Les Maneles

Eren filles de Manel Viladrich (de Brichs) i de Pilar Capella. Quan la gent de Solsona deia les maneles, es referia a cinc germanes solteres que vivien plegades. Es deien Carme, Lola, Margarida, Maria i Montserrat. Tenien una altra germana, la Rosario, que es va casar i va tenir tres filles: La Claustre, la Roser i la Pilar. I una altra que es va fer monja i va estar en un convent de Vic. Però no tot eren dones en aquella família, les maneles, tingueren un germà més gran, l’hereu, l’Antònio, que es va fer capellà i morí relativament jove. Van tenir un altre germà però, aquest encara morí més jove. I tan sols sobrevisqué el Ramon que, amb el temps, arribà a ser procurador i s’instal·là a Barcelona. Aquest, sempre que podia o en tenien necessitat les ajudava i els donava consell pràctics. Més tard, quan es va casar amb Pepita Diego i Soto, una senyora de classe alta, ella també va col·laborar a ajudar-les. Sempre procurava que els dies de festa tinguessin bons vestits, bosses i sabates per anar ben arreglades.

De les cinc que quedaren solteres —potser per un excés de beateria—, la més exagerada en aquesta qüestió era la Maria; que també era la que tenia el caràcter més fort i més despert. Per aquest motiu ella passà al davant quan els seus pares es moriren i deixaren la botiga en mans d’aquestes cinc filles. Quedaren ben situades, però consideraren que els seria més beneficiós no abandonar el negoci i fer uns quants diners cada mes.

Els pares tenien una botiga amb tot tipus de gènere diferent: des d’elements de ferreteria a vestits de seminarista, a bonets, objectes de perfumeria... També arribaren a tenir un magatzem de sifons. Aquest el deixaren i així reduïren una mica la diversitat. Elles s’inclinaren més per tenir una botiga de caire quasi exclusivament religiós. Començaren a oferir i vendre tot tipus de llibres religiosos (els missals, el Jesuset, el Kempis...), rosaris, imatges, escapularis... Moltes vegades, després d’haver venut un rosari, una imatge, una medalla o un escapulari, l’objecte tot i estar pagat, restava uns dies més a la botiga fins que hi anava algun capellà i el beneïa. Després, el client o la clienta el tornaven a recollir. Perquè elles mai tenien a la botiga un objecte beneït, abans no fos pagat. Això els hauria semblat, potser, un pecat o un negoci deshonest. Abans de beneir s’havia de pagar i tothom ho feia així.

Un dels objectes curiosos que quedaren a la botiga després de la mort dels pares foren les ulleres. Les dones, especialment les modistes, anaven a comprar-les amb la seva agulla i el seu fil, es provaven unes ulleres i se n’anaven provant fins que en trobaven unes amb les que poguessin enfilar l’agulla còmodament. Les ulleres anaven per números i les clientes per grau de comoditat segons la necessitat.

A la botiga, la Maria es feia ajudar per la germana petita, la Montserrat. Potser perquè era la que amb més facilitat s’emmotllava al seu caràcter i la obeïa amb menys objeccions.

Vivien força ben organitzades: La Carme es dedicava a comprar tot allò necessari per a la casa. La Lola feia de cuinera i la Margarida tenia cura de la planxa.

Totes elles tenien una formació comú i unes habilitats iguals: havien estudiat a les monges de dalt que volia dir Les Monges de l’Ensenyança. Tenien especial habilitat en fer puntes al coixí i també se’n sortien molt bé amb l’agulla de ganxet. Sempre feien moltes labors.

Un altre tret indiscutible de la seva personalitat era el de ser molt creients i practicants; avui en dia, se les titllaria de beates. I era tal la seva ànsia que la Maria i la Montserrat, que portaven la botiga, sovint es discutien per posar-se d’acord sobre a qui li tocava sortir de la botiga per poder anar a la novena (la del mes de Maig, la del Sagrat Cor, la de la Puríssima...) La Montserrat era de molt bona pasta però, la novena era la novena, i ella també hi volia anar. I la Maria, hi hauria anat sempre si la germana petita no li hagués disputat el torn que raonadament també li pertocava.

Amb tot, abans de posar-se al davant de la botiga, la Maria, va voler provar d’anar a monja. Així el dia que marxà de casa per passar al convent, la seva neboda gran encara recorda l’espant que li va donar quan, en despertar-la perquè marxava molt d’hora, li va donar un petó a la galta i li va dir: Adéu, fins al cel. L’una era molt petita però l’altra era prou gran com per saber que exagerava excessivament i que podia entristir la neboda. D’altra banda deuria estar molt convençuda de les seves creences i saber que la seva segona residència seria el cel! Però, la Maria no pogué ser monja!

La botiga va anar força bé fins abans de la guerra. Els rajava. I un detall força significatiu ens ho revela: van tenir el tercer telèfon de Solsona. Tenien el número tres.

