Araceli Pérez i Estaún

Va néixer a Villarreal de la Canal, Osca, el 1945. Era una
petita localitat espanyola amb un nucli urbà, ara inclòs
dins dels conjunts artístics i històrics del Camí de Santiago.
Allí hi vivien els seus avis i la seva mare s’hi va traslladar per
infantar la seva filla. El dia que va néixer l’Araceli hi va haver
una gran nevada i el metge, que no va poder ser puntual, hi va
arribar muntat a cavall. Amb l’experiència de la filla, la seva
mare ja no va anar a Villarreal per tenir el seu germà.
La família vivia a Saragossa, ciutat on van créixer i estudiar
tant ella com el seu germà. L’Andrés, geòleg de vocació
i doctor per la Universitat d’Oviedo, treballava pel CSIC, a
l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera de Barcelona.
La mare volia de totes, totes, que tant ella com el seu germà
estudiessin. I pare i mare van estar d’acord en fer l’esforç
econòmic que això els havia de suposar. Per a ella, era molt
important que la seva filla també sabés guanyar-se bé la vida.
I una circumstància familiar que va motivar a estudiar l’Araceli
nena va ser el fet de tenir una tieta i un oncle mestres. En
ells podia veure unes expectatives que ja li agradaven.
Amb els consells d’aquests oncles, els pares la van matricular
al Grupo Escolar Joaquín Costa, ja que la directora era
amiga de la tieta. Era un edifici inaugurat el 1929 amb la intenció
d’alfabetitzar prop d’un miler de nens i nenes que en
aquells moments, a Saragossa, no anaven a l’escola. Es va començar
a construir amb un fons popular. El seu arquitecte va
dir: «Si es y será lo proyectado, resultará la mejor escuela de
España». L’edifici, d’un estil molt eclèctic, recreava un palau
clàssic amb elements d’arrel aragonesa —com les columnes
anellades—, sense oblidar la seva funcionalitat. La façana es
va rematar amb un frontó que resumia el missatge de l’edifici:
grups de nens amb Minerva —la deessa de la saviesa— i
l’escut de la ciutat. Per l’època va ser un centre pioner: tenia,
a part de grans patis i una immensa sala d’actes amb més de
cinc-centes butaques, laboratori i piscina coberta.
A l’Araceli li agradava molt i sobretot l’impressionaven les
butaques entapissades de vellut vermell que hi havia a la sala
d’actes.
Tots, nenes i nens, a l’escola, sabien que Joaquín Costa era
el principal representant del moviment intel·lectual del Regeneracionisme.
Amb tot, ningú no els va salvar de resar cada
dia, de fer el mes de maig i d’assistir a la pujada i baixada de
la bandera espanyola els dilluns i els dissabtes.
Les assignatures fortes les feien al matí. Ella, a aquella edat,
no tenia un interès especial per cap assignatura, però tampoc no
tenia problemes per superar-les bé.
A les tardes, les nenes feien bàsicament labors; menys el
dijous, que tenien festa.
A l’estiu, a casa seva no la deixaven vagarejar gaire perquè
li feien fer labors. Anava a casa de l’àvia, que sempre tenia
llençols o tovalles per fer, i li manaven fer punts per aprendre
a cosir, com feien totes les nenes de l’època. Ella s’avorria molt
amb l’agulla i el punt de cadeneta.
A l’escola, en canvi, hi anava molt contenta i s’ho passava
molt bé. S’hi va estar fins als deu anys i hi va fer l’ingrés.
Aquest examen el preparava la directora a la taula del seu
despatx. Només eren set nenes que hi anaven a la tarda mentre
les que no volien, o no podien, fer batxillerat es quedaven
a la classe a fer labors. Amb només deu anys, no es podien
fer dues faltes d’ortografia; si se’n feien tres, ja se suspenia.
L’Araceli va trobar molt estricta aquella directora amiga de la
seva tieta i no sabia ben bé si aquell fet li havia resultat una
sort o un inconvenient.
Durant les vacances al poble, a casa de l’àvia, l’Araceli podia
sortir a jugar al carrer amb les nenes de la seva edat i
s’ho passava molt bé. En tornar a Saragossa, trobava a faltar
aquell jugar amb les amigues i aquella llibertat que a ciutat no
era possible. Amb tot, a ciutat, va poder anar a un local de
la Secció Femenina on hi havia jocs, llibres, un ping-pong i,
sobretot, nenes de la seva edat. N’hi havia uns quants, a Saragossa,
d’aquests locals; però ella anava al que li quedava més
a prop de casa seva. S’hi va apuntar perquè s’ho passava bé
jugant amb les seves companyes. I com que era de la Secció Femenina,
en arribar, en lloc de dir bona tarda, havia d’aixecar
el puny i dir: «¡Arriba España!».
Després va passar a l’Institut Miguel Servet. Era un únic
institut femení per a tot Saragossa. Només de veure la classe,
va quedar esgarrifada. Hi havia cent dues nenes! Estava
disposada com una aula universitària, amb grades. I és que
els locals de l’Institut eren els que havien estat ocupats per
la Universitat de Saragossa. El pla d’estudis era el que havia
dissenyat el ministre d’Educació Nacional, Pedro Sainz Rodríguez
que havia estat nomenat per Franco. Però ell mateix el va
destituir quan va assabentar-se que utilitzava el cotxe oficial
per anar a bordells.
Era un batxillerat d’inspiració humanística que va estar vigent
durant molts anys.
A l’Araceli li va tocar seure a les últimes files d’aquell munt
de grades i, encara que a casa no ho devien saber, van pensar
que els havia passat per no matricular-la amb puntualitat. No
li va agradar gens adonar-se que allí només era un número.
Cap professor passava llista i ningú no se sabia els noms de
les seves alumnes. Cap d’elles no s’atrevia a presentar-se en
nom d’alguna companya que faltés, o que no se sabés la lliçó,
perquè els professors, quasi més que respecte, feien una mica
de por. Ella sentia terror —com la majoria de les seves companyes—
cada vegada que li feien una pregunta. Perquè per
començar, havia de passar per darrere de les cadires de la seva
fila que la separaven del passadís i, després, baixar les grades
—mentre totes les nenes l’observaven en un absolut silenci
aclaparador—, amb la por de si se sabria o no la lliçó. Per sort,
ella sempre sabia el que li preguntaven. I aquella por no la va
traumatitzar mai.
El segon curs, la família ja es va afanyar a matricular la
seva filla al més aviat possible i va poder seure a la segona fila.
No eren tot avantatges en aquell lloc, perquè els professors
podien veure millor tot el que feia.
Quan els professors preguntaven i començaven a dir, per
exemple, el quaranta, fins que no concretaven exactament
quin quaranta era, el quaranta-tres o el quaranta-quatre, el
que toqués, tots els «quarantes», tremolaven.
Moltes de les companyes que després l’Araceli va tenir a les
escoles on treballava li explicaven que anaven a examinar-se
per lliure i que s’ho jugaven tot en un examen. Ella no anava per
lliure, però també s’ho jugava tot en un examen perquè només
li’n feien un per assignatura i any.
La seva classe de gimnàstica, a l’Institut, també es feia amb
els bombatxos típics de l’època. I la de política, la famosa Formación
del Espíritu Nacional, s’havia d’estudiar tota de memòria.
Al seu llibre hi havia una carta que la impressionava
molt perquè parlava de Matías Montero, un líder de Falange
Española, com un model a seguir i que s’havia convertit en
símbol de la dictadura franquista. Matías Montero era un estudiant
de Medicina, fundador del Sindicat Espanyol Universitari,
que va ser assassinat per un militant d’esquerres durant la
II República. El dia 9 de febrer de 1934, dia de la seva mort, va
ser declarat dia festiu a les escoles i centres d’ensenyament com
al Dia de l’Estudiant Caigut. I aquell dia, l’Araceli tenia festa.
A l’Institut va fer fins a quart de batxillerat i la revàlida. La
revàlida era un examen de totes les assignatures que s’havien
fet durant el batxillerat. Si se’n suspenia tres, no s’aprovava
l’examen.
L’assignatura que més li va costar en començar a l’Institut
va ser el llatí. Com que no va poder assistir a les primeres lliçons,
quan va tornar a la classe no entenia què feien. La seva
mare li va buscar una bona professora que, en quatre lliçons,
li va fer entendre tota la gramàtica. Tenia tècniques força modernes
perquè ja li va fer unes fitxes plastificades amb resums.
Quan va entendre l’estructura de la llengua, li va encantar i no
va tenir cap més problema.
Un dia, la professora d’història no hi va poder anar i es va
presentar a la classe la secretària de l’Institut. Aquesta no sabia
pas història, però els havia de fer treballar. Tocava la lliçó
dels ibers, i a l’Araceli li va fer molta gràcia quan va dir: «Cuando
vinieron los íberos, que eran muchísimos, que me sé yo
cuántos vinieron…»
Amb la història va tenir més complicacions. Li van explicar
que Carles I i V d’Alemanya no havia caigut simpàtic als espanyols
perquè havia arribat envoltat de flamencs. A ella, que
ningú no li havia explicat que els flamencs eren els habitants
de l’antic Flandes, li va semblar que aquells flamencs feien referència
als balladors andalusos de flamenc. I buscava fotografies
per poder veure-ho i no en trobava cap. Al final, va entendre
que eren uns altres flamencs, però es va haver d’espavilar sola.
A casa, volien que l’Araceli estudiés Magisteri. Ella, amb
catorze anys, no s’havia pas plantejat si tenia vocació o no. Era
considerada una bona feina per a una noia i això sol, ja era
molt important. A més, hi havia l’exemple dels tiets. Tanmateix,
quan es va decidir i va començar a estudiar es va adonar
que sí que li agradava, especialment l’assignatura de psicologia.
Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal femenina de Saragossa.
No hi va trobar gaires companyes perquè en aquelles
èpoques encara estudiaven poques noies.
El que més comptava eren els exàmens, però si preguntaven
a la classe i no es responia bé, posaven una nota que quedava
enregistrada i els baixaven la nota de l’examen. S’havia d’estudiar
cada dia.
L’Araceli, amb els de casa seva, hi tenia molta confiança i
s’explicaven les seves preocupacions, maldecaps i alegries. Els
estudis de Magisteri no eren fàcils. Hi havia dies que l’Araceli
es desanimava una mica, però la seva mare —una senyora que
no havia pogut estudiar, però que era molt llesta—, sempre la
recolzava; quan li notava que els ànims aflacaven, per animarla,
fins i tot algunes vegades li preguntava la lliçó. I així, les
dues passaven el mal tràngol.
