tapats, però no havia volgut vèncer la temptació.
 Després, amb ulls delerosos, tot mirant-li descaradament el pit —mentre les dames allí reunides giraven la mirada per pudor—, i amb ganes de mortificar-la, li va arrencar el drap de seda negra, quasi amb la mateixa brusquedat i el va deixar caure a terra, com si hagués llençat runa. L’arrencada dels pits de Maria, tot i preciosa, va quedar a l’aire. El vescomte va agafar del cofre un collar de petits diamants i, sobre la pell blanca i freda, hi va dipositar la joia glaçada. El que podia haver estat un regal, s’imposava com un càstig violentat i humiliant. Feia més neguit que gràcia! Amb tot Maria va saber que aquelles joies ja serien seves.
 Els futurs esposos s’estaven acarant i amidant forces.
 El vescomte se sentia satisfet per la seva jugada. L’havia guanyada perquè entrar d’aquella manera —amb la part superior dels pits al descobert—, a l’església, era una falta de respecte molt gran. A ell, el seu germà, no li podia fer cap retret, perquè el podia deixar sense càrrec per les influències que tenia.
Maria no va saber contenir, fredament, la seva ràbia. Se’l va mirar amb menyspreu i amb molta dignitat en el gest; després es va ajupir per recollir el drap de pits i, mentre s’enlairava, va arrencar-se el collar i el va llençar a terra amb més ràbia de la que ell li havia tret el mocador.
 Hug de Cardona, que no volia problemes abans de la cerimònia, humilment el va recollir, es va atansar a Maria i en veu baixa li va oferir la seva ajuda. Ella, per demostrar que les bones maneres eren molt més poderoses que les imposicions violentes, va acceptar el suggeriment i amb docilitat i un pèl encara d’arrogància li va demanar en veu alta i forta que li poses el collar. Hug de Cardona es va quedar trasbalsat per l’atreviment i va mirar si el seu germà li donava permís. Maria, per guanyar el repte va fer mitja reverència però sense acotar el cap; tot el contrari, tirant-lo enrere i oferint-li a Hug de Cardona el seu coll blanc. Ramon Folch no podia permetre que el seu germà toqués la pell de la seva futura esposa i li va arrabassar el collar i li va posar de males maneres tot engrapant-la pel braç. Però el somrís de Maria va ser triomfal.
 Per aturar aquell munt de despropòsits, i perquè tenia una mica de por al seu germà, Hug de Cardona, va començar els resos de la cerimònia per fer entrar la gent i calmar els ànims. Aquell matrimoni començava molt malament. Aquells dos temperaments no es podrien avenir i el resultat podria ocasionar molts conflictes.
 Jo no volia escoltar la cerimònia perquè em feia pensar en els meus problemes de fe que no volia resoldre. Em vaig començar a fixar en la Col·legiata. Tenia quasi deu vegades la meva alçada. Era molt lluminosa i alguns dels finestrals tenien alabastre en lloc de vidre. Les pintures també eren extraordinàries.

És el mateix ser home o dona?

L’actual Paul B. Preciado va néixer a Burgos l’any 1970. Era un dona i es deia Beatriz. Actualment és un filòsof feminista, comissari d’art (recordeu la polèmica de l’estàtua del rei Joan Carles en una postura sexual explícita, al Macba, i per la qual va ser cessat?). També és un dels principals referents, a Espanya, de la Teoria Queer.

Aquest terme, de l’anglès queer, 'estrany' o bord, ha estat utilitzat durant molt de temps com a eufemisme per a referir-se a les persones homosexuals. I és una teoria sobre el gènere que afirma que l’orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones, són el resultat d’una construcció social i que, per tant, no existeixen rols sexuals essencials o biològicament inscrits en la naturalesa humana.

Per això, Paul B. Preciado rebutja la classificació dels individus en categories universals com homosexuals, heterosexuals, home o dona. La idea de «sexe- gènere binari», ens diu, és un dels principals objectius a batre.

I per demostrar la futilitat de les identitats de gènere ha transitat per elles experimentant en carn pròpia els canvis. Paul B. Preciado es va sotmetre a un procés d’autoadministració de testosterona sintètica a fi de concertar el cos i els afectes. Aquest canvi físic el va experimentar a la clínica novaiorquesa Audre Lorde (per l’escriptora afroamericana, feminista i lesbiana).

Aquest «assaig personal» va ser el tema principal de la seva obra Testo Yonqui, un text, en bona part, autobiogràfic.