Tot just abans de la guerra ja els feren un robatori força considerable i el negoci trontollà una mica.

Per la guerra, el germà, el Ramon, que era molt de dretes es va posar una mica en política i va haver de marxar cap a Santander (on hi va conèixer la seva dona i es va casar). Acabada la guerra van tornar i tots dos les van ajudar.

A la seva botiga, durant la guerra, s’hi instal·laren uns guàrdies d’assalt (els rojos). Quedà força malmesa. I la botiga, que va haver de tornar a començar de zero ja no aconseguí el rumb que havia tingut. Van partir la botiga per la meitat i van posar-hi menys gènere. A l’altra meitat s’instal·laren els de la pastisseria de cal Poldo. El germà les convencé per tornar a adquirir productes de perfumeria (alguns dels qual a elles quasi els semblaven pecaminosos).

Però la Maria, per exemple, va arribar a ser força gran sense tenir pràcticament arrugues i sempre deia que tan sols s’havia rentat la cara amb aigua.

Quan el germà obrí una fàbrica de tapapunts a prop de Barcelona, com que els llençols en aquelles èpoques ni eren de colors ni estampats, es va posar de moda afegir-los-hi, com a ornamentació, els anomenats tapapunts. Elles, que sabien molt de labors també en van vendre i en van fer.

Quant a les revistes de l’època, a la seva botiga, no en volien cap per trobar-les totes força escandaloses. Sense cap mena de selecció: totes ho eren. El que va arribar a costar que les maneles, millor dit: la Maria, volgués vendre a la seva botiga el tant de moda TBO!

A ella tot li semblava poc decorós. I tant era així que venien unes caixes de llautó que portaven safrà i a la tapa hi anava una mena de sevillana dibuixada amb un vestit andalús amb un escot que de ben segur, per l’època, havia de mantenir tot el decòrum exigible. A ella encara li semblava poc. Per això, agafava tinta (perquè no li pogués marxar) i pintava l’escot fins al cap d’amunt, tocant al coll. I si al client, pel que fos li agradava la capsa amb la sevillana se l’havia de quedar amb aquell esguerro de tinta. Imagineu-vos que aquelles capses antigues ara fossin de col·lecció! Cap d’elles tindria valor!

Són moltes les anècdotes que s’expliquen de la Maria. Un dia, una nena, amb un vestit curt a la moda segons l’època, va anar a comprar a la botiga i la Maria la va enviar a casa amb un encàrrec per a la seva mare: que li allargués el vestit perquè d’aquella manera es feia mirar massa i era escandalós. A la pobra nena li degueren quedar ben poques ganes de tornar a aquella botiga! I si a ella el vestit li agradava tal com el portava de ben segur que a la seva mare se’n va guardar prou de dir-li res.

Un dia, el problema se li presentà amb una seva neboda. Ella, cofoia i ufana portava un vestit blau marí amb coll i punys de piqué blanc. Però el coll no arribava fins a la nou, ni els punys fins als canells. Ella estava tipa d’anar a monges i a missa a combregar amb aquell vestit i mai ningú no li havia dit res del vestit. Era perfectament correcte per a l’època. Però a la tia Maria se li va entravessar i no volia que el portés. Com que la neboda el seguia portant, va anar a trobar un capellà i el convèncer perquè li escrivís una nota signada per ell en la qual li prohibís portar mai més aquell vestit per anar a combregar; i que si es presentava al Cor de Maria (on ella solia anar a missa els diumenges) amb aquell vestit no li donarien mai més la Comunió. I la neboda tingué que guardar el vestit al armari, tots els diumenges d’aquella temporada.

Aquest problema de vestits també el tenia la seva germana petita Montserrat que, quan a la Maria no li agradava el vestit que s’havia posat li feia canviar i no se’n parlava més.

Com que era força clar que la Maria portava la batuta en aquella casa, la seva germana Margarida, en broma l’anomenava la directora.

La Maria estimava molt les seves nebodes i cada any, per Nadal, les feia avisar perquè l’anessin a ajudar a fer el pessebre de la botiga. També els ensenyava les joguines que arribaven per a la diada de Reis. Sempre els queia algun regal. I la neboda gran recorda com un any, que li va regalar una nina de porcellana preciosa, en anar a ensenyar-la a l’àvia, li caigué a terra i tan sols en quedaren miques i bocins.

Però si per al pessebre de la botiga necessitava ajuda, per fer el de casa de les nebodes no en necessitava. Es presentava a la casa i el feia com a ella li semblava. Tothom hi estava d’acord: el feia molt bé.

La família s’avenia molt bé i feien moltes festes familiars. A ella sempre l’havien d’esperar perquè era l’última d’arribar, però ja li coneixien la flaca i no se li enfadaven: la Maria era així.

Encara que en parlava poc, la Maria explicava que ella i les seves germanes havien tingut pretendents però que havien preferit seguir vivint solteres i juntes.

