dimecres, 30 de març del 2016

Si et fas la tonta, lligues més?


Aquesta és la pregunta d’una enquesta que Sílvia Cóppulo va plantejar, no fa massa dies, al seu programa La Vida de Catalunya Ràdio. Però també l’hagués pogut plantejar de manera diferent i s’hauria adequat més a les actuals relacions de parella: les llestes, quan es fan les tontes, aconsegueixen lligar més?
  Els experts en webs de cites on-line constaten que les dones que presumeixen d’estudis superiors, lliguen menys (o gens) que les que no ho fan. En canvi, en el cas dels homes, declarar que tenen estudis superiors els dóna més valor perquè indica que tenen un status. Total: tenir títols és un èxit per als homes i un fracàs per a les dones. Ben bé, el contrari. Per què hem de suportar aquest menysteniment?
  Sívia Cóppulo va convidar al seu programa, per debatre la qüestió, Maria Lapiedra. Si us dic que és llicenciada en Filologia Catalana amb matrícula d’honor i que ha posat una botiga de roba de nens, ningú probablement (com jo), no la reconeixerà. Però si us dic que és actriu porno, alguns potser sabreu de qui parlo. Segurament se li escauria més ser artista del porno que actriu (perquè jo no li he sabut veure cap habilitat tipus Núria Espert  o Emma Vilarasau). Segons la Maria, als homes els agrada sentir-se superiors i no toleren gens bé que la llesta o la que guanyi més diners sigui la dona perquè se senten més cohibits. Ella per lligar, es fa la tonta i li va molt  bé. També accepta, quan la corregeixen, que podria canviar-ho per fer-se la ingènua. A ella li sembla que aquesta tècnica funciona amb qualsevol home. La metgessa invitada no hi està d’acord i la titlla de masclista (evidentment!). I diu que els homes d’ara busquen quelcom més que una tonta o una ingènua en qualsevol relació estable. I cita el cas de George Clooney, que no s’ha casat amb cap model ni actriu sinó amb una advocada important (perdoneu però jo hi afegiria que és molt guapa, té una fantàstica imatge i que segurament també té diners a cabassos i el pot ajudar a col·locar bé els seus).

El cas és que la metgessa fa una puntualització ben encertada: no és el mateix una relació puntual per sexe que buscar una relació estable en la que el sexe serà un ingredient més. La teoria de Maria podria servir per als homes, acorden, de més de quaranta anys. Perquè ara, els homes, busquen quelcom més que les tomates més ufanoses del mercat. I les dones preparades ja no els fan por, com a George Clooney.
  El programa acaba amb una guia per poder lligar més i millor a les xarxes socials: no mostrar-se tímid, utilitzar la paraula amor, s’hauria de practicar surf, o running o ioga; millor tenir gos que gat; per a les sèries televisives favorites és millor deixar-se aconsellar per les crítiques especialitzades; no parlar d’afició al karaoke; ni fer-se fotos amb somriures d’ensenyar totes les dents... Amb tot, les noies que tenen títols, està comprovat que reben un 7% menys de missatges.

  I és que, encara que els homes ( no tots) hagin fet molts progressos i progressin adequadament, entre tots, encara necessitem millorar molt i a marxes forçades.

dilluns, 28 de març del 2016

No em fa riure que la gent caigui.


