El món de la màgia encara és masclista

A algú li sona una maga Lari, o una maga Pop, o Andreua... per dir alguns noms? A mi, no!

He consultat un llistat internacional de dones màgiques ―així en diuen―, i d’un total de seixanta-dues, vint són catalanes. Anem millor que a molts d’altres països. A Madrid en tenen cinc, dues a Extremadura, una a Aragó i una altra a Canàries.

El resultat català m’ha sorprès. Però cap d’elles ha aconseguit el ressò dels grans mags catalans. Perquè les dones van començar en la màgia fent de secundàries. Com sempre.

Tots tenim al cap, sinó d’espectacles en directe, actuacions televisives de màgia on les dones no portaven gaire res més que un banyador, unes mitges reixades, alguna ploma i talons d’agulla altíssims. Eren objectes decoratius, atractius per al públic masculí. Com un gerro de flors sobre una taula perquè llueixi més bonica. Així han estat considerades les dones, no anys i panys, sinó segles i sengles.

L’any 1921, ara ja fa un segle, un mag de nom artístic de P.T. Selbit va considerar molt escaient i oportú oferir un nou truc de màgia. Es tractava de posar algú dins d’una capsa i serrar-la per la meitat. Ho va fer amb tota la parsimònia i lentitud que li va ser possible per aconseguir més expectació i més èxit. Però qui hi havia dins la capsa: una dona. Com podria ser d’altra manera?

El truc va tenir un èxit immediat i esclatant ―a més de crear pànic i escàndol―, perquè tots els espectadors van pensar que acabaven de presenciar un assassinat.

I tot passava el mateix any que les dones sufragistes intentaven aconseguir el dret de votar igual que els homes. És a dir, mentre elles lluitaven per ser considerades persones senceres, un mag les partia per la meitat.

A més, el tal P.T. Selbit va arribar a oferir diners a Christelle Pankhurst ―una de les líders sufragistes més conegudes―, per tallar-la cada setmana. S’hi va negar!

Però no cal anar tant enrere. El 1917, TVE va oferir un programa Pura magia, per a aficionats. De dotze concursants, només dos eren dones. Al jurat, de quatre, només hi havia una dona. Els tres van ser presentats com a grans mags; d’ella, només se’n va dir que era maga. Sense reconèixer-li la professionalitat. Només la singularitat de ser dona. I cada vegada que el Mag Lari ―presentador del programa―, s’hi referia, recordava als espectadors com era de guapa. Poca màgia encisadora, senyor Lari.

Per acabar d’adobar-ho, com que els concursants havien de votar per eliminar un company, una de les noies va eliminar l’altra noia: «porque es chica como yo, y si ella no está, así estaré yo sola». Mal cap i mals sentiments de dona. Però també molt pes de l’ancestral masclisme que ha malbaratat tantes dones i tantes potencials grans professionals. No se li pot perdonar res al masclisme.

I és que potser caldria anar pensant en un programa de màgia amb totes les magues catalanes amb ajudants masculins perquè puguin arribar a entendre una de les tantes humiliacions que les dones han hagut de sofrir.

Les dones no són bones matemàtiques?

Qui ho diu això? A part de progenitors i docents, una concepció social basada en la idea que les dones només poden estudiar matemàtiques per dedicar-se a la docència.

Malauradament, les matemàtiques també estan afectades per la malaltia del gènere mal entès. I per la mala fe i per la falta de

consideració femenina i per la falta de referents i per...

Abans del 1012, quan les matemàtiques només es relacionaven amb la docència, era una titulació força femenina. El curs 1999-2000, el 60% dels estudiants eren dones. Perquè llavors, la carrera de matemàtiques no estava ben considerada. La nota de tall era un cinc sobre deu i les dones hi accedien amb facilitat.

Per què amb el pla Bolonia, a partir del 2012, el nombre de dones matriculades a matemàtiques baixa en picat? Perquè el prestigi de la carrera augmenta molt i les dones s’hi matriculen menys. Per què sempre hem de carregar amb tanta adversitat?