Tal era l’avinença que una de les nebodes, la Roser, si li agradava més el dinar de ca les tietes es quedava a dinar a casa d’elles i no hi havia cap problema.

Això sí, de més grans mai no va poder saber que les nebodes anaven a cap ball ni a cap cine perquè les hauria renyades i els ho hauria prohibit. Tan sols els hi deixava ballar sardanes.

La Maria era una persona tranquil·la que s’emprenia la feina sense nervis i, alhora de fer els comptes també es prenia el seu temps. Era molt meticulosa!

Quan havia d’anar a Barcelona a buscar gènere tampoc es donava presses. S’instal·lava a casa del germà procurador i s’hi estava fins que li semblava que ja havia fet la feina! S’hi passava una setmana llarga! Quan tornava, diuen que arribava amb un farcell petit, la resta se la feia portar.

Ja cap al final, la Maria encara va fer la botiga més petita. Va fer un envà i darrera ho feia servir de rebotiga. Com que s’havia fet gran ja no tenia tanta cura del negoci i ja no obria tan puntual. Si per algun encàrrec havia de tancar-la i marxar una estona ho feia tan tranquil·la. Ella no s’amoïnava.

Va treballar fins a l’edat de jubilar-se, quan li van donar una pensió. I tot i que ella deia que no tenia cura de la seva persona ni de la seva salut va viure encara molts anys.

Explicava que era l’única de les germanes que bevia vi. Es feia comprar una botella de litre a la Vinícola i li durava més d’una setmana.

Va morir a la Residència (les altres germanes ho havien fet totes a casa), a l’edat de noranta-nou anys.

Informació cedida per les seves nebodes Claustre i Roser Morist.

Abusar sexualment de discapacitats

Aquesta idea sembla només un titular de quelcom impossible i inimaginable per a ningú. Doncs, malauradament, no és així. El delicte és real; i no és el primer ni serà l'últim.

El març del 2019, l’exlíder de Vox a Lleida, José Antonio ―quina casualitat de nom o potser venia amb alguns gens― Ortiz Cambray va ser detingut per abusos sexuals a dos joves amb discapacitat. Quina mena de cap ha de tenir aquest delinqüent per emmagatzemar tanta maldat com per perpetrar aquesta barbaritat? Què varen ensenyar-li a casa? I a l’escola? O potser la culpa només és seva... Mal ànima!

Ortiz va ser denunciat per la Fundació Alosa de Lleida, que té la tutela dels dos joves ―un de 26 anys i un de 30― que presumptament havien estat les seves víctimes. La magistrada de guàrdia va acordar per a ell, presó provisional i prohibició de comunicació.

Un dels joves havia declarat que havia mantingut relacions amb l’acusat, però Ortiz va negar-ho. Pel que fa a l’altre, va reconèixer que el jove s’havia posat en contacte amb ell i li enviava fotografies de contingut sexual i que després l’extorsionava perquè el pagués. Per això, alguna vegada, perquè el deixés tranquil, n’hi havia donat, de diners.

O és immensament ruc ―que podria ser, a més de pervers― o es pensa que els demés ho som tots menys ell. Si algú tingués la pensada d’enviar-me fotos pornogràfiques, li pagaria diners? Oi que no? I menys d’un xicot amb discapacitat. El que sí que hauria fet, hauria estat avisar a la Fundació per ajudar el xicot.

La tècnica de defensar-se acusant és pròpia de covards. I de culpables. Els partits d’extrema dreta solen fer-ho. I ara, també alguns d’altres que no volen passar ni per extrems ni per dretans.

Vox va fer el mateix: el dia de la detenció va negar que Ortiz fos un dels seus militants. Llavors, el va suspendre de militància. Com es pot suspendre a un militant que no milita?

Ortiz havia estat representant provincial ―no pas l’últim de la llista― del partit. I havia estat candidat de Vox per Lleida al Senat a les eleccions del juny del 2016.

Segons persones pròximes al cas, era Ortiz qui demanava les fotos als xicots. I és el més lògic. No m’imagino cap xicot discapacitat, llevant-se un dia pel matí i decidint, vinga! avui extorsionaré el líder de Vox!

Per seguir defensant-se atacant, Ortiz va dir que l’acusació era per «raons polítiques». Perquè la Fundació és «totalment contrària» a ell.

Doncs si jo me’n vaig a robar al veí i em denuncia, a partir d’ara podré al·legar raons polítiques per evitar el càstig?

Aquest mes, a punt del judici, el jutge creu que hi ha indicis de criminalitat i li ha obert acte de processament pels delictes de pornografia, abús sexual i corrupció de menors amb discapacitat.

I és que la nostra societat permet barbaritats com aquesta perquè no està a l’alçada amb els recursos imprescindibles per evitar-ho. Calen més esforços per evitar més víctimes innocents.