Anava jo, l’altre dia, amb el cotxe, sola i no gaire ben acompanyada (perquè no podia sintonitzar Catalunya Ràdio), quan les meves orelles van començar a posar-se nervioses d’una manera estranya. I vaig obligar el meu cervell (mentre alhora ja mantenia un peu a l’accelerador, dues mans al volant i dos ulls a la carretera), a escoltar amb una mica més d’atenció. El locutor parlava d’un centre d’investigació de medicina xinesa, el més gran d’Europa, que s’obrirà a Catalunya... Prou interessant, no? Doncs ni així! El locutor va despatxar ben ràpid la primera eminència, un farmacèutic de renom, i va literalment tallar la segona eminència, un metge de prestigi reconegut. Les orelles se’m van escalfar i vaig haver de tancar la calefacció. Vaig pensar que n’havia passat alguna de grossa perquè tanta urgència no podia ser sinó per alguna emergència. Em vaig dir que o bé en Rajoy o en Sánchez havien aconseguit formar govern (que es veu que no tenen data ni per a primera votació i va per llarg), o bé que s’albirava l’arribada de les tan esperades pluges. I ca! Volien parlar d’un programa “interessantíssim” de televisió espanyola en el que el presentador, un tal Arturo Valls, fa unes preguntes “interessants” als concursant i, si fallen o si ell no els perdona la vida (com si fos Cèsar a les grades dels lleons abaixant el dit), cauen per un forat. Quina gràààààcia!!! Doncs es veu que té èxit!!!!
  Immediatament, vaig mirar al meu voltant per si algú tenia la finestra abaixada i em podia descobrir escoltant tal poca-soltada. Perquè veureu: a la pregunta sobre quina mena de públic tenia al programa, l’Arturito va dir dones. Fins aquí tot bé perquè ja sabem que les dones tenen molta capacitat extra curricular. Però  va fer un afegitó: si havia fet mil programes, hi havia dones que hi havien anat unes nou-centes vegades. Que si calentetes a plató, que si la calefacció de casa apagada, que si estalviaven... Encara, tira que te va! Però malauradament ho va rematar de manera fatídica: els cent programes que havien faltat —va dir—, deurien estar a la perruqueria. Piiiippppp! Que caigui ell i amb pocs coixins!!!
  Ho va dir amb un to frívol, burlant-se’n. Com si aquelles dones no treballessin mai. I jo em vaig sentir molt ferida perquè imagino el perfil d’aquelles dones treballat tota la vida, a dins i a fora de casa. I ara, com que ja no han de treballar fora de casa, els sobra temps per fer el que vulguin. Que si les distraguessin amb programes “interessants” d’aquell interès diferent, segur que també s’ho passarien bé. Però elles s’agafen al que hi ha.

  I és que una cosa és ser simpàtic, tipus Arturito, i l’altra és tenir criteri. I encara diria més ( com els germans Hernández i Fernández del Tintín): una cosa és tenir criteri i l’altra tenir criteri amb criteri.

dijous, 24 de març del 2016

Prohibits els escots i les minifaldille


Mitch Holmes, senador dels Estats Units i president republicà del Comitè d’Eleccions i Ètica de la ciutat de Saint John, ha inclòs al codi de conducta de l’Ajuntament d’una ciutat de Kansas, la següent normativa: queda prohibit assistir a la feina amb escots i minifaldilles per “inapropiades”.
  Si hagués obviat la preposició, els escots i les minifaldilles inapropiades, probablement, no haurien aixecat tantes crítiques. Segons el diari local The Kansas City Star, algunes senadores li han criticat la mesura per sexista.
  Buf!!! La foto d’un dels vestits prohibits em fa pensar, només en la seva part inferior, en el de la Sharon Stone a Instint Bàsic. Però quant a pitrera, l’actriu anava decentíssima, i la noia de la foto, a partir dels mugrons, només li tapen aquell bé de Déu de carn, dos tiretes minúscules de roba vermella que li subjecten el pam i mig de roba que llueix.
  Amb tot, de la noia de l’Ajuntament no en sabem res i suposem que durant tot l’horari laboral no mou les cames. En canvi, la Sharon Stone no volia ensenyar res; va ser el director de la pel·lícula qui li va demanar que es tragués la roba interior, prometent-li que no es veuria res. Malauradament, la pantalla gran li va jugar una mala passada a l’actriu i, el dia de l’estrena, es va veure més del previst. Ell, indignada, va clavar-li una plantofada al director, però la pel·lícula va tenir molt d’èxit i això deuria calmar-li l’enuig.  
  Tornant al vestit prohibit, per les dues possibilitats: escot i minifaldilla, només em fa dubtar si també l’utilitza a l’hivern, quan per més calefacció que hi hagi, pot resultar una mica fresc. Tanmateix, a la feina, per poder concentrar-se adequadament, resulta més pràctic no haver d’estar pendent de quan has de canviar la postura de les cames ni de quan necessites flectir el cos cap endavant, si algun superior demana que davant dels seus narius, es subratlli amb els dits, alguna paraula sense importància.
  Cal tenir present, però, que hi ha programes de televisió que requereixen una indumentària concreta: no és el mateix presentar les dotze campanades que un magazine de tarda. Amb tot, hi ha dies que la Melero no sap si és desembre o el cor de l’agost. I no cal dir per exemple, que encara que la Sandra Sabartés —que llegeix de meravella—, anés vestida com una monja, El Intermedio tindria la mateixa audiència masculina.