També va ser la seva mare qui, una vegada acabat Magisteri,
li va insistir perquè fes les oposicions. Es va apuntar a una
acadèmia, durant un any, per preparar-les. I a les primeres que
es van convocar, s’hi va presentar. L’examen no va ser gens
fàcil. Va passar molts nervis. Portava un braçalet de plata amb
alguns penjolls i, de tant com tremolava, els penjolls picaven i
no podia parar de fer soroll. Li va tocar el tema de «Las teorías
de la formación de la tierra». Tot i que se’l sabia, en començar,
els nervis la van fer dubtar. Però la professora que anava
d’espectadora per ajudar-la, des de lluny, li anava fent que sí
amb el cap i es va anar tranquil·litzant. Va aprovar a la primera
convocatòria.
Acabats els nervis dels exàmens, van venir els nervis per la
plaça. Ella estava preocupada per si l’enviaven a un poble de
muntanya. No volia marxar de Saragossa. Hi tenia totes les
amigues i, només de pensar que no les podria tornar a veure
fins per Nadal, no li feia cap gràcia. Li van donar una plaça
provisional per dos anys a Saragossa i hi va estar molt bé. Però
després li van tocar dos anys més a Lécera, un poble a seixanta
quilòmetres de Saragossa.
Abans d’instal·lar-se, va voler anar a visitar el poble i veure
els mestres que hi havia. Li van resultar força simpàtics. Però
quan va tornar, els seus tiets li van donar uns consells molt
prudents: «de visita, todos los pueblos son simpáticos» i «el
carácter de la gente va con el paisaje».
També va parlar amb el metge del poble, que li va explicar
una dita de l’època: «en estos pueblos, lo que tienen de bueno
siempre es el pan, el agua [que a Lécera deien que tenien el pou
més gran de la província] y el funcionario que se marchó». Ja
ho va entendre: mai no li dirien que ho feia bé. Però tampoc
mai no li van dir res al contrari i mai no va notar cap mena
d’antipatia.
El viatge fins a Lécera ja era un sacrifici. Hi havia d’anar
amb cotxe de línia. No podia marxar de Lécera fins el dissabte
a mig matí i el diumenge, havent dinat, ja havia de tornar de Saragossa.
Alguns dissabtes va aprofitar que l’alcalde anava a
Saragossa per poder arribar més aviat, però la seva patrona li
va suggerir que no ho fes més perquè era mal vist. I va haver
de tornar al cotxe de línia!
A Lécera, hi havia pisos per als mestres, però quan ella hi
va arribar ja estaven ocupats. Un, el tenia el veterinari. Total,
que ella no s’hi va poder estar i es va buscar una casa per estar
a dispesa. Els primers mesos guanyava tan poc que no li
arribaven els diners per pagar la seva despesa. La seva mare,
com sempre, l’ajudava incondicionalment. Afortunadament,
després de Nadal ja li van augmentar el sou i no va necessitar
més ajudes.
El marit de la patrona de la casa on s’estava es guanyava la
vida venent vi i tenia un carro amb què traginava d’un poble a
l’altre el vi per vendre. No era gaire espavilat, però se’n sentia
molt i sempre pregava perquè el seu fill fos tan llest com ell.
L’Araceli tenia el xiquet a classe i sabia que era molt més llest
que el pare. Però mai no li va dir res, no fos que se li enfadés.
A ella, li va tocar fer pàrvuls i en va estar molt contenta
perquè no li agradava cosir i tenia por que, si li tocaven les
nenes més grans, hagués d’ensenyar-los a tallar una camisa de
dormir o els típics pentinadors de l’època —que es posaven les
senyores per pentinar-se.
L’edifici de l’Escola era a la plaça i tenia un altell amb baranes
perquè havia estat un jutjat. La tarima de l’altell havia
de servir per posar-se la mestra i veure millor la canalla. Ella
no s’hi va posar mai. Només la va usar, alguna vegada, per fer
teatre amb les nenes.
Els nens de la classe del mestre eren molt entremaliats i, als
pocs dies d’estar en aquella escola, se li va presentar un home
cridant perquè aquells xiquets estaven pujats a la teulada i tiraven
teules avall.
El pati de l’escola era la plaça del davant de l’edifici. Hi tenia
poc material, però hi havia lavabo. L’estufa feia força fum.
Amb tot, mai no es va haver de preocupar de carregar-la perquè
la seva mestressa, la que la tenia a dispesa, s’encarregava
de fer-ho. I l’Ajuntament hi posava la llenya.
El que li va agradar molt d’aquells nens i nenes de Lécera
va ser que al matí, per anar a classe, primer de tot, l’anaven a
buscar a ella a casa de la patrona, i acabaven de fer tots junts
el camí cap a l’escola. Era un moment agradable que donava
confiança als nens.
A Lécera, hi va tenir més feina que l’escola. El capellà del
poble, que no sabia francès, sempre li demanava que li traduís
les cartes dels treballadors que marxaven a recollir la remolatxa
a França. Aquests treballadors, per marxar, havien de ser
demanats i els contactaven per carta. L’Araceli sovint passava
nervis perquè els noms dels llocs on havien d’anar a vegades no
eren prou clars i tenia por d’enviar-los a un altre lloc.
Passats dos anys li van donar plaça definitiva i, llavors sí, li
va tocar un poblet de muntanya. Però ja no hi va anar perquè
es va casar.

L’Araceli havia anat de vacances a Mallorca i, en tornar, a
Barcelona, com que el seu pare tenia un cosí a Solsona —que
sempre deia que no l’anaven a veure mai— se n’hi va anar per
fer-lo content. Era el telegrafista de Solsona i tenia un fill de
l’edat de l’Araceli. Durant els dies de la visita ella va sortir
amb el xicot del telegrafista. I a la colla que li van presentar hi
va conèixer el seu futur marit, el Joan Montaner i Calvet. La
colla va anar un dia a Saragossa a veure l’Araceli i, després, el
Joan, tot sol, va pujar amb el seu Seat 600 unes quantes vegades
més a conquistar-la.
Es van casar al setembre i a mig mes ja li van donar plaça
a un poble de muntanya, a Osca. No hi va anar perquè va demanar
excedència. Al pare, que havia volgut que la seva filla
tingués la seva professió, aquella decisió no li va agradar gaire,
però la va acceptar.
L’Araceli va canviar de muntanyes i se’n va venir a viure,
casada, a Solsona, on van néixer les seves quatre filles: la Gem-
ma, la Berta, l’Elena i la Raquel. Durant deu anys es va dedicar
a elles, tot ajudant el seu marit amb els comptes de l’empresa.
Quan la xica de les nenes ja tenia tres anys, una amiga seva,
la Magda Miralles (que també surt en aquest recull), la va
anar a veure perquè al Col·legi del Sagrat Cor els faltava una
mestra des de Nadal fins a final de curs.
L’Araceli es va atordir una mica perquè ja feia uns quants
anys que no treballava i li semblava que no ho sabria fer. Va
començar dient que no podia. Però la seva amiga li ho va anar
explicant i va acceptar, tot i que va demanar un curs que no
fos gaire difícil. No obstant això, li van deixar 5è de primària,
que tampoc no era dels més fàcils.
El pare de l’Araceli es va alegrar moltíssim que la seva filla
recuperés la seva professió.
Va passar el Nadal amb molts nervis i començant a repassar
el que li semblava que no recordava. Però se’n recordava!
I quan van començar les classes es va adonar que no li hauria
calgut patir gens perquè, a part que li agradava, se’n sortia
prou bé.
També es va trobar molt bé amb els companys i, en arribar
final de curs, li van dir que es podia quedar. Al cap de poc
temps van convocar concurs de places i, com que va veure que
en podia aconseguir una per a l’escola pública, la va demanar.
Li van donar la de Setelsis, l’escola de primària de Solsona.
L’Araceli sap molt bé la història de l’edifici nou de l’Escola
Setelsis. El cosí del seu pare, el telegrafista, havia anat de viatge
a Jaca amb l’alcalde de Solsona, el senyor Serra Forn, i aquest,
en veure el Gran Hotel de Jaca, li va agradar tant l’edifici que
va voler fer-lo igual a Solsona. Tenia quatre plantes i a l’últim
pis el sostre era inclinat. No era una estructura adequada per
a una escola, però així es va fer. Després, l’Araceli va haver de
treballar al quart pis, pujant un munt d’escales amb tots els
seus alumnes i arribant a una classe amb sostre inclinat, amb
el que s’havia de vigilar per no picar-hi amb el cap.
Després de 5è curs, va anar fent tots els altres cursos de
primària i també pàrvuls. Un dia, un parvulet, després que
ella li expliqués que la primavera ja havia arribat, quan va ser
a casa, li va preguntar a la seva mare: «on és la primavera, on
ha arribat?»
Quan va ser el moment de fer les classes en català, l’Araceli
ja el parlava perquè li havia semblat millor començar a parlarlo
a casa per facilitar l’aprenentatge de les seves filles. Amb tot,
a l’escola, durant uns quants anys, amb la mestra paral·lela
s’intercanviaven les classes de català i castellà. Ella els feia el
castellà i l’altra mestra li feia el català. Després va fer el reciclatge
de català i es va treure el títol.
A part dels cursos, a l’Araceli, com que les classes li anaven
molt bé, la seva amiga Magda Miralles li va demanar per
ser cap d’estudis. Li va explicar que, evidentment, no era cap
ganga, però no era complicat. Li va dir que no. Però l’any a
sobre, quan la Magda va plegar de directora, no va sortir cap
voluntari ni voluntària per al càrrec. Llavors es van fer votacions
i l’Araceli va ser la que va tenir més vots. I ella va acabar
acceptant el càrrec. La primera nit, sabent que ja era directora,
no va dormir quasi gens però, a poc a poc, i amb l’ajuda de la
Magda se’n va sortir bé. Però complicat sí que ho va trobar!
A més, ella preferia fer classes. La feina administrativa no li
agradava tant.
Durant la seva direcció, de l’any 1992 fins al 1998, es va
preocupar molt de solucionar el problema de menjador de l’escola.
Els nens petits, com que a l’edifici de baix no hi havia
cuina, cada migdia havien d’agafar l’autobús i pujar i baixar
de l’edifici de dalt. Era una complicació gran per aquella canalla
i va fer molts viatges a Lleida per aconseguir una solució.
Fins i tot, un pare de l’escola els havia fet els plànols de l’arranjament.
Però tot i que li van donar sempre la raó, mai no va
aconseguir els diners per tirar el projecte endavant.
De les sortides enginyoses i divertides que els més petits
sempre solen tenir, en té un munt de bons records.