La coresponsabilitat dels homes a Espanya

L’últim informe del Fòrum Econòmic Mundial, Global Gender Gap Report de 2017, situa Espanya en el vint-i-quatrè lloc mundial en matèria d'igualtat de gènere.

Els experts asseguren que aquesta igualtat no s’aconseguirà fins a l'any 2234 (una xifra estranya que no em permet pensar que puguin beneficiar-se’n ni les netes de les meves netes). Els plans d’igualtat són eines imprescindibles per, per aconseguir-los, també cal passar per les cases i revisar les coresponsabilitats dels homes.

Existeix aquesta coresponsabilitat a Espanya? En quina mesura? Segons Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques de la UPF, a Europa, on menys poder i menys drets té la dona és al sud del continent.

Quan el sud deixarà de ser sinònim d’endarreriment? Quants segles més haurem d’arrossegar la llufa?

En aquests països endarrerits, hi ha un escassíssim desenvolupament dels serveis d’ajuda a les famílies que, segons Navarro, al sud, vol dir dona. Aquests són: les escoles bressol, els serveis a persones dependents, gent gran i discapacitats.

Al països nòrdics, precisament aquestes ajudes han permès que les dones poguessin conciliar el seu projecte professional amb les seves responsabilitats familiars. Però tot això ha estat possible gràcies a la revolució cultural en la mentalitat dels homes que s’han fet coresponsables, en els àmbits esmentats. Els homes nòrdics hi dediquen més hores.

Segons l’European Institute for Gender Equality del 2018, la diferència per hores a la setmana entre un home i una dona nòrdics és de 3’8. Però a Espanya és de 8’6. Més del doble! Que no faria aquí una dona amb 4’8 hores més a la setmana? Doncs molta promoció professional per any!

El 2018, a Suècia hi havia un 84’4% de dones (entre 20 i 64 anys), que estaven treballant o buscant feina. A Espanya, 73%. Que vol dir un endarreriment de l’11’4%.

El subdesenvolupament social de la dona a Espanya és degut al limitat poder que té. Ella té tres vegades més que l’home, malalties derivades de l’estrès.

Perquè ella té més de vuit hores menys a la setmana per a ella! Les mares també necessiten temps per a elles, sigui per a una mica de lleure, sigui per poder promocionar-se laboralment.

És del tot imprescindible que canviïn els rols en els àmbits familiars. Compartir responsabilitats aporta beneficis a tota la família.

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha elaborat un recull de deu consells per aconseguir igualar les responsabilitats d’home i dona.

Però cap d’aquests consells es podrà seguir si no es comença per considerar la dona com una igual i educar fills i filles basant-se en aquest esperit.

I és que cal combatre de manera urgent el que tan bé expressava Simone de Beauvoir, referint-se a la dona: “Li tallen les ales i després la culpabilitzen per no saber volar”.

Les germanes de cal Manyà (blau)

Eren les germanes del famòs Doctor Llorens. El seu avi, Antoni Llorens Sangrà, era de la casa Llorens i va anar a Barcelona a aprendre l’ofici de manyà. Quan va tornar a Solsona va ser el primer manyà que es va posar una granota blava per treballar. D’aquí que a les seves filles, les coneguessin com a les noies de Cal manyà blau. La seva dona venia de Torà i es deia Josepa Solé Rouera. A finals del segle XIX, van instal·lar-se a la Plaça del Bisbe, on ell hi tenia la fornal. Però com que la casa també donava al carrer de Sant Miquel, justament a l’altre costat de la casa, la Josepa va instal·lar-hi una tenda de comestibles.

Van tenir sis filles i dos fills. Dels dos xicots: el Xavier, se’ls va morir petit i l’altre, amb el temps va arribar a ser el famós i docte Dr. Llorens. Les filles es deien Josepa, Sofia, Ramona, Mercè, Pilar i Claustre. Els pares tenien una idea molt clara respecte a les seves filles: volien que es guanyessin la vida, que aprenguessin un ofici. I si el pare ja havia anat a Barcelona, elles també hi haurien d’anar. Així, la Josepa marxà per aprendre l’ofici de planxadora, la Sofia el de modista, la Ramona de cotillaire, la Mercè de modista, la Pilar de perruquera (que més endavant ho va deixar) i la Claustre, que va professar de Carmelita, va estudiar la carrera de piano i tota la seva vida la dedicà a ensenyar música a les seves deixebles.

Quan la mare va plegar la botiga de comestibles (abans de la guerra), la Ramona (nascuda el 1906) va instal·lar-s’hi com a cotillaire i posà una mica de merceria. Després se li afegiren la Pilar (nascuda el 1909) que feia tota mena de labors, però especialment jerseis de mitja i la Mercè (nascuda el 1918) que es dedicà més a la intendència: anava a comprar, feia el menjar, rentava i planxava la roba... i a estones també els ajudava en allò que els fes falta, normalment fer vores de llençols. Les tres germanes eren solteres i convivien juntes harmònicament. L’últim any de la botiga, la Pilar es casà amb l’Isidre Guitart (el del cotxes Galtanegra).

