Parts a la carta

Ai mare meva! Si la meva pobreta àvia pogués llegir aquesta notícia s’esborronaria. Perquè jo, que sóc nascuda mig segle més tard, també sento certa feredat. I dic certa perquè soc prou conscient que alguns parts a la carta han pogut salvar vides.

Però ara hi ha metges que en lloc de pensar en el nadó i la mare, que són els que estan escarrassant-se ―l’una per esbatanar-se d’ossos i, regalimant fluids, deslliurar fetus, aigües amniòtiques residuals, cordó umbilical, placenta... en un esgotament més feixuc que travessar un desert sense aigua ni camell, i l’altre per plorar i respirar sense ajudar materna―, pensen més en el seu horari festiu.

Que a una partera li toca un dissabte d’agost a l’hora de la piscina o de les tapetes de peix a la platja, doncs què caram, li inoculo una mica d’oxitocina, li dic que és un calmant, està contenta perquè el cos se li dilata i va de part i ja en té ganes perquè està farta del pes, i a les set de la tarda del divendres, la criatura ja és neta i el metge, cap a la platja hi falta gent.

I si una mare descontrolada té per caprici parir el dia de Cap d’Any a l’hora del raïm, que es prepari perquè per no fer just, poden oxcitocinar-la per Sants Innocents o deixar-la en mans del passerell que li ha tocat de guàrdia perquè està en pràctiques i no pot dir que no.

Encara existeixen més irregularitats relacionades amb els parts. Als Estat Units, la cosa encara és més terrorífica. I segur que, nedant, el terror també acabarà arribant. Quan el meu fill treballava a Columbia, una companya de laboratori estava prenyada. En apropar-se-li el dia (i podria ser que el part també fos programat) va dir-li que li tocava el divendres següent i que el dilluns sens falta li enviaria l’informe que li tocava fer. Que si tot anava bé com confiava, la mare se li quedaria la criatura i en quatre dies tornaria a la feina. La xiqueta tenia por de perdre la feina!

Que els metges facin parir quan els vagi bé a ells és terriblement lamentable. Però és dolorosament desolador que una mare hagi d’abandonar el seu nadó perquè, en lloc d’obtenir un premi per tots els sacrificis que li costarà, hagi de tenir por d’un càstig laboral, econòmic, emocional...

I això, mares paridores, és inhumà i hauria de ser il·legal. Si el que més hem de protegir i mimar són les mares que encara tenen ganes de tenir fills!

Esther Viñas, a Mama desobedient, amb una mirada feminista, escriu que un part respectat és el que acata la seva fisiologia durant tot el procés. I no s’intervé medicament en el seu desenvolupament si no és del tot imprescindible.

I és que les criatures no han de néixer quan els va bé als metges, sinó quan se senten capacitades per respirar soles i els ve de gust provar-ho.

Abans bo que virtuós

De què serveix ser un virtuós de la veu ―o de qualsevol altre do―, si l’individu es permet un cor immoral? Tenir un do, no converteix ningú en bona persona. I la bondat, al menys així ho crec jo, és la millor de totes les gràcies.

Plácido Domingo és un cantant líric espanyol de gran fama internacional. Ha interpretat més papers que cap altre tenor de la història i ha superat Enrico Caruso en l’obertura de la temporada a l’Òpera del Metropolitan de Nova York: vint-i-una vegades. Però, de què li serveix si és acusat d’immoralitat?

La seva carrera artística és, indubtablement, excel·lent. I al costat d’aquest gran talent, esforç i feina ben feta, cal afegir-hi el seu compromís amb tasques humanitàries i la seva voluntat docent creant programes per a joves artistes. Però, què és tot això, al costat de la immoralitat?

Malauradament, aquest gran artista va ser notícia no fa gaires dies, per unes terribles acusacions. No s’ha dictat cap sentència, encara. I potser escric l’article massa aviat, però el senyor Domingo té mala peça al teler.

Nou dones del món de l'òpera han confessat a l'agència The Associated Press que durant tres dècades van ser assetjades sexualment per l’artista en diferents trobades que van tenir lloc a l'Òpera de Washington, l'Òpera de Los Angeles i altres famosos teatres.

Segons elles, Domingo va pressionar-les per mantenir relacions sexuals a canvi de feines. Nepotisme del pitjor estil. Perquè, si elles no acceptaven, eren castigades professionalment.

Només una mezzosoprano, Patricia Wulf, ha acceptat ser identificada. Una altra d’aquestes nou dones ha assegurat que Domingo va posar-li la mà dins de la faldilla. I altres tres d’elles han afirmat que va forçar-les a fer-li petons a la boca en un vestuari, en una habitació d'hotel i durant un dinar de treball.

Molts més artistes de l’entorn de Domingo també han assegurant que tenia comportaments sexuals inapropiats i que perseguia a dones joves amb total impunitat.

Només l’acusació, ja li embruta de manera molt vergonyant, el currículum. I malauradament, fa que l’ídol de poques setmanes abans ―tot i els seus mèrits artístics, que no queden pas menyscabats―, es pugui veure a partir d’ara, com una figura depravada i viciosa. Quanta misèria! Per aquest motiu, l’Orquestra de Philadelphia i l’Òpera de San Francisco ja li han cancel·lat diverses actuacions.