Hem de remuntar-nos a «l’efecte de l’any 2000» per poder entendre-ho. El 2000 va tenir una gran demanda d’homes i dones per preparar els sistemes informàtics de les empreses. Però, a partir de 2001 i fins al 2006, la demanda va baixar en picat en ambdós sexes. Per moltes raons: a part de la falta de prestigi de les matemàtiques, algunes universitats van oferir cursos d'Enginyeria Informàtica, la docència tenia poques places i el descens de la natalitat havia arribat a la universitat.

A partir del 2007 ―i probablement per l’efecte de la celebració de l’Any Mundial de les Matemàtiques―, la caiguda es frena en ambdós sexes. A més, la crisi econòmica, amb l’atur, va fer créixer el nombre d’estudiants.

A partir del 2012, els homes que escullen matemàtiques segueixen augmentant però les dones segueixen baixant. És quan les empreses comencen a demanar matemàtics i la nota de tall s’enfila moltíssim passant a un 13.202 sobre 14.

Quan arriba el prestigi de la carrera, les dones es difuminen. Quan la docència ja no és l’opció majoritària, quan es veuen perspectives de bones feines i bons sous, els homes s’hi apunten ajudats per les seves famílies i docents. En canvi, les dones no són percebudes com a professionals per competir i accedir a feines més prestigioses. Els estereotips de gènere afecten a famílies i docents que no les valoren amb les mateixes possibilitats. Terriblement lamentable.

D’altra banda, les dones tenen un nivell d’autoexigència molt elevat i veuen les matemàtiques com una professió molt difícil per als seus estàndards d’exigència. Aquí sorgeix el conegut concepte de la paradoxa de la igualtat de gènere: amb menys igualtat, menys desenvolupament i menys valor té la ciència. Llavors es paga menys i menys homes volen aquestes feines. Al contrari de les dones que hi accedeixen amb més facilitat.

I és que cal esforçar-se en motivar i recolzar ―amb urgència―, les dones que tinguin interès per les matemàtiques. Elles són tan bones com els homes. I no per ser dones han de desestimar aquests estudis.

Quina mena d’homes descriu Elena Ferrante?

―El meu home, a vegades podia semblar normal, normalment era més que dolent. Així descriu la mare de la Lila, a l’amiga de la seva filla, la Lenù, el seu marit.

Quina mena d’homes protagonitzen l’Amiga genial d’Elena Ferrante?

La majoria responen ―amb diferents particularitats―, al que diu la mare de la Lila.

Però és que tots viuen en un barri molt pobre als afores de Nàpols, acabada la Segona Guerra Mundial. És un barri obrer on la lluita diària no té altra expectativa que un plat a la taula envoltada de criatures.

La història no va d’homes. Sinó d’una intensa relació d’amistat entre dues nenes que es van fent dones: la Lila i la Lenù. Diferents en tot però ambdues molt intel·ligents. La Lila d’una intel·ligència natural i la Lenù, amb l’ajuda de la mestra i les beques, aconsegueix anar a la universitat. Però mentre la Lenù és dòcil i tranquil·la, la Lila és provocadora i rebel. Les amigues s’atreuen i alhora es repel·leixen. Ferrante aconsegueix una descripció magistral de l’amistat femenina i de les relacions personals, especialment entre adolescents que van creixent i adaptant-se als canvis de la vida i la societat.

I en aquest món hi ha els pares, els marits i els germans. Uns homes que tenen poders absoluts sobre tota la família. Sempre es fa el que ells volen i poden imposar-ho, sense que ningú no els passi comptes, per la força i amb violència. És un món que va ser així, tant a Itàlia com a casa nostra (amb petites variacions culturals) i que, encara, no ha desaparegut del tot.

Els homes són els protagonistes de les pitjors rivalitats del barri. Per les enveges. Perquè uns es fan rics i els altres continuen pobres. Perquè uns tenen la nòvia que volen i altres no. Perquè tots voldrien la Lila i només l’aconsegueix l’Stefano. Tots els xicots es comporten raonablement mentre festegen les seves xicotes però, una vegada casats, repeteixen els patrons dels seus pares. Criden i peguen a les seves dones.