Un dia, estant de colònies, a la nit, un nen dels petits no
s’adormia i plorava i plorava. Ella es va asseure al seu costat
per tranquil·litzar-lo i li explicava que els seus pares ja s’havien
adonat que era prou gran com per anar amb els seus amics
de colònies. I el nen li va sortir amb la confessió que ell, com
més gran es feia i més coneixia els seus pares, més se’ls estimava
i més els trobava a faltar. Al final, el cansament el va
rendir.
A l’Araceli li agradava d’emportar-se els nens de colònies
perquè així els podia conèixer millor. A classe, no hi trobava
tanta espontaneïtat i no podia copsar tan bé la seva personalitat.
A ella, li agradaven tots; sempre els sabia trobar alguna
gràcia; fins i tot, amb els més mal educats, s’adonava que només
ho eren amb segons qui i en segons quins llocs. Als més
entremaliats, també els sabia trobar alguna virtut.
Quan l’Araceli va fer seixanta anys, es va plantejar de jubilar-
se. No en tenia gaires ganes, però cada vegada hi havia
més feina administrativa. Va enviar els papers sol·licitant la
jubilació i, quan es va adonar que es quedaria sense classes,
se’n va penedir. Però els papers ja estaven enviats i quan li van
arribar es va jubilar.
A la festa de final de curs, una companya seva, Roser Fons,
li va dedicar unes paraules molt agradoses reconeixent-li tots
els mèrits. Va ser una festa molt bonica i les seves filles també
hi van poder assistir. Els alumnes li van fer molts dibuixos,
l’AMPA li va regalar una bata d’escola feta de mida petita i
emmarcada i els companys i companyes li van regalar un pack
de «Nits de Paradors». Li va fer molta il·lusió i se’n va anar
amb el seu marit cap a Extremadura.
Ara l’Araceli ja fa uns quants anys que està jubilada i cada
setmana es troba amb els seus companys per fer petar la xerrada,
compartir alguns cafès i fer, de tant en tant, alguna excursió.

Maria Rodríguez i Pérez

Va néixer a Cabanillas, Navarra, el 1944, en el si d’una
família nombrosa: tres filles i dos fills. La família, però,
no tenia els recursos econòmics necessaris per pagar estudis a
tots. La seva mare, amb una intel·ligència molt pràctica, va ser
una figura cabdal per al seu esdevenidor.
A Navarra, els pares repartien les herències entre els seus
fills i les propietats quedaven esmicolades i resultaven ruïnoses.
La mare de la Maria, que estimava tots els seus fills per
igual i els volia veure reeixir a tots, mai no va voler acceptar
aquesta norma per a la seva família. I va decidir que la germana
gran es quedaria amb ella; la segona —que despuntava per
la seva intel·ligència—, estudiaria; i la Maria, aniria a cosir.
Aquella senyora volia que totes les filles tinguessin una manera
de guanyar-se la vida. Amb els fills, va fer una cosa semblant,
encara que a un li va tocar allò tan típic que ells en deien
«marchar a los frailes». I el va enviar als Agustinos Recoletos
de San Sebastián.
A Cabanillas, la Maria va fer la primària. S’hi va quedar estudiant
fins als dotze anys. Era una època en què, a la majoria
de pobles de les seves terres, pràcticament només estudiaven la
filla del mestre, la de l’alcalde i la del secretari de l’Ajuntament.
Tot i això, la majoria de nenes, a aquesta edat, acabaven els
seus estudis i es posaven a treballar. Algunes, molt poques,
podien seguir estudiant. A la Maria, li va tocar deixar els estudis
momentàniament, però la seva germana gran va poder
estudiar amb aquestes nenes del seu poble fins més tard.
La seva mare, en fer els catorze anys, li va proposar d’anar
a Pamplona, a una residència de monges que, al matí, feien
treballar les xiquetes, però a la tarda els ensenyaven a cosir.
Decidida com era, se n’hi va anar, però amb una setmana en va
tenir prou per adonar-se que el tracte que havia pactat la seva
mare no es complia. I va ser molt astuta. Ella ja sabia que a la
superiora de la seva residència no li podia demanar res. I com
que a Pamplona hi tenia la germana gran que estava estudiant
Magisteri, va intuir una possibilitat que podia sortir-li bé. Va
traçar el seu pla: havia de sortir de la seva residència com fos.
L’inconvenient més gran era que la seva superiora mai no donava
llicències per poder sortir. Ella es va empescar una argúcia
i la hi va explicar: havia d’anar a veure la seva germana gran
perquè havien arribat notícies preocupants de la família i li calia
saber-les. Va aconseguir el permís, però no va anar a veure
la seva germana gran sinó que, en arribar a l’altra residència,
va demanar directament per la Superiora, doña Hilaria. Quan
la va rebre, li va explicar clarament la seva lamentable situació:
a la residència on l’havien d’ensenyar a cosir, no li havien ensenyat
ni un punt; tot el dia la tenien als safareigs rentant, i les
mans se li estaven posant molt malament.
En aquella època, i en diferents escoles del país, força noies
es van trobar en aquesta situació. Almudena Grandes, a la seva
novel·la Las tres bodas de Manolita, ens mostra un d’aquests
casos en un col·legi religiós de Bilbao, situat al carrer Zabalbide.
En aquesta escola, les nenes de catorze anys havien de
rentar la roba de l’Hotel Excelsior i del cafè Arriaga utilitzant
la sosa càustica.
La Maria va tenir sort. Aquella superiora va entendre la
desesperació d’una nena de catorze anys i li va proposar que
es quedés a la seva residència a fer el Magisterio de la Iglesia.
Feliç amb el seu èxit, la Maria, acompanyada per la seva
germana gran, va tornar a la seva residència per recollir les
pertinences i acomiadar-se.
A la nova residència, la de l’Escola de Santa Maria La
Real de Pamplona, la van posar a treballar al guarda-roba de
nens. L’edifici de l’escola i la residència tenia, a més a més, el
Col·legi de Protecció de Menors, on anaven a fer cap els nens
abandonats. Ella havia d’ajudar en les tasques del guarda-roba
d’aquests nens: recollir, plegar i endreçar roba. Estava a les ordres
d’una monja que li feia fer els encàrrecs, roba amunt i
avall, a ella. A més, algunes vegades, fins i tot, li feia comptar
a ella les avemaries del rosari. La Maria havia de comptar fins
que arribaven a deu i avisar la monja que ja podia canviar de
misteri. Hi va estar bé. A les tardes, una altra monja, sor Carmen,
l’ensenyava a cosir. Ella tenia present el que volia la seva
mare —que a la seva edat ja tenia El Corte del Sistema Martí—,
però no li agradava. Ella, de la seva mare, n’havia après
molt millor la passió per llegir. De quan els diumenges a la tarda,
l’única estona de la setmana que es permetia una mica de
lleure, s’asseia amb un llibre a les mans per somiar amb altres
històries ben diferents a la seva.
Als baixos del mateix edifici, també hi havia l’Escola de
Magisteri i la Maria, que va voler seguir estudiant, ho va apro-
fitar molt bé. Primer va fer dos anys de preparatori i la seva
germana gran l’ajudava amb el dubtes que tenia. No va tenir
problemes i se’n va sortir bé.
Però, això sí, mentre havent dinat la germana gran se n’anava
amb la resta de companyes a fer una mica de tertúlia, ella
s’havia de quedar a eixugar els plats, coberts, cassoles o el que
s’escaigués.
Quan va haver aprovat el preparatori, va començar a estudiar
Magisteri. Tampoc li va resultar difícil. Quan va acabar,
li van donar el títol de mestra de primària. Però aquell títol no
era homologat. S’havia d’anar a examinar a Saragossa i també
ho va fer i va aprovar. Contenta com estava, va començar a
preparar oposicions. Llavors, ja feia temps que donava classes
particulars per ajudar-se econòmicament. Li va agradar molt
poder tenir com a alumnes els néts de José Daniel Lacalle Larraga,
ministre de l’aire durant la dictadura franquista. Aquella
família la va tractar molt bé, especialment la mare dels nens.
Era farmacèutica i tot sovint havia de viatjar a Madrid; llavors,
la Maria es quedava a dormir amb els nens i hi estava
molt a gust. També li agradava molt que a l’estiu se l’emportessin
amb ells a estiuejar.
Quan es va assabentar que havia d’anar a la Delegació per
inscriure’s per a les oposicions, el termini ja s’havia esgotat.
Pràctica i decidida com sempre, se’n va anar, altra vegada, a
veure doña Hilaria. La superiora va indagar quines possibilitats
tenia, en cas de protestar, d’aconseguir-ho; i va veure molt
clar que no li serviria per a res. La Maria ni va queixar-se,
es va aguantar i, empipada, va agafar un mapa i va demanar
interinitat a la província més propera que tenia: Lleida. Li van
donar la plaça de Castellar de la Ribera, al Solsonès.
La Maria, llavors, tenia vint anys i no parlava el català.
L’escola li va agradar molt i s’hi va trobar molt bé; però a
ella sempre se li plantejaven reptes per superar: a part de les
classes, tenia els nens que havien de fer la primera comunió i
ella, com a mestra, els havia d’ensenyar el catecisme. La catequesi
s’havia de fer en català. Ella ho va fer amb totes les ganes,
comptant amb la col·laboració dels xiquets i xiquetes, als
quals havia de demanar tot sovint que parlessin, a poc a poc,
per poder entendre’ls.
Com que a l’escola hi estava molt bé, ella els feia una hora
més de classe al migdia. A la tarda, no els la podia fer perquè
tots havien de tornar a les seves cases. Feien jornada contínua
perquè alguns nens hi anaven de lluny i, normalment, havien
d’ajudar les seves famílies. A alguns, tot i marxar d’hora, els
agradava portar-se el dinar i menjar a l’escola. Solien escalfarse
la carmanyola a l’estufa de serradís que tenien.
Només va tenir vuit alumnes, amb els quals s’ho va passar
molt bé i hi va treballar molt a gust. La més petita de totes va
ser l’Encarnació Santaulària que ara treballa a la Clínica de
Solsona, de llevadora. Amb la família Santaulària, hi va tenir
molt bones relacions. El més gran era un xicot que feia més
d’un pam d’alçada que ella.
Amb tot, només s’hi va poder estar des de gener fins a final
de curs. Com en la majoria dels casos, també es va haver d’atenir
al règim de dispesa. La família que li va tocar, la va tractar
molt bé. Es va fer un tip de treballar, però amb tranquil·litat.
El curs següent, va fer de substituta d’una noia de Manresa
que tenia la plaça de Navès. Era una pràctica molt habitual;
alguns mestres, amb plaça en propietat, pagaven tot el que es
guanyava per dur a terme la tasca d’aquella plaça; però majoritàriament,
només en donaven una part. I això va ser el que li
va passar a la Maria: només cobrava una part del sou.