A més, cal afegir les seves inadequades declaracions: els paràmetres d’ara són molt diferents als d’abans.

No, senyor Domingo! Abusar sexualment de qui necessita ajuda o de qui t’idolatra és tan immoral ara com als anys 80. I dir això, fa pensar que el seu sentiment de culpa és inexistent.

I és que ser una celebritat, no dona impunitat per fer coses mal fetes. Fins i tot, crec, exigeix una conducta sense cap ombra d’irreprotxabilitat.

La vescomtessa dissortada (25)

També va pensar en organitzar un grup de noies traçudes que, sota les seves ordres i les orientacions de l’abat, van començar a brodar roba d’església per a Sant Vicenç. I un petit grupet de nenes van
començar a aprendre de cosir, a les ordres d’una cosidora, robeta per als nadons pobres que jo ajudava a infantar.
   Ella també havia reunit un grupet de noies nobles, amb ganes d’aprendre i, a la seva cambra, els ensenyava a llegir. Algun pare va protestar, però ella al·legava que ho feia perquè aprenguessin a llegir millor els seus saltiris. D’amagat, alguns dies, també els permetia llegir poemes d’amor, llegendes o vides de santes. Així, estava convençuda, aquelles nenes podrien aconseguir un futur millor.
   Arrossegant la meva tristor com podia, un dia, Maria em va fer cridar per anunciar-me que ja no li rajava la sang lunar. Em vaig alegrar moltíssim perquè, a partir d’aquell moment, necessitaria totes les meves atencions. Però Maria se sentia forta, valenta i volia seguir treballant. Amb tot, em va permetre més atencions de les que realment necessitava. Volia que el seu hereu nasqués molt ben atès. No en volia perdre cap més perquè estava convençuda que no ho podria suportar. Jo em vaig tornar a animar una mica. Aquelles atencions amb les quals jo fruïa, eren per a mi com regals exquisits. I me’n tocava cada dia. Eren el meu premi a tanta fidelitat i dedicació.
   Però, malauradament van arribar males notícies. Els meus pares havien mort en un ferotge atac a la jueria. Ells no tenien el seu bàndol ben definit i van ser una presa fàcil. Els havien perdonat la vida mentre havien estat útils, però quan el pols els va començar a fallar, ja no van tenir pietat amb ells.
Aquells dies, Maria, sí que em va demostrar que era la meva millor amiga. Mentre plorava, m’abraçava i em deia paraules encoratjadores. Jo sentia realment la mort dels meus pares, però no volia deixar de plorar per no perdre els seus afalacs. Quan a Maria li va semblar que el dol ja havia d’anar passant, em va acompanyar fins a l’hospital i em va ensenyar tota aquella cua de dones esperant-se. Va passar un parell de dies amb mi i, a poc a poc, va tornar a la seva feina.
   Els meus pares s’havien mort, però jo havia comprovat que Maria m’estimava de veritat. I em sentia reconfortada. Em vaig adonar que em sentiria molt més orfe si se’m moria Maria; perquè la mort dels meus pares no havia alterat la meva vida.
   Ramon Folc —després que el rei li prohibís el duel i l’obligués a ell i al comte d’Armanyac a pagar una multa—, va tornar, i la nostra vida es va complicar. Assabentat de quasi totes les actuacions de Maria, davant de tota la concurrència —i a fi de semblar generós i agraït, per no quedar darrere d’ella—, en l’àpat d’arribada, li va lliurar un esplèndid cinyell d’or i maragdes. Havia pertangut a la seva àvia Agnès de Torroja, senyora de Torroja, Arbeca i Solsona. Maria s’hi va interessar, més per la figura de l’àvia que pel collar, i el va acceptar amb mostres d’agraïment.
   Ella sabia que necessitava aquell present perquè Ramon Folc només li deixava cobrar els cens, però encara no li havia fet donació de tots els béns que constituïen les seves arres matrimonials.
Arribat el vespre, Ramon Folc va comparèixer a la cambra, pensant que Maria havia volgut enamorar-lo amb tots els assumptes que li havia ajudat a resoldre al salí. Però també estava enutjat per l’enveja que sentia de la superioritat de Maria. En entrar, els canvis del mobiliari de l’estança, el van alertar. Maria estava dreta esperant-lo. No li va permetre ni seure i li va engaltar una altra d’aquelles peroracions que es preparava —aquesta vegada sense la meva ajuda—, a consciència i repetint-la d’una tirada i de memòria.
   — Espòs meu, us vull donar la bona nova del meu embaràs. No ho he fet davant de tots els nostres convidats perquè havíeu de ser vós, sol, qui primer rebés la notícia. I heu de ser vós qui tingui el privilegi d’anunciar-ho. Amb tot, us prego que durant l’embaràs –ja que jo ja he complert amb la primera part del nostre contracte—, sapigueu respectar el meu estat i no em visiteu cap més nit fins que no hagi donat a llum la criatura i m’hagi restablert degudament. Vós teniu Donya Flor i jo no tinc, ni tindré —us ho puc ben assegurar per les meves conviccions—, cap amant. Feu el que vulgueu amb ella sempre i quan respecteu les ordres que li he imposat per romandre al castell. Vós també heu de vetllar per la meva dignitat, com jo ho faré per la vostra. No tinc cap valedor en aquestes terres i l’únic que puc aconseguir es fer-me valer per mi mateixa. No us demano que m’hi ajudeu, però al menys no em destorbeu.