  I és que anar correctament vestit, tant un home com una dona, és una qualitat que ajuda a no fer el ridícul ja sigui a l’ajuntament, a la televisió o arreu. Amb tot, les dones joves caloroses que es poden permetre aquests vestits per anar més fresquetes, quan els arribi la menopausa, malauradament, ja no es podran treure cap peça per refrescar-se, si no és quant a hàbits —i per la crisi—, ens en tornem cap a l’època d’Adam i Eva.

dijous, 3 de març del 2016

Quants masclistes poden quedar a la península?

Tenint en compte tots els que saben dissimular prou bé, i els que no! Tipus l’advocat José María Corbín que, per raons de feina hauria de dominar l’art de la paraula, però que se’n va de la llengua i es posa en evidència masclista i avariciosa. No sé si pretenia fer una gracieta, però l’ha feta amb tanta desgràcia que ha quedat com un desgraciat.
  Faré un petit incís avariciós. Aquest advocat, cunyat de l’acalorada ex alcaldessa de València Rita Barberá  (que tot i ser al balcó tenia una immensa calor, sembla, més producte dels presumptes gots d’orxata valenciana que s’havia empassat, que dels fogots menopàusics), es perd per la boca ( i faltarà veure si també es perd per dits llargs).  Doncs tot i ser un o el cunyat, és capaç de dir públicament que a Rita Barberá potser li buscaran un advocat de més categoria. O potser la defensarà ell mateix (no per bondat, que no la demostra en cap moment), per diners. Perquè només ho faria segons què li paguessin. És a dir, si ho he entès bé: tot i no tenir la categoria per defensar l’indefensable... sembla ser... convertiria l’indefensable en defensable per diners, Perquè ell, diu, gratis, no treballa. Ni per la cunyada! Tot i que li podria regalar, de sota mà, una bossa o deu, de mà, a la seva dona; d’aquelles de més de mil euros. Les recordeu? Evidentment és avariciós en el sentit de tenir un desig excessiu de diners, no en el de no voler-los gastar. M’hi jugaria l’ordinador ( i tindria que enviar el meu article per correu amb un mal gust terrible de segell a la boca)  a que, com a mínim, llueix un Rolex al canell).
  Amb tot, la seva avarícia no és res, comparada amb el seu masclisme. Que hagin acusat la seva dona, li dol una mica, diu. Però em sembla que no és pas pel dubte sobre la moralitat d’ella, sinó perquè ell n’és el marit. No sé si aquest dubte li esquitxa la seva moral o ja ve esquitxat de mena, ell i potser molta família (perquè la cunyada era cap de gabinet de l’Ajuntament valencià). Tanmateix, com un orgull, remarca que ella és funcionària de carrera i que hem de respectar els funcionaris. Hi estic d’acord, sempre que se’n facin mereixedors.

  I per acabar, el tro gros:si m'assabento que la meva dona ha donat 1.000 euros al PP, la cuso a bufetades". Encara es poden cosir a bufetades, les dones? I tot un advocat! Però ja ho reconeix ell que no té tanta categoria... M’imagino la seva dona pensant que ella també el cosiria a bufetades per haver dit tal barbaritat. Però s’ha cuidat molt de no dir res. No sabem si per bondat o perquè ell l’ha amenaçat amb més bufetades. Perquè el comer i el rascar, todo es empezar.