L’autor ens vol fer entendre que els gèneres no són sinó «presons del possible» i que només ofereixen limitades opcions.

Segons ell, sotmetent el seu cos a una transició de gènere responsable, pot combatre les identitats des de dins.

Ara sap què és ser dona i què és ser home. Però sobretot, sap què és ser transsexual.

En una altra de les seves obres, Manifiesto contrasexual, ens proposava una societat dedicada a la desconstrucció del sistema de gènere.

Ara, amb el seu últim llibre, Un apartamento en Urano, ens confirma que anem cap a un nou escenari on la relativització de la diferència sexual podria servir per començar a valorar les persones pel que són i no per les etiquetes que els pengen. Ell creu en una veloç transformació del món que ja anuncia la fi del patriarcat i albira la desaparició de les identitats.

La frontera de gènere, diu, juntament amb la de la raça, és una de les més violentes que la humanitat s’ha inventat. Per això ens invita a viure en un món on no hi hagi casella de gènere als documents d’identitat.

I és que cal anar pensant que, mentre les diferències són poc consistents, les coincidències són molt més rellevants. I això, no admet sarcasmes.

Sabeu qui és Claudia Ruggerini?

― El desig de lluitar per la llibertat és més fort que la por. ―Així s’explicava la Clàudia, una partisana de l’època de Mussolini que va lluitar de valent per combatre el feixisme al seu país.

Es pot dir que, per motius personals, va començar a lluitar des de ben petita. El seu pare era socialista. Treballava al ferrocarril i va ser acomiadat per raons polítiques. Després va ser apallissat per una patrulla feixista i el van matar quan ella només tenia dotze anys. Llavors, es va despertar la seva consciència política tot desenvolupant un terrible desig de justícia. I per més que a la seva escola van esforçar-se per inculcar-li uns valors dretans, no van aconseguir-ho. Només van obligar-la a escriure amb la dreta. Als divuit anys va començar a estudiar medicina i cirurgia. Anhelava poder tenir cura del proïsme. Allí va conèixer un grup d’estudiants antifeixistes i aviat es va unir a la Resistència.

La seva militància va ser molt compromesa. Volia contribuir a enderrocar el dictador. Va haver de canviar de nom. Només podien dir-li Marisa. Amb els seus companys de classe, es reunien d’amagat per poder fer el seu propi diari. Però no podien repartir-lo perquè la policia de Mussolini era per tot arreu. Tanmateix, ella, durant més de dos anys, es va arriscar moltíssim anant en bicicleta a repartir diaris i missatges secrets d’un lloc a un altre.

Fins i tot va arriscar-se a lliurar armes i a entrar a la presó de San Vittore per poder treure informació valuosa per als antifeixistes.

Finalment, el règim feixista es fa esfondrar. I amb un grup de companys de resistència que volien alliberar immediatament els mitjans de comunicació, van entrar a la seu del diari italià més famós i, acollits amb entusiasme pels periodistes de la cèl·lula antifeixista interna, van posar immediatament en marxa les premses rotatives i van publicar la primera edició del Nuovo Corriere della Sera sense censura. Era l’abril de 1954. La Marisa clandestina va poder tornar a ser Clàudia.

Abans, però, ja s’havia graduat en medicina i havia presentat la seva tesi doctoral: La tècnica del tractament psicoanalític en la infància. Posteriorment es va especialitzar en neuropsiquiatria. I es va dedicar especialment als nens titllats de problemàtics. Per visitar-los, i llavors era una innovació, es treia la bata blanca (per no fer-los por) i els deixava una caixa de joguines per tranquil·litzar-los.

Després de trenta-tres anys de vocació, quan es va jubilar, va continuar anant durant deu anys més, de voluntària, a l’hospital, per seguir ajudant la seva comunitat. Ella encara recordava perfectament la seva infantesa pobra i humiliada.

Tenim dones valentes empresonades per lluitar per la llibertat del nostre país, però encara ens calen més activistes de la talla de la Clàudia Ruggerini.