A Navès, també hi va estar molt bé. Hi va tenir més feina,
però la va fer molt de gust. Hi tenia trenta-cinc alumnes, entre
nens i nenes, de quatre a quinze anys. En acabar les classes,
a les tres de la tarda, encara es quedava a preparar una nena
per poder fer primer de batxillerat. Aquella nena, amb una
dedicació personalitzada, estudiant tot el que la Maria li va
ensenyar, va treure molt bones notes.
La van acollir a cal Minguet i la van tractar molt bé. La
família, acollidora de mena, tenia un dels fills a l’escola i era la
casa més propera. Se’ls estimava tots: el Jaume, la iaia, el Ramon
i el Lluís, la Júlia… Encara ara li sembla olorar la flaire
de les truites de la iaia Matilde i encara sent l’agraïment per les
torrades de pa amb mantega i xocolata que ella li preparava
per poder estudiar.
A Navès, s’hi va poder estar tot el curs. Tenia els tres nivells
en què es repartien normalment les aules de zona rural i, a més
a més, els pàrvuls. Per sort, els grans l’ajudaven a fer llegir els
petits. I ella s’organitzava com podia perquè ningú no es quedés
sense feina.
Els feia fer gimnàstica a tots junts, a fora, a l’era de davant
de l’escola. I per a les labors, anava a la Companyia de Maria,
a Solsona, per saber què els havia d’ensenyar. De passada,
també aprofitava per saber quins exercicis gimnàstics eren els
que més havien de preparar. A la Companyia de Maria li deixaven
la programació.
Quant a la gimnàstica, la Montse Camps, mestra del Col·
legi, fins i tot en dissabte, l’havia ajudada ensenyant-li a casa
seva els exercicis de gimnàstica que tocaven.
Llavors, la Maria es va assabentar que a la Companyia de
Maria hi havia una monja, la madre Leoz, que també era de
Navarra. Així que va poder, la va anar a veure i, quan les
monges van necessitar una mestra, la van avisar a ella. Se n’hi
va anar a treballar i es va estar amb elles onze anys. Fins que
es va casar.
Com que la Maria no tenia família a Solsona, es va instal·
lar amb les monges. Vivia al col·legi. Del que li pagaven com
a mestra, li descomptaven la part de la dispesa, però ella hi
estava a gust.
El segon any, quan va arribar una companya seva, la Magda
Miralles, ja les van assegurar a les dues.
Mentre era a les Monges havia de fer força cursets obligatoris
de quasi totes les assignatures, tant durant el curs com
al juliol. Com que hi estava bé i li agradaven, els feia molt de
gust.
A les Monges només hi havia nenes. De les que va tenir el
primer any se’n recorda perfectament. A més, de grans, el setembre
de l’any 2000 li van fer un sopar en recordança d’aquell
curs. Li van regalar un ram de flors preciós i li van fer un recull
de fotografies que havien pogut preparar gràcies a l’ajuda
de la seva filla Míriam.
Totes hi estaven bé i, quan acabaven les classes, sovint es
quedaven una estona més a xerrar i tocar la guitarra. Fins que
les avisaven que havien de marxar.
A les Monges hi havia tot el material necessari i ho va trobar
fantàstic. Amb tot, les monges li revisaven totes les correccions
i algunes vegades no estaven d’acord amb el seu criteri
d’avaluació.
Quan ja portava sis anys treballant a les Monges, va començar
l’Escola Llar, que es va instal·lar a l’edifici del Seminari
de Solsona. Amb aquest canvi, a les mestres que estaven a
Monges els van proposar de treballar de funcionàries i passar
a cobrar de l’Estat.
Les monges havien de proposar les mestres que es quedaven
al seu Col·legi. En sobrava una i ella no els va interessar perquè
no parlava prou bé el català. Però ella va voler saber què havia
passat realment i se’n va anar a Lleida per escatir els fets. Va
quedar molt tranquil·la quan va assabentar-se que els pares sí
que l’havien demanada a ella, però el problema esgrimit havia
estat que no parlava català.
El 1969, la Maria es va casar amb Josep Maria Montraveta
i van tenir dos fills i una filla. Amb el Francesc Xavier, el gran,
va haver de tornar a treballar al cap de vint-i-dos dies. Quatre
anys més tard, amb el Josep Maria, va tenir una mica més
d’un mes. I quatre anys encara més tard, amb la Míriam, va
tenir dos mesos i mig de baixa maternal.
Quan es va quedar sense feina a les Monges, se’n va anar
a parlar amb el Sr. Sangrà per veure si li podia oferir alguna
cosa. El Sr. Sangrà li va dir que ja l’estava esperant i li va oferir
donar classes al parvulari de les Cases Barates. Ella ho va
acceptar, però aquell local tenia unes condicions deplorables.
A ella, li molestava molt que, a part de la falta de recursos,
els gats del carrer poguessin entrar sense cap dificultat —per
un forat que hi havia a la porta de l’entrada— al menjador del
pis, que servia d’aula per fer les classes. Durant el dia, ella ja
es preocupava que no rondessin per la classe. Però en entrar al
matí, si trobava que algun dels gats havia dormit sobre la seva
bata o les seves pertinences, li feia molta angúnia. A més dels
gats, també hi havia rates perquè a la cuina, on guardaven el
serradís de l’estufa, les saques estaven foradades.
Hi tenia més de vint nens petits. Feia amb ells tot el que
podia, però s’hi sentia una mica sola. Quan hi havia Claustre
a Setelsis, per ella era com anar de festa major, perquè hi trobava
els seus companys i podia intercanviar opinions i parlar
amb ells.
S’hi va haver d’estar tres anys. Mentrestant es va preparar
les oposicions. Aquell any hi havia quaranta places i es presentaven
més de cent mestres. Ella les va aprovar i li van donar
plaça.
Però van tornar les complicacions. Amb tres fills petits, li
van donar plaça a Saldes. Ella ni coneixia el poble. Per poder
recordar-se’n, feia memòria de la paraula castellana «saldos».
Era una escola unitària que ningú no volia. Eren considerades
de difícil desempeño i, com a contrapartida, cada any passat
a l’escola comptava el doble de punts per poder tornar a concursar.
Per Pasqua, ella i el seu marit van anar a visitar l’escola.
Abans d’arribar-hi, ja plorava: només d’imaginar-se com de
lluny li quedava de la família i de veure el paisatge feréstec que
tenia. L’escola estava bé, i l’alcalde li oferia tots els avantatges
haguts i per haver, per tal que s’hi quedés. Li va arribar a oferir
feina per al seu marit i el col·legi dels fills gratuït. El curs anterior,
els nens i nenes de Saldes no havien pogut anar a l’escola
fins al novembre perquè no havien trobat ningú que hi volgués
anar a fer de mestra.
Amb aquella situació, se’n va anar a parlar amb el senyor
Sangrà, que era el director de primària de Solsona. Sempre li
ha estat molt agraïda perquè la va ajudar per no haver de marxar
de Solsona. Li va aconsellar que anés a parlar amb l’inspector,
el senyor Brugulat, per si li podien donar una «plaça
d’oci» de l’Escola Llar. Quan li va explicar la situació familiar
al senyor Brugulat, aquest no va saber dir-li que no. Però quan
se’n va anar a Lleida, a la Delegació, dient que li havia donat
permís per accedir a aquesta plaça, no se la volien creure.
El senyor Brugulat l’havia acceptada perquè ella li havia
sabut explicar molt bé. Les places d’oci significaven que s’havia
de passar la nit dormint a l’escola amb els nens. I el senyor
Brugulat no la hi volia donar perquè, tenint la família tant
a prop, se n’aniria a dormir a casa. I ella li va assegurar que
preferia dormir a l’escola i poder passar un moment al matí
per casa, que haver de dormir totes les nits fora de casa i tant
lluny com per no poder veure’ls ni de dia. Amb la seva evident
explicació i la bona voluntat de l’inspector, la Maria va aconseguir
el permís.
I va tenir tanta sort que, quan va sortir la seva plaça, finalment
no va ser d’oci, sinó de classes. I la Maria va passar tres
anys al Col·legi del Sagrat Cor, al Seminari de Solsona. Amb
tot, li van posar una inexcusable condició: en dos anys havia
de presentar el títol de català per a primer cicle.
I ho va fer. El primer curs, com que li feia molta vergonya,
el va fer per correspondència. I el segon ja se’n va anar a Manresa
a preparar-lo i el va treure. Per parlar el català no va tenir
dificultats.
La Maria, des que havia tingut la seva filla Míriam, pel
bé de tots els fills, ja havia decidit que, a casa, començaria a
parlar el català. Ho havia volgut fer així perquè s’havia adonat
que, on menys vergonya passaria, i on millor i més ràpidament
n’aprendria seria amb els seus. Aquesta voluntat seva va ser
bona per a ella i per a la seva família.
Després dels tres anys al Col·legi del Sagrat Cor, ja va poder
passar a l’edifici de Setelsis. Va estar dos anys al de pàrvuls i
la resta, fins a jubilar-se, més de vint, al de l’avinguda del Cardenal
Tarancón.
Va fer molts anys pàrvuls. Però ella, quan podia triar, li
agradava fer cicle mitjà.
Una altra cosa que podia triar sovint era l’intercanvi, amb
la seva paral·lela, de les classes de castellà per les de català.
Ella feia el castellà de la companya i la companya li feia el
català. Les seves respectives particularitats els donaven un millor
rendiment acadèmic. L’una pensava en castellà i l’altra en
català.
De la seva estada a Setelsis, com que era molt patidora i
el pati era molt gran, li va quedar un problema a les cordes
vocals. Quan veia que un nen anava per enfilar-se o es posava
en una posició que a ella li semblava perillosa, com que no li
La Mari amb aquelles mateixes nenes que apareixen a la foto de la pàgina 138,
les que va tenir a la Companyia de Maria de Solsona, però ja grans, el dia que li
van fer un sopar per recordar les seves classes.
donava temps d’arribar-hi per fer-lo baixar o rectificar, li feia
crits des d’allà on es trobés. No volia arriscar-se a arribar al
costat dels nens i trobar-los per terra i nafrats.
Un record que li va agradar molt descobrir dels nens que
tenia a classe va ser poder copsar el gran afecte que la majoria
sentien pels seus avis. En molts casos, eren figures molt importants
a la seva vida. Un dia, quan ella els va dir que no en tenia
cap, un nen li va respondre que ja n’hi deixaria un dels seus.
Sentiments així, l’emocionaven molt.
Té molt bons records tant d’alumnes com de pares. De tots
ells, en parla sempre amb il·lusió. Si mai va tenir algun problema
amb qualsevol vailet o vaileta, acabava dient-li a la mare
que, si no intentava posar-hi remei, ella l’hauria d’aguantar
tota la vida amb aquell problema; en canvi, a la seva classe,
només s’hi estaria un curs.