La més emprenedora de totes era la Ramona. Ella engegà el negoci i el tirà endavant. Tenia molt bon caràcter per a la clientela i molt bon ull com a senyora de negocis. Sabia escollir el gènere que preveia podria vendre: tots els tipus diferents de robes per fer els aixovars. Les núvies anaven a la seva botiga a comprar-lo. Les randes, els fils, els llençols, les estovalles, tovallons, draps, tovalloles, davantals, bates... Fins i tot arribaren a encarregar-se de fer vestits. Però, amb el temps ho deixaren perquè la roba confeccionada els donava molts mals de cap. El que mai deixaren foren els jocs de taula. Els tenien preciosos i tothom els ho reconeixia.

Per la guerra, un petit incident va fer que l’empresonessin. La família s’havia refugiat a la casa de pagès del seu pare, el mas Llorens. Allí hi havien arreglat una mena de cova on hi tenien amagades unes cinquanta persones. La Ramona, amb la seva intuïció, s’adonà que un d’aquells homes els podia portar problemes i ho digué en més d’una ocasió. Per aquest motiu se l’emportaren presonera a Barcelona juntament amb altres dones de Solsona. El pitjor record que guardava era el d’un dia que la van tancar en un armari i no podia estar-s’hi ni dreta ni asseguda. Ella restà empresonada mentre l’individu que havien acollit amb bona fe, els traïa i ella es carregava de raó.

Si ja era una dona decidida abans de la guerra, després de viure totes aquelles vicissituds, encara en fou més. Quan va tornar de Barcelona va anar cap a Cor de Roure i l’últim dia de la guerra, en tornar cap a casa seva s’hi va trobar un moro que se li emportava el rellotge de paret del menjador. Es va encarar amb el soldat i li va dir que fes el favor de deixar-lo perquè aquell rellotge era seu. Va tenir sort!

L

Amb la seva astúcia va aconseguir que, quan els aldarulls de la guerra van arribar a Solsona ella ja tingués un munt d’articles ben amagats. Així, acabada la guerra va fer el seu particular negoci venent mitges de seda als soldats perquè era de les poques, si no la única, que en tenia.

Com que la Ramona tenia molt bon caràcter, totes les pageses de la contrada, quan els divendres baixaven a mercat, anaven a la seva botiga a firar-se d’allò que els convenia. A més a més, la Ramona era molt comprensiva: si sabia d’alguna pagesa que anava curta de diners li donava marge per pagar fins que hagués passat la collita.

Les pageses acudien a la seva botiga com a un recer ampliat de la seva pròpia casa: quan arribaven a Solsona passaven per la botiga i hi deixaven els paquets que portaven i els que anaven amuntegant fins a l’hora de marxar. La Ramona es va fer estimar molt per totes les seves clientes.

També es dedicaren a ensenyar a les dones que ho volien, a aprendre a fer labors de tot tipus i jerseis de mitja.

El negoci els rutllava molt bé. Llavors, la Ramona també s’atreví a comprar joies barates de bijuteria i a vendre-les. Sabia molt bé quina mena de clientela tenia i fins on podia arribar.

Era molt treballadora i, probablement, la més intel·ligent. Ella escrivia en català als seus distribuïdors. Algunes vegades, si algú dubtava d’alguna paraula escrita, es veu que la resposta sempre era la mateixa: si ho havia escrit la Ramona, no podia tenir cap falta!

Aquí a Solsona va ser la primera en decorar l’aparador per Nadal i posar-hi música.

Quan es va morir hi va haver moltes dones de pagès que van anar a enterro i la van plorar.

Com que la Ramona portava el negoci, la Pilar, tot i que l’ajudava, no tenia massa maldecaps. Això li va permetre dedicar-se a les nenes de l’Acció Catòlica. Especialment a les filles dels immigrants andalusos. Els preparava i organitzava berenars.

En aquella època ja havia deixat la perruqueria però es pot dir que ja havia ensenyat a les que després serien les perruqueres de Solsona: les dues Torralbes i la Presentació Barniol (la mare de l’Adelina Tripiana que també ho és).

Dels nens també se’n preocupva i va col·laborar en la creació del Club de Futbol Castellvell. Va muntar una rifa per arreplegar els diners que feien falta i ella els pagà de la seva butxaca els pantalons i les camisetes. Aquells nois degueren veure-la una mica com la seva mare esportiva i, en acabar el primer partit, li portaren els pantalons i les camisetes per a que els hi rentés. Molt educadament ella els va fer entendre que d’aquella feina se n’encarregarien, encantades, les seves mares.