La vescomtessa dissortada (21)

Ramon Folc VI, havia de ser un home de caràcter fort i temperament rebel. Al menys, això era el que es desprenia de les gestes que havia dut a terme durant la seva vida. Havia nascut el vint-i-sis de maig de 1259, per tant tenia vint-i-quatre anys més que ella. Tenia sis germans: Hug de Cardona —que essent canonge de Barcelona, estava a Terra Santa al servei de l’Església—; Guillem de Cardona —que estava guerrejant amb els moros al Marroc—; Bernat Amat —al servei del comte d’Empúries—; Pere –del que res en sabia—; Brunissenda —casada amb el noble Gerard de Cervelló— i Sibil·la —casada amb Àlvar, vescomte d’Àger, germà del comte d’Urgell.
   Per la cara que m’hi anava posant, em vaig adonar que els títols ja no li importaven gens perquè ja havia après que no li podien donar cap felicitat.
El vescomte ja havia estat maridat, a l’edat de vint anys, el 1297 amb Toda Pérez d’Urrea, que havia mort sense deixar-li descendència.
   En sentir el cognom, Urrea, Maria va recordar que el destí, algunes vegades es podia transformar en sogra, en pare... o bé en marit i amiga.
   La família dels Cardona, era una de les més riques i poderoses de Catalunya per les fabuloses rendes que li proporcionaven les seves salines.
   Maria va mostrar curiositat per saber com eren unes salines i com funcionaven. Si els rèdits eren bons, potser, amb la meva ajuda podria emprendre alguna tasca per a dones desemparades. Aquesta idea la va animar una mica. El nou destí, segurament no li oferiria un marit com el que havia tingut però, potser sí, un ideal pel que lluitar.
   Les gestes del seu vescomte, donat el seu caràcter, eren prou conegudes. Amb divuit anys, el 1277, s’havia alçat amb un grup de nobles catalans contra el rei Pere d’Aragó perquè no anava mai a Catalunya, no hi celebrava Corts, i els semblava que devien el seu servei militar al comte de Barcelona. Ramon Folc i el Senyor d’Àger s’havien fortificat a Balaguer i mantenien la seva postura. Gràcies a la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet, es va aconseguir restablir la pau amb el rei Pere. Tres anys més tard, es van revoltar de nou i es van tornar a fortificar a Balaguer.    El rei Pere, empipat, els va posar setge amb dos mil cavallers i deu mil peons d’entre totes les seves viles i ciutats. Van haver de rendir-se i Ramon Folc VI va quedar empresonat. L’any següent, el 1281, a canvi de la llibertat, va haver de posar en poder del rei, els castells i viles que tenia i pagar-li les despeses ocasionades pel setge de Balaguer. Però, l’agost del mateix any, l’Infant Alfons, fill de Pere, va dictar sentència contra Ramon Folc VI per danys, injúries i malifetes causades als servidors del rei en terres de Vilafranca i altres llocs dels seus dominis. Va ser condemnat a pagar grans quantitats de marcs d’argent i de diners que no podia pas satisfer. Per això, va haver de concedir-li potestat sobre tots els seus castells, viles i fortaleses. Però l’Infant, que no volia que es perdés el vescomtat de Cardona, li volia perdonar tots els danys i perjudicis que li havia ocasionat, si ell es comprometia a posar totes les seves possessions en règim de feu, pel qual, el vescomte, a més a més de retre-li l’homenatge i prestar-li jurament, havia de pagar-li un cens. Rei i vescomte es van reconciliar. Llavors dos-cents quaranta-set homes de la vila i veïnat de Cardona es van rebel·lar contra llur vescomte i van fer homenatge i sagrament de fidelitat a l’Infant Alfons, a qui van prestar jurament de no seguir mai més l’host del vescomte en contra del rei.
   L’any 1283, quan ja tenia vint-i-quatre anys, Ramon Folc VI va ser assenyalat com un dels cent cavallers que havien d’acompanyar el rei en el desafiament contra Carles d’Anjou a Bordeus. Dos anys més tard ho tornà a fer fins a Perpinyà. Ja a les portes de la ciutat, Ramon Folc VI li va demanar al rei que el deslliurés de la seva intervenció perquè dins la ciutat hi havia la seva cosina Esclaramonda de Foix. El rei li va atorgar el permís, però va conquerir la ciutat i va fer presonera Esclaramonda.