El nucli argumental que em va portar a escriure l’article és el de l’estiu que les dues amigues passen a la platja amb la cunyada i la mare de la Lila. El seu marit li ha enviat perquè s’enforteixi, tal i com el metge li ha aconsellat per poder tenir fills. S’ho passen molt bé però, els diumenges els marits arriben i les dues noies descriuen la seva estada així: «dormim i mengem». El dormir inclou que ells, en arribar, se les emporten directament a les habitacions i quasi ni les deixen sortir per menjar. Volen sexe.

A la Lenù, una relació així no li interessa. A ella, li agrada un xicot que fa veure que sí i que no. I un dia, a la platja, petoneja la seva amiga casada. El xicot odia el seu pare per ser tan faldiller, sense adonar-se de que ell s’està convertint en el mateix.

A la novel·la, els homes surten molt malparats. Les dones no tant. Potser són els homes que va conèixer l’autora...

I és que tot i no poder dir que hi havia molts homes així, sí que els de Ferrante són totalment versemblants.

La síndrome de Lilly Reich

Una de les formes més comunes de discriminació laboral de les arquitectes, és la síndrome de Lilly Reich: fer que algunes dones arquitectes, tot i ser les millors de l’estudi, quedin en segon terme, desplaçades i soterrades per un home.

Només enveja? Perdoneu-me, però hi veig molta dolenteria. Molta prepotència. Molt mensplaining.

Parlant d’arquitectura, aquesta discriminació té nom. Però en moltes d’altres professions ―tot i no tenir nom―, també passa.

Moltes arquitectes, per ser dones, han hagut de sofrir assetjaments sexuals i laborals més o menys explícits, imposicions per part d’homes a vegades menys qualificats que elles i, sobretot, falta de reconeixement. A part, de menors remuneracions.

Lilly Reich va tenir la sort o la desgràcia de ser parella de l’arquitecte Ludwigf Mies van der Rohe. Considerat com un dels millors arquitectes del segle XX i autor d’edificis i mobiliari molt emblemàtics com el Pavelló Alemany (també dit Barcelona perquè ell no va voler que el relacionessin amb els nazis), la mansió Tugendhat o la cadira van der Rohe. El seu estil va quedar resumit en el seu lema: Menys és més.

Però totes aquestes obres no eren exclusivament d’ell. Lilly també va participar-hi. Actualment, existeixen estudis sobre la seva obra que defensen, si més no, la coautoria d’ella en els projectes de més èxit d’ell. En especial, quant al mobiliari. Ell no va crear mai cap moble sense la col·laboració d’ella.

Però els historiadors van trobar gust a silenciar-la i presentar-la com una simple col·laboradora.

Se li ha retret sovint que no hagués acabat la carrera d’arquitecte. Cert, no l’havia acabada, però Ludwigf tampoc i a ell no se li retreia.

Una de les col·laboracions més estretes i més famoses és la del conegut Pavelló Alemany, dissenyat per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Un edifici de formes simples però elaborat amb materials luxosos, com el marbre travertí, que està considerat com l’inici de l’arquitectura moderna.

En la seva creació, van treballar-hi els dos colze a colze. Però el dia de la seva inauguració, Lilly no va ser-hi. Per què? ―es pregunta molta gent. Ella també era a Barcelona. Una notícia del dia informa que van estar treballant tota la nit per poder tenir l’obra acabada. A més, la cadira Mies van de Rohe ―que va presentar-se aquell dia dins de l’edifici―, tot i que porti el nom d’ell es creu que l’autora va ser ella.

Els nazis van tancar l’escola Bauhaus, on ella donava classes perquè consideraven el seu estil «art degenerat, probablement influït pels jueus». Amb els nazis, ell va emigrar als Estats Units i va abandonar-la, però ella es va quedar i va aconseguir conservar tot el que hi havia al estudi. Havien mantingut tretze anys de relació sentimental i professional.

I és que, ¿és una simple coincidència que la implicació i l'èxit de Mies van de Rohe en el disseny d'exposicions s’iniciés al mateix temps que la seva relació personal amb Lilly? Òbviament, no.