   Ramon Folc va reclamar furiós, el seu dret d’espòs per allitar-se. Però, les donzelles i jo vam encerclar Maria i es va adonar que, de moment, els drets se li havien esfumat. Va marxar molt empipat i una donzella li va indicar les noves dependències de Donya Flor, que l’esperava encantada de recuperar la seva posició.
 — Durant aquells dies de tranquil·litat, va arribar una altra mala notícia que va alterar l’estat anímic de Maria. La seva sogra, Aldonça Pérez d’Urrea acabava de morir. No va sentir cap pena, però li va resar una breu oració encomanant la seva ànima al Redemptor. En tornar a pensar en els seus fills, la tristesa va tornar a embargar-la. Qui en tindria cura? Educadament va escriure una carta de condol i va aprofitar l’avinentesa per intentar assabentar-se del futur dels seus fills.
Aquell mal tràngol li va ocasionar algunes contraccions i vaig obligar-la a fer llit. Sense el seu permís, vaig mig oblidar el petit hospital i em vaig quedar al seu costat vetllant-la. Amb el mal i nefast averany del seu marit rondat a prop, va acceptar de nou totes les meves deferències i afalacs. Durant nou dies, li vaig fer prendre un beuratge preparat amb suc de brots d’esbarzer ben picats, per aturar-li les contraccions.
   Quan va arribar la segona carta, portava bones notícies: Felip i Aldonça, els seus fills arrabassats, havien estat acollits pels seus oncles avis amb el recolzament reial. El rei, a més a més, per assegurar-los el seu benestar, els havia retornat la torre d’Estadilla i el castell d’Olvena que havien pertangut a la seva àvia. I gràcies a aquest decret reial, els dolors de Maria van anar minvant.
Però els seus malaguanyats fills no eren els únics problemes que tenia. Ramon Folc seguia molt furiós. Havia copsat, en els ulls de molts servents i coneguts, una admiració per Maria. D’amagat, també havia sentit alguns comentaris de lloança sobre les seves actuacions. Cada dia estava més nerviós. La seva fúria, controlada a contracor, va acabar per esclatar, el dia que, tot anant cap a la sala del setial a impartir justícia, alguns dels homes que hi feien cua, en veure’l entrar a ell, es van retirar tot xerrotejant en veu baixa. Ningú no va obtenir clemència.
I com que no podia obligar Maria, es va rabejar amb mi. Em volia tancar el petit hospital. Jo sabia que per a mi podia ser beneficiós, però com que era la il·lusió de Maria, vaig aprofitar les meves males arts, ja una mica oblidades. Vaig recórrer al poder dels meus ulls i a la convicció que solien despertar les sinuositats del meu cos. Em vaig apropar al vescomte i, quasi a cau d’orella, mig embruixant-lo amb la mirada i els sensuals moviments de les meves corbes vaig aconseguir dominar la mala voluntat del vescomte. A canvi, però, ell va arravatar-me la promesa que, a les properes festes, ballaria sense parar amb ell; cada nit i davant de Maria. Ell volia tornar a humiliar-la i jo era prou conscient de les meves possibilitats amb les meves bones herbes.
   Li vaig explicar immediatament a Maria. A ella, va semblar no importar-li que jo hagués de ballar amb aquell mal home per mantenir el petit hospital. Em va doldre. Però jo ja sabia com havia de fer-ho.
   Vaig començar a preparar unes tisanes que el deixarien força afeblit i se li menjarien les ganes de balls. Les hi vaig començar a posar, barrejades amb les sopes, uns dies abans, per no aixecar sospites. Quan van arribar les festes, i ja quasi no es podia tenir dret, va agafar por per no saber què li passava. Li vaig oferir els meus serveis mèdics i fins i tot me’ls va pagar. Sense imaginar cap malifeta, em va dir que ballaríem a la propera festa.
   Però Ramon Folc seguia volent venjar-se de Maria perquè, en acomplir les seves obligacions, l’havia posat en evidència. I ara, ell, als ulls de la seva gent, semblava més indolent que abans. Ella havia treballat i s’hi havia dedicat. Ell, sempre, que podia anava a la seva, principalment de caça. I no tenia ganes de dedicar tant de temps als assumptes del seu vescomtat. Per derrotar-la amb males arts, la seva especialitat, em va fer una ardida proposta força esgarrifosa. Deixaria tranquil·la Maria si, a canvi, li oferia el meu cos. Jo estimava molt Maria però era incapaç de fer-li aquell regal silenciós perquè sabia que el meu cos no m’ho permetria.
   Maria, d’intel·ligència presta i atenta als estats d’ànim del seu marit, a qui veia desficiós, li va proposar d’assistir junts a les sessions de justícia i administració. S’havia estudiat prou bé les lleis i sabia, com ja havia demostrat, que podia ser-li útil. Ella parlaria en nom d’ell i la gent començaria a valorar-lo i apreciar-lo. Ramon Folc va dubtar, però ho va acceptar pensant que li aniria molt bé tenir els súbdits del seu favor; cosa que ell sol, mai no seria capaç d’aconseguir.
   I així, va començar una treva pacífica entre els esposos.
   En aquesta situació, va arribar el dia de l’infantament del primogènit del casal de Cardona. El nen va néixer al llit de la seva mare. Maria va aconseguir, a la primera, l’hereu tan necessari. Ella deia que el seu Déu, amb tantes oracions i per tantes humiliacions acceptades amb tanta resignació, l’hi havia concedit. Li van posar de nom Ramon, per seguir la nissaga, i li van començar a dir, també, Ramonet. I l’altre Ramonet va ser oblidat després de tenir l’autèntic. Però aquest fet, a la llarga va portar terribles conseqüències.