  Perdó, un detallet: qualsevol persona hauria dit deu euros, però com que els han adquirit, presumptament treballant de sol a sol, la seva simbòlica xifra irrisòria és cent vegades més gran que la del comú dels treballadors que també s’escarrassen de sol a sol

  I és que per no quedar en evidència masclista, el més pràctic és no ser-ho. Però, quants en poden quedar encara ? Dels que ho declaren brutalment, com aquest, i dels que se n’amaguen!



  

dimarts, 1 de març del 2016

Es busca cambrera mig puta a 1500€


Un bar de la comunitat corunyesa d’Ordes, a Galícia, ha anunciat a la web Milanuncios.com una oferta laboral ignominiosa. Sembla inversemblant  que a 2016, algú hagi pogut ser capaç de fer publicitat de  tal barbaritat.  A més, no posaria ni una ungla de dit petit al foc, per entestar-me a creure que ho hagi fet un home. Aquest anunci, també pot haver sortit d’un cervell femení. Amb tot, no importa tant qui ho hagi fet sinó què ha fet. Fixeu-vos en què diu: (ah! però no us feixeu ni en la puntuació ni en les majúscules)
...”imprescindible chica trabajadora responsable guapa y un poco puta, con un trato agradable con los clientes. incorporación inmediata y contrato fijo. Sueldo 1500€...”
  L’expressió “medio puta”  resulta clarament vexatòria per a totes les dones en general i, per a algunes en particular, encara més. Quines podrien ser aquestes algunes? Doncs primer, hauríem de pensar què es vol expressar. No sabem si només es vol referir a la indumentària i voldria un perfil de noia amb mitges reixades (encara que hi hagi algun forat al darrera de la cuixa), una minifaldilla gastada i un parrac elàstic arrapat a les costelles i encongit a l’escot ( que ja no dóna alas a la imaginació perquè, en acotar-se per servir les copes, tot queda a disposició de qualsevol ull àvid de...). No sé... podria voler dir més coses. A més, jo mai no he vist, ni a les pel·lícules d’Almodóvar, cap noi fent de cambrer amb pantalons de torero, tallats un pam per sobre del genoll; ni amb una capeta a les espatlles per anar ensenyant, això sí també imprescindible, uns perfectes quadradets abdominals.
  També trobaríem altres accepcions per a l’expressió “mig puta”. Pot voler dir que faci la feina a mitges? Que de cada quatre copes, només en serveixi dues? No ho crec! Més aviat m’inclino a pensar que vol dir treballar a mig gas. És a dir: escalfar sense servir! O altrament també anomenada, persona microones, perquè precisament també té aquesta missió, la d’escalfar. Però també es podria referir a les activitats d’alguns locals xinesos que fan massatges amb “final felís” . Però llavors, no hauria de ser “mig puta” sinó “puta al quadrat”.
  Amb tot, el que més m’il·lumina per entendre aquest tipus de feina, és el sou: 1500€. No crec que aquesta cambrera hagi de ser al local per agradar els homes que hi van a fer un cafè quan s’acaben de dutxar. Més aviat, el que jo pressuposo, és un horari a partir de la franja horària infantil, cap allà a les vuit, o una mica més, i fins que la clientela doni de si. Segons com, digueu-me ingènua, força ben pagat, si no ha de fer gaies hores. I si no penseu en tots els joves titulats que no passen de mileuristes, cas que tinguin feina. Però si es tracta de “final felís”, això ja no té preu ni dignitat.

  I és que per expressar-se correctament, no n’hi ha prou en trobar les paraules adequades, també s’ha de pensar correctament, sense masclismes ni vexacions. No sols per dignitat, sinó també per no ensorrar el negoci que et dóna de menjar.