La Pilar també anava a l’Hospital a col·laborar amb les tasques dels malalts.També els organitzava berenars (que preparava la seva germana Mercè) i els feia cantar Caramelles i els ajudava a muntar el pessebre per Nadal. Era molt generosa i per la Mare de Déu de Lourdes, a la que ella tenia gran devoció, els preparava i pagava el berenar de la festa. En aquestes festes solien cantar cançons que en Ramon Valls, el poeta, n’escrivia la lletra i el seu germà, el Dr. Llorens en componia la música.

Quan el Dr. Llorens va se nomenat administrador del Claustre, ella començà a enramar-lo per a les celebracions del Mes de Maria, al maig, i per la Festa Major. Va fer-ho durant més de trenta anys! I llavors les flors no es podien anar a buscar a una botiga, s’havien de plantar, regar i tenir-ne cura fins al dia esperat.

La Claustre, abans d’entrar a monja, ja va ensenyar a casa seva, a tocar el piano a moltes noies de Solsona. Entre elles la Montserrat Moncunill (que després fou professora de música de Solsona i més tard del Liceu de Barcelona). Tingué una bona mestra!

La Sofia, la segona de les germanes, va morir molt jove, de part, en néixer el seu fill Josep. El seu marit era en Josep Bonany. Tenia vint-i-un anys. A ella li agradava molt de fer teatre, cantava a l’Orfeó i recitava poesies molt bé.

La germana gran, la Josepa, va planxar a casa dels seus pares fins que es va casar. En morir-se la Sofia, en Josep Bonany es casà amb la germana gran (que era costum de l’època). I van tenir tres fills: la Maria, el Marc (que viuen a Barcelona) i la Mercè (que viu a Solsona). A aquesta segona generació els pares ja volgueren donar-los una carrera. La Mercè ha treballat de mestra a Solsona durant molts anys.

Informació cedida per Mercè Bonany

Feminisme pioner

Feminisme pioner

Madeleine Pelletier es va avançar a la seva època. Nascuda el maig de 1874, des de l’adolescència es va mostrar com una activista molt compromesa tot liderant grups feministes i anarquistes. Va entrar a la Universitat de París per estudiar antropologia, centrant-se en la relació entre neurociència i intel·ligència. I més específicament, va estudiar la relació entre la mida del crani i la intel·ligència. Finalment, però, va decantar-se per la psiquiatria. Amb vint-i-nou anys ja va liderar una campanya ―amb el suport del diari feminista La Fronde― per reclamar que les dones poguessin optar, com els homes, a qualsevol tipus d’especialització mèdica. Tres anys més tard, juntament amb Constance Pascal, es van convertir en una les dues primeres dones franceses que van aconseguir examinar-se per ser psiquiatres. I les dues, també van ser les primeres d’entrar com a residents ―fent de psiquiatres― a l’asil de l’estat.

Aquell mateix any, va passar a ser la secretària de l’organització La Solidarité des femmes, convertint-la en una de les associacions més radicals de l’època. Per aquest càrrec, el 1908 va representar el grup a les manifestacions de Hyde Park per aconseguir el vot de les dones. D’aquesta experiència en va sortir un text titulat La Sufragista.

La Madeleine va escriure molt. Sobretot llibres defensant els drets de les dones: Dones lluitant pels seus drets, L’emancipació sexual de les dones, El dret a l’avortament i L’educació femenina de les nenes.

Amb un to clarament crític va escriure: «La dona, des de la seva infantesa, és ensinistrada per ser una esclava, una serventa per a tot» A principis del segle passat, quan les dones eren més serventes que companyes, el to reivindicatiu de Madeleine era pioner. Com els títols de les seves obres. Ella defensava el control de la natalitat. També es va esforçar molt en aconseguir que el sufragi femení fos una prioritat del socialisme.

En general, va desafiar els valors de la societat dominada pel homes en les àrees de la política, l’antropologia, la psiquiatria, la sexualitat i l’anticoncepció. Àrees en les que ella estava especialitzada.

Totes aquestes idees va intentar expressar-les també en la seva indumentària. Ella, per reivindicar les seves idees, es transvestia d’home vestint-se amb una americana i pantaló masculí, un barret de bolet al cap ―totalment masculí― i un bastó de mà de fusta senzilla. Per completar el canvi, portava els cabells molt curts.

I arran d’aquesta idea, va escriure: «mostraré el meus [pits] quan els homes adoptin un tipus de pantaló especial per lluir-ne els seus...»

Com a dona, també es va fer molt coneguda pel seu voluntari celibat.

I és que sempre he d’acabar fent-me la mateixa pregunta: per què dones com la Madeleine no són més conegudes? Perquè són dones, oi? Quanta mala intenció masclista!