   Maria va fer arribar un missatge a Donya Flor comunicant-li que el nom de Ramonet ja era exclusivament del seu fill i que el seu bastard tingués cura de no utilitzar-lo mai més. Ramon Folc, tot i poder estar agraït, no va fer cap pas i va deixar les coses tal com estaven. Ell es pensava que Donya Flor assistiria a les festes pel seu hereu i no va ser així. Va tenir uns forts mals de panxa que li ho van impedir.
   Maria, que ja havia après a calcular les seves passes i coneixedora per mi de l’absència de Donya Flor a l’àpat del bateig del seu fill, es va esforçar per assistir-hi. Aleshores, reclamant un moment de silenci, davant de tots els convidats, tan melosament com en va ser capaç, va demanar un present al seu marit. Era el regal que ell no li havia fet per l’infantament de l’hereu. Ramon Folc li va haver d’atorgar, tal com l’obligaven les normes de cortesia que li eren ineludibles davant dels seus súbdits i convidats. Abans que Maria formulés el seu desig, ell ja li havia hagut de prometre. I Maria, recordant-li que en el seu dot li havia concedit el Senyoriu de Solsona, va demanar-li que fes arreglar el castell i el deixés en millors condicions. Molta gent hi guanyaria i li estarien agraïts, especialment, si començava per arranjar el camí que estava molt malmès.
   Maria tenia el seu pla ordit.
   Quan els veïns de Solsona es van assabentar de la notícia, es van congratular pel fet de tenir com a Senyora a Domna Maria. Encara no la coneixen i ja estaven rebent els seus favors. Amb tot, Maria els va aconsellar, prudentment i amb astúcia, que dirigissin els seus agraïments al vescomte, ja que era ell qui tenia la potestat per tirar-ho tot endavant o aturar-ho.
   Ramon Folc, que no estava acostumat a agraïments, es va sentir bé i, si en un principi havia pensat en només fer veure que començava les obres, ve decidir tirar-les endavant.
Maria seguia alletant el seu fill, per allunyar Ramon Folc, durant més temps, del seu llit. Ramon Folc remugava perquè també tenia una dida, com manaven les normes de la noblesa, però ella li explicava que com més llet begués de la seva, més asseguraria la salut del seu hereu.
   El vincle que es va anar creant entre mare i fill em desesperava. Ara, totes les atencions eren per a Ramonet. Semblava que no es recordava de mi. Per no patir-hi tant, tot i que em necessitava a cada dubte que tenia sobre la criança del nen, a poc a poc em vaig anar enretirant de les seves estances.
Quan Maria se’n va adonar, va voler saber què em passava. I jo, que de tant llegir textos i buscar informació, ja començava a entreveure quin era el meu terrible drama, no vaig ser capaç d’explicar-li per no ferir-la. Així, mentre Maria estava pendent del son del seu nadó, jo llanguia de tristesa, dormint sola a la meva cambra.
   Ella tampoc gosava demanar-me que em quedés a dormir a la seva cambra per por que el nen em despertés. Però, pensant que m’agradaria, va demanar-me una pomada per a la pell esquinçada del ventre. I novament, amb tot el delit dels meus sentits, cada nit, li aixecava la camisa i li acariciava el ventre amb aquell preparat i molt de plaer. Fins que un dia, Maria es va adonar que, en marxar, se m’escapaven unes llàgrimes que ja no podia controlar. Temorosa, em va preguntar si ja no volia dormir amb ella i, després d’abraçar-la amb tendresa per haver entès la meva pena, sense dir ni un mot, em vaig tornar a colgar sota els seus llençols.
   Aviat es va estroncar. Quan el nen va haver complert quatre mesos, Ramon Folc, molt més delerós que el dia de la seva arribada, va reclamar el seus drets.
Malauradament, durant aquells dies també es va produir un altre conflicte que encara el va posar més de mal humor.
   Ell pretenia que tant els homes com les dones de la comunitat tinguessin l’obligació de fer obres al castell; ja fos al mur, a les barbacanes, a les llices o a les torres. Tant els prohoms com la comunitat, s’hi oposaven suplicant al vescomte que els respectés totes les llibertats, franquícies, privilegis i bons costums atorgats per ell i pels seus predecessors.
   Ramon Folc va anunciar que no els hi respectaria i la seva pròpia gent li feia vores.
Estava tan furiós que aquella mateixa nit, havent sopat, va fer avisar Maria que estigués preparada per a la seva visita. Maria no se sentia preparada i volia defugir la seva obligació. Assabentada com estava de les trifulgues que amoïnaven el seu marit va decidir actuar d’una altra manera que pogués ser més profitosa per ambdós.
  Quan va entrar, Maria va començar a parlar-li tot aconsellant-lo de tenir contenta la seva comunitat perquè tard o d’hora la necessitaria. I que no era gens bo, jurar uns privilegis i, després, arrabassar-los quan li donés la gana.
   Ramon Folc li va dir que no estava per orgues, que ell no tenia la seva bonhomia ni benevolència i, que per a ser un bon vescomte, s’havia de tenir mà dura.
Maria va tornar a insistir i Ramon Folc va perdre els estreps. Llavors va començar a insultar-la, acusant-la de voler prendre-li el poder amb les seves argúcies i caritats. El vescomte temia que Maria arribés a ser més important que ell dins del seu vescomtat.