   El juny de 1285, els francesos van entrar a Catalunya. El rei Pere volia defensar Girona, però molts dels seus cavallers li oferien excuses per no entrar en guerra. Ramon Folc VI, que no havia estat convidat, es va mostrar ofès i es va oferir voluntari. El rei va excusar-se del seu oblit dient-li que preferia mantenir-lo al seu costat. Llavors, li va concedir vuitanta cavallers, trenta ballesters de cavall i dos mil cinc-cents peons, va emplenar la ciutat de queviures i va fer sortir tota la gent inútil per a la guerra: dones, nens i vells. Ramon Folc VI va fer arreglar els murs de la fortalesa, aterrar les cases que estaven a l’exterior i cremar els camps. Els francesos van enviar al comte de Foix —que era parent del de Cardona—, amb un missatge per a Ramon Folc. Si els lliurava la ciutat, a canvi, rebria molts presents. Tants, que sols el rei podria competir amb ell en honors i dignitats; a més, el cardenal llegat del Papa l’alliberaria del jurament i homenatge prestats al rei Pere d’Aragó i així mai no seria tingut per traïdor. El vescomte va respondre que defensaria Girona, al servei del rei Pere, per no deshonrar el llinatge dels Cardona i que cap cardenal el podria deslliurar de la mala fama i deshonor que cauria sobre el seu nom si de tal manera actuava. El francès va posar setge rigorós sobre la ciutat. Una de les primeres nits, van sortir seixanta homes i es van apropar al campament francès on van matar un cavaller normand, quatre de francesos i es van emportar trenta-vuit presoners. L’endemà, els francesos, en represàlia, van penjar dos catalans, pensant-se que eren els assassins. Venjatiu, Ramon Folc va fer penjar els trenta-vuit presoners. Tanmateix, a poc a poc, s’anava quedant sense queviures i els soldats se li emmalaltien. Va sol·licitar l’ajuda del rei i aquest li va aconsellar demanar una treva de vuit dies. Si passats els dies convinguts no podia ser socorregut, havia de lliurar la ciutat. I Ramon Folc VI va obeir el seu rei, rendint-se al cap dels dies acordats.
   L’any de sobre, va col·laborar amb Alfons el Franc, ja rei, en la conquesta de Menorca, amb cinquanta cavallers, cent infants, dues-centes quarteres de civada i cent de blat. Llavors, Ramon Folc VI estava embrancat en les seves disputes amb Ermengol d’Urgell que van durar fins l’any 1293 quan, Jaume II els va obligar a respectar la treva de deu anys que havien signat a les Corts de Barcelona el 1291. No els va quedar altre remei que obeir.
   L’última facècia que jo sabia del futur espòs era que no havia volgut assistir a les Corts que el rei Jaume II havia reunit a Lleida per tal que els nobles li juressin les disset ordinacions que ell havia manat. Com a càstig el rei l’havia declarat fora de llei i els oficials reials i gent de guerra havien entrat en les seves terres cremant i saquejant arreu. Ramon Folc, per legitimar la seva conducta, va explicar al rei que havia enviat un procurador que el representés entre els Barons de l’Assemblea de Lleida. I el rei el va perdonar atenint-se als Usatges de Barcelona.
   Al capvespre del segon dia, ja foscant, vam arribar a Casserres. Maria va sol·licitar, al cap de la comitiva, d’aturar-s’hi a fer-hi nit ja que coneixia bé la llegenda que havia donat peu a la fundació del monestir i que estava relacionada amb la seva nova família, els Cardona. Volia resar pel seu marit difunt, encomanar els seus fills i pregar pel seu nou matrimoni. El seu promès, segur que se n’assabentaria i, probablement, n’estaria content.
   Amb aquestes ordres em vaig adonar que s’estava esforçant per fer el cor fort i empentar la nova vida. Tot el seguici vam fer nit a la fortalesa del castell.
   Així que va despuntar el dia, Maria i jo ens vam arribar fins al monestir a resar davant l’arqueta que contenia les despulles del nen mort.
   Corria pels monestirs catalans que, a principis del segle X, un nen de la família dels Cardona, en ésser batejat, al cap de tres dies de néixer, va parlar i va comunicar que moriria al cap de trenta dies. Llavors, va demanar que, una vegada mort, el seu cos fos guardat en una arca petita i que aquesta fos col·locada a lloms d’una mula i, en el lloc on l’animal s’aturés, hi fessin construir un monestir. Es deia que el nen era fill de la vescomtessa Ermetruit i que el seu marit, el vescomte Guadall de Cardona i Osona, li havia cedit les terres a la seva esposa perquè pogués complir la voluntat del seu fill mort. Ermetruit així ho havia fet i l’arqueta folrada de drap granat era besada per molta gent que li encomanaven ajudes al nen mort. Fins i tot, en anys de molta sequera, l’arqueta era passejada per les seves terres per invocar l’ajuda de l’aigua que els era tan necessària.