Complerts els seixanta anys, li feia por enyorar les classes i
no sabia si jubilar-se o continuar. Una companya li va dir que
si per les vacances no s’enyorava, tampoc li passaria perquè,
a més a més, podria fer activitats que mai no s’havia pogut
permetre. A causa del seu problema amb les cordes vocals, la
manca d’una energia que ja no li arribava per a tot i el consell
de la companya, va decidir deixar les classes. Però a l’escola
encara hi va molt sovint.
De la festa de la seva jubilació en té un record magnífic. Li
va fer molta il·lusió un detall molt emotiu. Li van regalar un
gran ram de flors, que li van portar una alumna de l’últim curs
que havia tingut —la Núria Santaeulària—, juntament amb el
seu pare —el Florenci Santaeulària—, que havia estat alumne
seu el primer any que havia treballat.
Ara, la Maria ja no fa classes, però fa d’àvia dels sis néts
que té.

Josep Baiget i Cabestany

Va néixer a Castellnou de Seana l’abril de 1943. El pare era
paleta i, com que era el gran de la família, portava l’empresa
familiar.
El Josep va començar els seus estudis al poble, però, als
catorze anys, en morir el seu pare, la seva vida va fer un gir
inesperat. Ell havia estudiat pensant, com tenia previst la família
per les seves bones notes, que faria arquitectura. Però en
faltar el pare, la mare va parlar amb el capellà del poble i li va
aconsellar que fes Magisteri perquè era la manera més ràpida
de guanyar-se la vida. El mateix mestre el va matricular a l’Escola
Normal de Lleida —un palauet tronat que hi havia a la
Rambla d’Aragó.
Cada dia agafava el tren per anar fins a Lleida. Al tren hi
havia altres xicots i noies de les rodalies. La mare li preparava
la carmanyola —una cistelleta de vímet—, i juntament amb
altres xicots, dinaven a la mateixa aula.
Als disset anys va acabar Magisteri i no va poder continuar
els estudis perquè a casa no hi havia prous diners. Mai no es
va sentir frustrat per no haver pogut estudiar arquitectura.
Llavors va demanar plaça de mestre.
Li van donar la plaça de Peramola i s’hi va presentar. En
arribar al poble, s’hi va trobar un altre mestre —que era el
que tenia la plaça i havia tornat de fer el servei militar, però
no havia informat de la seva incorporació. Se’n va tornar cap
a Lleida i, a la Delegació, la cap de personal li va dir que a
Solsona s’havia mort un mestre de càncer i que hi havia una
altra plaça lliure.
Per a la plaça de Solsona, a l’Escola del Sagrat Cor, es necessitava
el permís del bisbat, perquè era un patronat. Ell se’n
va anar a veure el rector, mossèn Balaguer, i aquest el va enviar
a parlar amb mossèn Ferran. Mentrestant, ell va telefonar
al mossèn de Castellnou de Seana —perquè el coneixia—, per
informar-se sobre la seva persona. Com que li va dir que era
un xicot que valia, quan el Josep va tornar d’haver parlat amb
mossèn Ferran, ja tenia el paper signat pel bisbe Tarancón.
Però quan va tornar cap a Lleida per signar els papers, la
mateixa cap de personal li va dir que tenia bones notícies:
«Te han nombrado maestro de Llessui». Llavors el va enviar a
veure l’inspector que li va corroborar que havia d’anar a Llessui
i, a més, li va reblar amb ganes d’espantar-lo: «sàpigues
que et vigilarem amb lupa».
Va quedar ben estranyat però, després, a Llessui, li ho van
explicar: el mestre anterior s’havia enamorat de la mestra i, en
un primer moment, la relació havia funcionat bé. Però al final,
havien acabat molt malament i havien calat foc a l’escola. Les
aules les havien pogut refer amb certa rapidesa, però els pisos
dels mestres havien quedat força malmesos i encara no s’hi
podia viure.
I el Josep va haver d’anar a dispesa. El va acollir un matrimoni
sense fills que el va tractar molt bé. Però el que havia de
pagar, tot i no ser car, era més que el que cobrava per fer de
mestre. Per això, tots els mestres completaven la seva jornada
laboral treballant moltes hores per poder arribar a fi de mes.
Per arribar a Llessui, s’havien de passar moltes peripècies.
Aquest poblet estava, en aquelles èpoques, com a la fi del
món. Ell agafava el tren de la Pobla, a Lleida —que ja venia de
Barcelona. Aquest tren tenia el mal nom de «platillo volante».
En realitat, de Barcelona a Lleida, sí que anava ràpid, però a
Lleida li canviaven la màquina moderna per una de les velles,
que anaven amb carbó, i li treien alguns vagons. Quan arribava
a la Pobla, els viatgers feien olor de fum i tenien la camisa
bruta. A Sort s’hi havia de fer nit. Tots els mestres d’aquella
zona agafaven el mateix tren i es reunien a la Fonda Can Borrella
per sopar plegats i dormir una estona. A les quatre de la
matinada, el sereno els picava a la porta i els despertava per
poder agafar el camió que repartia la llet a tots aquells pobles.
D’aquest camió en deien «el botellot». S’asseien darrere,
amb els bidons, sobre una manta o un tendal. El camioner
anava parant a cada poble, on baixava un mestre, i feia petar
la xerrada amb el pagès a qui deixava els bidons buits per a
la llet. El Josep era l’últim d’arribar perquè era el que anava
més lluny. Tot i llevar-se a les quatre de la matinada, arribava
just per netejar-se una mica i començar les classes. El camió,
tornava a marxar de Llessui, havent canviat els bidons buits
pels plens. I refeia el camí recollint, a cada poble, els bidons
plens de llet. Era un viatge tan fatigós que els mestres només
el feien per Nadal i per Pasqua.
El «botellot» completava els seus guanys fent de recader.
Solia portar també medicaments o bé robes fetes a ciutat, per
modistes o sastres.
A l’aula no hi havia gran cosa: les obres del padre Manjón
i Jesucristo, modelo de maestro, que eren a totes les escoles.
També hi havia algun mapa vell i llibres que no servien per
a res. Amb ganes de treballar, va començar a fer les classes
sense cap intenció de fer la competència a ningú. Però l’altra
mestra ja era una senyora gran i als pares els va semblar millor
anar canviant els seus fills de classe. D’aquesta manera, se li
va emplenar l’aula; hi tenia nens des dels sis anys fins a l’edat
que convenia.
En aquella època s’havien fet molts pantans i a les escoles
dels pobles hi havia força canalla. Tots els pobles tenien la
seva caserna de la Guàrdia Civil, la seva capella, el xalet de
l’enginyer del pantà i l’escola. A Llessui, també hi havia molts
nens i nenes. I aquella mestra gran se n’hi havia anat perquè
la seva escola anterior havia quedat inundada per les obres
d’un pantà. A prop de Llessui hi havia el de Sant Antoni i el
de Tarradets.
El Josep, amb divuit anys, va tenir uns quaranta alumnes
a la classe. Era moltíssima feina però, com si fos poc, encara
als vespres es va dedicar a ensenyar a llegir i escriure a tots els
adults que hi van estar interessats. Per aquesta feina extra, li
van pagar una misèria.
Com que les classes li anaven bé, més endavant, els pares
li van demanar si podia preparar alguns alumnes per fer l’examen
d’ingrés. I així va ser com va arribar a treballar pràcticament
tot el dia: en acabar l’horari normal, agafava, abans de
fer els adults, els nens d’ingrés. I al matí, abans de dinar, quan
plegava la canalla, els tornava a fer classe. Pràcticament es
passava el dia dins l’aula.
Per acabar de complicar-ho, en aquells temps, Franco va voler
acabar amb l’analfabetisme i va convocar unes oposicions
de mestres. La idea era que, de les vint-i-cinc places que es
convocaven, un percentatge força alt hauria d’anar a l’alfabe-
tització d’arreu de la Península. Als de Lleida els tocaria anar
a Las Hurdes.
I a tota aquella feinada, va haver d’afegir-hi la de preparar-
se per a les oposicions. Es va posar a estudiar de nit i va
tenir sort de la senyora de la casa que, en acabar les classes
dels adults, li feia una mica de ressopó per aguantar les hores
d’estudi.
La llum elèctrica va ser un problema per poder estudiar
a aquelles hores. Cada poble es feia la seva llum segons les
seves necessitats. Quan l’aigua del riu Pamano, que abastia
Llessui, es gelava, només arribava al molí la que podia córrer
per sota del gel. Als vespres, era quan s’encenien més llums
perquè els pagesos baixaven a les corts per arreglar el bestiar
abans d’anar a dormir. Llavors el Josep ja sabia què havia de
fer. A cada casa hi havia un plafó amb unes quantes clavilles
amb dos forats cada una per poder connectar-hi els endolls; si
la llum baixava, s’havia de canviar l’endoll de clavilla i provar
quina era la que connectava més corrent. Quan els pagesos
acabaven la feina, s’havia de canviar una altra vegada perquè,
si arribava massa corrent, les bombetes es fonien. S’havia d’es-
tar molt a l’aguait: perquè les bombetes no s’entristissin —com
ho deien al Pallars—, o perquè no es fonguessin. Amb la ràdio
passava el mateix: si no vigilaven, es podien quedar sense aparell.
A Llessui sempre escoltaven ràdio Andorra perquè era la
senyal que els arribava millor i perquè era en català.
En aquestes estava el Josep quan li va passar l’inspectora i
li va dir que havia fet una barbaritat. Ell i la mestra s’havien
posat d’acord —perquè a totes les cases tenien vaques— en no
donar «la llet americana». La guardaven i, de tant en tant, els
la repartien. Però cada mes havien de declarar què n’havien
fet; i la mestra, que era la que signava els papers, havia posat
que la repartien entre els vailets.
La inspectora, en realitat, hi havia anat perquè havia tingut
una denúncia del poble veí dient que la mestra no anava a l’es-
cola. El Josep li va dir que sí que hi anava, però ella ho havia
de constatar i el taxista, com que havia nevat, no l’hi havia volgut
portar. Llavors li va demanar a ell que l’hi acompanyés a
peu. Hi havia uns vint minuts de baixada. La dona portava un
abric de pell llarg fins als turmells i sabates de taló. El Josep
la va advertir que no era indumentària adequada, però no hi
va haver res a fer i es va entestar a fer-ho igualment. I com
que necessitava l’ajuda del Josep, va deixar expressament la
sentència de la barbaritat per a la tarda. Després de la fatigosa
baixada, van trobar la mestra a l’escola fent classe, i no va
passar cap peripècia. Però la tornada va ser molt accidentada:
la inspectora no podia pujar per aquells camins tan costeruts
i va acabar demanant ajuda al Josep; se li va penjar del braç i
va haver d’anar empenyent-la perquè pogués arribar fins dalt.