Sabeu qui és Eufrosina Cruz?

D’entrada us diré que és una lluitadora i que ha treballat sempre a favor de les dones indígenes del seu país. A Mèxic.

Eufrosina va néixer en el si d’una família zapoteca, a la comunitat de Santa Maria Quiegolani. No va ser fins als dotze anys que va aprendre a parlar espanyol. Només coneixia la llengua materna. Es veu que, quan el seu pare va dir-li que les dones només podien fer tortillas i tenir fills, es va posar-se a plorar desconsoladament i va jurar-li que li demostraria que no era veritat. El pare, empipat, va dir-li que ja se’n podia anar de casa i que no esperés ni un cèntim d’ell.

Ho va tenir molt clar perquè ella no volia seguir les passes de la seva mare: tenir fills i dedicar-se a les feines de la llar, aixecant-se la primera i anant-se’n al llit l'última. Ni les de la seva germana, a la que havien casat als dotze anys i s’havia convertit en mare als tretze.

L’Eufrosina va començar venent xiclets i fruita pel carrer per poder pagar-se els seus estudis a la capital, a Oaxaca de Juárez. Es va treure el títol de Contaduria pública i va treballar durant un temps de comptable.

Però el 2007 va presentar-se a la Presidència Municipal de la seva comunitat, contravenint els usos y costumbres que restringien el dret a votar i ser votat de les dones. Va resultar la guanyadora però l’Assemblea Municipal, integrada únicament per homes, va declarar nuls els seus vots i va elegir un home.

Eufrosina va iniciar una sèrie de protestes, locals i nacionals, per aconseguir la reforma d’aquelles lleis.

Allà on anava, per reclamar els drets de les dones, s’emportava sempre un lliri blanc. El seu símbol. Amb aquesta flor volia recordar a la gent que les dones indígenes són exactament com els lliris: naturals, belles i resistents.

La primera dama de Mèxic va anar a visitar-la i, per recolzar-la van caminar juntes i de bracet, davant dels ciutadans.

Una de les seves frases preferides és: «quan una dona decideix canviar, canvia tot al seu entorn».

Després del bicentenari de la Independència i el centenari de la Revolució, Mèxic va reconèixer molts drets a les dones. Però la realitat és que tot i les noves lleis, no s’han pogut frenar ni els actes de violència contra les dones ni la seva exclusió per raons de raça, edat, condició social, llengua, ideologia i religió.

L’Organització de les Nacions Unides creu que falten uns cent seixanta anys per aconseguir la igualtat definitiva entre homes i dones.

Potser si neixen més dones com l’Eufrosina, aconseguirem rebaixar aquests llargs anys.

La vescomtessa dissortada (24)