   Acabats els resos, més els de Maria que els meus, que ja no em feien sentir gaire còmoda, la comitiva va prosseguir. A ella l’havien reconfortat i donat ànims suficients com per encarar-se amb el seu destí. Cap emissari de Cardona havia arribat a terres de Casserres per guiar-nos fins a destí.
Per ser ja l’última ocasió, em vaig atrevir a preguntar-li si volia que la maquillés. Sense cap anhel ni afany, em va respondre que no, tan sols abaixant les seves parpelles.
   Passat el migdia, ens vam aturar per deixar descansar les bèsties i menjar alguna cosa. Maria feia veure que s’entretenia però caminava riu avall. Jo, de lluny, la seguia amb la mirada. De cop, em va dominar la inquietud que volgués marxar en direcció contrària i m’abandonés allí mateix. Però ella no va tenir esma ni per aixecar la vista per ataüllar el castell de Cardona.
   Maria ja havia aconseguit assossegar el seu estat d’ànim. Es va posar els dits a la taca, em va mirar sorneguera i em va preguntar si li podia pintar mil pigues. La nostra complicitat s’anava revifant. Em vaig sentir molt alleugerida i feliç. El drama s’acostava, però jo estava convençuda que juntes, ens en sortiríem molt millor. La vaig abraçar amb molta confiança i li vaig desitjar molta sort.
   El Castell de Cardona —entre la vall del Cardener i la clotada del salí—, impressionava fortament.
No pas endebades; era considerada la fortalesa més important del segle a Catalunya. El que més en destacava era una altíssima torre rodona. Tot i de lluny, es podia distingir perfectament com a la banda nord hi havia les dependències dels senyors i a la banda sud, la canònica de Sant Vicenç.
   Un dels guies que portàvem ens va informar que, tot i ser de l’estil imperant a Catalunya durant el segle XI —el romànic llombard, procedent d’Itàlia—, tenia algunes característiques que la feien única. Era extremadament alta per l’època. Havia estat construïda entre el 1019 i 1040 per encàrrec de Bremon, quart vescomte de Cardona i impulsada per l’Abat Oliba, bisbe de Vic.
   Fora muralles, també a la vessant nord, s’hi podia distingir la torre del botxí. Coneixíem prou bé aquestes torres com per saber què eren i per a què servien. La imatge de l’home encaputxat i vestit de negre sempre ens feia venir esgarrifances.
   Ningú no va sortir a rebre’ns. Ella es va pensar que el vescomte, potser volia que s’adonés, encara que de manera descortès, que el més noble i ric era ell. Quina diferència amb Felip! Si hagués estat al revés, ella la noble i rica, ell s’hauria hagut d’empassar l’orgull i apressar-se a retre-li tots els honors que li poguessin correspondre. Tant li feia! Ella, tan sols volia complir amb la seva obligació i no volia esperar atencions ni afalacs. Tampoc li venien de gust!
   En arribar al portal de Graells, un destacament enviat pel vescomte, li va retre honors i ens va escortar fins a l’entrada principal. Des dels merlets arribaven els sons d’alguns instruments. El seguici va ser acompanyat fins al pati d’armes i després cap a la sala de parament, on el vescomte, assegut en el seu setial, ens esperava. Ell, ni es va aixecar ni immutar. Llavors, amb un gest de mans va indicar a uns jovenets quasi vestits de cavallers, que portessin l’altre setial, el que encara romania arraconat. Els nois el van instal·lar al costat del parió del vescomte. La barroera intenció no era altra que recordar-li a Maria que ella era la segona muller. El vescomte va baixar els dos esglaons que l’enlairaven de la resta de persones que omplien la sala, i li va allargar la mà a Maria. No li va dir ni un mot amable, tan sols una lleugera inclinació de cap. Era home de poques paraules, tosc i esquerp. Maria li va agafar per pujar, però, en adonar-se que en el delicat treball de marqueteria que ornava la gran cadira, encara hi quedaven les inicials de la primera esposa, es va mirar fixament el vescomte i la seva rebel·lia, tant de temps somorta per l’amor del seu primer marit, va tornar a esclatar desafiadora:
   — Senyor, heu de saber que puc i estic disposada a seure en la més senzilla de les vostres cadires, però mai no ocuparé un seient, per més setial que sigui, on hi estiguin gravades les inicials d’una altra dona que ja és morta i a la qual, jo, he de suplantar. La meva dignitat no m’ho permet.
   Em va estranyar molt que Maria, a més de rebel, mostrés orgull. Però no n’hi havia per a menys, aquell home l’havia menystingut com no es mereixia.