Els de l’hoquei

Oi que fa pocs anys que el títol hauria estat aquest? Ningú no ho posaria en dubte. Per sort, ara que el feminisme és mainstream, TV3 s’ha permès una sèrie sobre un esport minoritari femení. I la sèrie ha tingut èxit. Especialment, aquesta segona temporada. Sense tenir en compte els informatius, el dia 11 de maig, va ser el programa més vist. Amb un share de 14.5%. Si tenim en compte que el Polònia ―que és un dels programes més vistos a Catalunya― té una mitjana d’un 25%, la seva puntuació és molt bona. Quasi atrapa a Merlí.

Les jugadores d’hoquei catalanes n’estan prou contentes ―encara que troben a faltar més escenes de joc― perquè les ha visibilitzat força. I han notat un creixement de l’interès per aquest esport.

Però la sèrie va molt més enllà dels patins i dels estics. Perquè ha volgut tenir unes protagonistes femenines i les seves històries. Ha volgut, en hora de màxima audiència, transmetre un missatge de reivindicació feminista. I ens agradi o no l’esport, donar rellevància a les dones, sigui en l’àmbit que sigui, és bo per a les dones.

A més, les actrius protagonistes són dones amb una intencionada voluntat de servir d’exemple per a conscienciar a moltes altres dones. Elles també poden ser agosarades, valentes, fortes, lluitadores... tant o més que els homes.

A més, aquesta sèrie ha estat escrita per dones. I és el resultat del treball de final de grau de quatre estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra: Laura Azemar, Ona Anglada, Natàlia Boadas i Marta Vivet.

L’argument vol transmetre la necessitat de ser feminista dins de l’esport. Quan per exemple, l’Enric només vol lluitar per l’equip masculí i elles no s’hi resignen. O quan els nois tenen millor horari d’entrenament i elles aconsegueixen repartir-se el camp a sorts...

Entre totes les protagonistes, Laia Fontán, de la nostra Catalunya Central perquè és de Cardona, ha mostrat un especial interès en remarcar la seva voluntat feminista.

No fa gaires dies va penjar a Instagram, una foto seva amb el seu rostre ―tot mostrant una imatge diferent― però amb el braç esquerra aixecat ensenyant que no va depilada. I la foto va acompanyada d’un text: «El bosc de primavera no és cap escàndol» I al costat, una emoticona d’un gira-sol.

En una entrevista a El Periódico ―que no fa gaires dies també va publicar Regio7― la Laia explica la seva reivindicació i el seu feminisme.

I diu que el seu personatge ―que ha aportat mala maror però que també els ha fet entendre que elles són més que un equip― jugaria millor sense sentir el ròssec dels pèls a l’aixella. Però que ella, confinada, troba que el bosc és prou escaient.

I és que s’han de produir i hem veure sèries feministes fins que el concepte deixi de ser mainstream i sigui una forma de normalitat. I que accions com les de la Laia Fontán ja no siguin una excepció.

Guillema Llort Pla

Va néixer a Solsona el 16 de gener de 1.877, a la casa de Cal Metge Plana (avui cal Pau). Filla de Carles Llort i de Ramona Pla.

El pare era ganiveter i tenia el seu taller al darrera de la terrassa de cal Pau.

Passats alguns mesos, els pares s’adonaren que la nena tenia alguna malformació. Consultaren metges i s’assabentaren que, de més gran, la seva Guillema no podria caminar amb normalitat. Va ser un gran daltabaix familiar però, els pares es resolgueren a fer tot el possible per tirar endavant aquella nena. En aquells temps, la seva actitud va ser molt empàtica i varen demostrar molta iniciativa. Quan va començar a l’escola, ella no podia sortir al pati a jugar amb les altres nenes i restava a la seva cadira i seguia treballant.

Entre els vuit i els nou anys —com que en aquells temps hi havia molta gent que no sabia ni llegir ni escriure—, els més necessitats li començaren a portar cartes per llegir i per escriure. Llavors, els seus pares, veient-la tan espavilada i amb la necessitat de guanyar-se la vida, van creure que el més convenient per a ella seria començar els estudis de Magisteri.

Encara no els havia començat que ja feia pràctiques ensenyant el catecisme a molts nens i nenes. En acabar la missa de l’altar de la Puríssima que hi havia als Escolapis, alguns nens i nenes s’aplegaven al seu voltant esperant que els ensenyés els coneixements bàsics per poder fer la Primera Comunió.

En aquell mateix altar va ser on ella va fer la seva Primera Comunió i —conten—, que el seus pares van invitar a tots els nens i nenes que van voler assistir-hi.

La Guillema era molt devota de la Mare de Déu, especialment de la de Castellvell. Però, fins a aquell indret, sola, no hi podia pujar perquè no podia caminar. Per això, el Pau Carreres, de tant en tant la hi pujava a peu. Altres vegades li instal·laven una cadira damunt d’una mula, ho asseguraven tot bé i, amunt què fa pujada!