Aquesta inspectora —que es deia Bienvenida i li deien
«Malvenida»—, tenia males puces. A la tarda, per solucionar
el conflicte de Llessui, hi va fer anar l’agutzil, el capellà,
el jutge i l’alcalde. I a tots plegats, els va explicar que encara
que hi hagués vaques, la llet s’havia de repartir igualment.
Va fer aixecar acta al Josep i li va dir que havien de tenir
«el siguiente menaje: olla, cazos, cucharas…». Els va exigir
de posar una lleixa per deixar tots aquests estris i un ganxo
per a cada nen per poder penjar-hi la bata i una bossa amb
la tassa i la cullera per prendre’s la llet. L’endemà mateix,
van posar la lleixa i la mestressa de la casa on ell s’estava
els va començar a preparar la llet. Ho van seguir fent durant
un temps, però quan el Josep es va trobar amb un altre
mestre que li va dir que ho podia tornar a espaiar i repartir
entre la canalla de tant en tant, s’hi va tornar a apuntar.
Això sí, amb la precaució de no escriure-ho en cap paper.
Aquesta llet provenia del SEAN, el Servicio Español de Alimentación
y Nutrición.
També va tenir un inspector de la Falange que li va retreure
que no tenia la consigna a la pissarra. Aquesta consigna
cada dia era diferent, però eren de l’estil: «Por el imperio hacia
Dios; Dios me lo da, Dios me lo quita, estamos en paz…»
Estudiar per a les oposicions, a aquelles hores, no va ser
gens fàcil, però el Josep pensava en Las Hurdes i no defallia.
Per Pasqua es va examinar i va treure el número set. A partir
del dotze, van haver d’anar cap a Las Hurdes.
El diari de Lleida va publicar les llistes d’aprovats. A Solsona,
mossèn Balaguer ho va llegir i va telefonar ràpidament al
capellà de Castellnou per dir-li que si el Josep hi volia anar, li
guardaven la plaça.
Abans, però, mossèn Balaguer, que no feia puntada sense
fil, havia telefonat a mossèn d’Altron —prop de Llessui—, per
saber com treballava el Josep. El mossèn, que era rellotger, el
coneixia personalment perquè al Josep se li havia mullat el
rellotge amb l’aigua del riu i li havia portat a arreglar. L’informe
del mossèn va ser molt bo i al setembre ja va començar a
treballar a Solsona.
Llavors, de l’escola de Solsona se’n deia Escuela Nacional
Parroquial del Sagrado Corazón —però era coneguda com els
Dominics, per estar al seu edifici, o també com els «Hermanos
». Per als xicots, hi havia tres mestres: el senyor Padullés,
el senyor Juvells i ell. Els va passar l’inspector —el que havia
estat al seu tribunal d’oposicions i el tenia ben considerat—, i
els va dir que havien de tenir l’escola més néta. Es veu que les
fulles seques entraven amb molta facilitat i ningú no tenia cura
de treure-les.
Amb la Llei General d’Educació (LGE) de l’any setanta es
va establir l’obligatorietat i la gratuïtat de l’educació bàsica
fins als catorze anys i es va introduir l’EGB, el BUP, el COU
i l’FP.
Amb aquests canvis, l’Escola es va quedar petita i van haver
de pujar cap a l’edifici del Seminari. A les Escoles Nacionals ja
els estaven fent l’edifici nou. A més, es va muntar l’Escola Llar,
que va durar fins a la LOGSE.
L’inspector que havia estat al seu tribunal, cada vegada que
el veia, el burxava perquè estudiés una carrera i es va decidir
per anar a la Universitat de Barcelona, on va començar Història.
Hi podia anar poc, però li deixaven els apunts. Amb
tot, com que estava força incomunicat, quan hi havia canvis
d’exàmens no se n’assabentava i va veure que li resultava molt
complicat. Quan van inaugurar la UNED de Cervera s’hi va
matricular i es va treure la llicenciatura de Pedagogia per si
mai volia presentar-se per inspector.
Com que el Josep s’havia casat amb la Mercè Bonany (que
ja hem vist en un capítol anterior), i ja tenia tres fills, per estudiar
es va instal·lar a les golfes de casa i hi va passar moltes
hores. Quan va haver acabat, com que havien fet obres per
arreglar la casa, i el títol era molt car —cinc mil pessetes de
les de finals dels seixantes—, de moment no se’l va treure. Fins
que la tieta Ramona de Cal Manyà se’n va assabentar i la hi
va pagar.
El curs 1971-1972, com que l’inspector era molt catalanista,
ja els va deixar fer algunes classes en català. Aquell any compartia
curs amb l’Araceli Pérez (que també veurem en aquest
llibre); i ella va fer el castellà de les dues classes i ell va fer el
català.
Llavors, l’inspector del seu tribunal d’oposicions, el senyor
Brugulat — que era un home seriós, però un tros de pa—, el
va animar a presentar-se a les oposicions d’inspector. Eren per
concurs de mèrits i s’havia de presentar un projecte. A Lleida,
s’hi van presentar trenta-set candidats i ell va treure el número u.
I va anar d’inspector a Solsona. A més, li tocaven les zones
de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El despatx, el tenia a la Seu d’Urgell,
on passava els dilluns fent paperassa. La resta de la setmana,
li tocava viatjar. Aquesta plaça era una de les de «zonas
especiales», perquè també s’havia de tenir cura de les escoles
espanyoles d’Andorra.
El senyor Brugulat tenia la Inspecció d’Andorra i durant
aquell temps es van relacionar força. El Josep li pujava el DOG
i ell li preguntava les xafarderies de Lleida mentre feien una
mica de tertúlia.
A la Seu, com a inspector, s’hi va estar uns catorze anys. Hi
tenia molta feina, però hi estava bé. Per estar més a prop dels
de casa, es va mirar la plaça de la Segarra, que s’havia de completar
amb una zona de Lleida. Va passar-se a Lleida i llavors
va decidir que volia ser inspector de plaça, com els d’Hisenda
o Treball —i no de número per concurs de mèrits, com era. Va
tornar a posar-se a estudiar i se n’hi anava al Serrat, la caseta
que la família té als afores de Solsona, a tocar de l’institut.
Com que havia d’estirar les cames de tant en tant, sortia a
fora i recitava en veu alta els temes. Eren uns tres-cents vint. I
com que feia de peripatètic, va avisar els veïns que no se n’estranyessin
si el veien parlar sol, perquè repetia en veu alta, tot
caminant, els temes que ja s’havia estudiat.
Quan van convocar oposicions a Madrid, s’hi va presentar.
La primera vegada no les va treure, però la segona sí. Els que
tenien deu anys d’inspecció, com era el seu cas, els eximien
de la part pràctica. No hi havia nota i no podien saber quin
número havien tret.
En realitat, havien convocat només quinze places per a tot
l’Estat, però van acabar donant-ne disset perquè van colar dos
inspectors per influències.
Quan va haver acabat aquestes oposicions, el Josep —que
s’havia passat tota la vida estudiant—, juntament amb altres
inspectors, van plantejar-se l’opció d’estudiar Dret perquè a
la seva feina, moltes vegades, per poder expedir alguns documents,
els resultava molt útil tenir coneixements en lleis. I
també es va treure la carrera de Dret.
A la plaça de la Segarra-Lleida hi va estar molt bé. Amb
tot, passats cinc anys era obligatori canviar de plaça. Aquesta
norma venia de La Hermandad de San Paciano, patró dels inspectors.
Deia que no es podien quedar massa temps en una
plaça perquè coneixien massa la gent.
I se’n va anar cap a la Noguera, on va passar cinc anys més.
Després, com que li agrada molt la muntanya, va demanar
el Pallars. Ell era inspector amb especialització en avaluació,
normalització lingüística i educació especial. Va ser la seva
última plaça.
Per la jubilació va estar molt content. A la Conselleria li
van fer un acte, amb altres inspectors, i li van fer una placa i
regals. Al Pallars, li van fer un dinar organitzat pels directors
dels centres educatius. I la jubilació solemne va ser a Lleida a
l’Hotel Comtes d’Urgell.
Al Josep, com a inspector, li van passar un munt d’anècdotes.
Algunes de molt curioses. Una vegada, un alcalde li va
telefonar a casa perquè volia fer l’escola més gran. En dir-li
que no, es va enfadar tant que li va dir que es vendria l’escola.
A la Cerdanya, hi va trobar un mestre enamorat de les innovadores
idees pedagògiques de Célestin Freinet. Tant sí com
no, les volia dur a terme. La gent del poble no ho volien i se li
van enfadar moltíssim. Hi va haver tal enfrontament que el va
haver de canviar de poble per evitar problemes més grans. De
manera preventiva, el va enviar a un poble més petit.
També n’hi va passar una de molt trista, que sempre ha recordat:
a Lleida, hi havia un mestre que abusava d’una nena.
Quan el director se’n va assabentar, el va avisar immediatament.
A casa, la nena no havia dit res, però l’havien notat
estranya. Al final, quan el mestre va confessar el seu delicte, li
va fer un expedient disciplinari, li va treure un mes de sou i el
va enviar a una Aula Taller de xicots.
Per canviar el to, també n’hi va passar una de divertida: un
alcalde que ja era gran el va anar a veure perquè la mestra,
quan mataven el porc al poble, portava els nens a veure-ho.
L’alcalde li explicava com ho havia de fer perquè aquella mestra
no portés els nens a la matança i el Josep li va proposar de
canviar de feina. Amb aquesta enginyosa sortida, l’alcalde va
desistir de la seva intenció.
També es va trobar amb alguna situació complicada: un
dia, va anar a un centre i la mestra de pàrvuls, que ja era gran,
li va treure el carnet de Convergència i li va dir que era del partit
del govern. Ell li va fer desar immediatament i li va dir que
faria veure que no ho havia vist, però que no ho fes mai més.
El Josep va suposar que la mestra estava una mica espantada
i que ho havia fet com volent dir-li que no la renyés per res.
I finalment, una de patriòtica: quan feia pocs anys que estava
a Solsona, encara als Dominics, si tenia els nens petits
i se li cansaven, els feia cantar una mica. Els va ensenyar a
cantar «L’Emigrant». Un dia, el va anar a veure el bidell de
l’Ajuntament i li va dir que no els fes cantar més aquella cançó.