Violacions i jutges

Finalment, els pervertits de La Manada són etiquetats amb el nom que els correspon: violadors. Ja ho eren, però ara ho reconeix la llei. I per això, els hi han caigut quinze anys de presó. Jo no me n’alegro, que consti. Segurament, si els deixessin escollir entre aquests quinze anys de presó i una castració química, no s’ho rumiarien ni mig minut. I si hi hagués més castracions químiques ―per què no es prova?―, es reduiria el delicte de violació.

Però justament, el que passa, és tot el contrari: augmenta el delicte Després de La Manada, el 2016, les violacions en grup van créixer exponencialment. S’han donat 104 casos ―coneguts, però no sabem res dels desconeguts―, en menys de quatre anys. Quina aberració!

A tot això, cal afegir el creixement aberrant de l’anomenat porno «gangbang». En aquest estil de degradació humana, un grup masculí, en lloc de tenir sexe «amb» una dona, el té «contra» una dona. La idea és tractar-la amb violència, penetrar-la per diverses vies i humiliar-la al màxim. I tot aquest material circula per internet, a l’abast d’adolescents. Del que no sé res és del sexe «contra» homes. Serà que les dones, en general, tenim un nivell de moral més alt?

No puc sinó pensar que estem vivint en una societat molt i molt malalta que necessita uns canvis radicals i immediats. En un món tan savi, com hi caben tants individus tan primaris?

Cal evitar aquests comportaments masculins que, partint de tares mentals individuals ―n’estic convençuda―, aconsegueixen elevar-les a col·lectives.

I no estan malalts només els violadors o els porno «gangbang». També ho estan les lleis i els individus ―majoritàriament homes (o mireu qui tenia el malvat Marchena al seu voltant)―, que les fan. I també, els que permeten que es perpetrin aquests delictes.

La mateixa justícia que van parlar d’abús, ara reconeixen la violació. Aquells jutges tenien la moral de vacances? Jo creia que aquesta havia de venir de sèrie, en el model més bàsic.

Però hi ha més aberracions: un desgraciat anomenat Francisco Serrano, que casualment és el President de Vox a Andalusia i per a mala imatge del cos jurídic, és jutge (no ho entendré per més que m’ho expliquin), ha publicat al seu facebook unes declaracions en contra de la segona sentència del Suprem.

Segons ell, «ara podrà anar a la presó fins i tot un impotent». El que és esgarrifós és que un impotent moral com ell ―i la majoria dels del seu partit―, pugui ser president d’alguna cosa.

O bé: «la diferència entre tenir sexe gratis i pagant és que gratis, et pot sortir més car». Què tenen al cap les dones que voten a Vox. Immundícia moral. Com el Serrano.

I és que, si individualment hem d’acceptar l’existència de depravats morals, al menys, caldria no fer-los presidents. I no permetre’ls legislar. Els que això permeten, també són culpables.

La vescomtessa dissortada (20)