 A l’abat se li van esbatanar els ulls com taronges. Maria es va adonar ràpidament de la seva imprudència. L’abat no podia admetre ni el suggeriment de cap dona ni la idea que una dona volgués saber quasi tant com alguns dels seus monjos. Maria va rectificar i, educadament, va modificar la seva proposta. Jo treballaria com la seva infermera en tot el que ells necessitessin i que per a tal feina vestiria un hàbit mongí.
   L’abat, tot i no estar-hi conforme, va haver d’acceptar la voluntat de la vescomtessa. Era una dona, però estava per damunt d’ell dins l’escala social. Ell i la seva comunitat depenien de la seva caritat i de la del seu espòs —que fins al moment no s’havia mostrat en excés generós. Va adonar-se que si accedia amablement a les seves voluntats potser podria aconseguir millor vida per als seus.
Maria havia decidit que amb el seu dot, condicionaria adequadament una estança del castell que donava al pati d’armes, i jo hi atendria totes les dones pobres embarassades que es trobessin malament i que volguessin parir amb més higiene i menys riscos. Després, jo mateixa, també faria un seguiment dels nadons ensenyant a les seves mares tot el que fossin capaces d’aprendre i estiguessin disposades a posar en pràctica.
   L’abat no podia creure’s el que estava escoltant. Cap senyora del castell, que ell sabés, s’havia preocupat mai, amb tanta eficàcia, per la salut de les dones pobres. Seria una bona obra de caritat. Aquella vescomtessa i ell podrien treballar junts i ajudar molta gent. L’abat li va agrair de tot cor la seva generositat —encara que un poc preocupat pels seus monjos. La meva bellesa li va semblar un terrible perill, i sempre estava a l’aguait; però mai se’n va queixar. Mai no em va poder retreure ni una mirada indecorosa.
   L’endemà al matí, després de la missa, jo ja vaig començar a treballar. Ella volia assegurar-se que, quan arribessin les primeres dones a la petita estança que faria d’hospital femení, ja hi tindria tots els ungüents, pomades, herbes remeieres i demés materials que s’hi poguessin necessitar.
   L’abat em va fer presentar els dos monjos que m’havien de servir de mestres. Els havia prohibit mirar-me als ulls i mai no ho van fer.
Quan les obres ja van estar en marxa, amb el permís del vescomte —que va accedir-hi pensant que ell es beneficiaria d’aquella bona obra entre la seva gent—, i jo ja treballava amb els monjos, Maria va tornar a cridar l’abat. Aquesta vegada va ser ell qui va pujar a les seves estances. Ja hi havia prou confiança.
   Maria el va abordar directament sobre el tema de Donya Flor. El cor se li va accelerar fortament i les galtes se li van enrogir, però no volia defugir la seva responsabilitat de saber tota la veritat. Per prendre confiança, havia posat la mà a l’escarsella i mentre en treia una petita bossa de monedes, que li va lliurar, va ser capaç de formular la pregunta.
   — Qui és, realment Donya Flor de Pontiac?
   L’abat, que no s’esperava aquella pregunta, va quedar lívid, i la saliva se li va espessir. per dins de la boca impedint-li pronunciar cap mot. Amb tot, el fet que la vescomtessa confiés en ell, li va permetre empassar-se-la i, amb calma, començaren a fluir les paraules. Primer, va voler justificar-se per aquella situació que Maria encara no coneixia. L’abat estava completament en contra de les maneres del vescomte, s’havia plantejat denunciar-lo, però no ho havia fet per por a sortir-ne malparat ell i tota la seva congregació. Era una home molt poderós, el vescomte.
Maria es va impacientar i es va posar nerviosa. Temia qualsevol barbaritat de l’home que li havia tocat com a marit.
   — Domna Flor de Pontiac, va arribar al castell després d’una expedició del vostre marit per terres gascones on va conèixer el Senyor de Pontiac. En agraïment per la seva hospitalitat, li va segrestar la filla...
   — Em sona la història, abat. No serà falsa? El comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, també va raptar Almodis de la Marca, l’esposa del seu amfitrió.
   — I, Almodis, senyora, va ser finalment assassinada...
   — Sí però van viure plegats molts anys...
   — Ramon Folc no ha mostrat mai cap interès en casar-se amb aquesta pobra dama que viu com si fos la seva muller, essent tan sols la seva amistançada. Viu en una situació completament il·legal. Ningú no s’atreveix a denunciar el cas a cap autoritat eclesiàstica donat el caràcter iracund del vostre marit i Donya Flor —com l’anomena tothom—, va engendrant bastards que mai no han estat reconeguts. Ja li ha donat cinc fills. Al primer, per no confondre’l amb el seu pare, li diuen Ramonet de Cardona —que com podeu imaginar seria el nom que li correspondria al vostre primer fill, si el teniu, ja que seria l’hereu legítim. Després, van venir Guillem, Pere, Berenguer i Brunissenda. Les males llengües diuen que torna a estar embarassada. Si vós volguéssiu... bé, us donaria el meu suport i ajuda per fer fora del castell aquesta dona.
   L’abat, nerviós, va retorçar els diners del saquet; aquella conversa li podia resultar molt perillosa.
   — I el pare de Donya Flor, què hi ha dit en tot això?
   — El Senyor de Pontiac, greument enfadat amb el vescomte de Cardona, tampoc no s’ha atrevit a desafiar-lo perquè res hi podria fer contra ell. Amb tot, el vescomte, procura tenir-lo content, enviant-li amb freqüència, algunes saques de sal.
   — Imagino, doncs, que el Senyor d’Haro, el meu progenitor, sabent aquesta informació, deuria poder signar un contracte matrimonial molt més suculent, amb la condició de mantenir-li el secret. Quina ignomínia!