Segurament, algú que l’havia sentit l’havia denunciat perquè
en aquella època es feien les classes en castellà. I l’alcalde, el
Sr. Serra Forn, hi va enviar el bidell per no donar-hi massa
importància, però per fer-li-ho saber. No la va fer cantar més.
El Josep, jubilat, dedica força estones al seu hort, amb l’ajuda
del seu fill Ramon, amb qui també fa llargues caminades.
També es dedica a la família i, els divendres —dia de mercat
a Solsona—, esmorza amb els seus amics. Li agrada viatjar i
assistir a les conferències de l’Aula d’Extensió Universitària.

Claustre Bernadó i Travesset

Va néixer a Solsona el 1943. Porta el nom de moltes solsonines
perquè és el de la patrona de Solsona: la Mare de
Déu del Claustre. Era la gran de dues germanes i els seus pares
—que tenien una botiga de robes, Cal Cotillaire— es pensaven
que havia de continuar el negoci. Aquest renom de la botiga
venia de la tieta, que havia après l’ofici de cotillaire, però
que en casar-se havia deixat de treballar.
De ben petita, a la Claustre, ja la feien ajudar a plegar papers
i lligar cordills. En aquella època, les comandes de roba
arribaven embolicades en paper i encordillades. I tot, absolutament
tot, s’havia d’aprofitar. Per tant, els papers els havia de
plegar com si fossin les pàgines d’un llibre i procurar desarrugar-
los tant com es podia; els cordills els havia de convertir en
petits cabdells. I tot desat i ben a punt per a quan es necessités.
Amb els anys, va ser la seva germana Genoveva qui es va
dedicar al negoci familiar.
Ella solia acompanyar el pare a les fires de Cardona, de Su,
de l’Hostal Nou i per les rodalies de Solsona. Però als dotze
anys, si era la mare la que anava amb el pare a la fira, ella es
quedava a la botiga, amb les dependentes, com a representant
familiar.
La Claustre va estudiar a les Monges de Solsona fins als
catorze anys. El batxillerat el feien lliure i s’anaven a examinar
a Tarragona. Ella va ser l’última generació de Solsona que va
anar a examinar-se tan lluny, perquè després ja ho van poder
fer a Lleida, que quedava molt més a prop. Havien d’esforçarse
molt per aprendre, però les preparaven bé, perquè les alumnes
del Col·legi no suspenien.
La Claustre formava part d’una colla de noies que es portaven
sempre molt malament. Tenien de prefecta d’estudis (el
que ara seria la cap d’estudis) la madre Palmira. Probablement
va ser la primera monja que va arribar a Solsona amb
títol de Magisteri. Li’n van fer de tots colors! Li aixecaven la
toca —fet que estava terminantment prohibit— per veure-li
els cabells i per fer-la empipar —cosa que sempre aconseguien.
Amb tot, la madre Palmira, per controlar-les una mica,
a l’autora de torn d’aquella falta de respecte, li deia: «Tengo
permiso de su padre para darle una bofetada». Però mai no
els en va donar cap. Feien mil poca-soltades! S’amagaven als
confessionaris a menjar regalèssia, o s’embotien a les corts de
porcs, o s’endinsaven cap a la clausura —també prohibit— a
les hores de classe.
Un dia, van fer un ninot de paper molt ben dibuixat i pintat
—amb bufanda inclosa perquè feia molt de fred—; el van
retallar i el van enganxar a l’abric d’una companya de classe.
La noia va marxar cap a casa sense saber que portava el ninot
penjat i va passar pel bell mig de Solsona amb la burla a
l’esquena. Molta gent la va veure. A la tarda, a l’hora de tornar
a entrar a classe, la companya escarnida va arribar amb
la seva mare i la seva àvia perquè anaven a queixar-se. La
madre Palmira les va tenir tota la tarda a l’expectativa sense
dir-los res per posar-les ben nervioses. Però elles mai no se’n
posaven. A l’hora d’acabar les classes, els va preguntar qui ho
havia fet. Elles havien amenaçat totes les companyes perquè
no diguessin res i totes van restar callades. Llavors, la madre
Palmira les va posar a copiar el següent text: «Me he reído y
me he burlado de una compañera. No ha sido ella la que ha
quedado mal delante de Dios y de los hombres sino yo, que
soy la persona más mala que se puede concebir.» I les va tenir
a totes copiant fins a les nou del vespre!
Ni amb aquestes peripècies escarmentaven. Quan la madre
Palmira s’esforçava per portar-les d’excursió —fet que li costava
perquè es marejava moltíssim i sempre acabava vomitant—,
elles, que no es marejaven, no paraven de tocar el timbre que
hi havia a l’autobús per avisar que algú es marejava. I la madre
Palmira s’havia d’aixecar per renyar-les i encara es marejava
més. El conductor de l’autobús, que se’n compadia, perquè la
deixessin tranquil·la una estona, els feia cantar el «Crec en un
Déu».
La Claustre era una noia molt extravertida i poc donada a
l’assossegament. Una altra monja, la mare Freixes, li deia que
mai no es fes monja perquè no en tenia el caràcter. I ella ja ho
sabia, que no se’n faria.
Quan ella va ser mestra, es va adonar que si hagués tingut
alumnes com ella, segurament hauria acabat plegant. Amb tot,
era molt bona estudiant i no li costava gens d’aprovar. Però una
vegada, a Tarragona, van suspendre totes. Elles tenien un llibre
amb lletra gran i lletra petita. Les monges els deien que no calia
que s’estudiessin la lletra petita; però en arribar a l’examen els
va sortir la lletra petita —Principios de la balanza hidroestática—
i cap d’elles va aprovar l’examen de física i química perquè
no sabien la resposta de lletra petita.
Una altra anècdota dels seus estudis li va passar amb l’examen
de llatí. A ella, aquella assignatura no li agradava gens i
no se la volia estudiar. Mossèn Torres li va dir que no es podia
presentar a l’examen perquè no en sabia gens. Ella va anar
igualment a Tarragona perquè no li podia dir al seu pare que
no es podia presentar perquè no havia estudiat l’assignatura.
L’examen de llatí era oral i els va tocar un professor andalús
que obria el llibre per on s’esqueia i preguntava el primer que
veia a la pàgina. A les que no s’ho sabien, les solia insultar. A
ella, va començar preguntant-li el seu nom i cognoms. Quan
li va respondre que es deia Bernadó, ell li va dir que tenia el
mateix nom que un torero famós de l’època. I la Claustre, amb
aquella desimboltura seva, i sense ser veritat, li va dir que era
el seu oncle. La madre Palmira, des del darrere, mentre escoltava
aquelles falses respostes, sofria i no parava de resar. Com
que el professor andalús devia voler explicar que havia examinat
una neboda del famós torero, li va fer una pregunta molt
fàcil. La Claustre l’havia sentit a dir moltes vegades a la classe,
i se la va saber. I li va posar ja l’aprovat. Llavors hi va afegir
que amb una altra pregunta li posaria notable, i li va tornar a
fer una pregunta molt fàcil que ella també havia sentit moltes
vegades a la classe. Per acabar-ho, li va proposar una altra pregunta
per tenir l’excel·lent, i la Claustre li va dir que amb un
notable estava molt contenta i que no calia. La madre Palmira
va quedar ben esgarrifada: hi havia nenes que, sabent-ne molt
més que ella, només havien aprovat.
Quan va haver acabat quart de batxillerat, va dir als de casa
seva que estava cansada d’estudiar i que no volia seguir més
estudis. Llavors li van dir que cap a la botiga, però ella va dir
que tampoc no li agradava. Els pares no sabien què fer amb
ella i van parlar amb el doctor Viladot, que els va aconsellar
en un altre sentit. De resultes de la conversa, van acabar comprant-
li l’Hostal del Guiu, perquè s’hi pogués guanyar la vida.
Com que ella no coneixia el negoci, van llogar un matrimoni
perquè li ensenyés l’ofici. La Claustre va estar tot un any a les
ordres d’aquella parella, però a l’agost li va demanar a la seva
mare que la deixés tornar a estudiar. Perquè aquella feina, a les
ordres d’uns que manaven més que ella, li va semblar com si fos
fer de criada. A més, els diumenges també havia de treballar.
Tot i que la família va perdre molts diners, no s’ho van fer dir
dues vegades i la Claustre va marxar cap a Tarragona a estudiar
Magisteri a l’Escola Normal i es va quedar interna a les
Monges, al Col·legi de l’Ensenyança.
La superiora —que volia que totes es fessin monges—, com
que s’adonava que ella no mostrava cap inclinació, li solia dir:
«Dios le llama y usted no le escucha».
Després, veient que ella no reaccionava, li va proposar un
estadi menys elevat, el de congregant; i la Claustre li va pre-
guntar què havia de fer. No es podia anar amb màniga curta,
ni a la platja, ni a ballar… I va respondre que no ho podia ser
perquè a casa seva li deixaven fer totes aquelles coses. A partir
d’aquell moment, li van fer la vida impossible.
Un dia, a l’hora de llevar-se, es va trobar malament i li va dir
a la seva prefecta. No li va fer cap cas i la va fer anar a missa.
Com que estava força enfebrada, la Claustre es va desmaiar.
Mig recuperada se’n va anar cap al llit i fins a les onze del matí
no va passar ningú a veure com estava.
Per aquest motiu va marxar de la residència de monges.
Llavors, va aprofitar que els professors de la Normal eren els
mateixos que els de batxillerat i es va matricular per lliure a
Batxillerat. Com que els professors la coneixien, era com si fos
alumna oficial. I es va treure els dos títols: el de batxillerat i el
de Magisteri.
Va tornar cap a Solsona i va fer una substitució d’un mes
a les Escoles Nacionals. Després li van donar plaça per dos
anys a l’escola del Miracle, que era un patronat. Hi va estar
molt bé i hi tenia molt material. S’hi quedava a dormir perquè
li deixaven una cel·la de les que llogaven a l’estiu. Als vespres,
feia classes per qui es volgués treure el Certificat d’Estudis Primaris.
Era l’època que Franco volia eradicar l’analfabetisme.
Hi havia persones a les quals, sense saber ni llegir ni escriure,
només signar, ja els el donaven.
Ella tenia ganes de tornar algun dia entre setmana a casa
seva i va conèixer uns homes, que treballaven al Miracle, i
tornaven cada tarda cap a Solsona. Els va demanar per poder
anar amb ells i li van acceptar el tracte. Però com que tots eren
homes, la van criticar tant, que no va poder tornar amb ells
cap a Solsona mai més.
Durant aquests dos anys, la Claustre va festejar amb el seu
promès, Josep Grau, un xicot de la colla a qui coneixia des de
sempre perquè vivia molt a prop de casa seva. Sis mesos més
tard es van casar i, al cap de nou mesos justos, va arribar el fill
gran, l’Andreu. Ella estava molt amoïnada perquè si se li avançava
la criatura i naixia abans de temps, l’haurien criticat moltíssim.