                                             Tròtula, l’amiga

Als meus pares, de tota la gelosia que vaig sofrir i patir per culpa de Felip, el marit de Maria, no els en vaig dir res. Els explicava com de bé estàvem, les dues; que havíem tingut sort amb la nova família, que Maria estava molt enamorada de Felip i que ell la corresponia. Per les seves respostes notava que estaven una mica decebuts. Però així que els vaig poder escriure explicant-los que gràcies a l’ajuda i empenta de Maria me n’anava a estudiar a la Universitat de Lleida, la seva satisfacció va ser immensa. Era el que ells esperaven de mi. La meva mare, encara que mai no ho confessés, hauria volgut tenir aquesta possibilitat per a mi, sense passar per l’empara d’una dama cristiana. Llavors, em van fer arribar els seus estalvis per poder estudiar amb els metges més famosos, comprar llibres i material mèdic.
   A la meva mare també li vaig narrar aquella història del jueu enamoradís. Si m’havia servit amb Maria, per què no podia utilitzar-la amb la meva mare? Però ella em va aconsellar molta prudència i, calcular si, abans de fer cap pas, era capaç de mantenir-me amb els meus coneixements. I per fer-la més contenta, encara hi vaig afegir que, quan tingués el títol, segur que me’n sortiria.
   A la meva mare no li feia cap il·lusió que em casés. A mi, tampoc. Quan li vaig escriure que me’n tornava cap a Estadilla amb Maria perquè se li acabava de morir el marit, no li va agradar gens. Però no ho vaig entendre del tot. Si havia estat ella la que m’havia inculcat aquesta forta estimació per Maria! Em va explicar alguna cosa del destí que podia girar i capgirar la felicitat de les persones, regalant-nos-la i tornant a prendre’ns-la, al punt d’aconseguir-la. No vaig saber ben bé què volia dir.       A mi m’agradava estudiar medicina, però preferia viure amb la meva estimada Maria, que ja no tenia marit.
   I vaig tornar amb ella, per acompanyar-la al seu nou destí.
   Maria va voler baixar el seu últim trajecte a Estadilla, a peu, pel pedregós i pendent camí de pedra polida, pel trepig de bèsties i individus. Fins arribar a la gran portalada de la muralla que defensava el castell. Portava la capa de vellut tenyida de negre i una gonella negra —les de l’enterrament i funeral—, sense cap rastre de pedreria ni luxe. Estava de dol, encara. De fet, volia que tothom recordés que ella, per Felip, n’estaria sempre de dol.
   Ni la sogra ni la cunyada van alterar cap de les seves rutines per donar-nos l’últim adéu. Se la volien treure de sobre i estaven contentes i agraïdes al Senyor d’Haro que les deslliurava de la seva càrrega.
   Maria no podia seguir de dol. En baixar del carruatge que ens esperava, al peu de la muralla, hauria d’estar preparada per al nou matrimoni. Li costava molt fer-se’n a la idea. Per aquest motiu ens vam empescar aquest ritual: baixar a peu i negra, traspassar el portal i canviar-se de roba. Aquella escenificació podia ajudar-la a empassar-se aquella realitat que el seu cor rebutjava insistentment sense avenir-s’hi. Abans de creuar l’arc, es va treure la capa i la gonella negres.
   Jo li havia aconsellat que es canviés dins del carruatge, però ella, desafiadora, mirant cap a la fortalesa, els va fer una última ofrena per tot el mal viure que li havien esquitxat. Va quedar mig despullada davant de la gent, que s’havien aplegat a acomiadar-nos. Va ser un bon escàndol!
   La seva donzella ens esperava a tocar del carruatge amb dues peces de vestir de color, fosques, però de color. La capa, per al viatge era de domàs blau marí i folrada amb pell de vair bicolor aprofitada de la capa anterior; la gonella era morada amb un ribet de seda daurada. Si bé eren bones robes les que tenia, ja no lluïen tan ostentoses com per al seu primer matrimoni. Maria havia après els valors vertaderament importants de la vida. Deixar el títol de baronessa darrere la muralla, ja tant se li’n donava. En canvi, desemparar el cos del marit, sota la mortalla, li malferia la vida a perpetuïtat. I haver de renunciar per llei, no pas per voluntat pròpia, als fills, l’havia estordit per a l’eternitat. Res, mai més, no podria substituir aquelles tràgiques pèrdues.
  El canvi de robes, l’havia d’ajudar a entendre i a acceptar la nova vida, la que a contracor l’esperava, després del trajecte.
   Les robes negres, com la por i la mort, les vaig guardar dins la caixa de núvia que Maria s’emportava amb les pertinences que li quedaven del seu dot. No sabíem pas si malauradament, ens haurien de tornar a ser útils. Ella tampoc sabia res de la seva nova família perquè no s’hi havia interessat en absolut. Jo m’havia esforçat per informar-me.
   I ja sabia que el Casal de Cardona era un dels més importants de Catalunya i, si aconseguia tornar a infantar, no li haurien de faltar recursos per tornar a brodar i cosir tanta roba com volgués. Mentrestrant, jo seguiria estudiant.
   Quant al seu aixovar de núvia, ja havia perdut molt del seu valor inicial. Durant els anys que havíem viscut a Estadilla, la seva sogra l’havia obligada a utilitzar la seva vaixella per no malmetre més la de la família Urrea, que no era tan bona com la seva pels mals anys passats abans del casament.