   L’abat va abaixar la mirada en reconeixement de les paraules pronunciades, però va prosseguir la narració per intentar minvar el disgust que acabava d’infligir a aquella benaurada dama.
   — El vescomte és ric i vós sou del seu interès perquè ja heu demostrat que podeu parir fills sans.
Maria va donar la conversa per acabada i li va fer entendre, besant-li la mà. Però l’abat, que no volia ser pagat per la seva informació, ni que Maria pensés que era subornable li va preguntar per què li havia donat aquells diners. I Maria se’n va sortir amb molta dignitat, improvisant i aprofitant-ho per quedar bé.
   — Voldria que em féssiu a mans totes les lectures possibles sobre el funcionament del vescomtat, les seves lleis, les seves ordinacions... però, principalment, la història de les diferents vescomtesses que han ocupat el meu càrrec abans que jo. Tinc especial curiositat per Agnès de Tarroja, l’àvia del meu marit que va ser, pel que tinc entès, una gran dama.
   L’abat i Maria es van entendre bé i tots treballàvem plegats. Però anaven passant els dies i les tristes nits amb la desagradable presència de Ramon Folc al llit de Maria. Jo ja ni sortia de la cambra. Mentre Maria esperava la seva arribada, resant les seves oracions tot demanant ajuda al seu Déu, jo tornava a entrar d’amagat sense fer cap soroll. Jo també fruïa veient el cos nu i voluptuós de Maria. Amb tot, veient la poca delicadesa d’aquell home sobre el seu cos, un munt de vegades, les llàgrimes se m’escapaven i m’havia de contenir per no ser descoberta.
   Va ser així com vaig ser testimoni d’una tècnica que Maria emprava per mortificar el seu marit. Quan més apassionat el notava i segura estava que quasi no ho notaria, Maria l’esgarrapava. Mai no em va explicar, ni jo li vaig preguntar, per què s’anava deixant créixer les ungles.
   No vam saber fins temps més tard, per la mala voluntat d’una donzella de Donya Flor i per la bona voluntat d’una de les de Maria, que a Ramon Folc, aquelles esgarrapades no li feien mal sinó que li produïen més desig. I després, les ensenyava com a prova de les seves arravatades relacions passionals amb la seva muller. El vescomte explicava que posseir la seva muller tan temperamental, li donava la plaent sensació d’estar violant qualsevol camperola.
   Maria es va arranar les ungles i es va empassar l’orgull. Quan Ramon Folc va tornar a entrar a la seva cambra li va clavar una solemne bufetada. Ramon Folc va imaginar-se que havia canviat les esgarrapades per bufetades, però va trobar-se que, a partir d’aquell dia, la seva muller simulava desmaiar-se i ell havia de moure-li el cos inert, per aconseguir els seus desitjos.
   Ella i jo esperàvem pacientment la marxa del seu inquiet marit. Sabíem que era, tan sols, qüestió de dies. Si no era requerit pel seu rei a una acció militar, per causes jurídiques o administratives, marxaria de caça o en busca d’acció.
   I Maria ja havia preparat la seva estratègia. Tot i que marit i muller solien menjar junts, ella no havia volgut aprofitar cap d’aquestes ocasions per parlar-hi seriosament. Havia preferit que la seva conversa tingués caràcter oficial. Per aquest motiu li va demanar audiència al seu majordom major i Ramon Folc, encuriosit, l’hi va concedir. Ella s’havia estudiat a fons la seva elocució.
   — Sé, Senyor, que en la vostra absència, com a muller vostra que sóc, tinc el deure i l’obligació d’ajudar-vos en totes aquelles tasques jurídiques i administratives que es presentin mentre vós sou fora. Fins ara, no he estat requerida per a cap d’aquestes funcions tot i que he procurat assabentar-me’n i aprendre, tant de les vostres decisions com de les lectures que m’ha anat proporcionant l’abat de la canònica, per petició meva. A més, ja sabeu que tinc una sòlida formació i, per tant, estic perfectament capacitada per fer aquesta feina que ara us sol·licito. Vós no hi perdeu res, provant-ho. En el nostre matrimoni no hi ha cap bri d’amor, però a mi m’han inculcat el sentit del deure i no pretenc sinó complir-lo. És un deute que he contret amb vós per ser la vostra esposa. És un deute que m’exigeixo, com a dona i muller, per sentir-me útil. El destí m’ha convertit en vescomtessa de Cardona i tinc l’obligació d’actuar com a tal. Per tant, us prego que, per escrit, em doneu les atribucions necessàries per fer complir la llei mentre vós falteu de les vostres terres. I jo procuraré no decebre-us i mostrar-me digna de la vostra confiança.
   L’abat de la canònica va donar un cop de mà a la seva nova protectora, intercedint per ella. El majordom major, mig enamoriscat de la meva formositat, també s’hi va aprestar per tal d’aconseguir alguna cita amb mi.
   I Ramon Folc, divertit i encuriosit per saber on arribarien les facultats d’aquella nova muller, va signar l’ordre. Ramon Folc sabiallegir, però no escrivia pas amb soltesa, i sempre havia d’estar pendent dels seus escrivans.
   No va passar massa temps que, un matí, ens vam assabentar de la marxa de Ramon Folc cap a Foix a ajudar el seu amic, el comte Gastó II. Aquest mantenia algunes diferències amb el seu rei, Jaume II de Mallorca, tot i ser de família. La seva tieta, Esclaramonda de Foix, era l’esposa de Jaume II. A més a més, Gastó tenia, de lluny, problemes amb el comte Bernat VI d’Armanyac, contra el que Ramon Folc VI havia presentat gatge de duel. Ramon Folc havia marxat a l’espera de la sentència del judici que havia d’atorgar-li el rei Jaume II. (s’hauria de posar amb el nom)
Vam sentir el retop dels cavalls sobre les lloses, mentre Maria estava a punt de combregar. Ho va fer amb més devoció que mai, tot demanant ajuda al seu Déu Totpoderós, a la seva Mare, a San Roldán i a Sant Vicenç; que tots plegats, l’ajudessin en la nova tasca que s’havia proposat, però que encara no havia assajat.