Setze mesos més tard, va arribar l’Eva, la filla petita.
La Claustre, amb tot, també havia començat a preparar
oposicions i, quan van convocar-les, es va presentar. Algú volia
la seva plaça i la van suspendre. La segona vegada que es
va presentar, fent-ho més malament que la primera, va tenir
el número dos. Als que aconseguien les primeres places, els les
donaven com a definitives si demanaven rurals; però no podien
canviar en dos anys. Els que havien tret els números finals,
sense ser definitives, podien quedar-se a Solsona.
El dia que havia d’anar a escollir plaça, va donar a llum la
seva filla Eva. Hi van anar el seu pare i el seu marit. De Lleida,
només quedava la Vall d’Aran, Josa del Cadí i la Molsosa. El
Sr. Viladrich també hi era perquè la seva filla M. Antònia també
concursava; ell va donar per fet que agafaven la plaça de la
Molsosa perquè era la que quedava més a prop de Solsona, i
així els ho va comentar. El pare i el marit de la Claustre mai no
havien sentit a parlar de la Molsosa i li van agrair moltíssim
la informació.
A la Molsosa, s’hi va estar dos anys. Hi havia d’anar amb la
filla de pocs mesos i amb l’Andreu, d’un any i mig.
Com que encara no havia treballat dos-cents quaranta dies,
no tenia cap dret de maternitat. El seu marit va anar a prendre
possessió del càrrec i ella va anar a veure l’inspector. Aquest li
va aconsellar que posés una noia que fes de mestra al seu lloc,
fins per Nadal. Ell faria la vista grossa i no passaria a fer cap
inspecció fins a aquella data, però després de Reis, de totes,
totes, s’havia d’incorporar.
Ho va fer així, però tres tardes a la setmana pujava a ajudar
la mestra. Això era una pràctica molt comuna en aquella
època; el que ja no ho era tant, era donar tot el sou a la mestra
llogada, i la Claustre ho va fer així.
Quan es va incorporar, li van dir que podia anar a una casa
que tenien tres noies per estudiar i que la podien ajudar a cuidar
els seus fills. Aquesta casa, tot i ser la més propera, quedava
a dos quilòmetres de l’escola. I en aquells moments estaven
fent obres per engrandir les granges dels porcs. El dia que hi
va arribar amb tot el carregament d’ella i de la seva canalla,
una noia de la casa li va dir: «la casa sí que l’engrandim, però
pels porcs». La Claustre va plegar tot el seu bagatge i se’n va
anar de la casa. Després va informar l’alcalde que no es podia
quedar en aquella casa. Que quan tinguessin un lloc per a ella,
ja tindrien escola, però de moment, se n’anava. Aquest va fer
gestions perquè es pogués instal·lar a la rectoria; estava just al
costat de l’escola i el rector no hi vivia durant la setmana. Ella
li va assegurar que el divendres, quan arribés, ho trobaria tot
impecable. Però el rector va respondre que no volia sentir olor
de dona a casa seva i que ni parlar-ne. Llavors, el Sr. Puigpelat
de la Molsosa li va oferir casa seva, que estava a uns cinc quilòmetres
de l’escola per camí de bosc. Es va emportar el seu fill
gran i va deixar la nena amb la mare de la seva sogra. No va
poder veure com la seva filla començava a caminar ni escoltarli
les primeres paraules.
Allí li van deixar la casa dels masovers, però al cap de tres
setmanes, la mestressa es va compadir d’ella i li va dir que
s’instal·lés amb la família a la casa gran. Encara ara els està
molt agraïda perquè li van cuidar el nen i, a més a més, no li
van cobrar res de dispesa. Durant aquesta època, a l’escola, ja
es treballava amb fitxes. Els llibres eren en castellà i algunes
classes es podien fer en català, fins i tot quan hi anava l’inspector.
Al cap de dos anys, va haver de tornar a triar i va agafar la
plaça de l’Hostal Nou. L’escola era normal, però per anar al
vàter encara s’havia de sortir a fora; tenia un vàter turc sense
porta, només una teuladeta. L’estufa era de llenya, que la portaven
els pares, i com que sempre hi havia discussions, en van
posar una d’escorça, que la pagava l’Ajuntament. Amb tot, no
tibava prou i sempre passaven fred. Es va queixar a l’alcalde,
però no li van fer cap cas. Llavors, la Claustre es va espavilar
per aconseguir el seu propòsit: va posar dues nétes de l’alcalde
al més allunyades possible de l’estufa. Quan les nenes es van
queixar a casa, van posar una altra estufa immediatament.
Després també van fer una comuna nova perquè no haguessin
de sortir a fora i gelar-se per anar al lavabo.
En total, hi va tenir quaranta–dos alumnes de primer fins
a vuitè. Els feia treballar per nivells. Repartia la pissarra en
tres parts i posava feina per als tres nivells. Mentre dos feien
els deures, ella atenia l’altre. Ella trobava les escoles de pagès
meravelloses perquè els més grans ajudaven els més petits. I en
deia «escola de prínceps» i «petit paradís». En té molts bons
records.
A l’Hostal Nou, li va tocar de substituir una mestra que
no havia caigut bé i a ella, només per fer la feina de manera
normal, ja la van trobar extraordinària. A més, com que amb
el seu cotxe arreplegava els xiquets als trencalls de les seves
cases, i els facilitava l’arribada, li van fer molts regals.
Conjuntament amb un capellà que era molt actiu, també va
col·laborar a organitzar les caramelles; però només es van fer
un any. Amb els diners que van guanyar, va anar amb tots els
nens de tercer fins a vuitè a Mallorca. Ella només tenia trenta
anys i, quan va arribar a l’hotel, li van dir que era una irresponsable
per anar-hi sola. Resultava que la setmana anterior
s’havia perdut una nena i tothom tenia por. A ella, li’n van fer
agafar i es va passar les tres nits vigilant.
Quan va ser a l’Hostal Nou, la Claustre ja s’havia comprat
un cotxe, un Seat 850, i recollia i portava els nens de les cases
properes que anaven a l’escola. A vegades, n’havia arribat a
portar fins a tretze. La Guàrdia Civil mai no li va posar cap
multa.
Després va tenir una comissió de serveis a Solsona, a les
Nacionals. Va fer segona etapa i, principalment, socials i matemàtiques.
Quan va poder tornar a Solsona, perquè havia firmat que a
l’Hostal Nou s’hi estaria sis anys, encara hi va poder treballar
vint-i-quatre anys. En total va fer quaranta-dos anys de servei.
L’any 1987 i fins al 1992, la Claustre va estudiar Història a
la UNED de Cervera. En aquella especialitat van coincidir uns
quinze alumnes. Era un grup molt heterogeni, tant per edat
com per origen, però van estar molt ben compenetrats. Gairebé
tots van acabar la carrera i, encara ara, es troben un cop
a l’any. Als que els toca, preparen la sortida per la seva zona i
després dinen plegats.
Durant aquells anys, a la UNED, hi estudiaven més de
cinc-cents alumnes. La majoria hi assistien els dissabtes. Els
de Solsona hi anaven amb cotxes particulars i cada setmana
el posava un alumne diferent. Normalment eren entre set i
vuit.
D’anècdotes, n’hi van passar moltes. L’any que es va presentar
de paleografia i diplomàtica li van posar un document per
transcriure i analitzar-ne les parts. Li va sortir bé però, com
que li va sobrar temps, va pensar a traduir-lo del llatí. I no en
va encertar ni una! El text deia que un bisbe de Lleó es venia
un hort. Ella va traduir que enviava benediccions als soldats
ferits. Aquesta traducció, que era innecessària, va fer que la
suspenguessin tot i tenir l’examen bé.
A l’examen de llengua i literatura castellanes, li va sortir un
text d’El Quixot i el va brodar. Però la van suspendre i va telefonar
a la tutora de Madrid per demanar revisió. Li va dir que
hi tenia faltes d’ortografia i això la va empipar moltíssim. Ella
sabia que no podia ser. Quan va preguntar quines faltes havia
fet, li va dir una paraula que ella no havia utilitzat. No sabien
més faltes d’ortografia. Es va enfadar tant que va parlar en nom
de tots els altres alumnes —ja que suspenia a tort i a dret—, i
li va dir que al setembre no es presentaria perquè ella ja tenia
feina. Va tenir sort en aquesta reacció perquè això li va doldre
molt i li va suplicar que s’hi presentés. Al setembre, li va tocar
un text de Sant Joan de la Creu que no va saber identificar i va
posar que era de Santa Teresa. Li va posar un notable!
A la Claustre, la seva feina li ha agradat molt i, si hi hagués
de tornar, es dedicaria al mateix. Li agradava escoltar els seus
alumnes i que fossin treballadors i responsables. Era exigent i
els feia treballar. No calia que fossin llumeneres, però sí que
fessin tot el que poguessin. Si no podien fer-ho tot, també ho
acceptava. Ella sempre intentava estimular els seus alumnes.
Quan no se li portaven bé o no els sortien els deures, moltes
vegades, els dissabtes, se’ls emportava a casa seva, com a càstig
o per ajudar-los més. Li semblava que ensenyar-los a ser
responsables i a complir el deure era una lliçó tan o més gran
que la de sumar o saber els rius de Catalunya. Mai no els va
posar cap treball que no corregís.
Tot i que podia continuar, als seixanta anys ho va deixar
i es va jubilar perquè no estava bé de salut. En un principi va
trobar molt a faltar l’escola i cada dia se n’hi anava a l’hora del
pati a fer el cafè amb els seus antics companys.
Va renunciar al reconeixement, com a mestra jubilada, de
l’Ajuntament i de la Generalitat, per motius personals: ella no
estava d’acord amb el tracte que havia rebut la seva escola per
part de les institucions i aquest desacord no li va permetre acceptar
el seu reconeixement.
A poc a poc, va començar a involucrar-se en diferents activitats
de tipus social i cultural, per col·laborar amb la seva
ciutat de manera desinteressada.
Ara, bàsicament es dedica a activitats de voluntariat: col·
labora amb la Creu Roja, amb l’Associació Fènix pel càncer,
també està al Consell de la Gent Gran i al de la Clínica Guitart.
Tota la vida, la Claustre ha estat una inquieta viatgera i ha
visitat mig món o quasi tot. Sempre que pot, ara, s’apunta a
totes les excursions de l’Aula d’Extensió Universitària, a les
del grup de mestres Som+3 i a les que s’organitzen a Solsona.
També és una apassionada del teatre i molt sovint va a Manresa
a veure la programació de teatre i òpera del Kursaal.