   Assegudes al banc del carruatge, amb l’escriptori buit de flascons i ungüents, vaig percebre que, si el primer cop la dominava la por, també tenia il·lusió. Però en aquells moments només sentia una ràbia immensa i un desencís profund. La por del nou marit no la turmentava tant.
A Maria, la seva desgràcia, li semblava un càstig diví per aixafar-li la felicitat que, després d’assaborida, li arribava com més cruel i dura. Com un deute per pagar, per la felicitat aconseguida. Del que si que estava segura, que per més encertat que pogués arribar a ser el seu segon marit, que mai no podria estimar-lo com a Felip.
   I jo, jo tenia un neguit immens només de pensar que el nou marit de Maria em pogués engendrar tanta gelosia com el primer. Viure amb la gelosia arrapada a la pell no m’havia agradat gens. Amb tot, per no poder suportar-la, havia accedit a separar-me de Maria i anar-me’n a estudiar. I això m’havia afavorit favorablement.
   Quan vam estar a soles, amb el trepig dels cavalls de fons, i sense que ningú no podés saber res del que parlàvem, Maria em va confessar que se sentia pecadora per no haver-se esforçat en ser agradosa a la sogra i a la cunyada. I que per això, Déu l’havia castigada emportant-se-li el marit. Les monges li havien repetit tantes vegades que Déu enviava càstigs a les ànimes pecadores!
   Jo no tenia les seves creences; les meves religions barrejades, tot i que dissimulava, m’havien deixat amb poca fe. I sense fe, tampoc tenia esperança ni en el premi per les bones obres ni en el càstig pels pecats. Vaig intentar dissuadir-la, sense comprometre’m. Déu enviava proves arreu.
Maria volia ser bona, i ja ho havia intentat. Només havia fallat amb qui no l’havia tractada bé i s’esforçava en creure’s que, d’allí en endavant, hauria de ser bona amb tothom. A mi, la paraula tothom no m’interessava gens. Jo sempre havia viscut pendent de Maria i l’únic que m’interessava era poder seguir vivint amb ella.
   Però també s’adonava que tots els esforços que havia fet, no li havien servit de res, perquè igualment també se li havia mort el marit i havia perdut els seus estimats fills. A mesura que el carruatge s’allunyava d’aquells menuts, no podia evitar repetir en veu baixa els seus noms. Se li escapaven en mig de la conversa. Jo, com que no els havia parit, no els estimava com ella. Jo m’emportava amb mi, la meva companyia preferida. I em dolia que ella no estigués prou bé amb mi.
No parava de dir-me que preferia morir-se a seguir vivint d’aquella manera. Jo em moria de pena. L’estimava tant que em costava molt veure tant de dolor en la seva vida, en la seva ànima, al seu rostre, en les seves paraules.
   Maria havia aconseguit bescanviar les robes, però no el seu estat d’ànim. Seguia amb el dolor escampat pel cos i les llàgrimes, de tant plorar, incrustades als ulls.
   Em preguntava si en algun dels meus llibres hi havia algun remei per a vídues encara enamorades, però obligades a casar-se amb un altre marit. Com s’ho havien fet tantes i tantes dones que havien hagut de passar pel mateix dolor? I com s’encararia al fet que, en arribar al nou destí, la paraula ell, seria d’un altre home, pertanyeria a un altre nom i cognom. A cada trot, Maria se sentia més i més desesperada. Jo no me’n sortia de consolar-la i vaig recórrer als meus remeis. Vaig posar-li al nas un mocador sucat amb arrel de tarongina i es va calmar.
   Endormiscada com va quedar-se, vaig tenir temps de mirar-me bé la seva taca. Li hauria besada perquè era d’ella. No m’havia dit que preparés les pintures per dissimular-li i vaig imaginar-me que no li importava gens agradar o no al seu nou marit. La idea em va reconfortar. Vaig recolzar el meu cap sobre la seva espatlla i em vaig arrapar al seu cos per la cintura.
El carruatge ens apropava, irremeiablement, amb una rapidesa que cap de les dues no desitjava, cap a Ramon Folc VI, vescomte de Cardona.
   Pel cap em va passar la idea d’escapar-nos i viure plegades de la meva feina. Però sabia que Maria era molt conscient del seu llinatge i de la seva dignitat. Mai no m’acceptaria una proposta tan deshonrosa!
   Quan l’efecte de l’herba calmant va començar a passar-se, però encara no obria els ulls per no topar-se altra volta amb la crua realitat, vaig anar deslliurant-la dels meus braços tot acariciant-li el cos. M’hauria quedat per sempre més en aquell carruatge, gaudint tendrament de Maria.
   Fingint un cert entusiasme, per animar-la, vaig començar per la part de la història que em va semblar, li semblaria més atractiva. Seria vescomtessa de Cardona i passaria a ser una de les dames més nobles i importants de la cort de Jaume II. Podria dedicar-se a obres de beneficència i pietoses.
Maria m’escoltava impertorbable. Però quan ja en va tenir prou em va demanar que li expliqués tot allò que havia de desagradar-li.
   Ramon Folc VI, havia de ser un home de caràcter fort i temperament rebel. Al menys, això era el que es desprenia de les gestes que havia dut a terme durant la seva vida. Havia nascut el vint-i-sis de maig de 1259, per tant tenia vint-i-quatre anys més que ella. Tenia sis germans...