   Acabada la missa, l’ànsia del que feia molts dies esperàvem, ens va fer córrer cap a les nostres estances. Maria va fer cridar, immediatament, Donya Flor. Ens havíem fet servit l’esmorzar per rebre-la amb tota correcció.
   — Voleu prendre alguna dosa, Donya Flor?
   — Gràcies, Senyora, no em ve de gust res i els meus fills m’esperen.
   — Suposo, Donya Flor, que estareu d’acord amb mi, que ambdues no podem menjar a la mateixa taula que és la del meu marit. Jo no tinc res en contra que vós sigueu la seva amistançada, podríeu ser una altra dona i jo estaria en el mateix mal pas. Jo no estimo el meu marit ni ell a mi. Tots dos en som prou conscients, però el deure contret per casament, ens obliga als dos a concebre descendència i a mantenir una honorable dignitat. Dignitat que, ara per ara, amb vós pel mig, no m’és reconeguda. Per tant, a partir d’ara, us permeto romandre al castell només sota la condició que sigueu discreta i eviteu, de totes, totes, que ambdues haguem de coincidir com fins al present. L’esposa legítima sóc jo i faré valdre els meus drets. Haureu de canviar les vostres estances. De cap de les maneres puc permetre que els nostres convidats puguin adonar-se que la cambra de l’amistançada està més a prop de la del vescomte que la de la seva pròpia muller. Trieu les estances que us plaguin sempre i quan estiguin més lluny que les meves. No tingueu cap dubte que lluitaré amb totes les meves possibilitats perquè el futur vescomte de Cardona sigui el meu fill i no pas el vostre. No us atreviu mai a lluitar contra mi perquè perdríeu. De moment, sigueu conscient de la meva benevolència, ja que ni tan sols us bandejo del castell. El meu marit no s’ha pres ni la molèstia de donar cap ordre que us protegeixi. Ell està segur de la seva total autoritat, però en aquests moments preval la meva i la faré valer. Quant als vostres fills, no tinc cap interès en que el vescomte —que d’altra banda no és gens donat a sentimentalismes—, pogués encapritxar-se innecessàriament d’algun d’ells, senzillament per una certa convivència. A la seva mort, no hi poden haver disputes i estic convençuda que li podré donar l’hereu legítim que necessita. En mi trobareu, com a vescomtessa que sóc, i com si vós fóssiu una dama més, una aliada perquè aconsegueixin una acurada educació, ja que porten sang dels Cardona —i seran, amb el temps, germanastres dels meus propis fills. Però han de sortir de Cardona. Per tant, ordeno que Ramon, Guillem i Pere, que ja tenen l’edat adequada, siguin enviats a servir al Senyor que més us plagui o del que en tingueu millor coneixença i confiança. Si voleu, podeu enviar-los al vostre pare. Quant a Berenguer i Brunissenda podeu buscar una casa dins les muralles però fora del castell. Si fos del vostre gust que la nena vagi a qualsevol monestir a fi d’instruir-se com jo mateixa vaig fer, podeu comptar amb mi per aconseguir-ho. I el fill que està per néixer només podrà romandre amb vós mentre l’alleteu. Després també haurà de marxar amb els seus germans. Ara, si em disculpeu, tinc feina. Us prego pel bé de les dues que no haguem de tornar-nos a veure. Que tingueu tota la sort que us mereixeu. Podeu retirar-vos.
   Maria, amb la meva ajuda, havia assajat i rumiat molt bé tot el que li volia dir a aquella dona que, sense culpa la posava a ella, en una situació humiliant. Com que defensava els seus drets, i era una de les principals ensenyances que la família l’hi havia tramès, va fer-ho molt bé, sense nervis ni precipitacions, amb contundència. Però sense deixar-li ni temps per respondre; una tècnica que sabia per no quedar en entredit, si li sortia amb algun estirabot.
Donya Flor va haver de marxar sense poder dir ni un mot. Ni tan sols havia obtingut permís ni per respondre a una rèplica.
Després a Maria, les cames li feien figa. El coratge que havia esmerçat i els nervis que havia sofert per semblar tan segura com havia volgut demostrar, la van deixar fatigada.
Va actuar amb dignitat, sense rebaixar-se ni per venjança ni per odi. Tampoc no havia emprat el seu poder sense una correcta justícia. Ella considerava la dignitat com una qualitat imprescindible per la vida, que s’havia de guanyar i mantenir un mateix. En canvi, l’amor del marit, tal com li havien ensenyat, podia no tenir cap importància si assumptes més rellevants estaven en joc.
I aquest era el seu cas. Si no podia estimar ni ser estimada pel seu marit, al menys, volia ser una vescomtessa digna, capaç de deixar la seva empremta dins la família que li havia tocat. A més, volia intentar que els súbdits del seu marit, i seus per matrimoni, arribessin a sentir per la seva vescomtessa una mica de l’afecte que li mancava d’ell, aconseguint-ho amb bones obres.
Amb la conversa va perdre la gana, però jo, que ni era vescomtessa ni estava preocupada per aquells assumptes, vaig esmorzar com cada dia. Ni amb els pastissets dolços vaig aconseguir temptar-la.
Després va agafar ploma i pergamí i va començar a escriure sengles cartes a les seves cunyades Brunissenda i Sibil·la, a fi de convidar-les a la seva nova llar, per tal de conèixer-les. Si la idea no els era grata, ella mateixa s’oferia per desplaçar-se, on elles li indiquessin, a oferir els seus respectes. Maria era conscient que havia de buscar aliades on fos, que s’havia de situar i acomodar dins la terrible teranyina del poder que l’envoltava.
   En acabar les cartes, Maria va preguntar pels assumptes que havia deixat pendents el seu marit i que requerien una atenció més urgent.