Quan ella tenia uns onze anys, el bisbe Riu va celebrar una festa molt maca a Castellvell. Ella, ajudada pel Pau Carreres i la mula va pujar-hi i li va demanar a la seva Mare de Déu que si al menys no la podia curar —cosa que no va poder ser i, amb el temps va anar quedant cada vegada més impossibilitada—, al menys li permetés aconseguir una feina amb la que guanyar-se la vida.

Passats els anys, quan ja havia acomplert els trenta, els seus pares van comprar un terreny amb un casalot. Aquest havia estat abandonat pels seus propietaris durant la guerra del francès. Ells van edificar-hi una casa. La van construir per a la Guillema perquè estava molt a prop de les Escoles Nacionals, on li havien promès que, quan fos mestra, li donarien una plaça. Des d’aquella casa podria arribar-hi sense grans dificultats.

Ella va seguir estudiant i va obtenir diversos títols.

Com que només tenia una germana i —per acabar de complicar-ho era vint anys més gran que ella—, la seva mare patia per com s’espavilaria la Guillema el dia que li faltés la Francisca, la germana.

Llavors va passar que a cal Folia ―o Folieta― al carrer de la Regata tocant a la Plaça Sant Joan — molt a prop d’on ells s’havien fet la casa nova—, dels dos xicots que tenien, un se’ls va fer capellà i l’altre, el Joan, festejava la Guillema. Quan la mare de la Guillema va emmalaltir greument va proposar-li casori a la noia. Es van casar l’onze d’octubre de 1.918 a la capella de Sant Pau. Els seus testimonis van ser Pere Subirà, sereno i Àngel Ramonet, fuster. En sortir, com que feia poc que s’havia inaugurat la Fonda Catalana, van anar-hi —amb veïns i familiars—, a fer un tiberi de casament.

Com que la família de la Guillema i la del Pau Carreres —que llavors ja li deien el Pau Boig perquè havia pujat a Castellvell amb un bot de vi a l’esquena—, seguien tenint molt bona relació, passats alguns anys, quan ell va festejar la Treseta —una noia dels ermitans de Castellvell—, la família de la Guillema els van donar la casa de la Folieta per a viure-hi.

Justament, la Treseta i la Prudència (tieta del Pere Espinal), havien estat les ajudantes de la Guillema el dia del casament. L’havien vestit i empolainat amb tota la traça per a tal especial ocasió.

Amb el temps, les dificultats de la Guillema per moure’s eren cada vedada més grans, i per poder anar als exàmens necessitava dos homes forts que la portessin amb una cadira. Per aquest motiu no va acabar el seus estudis i va perdre la plaça a les Escoles Nacionals; però, començà a donar classes a casa seva. Com que llavors hi havia molta gent que no sabia ni llegir ni escriure va anar agafant clientela. Alguns, fins i tot hi anaren per a que els ensenyés a signar per algun cas de necessitat en algun document.

El fuster Queralt, de la plaça de Sant Joan, li havia fet uns pupitres per a la canalla. No eren gaire grans i així li cabien més alumnes. Ella preferia més nens i nenes que pupitres. El fuster Queralt també va fer-li una cadira per desplaçar-se per la casa.

Després, la Guillema va afillar-se la Maria, una neboda del Pau i mare de la Guillermina de cal Dach. D’ella, en tenien cura, doncs, la Maria, la Francisca i la Prudència. I se’n sortien prou bé!

La Guillema era de natural agraïda, tant que fins i tot va arribar a escriure una mena de màximes que va fer emmarcar (així com el títol acadèmic que havia obtingut per mèrits) i les va fer penjar a la classe. Les màximes deien així:

“Debemos huir del delito, pero debemos compadecernos del delincuente”.

“Las personas dignas son más susceptibles de ofenderse cuando más necesitadas se encuentran”.

“Los favores y auxilios que se conceden tienen un mérito con relación a las circunstancias del que los da y del que los recibe”.

“Si hallándote imposibilitado para andar, un individuo te conduce en su coche, en su carro o en su caballería, te hará un gran favor, pero si te conduce sobre sus hombros será inestimable.”

La Guillema, realment, estava molt agraïda a tota aquella gent que l’ajudava.

Ja tenia 50 anys i encara es delia per moure’s. Així que, si podia, feia algunes excursions; especialment cap al Miracle, a veure la Mare de Déu del Claustre. Per Sant Pau de l’any 1.927 va voler anar a berenar a la Font del Frares i després pujar fins a Castellvell. Per fer aquests trajectes l’ajudaven el seu home, el Joan, i en Miquel Viletes, que tenia un ruc i un carro petit.

Dos anys més tard, el juliol de 1.929, morí la seva germana Francisca. La Guillema, tot i les ajudes que va rebre i la bona voluntat del Josep de l’Hospital, va emmalaltí tant que va haver de deixar les classes.

No feia ni dos anys que la seva germana era morta, que el 14 de març de 1.931 ella també moria.

Informació cedida per Pere Espinal.